En Joan Casassa

Foto de l'àlbum familiar on es veu un jove Joan Casassa guaitant tendrement el seu fill.



En Josep Garriga de Sant Julià em va trucar cap a les nou del matí del dissabte amb la notícia de la mort d’en Joan Casassa. Em va sorprendre, ja que no tenia notícia que estigués malalt. De fet, com ens va comentar més tard en Narcís, només feia un parell de dies que es trobava malament i al Trueta no li havien diagnosticat res. Confiem tant en la sanitat pública que ens sobta que no es puguin preveure els símptomes d’un atac de cor, però així ha estat i, gairebé sense avisar, ens ha deixat.
En Joan Casassa formava part d’aquella generació de sarrianencs que et trobaves a totes les entitats. Va anar seguint la formació dels seus fills i per tant es va anar involucrant en les organitzacions on sabia que podia ajudar: la UES, el Patronat de Pares de Família, la Parròquia, sobretot amb la seva amistat amb mossèn Gabriel Roura i, darrerament, l’Esplai de la Gent Gran. A vegades parlem de les entitats, així en abstracte, quan el que ens cal parlar és de les persones que formen les entitats. El llenguatge no fa prou honor a l’enorme feina que fan les persones que solen organitzar actes per tota la comunitat des de l’anonimat.

Després de jubilar-se a la Torras va començar a pintar amb el grup de l’aula de l’antiga escola d’adults al carrer Firal, gairebé al costat d’on ha viscut sempre. Les seves inquietuds artístiques el varen portar a l’escultura en coure, cada vegada més polida i perfeccionada. La gota de sang, de l’escultura dels Donants de Sang, dissenyada amb el seu amic també artista, en Quim Prades, ens és ben present davant del pavelló. La seva darrera obra fou la gerreta litúrgica que la Parròquia de Sant Julià de Ramis va regalar al bisbe Carles Soler, amb motiu de la inauguració de la reforma de l’església de sant Julià. D’aquest fet me’n vaig assabentar també per en Josep Garriga, ja que volia que sortís la notícia a la revista Parlem de Sarrià. Al consell de la revista ja havíem parlat de fer-li una entrevista i, un matí, quan em vaig trobar en Joan a can Llausàs, fent cua pel pa, ja li vaig comentar que el volia entrevistar. Aquell, tu mateixa, quan vulguis, ja em trucaràs, hauria d’haver estat aquest mateix dissabte, o el de la propera setmana, no gaire més enllà. El mateix Josep Garriga em va fer avinent que tindríem l’entrevista ja que en Victor Gay n’hi havia fet una recentment i ens la podria proporcionar.

M’ha quedat l’amargor d’haver fet tard, ja que una entrevista amb en Joan hauria estat un plaer. El mateix em va comentar en Narcís, parlant dels deures que ell havia contret amb el seu pare i no havia fet: anar a veure on era la tomba del seu pare, mort al front quan ell era molt petit, a Calaf, i investigar la història del seu oncle, mossèn Josep Casassa Tasis, també mort durant la Guerra Civil.
En Narcís, la Carme i la Dolors ja varen perdre la seva mare, la Lola Font fa set anys. Després d’una llarga malaltia, l’alzhèimer, amb en Joan pacient, amorós, complaent al seu costat.
No, no ha tingut una vida fàcil en Joan. Ha estat una vida dedicada sempre als demés, a la seva mare, a la seva dona, als seus fills, i ara, que exercia d’avi generós amb tot el temps que li deixava la seva jubilació, ens ha deixat. Així, sense avisar.