Noms de carrers

El dissabte, es va celebrar l’acte oficial d’inauguració dels carrers del nou barri del camp dels Socs. Espero que amb els anys, el nom popular guanyi la partida a l’oficial i la gent recordi el sector on es trobava instal·lada la trituradora de socs de Torraspapel, enlloc del nom oficial de can Renoc que es refereix a una casa situada a l’altra banda de la riera Xuncla, avui també desapareguda.
La benvinguda a un nou barri és motiu de festa i així ho va entendre el Consistori, que va preparar un acte popular amb espectacle de màgia i xocolatada oferta per voluntaris de l’Associació de Veïns de Sarrià de Dalt, veïna del nou barri. Com que els noms dels carrers porten noms d’altres municipis amb activitat paperera, es va convidar als alcaldes dels pobles de Flaçà, Sant Joan les Fonts, Capellades, la Riba i Gelida a un acte oficial amb la visita pels carrers amb el nom dels pobles.

La idea de posar aquests noms ve de lluny. Després de l’èxit de les 1es jornades del Paper, amb l’agermanament amb Capellades, l’Ajuntament va pensar en convidar a d’altres municipis paperers per cada jornada. Com que no es podia continuar amb la idea de l’agermanament, per poc operatiu i costós, es va començar amb un projecte europeu anomenat Paperex, on es trobarien tots els municipis amb problemàtiques similars. Varem comptar amb l’ajut de la UdG, de l’àrea de promoció econòmica de Tolosa, la de la comarca italiana de Lucca, i el nostre entusiasme. El projecte no va trobar l’acolliment, vull dir el suport pressupostari necessari i des de l’Ajuntament es va desestimar el projecte, però es va continuar convidant als municipis a participar de la festa del paper. Menys Gelida, tots han estat un any o altre municipi convidat.

Vaig escoltar els parlaments dels representants municipals i, en particular, vaig notar un deix de preocupació en l’alcalde de Flaçà, seu de l’empresa Aconda Paper, que està travessant per dificultats importants. Aquest any serà un punt d’inflexió per moltes empreses papereres, ja que la pujada dels preus energètics suposarà una factura inassumible per alguna d’elles. El regidor de Sant Joan les Fonts també es va mostrar preocupat per la dependència econòmica d’una sola empresa, una de les factories de Torraspapel, amb major raó quan només fa un parell d’anys varen tancar l’empresa Pere Vila (l’antic molí d’en Coca) i Ecocartró de Xavier Sala. Els pobles de l’Anoia també tenen els seus alts i baixos, però a Gelida, on hi ha la fàbrica de l’empresa Guarro Casas, els Guarro ja no tenen res a veure i qui mana és la multinacional Arjo Wiggins.

La presentació va anar a càrrec del regidor de Promoció Econòmica, Lluís Aymerich. Com ja es habitual, no va fer cap referència a que el barri s’havia batejat l’any 2006, quan es varen iniciar les obres d’urbanització, sinó que semblava tot era obra d’aquest equip de govern. El més divertit, és que en aquell ple, la proposta del grup municipal de CiU que encapçala, va demanar es posessin noms d’arbres: carrer del pollancre, carrer del pi, carrer del roure, etc. Gags de la política.
Poc després vaig marxar. El barri és tranquil, ara que encara no està gaire habitat. Vaig recordar que encara s’ha de donar nom a la Plaça dels Horts, i l’espai enjardinat entre les cases aparellades, prou es podria anomenar Plaça dels Socs, en record de l’antiga activitat industrial. També em vaig apuntar de preguntar com es troba el projecte de la font d’aigua calenta que brollava del pou que Torraspapel havia perforat, un compromís que havien adquirit el promotor i l’arquitecte Pere Fina.

