L'eufemisme de la solvència

Llegint la premsa econòmica, sovintegen els testimonis de qui te problemes per finançar nous projectes, creixement o simplement per fer front als impagats o la baixada de les vendes. La crisi s’ha acarnissat amb els més febles, sobretot amb autònoms i empreses petites poc capitalitzades. No fa gaires anys, moltes inversions es varen finançar amb pòlisses de crèdit a curt termini, renovables a l’any i, en els millor dels casos, la banca ha ofert un ICO liquiditat per poder recuperar el seu crèdit.

El sistema financer, sotmès a una cura de cavall per augmentar les seves ràtios de capital, ha escanyat el crèdit fins límits insospitables. Es treballa molt a curt termini, amb operacions comercials i a llarg només queda el crèdit ofert per la banca institucional.
Talment ho va deixar clar el president de l’ICO, Josep M. Ayala, present a la jornada de l’ú de juliol organitzada per la Cambra de Comerç de Girona, acte compartit amb el conseller delegat de l’ICF, Ramon Sanromà i el conseller delegat d’Avalis, Joan Cervera: per projectes d’inversió només hi ha diners de l’ICO i aquests es continuen instrumentalitzant a través dels mediadors habituals, el sistema financer que demana solvència a les empreses.
Fa uns anys, quan treballava amb el gruix de la inversió de la fàbrica de paper, els préstecs a 10 anys eren inexistents ja que el Banc d’Espanya demanava avals amb garantia immobiliària per terminis superiors a 7 anys. El resultat de la crisi és que els balanços dels bancs i caixes són plens d’actius immobiliaris, amb un retorn econòmic més que dubtós, la qual cosa indica que els préstecs no es varen donar a empreses amb projectes productius, sinó a altres llocs. No sé qui de la taula ho va comentar, però algú va dir que els analistes bancaris s’haurien d’especialitzar en projectes industrials i tecnològics de retorn econòmic i menys en valoracions d’actius immobiliaris. Em va semblar música celestial, però em penso que encara no estan per la feina, sinó per millorar els seus propis balanços i això vol dir captar capital, no concedir crèdit.

Les línies de finançament de l’ICO són prou conegudes, ja que no han variat gaire de les posades en marxa l’any passat: els préstecs ICO liquiditat, que han servit en la seva majoria per substituir pòlisses de crèdit; els préstecs ICO per inversió, tant en projectes d’economia sostenible, de sectors manufacturers específics, i d’altres d’inversió més general, amb terminis d’amortització fins a 20 anys. Inclouen també el de finançament corporatiu, per grans projectes productius de més de 15m€. La novetat dels préstecs ICO va ser el ICO directo, d’un import fins a 200.000€ que es tramita per internet a través del “facilitador financiero”, però per la meva experiència, l’ordinador demana més avals i garanties que la banca tradicional, per la qual cosa no ha tingut massa èxit.
Tots els productes ICO es poden consultar a la seva web.

Tothom estava expectant per veure què ens explicaria el conseller delegat de l’ICF , la banca pública catalana, ja que per la premsa ja sabíem que no s’augmentaven els recursos pel crèdit sinó els avals. De fet, el discurs es posava més en l’accent que no en els productes, ja que aquests s’havien dissenyat l’any passat, amb el govern del tripartit, però no eren gaire coneguts. Així es popularitza l’aval per circulant, que es vehicularà amb Avalis pels avals inferiors a 600.000€ i amb l’ICF per avals de 0,6M€ i fins a 5M€ amb l’ICF. L’aval és per tres a cinc anys, màxim d’un 50% del total de l’operació (pòlissa, crèdit comercial, factoring i confirming), i ha d’estar vehiculat per la xarxa comercial tradicional. És a dir, el sistema financer ha de concedir el préstec amb la condició d’aquest únic aval o de més avals personals.

Un altre dels productes de l’anterior govern és el préstec ICF capitalització, per socis d’empreses que vulguin augmentar el capital, un préstec a vuit anys amb dos de carència que vol posar fi a la tradicional poca capitalització de les empreses, amb socis empresaris propietaris d’alguns actius productius.
Tal com he dit, es posa èmfasi en l’accent, en voler donar préstecs a les empreses catalanes, amb projectes productius, d’innovació, d’internacionalització i si aquests tenen el vist-i-plau d’ACC1Ó, tindran prioritat.

