A punt d’acabar-se l’any tornarem a recordar les imatges que han estat noticia durant tot el 2009. Ho va ser la celebració del 20è aniversari de la caiguda del mur de Berlin del novembre de 1989, amb multitud d’actes a la capital alemanya, alguns de molt visuals i simbòlics, com el de les peces de dominó creades per artistes de tot el món.
Dels països comunistes no en tinc precisament una bona impressió. L’any 1980 vaig anar a Polònia en un intercanvi internacional i vàrem estar estudiant l’ Economia Planificada. De tot allò no se’n ha pogut aprofitar res i els països que varen viure sota l’òrbita russa han hagut de renéixer i reinventar-se. Passar d’una economia dirigida a l’economia de mercat, significa transformar tota la societat. En un recent viatge a Bulgària, vaig poder observar que els faltaven aliments bàsics, cosa inusual tractant-se d’un país de clima suau i plujós. Arran del desmembrament del bloc soviètic, la seva indústria va quedar inservible (s’havien especialitzat en armes lleugeres) i l’agricultura no generava pel fet que el govern havia desmantellat les cooperatives i estava tornant els terrenys als antics propietaris i per tant creant petits minifundis de mida insuficient per crear una explotació agrària.
L’Alemanya Democràtica, al unificar-se amb l’ Alemanya Federal, un dels països més avençats del món, no va patir la recessió sinó que durant aquests vint anys ha rebut ingents inversions, de la UE, de la mateixa Alemanya i de fóra, reformant tot el país. Berlín ha estat l’exemple de com la poderosa maquinària alemanya pot transformar una ciutat.
Hi vaig ser l’estiu del 1991, després que el trànsit entre una part de la ciutat i una altra s’hagués normalitzat, però abans que s’iniciessin les obres d’urbanització. Tenia curiositat per veure el Museu Pergamon, on es troba una de les col•leccions d’art antic més colossals del món, equiparables a la del British Museum i la del Louvre. El Berlín Est era gris i depriment, tal com recordava Varsòvia i Gdansk. Edificis racionalistes, palaus de congressos tètrics, grans espais sense cap ús, centres comercials amb mercaderies però sense cap mena d’atractiu.
El Museu, amb el seu imponent fons, no em va decebre, ja que compta amb l’altar de Pérgamo, la porta de Milet, els frisos del jardins de Babilònia i innombrables escultures que els alemanys havien comprat o requisat dels països orientals.
La segona visita a Berlín, el juliol del 2004, em va tornar a portar a l’illa dels museus. La ciutat ensenyava les seva transformació urbanística, amb els nous edificis de les ambaixades, la Friedrichstrasse (la tradicional artèria comercial), el reformat Parlament amb la cúpula de Foster, la Sony Gallery, i tants i tants edificis nous signats pels arquitectes de més renom.
A la vegada que s’han construït edificis i urbanitzat de nou els carrers, s’ha dissenyat la ciutat cultural i s’ha concentrat tota l’oferta museística a l’illa dels museus del Berlin Est, com és de suposar, absolutament reformada. A més del Pergamon Museum i del Altes Museum dedicat a art alemany clàssic, s’hi ha traslladat el museu egipci al Neues Museum. Tota un bon paquet de cultura situat en un espai a l’abast que fa de Berlín una ciutat amb molts bons motius per visitar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada