divendres, 1 de gener de 2010

El fotògraf d'Oscar Palazón



Comentava Xavier Antich en un article a La Vanguardia ¿Hablamos de fotografía? Del 28 de desembre, que desconeixem el treball d’altres fotògrafs de la Guerra Civil, a més d'Agustí Centelles, com varen ser els catalans Josep M. de Segarra, Ramon Rius o Andreu Puig i que no es poden veure aquestes imatges com testimonis notarials dels esdeveniments, o com obres d’art. “Els fotògrafs, no són testimonis neutres al servei de la pura objectivitat dels fets històrics. Una fotografia cristal•litza una interpretació dels fets”.

Arran de tota la polèmica sobre l’obra de Centelles vaig recordar que tenia un deute pendent amb l’Oscar Palazón a qui li havia promès comentar el seu llibre “EL fotògraf”. L’Òscar, va guanyar el premi de narrativa Sant Jordi de Sarrià de Ter de l’any 2004 amb el relat, “Els abismes del món” i, des d’aquest petit fil de coneixença, em va interessar llegir aquest llibre, recentment traduït al castellà, el qual ha anat acumulant bones crítiques.

La narració gira entorn l’Enric, un jove fotògraf que inicia un viatge per allunyar-se de la seva parella, (la seva dona l’ha foragitat de casa en descobrir que fotografiava adolescents ens situacions poc artístiques) i que troba, per casualitat, en un antiquari de Pembury, a Anglaterra, un quadern d’en Sebastià Company, un republicà espanyol fotògraf al camp de concentració de Mauthausen durant la Segona Guerra Mundial. La història del diari el va embolcallant i l’Enric comença la recerca del fotògraf. Al mateix temps, descriu la feina que feia Sebastià a Mauthausen, ajudant de fotògraf d’un oficial de la SS, el qual a més de ser perfeccionista en les fotografies, diguem-ne comunes, com retratar els presoners afusellats o electrocutats, sense que es vegi el reguer de la sang, també te una espantosa dèria estètica i filma la mort de noies violades buscant un sentit artístic a la violència i la mort.

Sebastià amaga negatius i positivats i aconsegueix fer-los arribar a l’exterior, amb la finalitat que de fóra es coneguin les atrocitats de dins el camp. Sebastià, una vegada alliberat, perseguirà l’oficial Zimt per tot França, fins arribar a Cambrils, la darrera població on s’instal•larà l’alemany. Però aquest, fart de ser perseguit, se les empescarà per confinar a Sebastià en una residència per malalts mentals. Quan l’Enric troba Sebastià aquest veu la possibilitat de fer engarjolar al nazi i reinicia la persecució. Hàbilment, Òscar Palazón confon al lector amb les identitats dels dos personatges, situant la novel•la una altra vegada en la ficció.

A mesura que avances en la lectura del llibre, es fa impossible evitar paral•lelismes amb la vida i treball de Francisco Boix, el fotògraf català que va sostreure negatius del camp de Mauthausen que varen ser crucials per condemnar alguns oficials de la SS en el judici de Nuremberg. Les fotos de Paco Boix, publicades a la revista francesa Regards varen donar la volta al món provocant una enorme esgarrifança. La Guerra Civil espanyola va ser la primera guerra on els fotoperiodistes com Agustí Centelles o Robert Capa varen tenir tant protagonisme com els soldats, fet que continuà en la Segona Guerra Mundial.
Com comenta en Xavier Antich, “en cada fotografia es troba inscrita una pluralitat de decisions que subjectivitzen inevitablement el resultat” .

1 comentari:

O. ha dit...

Moltes gràcies per llegir la meva novel·la i parlar-ne.