Coses que m'han agradat d'Istambul

Les ciutats canvien, moltes milloren. Istambul és una ciutat encantada de rebre tants i tants turistes. L’any 2010 va ser Capital Europea de la Cultura i se li va donar un rentat de cara que es nota a simple vista, només pel fet que tot la zona antiga s’ha urbanitzat de nou, millorant el clavegueram, (vaja que no fa olor) o que “definitivament” s’ha acabat amb la restauració de Santa Sofia i han desaparegut les bastides. No queda res “in restauro”, el marbre llueix per tot arreu i les fabuloses col•leccions d’art que amaga aquesta ciutat estan més que ben exposades. Si encara no hi heu estat, és un viatge que us queda pendent. L’altra és Turquia, una altra cosa, un altre país.

En aquest viatge vàrem aprofondir en l’arquitectura de Sinan, l’arquitecte del sultà Solimán que dorm, com no, en una tomba de marbre al costat de la mesquita més gran i que s’albira des de tot arreu. Com que la mesquita de Süleymaniye està a quatre passes dels basars, la visita és obligada, però potser no t’adones que has passat prop de la tomba d’aquest important arquitecte que bastí més de 131 mesquites i 200 edificis civils.

La tomba de l'arquitecte Sinán

També vàrem tenir temps d’entrar al Museu Arqueològic que conté un fons dels temps antics d’aquells de caure d’esquenes. El tresor de Sidón, dels fenicis del Líban, el conformen uns espectaculars sarcòfags, (el més famós nomenat d’Alexandre el Gran) a més de restes hel•lèniques i romanes ( estàtues de marbre, clar) d’immens valor artístic i històric.

Istambul no ha perdut res, ho te tot recol•locat en un altre lloc. Les columnes de pòrfir vermell del fòrum de Teodosi les trobareu a la mesquita de Beyazit, a la plaça de la Universitat i algunes de columnes amb dibuixos de cues de gall d’indi, al Yerebatan, la basílica dipòsit d’aigua propera a la Aya Sofia o en els Beyazit Hamami, uns bans turcs reconvertits en basar, ben bé al costat del basar de les espècies. És una ciutat que s’ha anat transformant, però que no ha patit bombardejos, incendis, ni saquejos. El luxe de l’imperi bizantí i el de l’imperi otomà està reclós darrera cada palau, cada mesquita, cada museu. I a fe que els agrada el luxe. No et pots acostar a les botigues d’or o de catifes, amb uns aparadors que t’enlluernen. Als seus ulls, érem unes pobretes turistes!
Els viatgers de l’Orient Express arribaven a l’estació de Sirkeci, que conserva el seu antic aire decimonònic. El luxós tren que feia el trajecte en tres dies amb les seves corresponents tres nits, creuava Europa i els Balcans i deixava els seus exquisits viatgers al Pera Palace, un hotel construït també al s.XIX en el barri europeu de Pera, més amunt de la torre Galatea. Tot aquell barri ara és la seu dels antiquaris.

Com a ciutat d’una megàpolis de quinze milions d’habitants em va sobtar com havien resolt el transport urbà. A la part antiga, on es troben amb nombroses restes arqueològics han construït un tramvia de superfície, com el del trambaix, per entendre’ns. S’hi accedeix després d’haver comprat un jeton al jetonmatik i de passar per un control mecànic. El tren de superfície passa per alguns carrers només reservats pel transport o als veïns.

el tramvai de superfície


A partir de les muralles de Teodosi, la ciutat va en metro en algun tram. Construir un metro és molt car i és molt més rendible fer un carril bus central, amb busos que circulen gairebé un darrera l’altre que no construir un metro. Això és pot veure en les grans avingudes. També hem de recordar que tenen vaixells que t’acosten d’una riba a l’altra del Corn d’Or, fent com els vaporettos venecians. Transport multimodal, en bus, metro, tramvia, vaixell, taxi i a peu, amunt que fa pujada.
Al haver refet la part antiga, el mobiliari urbà i les voreres encara estan força bé. Si no les mantenen, amb el costum que tenim els mediterranis d’enfilar els cotxes damunt les voreres, no els duraran gaire. Em va agradar una vorada de granit, que tenia una part sortint que servia alhora de pilona i evitava l’accés dels cotxes a la vorera. Us ensenyo la foto ja que no l’he vist enlloc i em va semblar enginyós.