En un moment de la reunió algú va comentar que trobava excessiu el diferencial dels préstecs de l’ICF , un 3,25%, a la qual cosa va respondre que l’espread amb què es finançava ara la banca pública amb els majoristes no era inferior al 2,90%. Amb sornegueria Ramon Sanromà va dir que el diferencial de l’estat xilè era del 1,2%, la qual cosa ve dir que en els mercats hi ha més especulació que lògica financera.
Varem sortir de la reunió amb un somriure als llavis. Hi ha crèdit pels solvents, qualificatiu que el continua donant el sistema financer. Això va per llarg.

L'efecte cocooning

“És quan n’hi ha que s’ha d’estalviar, que quan no n’hi ha la mateixa necessitat ensenya”. Aquesta és una frase que he sentit dir una i altra vegada a la meva mare i que, en aquests temps de crisi s’escau d’allò més bé. Portem més de tres anys de crisi i hem assumit molts canvis dels quals no ens adonem del tot. Un d’ells és el “cocooning”, l’encapsulament, el retorn a la llar, tenir cura del jardí (o dels testos del balcó), comprar per internet, jugar amb la Wii en família, compartir la casa amb els amics, en fi, tot i ser un país mediterrani de molta vida social al carrer, la casa torna a ser protagonista, l’espai un es sent segur, confortable i on es gaudeix en moltes ocasions de tecnologia més actual que no pas en llocs públics.

Aquesta setmana he assistit a tres àpats en cases diferents. El primer, a casa meva, el pica pica de fi de curs de la classe de ioga, que substituïa un sopar tradicional en un restaurant. El segon, per la revetlla, un sopar també “de traje”, jo “traje” el vi i la coca, a casa d’una amiga amb un florit jardí, que en aquest cas substituïa una revetlla popular i el tercer, el dia de Sant Joan, a casa el meu germà convidats a menjar els sabrosíssims canelons de la Maria de Camprodon. En tots els casos, el preu ha estat molt més assequible que la sortida a un restaurant, però s’ha pogut continuar fent festa, que d’això es tracta.

Els empresaris del sector de l’alimentació comenten que el canal Gourmet no s’ha ressentit especialment de la crisi, sinó que el que pateix és el Horeca, el de la hosteleria, restauració, catering, una baixada del consum en els bars i restaurants de més d’un 15% anual. Per contra, es fa més despesa per menjar a casa i ens permetem alguns luxes, com tastar un vi de marca, molt més assequible a la botiga que no pas al restaurant. El vi (els DO Empordà, Penedès, Priorat) la cervesa (la Moska sarrianenca), però també el cafè, amb la fórmula Nespresso de compra per internet o d’altres més recents com la de les infusions Alma.

Internet és una revolució, no sempre per comprar més barat, però si per conèixer i tastar productes diferents. El que és segur és que tothom s’ha vist obligat a ajustar el pressupost de lleure i deixar de sortir a menjar fóra n’és el resultat immediat; per contra es reforcen d’altres hàbits, com la jardineria, el bricolatge i la cuina. Més europeus?, segurament més estalviadors i més casolans.

Fiscalitat sarrianenca

El 9 de juny, tant el Punt Diari com el Diari de Girona varen publicar una carta del sarrianenc Francesc Riera titulada “Bona gestió a Sarrià de Ter”, en la qual glosava l’èxit d’ERC a Sarrià de Ter per la seva gestió municipal i perquè “ha aconseguit que l’impost de béns immobles, taxes, etcètera, no haguessin d’augmentar”.

Malgrat la bona voluntat de Francesc Riera per entendre la política municipal i per participar-hi, com a membre de la llista d’ERC, no crec que la fiscalitat sigui el seu fort. Tot i així, abans de fer aquesta afirmació, estaria bé haver fet un petit càlcul amb els impostos que te al seu abast, l’IBI i la taxa d’escombraries.

Per l’any 2008, el govern format per la coalició de ERC i CiU va aprovar un augment del tipus impositiu de l’IBI del 3%, i un augment de totes les taxes d’un 3%.

Per al 2009, en el ple de finals de setembre de 2008, va aprovar no apujar el tipus impositiu de l’IBI però que les taxes ho fessin en un 3,5%. La quota de l’IBI es va apujar realment en un 2% ja que el valor cadastral (que determina hisenda) ho va fer en un 2% i, paradoxalment, les escombraries no es varen apujar. Ignoro la causa, però una de les raons podria ser que ningú facilités a la companyia d’aigües els imports a aplicar, o bé que no es publiqués en el BOP l’augment aprovat. Ho haurem de consultar.

Per al 2010 el govern municipal va aprovar no apujar el tipus impositiu de l’IBI i els de les taxes en un 1%, creant una taxa nova, la de celebració de matrimonis civils de 200€. El valor cadastral va apujar-se en un 1%.

