dimecres, 11 de novembre de 2009

Operació grapadora



L’associació d’idees ha portat al jutge Baltasar Garzón a anomenar Operació Petròria la trama descoberta després d’estirar el fil del diner de paradisos fiscals que sortia del despatx dels advocats Petrus. Curiosament no l’anomena operació grapadora, tot i que aquest estri és present a totes les oficines i se li podia haver ocorregut el paral•lelisme, però això de la guàrdia romana pretoriana, és més efectiu i imposa.

Una vegada llegit l’auto que publicava La Vanguardia, sembla que més que una trama, el jutge ha grapat alguns fulls sobre afers urbanístics, amb persones de molta nomenada. Els advocats defensors ho tindran fàcil, tret de com justificar els diners evadits a Suïssa. Per començar, el de Luís Garcia, Luiggi, deia que no es tracta de “requalificacions” sinó de “modificacions d’us” i que totes havien tingut el seu conveni compensatori.

El conseller Joaquim Nadal, en la seva intervenció del dimarts davant la premsa, va demanar que es fes pedagogia i no es malinterpretés tot el que s’ha fet sota una requalificació: el creixement de les ciutats i la seva dotació en equipaments s’ha fet mercès a les requalificacions de sòl rústec i industrial. Fins ara. El que sembla es vol portar al Parlament és una modificació de la llei d’urbanisme, on s’augmentin les compensacions als ajuntaments, és a dir, que part de les plusvàlues reverteixin als Ajuntaments i que els convenis compensatoris estiguin registrats.

L’urbanisme és un tema molt delicat i els alcaldes i tècnics dels ajuntaments a vegades no estan a l’alçada dels advocats dels promotors. D’aquí que en algunes ciutats s’han obtingut grans compensacions i en pobles més petits, pràcticament només les legals. Però sempre hi ha coses que em desconcerten: els convenis entre els promotors i els ajuntaments que són públics, no arribaven a la Comissió Territorial d’ Urbanisme, la qual tenia en darrer terme la potestat per aprovar o modificar el pla parcial proposat? Jo crec que si, per tant els afers urbanístics de l’operació Petròria deuen haver estat supervisats per la Generalitat de Catalunya.
També creia que tots els ajuntaments estaven obligats a presentar els comptes a la Sindicatura de Comptes per ser avaluats. Doncs sembla que no i, encara menys, acceptar i corregir el que els proposava el Síndic. O sigui, a les empreses ens obliguen a presentar els comptes anuals al Registre Mercantil i si no ho fem, se’ns bloqueja el registre, en canvi els ajuntaments poden fer i desfer sense ser auditats. Sembla que algunes d’aquestes incongruències ara seran revisades.

L’Antoni Puigverd deia en un article que si es revisessin totes les requalificacions podria ser insuportable. Sens dubte, els grans negocis immobiliaris s’han fet no pas en la construcció dels habitatges sinó en la reconversió del sòl. Però a aquest joc hi ha jugat tota l’administració, no nomes la local que ha pogut tenir sòl públic per equipaments, sinó també l’autonòmica.

A Sarrià de Ter en tenim un exemple ben clar i recent: l’Ajuntament va dir als promotors del mas Boscosa que no interessava la requalificació del sòl industrial en residencial, per estar massa allunyat del nucli urbà i per suposar un increment d’habitatges i de població desmesurat. Les quantitats compensatòries eren significatives, però en el futur, la població demandaria serveis i ens caldrien nous equipaments. Després de dos anys i de diverses temptatives més, va arribar la proposta de la Universitat de Girona per construir la Facultat de Medicina i el Campus de Salut, amb la torna de deixar construir fins a 535 habitatges. És per tant una administració superior, qui demana terrenys gratis per posar-hi una activitat docent. Els beneficis són generals per tota l’àrea urbana de Girona, no només per Sarrià de Ter. Dels habitatges, amb sort, alguns seran d’ús pel personal docent i alumnes, però les famílies que s’instal•lin demanaran els serveis del poble. Hauria estat millor, al meu parer, que la Generalitat o l’Incasòl hagués comprat el terreny, a preu industrial, i hagués construït el Campus de Salut. Però de diners no n’hi ha enlloc i aquest invent de les requalificacions ha permès créixer als municipis i sobretot dotar-se dels terrenys per equipaments. Ara que la bombolla immobiliària ha deixat en descobert el joc i ha deixat un munt d’habitatges construïts sense cap raó demogràfica, veure’m com es resoldran en el futur aquestes qüestions.

L’afer Pretòria i l’afer Millet han calat en la gent i sobretot se sent allò de “ no hi ha un pam de net, etc..” Si a nivell local, la gent s’interessés més pels afers municipals, acudint, per exemple als plens municipals, si la gent no només llegís els titulars del diari sinó a més el comprés per llegir-lo amb més profunditat, si els ajuntaments no demoressin la presentació dels plans d’ordenació urbanística municipal, els POUM, els quals permeten a la població participar en el disseny futur del seu municipi, si existís un major interès per tot el què és públic, potser no hi hauria “desafecció política” i hi hauria un major control del poder públic i dels polítics.
Però això no s’aconsegueix deixant d’anar a votar, sinó involucrant-te en la vida pública.