A les Illes príncep, un conjunt d’illetes al mar de Màrmara, amb vistes a Ia gran Istambul asiàtica, han prohibit el trànsit. Per anar per l’illa o bé et mous a peu, en bicicleta o bé pots llogar una calessa de dos cavalls que fan uns viatges turístics d’una horeta. Aquí vaig trobar a faltar la bicicleta elèctrica, però la que vàrem llogar va estar la mar de bé.
A Istambul s’hi ha de passejar, deixar-te emportar per tot el què trobes diferent. Els turcs són tremendament comerciants, però si no t’interessa no t’empipen més. Això va que sigui un país molt còmode pel viatger, ja que a diferència dels països àrabs, ningú demana almoina, volen vendre, però són molt orgullosos. A tots els carrers on circulen turistes hi trobes multitud de petits comerços, alguns arrecerats en edificis religiosos que fa preveure que algun dia l’autoritat municipal es decidirà per fer endreça. El colorit d’aquest comerços és innegable, com ho són també els carretons de venda ambulant: prop del Corn d’or, et venen entrepans de verat fregit, per tot arreu i castanyes i sucs de taronja, tarongina i magranes. Unes magranes grandíssimes, vermelles, dolcíssimes. Com és que a Espanya no tenim costum de menjar suc de magrana?
Si mai heu estat a Istambul, és un viatge pendent. S’hi menja bé, te molt patrimoni, molt comerç i oportunitats de compra, bons hotels i tothom parla una mica d’anglès. Quan t’ofega el barri antic, pots anar a donar una volta en vaixell pel Bòsfor, per veure com viuen els més adinerats i prendre alè. Però el més interessant és submergir-se en les marees humanes que poblen les dues ribes del Corn d’or. Tot humanitat.

Una de les refrescants parades de suc de magrana que et trobes pel carrer.

Xarop de colze

Si preguntem a la gent de Sarrià de Ter si volen un arxiu, ningú ho considerarà prioritari. “La gent no vol l’auditori” m’han comentat aquest estiu, la gent vol el camp de fútbol. Però, una cosa es la opinió de la gent i l’altra les necessitats del poble. Un arxiu municipal és necessari encara que només el reivindiquem sis persones a tot estirar. Els documents municipals no poden emmagatzemar-se a qualsevol lloc, com es pot observar a la fotografia, ja que es tracta del nostre patrimoni material i la construcció de l'arxiu ha d’estar en l’agenda política dels nostres governants.

Una sala d’actes de la Biblioteca, que també anomenem auditori, es necessària, ens ho mana la Generalitat i l’hem reivindicat molta gent, uns quants que ho tenim més clar i que hem deixat la nostra opinió en la pagina web www.volemlauditoridesarriadeter.wordpress.com i d’altres que s’han fet el ronso, no s'hi han apuntat, pero que també hi están d’acord.

De fet, en temes de cultura el govern es retrata. Ens fa falta un arxiu municipal, un espai museu per l’obra de l’Emília Xargay, una escola de música, la Biblioteca necessita un espai de polivalència i un magatzem pel fons documental...aquestes són algunes de les recomanacions que fa el PLEC, el Pla Local d’Equipaments Culturals aprovat el setembre per l’Ajuntament de Sarrià de Ter, un any després d’haver cedit al Consell Comarcal un edifici que ja es veu que no era prescindible i que necessitem. El sector turístic gironí ja considera el Centre de Visitants un espai inútil, la gent de Sarria passa i en el millor dels casos hi fa un àpat, i els polítics encara no han caigut del cavall. S’ha perdut molt temps en discussions, molts esforços per córrer per tenir aquest equipament inaugurat abans les eleccions, total per res. Molta energia pel pedregar.

Al camp de fútbol li passara el mateix. Primer la necessitat només era la gespa artificial, ara urbanitzen l’entorn, canviem els arbres, hi posen grades, milloren el bar i els vestidors, tota una obra que contradiu el POUM, el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal que encara no s’ha presentat píblicament. L’obra que ara es vol fer, a mes de “tancar” el barri de la Rasa darrera una valla, no permetrà desenvolupar el que preveu el nou planejament, es a dir, una zona verda i una solució urbanística per treure el pàrquing i fer un carrer d’entrada al barri com cal. Farem una obra de mig milió d’euros a precari, diners llençats que en el millor dels casos duraran el que duri la gespa. La cara de babaus que ens quedara quan es presenti el pla, sera d'antologia.

