El dimarts vaig acompanyar uns meus cosins a conèixer la ruta d’en Xuncla, a Sarrià de Ter. És un espai molt proper de casa i de Girona i sempre que puc convido a una visita guiada, els mostro els molins, la resclosa, les masies i així, caminant enmig dels arbres, fem una suau matinal.
Si fa dies que no hi heu anat trobareu més d’una sorpresa. D’entrada, la neteja que ha fet la brigada de la Fundació Ramon Noguera dels voltants de la resclosa de Rimau, una neteja severa i que, espero, duri un temps. Es pot observar la resclosa i el canal de derivació de l’aigua que menava al molí. La mateixa brigada també ha netejat l’entorn del molí d’en Xuncla, ara ben arranat. A diferència de la resclosa, el molí l’han netejat en diverses ocasions i com diu la dita, l’herba no s’atura.
Però el que més m’ha agradat és que dos camps de can Xuncla tornen a estar llaurats, així com els camins que hi menen, ben nets i polits. Al bosc, la presència humana fa que hi hagi espais ben cuidats. Si ara els resulta rendible conrear-los, els mantindran.
Quan vàrem travessar la riera, al vessant de la muntanya de la Vileta, a la banda nord, hi vàrem trobar mucoses, fredolics, carlets, els típics bolets de final de temporada. De normal, aquell bosc només produeix cualbres i lleteroles, però aquest dia va ser diferent i el sarró va quedar ben proveït. En entrar en un bosc d’alzina, vàrem trobar tot un erol de gírgoles, tantes que no ens en sabíem avenir. Alguns amics boletaires m’han comentat que aquest any n’han sortit un munt i gairebé tothom explica les excel•lències d’una truita amb aquesta varietat tan espectacular.
No només ens vàrem fixar amb els bolets. Gairebé totes les senyalitzacions, sobretot els escuts explicatius, s’han rovellat, els ha caigut la làmina protectora i no es llegeixen. Els panells situats a l’esplanada de l’escola també s’han esquinçat i caldria reposar-los. Les petites fletxes que darrerament ha instal•lat l’Ajuntament han estar arrancades i en alguns casos doblegades. A més els claus són de ferro i també s’han rovellat.
És una llàstima, ja que els escuts i els pals indicatius no tenen més de sis anys i a tots ens semblava que durarien més. En espais humits, s’haurà de provar de senyalitzar amb un material més resistent, acer o alumini galvanitzat. Veurem quina és la predisposició econòmica de l’àrea de turisme del Consell Comarcal del Gironès, ja que és l’organisme que promou aquesta ruta com una de les Passejades pel Gironès.
A l’alçada de can Marieta vàrem trobar una parella amb un tou de molsa. La molsa, el galleran i el grèvol estan prohibits d’arrencar però, per la Puríssima a les cases es comencen a preparar els betlems. La tradició sol ser més poderosa que els advertiments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada