En Joan Casassa

Foto de l'àlbum familiar on es veu un jove Joan Casassa guaitant tendrement el seu fill.



En Josep Garriga de Sant Julià em va trucar cap a les nou del matí del dissabte amb la notícia de la mort d’en Joan Casassa. Em va sorprendre, ja que no tenia notícia que estigués malalt. De fet, com ens va comentar més tard en Narcís, només feia un parell de dies que es trobava malament i al Trueta no li havien diagnosticat res. Confiem tant en la sanitat pública que ens sobta que no es puguin preveure els símptomes d’un atac de cor, però així ha estat i, gairebé sense avisar, ens ha deixat.
En Joan Casassa formava part d’aquella generació de sarrianencs que et trobaves a totes les entitats. Va anar seguint la formació dels seus fills i per tant es va anar involucrant en les organitzacions on sabia que podia ajudar: la UES, el Patronat de Pares de Família, la Parròquia, sobretot amb la seva amistat amb mossèn Gabriel Roura i, darrerament, l’Esplai de la Gent Gran. A vegades parlem de les entitats, així en abstracte, quan el que ens cal parlar és de les persones que formen les entitats. El llenguatge no fa prou honor a l’enorme feina que fan les persones que solen organitzar actes per tota la comunitat des de l’anonimat.

Després de jubilar-se a la Torras va començar a pintar amb el grup de l’aula de l’antiga escola d’adults al carrer Firal, gairebé al costat d’on ha viscut sempre. Les seves inquietuds artístiques el varen portar a l’escultura en coure, cada vegada més polida i perfeccionada. La gota de sang, de l’escultura dels Donants de Sang, dissenyada amb el seu amic també artista, en Quim Prades, ens és ben present davant del pavelló. La seva darrera obra fou la gerreta litúrgica que la Parròquia de Sant Julià de Ramis va regalar al bisbe Carles Soler, amb motiu de la inauguració de la reforma de l’església de sant Julià. D’aquest fet me’n vaig assabentar també per en Josep Garriga, ja que volia que sortís la notícia a la revista Parlem de Sarrià. Al consell de la revista ja havíem parlat de fer-li una entrevista i, un matí, quan em vaig trobar en Joan a can Llausàs, fent cua pel pa, ja li vaig comentar que el volia entrevistar. Aquell, tu mateixa, quan vulguis, ja em trucaràs, hauria d’haver estat aquest mateix dissabte, o el de la propera setmana, no gaire més enllà. El mateix Josep Garriga em va fer avinent que tindríem l’entrevista ja que en Victor Gay n’hi havia fet una recentment i ens la podria proporcionar.

M’ha quedat l’amargor d’haver fet tard, ja que una entrevista amb en Joan hauria estat un plaer. El mateix em va comentar en Narcís, parlant dels deures que ell havia contret amb el seu pare i no havia fet: anar a veure on era la tomba del seu pare, mort al front quan ell era molt petit, a Calaf, i investigar la història del seu oncle, mossèn Josep Casassa Tasis, també mort durant la Guerra Civil.
En Narcís, la Carme i la Dolors ja varen perdre la seva mare, la Lola Font fa set anys. Després d’una llarga malaltia, l’alzhèimer, amb en Joan pacient, amorós, complaent al seu costat.
No, no ha tingut una vida fàcil en Joan. Ha estat una vida dedicada sempre als demés, a la seva mare, a la seva dona, als seus fills, i ara, que exercia d’avi generós amb tot el temps que li deixava la seva jubilació, ens ha deixat. Així, sense avisar.

La crisi Immobiliària

Veig aquesta grua des de la taula on escric. Sempre m’ha fet gràcia veure com, en acabar la jornada, els paletes enlairen a la grua algunes eines, com la talladora de rajoles, per por que els robin al vespre. Aquesta promoció al carrer Major de Sarrià de Ter complia a més amb el nou Pla Especial que obliga a conservar els elements de la façana més importants, com els brancals de pedra. Aquesta parcel·la, antigament era el magatzem de grans i vins de la família Ensesa i després una carrosseria i planxisteria. Del pla especial n’estic particularment orgullosa, ja que ha estat la meva aportació a l’urbanisme del poble, com a regidora de cultura, formant part de l’equip de govern en la passada legislatura.
Ara però, l’obra està aturada. Sembla que per problemes amb una escletxa amb la casa veïna, però més aviat diria que no han acabat de pagar ni als estructuristes, i tothom sap, que aquestes empreses són les primeres en cobrar d’una obra. No hi queda ni un rètol, ningú que pugui identificar als propietaris. El veïnat esperava que posessin a la venda alguna plaça d’aparcament, ja que en el carrer Major en falten, però diria que va per llarg.


