diumenge, 18 d’abril de 2010

Els camins de les Roses



Eclipsi és el llibre que la Rosa Dachs ha escrit per recordar com ha estat i està sent la seva experiència amb el càncer de mama. El divendres al vespre, una cinquantena de persones ens vàrem aplegar a la Sala Patronat per escoltar les seves impressions i sentiments, també per acompanyar-la en la presentació d’aquest seu primer llibre, que ha titulat així per il•lustrar l’ombra que de sobte, i temporalment, ha tapat el seu cos. La Rosa, mestre i tècnica de l’Ajuntament de Sarrià de Ter, n’havia estat la bibliotecària i la seva relació amb els llibres es manté com àvida lectora. Ha escrit també articles de demografia per la revista local, Parlem de Sarrià, però aquesta vegada ha volgut plasmar en el paper el que primer havien estat apunts, lletres esparses escrites com una terapia per posar orde als seus pensaments.

Alguns amics escoltàvem amb l’ànim encongit per la notícia que una altra bona amiga, la Rosa Viella, havia entrat en fase terminal. També fa un parell d’anys a la Rosa Viella li varen diagnosticar un càncer linfàtic i ara es trobava a la Tecknon per una operació, quan una bacteria l’ha afectat i l’ha trobat indefensa. El seu camí, com el de la Rosa Dachs, ha passat per les sessions de quimioteràpia i de radioteràpia, però també per retrobar la família, els bons amics, les persones fidels que l’han envoltat aquests anys de tractament i que han estat constantment al seu costat.

Diu la Rosa Dachs “que el fet de patir un càncer pressuposa que se t’escurça dràsticament l’esperança de vida i que tens moltes probabilitats que en un futur més o menys proper se’t torni a declarar la malaltia”. En l’apartat que dedica a la felicitat, qualifica aquesta etapa de la seva vida com realment molt feliç. Sembla una contradicció, però “és una etapa de la teva vida que mai voldràs oblidar, ja que es tracta d’una època important que conforma la teva existència i de la qual aprens moltes coses: els valors de l’amistat, l’afalac de les persones que aprecies, el valor del temps...alhora que ets capaç de relativitzar els problemes i les dificultats que se’t plantegen i donar el valor que els correspon als diners i a les coses materials”.

El divendres, en Joan Masdemont, el marit de la Rosa Viella, ens demanava recordéssim la Rosa alegre i vital, com molts la tenim present: la Rosa del Patronat de Pares de Família, del Mijac, de la Comissió de Festes, la Rosa que han conegut diverses generacions de nois i noies que han passat les colònies a la casa de Granollers de Rocacorba. La Rosa, a Sarrià de Ter, formava part del nucli dur, d’aquest grup d’homes i dones d’acer que durant anys i panys han portat les activitats de lleure del poble, sense altra gratificació que veure com la mainada creix, com s’educa en els valors de l’amistat, del companyerisme, de la natura i, també, veient com la gent s’ho passa bé per la Festa Major o per la Cavalcada de Reis. Sempre es podia comptar amb ella, amb en Joan, l’Amàlia, en Pitu, la Lluïsa, en Ricard, la Consol en Jaume, la Sole, en Josep i amb tants d’altres que han col•laborat desinteressadament i constantment perquè la vida local fos animada.

Les dues Roses, partint de circumstàncies similars, han tingut recorreguts vitals diferents. Pel camí han descobert el valor de la vida, de les coses petites, dels detalls, de l’amistat i de la família, de l’esforçar-te cada dia una mica més per anar superant la malaltia, també de la por davant la mort. La Rosa Dachs temia pels seus fills adolescents, per si aquests madurarien en la seva absència. La Rosa Viella esperava il•lusionada veure el seu primer nét, el fill de l’Aïda, que infantarà d’aquí a un mes. Morir i néixer és el cicle de la vida, una vida, la de Rosa Viella, truncada, arrabassada, massa prematurament. Et trobarem molt a faltar, Rosa.

2 comentaris:

rosa dachs ha dit...

De rosa a rosa.

Sempre ens entristeix la mort d’una persona, i encara més quan es tracta d’una persona jove, quan la malaltia li ha arrabassat la vida d’una forma prematura, quan després de mesos de tractaments, d’angoixes, de pors,…la medicina ha estat insuficient.

Per altra banda i així ho puc dir, perquè les poques vegades que havíem coincidit a l’ICO de l’Hospital Dr. Josep Trueta de Girona, n’havíem parlat. Coincidíem amb moltes opinions, coincidíem amb la manera de veure la vida durant la malaltia, contra la qual totes dues lluitàvem, alhora que a totes dues ens calien poques paraules, les justes per comprendre’ns, per saber que explicàvem el mateix, però cada una amb la seva particular manera de manifestar-ho, per comprendre que ambdues varem aprofitar aquesta etapa de la vida, que cercàvem la seva vessant amable allà on calia gratar a fons per trobar-la.

La Rosa va ser una dona valenta, forta,... ens ensenyava a tots com encarar una etapa difícil, va saber portar en dignitat la malaltia, el somriure es dibuixava quotidianament a la seva cara, no va defallir, quan en moltes ocasions se li plantejaven motius suficients per fer-ho, però ella va encarar en serenor tot el procés.

Tots trobarem a faltar a la Rosa, era una dona de poble, implicada en associacions, treballadora, de caràcter emprenedor.

En aquests moments és sobrer dir que la seva família plora la seva pèrdua.

Amb en Joan ens és difícil dissociar-los, una parella que des de jovenets varen prendre l’opció de compartir la vida, per ell serà dur continuar endavant amb el buit que li suposarà l’absència de la Rosa.

A l’Aïda, no li tocaria viure aquest moment, a l’Aïda li tocaria viure una etapa dolça, tendre, amb l’arribada del seu primer fill, però tot ha quedat emmascarat per aquest trist succés, però aquest nou ésser serà motiu i excusa per continuar endavant, per veure un futur esperançador.

Que li pot passar de pitjor a una mare que perdre un fill seu?, la Victòria avui és una mare desesperada, amb el cor trencat, desfeta pel dolor, un dolor irrefrenable que costarà de superar, que caldrà temps i esforços per comprendre.

En Josep és home de família, vaig poder veure, ja fa anys i també en motiu d’un trist esdeveniment, que ell estima per sobre de tot els seus, que gaudeix al seu costat, però també pateix i plora en aquest moments tristos i avui el seu cor esquinçat i malmès vessa llàgrimes.

I així tots, en Joan (pare), la Dolors,......

Per últim apuntar una cançó d’en Lluís Llach que a mi m’agrada en especial i que crec que en aquest moments és molt adient.

Només una petita divergència, la ROSA, no ha estat només un vianant com ens apunta en Lluís, la ROSA ha estat molt més que un vianant, i el temps ens sabrà donar la raó


Si Arribeu

“Si arribeu en la vida més lluny d'on pugui arribar,
moriré molt gelós del que m'haureu avançat.
I no em sabré resignar a no ser el millor vianant,
l'atleta més fornit, ni el més frondós amant.

I no em vulgueu consolar, només digueu-me, si de cas,
tot allò que haureu vist, i jo no podré mirar
la fondària dels rius que els meus peus no mullaran,
la fragància del cos que no sabré estimar.

L'immensitat d'un cel en el que mai no he volat,
les espurnes d'un foc que no m'hauran cremat, les barques que a la mar no sabré amarinar.

No, no em doneu consol, no em podré consolar.

I perquè sé que vosaltres anireu més lluny que jo,
estic gelós i content, molt gelós i content
de la sort que heu tingut, de la sort que tindreu.
Que tanmateix sé que mai no he estat fornit atleta,
ni tan sols digne amant, només un vianant”

Adeu Rosa

Rosa Dachs

escrit publicat al blog
http://mrosadachspeitivi.blogspot.com

Assumpcio Vila ha dit...

Gràcies Rosa,
Vaig llegir el teu llibre el mateix vespre, quan ja sabíem que la Rosa havia mort. Avui, les paraules d'en Josep Viella i d'en Joan Masdemont han corroborat el que dius en el llibre i el que dius en aquest comentari. No crec oblidem la Rosa, de com n'era de generosa i alegre, i de com ha estimat la seva família i els amics.