Per aquest 2011 s’ha aprovat apujar els tipus impositius i les taxes en un 2%, amén de l’increment del valor cadastral.

Com es pot comprovar, el que no s’hagin apujat els impostos i les taxes és més una llegenda urbana que no una realitat. I això en el cas dels impostos que afecten a les famílies, perquè en el cas de l’IAE, que afecta a grans empreses, els increments han estat substancials, sense cap ànim d’afavorir l’activitat econòmica ni a les empreses en dificultats.

A qui beneficia realment no pujar l' IBI?. La creença és que és un ajut per les famílies, per aquells que passen dificultats, però la realitat, tractant-se d’un impost sobre un valor patrimonial, és un ajut pel qui més te.
Un pis senzill de protecció oficial paga un IBI d’uns 200€ com a molt. Un increment del tipus impositiu d’un 1% ( com demanàvem el grup municipal del PSC) li suposaria una despesa de 2€/any. Una casa aparellada, paga uns 500€, per tant seria una despesa addicional de 5€, per contra una nau industrial paga 3.000€ i aquí ja parlem de 30 euros. Com més gran és la propietat més s’estalvia, per tant, aquesta política d’austeritat a qui beneficia és realment als grans propietaris. Afavorir les grans fortunes és política d’esquerres o més aviat de dretes?

Un govern municipal ha de vetllar perquè els seus ingressos siguin els adequats per les seves despeses. O sinó haurà de retallar les despeses. No apujar el tipus impositiu de l’IBI pel conjunt, en un 1%, suposa no ingressar 8.500€ any.

Està al dia, l’Ajuntament del pagament de les factures del seus proveïdors, compleix la llei de morositat que l’obliga a pagar a 60 dies?. Doncs no i moltes factures passen d’un exercici a l’altre, algunes de tant ridícules, per petites, com la del trenet de la Festa Major, que el mes de maig encara reclamaven.

D’altres de més importants, com la factura de l’arquitecte per la realització del projecte executiu de l’espai que ara ocupa el Centre de Visitants del Gironès, un projecte que va utilitzar el Consell Comarcal del Gironès, però que no va assumir el cost dels treballs previs realitzats per l’arquitecte a qui l’Ajuntament havia fet l’encàrrec. I ara si ja parlem d’una xifra que ens caldran molts increments de l’IBI futurs per poder fer-hi front si es que volen tenir les finances sanejades i poder retornar els crèdits.
El demés, amic Riera, és pura demagògia.

Sense deutes ni penyores

Quan he fet efectiva la darrera factura de la campanya electoral, m’ha semblat que quedava lliure, que podia deixar l’Ajuntament sense cap deute, sense cap penyora. El nostre plantejament en aquestes eleccions, el del grup municipal del PSC, va ser molt auster i molt discret. No s’arregla gaire res en quinze dies que no s’hagi fet abans. Tots nosaltres treballem en els nostres àmbits professionals, formem part de diverses entitats del poble, per tant som coneguts, però no populars. Érem conscients que podíem perdre algun regidor, que Roger Torrent amb el grup d’ERC assolís la majoria, però en cap moment vàrem pensar que fins i tot jo, que anava en el segon lloc, me’n anés cap a casa.

I de fet a casa, m’esperaven fent l’onada. La victòria de Roger Torrent ha estat tan rotunda que sobren els adjectius, felicitar-los, tal com va fer Roger Casero la mateixa nit electoral, demostrant, una vegada més, la seva generositat i saber fer, i esperar que compleixin les seves promeses. A tot l’equip que l’acompanya, també, com sol dir en Quim Rodríguez, felicitar-los per voler participar de la vida pública del poble, per què hi deixaran un munt d’hores, maldecaps, angoixes i en trauran una magra recompensa i potser alguna enemistat.

Per què a casa es varen alegrar que recuperés la meva llibertat?. Doncs perquè són els que m’han vist patir, deixar-hi la pell, arraconar la meva vida personal per poder abastar tot el que ens havíem proposat. En els quatre en què vaig estar al govern vàrem iniciar molts projectes que s’han acabat fent realitat en aquests darrers anys, estant ja a l’oposició, com la necròpolis visigòtica amb la urbanització del Passeig Cinto Verdaguer o la Biblioteca, de la qual s’ha acabat una primera fase, a l’espera de finalitzar l’auditori, o el llibre de la col•lecció de la revista de Girona, de Javier Anton Pelayo. Altres projectes varen veure la llum quan érem al govern, com el catàleg de Patrimoni i el Pla Especial del Barri Vell, el llibre “Sarrià, el paper de la història”, la ruta dels molins fariners, o la descoberta del pou de glaç. Això i molta videta cultural, el projecte dels nous Pastorets, xerrades, conferències, música, teatre, la programació del Centre Cívic, de la Fira del Paper, en fi, dotant de contingut l’ activitat cultural del poble.