L’hemorràgia immobiliària s’ha emportat per endavant el grup Lábaro, amb més de 840 milions d’euros de deute. El grup Lábaro és la constructora de 43 cases conegudes com Els jardins del Golf en el vessant oest de la muntanya de can Morbey, a Sant Julià de Ramis. El Golf Girona, pertany a la família Ramió la qual, a més d’aquesta promoció, en te dues d’altres constructores dins del mateix camp. Les relacions entre els Srs. Ramió i l’Ajuntament de Sant Julià de Ramis estan molt tenses, ja que costa que compleixin la normativa. Amb l’Ajuntament de Sarrià de Ter estan pitjor. D’entrada, perquè els terrenys propietat del golf de la banda de Sarrià de Ter no són urbanitzables i cada dos per tres se’ls ha d’advertir. La darrera ha estat la seva voluntat de connectar el clavegueram de totes les cases del grup Lábaro amb la xarxa de Sarrià de Ter, la qual cosa els ha estat totalment prohibida per l’Ajuntament, a menys que es construeixin tota la canonada (uns quants quilòmetres). I així estan, porten dos anys marejant el tema i el contenciós encara per resoldre.


Han venut poques cases, potser una desena, i els veïns creuen que aboquen a una depuradora. El cert és que aboquem al rec de les Moleres que va a parar a la riera Xuncla. S’ha denunciat una i altra vegada, però aquesta tarda, com podeu veure en aquesta foto, l’abocament continuava.



Tothom sap que els camps de golf han estat una tapadora per fer urbanitzacions en sòl rústic. El Golf Girona n’és un exemple del desastre en què es pot arribar a convertir. A més del problema del clavegueram, els pous del golf eixuguen la riera Guilana, que fa un munt d’anys que no porta aigua. Ells diuen que reguen amb aigua de depuradora però, veient la riera eixuta, qui se’ls creu?.

La crisi immobiliària es veia a venir. Però una crisi financera i una crisi immobiliària no tothom la preveia. Els economistes han començat a fer previsions i mals auguris: enguany caurà el 60% de la construcció, el 30% del sector automoció, un 20% restauració, un 12% el sector alimentari, i de retruc tot el consum i les empreses de serveis. Una crisi d’aquest tipus és la que va patir el Japó fa 12 anys. En varen tardar 10 a sortir-se’n, deu anys!. Fa dies que tots els financers estem fent els plans de contingència: augment i finançament d’estocs, augment de vendes a l’estranger, revisions de crèdit a clients, ajustos a la producció. Pinten bastos per els propers anys. Espero ens en sortim.

Escoltar Ràdio Sarrià

Durant tot aquest dissabte, Ràdio Sarrià (87,6) ha emès un programa especial per celebrar el 25è aniversari de la seva creació, és a dir va néixer quan Sarrià de Ter va recuperar la seva independència, quan tot l’esforç es va dirigir a recuperar la identitat del poble, els serveis bàsics i administratius (el registre civil, per exemple) i a focalitzar l’atenció en la convivència i en les relacions entre els veïns i les veïnes.
La il·lusió de molta gent per mantenir la ràdio viva i per tant, el seu compromís amb el poble, no s’ha de menystenir, ni molt menys oblidar. S’han fet molts programes, des del comentari de les notícies del dia, a les tertúlies, debats, radiacions esportives, música, cuina, multitud de propostes amb més o menys encert, que han anat farcint les setmanes, els mesos i els anys, fins arribar al número 25!.

El divendres, Neus Mercader, la conductora de la ràdio, em va convidar a parlar del darrer número de la revista Parlem de Sarrià. Ho tenim per costum cada vegada que surt un número, repassem els temes, serveix per donar a conèixer el contingut de la revista, i així, qui ens escolti, es recorda d’anar a buscar-la, ja que la revista és gratuïta però es deixa en lloc estratègics.
Després vàrem parlar de la meva etapa a la ràdio, en el programa Fora Dubtes, conduït per en Robert Creixans que s’emetia en directe els divendres al vespre. Amb en Joan Masdemont, en Josep Palomeras, en Joan Costa i en Josep Turbau. Aquell programa tenia molta audiència ja que la presència de l’alcalde el feia un xic seriós, és un dir, però hi havia notícies fresques, directes de l’alcaldia. La veritat que varen ser uns anys molt divertits i, si en Robert es torna a animar, pot comptar amb mi. En d’altres ocasions, vàrem convidar a persones nascudes a Sarrià de Ter, però que no hi viuen, desconegudes per molta gent: Josep M. Rodríguez, director de l’IES Vallvera, Àngel Rodríguez, exalcalde de Cervià de Ter, Jordi Ribera, entrenador d’handbol a l’Argentina, Josep Bou, exdirector dels Serveis Territorials de Medi Ambient a Girona, Josep Brugada, exregidor de l’Ajuntament de Girona, i un reguitzell més que ara no recordo. La Neus prou que insisteix que faci un programa d’entrevistes, però ara per ara no em vull comprometre amb cap altra activitat al poble. No estic acostumada a rebre tantes patacades i ja en tinc el sac ple. Hi ha una generació de joves que han de demostrar el seu compromís i la seva vàlua, per tant és la seva hora.

També hem recordat el meu pas per l’Ajuntament com a regidora de comunicació i per tant regidora de la ràdio. Amb molta gent hem parlat del futur de la ràdio local, de quin és el seu lloc en el maremàgnum de la comunicació i també cap on ha de caminar la ràdio de Sarrià de Ter. El que fins ara era intuït o, potser poc definit, cada vegada es veu amb més claredat, sobretot quan et connectes a les pàgines web de més audiència, Catalunya Ràdio, o la més novedosa, Icatfm, i descobreixes la ràdio interactiva. La ràdio local també passa per la xarxa, sobretot si el que es pretén és comunicar i que aquesta informació arribi al màxim de gent. L’objectiu de la ràdio local no és l’entreteniment, sinó la informació local i, en comptades ocasions, es substitueix per una altra ràdio de continguts més amplis. L’important de la ràdio local és, per tant, la informació del poble i la rapidesa en donar les notícies de l’entorn més proper, la mateixa funció que fa la TV de Girona.

La Neus em va comentar que tothom te una ràdio i no tothom té un PC, un ordinador a casa per connectar-se, que per tant la seva audiència posa Ràdio Sarrià al matí o a la tarda, amb un receptor convencional. Però, i a la No Audiència, com s’hi arriba?
És a dir, en el format actual, es dóna per suposat que des de casa o des de la feina es pot encendre la ràdio. Ja sabem que no arriba gaire més enllà de Sant Julià de Ramis i de Girona i tots sabem que hi ha problemes de freqüències i difícilment ens permetran més cobertura. Per tant, com a ràdio convencional no s’arriba més enllà del municipi. Però si les tertúlies, els debats i les entrevistes gravades es pengessin en una pàgina web, des d’un ordinador es podria accedir a la informació que t’interessa, ja que les circumstàncies personals de cadascú, sobretot la feina, fan que la ràdio s’escolti poc, no perquè no es tingui interès, sinó perquè no es té l’oportunitat. I una vegada ets a la xarxa, no hi ha límits. Ens poden escoltar els sarrianencs de l’altra punta del món, o els que estan fora per viatge!

Aquest camí cap a la interactivitat és el que es pretenia amb el trasllat de la ràdio al Centre Cívic a la Cooperativa. Per altra banda, els serveis culturals necessiten d’una massa crítica de gent, d’un número suficient de persones que treballin en temes més o menys col·laterals, i per tant, era una oportunitat per donar cabuda a tota la gent que fa altres activitats i que es poden complementar amb la ràdio, és a dir aprofitar les sinergies de totes les activitats que es fan tant al Centre Cívic com a la Ràdio. També la proximitat amb l’escola l’afavoria, tot i que l’equip directiu ho ha solucionat amb una petita instal·lació dins de l’escola, de manera que el projecte de la ràdio escolar ja ha començat.
La ràdio en el seu emplaçament actual no és un equipament de barri essencial, ja que no atreu molta gent, però sí que és un servei per tot el municipi. I, els serveis, no ho oblidem, són tant pels que els utilitzen com pels que no.

