Arxivar o no arxivar

Vet aquí la qüestió. Se sol guardar si es té espai, si la casa és de dimensions generoses, però per regla general, a mesura que ens emancipem deixem coses a la casa dels pares, fins que un dia et trobes davant el dilema de què fer de tantes andròmines. Diuen que el desordre és fruit de decisions ajornades. En el meu cas segur, la mandra que em feia posar-m’hi. La quantitat de papers, fotos, llibres, retalls de premsa, fulletons que he tret aquest darrer cap de setmana és inimaginable. En Quim Corominas diu que tota la seva col•lecció de llibres i jocs movibles cap en 25 caixes, tot ben plegat. Ja m’explicarà en quin armari li cap.

No he llençat massa. Només la documentació bancària i papers sense importància, però sí que ho he classificat tot i encapsat. Així la recerca serà més fàcil.
A la mateixa casa hi guardava l’arxiu fotogràfic de la revista Parlem de Sarrià, més de 40 àlbums dels darrers 15 anys. He aprofitat la disponibilitat del meu cosí, amb la seva furgoneta i uns bons bíceps, per deixar tot aquest material al magatzem de la revista i la resta, caixes i més caixes per tornar a endreçar a casa meva. A la fi, després d’anar ajornant el trasllat definitiu, hi he hagut d’esmerçar tot un cap de setmana, que ha coincidit, a més, amb les interessants propostes de les Jornades del Patrimoni Europeu.

Els arxius locals, però sobretot els comarcals, són bàsics per la recerca. Un bon exemple és l’Arxiu Històric de Girona, el qual conserva la documentació històrica de Sarrià de Ter fins l’any 1983, i com un tresor, un fons notarial que es remunta al segle XIII. Per altra banda, la polèmica sobre qui ha de guardar la documentació de Catalunya del període de la República, si l’arxiu de Salamanca, dedicat a la Guerra Civil, o l’arxiu de la Generalitat, per preservar la continuïtat de centre, encara és oberta, i per això és interessant reveure l’exposició “Els papers de Salamanca” i recordar la defensa del retorn de la documentació que ha fet la Comissió per la Dignitat. L'arxiu de Salamanca es va constituir per ser un instrument de repressió ver les persones que figuraven en els papers incautats a Catalunya en la immediata postguerra, amb les conseqüències nefastes que va tenir. És legítima la demanda de la Generalitat i dels particulars, ja que la documentació no correspón a l'Estat Espanyol sinó a cadascuna de les institucions i famílies que la reclamen.

Amb motiu de les X Jornades del Paper, el dijous 2 d’octubre tindrà lloc a Sarrià de Ter el Congrés Internacional Arxius i Drets Humans, organitzat per l’ONG, Arxivers sense Fronteres, la Diputació de Girona i l’Ajuntament de Sarrià de Ter. La ponència inaugural, “Els arxius, la protecció de la memòria històrica”, serà a càrrec del jurista Carles Jiménez Villarejo. El mateix dijous es podrà veure, en l’antiga nau de Manter, l’exposició Els papers de Salamanca.

Les diferents ponències versaran sobre la desclassificació dels arxius estatals, amb els exemples dels EEUU, Espanya i el cas de l’Stasi alemanya. Ramon Alberch parlarà de la recuperació dels arxius de les dictadures sudamericanes, i Gregorio Dionís, sobre la utilització jurídica de la documentació en els crims contra la humanitat. La taula rodona del dissabte al matí la moderarà Jaume Guillamet, amb el tema” la desclassificació de documents dels governs repressius”.

Totes les ponències semblen interessants, instructives i ja que el Congrés es fa, com aquell qui diu a casa, procuraré assistir al màxim de conferències. Amb tot, en el programa he trobat a faltar un punt de connexió entre el Congrés i les Jornades tal com s’havien fet fins ara i crec que es podia haver aprofitat la taula rodona per obrir-la a tothom, no només als participants al Congrés. Aquest és un detall que també es va obviar en l’anterior Congrés d’Historiadors del Paper i part de la desafecció de la gent vers la jornada tècnica deriva d’aquella separació entre congressistes i la gent del poble.
De totes maneres, la X Fira del Paper del diumenge i l’acte del mateix dissabte congregant a tots els que hem fet possible les Jornades tots aquests anys, serà un bon moment per retrobar als bons amics i col•laboradors. Deu anys, qui ho havia de dir.