En una reunió distesa amb amics de la revista, va sortir la polèmica que Lluís Ma. de Puig havia provocat en la seva conferència sobre la Guerra del Francès a l’Arxiu Històric de Girona, quan va proposar canviar els noms dels carrers Álvarez de Castro i General Mendoza, per d’altres de persones que no haguessin causat tant dolor a la població gironina. A Sarrià de Ter, en època franquista, l’actual Avinguda de França s’anomenava Heroinas de Santa Bárbara (així , en castellà) i, en annexionar-nos a Girona, es va canviar per Avenida de Francia, ja que les heroïnes es trobaven per Girona en algun carrer. Després, com aquell qui no vol la cosa, ens varem adonar que aquest carrer comença a Girona, al barri de Sant Ponç i a Sarrià de Ter continua la numeració, com si es tractés d’un cordó umbilical que ens lliga amb la capital, d’una dependència intangible, tant o més forta que el trajecte de la línia 6.
A l’alçada de l’Hospital Trueta, la rotonda s’anomena Vila de Perpinyà. No sé quan va ser, però també fa temps havíem comentat que les rotondes de Sarrià de Ter de l’Avinguda de França també es podrien batejar amb noms de ciutats franceses: Grenoble, Lió, París... En Josep Ma. Palomeras, en veure que cada cop ens acostàvem més cap al nord, va sentenciar: i la de Sant Julià, Eurodisney!.

Una lectura positiva del pressupost

El dimarts 27, dia del ple municipal de Sarrià de Ter, les cares eren força llargues. No només perquè des del grup del PSC havíem reclamat la documentació que pertocava per llei, la qual no havia arribat a temps, sinó perquè el mateix equip de govern estava decebut pel pressupost que presentaven. Almenys aquesta va ser la nostra impressió.

Es va aprovar un pressupost de 3,5 milions, dels quals només 54.303€ es destinen a inversió. Dit així, i llegint el titular de Montse Barrera al Punt, la davallada d’inversió és notable, comparant-la amb l’any passat amb que amb un pressupost total de 4,32 milions es va destinar més d’un milió a inversió. El cert és que els dos exercicis no són comparables a nivell macro, però sí al detall. Si només veiem aquestes xifres arribaríem a la conclusió a la qual ens volia portar el regidor d’Hisenda, Jordi Costa, que el pressupost s’ha reduït en 800.000 euros, en un 18%. Però com que enguany no hi ha partides específiques d’inversió, si comparem els dos pressupostos ordinaris, resulta que s’ha aprovat el major pressupost de la història del poble i ,a més, aquest demostra una bona solidesa. És a dir, s’han augmentat els ingressos ordinaris en un 8,7%, i això en un any en què la major part de les famílies i empreses preveiem descensos d’ingressos és una bona notícia.

La partida de l’ICIO s’ha reduït en la meitat, però no és l’impost més rellevant del pressupost. L’ICIO ja es cobrarà quan es reprengui l’activitat constructora. De sempre l’impost base del poble, ha estat l’IAE, i l’any passat varem témer es reduiria per la marxa de Manter. Sortosament aquesta partida es recupera i consolida. Aquest impost, que enguany es preveu de 280.000€, és el que ha permès que Sarrià de Ter tingués de sempre Policia Municipal, un cos ara insuficient, però que tampoc tenen els altres municipis veïns.
En l’informe mediambiental que acompanya al POUM s’esmenta que durant els anys 1984 a 1991 només es varen construir 12 cases. L’ICIO ha estat irrellevant en aquest municipi fins que va desaparèixer el fum de Torraspapel, i tot el que s’ha ingressat s’ha invertit. El resultat d’aquestes inversions són les fortes despeses de manteniment que ara s’han d’assumir: pavelló, piscina, centre cívic, escola bressol, casal de la gent gran, locals socials. Cada vegada que s’inaugura un nou edifici, s’ha de preveure d’immediat el personal i el manteniment (energia, neteja, contractes) que el faci funcionar i vigilar que no es deteriori. La única inversió que es va poder fer en l’època de l’alcalde Jordi Cañigueral fou el passeig del riu, cobrint l’antic abocador. Va ser també la primera partida per inversió que es va transferir de la Generalitat i qui el va acabar executant fou Josep Turbau. Curiosament, el préstec del passeig encara tenia un romanent i va formar part de la partida de préstecs que ara fa dos anys es va refinançar i que enguany es comença a amortitzar. L’import que es recapta de l’ICIO cobreix amb escreix aquesta amortització i per tant, el pressupost d’ingressos està força equilibrat. Els préstecs per inversió serveixen per traslladar esforç financer als veïns dels propers anys, de manera que els actuals no hagin de suportar tot l'esforç impositiu.

L’any passat es va inaugurar la deixalleria comarcal i va entrar en servei el nou contracte de neteja i recollida d’escombraries amb FCC. Ja que el contracte contempla una major presència de personal de neteja, lògicament aquesta partida s’ha incrementat. Però la taxa d’escombraries és insuficient per mantenir el cost del servei, actualment amb un dèficit d’un 42,7%. Difícilment, en un període de crisi com el que entrarem es podrà apujar aquesta taxa, per tant, l’estalvi haurà de venir per la menor generació de residus, cosa també complicada. Tot i tenir onerosos contractes de recollida i tractament d’escombraries, de neteja viària i de manteniment de parcs i jardins, enguany s’ha signat un conveni amb la Fundació els Joncs per la neteja d’espais públics que no estaven resolts amb les empreses FCC i Arico Forest.

L’equip de govern va prendre a l’inici del mandat una mesura important, la implantació d’un mòdul a l’escola bressol, de manera que no quedés cap alumne sense escolaritzar. Aquesta decisió també ha generat un dèficit addicional que assumeix el mateix ajuntament de prop de 60.000€, degut a la contractació de personal i la compra d’aliments.
Em podria entretenir amb el detall de les partides però he esmentat les més rellevants. Les variacions són fruit de decisions preses en el moment en què s’han observat les necessitats, i també a mesura que el poble ha anat evolucionant. Els actuals regidors de l’equip de govern no han entrat a analitzar el pressupost sarrianenc i les seves limitacions fins ara, quan han hagut de retallar les partides de les seves àrees. Queden en el tinter moltes despeses previstes però amb insuficient pressupost, com el Congrés d’arxivers, la Festa Major, la Fira Comercial, el cicle Fila0, o la tarja +70, que ja veurem con es financen. La insuficiència del pressupost ordinari per fer tot el que es vol programar ja fa temps que cueja, però per contra, tots els equipaments i serveis poden funcionar amb normalitat. També sabem que a Sarrià de Ter oferim serveis no obligatoris, com la policia, serveis socials o la programació del centre cívic. I això, almenys per a mi, és un motiu d’orgull.

A l’equip de govern se li demana que faci punta al llapis, s’oblidi de despeses innecessàries, que vigili les factures de telèfon, canapès, protocol, que abans de contractar i programar es pregunti què val, a qui interessa i quina necessitat satisfà, i se cenyeixi al què és fonamental, a que el poble funcioni i es resolguin els problemes que en aquesta legislatura són d’envergadura. També, que sigui diligent, i que ens faciliti la informació en temps suficient per estudiar-la i debatre-la, com a mínim en els plens municipals, ja que pel que sembla, els pressupostos participatius formen part d'una altra galàxia.

I si Malthus tingués raó?

Manllevo el títol que el professor Luis de Sebastian fa al seu article en la revista Esadealumni (n.124) on repassa l’evolució actual dels preus dels aliments i la distribució d’aquestos entre la població mundial.
La teoria malthusiana s’estudia a les facultats d’ Economia gairebé com una anècdota, ja que el temps passat l’ha deixat ben caducada. Thomas Malthus deia, al segle XVIII, que la població creixia en progressió geomètrica mentre que la producció d’aliments ho feia en progressió aritmètica i en el futur no hi hauria aliments per tothom.

