dilluns, 15 de setembre de 2008

Dies de setembre



El Pont de l'Aigua, tal com era l'any 1938.

A primers de setembre, quan arrenca la Festa Major del Sarrià de Ter torna l’oportunitat de trobar-te amb les persones amb qui convius, no en el petit espai físic de l’habitació pròpia, sinó en el lloc més gran, la casa comuna que és el poble. Per als que viuen a ciutat, aquest retrobament, aquest contacte no és tant intens com a la vila. No calen massa paraules, un somriure, preocupar-se per la salut, per la família, pels anhels, ara per la feina. Ningú soluciona res de ningú, però ens uneix el saber els uns dels altres.

El diumenge 7 de setembre, després de veure l’esbart dansaire de Fontcoberta de Banyoles i tot escoltant l’audició de sardanes de l’orquestra Foment del Montgri, en Lluís Massegur em va dir: “avui fa setanta anys va morir el meu pare”. El 7 de setembre de 1938, un comboi de dos camions carregats de benzina va xocar amb el Carrilet al començament del Pont de l’Aigua. El pare d’en Lluís, en Corona, hi va morir quan va voler ajudar als ferits dins dels vagons del tren. Tant el meu pare, el meu avi, com els meus oncles foren espectadors d’aquest tràgic accident. També en Salvador Ribas, a qui vaig trobar el matí de l’onze de setembre en l’esmorzar català obsequi de l’Ajuntament per la Diada. Li vaig donar el condol per la mort del seu germà, en Jaume, combatent republicà exiliat a Normandia, la mort del qual havia coincidit amb la seva hospitalització. Tot parlant de la Guerra Civil, en Salvador em va comentar que ell s’havia salvat per miracle d’aquell accident, ja que una flamarada l’havia passat pel damunt i només l’havia socarrimat el clatell.

Els actes de la Diada al poble s’han estès a la Plaça Salvador Genís, amb sardanes i l’esmorzar català. Després hi ha l’acte institucional que segueix, fil per randa, el mateix guió amb què aquesta festa es va començar a celebrar al municipi fa quatre anys. Com que en Lluís Aymerich va treure el tema en el seu parlament i en Roger Casero n’ha parlat en el post de la cançó de l’enfadós, vull recordar, per reblar el clau, el que tothom sap però algú s’entossudeix en oblidar: el primer que va celebrar la festa institucional, va ser el govern presidit per l’alcalde Nicolàs Pichardo, un sarrianenc nascut a la Palma del Condado (Huelva), el qual va fer un discurs molt emotiu, molt més ben preparat que el que ens va oferir als soferts oients el primer tinent d’alcalde.

Cada any hi ha algun detall per destacar de la nostra festa, i no només el canvi de marca de cava: aquesta Diada passarà per la de l’aniversari de l’estelada. És la primera vegada que oneja al balcó de l’Ajuntament i presideix els parlaments de l’acte, tot i que haurà quedat en un gest pel consum intern, ja que cap periodista se’n va fer ressò. Per cert, no va caler despenjar la bandera espanyola, ja que fa molts anys, potser deu, que no hi és. Va ser una decisió del consistori quan governava Josep Turbau i ningú ha reclamat que torni a onejar i tampoc ningú els farà cas. La bandera que ens uneix és la catalana, la qual compartim amb els Països Catalans. L’estelada i l‘espanyola ens divideixen i l’obligació de tot governant és fomentar la convivència.

La lliçó magistral d’història per part de Josep M. Nolla, catedràtic d’Arqueologia del Departament d’Història de la UdG, va ser la part dolça de la Diada. Escoltar com per les nostres venes corre la sang dels avantpassats, íbers, romans, visigots, vinculant l’esplèndida vil•la romana del Pla de l’Horta a la intendència del Castellum Fractum de St. Julià de Ramis i a la de la primigènia comunitat de la Kerunta antiga, la qual es traslladà, per raons estratègiques, a la Gerunda romana on fou més efectiu el control de la Via Augusta, va ser una immersió en la història en breus instants.
Josep M. Nolla va recordar-nos la importància del Pont de l’Aigua, del seu antecessor, el pont romà, o del pas que devia existir quan la via Heràclea era utilitzada pels íbers. Del que ha significat per la història catalana el descobriment de la necròpolis visigòtica del pla de l’Horta i de les expectatives posades en les excavacions que s’iniciaran properament a la vil•la romana. Temps enrera creiem que era una utopia, però mercès a l’esforç de l’equip de la UdG, reobrir i tornar a investigar la vil•la romana del Pla de l’Horta, d’aquí a poc serà una realitat. Salve!
Després d’aquesta lliçó, del discurs sobre el finançament de l’alcalde (ara si que fem pinya, i no com va passar amb l’Estatut), els so dels Cantaires de Sarrià, en particular de la Clavellinera, em va semblar música celestial.