Avui, quan m’he connectat a Ràdio Sarrià, he escoltat l’alcalde Lluís Aymerich dient que s’arranjarien els baixos del local al carrer Firal, de manera que es veiés la ràdio des del carrer. Un arranjament estètic, com tant d’altres que ja ens té acostumats l’actual equip de govern. La proposta de la ràdio a la Cooperativa, l’espai que ocuparia, complementat amb els serveis que ja té el centre cívic, les possibilitats amb els grups de treball de la Cooperativa, del CEIP Montserrat i del casal d’estiu, és molt atractiva, i al meu entendre, tard o d’hora es portarà a terme. La ràdio serà interactiva, estarà present a la xarxa o no serà. Temps al temps.

Mentre esperem la ràdio a la xarxa, deixeu-me felicitar als conductors de Ràdio Sarrià, als responsables d’aquest programa d’avui, per les estones divertides passades i per les futures.

L'aigua de les piscines

Foto manllevada del Flickr de Don Gato.

En la darrera edició de la Fira de Mostres de Girona, coneguda pel Certamen, s’exposaven una gran profusió de piscines i de jacuzzis, de totes mides i, suposo, pressupostos. Vaig pensar que, avui en dia, qui no té una piscina privada no és ningú, la qual cosa em van confirmar uns amics, quan en veure tot el terreny que tinc destinat a hort em van preguntar perquè “encara” no en tenia una. Prefereixo veure créixer les carxofes, les faves, les tomates i els carbassons a dedicar-me a treure les fulles de la piscina i vigilar la seva cloració total per acabar remullant-me, potser, durant dos mesos a l’any. Surt més a compte, en euros clar, pagar la quota de la piscina municipal del poble i, per l’hivern, la piscina coberta del Geieg.

Tanmateix, per l’hort tinc el problema solucionat. El meu avi, en Joaquim Simon, a qui no he conegut, ja va fer instal•lar un dipòsit al pati que s’alimenta de les aigües pluvials i del pou de la casa, una petita infraestructura intel•ligent que serveix per regar l’hort. De les aigües pluvials aquest any no me’n podré refiar massa, però del pou, segur.

El país s’ha anat omplint de petites piscines, més aviat basses, que no permeten ni tant sols fer un gir, so pena de trencar-te la closca, o unes quantes braçades, però que consumeixen molta aigua. És el model de la casa aïllada, en urbanitzacions també aïllades, el model americà que tant ens ha enlluernat. Segons el ban que ens ha passat el batlle de Sarrià de Ter, es prohibeix omplir-les amb aigua provinent de la xarxa pública. Per tant, qui no hagi estat previsor i tingui la piscina buida s’haurà d’espavilar, comprar-la en cisternes o bé treure aigua del pou.

En el darrer ple municipal, la Iolanda Jiménez, del grup del PSC, va preguntar quines actuacions prendria el Consistori per aquest estiu, a la qual cosa se’ns va contestar que l’aigua que ara tenia la piscina es filtraria i es podria recuperar. Bé, doncs, assumpte resolt a curt termini, a menys que no es buidi com va passar l’any passat per accident. Si als responsables municipals els fa falta una mica d’aigua, per la piscina i pel reg, només recordar que hi han pous de titularitat municipal (dos a la riera Xuncla, un a la riera Guilana) que es varen construir per l’abastament de l’aigua del poble abans de formar part de la xarxa d’Aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter, els quals poden servir, no només per temps de sequera, sinó per ara en endavant, i així estalviar l’aigua potable que es pren de la planta de Montfullà i per tant, del cabal del riu Ter.

Encara en trobaríem d’altres: el modest de la placeta, que jo recordo amb una caseta i una bomba, ara amagat sota l’elefant de la instal•lació infantil, el de Cobega, abans privat, molt profund i cabalós i dos més que queden al passeig del riu que eren també privats però la urbanització del passeig els va deixar fóra de l’alineació de les cases.

Fa més de quinze anys, la Junta de Sanejament (abans que és creés l’ACA) va començar a perseguir tots els propietaris de pous, per tal que es declarés el consum d’aigua i, amb un evident afany recaptatori, es pagués el corresponent rebut. L’aigua és de domini públic i per tant la seva utilització s’ha de pagar. Ja hem vist que no sempre ha estat així: els pagesos, els particulars i els industrials tenen diferents preus i no tothom paga l’aigua, el control exhaustiu ha estat impossible. Mica en mica, tothom va deixar el seu pou i es va anar connectant a la xarxa pública, per estalviar-se problemes de salubritat i de control. Però aquest mica en mica està portant al desastre el riu Ter. Una mica dels pous que no es consumeix, una mica que es perd per les canonades, una mica per un consum excessiu, una mica per l’augment de la població, una mica perquè rentem i ens dutxem més, una mica per tot plegat i ara tota l’aigua es treu de Susqueda o del Pasteral. I els freàtics estan a vessar, mentre que el riu no porta aigua superficial.

John Kennedy va guanyar la presidència dels EEUU en part per capgirar un raonament, dient-nos: no demanis què pot fer el teu país per tu, digues que pots fer tu pel teu país.
Tant a títol particular com col•lectiu ens veurem obligats a prendre mesures a llarg termini, perquè aquest és un problema estructural. L’aigua de la xarxa municipal és gratuïta pels Ajuntaments de Salt, Sarrià i Girona, ja que l’empresa és pròpia, però seria un estalvi d’aigua potable usar l’aigua dels pous municipals pels usos no pròpiament potables, com ja he dit, el reg i la piscina. Seria un estalvi d’aigua, però no de cost, aixó sí, la nostra aportació particular, com a comunitat, a un problema que es planteja difícil de resoldre.

Històries de la Guerra Civil

La mort de Josep Benet, advocat, exsenador i historiador no professional, com s’autodefineix en les seves memòries, ha donat a conèixer al públic la seva feina com a director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Aquest Centre, creat per la Generalitat de Catalunya l’any 1985, impulsà sota la seva direcció fins l'any 2000, la recerca, amb ajuts als investigadors, la recuperació d’arxius personals i la creació d’un important fons bibliogràfic. Nascut l’any 1920, coneixia la història i n’havia viscut molta. Seguia de prop els treballs de Joan Vilarroya i Josep M.Solé i Sabaté sobre la Guerra Civil, i sobretot els demanava exhaustivitat, recollir totes les dades de tots els pobles catalans, de les persones que havien mort en el front i a la reraguarda, recollir tots els episodis de la postguerra, i de la repressió de franquisme, inventariar, en definitiva, la memòria oral de la gent que encara podia explicar aquells fets.

M’ha sobtat, per no haver estat al cas, la seva polèmica amb Josep Tarradellas, en no estar d’acord amb la lluita antifranquista que es feia des de Catalunya (sobretot des del PSUC), i més recentment la seva polèmica amb Joan Saura per haver instaurat el Memorial Democràtic, depenent del Departament d’Interior, sense haver tingut en compte ni el Centre d’Història Contemporània de Catalunya ni el Museu d’Història de Catalunya que depenen d’altres conselleries.
Per Josep Benet, la reconciliació es va fer amb la transició, i ara el que pertoca és el treball dels historiadors d’anar desvetllant cadascun dels episodis de la història contemporània sense prendre partit, ni idealitzar la República ni el govern de la Generalitat durant la República i la Guerra Civil.

A nivell local, aquesta tasca s’ha anat fent amb més o menys fortuna. Són importants els treballs de municipis com Celrà i Banyoles, però, per exemple, a la ciutat de Girona, els treballs són parcials i poc exhaustius. Des que vàrem iniciar el projecte de la revista Parlem de Sarrià, amb Raimunda Coll ens va interessar fer aquesta recerca. Molts dels articles han estat publicats a la revista i revisats al llibre Sarrià el paper de la història. Tot i això, ens han quedat moltes coses en el tinter, per exemple, l’estudi de la lleva del biberó a Sarrià de Ter, els que varen marxar a la guerra quan encara no havien complert 18 anys. En Josep Benet n’era un d’aquests soldats, els de la quinta del 1941, que va coincidir amb els de la quinta del 1927 i 1928, soldats amb família que deixaven muller i fills cridats al front per manca de soldats. Tot plegat és com un puzzle, però malauradament, si hem comptat durant alguns anys amb testimonis vius, ara només podem pensar en algun familiar i alguna imatge.