Si la gent de Sarrià de Ter vol llençar els diners, després que no plori. El que s’havia de fer era planificar el nou camp de fútbol en la nova zona esportiva, al Pla de Dalt, per aquesta solució era molt mes costosa, en treballs tècnics i negociacions que la que han adoptat. És a dir, ha faltat xarop de colze, treball de despatx, hores d’estudi i menys xerrameca.

Ara faran contents als col•lectius esportius, però als culturals ens foten la subvenció. Ja es veu que la cultura no es prioritària. Tampoc s’han estudiat prou bé les propostes de finançament, tampoc s’ha posat esforç en abaratir els pressupostos, buscar més subvencions i fer possibles els dos projectes. Molt parlar amb els avis, molta tertúlia a la radio, pero poc xarop de colze. Molta confussió entre dèficit i endeutament, com si els conceptes fossin els mateixos. No tenim diners, ens diuen, ni mai n’hi ha prou per fer inversions!

La inversió no es pot fer amb finançament a curt, sempre s’ha de fer a llarg termini. Una inversió s’ha de repercutir als usuaris futurs, no l’ha de suportar en la seva totalitat l’actual generació de sarrianencs.
La comparació entre les dues inversions no hauria passat el sedàs de qualsevol anàlisis financer. L’auditori tenia un pressupost de 500.000€, pero es una inversió de 50 anys per l’edifici i de 25 per les instal•lacions, que donaria servei a tota la població de Sarrià i tambe la veina de St.Julià, és a dir a 7.000 persones. El camp de fútbol, una inversió de 500.000€ a deu anys. Moltes matemàtiques no s’han fet servir, no.

El que cal controlar es el dèficit, que l’endeutament ja ho està, per sort fou mesurat en anteriors mandats. I el dèficit vol dir vigilar i rascar en les despeses. La il•luminació del camp de fútbol ha de funcionar en hores que molts dormen? S’ha de programar ball després d’un espectacle de màgia quan ja no queda ningu? Aneu apuntant,....

Mai com en aquesta ocasió hem tingut tants diners en subvencions. Es parlava de 600.000€ per obra d'1 milió € (les dos inversions), un 60%, amb possibilitat de trobar diners del PUOSC 2013 per la Rasa i de la Diputació per l’auditori. La resta amb endeutament, després d’haver rebaixat els pressupostos amb treball rigorós dels serveis tècnics. Doncs això els ha espantat.

Sabeu quines ha estat les aportacions de la Biblioteca? L’Ajuntament 1.070.000 euros (500.000€ en estructura d’Acciona, 500.000€ en préstec, 70.000€ de compensacio d'Acciona), la Generalitat 317.000€ i la Diputació, de 280.000€ és a dir, en subvencions, un 35%, la resta l’ha posat l’Ajuntament. I ara, per fer front a dos inversions s’espanten amb unes subvencions que superen el 60% de l’obra. Falta la veterania de la gent més gran que ha tingut responsabilitats de govern o el coratge dels més joves. I càlcul, matemàtiques i molt, molt xarop de colze.

En la presentació de la beca Isidre Macau, el professors Joan Manel Barceló i Imma Amorós, varen emfasitzar la formació i la cultura com motor de transformació social. L’exigu auditori que els va escoltar, ja n’estava de convençut. Qui convenç als altres sarrianencs?

Dins del bagul

Finalment he acabat buidant el pis que els meus pares varen habitar els darrers 35 anys. Se’m feia costa amunt, ja que era com netejar unes golfes polsoses. Hi he trobat de tot: els llibres d’escola, treballs de botànica, apunts de la universitat, receptes de cuina, informes del pare, historials mèdics, la planxa de joguina, nines, la ma de morter de roure feta pel meu avi i que la meva mare em reclamava de temps, la fusta de planxar, cassoles de terrissa, tebeos, els àlbums de cromos de la Torras, propaganda caducada de viatges i, dins del “mundo”, roba de guardar.

