Espero que t'agradi

Els de Movistar m’han enviat carbó. I també propaganda, però no li he fet cas, ja que tota l’atenció se l’ha emportat el trosset de sucre que s’ha anat fonent dins la gola llaminera. Deia això, espero que t’agradi, màrqueting entendridor, que és Nadal. La temible amenaça del carbó que de petits ens feia portar bé, ara als menuts els deu semblar un mal conte de por. El tió caga de tot, més joguets que torrons i del carbó, de les cigarretes i dels diners de xocolata ni se’n deu recordar.

Aquests dies a la feina ens han inundat amb nadales. Solen ser postals solidàries, de la Unicef, Médicos del Mundo, Ayuda en Acción, Cáritas, però també n’apareix alguna d’original com la d’una empresa alemanya que fa un arbre de Nadal amb la cara de tots els treballadors (això si fa por), i la d’Endesa, que cada any convoca el concurs “Pinta la Navidad”. Uns finlandesos ens han desitjat “Hyväa Joulua ja Onnellista Uutta Vuotta! la qual cosa, en llenguatge entenedor, vol dir, Bon Nadal i Feliç any Nou. Això del finès sembla complicat.

A casa, de nadales poques, perquè si jo no n’envio, tampoc en rebo. La de l’alcalde, una bonica postal creada pels alumnes del CEIP Montserrat, amb els seus millors desitjos pel nou any, cosa que també vull, que tingui un bon any, que serà pare. És època del correu electrònic amb postals digitals animades, música i fum, fum, fum, però la més encertada, la cançó del caganer. A TV3 l’estan aprofitant per fer xarxa, la gent envia fotos de pessebres, de petits pares noëls, i de fons, sona l’estrofa “en un pessebre hi ha d’haver-hi un caganer”.

Fa temps que la festa de Nadal no m’enganxa, hi arribo exhausta i amb poques ganes de celebrar la pau. Des del mes de setembre treballem de cara a aquestes festes, per proveir els magatzems i les botigues de bosses i embolcalls pels regals. És com si veiessis les tripes del capitalisme, com necessita alimentar-se de les celebracions per consumir. El sis de desembre tot ha d’estar a punt i enguany els botiguers han apostat per intentar convèncer als compradors. Molt disseny en or i plata, diuen els entesos que és per animar la venda i treure’ns la pena, però tot són estratègies de màrqueting. Aquestes festes són una apoteosi al consum, ara, degut a la crisi, una mica més responsable, però es manté la tradició i es regala molt i, evidentment, tot s’embolica. Sembla el que ha anat de baixa és la moda de l’amic invisible i, sortosament, desapareix de les escoles. Hauríem de passar molta misèria per tornar als Nadals austers de la nostra infància, quan en el millor dels casos els reis et portaven la bicicleta. Qualsevol els ho explica a la mainada, colgats de regals pel tió.

El regal sempre és una tria, esperes que agradi a qui ho ha de rebre, però sempre sol il•lusionar primer a qui el compra. Mentre els nens són petits, tot els encaterina. Quan són adolescents i només demanen diners, costa trobar el complement. Des que els meus nebots i fills de cosins s’han fet grans, a més de diners i roba, els regalo llibres impresos en paper, tot esperant que el llibre digital no els faci desaparèixer. Mantinc l’esperança que els llegeixin.

A la feina, amb el regal de Nadal, s’ha presentat una petita complicació. Hem continuat amb la tradicional panera, una selecció de productes del país, cava del Penedès, torró d’Agramunt, xocolata d’Olot i vi de l’Empordà. Això de la panera no deixa d’esser un costum tronat i paternalista, però a menys que la situació econòmica de l’empresa empitjori, no es veu bé treure-la. Això si, l’haurem de canviar, ja que els que són de religió musulmana i no beuen alcohol, no la reben amb la mateixa alegria. Segurament introduirem oli d’una denominació d’origen, a veure si facilita l’intercanvi entre el personal. No ens sembla que un regal col•lectiu s’hagi d’ individualitzar, però si que s’ha de buscar el denominador comú. I si no, sempre hi ha el remei de ser socialment responsables i destinar els diners a una organització no governamental. I en aquest cas, ja no esperes que agradi, tan sols que s’aprofiti.
Bones festes!