Girona, ara i sempre

Arran de les passejades vora la sèquia Vinyals ha sortit un altre tema per fer-ne un article per la revista de Sarrià: les fonts picants dels voltants de Girona. Les més conegudes pels sarrianencs i els gironins eren la de la Costa Roja (o de Sant Julià de Ramis), la del Congost i la de Pedret. A la de la Costa Roja només s’hi anava a buscar l’aigua picant, però a les del Congost i Pedret s’hi servien merengues i “cansalades” de Banyoles, un bescuit anisat, tot plegat amb un vas d’aigua picant per deu cèntims.
La del Congost era un autèntic Locus Amoenus, un espai idíl•lic, amb deveses de pollancres i un “merendero” conegut com “Las Delicias del Congost”. Hi celebraven feixines (dinars populars) per la Festa Major tant els de Celrà com els del Pont Major i, a l’estiu, s’hi anava a passar el dia i a banyar-se a les gorgues del Ter.
Repassant textos que parlen d’aquest paratge que va ser molt concorregut fins la dècada dels anys 50, quan l’aigua del Ter ja no abellia per banyar-s’hi i quan es va posar de moda anar a la platja, he trobat aquest magnífic text d’en Narcís-Jordi Aragó, del seu llibre “Girona, ara i sempre (una crònica)", recentment reeditat, entrada que també podeu trobar a internet a l’atles literari de les terres gironines.




“Anar a berenar al Congost em semblava una excursió molt llarga: no hi arribàvem mai més a aquell indret amagat, enclotat entre les vies paral•leles del riu, el tren i la carretera. A mà dreta deixàvem Campdorà, que es retallava al cim de la carena, i ens acostàvem cap a la paret vertical de la muntanya sobre la qual penjava, inversemblant, el castell de Sant Julià de Ramis. Arran del polsós camí de carros trobàvem per fi la font i l’arbre, i jo revivia amb la imaginació la llegenda dels enamorats del Congost: el noi disposat a abandonar la noia era castigat i es convertia en arbre; la noia s’abraçava al tronc i plorava tant que es transformava en font. Ara l’arbre era una alzina centenària i l’aigua brollava d’una paret de rajola, el peu de pedra que semblava una làpida de cementiri: “Agua carbónica ferruginosa Ayuntamiento de Celrà año 1861”. A l’altra banda del camí, la gran porta d’una tanca, sàviament flanquejada per dos columnes, donava a l’immens vestíbul de plàtans sàviament podats per crear un sostre natural. Els arbres, amb els troncs abraçats per una eura espessa i negra, menaven directament fins a la gran avinguda paral•lela al Ter, encatifada de falgueres eternament verdes, per damunt de les quals quatre fileres d’esveltíssims pollancres, d’escorça tendra i de fulles inermes, filtraven la llum i la convertien en una cortina de boira. L’aigua que es podia tocar amb la mà, discorria mansament, entre aquell jardí encalmant i la nuesa abrupta de les roques de l’espadat de Sant Julià. El riu era lluent i dolç i passava poc a poc, tot reflectint l’argentada ufanor dels pollancres i el perfil esquerp de la paret rogenca. Em semblava com si estigués cansat, i no em costava gaire d’entendre que la fatiga li pervenia de l’esforç de segles per obrir un trau tan gros a la duríssima pell d’aquella enorme muntanya”.

El popular restaurant és actualment la residència RETO, un centre per drogodependents i la font no brolla. Malmès per les comunicacions, aquest espai manté l’encant dels llocs que han quedat arraconats, fins i tot deixats, però dels que s’intueix havien estat font de vida i de lleure per molta gent.

En el mateix llibre “Girona, ara i sempre”, Narcís-Jordi Aragó també te una bonica crònica sobre la font de Pedret. Recentment el Col•legi de Periodistes li ha atorgat un merescut premi per la seva trajectòria periodística i literària. És un gran coneixedor de Girona, que ha lluitat per preservar i divulgar l’obra de l’arquitecte Rafael Masó i que ha contribuït a la cultura local dirigint la prestigiosa Revista de Girona. El llibre, editat per primera vegada l’any 1982, és un autèntic plaer, on es barreja la literatura amb la història, enllaçant records amb imatges de pintures poc conegudes, que et va transportant a una època en què la vida tenia un altre ritme. Ha estat una bona idea reeditar-lo al cap de 27 anys, una obra cabdal per entendre Girona i la seva àrea urbana.