El text que reprodueixo és l’article que surt publicat a la revista n.63 Parlem de Sarrià. Es refereix al llibre sobre Indústries de Guerra, el documental emès per TV3, referent a unes fotos de l’arxiu Josep Tarradellas, que encara no es pot consultar, una clàusula que va posar Tarradellas, potser pensant en historiadors com Benet.



La indústria de guerra a Catalunya. El cas de Sarrià de Ter

"L’anunci del programa de Montserrat Besses Del pintallavis a la bala. Indústria de guerra a Catalunya que es va passar per TV3 el mes de desembre va despertar la meva atenció. Havia sentit a parlar de l’esforç per reconvertir petits tallers metal·lúrgics en tallers de fabricació de bombes i que, dels tallers de la Hispano Suïssa, n’havien sortit els primers tancs blindats, però en desconeixia els detalls. El secret començava a desvelar-se amb la catalogació per part de l’equip del programa de les fotos trobades a l’arxiu Montserrat Tarradellas Macià dipositat al monestir de Poblet i que ara per ara és de consulta restringida.

Josep Tarradellas i Joan, conseller d’Economia, Serveis Públics i Cultura per ERC al govern de Lluís Companys al començament de la Guerra el juliol de 1936, va ser l’impulsor de la Comissió de la Indústria de la Guerra (CIG), organisme que havia de coordinar totes les activitats de fabricació d’armament a Catalunya, atès que no existia cap fàbrica que en produís al Principat. La Comissió va distribuir les seves activitats en tres grans seccions: una encarregada de les indústries químiques (pólvores, detonadors, explosius, etc,); una altra encarregada de tota la part industrial metal·lúrgica (armes, municions espoletes, tractors, etc.) i, finalment, una altra encarregada de l’aviació.

A més de la transformació dels equips i motlles d’alguns tallers per fer espoletes, cascs, bales, -d’aquí el títol del programa ja que s’adaptà la maquinària de fabricar tubs de pintallavis per fer-ne els cartutxos de les bales dels rifles màuser- la CIG s’organitzà en 15 fàbriques de guerra:

1- Badalona. Fabricava tetraetilplom de plom pur indispensable per etilar la gasolina.
2- Barcelona, al carrer Parcesiras. Es va especialitzar en la fabricació de pólvora, ja que era una de les poques empreses dedicades al tractament i assecatge del cotó. Es preparava el cotó per nitrar, es nitrava, s’afinava el cotó pólvora. Es produïen les pólvores per a fusell, pólvores de pistola i per a salves de fusell. També es fabricaven els explosius i les metxes.
3. Sant Andreu. Barcelona. Produïa trinitrotoluè.
4. Can Porxas. La Canya. Olot. En instal·lació
5. Queralps. Ripollès. En instal·lació
6. Torelló. Osona. En instal·lació
7- Barcelona. Carrer Dènia. Es va comprar maquinària a l’estranger per fabricar cartutxos de fusell.
8. Amanecer. Barcelona. Produïa coets d’il·luminació i cotes de senyal.
9. Poblenou. Barcelona. Fabricació de bombes de mà.
10. Ca l’Aranyó de Cardona. En instal·lació
11. Santa Coloma de Gramenet (Gramenet del Besòs). Fabricació de material explosiu, espoletes, estopins, detonadors.
12. Palau-sacosta. Girona. Com la fàbrica núm. 7, produïa beines per als cartutxos dels fusells.
13. Gualba. Vallès Oriental. En instal·lació.
14. Escoles Salesianes. Sarrià de Barcelona. Reparació de fusells màuser
15. Olot. La Garrotxa. Pistola metralladora Fontbernat

D’acord amb el report que el mateix Josep Tarradellas va fer l’octubre de 1937, aquestes indústries i els tallers auxiliars ocupaven 90.000 obrers i, a més de les fàbriques esmentades, es controlava un conjunt de 500 fàbriques i tallers. L’armament s’enviava als diversos fronts, en especial al d’Aragó.

El programa televisiu va comptar, a més a més, amb la localització actual de les diverses fàbriques de les quals es tenia constància per les fotos i pel report de Josep Tarradellas.