No tot ha tingut una bona fi: no s’han continuat els nous Pastorets, s’ha acabat amb el Cicle de Cant coral, els Premis Sant Jordi no han reeixit, la Fira del Paper s’esllangueix, es programen poques exposicions i tot just ara, amb la nova Biblioteca es reprenen les xerrades amb escriptors tal com es feien habitualment.
L’activitat cultural, tal com nosaltres l’enteníem, no ha tingut continuïtat.

Costa desfer-te d’un projecte polític i crec que tampoc ho deixaré del tot. Primer per no deixar sol en Roger Casero a l’oposició, per ajudar-lo a preparar els plens, tal com hem fet aquests quatre anys. Segon, per què difícilment es dimiteix del poble. Als plens, hi vaig des de molt abans de ser regidora, quan a la revista hi posàvem una crònica i no en feia prou amb l’acta del ple, sinó que intentàvem millorar el lèxic i fer-ho més entenedor. Pel cap baix, deu fer quinze anys que assisteixo als plens. Però ara, hi aniré per gust, no per obligació, que és diferent. Al mes de març, el meu germà presentava una ponència al congrés de tissú de Niça i no hi vaig poder anar perquè em coincidia amb un ple. Diguem que a partir d’ara canviarà l’ordre de les prioritats.

Queden moltes coses per fer en la vida local, com la mateixa revista Parlem de Sarrià, o tornar a reclamar d’aquí a quatre anys el retorn de l’edifici cedit al Consell Comarcal pel Centre de Visitants. Mentre, deixeu-me que gaudeixi de la platja, dels viatges, de les lectures, del cinema, de les amistats, de la família, de tot allò que he deixat tant temps de banda, posant per davant l'Ajuntament. M’emporto això sí, un munt de bons amics i un munt de bons records, experiències inoblidables, res material i molt coneixement. Moltes gràcies companys!

Joan Brugada del Terri

En Josep m’ha trucat aquesta tarda per dir-me que el seu pare havia deixat de lluitar. En Joan, sarrianenc de sempre, bon amic dels meus pares, pare d’en Josep i la Bet, el marit de la Isabel, feia temps entrava i sortia de l’Hospital Trueta.

Amb en Joan hem coincidit moltes vegades, al carrer, al Coro, hem parlat de tot, de la gent, de la política, del poble, també del seu bell ofici, la fusteria, i de les peces de marqueteria amb què ara s’entretenia i que exposava per la Festa Major.

Aquesta foto no te més d’un any, quan el vaig entrevistar per l’article sobre el Club Ciclista Ter, el mític club sarrianenc que havia compartit amb en Jaume Lladó (el tupinet), l’Isidre Palomeras (ja traspassat), en Llorenç Figuerola, en Fernando Mitjà i en Jesús Galeras. Entre tots varen anar explicant la història dels seus anys joves, quan encara tenien el futur per davant i corrien per les carreteres d’aquests rodals sense més suport que les cames i la seva bicicleta.

En Joan va néixer a Sant Gregori el 1928 i era el fill d’en Pep i la Màxima de la casa de l’Horta. Te cinc germans, en Tià i en Pere, també de Sarrià i una extensa família de nebots i néts.
Adéu Joan, et trobarem a faltar.

Una temporada ben rara, la de la UES

La UE Sarrià, a Segòvia, llueix la samarreta de l'Institut Balmes

La rivalitat del handboldels anys 70 i 80, era entre el Sarrià i el GEiEG. Aquest grup gironí buscava enfortir la seva secció d’handbol i va anar a “pescar” als pobles veïns, Sarrià i Bordils. Un dels jugadors del Sarrià va acceptar l’oferta econòmica i, per aquesta raó, després d’una esbroncada impressionant, el jove va deixar el Sarrià i el poble. Jo no ho vaig perdonar mai, ja que aquest noi formava part de la meva colla d’amics i no vaig acceptar que uns veïns l’obliguessin a deixar el poble per una qüestió esportiva, pel fet d’optar per un altre equip.

Amb el temps, amb algun coneixement de sociologia i de funcionament dels grups he interpretat aquella situació, tot i que no la comparteixo. Tot plegat va demostrar una actitud tribal, poc madura, d’una gent que va veure una deserció on només hi havia l’afany de millora econòmica personal d’un jove.

