Espais de Memòria

Accés al polvorí del Camp d'aviació de Celrà

L’Ajuntament de Celrà va organitzar el dissabte 18 de setembre una jornada tècnica sobre el Camp d’aviació de Celrà, operatiu durant la Guerra Civil. És un d’aquells temes coneguts a nivell local, però molt desconeguts més enllà del Gironès i dels estudiosos sobre la República.
Al matí, vàrem escoltar el professor de la UB, Gabriel Cardona el qual ens parlà de la xarxa aèria republicana, de com Catalunya es dotà d’una incipient aviació, d’on procedien els avions i els aviadors, de com es varen formar a correcuita. L’investigador David Gesalí, llicenciat en història i membre de l’Associació d’Aviadors de la República va endinsar-se en les peculiaritats de l’aeròdrom de Celrà, fent referència al llibre del celranenc Artemi Rossell, “El camp d’aviació de Celrà 1936-1039”. La presència dels Polikarpov 1-15 (xato), els Polikarpov 1-16 (mosca), els Tupolev SB-2, popularment coneguts per “Katiuska”, va canviar totalment la normalitat de la rereguarda. El camp de Celrà, considerat un destí tranquil, va rebre els Katiuskes ja que eren els avions amb més autonomia de combustible i per tant podien sortir de més lluny per actuar al mar, defensant vaixells amb càrregues per la República, defensant Barcelona i també en el front. L’arribada dels militars i dels joves que es formaven com aviadors, també va trasbalsar aquest petit poble de Gironès i algun es quedà a viure a Celrà, com el tinent Ramirez de Cartagena. Segons va confessar Francesc Pararols, gironí exaviador de la República, els “mosques” eren com una joguina, fàcils de pilotar, fàcils de redreçar i amb molta potència d’atac.

El magatzem d’ensamblatge dels avions es trobava darrera l’edifici de l’Ateneu. Els avions procedien de Rússia, via vaixell fins Bordeus i per carretera fins Celrà. Una vegada muntats, es traslladaven fins l’aeròdrom, situat entre l’actual Polígon Industrial i el riu Ter, que ocupava 577,94 vessanes, és a dir 1.263.954,78 m2, de Celrà i Bordils, la grandària del qual vàrem poder observar per la tarda en una visita guiada per Artemi Rossell. Les restes que queden són un polvorí, accessible, i vuit dels 10 refugis antiaeris, dels quals varem visitar el refugi n.5 conegut com refugi dels “guatlleros” , ja que els soldats de guàrdia es dedicaven a la caça d’aus. El recorregut és un sender d’uns vuit quilòmetres, ben senyalat i amb la retolació de la xarxa d’espais de la memòria.

Per cloure l’acte del matí, Rubén Doll Petit, en representació de la Direcció General de la Memòria Democràtica, va explicar-nos què pretén ser la Xarxa d’Espais de Memòria, de la qual en forma part el camp d’aviació de Celrà i què vol abastar, des dels diversos passos fronterers de l’exili a l’Alt Empordà i al Ripollès, el castell de Sant Ferran a Figueres, Peralada, els fronts de l’Ebre, el Mume i tots aquells llocs de la geografia catalana on hi hagué un fet destacable durant la Guerra Civil. La senyalització comuna és una M invertida que alhora és una E, en un fons vermell i marró. Fa pocs dies va sortir a la premsa l’homenatge de Torroella de Montgrí als soldats republicans fets presoners que varen construir el pont sobre el riu Ter, amb un cartell explicatiu d’aquells fets. En un recent viatge a la Terra Alta, vaig parar a Corbera d’Ebre, el poble totalment destruït durant la Guerra Civil el qual, com Belchite, no ha estat mai reconstruït per preservar la memòria. Ara està senyalitzat com Espai de Memòria, amb fotos antigues, textos i poemes.


L'església de Corbera d'Ebre

Com bé va dir Rubén Doll, molts pobles poden posar rètols explicatius de la Xarxa d’Espais de Memòria. Em vénen al cap, les fotografies que coneixem a Sarrià de Ter sobre el bombardeig del 30 de juny de 1937, de la retirada (una foto de Capa amb soldats dalt d’un camió encara mai publicada), i les fotos del Pont de l’Aigua derruït, així com fotos dels soldats republicans que varen participar en la reconstrucció del pont. Al cap i a la fi, la idea de col•locar cartells explicatius on varen ocórrer els fets no és més que reprendre la idea de la ciutat educadora i que els carrers ens expliquin la història.