dijous, 11 de setembre de 2008

Els ready mades de Duchamp







En el dominical del Diari de Girona del diumenge 7 de setembre, el crític d'art,Eudald Camps, es feia ressò del descobriment d’una xemeneia en un apartament de Cadaqués realitzada per l’artista francès Marcel Duchamp i de la polèmica sobre si aquella peça útil per escalfar una habitació es pot considerar una obra d’art.

Al Museu Nacional d’Art de Catalunya (Mnac) encara es pot veure, fins el 21 de setembre, l’exposició dedicada a tres artistes clau del segle XX: Marcel Duchamp (1887-1968), Man Ray (1890-1976) i Francis Picabia (1879-1953). Coproduïda per la Tate Modern de Londres, aquesta exposició se centra en la relació dels tres personatges i els paral•lelismes de les seves obres.

Duchamp i Picabia es van conèixer a París el 1911 i el 1915 es van exiliar a Nova York on, juntament amb l’americà Man Ray van crear el moviment dadaísta. L’estructura de la mostra ens endinsa en el mon irreverent dels tres artistes, la seva experimentació amb els diferents estils artístics: l’impressionisme, el fauvisme, el moviment tridimensional, les performances davant la càmera de Man Ray, la utilització de les imatges mecàniques, de suports innovadors com el vidre, la creació de formes visuals i l’experimentació amb la llum i les transparències, per acabar amb els joc que més els unia, els escacs.

Una de les sales més enginyoses que revelen la transgressió contínua dels tres artistes és la sala dels ready-mades, els objectes preexistents que acaben sent considerats obra d’art. Un mòbil captivador fet de simples penjadors de roba, o la Font de Duchamp, un simple orinari col•locat a l’inrevés, que l’any 1917 va ser rebutjada en una exposició. “Aquest fet, però sobretot el debat sobre la natura de l’obra d’art al qual va donar peu, es consideren actualment com una pedra de toc en la història de la modernitat”.
Diu Eudald Camps “ Hi ha un abans i un després per l’urinari de Duchamp, per a les Brillo Box (de Warhol) o per la xemeneia que ens ocupa. El que és clar, en tot cas, és que la mirada és una poderosa constructora de sentit: no és el mateix percebre simplement un objecte (les seves propietats físiques) que, mitjançant la interpretació, atorgar significats a aquestes propietats que l’objecte original no tenia. Marina Oroza, la propietària de la llar de foc de Cadaqués descriu aquest procés: La llar de foc es va començar a embellir-se, a brillar com si fos un diamant en brut que estiguéssim polint amb la nostra mirada renovada;..la llar de foc, idèntica però diferent. Tot, absolutament tot, és susceptible de ser polit amb la mirada”.