Rodin al Caixafòrum

L’estàtua del Pensador d’Auguste Rodin presideix, des de final de febrer, l’entrada del Caixafòrum de Madrid. Al seu costat, les sis escultures dels burgesos de Calais semblen anodines. El Pensador ha recobrat la seva càrrega simbòlica, com a símbol de democràcia, des que ha deixat el tranquil jardí del Museu Rodin de Paris per viatjar per les ciutats, en alguna d’elles seguida de polèmica, com la que el va situar el 1993 a la plaça de Tiananmen de Pequin. Un atleta, prest a sortir corrent, però silenciós i pensant. No sé si tota la profunditat de l’escultura es copsada pels vianants atrafegats del Passeig del Prado, però he trobat que la idea d’apropar l’art al carrer era una bona benvinguda al Caixafòrum. L’exposició és temporal, com totes les exposicions que es fan en aquest recent estrenat Centre Cultural.

Aquest dimecres, he esgarrapat una estona abans d’agafar l’AVE a Barcelona, des de la plaça d’Atocha per entrar-hi, ja que des de la seva inauguració no n’havia tingut l’oportunitat. A la segona planta es pot veure una exposició del fons d’art contemporani de “La Caixa” anomenada Zones de risc, on diferents artistes exploren la seva visió actual de la societat. M’ha sorprès veure tants treballs audiovisuals o videoart, que pretenen conscienciar l’observador, més que res, perquè trobo és un medi ideal per la denúncia i també la transgressió: l’energia que transmet la filmació d’un partit de futbol a Brasil, sota la bandera nacional, sentint tota la cridòria del camp; el joc dels “trompos” a Mèxic, “A morir”, un joc violent sense sang, reforçat en estar gravat en blanc i negre, o be un vídeo que denúncia la impossibilitat de les dones iranianes per cantar en públic, mentre els homes ho fan a pleret. La reflexió hi és garantida.



En el tercer pis, una antologia de Maurice de Vlaminck (1876-1958) del moviment fauve del període anterior a la I Guerra Mundial. Aquest moviment es donà a conèixer l’any 1905 en una exposició conjunta amb André Derain, Henri Matisse i d’altres, on se’ls batejà com salvatges (fauves). Encara que fascinat pel color de Van Gogh i la llum del sud de França, Vlaminck se separa del traç enèrgic i s’interessa més per definir els objectes, les composicions i els paisatges dels camps propers a Paris i la vall del Sena. L’exposició és més convencional que l’anterior, suposo perquè ja ens hem acostumat a l’estil modern i l’entenem com un clàssic o burgès.

L’edifici del Caixafòrum és obra dels arquitectes suïssos Herzog& Meuron, una remodelació d’una antiga central elèctrica i el mur verd que tapa una paret mitgera, del botànic francès Patrick Blanc. Tot plegat, l’edifici i les exposicions, mereix una visita curta a Madrid. I si El pensador de Rodin continua el seu periple per les ciutats, trigarà a tornar al seu palauet de Paris.