El “mundo” era el bagul que traginava el meu germà cada curs al Collell, amb els seus llençols, mantes, tovalloles i roba d’esport. De sempre s’hi havien guardat mantes i cobrellits que ara he repartit gustosament. El fons reservava una sorpresa: una bandera espanyola feta de retalls de roba vermella i groga, ben resclosida. Res de portar impresa cap escut, ni el constitucional, ni el toro, ni el falangista, una bandera casolana que la mare devia fer en la immediata postguerra per engalanar el balcó pel Corpus, quan el capellà, el sergent de la guàrdia Civil, el cap de la Falange i les autoritats, desfilaven sota pali. En alguna foto antiga m’havia semblat veure que la gent posava la bandera espanyola als balcons, però com que les fotos son en sípia, no n’estava segura. La troballa no ha durat gaire: amb unes tisores, desfet el cosit, n’ha sortit una bona pila de draps de cotó acolorits.

Dins del bagul, enlloc de roba, hi he desat els vinils. N’hi ha un de la Janis Joplin que almenys alegrarà aquell qui, anys a venir, torni a fer endreça, obri el bagul i busqui el tresor.

Beure's l'impost especial

Un diumenge d’agost ens varem acostar a Ceret, la vil•la del Vallespir que compta amb un formidable museu d’Art Modern. L’excusa d’enguany era l’exposició de l’artista catala Josep M. Riera i Aragó, “Le rêve du navigateur”, magnifica exposició que es pot veure fins el novembre de 2011. Després de passejar i tafanejar, va arribar l’hora de tornar cap a casa. En una de les rotondes plenes a vessar de vehicles provinents de la platja, ens varem despistar i enlloc de prendre la direcció de l’autopista, varem agafar la de la nacional. I, ai las, a pas de tortuga, cap al Pertus. Quan varem travessar el barri comercial, una baferada de realitat ens va situar. A banda i banda, multitud de francesos carregats amb tota mena d’articles`, sobretot espirituosos, feien el seu particular diumenge. I no us vull dir res de l’entrada a La Jonquera, destí habitual del cap de setmana dels catalans del nord.

Prou que la comissària del Museu de Ceret, Josefina Matamoros, elogia en una entrevista al diari El Punt avui del 21 d’agost als francesos i europeus que son els que visiten en majoria el museu, pero més n’hi havia fent shopping que no veient l’exposició. Desenganyem-nos, la cultura ja es cosa d'una minoria, la resta es torra a la platja o al bar de la cantonada.

Prou bé que ho saben els comerciants d’aquests pobles de frontera, propietaris de tot tipus de negoci destinat a un públic de consum: supermercats, restaurants, benzineres, hotels i , no ho oblidem, els clubs, que a França la prostitució esta prohibida. Un dia a La Jonquera surt a compte si vens del nord: omples el pap, el dipòsit, el capó i et distreus. I t’emportes tabac i pastís per revendre si cal.

Les diferències impositives fan possible aquest despropòsit. L’Iva general a França es del 19,6% mentre a Espanya del 18%. Des de fa poc, a França per la restauració s’aplicava l’Iva general, ara es reduit d’un 5,5%, mentre que a Espanya ara es del 8%. L’impost sobre els alcohols es la meitat a Espanya que a França, per productes de graduació fins el 15% a Espanya hi ha un sobrecost de 3,3€ el litre i a França de 6€. Per productes d’altra graduació, superiors al 22%, a Espanya s’apliquen 83€/litre d’impost. Els vins estan exempts.

Si la UE vol posar fil i agulla a la unificació fiscal entre els països comunitaris, pot començar pels impostos especials. Potser acabarem amb el turisme dit de borratxera i amb aquesta casuística fronterera. I una pregunta, aquests francesos que diumenge rere diumenge omplen La Jonquera, tambe compten en l’estadística dels turistes que ens visiten, oi?

Apadrinar una butaca

No són bons temps per inversions municipals ni per massa demandes socials. De fet, seguint la teoria més en boga, se’ns diu que hem de deixar d’endeutar-nos i per tant, deixar de fer inversions, amb la qual cosa s’acaba condemnant tot el sector de la construcció i les empreses auxiliars que en depenen. Cert és que les inversions s’han de mesurar, han de ser productives i adreçades a l’estalvi energètic, però a vegades el temps o les necessitats no casen amb les voluntats.
A Sarrià de Ter, l’Ajuntament es troba amb un dilema prou important: fer l’auditori, pel qual te subvenció, però no una demanda social urgent, o fer el camp de futbol amb gespa artificial, pel qual no te prou fons, però en canvi és una obligació imposada pels directius del club, als quals els manen la pressa els jugadors. Al final, l’equip de govern ha decidit tirar pel dret i utilitzar la subvenció de l’auditori pel camp de gespa artificial. Amb això acontenta a uns i empipa d’altres. La millor solució és fer les dues coses, amb criteris més racionals de despesa. Ja ho he explicat al post anterior i també podeu trobar informació a la pàgina web www.volemlauditoridesarriadeter.wordpress.com

De fet, l’equip de govern no s’ha posat fins ara a mirar d’estalviar seriosament. Els quatre anys anteriors varen fer petits retocs, res important, poc significatiu en estalvi, amb moltes concessions a la galeria. Tant s’ha de mirar la despesa com l’ingrés. Em permeto dues propostes al nou regidor d’hisenda:

a-Que els sous dels càrrecs electes variïn en funció de la seva assistència als plens. En el darrer vàrem assistir a l’espectacle de la posada en escena de la 1a tinent d’alcalde, en substitució de l’alcalde absent per vacances. Si, com succeeix en d’altres municipis, part del sou i indemnitzacions fos en compensació a l’assistència als plens i juntes de govern, l’Ajuntament tindria un estalvi notable. Si posem per exemple, uns 300€ per ple, ara ja hauríem estalviat 600 € (tres plens, dos absències per vacances) i potser serviria per aprendre que assistir a un ple és obligació de tot càrrec electe, ni que sigui per respecte als ciutadans.

b-Podríem apadrinar una butaca o apadrinar un metre quadrat de gespa. A Sarrià de Ter hi ha hagut molta tradició de pagar per fer-nos l’equipament. Alguns recordem les col•lectes per arreglar l’Església, per fer el Patronat, la pista esportiva de la UES, el Centre Parroquial de Sarrià de Dalt i per arranjar la casa de colònies de Granollers de Rocacorba. No vindrà de nou que es reclami la col•laboració ciutadana per acabar algun equipament que ens interessi. Es pot fer de dues maneres: una, amb l’entrega de capital a fons perdut, a títol de subvenció particular, per la quantitat que pugui cadascun. D’altra, una bestreta a l’Ajuntament, és a dir, l’entrega de diners a compte (500 o 1.000 euros, per exemple), i que l’Ajuntament els rescabali a raó d’un percentatge anual, deduint dels impostos a pagar pels ciutadans (Ibi, gual, cotxe, etc). Una mica de complicació administrativa, que no és res amb la tecnologia actual i sense costos financers.

Amb ganes, d’idees en poden sortir. Tinc per costum dir que els problemes de diners solen tenir solució. I aquí només es tracta de diners, ja que ha quedat clar que hi ha un col•lectiu que vol el camp de gespa artificial i un altre, menys sorollós però també important, que no es vol deixar perdre la construcció de l’auditori.

A qui interessa l'Auditori de #Sarriadeter?

Quan les coses van malament són susceptibles d’empitjorar. Corren malts temps per la cultura i a voltes sembla que no te qui la defensi.

L’Ajuntament de Sarrià de Ter vol demanar aquest proper dimarts en el ple municipal, el canvi d’actuació de la partida del PUOSC 2012 de 455.000€ que està previst per la finalització de l’auditori del centre cultural Emília Xargay. El canvi seria per obtenir recursos pel camp de gespa artificial de La Rasa, amb la qual cosa el camp es podria acabar però en absolut l’auditori. Futbol versus cultura? No és aquest el dilema, però no s’ha de despullar un sant per vestir-ne un altre.

El projecte de l’auditori ve de lluny. El pressupost no actualitzat amb què compta l’Ajuntament és del 2007, quan es va presentar el projecte al Pla d’Equipaments Culturals i es va obtenir una subvenció que es va deixar perdre. L’auditori és la sala d’actes de la Biblioteca, per tant, l’hem de considerar com la segona fase. Es va concebre una sala en pendent, ja que l’espai entre edificis ho feia viable, per tenir una sala per conferències, tertúlies literàries, passes de documentals, hora del conte, concerts de música, teatre de petit format. Però també per acollir congressos o sessions temàtiques, objectius compartits amb el Centre de Visitants . En definitiva, un espai dotat de bones condicions sonores.