Curiosament, es va centrar en la fàbrica de paper de can Porxes, a Olot, que en el moment del report estava en instal·lació i que durant la guerra va aixecar la xemeneia de rajols i instal·lar els autoclaus o lleixivadores per a la producció de paper de pólvora. Aquest terme em cridà l’atenció, ja que sempre havia sentit a parlar al meu pare que a les acaballes de la Guerra Civil els havien enviat clor per fabricar paper per a pólvora, a la fàbrica Mitjans de Sarrià de Ter, sense saber massa de què es tractava.

En el llibre La indústria de guerra a Catalunya (1936-1939). L’obra de la Comissió creada per la Generalitat, i el seu report d’actuació, de Josep Tarradellas [1], es fa esment que un dels primers problemes que es trobaren fou la substitució del cotó per la pólvora: “com que el cotó escassejava i es preveia que encara escassejaria més donades les necessitats de la guerra, es procedí als estudis necessaris per a la instal·lació d’una fàbrica de cel·lulosa que vingués a substituir el cotó. La primera matèria per a l’obtenció de la cel·lulosa és l’espart, abundantíssim a casa nostra. Així s’han pogut superar les dificultats sorgides a causa de la manca de cotó per nitrar”.

Heus aquí la intervenció de la fàbrica de can Porxes i la de can Mitjans. A la fàbrica de Sarrià de Ter, de sempre havia existit una lleixivadora (o autoclau) i, per tant, és de suposar que la Comissió d’Indústries de Guerra continués buscant com produir cel·lulosa de base de la pólvora. Joan Vila Tarradell havia demanat al Consell Municipal de Sarrià de Ter, governat pels membres del Comitè Popular, posar en marxa les instal·lacions aturades de la fàbrica de paper el gener de 1938[2], permís que li fou concedit, tot pagant un arrendament a l’Ajuntament. A finals de 1938 va arribar una partida important de clor que havia de servir per a la fabricació de cel·lulosa o pasta que utilitzava de matèria primera l’espart, i que, com s’ha dit, serviria per a la producció de pólvora. Però els fets succeïren molt de pressa. La desfeta del front i la retirada cap a França va preludiar la fi de la Guerra Civil i aquell material que s’havia enviat per fer bullir l’espart, acabada la guerra es va envasar i distribuir com a lleixiu. Això sí, un dels motius pel qual el meu avi fou empresonat va ser el d’haver col·laborat amb la República.

Assumpció Vila
[1] Col·lecció Guimet. Pagès Editors, 2007

[2]“Sarrià de Ter, el paper de la història” pàg. 292. Ed. Grup Editor revista de Sarrià de Ter. Desembre 2006.

El viatge de la Quima

Conec a poques Quimes, no és aquest un nom comú. La meva mare s’ho diu, mare coratge, i també la Quima de la feina. Ara la Quima ha marxat amb la seva família a Holguín, Cuba, formant part de la comitiva que acompanya els membres de l’associació GERD, el Grup Editor de la Revista del Discapacitat, l’Atípic, amb seu a Sarrià de Ter, els quals porten endavant el projecte d’un taller de cadires de rodes a aquesta població cubana, un projecte ampliament elogiat, que ha rebut subvencions i ajuts de l’Ajuntament de Sarrià de Ter, de la Diputació i de la Caixa de Girona, entre d’altres.

La Quima hi va com acompanyant anònima, res a veure amb les il·lustres autoritats que seran allà el proper 31 de març per inaugurar la planta. De fet, l’ha convidada en Tano, el seu cunyat, un dels cervells de l’operació. En Tano pensa, rumia molt i troba, amb el seu entusiasme, qui porti endavant les seves idees. En Tano és tetraplègic des que un accident el va deixar sense poder-se valer, només pensar. La Quima i la seva família, sobretot en Pep, el seu marit, formen part del seu grup de suport permanent, per poder menjar, asseure’s a la cadira de rodes, estirar-se al llit, fer les seves necessitats fisiològiques, rentar-se. En Tano no pot realitzar per si mateix cap de les operacions que nosaltres fem de manera autònoma. Però en Tano és l’alma mater del grup. Amb en Jan, la Pili, en Fermí i els metges que els acompanyen, el traumatòleg Fonseca, o la pediatra Conxita Mier.
Al darrera d’aquest projecte hi ha també l’enèrgic Soler, de l’ortopèdia Soler qui ha procurat la maquinària i la tècnica per fer rutllar la fàbrica, d’on sortiran cadires gratuïtes per a tots els discapacitats cubans.