Crec que amb l’afer d’en Josep Delgado i del FC Girona, s’ha repetit una situació similar, però en aquesta ocasió els directius han demostrat molta maduresa i tenir les idees clares. Hi ha hagut un intent de formar un club de handbol lligat al FC Girona i han anat a “pescar” a Sarrià de Ter, amb mentides i falsos compromisos. El diner, però ha tornat a provocar divisió i, persones vinculades al handbol Sarrià, han sortit a la foto del projecte esportiu del Girona, trencant amb el poble. Les pressions que han suportat els dirigents de la UES no són gens menyspreables, sobretot un malaurat anònim que refregava per la cara els diners que els benefactors del “projecte Girona” els havia donat. Els nois que ara dirigeixen el club varen tenir clar qui són, què volen i on volen arribar i varen declinar l’oferta meravellosa per continuar sent un club modest que forma persones, que treballa l’esport de base i no per l’esport d’èlit. Aquesta decisió, compartida o no, però acceptada per la majoria, els ha enfortit com a club i han aconseguit una cosa que no sempre te clar un grup: definir i clarificar els seus objectius.

Aquests dies hem esmorzat amb una notícia impactant, la recerca per la Interpol del magnat Josep Delgado. És realment una persona amb tant diners o només és un testaferro? Veurem si tot plegat només era una martingala. El cas, és que la UE Sarrià, alliberada de la pressió dels dirigents del Girona, s’ho mira de lluny, amb la sensació d’haver fet la feina i que els problemes del Girona no són cosa seva. Ara l’equip de primera de la UES es troba a Segòvia, jugant una lligueta per l’ascens a la divisió d’honor. Per tothom és un premi a una temporada de handbol fantàstica, tot i que ja sabem que la categoria actual és la ideal per un club com el Sarrià.

Els desitjo tota la sort del món, que gaudeixin d’aquestes petites vacances esportives i prometo que de tant en tant tornaré a veure algun partit de handbol al vell pavelló. Després de trenta anys, ja va sent hora de reconciliar-me amb la Unió Esportiva Sarrià.

Un nou llibre sobre el Ter

Vet aquí un llibre indispensable pels riberencs del Ter. L’han escrit en Jordi Llinàs i en Jordi Merino, coneguts entre els sarrianencs per haver dirigit amb l’empresa Janus SL, l’excavació de la necròpolis romana i visigòtica del Pla de l’Horta. El treball de camp realitzat és ingent, ja que es documenten tots els elements que perviuen en el riu, rescloses, canals, edificis industrials, sèquies, ponts, pantans, turbines, fent referències exhaustives tant al seu origen com al seu estat actual, des de la capçalera fins la gola.
La visió experta dels dos arqueolègs es detura en cada construcció del riu, buscant la seva data d’edificació, el tipus d’obra i, com en el cas de la resclosa d’en Vinyals, observant restes de velles construccions que les posteriors no amaguen del tot. El llibre compta amb fotos antigues que recorden la importància de les barques de llibant al Baix Ter, de safareigs públics com els de Manlleu, de colònies tèxtils desaparegudes sota el pantà de Sau i de les que perviuen com elements notables d’arquitectura industrial com l’imponent de Borgonyà on “Fabra & Coats” teixia els rulls de fil Cadena i Dàlia. Els ponts són objecte de documentació tant els de vehicles com els del ferrocarril (del tren gros, com s’anomena al Baix Ter), tot i que no es poden considerar estrictament com elements patrimonials.
S’endinsa en edificis poc accessibles, com la central elèctrica d’en Vinyals, obra de Rafael Masó, avui en funcionament, o la sala de les columnes de l’interior de la presa de Susqueda. Al final trobem una relació de 443 elements vinculats amb el usos de l’aigua del riu Ter i 44 fitxes “irrenunciables si volem conèixer-lo amb un mínim detall” que són bàsiques per qualsevol recorregut turístic seguint el Ter.
Actualitza de llarg el llibre de Joaquim Camps i Ramon Camprubí de 1976, editat per Destino,que incloïa a més d’imatges del riu, moltes dates de les comarques per on passava.

El llibre el Ter, l’editen el Consorci Alba-Ter i l’Editorial Gavarres i el patrocina la Fundació Agbar, la qual cosa el fa un llibre assequible, tot i que no ens compensa de l’espoli que pateix el riu Ter des dels pantans cap a Barcelona.
La finalitat del llibre queda ben clara a la contraportada: “amb aquest recorregut per tot el curs del riu, des d’ Ulldeter fins a l’Estartit, volem donar a conèixer aquest patrimoni amb la convicció que això contribuirà a fer-lo estimar i a recuperar-lo. Que tinguem un bon camí!”