Una de les iniciatives del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya ha estat la creació del nou museu dedicat a l’exili situat al carrer Major de La Jonquera, obert al públic des d’aquest mes de febrer. El tema central de l’exposició permanent és l’exili de milers de republicans els primers mesos del 1939, amb profusió de fotografies, de films gravats per periodistes estrangers, que varen assistir atònits a aquell massiu èxode de més de mig milió de persones, i de dibuixos realitzats per republicans confinats en els camps de concentració francesos. La visió de tot aquest material, ben estructurat, didàctic, amb molts elements per la recerca personal i familiar, és motiu suficient per una visita al Mume.
És un lloc comú que tot i haver fet la transició, hi ha molts aspectes de la República, la Guerra Civil, l’èxode, els camps de concentració francesos i la repressió franquista que ens són desconeguts i que desperten interès ja que, en moltes ocasions, s’ estan escrivint pàgines inèdites de la història local i familiar. És inacceptable que 70 anys més tard encara hi hagi fosses comunes amb persones sepultades sense identificar i que en la memòria familiar s’amagui que algun parent fou empresonat per raons polítiques. La por no ens ha de fer oblidar el nostre passat.
L’escultura de les petges a la sorra d’Argelers, situada al sostre d’una de les sales del Mume, és impressionant. En una excursió organitzada pel Centre Excursionista de St. Julià de Ramis, amb en Salomó Marquès de guia, vaig poder veure aquesta platja al mes d’octubre, el mateix lloc on varen deixar tirats milers de soldats i famílies, mesos i mesos a l’espera d’un destí. Un monòlit i una placa ens recorda tot aquell dolor, un dolor que no ens ha de ser aliè. Els francesos tenen la memòria curta, diu el títol d’un llibre, i durant molts anys han ocultat la informació dels “camps d’acolliment” a la costa del Rosselló.
Al nostre entorn més proper trobem persones que varen patir directa o indirectament la Guerra Civil. Treballo amb la Isabel Frigola Vallina des de fa més de vint anys. És mexicana, filla d’exiliats espanyols. El seu pare, en Josep Frigola Xifra, havia estat reclutat amb la lleva del biberó i va pertànyer a les milícies pirinenques. Amb altres soldats republicans va travessar la frontera el febrer de 1939 per anar a raure a la sorra d’Argelers. Es va escapar en tren fins a París, on el seu pare, en Ricard Frigola Compte, director de l’Hospici de Girona a l’edifici de Santa Caterina, ja es trobava refugiat a casa d’uns familiars. El jove soldat s’embarcà amb el Mexique el mateix any des de Burdeus per por de tornar ser cridat a files pel govern francès.
Al Mume es relaten els diferents embarcaments, a bord dels vaixells Vita, Sinaia, Ipanema, Winnipeg, Mexique, que varen portar molts republicans a Sud-amèrica. Ens explicava Salomó Marquès que el govern de Lázaro Cárdenas fou l’únic que no va posar cap condició als republicans espanyols, un fet mai prou reconegut, ni tant sols amb el nom d’un carrer a cap població catalana.
És un lloc comú que tot i haver fet la transició, hi ha molts aspectes de la República, la Guerra Civil, l’èxode, els camps de concentració francesos i la repressió franquista que ens són desconeguts i que desperten interès ja que, en moltes ocasions, s’ estan escrivint pàgines inèdites de la història local i familiar. És inacceptable que 70 anys més tard encara hi hagi fosses comunes amb persones sepultades sense identificar i que en la memòria familiar s’amagui que algun parent fou empresonat per raons polítiques. La por no ens ha de fer oblidar el nostre passat.
L’escultura de les petges a la sorra d’Argelers, situada al sostre d’una de les sales del Mume, és impressionant. En una excursió organitzada pel Centre Excursionista de St. Julià de Ramis, amb en Salomó Marquès de guia, vaig poder veure aquesta platja al mes d’octubre, el mateix lloc on varen deixar tirats milers de soldats i famílies, mesos i mesos a l’espera d’un destí. Un monòlit i una placa ens recorda tot aquell dolor, un dolor que no ens ha de ser aliè. Els francesos tenen la memòria curta, diu el títol d’un llibre, i durant molts anys han ocultat la informació dels “camps d’acolliment” a la costa del Rosselló.
Al nostre entorn més proper trobem persones que varen patir directa o indirectament la Guerra Civil. Treballo amb la Isabel Frigola Vallina des de fa més de vint anys. És mexicana, filla d’exiliats espanyols. El seu pare, en Josep Frigola Xifra, havia estat reclutat amb la lleva del biberó i va pertànyer a les milícies pirinenques. Amb altres soldats republicans va travessar la frontera el febrer de 1939 per anar a raure a la sorra d’Argelers. Es va escapar en tren fins a París, on el seu pare, en Ricard Frigola Compte, director de l’Hospici de Girona a l’edifici de Santa Caterina, ja es trobava refugiat a casa d’uns familiars. El jove soldat s’embarcà amb el Mexique el mateix any des de Burdeus per por de tornar ser cridat a files pel govern francès.
Al Mume es relaten els diferents embarcaments, a bord dels vaixells Vita, Sinaia, Ipanema, Winnipeg, Mexique, que varen portar molts republicans a Sud-amèrica. Ens explicava Salomó Marquès que el govern de Lázaro Cárdenas fou l’únic que no va posar cap condició als republicans espanyols, un fet mai prou reconegut, ni tant sols amb el nom d’un carrer a cap població catalana.
A Mèxic capital, Josep Frigola es va casar amb Bondad Vallina, filla d’un metge militar republicà de Sevilla el qual havia seguit l’exèrcit en el seu exili. La dolça Bondad va traspassar l’any passat i de segur hauria estat un testimoni clau dels que ara en Quim Curbet està cercant.
Són moltes les històries personals i col·lectives que va provocar la Guerra Civil i la diàspora de tants republicans. Al mateix Mume s’esmenta la història de la maternitat d’Elna, fundada per la suïssa Elisabeth Eidenbenz , la qual va ajudar en el part, a les dones recloses en els camps de Ribesaltes, Sant Cebrià i Argelers, ajudant a néixer a més de 597 fills d’exiliades. Recollida en el llibre d’Assumpta Montellà La Maternitat d’Elna, bressol dels exiliats en podreu conèixer més detalls d’aquesta heroïna a l’exposició que des del dia 15 s’exposa a la Sala Patronat de Sarrià de Ter, produïda pel Memorial Democràtic, la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Ajuntament d’Elna.
Ens cal anar omplint els buits del coneixement de la nostra història recent i, tant la visita al Mume, com a l’exposició de la Maternitat d’Elna, són dues excel·lents ocasions.
article publicat al Diari de Girona el 15 d'abril.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada