diumenge, 1 de març de 2009

Polítiques d'ocupació



El divendres, la sala d’actes del PSC va quedar petita per escoltar a Joan Josep Berbel, director del servei d’Ocupació de Catalunya (SOC), el qual estava convidat a parlar de “Politiques d’ocupació en temps de crisi. Els assistents, alcaldes i regidors d’ajuntaments gironins, alguns amb responsabilitats en l’àrea de promoció econòmica, varem escoltar atentament les novetats que planteja l’executiu català. L’atur, que ja supera l’11,4% de la població activa catalana ( en alguns barris i pobles amb forta immigració és superior), manté la tendència a l’alça ja que es preveu que l’economia estarà en recessió alguns anys i, sense creixement del PIB no es crea ocupació, sinó que se’n destrueix.

Les mesures del SOC són els plans d’ocupació que ja estan portant a terme alguns ajuntaments, els plans de formació ocupacional, sense cost, les beques per formació o préstecs sense interès (per cursar màsters però també exemple per treure’s el carnet de conduir de primera), els ajuts per desplaçaments per fer formació (entenent que no es fa al mateix poble), i sobretot les rendes mínimes per als aturats que es queden sense la prestació contributiva. Joan Josep Berbel va ser molt clar, en dir que es tractaven de mesures de xoc, per pal•liar els efectes socials de l’atur i per donar una sortida, sobretot en la formació, a trobar feina en d’altres sectors. Les dades també són contundents, en el sector de la construcció no es crearan llocs de treball en el futur i el sector de l’automoció s’enfronta a una reestructuració en profunditat. Els plans d’inversió del FEIL no tenen cap garantia de continuïtat, com tampoc els plans ocupacionals dels ajuntaments. Per tant són les empreses les que han de crear llocs de treball i és aquí on s’ha de posar el gruix de l’esforç, ja que les administracions, només crearan llocs de treball temporals.

Del públic va parlar Magda Casamitjana, l’alcaldessa de Roses, preocupada perquè el pressupost municipal no li dóna instruments per augmentar els ajuts a serveis socials (com per exemple bonificar el menjador de l’escola bressol), quan veu que en aquests moments aquesta mena d’ajuts són tant necessaris. També en Quim Rodríguez, pensant en Sarrià de Ter, va demanar quina activitat econòmica es pot atreure per compensar l’activitat que es perd amb Torraspapel. I en una altra línia, Tomàs Sobrequés va dir, entenent que allà hi érem presents molts regidors, que s’havia d’agilitzar tota la paperassa administrativa per la creació d’empreses i agilitar els permisos per projectes, ja que la mateixa administració posa pals a les rodes a alguns projectes empresarials.
De manera indirecta, en Tomàs havia contestat en Quim, ja que en el cas de Sarrià de Ter hi ha el projecte d’una Facultat de Medicina, que pot arribar a ocupar moltes persones i generar moltes potencialitats i sinergies i suposar un revulsiu pel municipi. A dia d’avui, l’Ajuntament de Sarrià de Ter no ha arribat a un acord amb els propietaris per la requalificació i el projecte no avança. Cada vegada que hem preguntat sobre aquest tema ens han dit que l’acord era imminent, però ja es veu que no és així i mentre, estem sense Facultat de Medicina i sense els possibles llocs de treball que comportaria la nova seu.

Des de les empreses sabem que el camí per créixer i crear llocs de treball, passa per la internacionalització. Si fins ara una empresa venia un percentatge a l’exterior, la fita a aconseguir serà del 50%. Obrir-nos a l’exterior, no cedir al proteccionisme, però defensar alguns models productius. No nomes hem de pensar en les empreses que produeixen béns, sinó també s’han d’internacionalitzar les de serveis, enginyeries, despatxos d’arquitectes, d’advocats, disseny, logística, etc i pensar que, potser el treball no tornarà a la ciutat o poble on residim sinó que haurem de considerar moure’ns per anar a treballar també a l’estranger. A curt termini l’Administració Central podrà continuar amb la seva política d’expansió fiscal, destinar diners per la inversió, per la liquidesa, per la solvència bancària, reduir les cotitzacions socials per afavorir la contractació, però a llarg termini, de continuar sense creixement, el dèficit serà insostenible i no es podrà garantir l’actual sistema de prestacions socials.
No és un panorama afalagador, però els que tenim responsabilitats econòmiques sabem que ja ha començat una marató, la lluita contra la recessió i la recerca de nous models de negoci i de treball que permetin redreçar l’actual tendència a decréixer.