La producció agrícola mundial, des que no està en les mans dels pagesos, com acostuma a dir el meu pare, sinó de la potent indústria agroalimentària, ha estat suficient per abastir d’aliments a tota la població. Així ho confirma la FAO, però no aclareix que el problema està en el repartiment d’aquests aliments, és a dir uns 900 milions són persones famèliques, uns 1.100 milions són obesos, els altres 4.400 mengen o suficient o divers. (Les dades de la FAO són de l’any 2005 i pertanyen al mateix article de Luis de Sebastian).

En el darrer any estem assistint a una escalada de preus dels aliments bàsics, desconeguda des de feia molt temps. Les economies assiàtiques emergents ja havien provocat tensions en els mercats de matèries primeres com l’acer, el ciment, el coure, vitals pel seu creixement econòmic i urbanístic. Però ara l’especulació ha entrat a sac en el mercat de cereals, un mercat de futurs fins ara més estable, ja que part de la seva producció s’està orientant cap a la producció de biocombustibles. Carlos M.Duarte en un article a La Vanguardia d’aquest diumenge diu categòricament: “l’ús del biocombustibles ha aconseguit l’efecte pervers de vincular l’economia del petroli a la dels aliments”. És a dir, als preus que està el petroli surt més a compte produir cereals per a etanol o biodièsel que destinar-los al mercat alimentari. Així un país com els EEUU, gran productor de blat de moro, no destina els excedents a l’exportació, i per tant hi ha manca de moresc, la qual cosa fa pujar el preus de les tortitas a Mèxic, o el preu del pinso a Europa i, en conseqüència, puja el preu de la carn i de la llet.
Però també hi ha tensions en d’altres productes com per exemple l’arròs, i només s’explica pel fet que els països emergents en mengen més quantitat, així com d’altres productes, carn i peix, fins ara poc presents en les dietes assiàtiques. És a dir, a mesura que augmenta el nivell de renda, també milloren la seva alimentació i s’acosten als paràmetres dels nord-americans i els europeus.

Luis de Sebastian ens diu que caldrà una altra revolució verda, o d’un altre color, o potser en Malthus acabarà tenint raó. El que és cert, és que cal pensar-hi.
La PAC de la Unió Europea no està pensada per millorar la producció sinó per preservar la renda dels agricultors. Els governs solen actuar amb importacions d’aliments per controlar la inflació, i això ha estat pràctica comuna fins ara. L’escenari actual és que no hi ha cereals per comprar o són més cars que els produïts al país i per tant, o ens acostumem als preus més alts i fem una nova distribució de la cistella de la compra o en produïm més al nostre país, tornant a destinar les superfícies agrícoles abandonades a la producció d’aliments.

El transport serà la variable més important en el futur en la determinació del preu de qualsevol producte. Aviat tornarà a ser rendible conrear un hort o un bancal, i en quant a la indústria, produir també a prop. Estem en temps de crisi, i són temps de canvis. Potser també de revisar la nostra dieta alimentícia i menjar menys.

Anem bé o farem salat?

Acabo de rebre una carta de l’alcalde de Sarrià de Ter per la qual em demana disculpes pel retard en l’enviament de les cartes per la celebració de l’acte del 25è aniversari de la segregació de Girona. Demanar disculpes sempre és difícil i, per tant, el gest l’honora.

Ara bé, em dóna la sensació que sempre fa salat, que va a remolc de les circumstàncies. El mateix article publicat al Diari de Girona sobre aquest acte es publica amb massa retard, i no en parlem en relació a l’efemèrides, que es va escaure a primers de març. Les paraules de disculpa les vaig trobar a faltar moments abans d’iniciar l’acte, quan ja li havien arribat veus de gent molesta, no només per no haver rebut la invitació, sinó també per no haver estat convidada.
En la carta fa extensiva la seva disculpa a la tècnica responsable de l’acte. No s’hi val compartir les culpes, aquí l’únic responsable és l’alcalde, ja que reuneix en la seva persona les atribucions sobre informació i protocol. En política les responsabilitats les assumeixen els polítics de cada àrea, no els tècnics ni el personal administratiu.