La Quima també és especial. A la feina és la cap dels operaris de les màquines de fer bosses de paper. Al poble és la presidenta dels Gegants de Sarrià de Ter i com que li agrada disfressar-se, sol col·laborar en totes les activitats socials: Cavalcada de Reis, Pastorets, Carnestoltes, sortides geganteres... Aquest any, li va tocar fer el pregó de la Festa Major des del balcó de l’Ajuntament, tremolant com un full de paper de fumar. A vegades li comento que té el do de l’ubicuitat, d’estar a tot arreu. L’hauríeu d’haver vist per la processó de Girona el divendres Sant, imponent amb una capa blanca, fent d’abanderada de la Confraría de la Santa Faç, amb l’estandard de la Verge del Pilar. Dorm poc, poquíssim, però sempre està de bon humor, és pura alegria.
Aquest cop ha aprofitat l’oportunitat del viatge, per estar present a la inauguració de la fàbrica, un projecte que rebrà el reconeixement de la comunitat internacional. En Tano sol dir que no hi ha coses impossibles, sinó homes incapaços. Sort n’hi ha dels Tanos, les Quimes i els Peps, que fan rodar el món!

No oblideu fer la vostra aportació a la campanya Apadrina un somriure. Un mínim de 100€ al compte de la Caixa de Girona 2030 0024 29 3000159662. És l’import d’una cadira de rodes fabricada a Cuba.

L'aigua que no baixa

Aquestes dues fotos són de la resclosa de can Vinyals a Sarrià de Ter de només fa una setmana. D’aquí surten dos canals, el de la banda esquerra, és el canal de reg de tot el Baix Empordà, que passa per Medinyà, Cervià de Ter, Sant Jordi Desvalls, Verges fins Ullà. L’anem veient per la carretera, i en alguns trams, com el de Colomers, l’han soterrat per millorar els accessos als horts de la banda del riu. L’altra canal, el de la banda dreta, passa pel Congost, Celrà fins a Flaçà per arribar a la central elèctrica de can Vinyals, un edifici obra de Rafael Masó.
Al Ter no hi passa prou aigua per omplir els canals, ni tant sols per sobreeixir de la resclosa. Des dels pantans de Sau, Susqueda i del Pasteral l’aigua es transvasa a la regió metropolitana de Barcelona i a l’àrea urbana de Girona, sense deixar el cabal mínim ecològic que per llei ens pertoca. No havia vist mai el riu tant sec, amb tants llots emergint, amb tanta vegetació ocupant immisericorde el seu llit. De sempre he vist el riu amb un canal suficient pel mig del Pont de l’Aigua, i en algunes ocasions ocupant el seu ample llit al terme de Sarrià de Ter.

El dissabte era el dia mundial de l’aigua. Vàrem anar a passejar pel camí que voreja el Congost, l’antiga Via Augusta. El camí de les coves acompanya el canal de reg del Baix Ter, ara sec. Quan el riu pren el revolt del Congost, el vàrem veure de color verd, el color de l’azolla, l’alga que el domina quan l’aigua no baixa amb prou força. El riu s’embassa allà on ha de baixar amb potència, una vegada ha recuperat el petit cabal de la depuradora de Campdorà.
Quan gires el revolt de la muntanya de Sant Julià i veus els terrenys de la Safa, hi ha una plantació de kiwis, unes quantes de pollancres i camps de conreu. Un pagès, amb el seu tractor llaurava i sembrava blat de moro. Vàrem preguntar a la seva acompanyant què faria si no pot regar, a la qual cosa ens contestà, “és el seu negoci, si no planta ara ho perd tot; si planta potser plourà i salvarà la collita”. O sortirà amb el tractor a demanar aigua per regar vaig pensar, havent vist la força que tenen els pagesos amb la tractorada del divendres al matí. Segur que tothom té raó, però aquest no és país de blat de moro. Dues hores més tard queia una tamborinada i nevava al Pirineu.
Vaig pensar que si els pagesos del Baix Ter volen aigua de reg, i s’avenen a utilitzar la de la depuradora de Campdorà, és fàcil connectar-la al canal que passa per l’altra costat del riu. Els problemes de manca d'aigua són reals i importants. Hi ha molt en joc.