Aquest mateix pressupost, xifrat en la seva totalitat en 905.000€ va servir per sol•licitar el PUOSC 2008-2012, obtenint la subvenció per executar-lo el 2012.
Però el govern de l’Ajuntament ha agafat el pressupost tal qual i, sense revisar-lo, ha decidit que no te capacitat de finançament pel 50% del pressupost que falta. Els que estem acostumats a avaluar inversions solem demanar que el que es compari sigui homogeni i per tant que els números siguin actuals. Al pressupost del 2007 li sobren partides ja executades: l’estructura, realitzada per Acciona en compensació per l’aprofitament mig del sector; la paret sud, feta per la Biblioteca; la paret nord i el hall, amb els lavabos, construïts pel Centre de Visitants. Una revisió ràpida realitzada per l’arquitecte, a instàncies del PSC, actualitzant l’Iva i l’equipament interior, va posar sobre la taula un pressupost molt inferior, de 572.000€, subjecte a reducció si s’estudien els materials, les instal•lacions, etc. Amb una subvenció de 455.000€, sembla que be es pot portar endavant unes obres de 572.000€, tenint en compte a més, que com que es tracta de la sala d’actes de la Biblioteca, la Diputació hauria de fer l’aportació corresponent al 25% del pressupost. I doncs, on és el problema? De diners per aquest equipament no en sobren, però tampoc en falten gaires. I és un equipament per tota la vida i per tothom.

La pressió exercida pels directius del FC Sarrià als polítics en la darrera campanya electoral, va fer que el grup d’ERC obtingués molts vots en el sector de La Rasa per la seva promesa de portar endavant el camp de gespa artificial. El projecte te un pressupost de més de 500.000€, ja que el camp de futbol no fa les mides reglamentàries i s’hi ha de fer més obra. Tot plegat un dineral a invertir en un camp de futbol provisional, que no durarà més de 10 anys. En aquest afer no hi ha consens: CiU no està d’acord amb la inversió i el PSC demanava es treballés i es fes inversió en el camp de futbol definitiu. Si es tira aquest projecte endavant, agafant els diners de Cultura, encara hi haurà més gent en contra i tampoc convé crear antagonismes.

Ara per ara, pel camp de futbol hi ha aportacions de 200.000€. La resta o be els posa l’Ajuntament, endeutant-se, o be es negocia amb proveïdors pel finançament, o be es fa una campanya per apadrinar un m2 de gespa i s’obtenen diners privats.
Crec que en govern està actuant amb pressa i poc criteri. Una promesa electoral d’aquesta magnitud no pot resultar en perjudici de tota la població. En primer lloc s’ha d’actuar rebaixant el pressupost del camp de futbol, fent només el que és imprescindible i deixant d’altres actuacions (grades, voreres) per propers PUOSC. En segon lloc, s’ha de continuar treballant en la recerca de fons, també privats i, en darrer terme, esgotar la capacitat d’endeutament que li queda a l’Ajuntament (fins el 75% del pressupost ordinari). Només així, si la inversió es fa amb finançament propi, sense paralitzar sine die d’altres projectes, obtindrà el plàcet dels sarrianencs.

En tot aquest afer, només hem sentit a l’alcalde-president, però m’agradaria conèixer l’opinió del regidor de Cultura i de la regidora de Promoció Econòmica, si és que defensen l’auditori, sabedors que no podem deixar passar l’oportunitat d’aquesta subvenció i tenir l’equipament tancat cinc anys més. Si tenen opinió al respecte i si la fan valer.
M’agradaria saber a qui més l’interessa l’auditori, si hi ha més gent que creu que no pot quedat relegat en un darrer terme, si hi ha més gent que creu que per tenir accés a la cultura, hem de tenir equipaments adequats. M’agradaria saber si és que sóc sola clamant en el desert o si tinc companys de viatge passant set.

L'eufemisme de la solvència

Llegint la premsa econòmica, sovintegen els testimonis de qui te problemes per finançar nous projectes, creixement o simplement per fer front als impagats o la baixada de les vendes. La crisi s’ha acarnissat amb els més febles, sobretot amb autònoms i empreses petites poc capitalitzades. No fa gaires anys, moltes inversions es varen finançar amb pòlisses de crèdit a curt termini, renovables a l’any i, en els millor dels casos, la banca ha ofert un ICO liquiditat per poder recuperar el seu crèdit.

El sistema financer, sotmès a una cura de cavall per augmentar les seves ràtios de capital, ha escanyat el crèdit fins límits insospitables. Es treballa molt a curt termini, amb operacions comercials i a llarg només queda el crèdit ofert per la banca institucional.
Talment ho va deixar clar el president de l’ICO, Josep M. Ayala, present a la jornada de l’ú de juliol organitzada per la Cambra de Comerç de Girona, acte compartit amb el conseller delegat de l’ICF, Ramon Sanromà i el conseller delegat d’Avalis, Joan Cervera: per projectes d’inversió només hi ha diners de l’ICO i aquests es continuen instrumentalitzant a través dels mediadors habituals, el sistema financer que demana solvència a les empreses.
Fa uns anys, quan treballava amb el gruix de la inversió de la fàbrica de paper, els préstecs a 10 anys eren inexistents ja que el Banc d’Espanya demanava avals amb garantia immobiliària per terminis superiors a 7 anys. El resultat de la crisi és que els balanços dels bancs i caixes són plens d’actius immobiliaris, amb un retorn econòmic més que dubtós, la qual cosa indica que els préstecs no es varen donar a empreses amb projectes productius, sinó a altres llocs. No sé qui de la taula ho va comentar, però algú va dir que els analistes bancaris s’haurien d’especialitzar en projectes industrials i tecnològics de retorn econòmic i menys en valoracions d’actius immobiliaris. Em va semblar música celestial, però em penso que encara no estan per la feina, sinó per millorar els seus propis balanços i això vol dir captar capital, no concedir crèdit.

Les línies de finançament de l’ICO són prou conegudes, ja que no han variat gaire de les posades en marxa l’any passat: els préstecs ICO liquiditat, que han servit en la seva majoria per substituir pòlisses de crèdit; els préstecs ICO per inversió, tant en projectes d’economia sostenible, de sectors manufacturers específics, i d’altres d’inversió més general, amb terminis d’amortització fins a 20 anys. Inclouen també el de finançament corporatiu, per grans projectes productius de més de 15m€. La novetat dels préstecs ICO va ser el ICO directo, d’un import fins a 200.000€ que es tramita per internet a través del “facilitador financiero”, però per la meva experiència, l’ordinador demana més avals i garanties que la banca tradicional, per la qual cosa no ha tingut massa èxit.
Tots els productes ICO es poden consultar a la seva web.

Tothom estava expectant per veure què ens explicaria el conseller delegat de l’ICF , la banca pública catalana, ja que per la premsa ja sabíem que no s’augmentaven els recursos pel crèdit sinó els avals. De fet, el discurs es posava més en l’accent que no en els productes, ja que aquests s’havien dissenyat l’any passat, amb el govern del tripartit, però no eren gaire coneguts. Així es popularitza l’aval per circulant, que es vehicularà amb Avalis pels avals inferiors a 600.000€ i amb l’ICF per avals de 0,6M€ i fins a 5M€ amb l’ICF. L’aval és per tres a cinc anys, màxim d’un 50% del total de l’operació (pòlissa, crèdit comercial, factoring i confirming), i ha d’estar vehiculat per la xarxa comercial tradicional. És a dir, el sistema financer ha de concedir el préstec amb la condició d’aquest únic aval o de més avals personals.

Un altre dels productes de l’anterior govern és el préstec ICF capitalització, per socis d’empreses que vulguin augmentar el capital, un préstec a vuit anys amb dos de carència que vol posar fi a la tradicional poca capitalització de les empreses, amb socis empresaris propietaris d’alguns actius productius.
Tal com he dit, es posa èmfasi en l’accent, en voler donar préstecs a les empreses catalanes, amb projectes productius, d’innovació, d’internacionalització i si aquests tenen el vist-i-plau d’ACC1Ó, tindran prioritat.

En un moment de la reunió algú va comentar que trobava excessiu el diferencial dels préstecs de l’ICF , un 3,25%, a la qual cosa va respondre que l’espread amb què es finançava ara la banca pública amb els majoristes no era inferior al 2,90%. Amb sornegueria Ramon Sanromà va dir que el diferencial de l’estat xilè era del 1,2%, la qual cosa ve dir que en els mercats hi ha més especulació que lògica financera.
Varem sortir de la reunió amb un somriure als llavis. Hi ha crèdit pels solvents, qualificatiu que el continua donant el sistema financer. Això va per llarg.