Fa pocs dies, la regidora Dolly Grau em va comentar que recomana a tothom ser regidor o regidora de l’Ajuntament ja que així t’adones de com és de complicat gestionar-lo. El meu parer és un altre, ja que des de fora ja pots preveure que això no és fàcil, i qui vulgui estar amb els amics que munti un club, però no cal que entri a l’Ajuntament. Recordo que en una jornada de participació de dones d’ara fa un parell d’anys, la mateixa Dolly Grau em va recriminar molt durament que el Sarrià Actiu arribava tard, i que a vegades algun acte ja s’havia celebrat. Jo coneixia les raons, objectives i importants, per les quals no havia sortit a l’hora el Sarrià Actiu, però vaig callar i vaig assumir la crítica i es varen posar les mesures per millorar-ho. Ara és el que correspon, assumir la responsabilitat política, no l’administrativa, i procurar millorar.

Aquest cap de setmana he de fer deures. Tinc la informació que anirà al ple del proper dimarts, però com ha succeït altres vegades, sobretot en quant a la informació econòmica, està incompleta. S’ha d’aprovar el pressupost i no tenim el detall, només l’agregat. A més el divendres a Sarrià de ter se celebrava Santa Rita, o sigui que en el millor dels casos, aquesta informació la tindrem el dilluns per la tarda. No passa res, com que la nostra feina habitual la podem deixar de banda quan convé, ja que no sembla important que l’oposició tingui la documentació amb prou temps per estudiar-la, ens hi posarem ni que sigui de nit.
En els darrers pressupostos en què vaig col•laborar, érem els regidors els que fèiem els càlculs, després es consensuaven amb el secretari i confeccionàvem el pressupost. Tota la informació econòmica l’havíem elaborat nosaltres, tenint en compte les despeses i ingressos d’altres exercicis, les desviacions, les previsions d’inversions, les previsions d’ingressos i els percentatges d’augment o decrement, etc. Això, sembla complicat, però forma part de la feina dels polítics i aquest govern té un regidor amb una sola delegació, la d’hisenda, per tant és la seva responsabilitat confeccionar correctament la documentació i tenir-la a temps.
Torno a la pregunta de l’inici. Anem bé o farem salat?

Fer ràdio

Tot veient la col·lecció de ràdios antigues en l’exposició del 25è aniversari de la ràdio Sarrià, hem passat una estona agradable uns quants vells coneguts que un moment o altre hem col·laborat amb l’emissora. La invitació, aquesta vegada sí que va arribar a temps, duia la sorpresa d’haver estat manuscrita a l’antiga pel senyor Nicolau Casas, alegrant-nos de tornar-lo a veure actiu. La Neus Mercader, conductora de Ràdio Sarrià, va presentar l’Àlex, l’amic i col·laborador que tantes i tantes vegades els ha donat un cop de ma amb el material tècnic de l’emissora. L’Àlex ens va il·lustrar sobre la diferència de la ràdio de galena i el transistor i ens va recordar les diferències entre l’AM i la FM. Amb aquell reguitzell d’aparells de ràdio, sortits del fons del Museu d’Història de Girona, es podia seguir la seva evolució tècnica dels darrers cinquanta anys, tret dels Ipod actuals.
Quan va entrar l’Engràcia Bramon de l’escola Montserrat, va preguntar si els aparells pertanyien a la gent del poble. Ningú hi va caure que es podia fer una recerca i fer-ne una exposició. El món del col·leccionisme és immens i de ben segur hauríem tingut alguna sorpresa. En Nicolàs Pichardo em va recordar que durant temps el Sr. Jaume Lorenzo ens va oferir fer-ne una exposició i que comptava amb més de 285 models. Potser més endavant s’hi pot pensar, ja que aquest tipus d’exposicions, on participa la gent, solen resultar molt gratificants i multitudinàries.

La Dolors Xabé em va fer memòria del meu oncle Joan que feia ràdios. És curiós, poca gent a Sarrià recorda a n’en Juanito de can Vila, en Joan Vila Roca, un pirat per l’electrònica que va muntar a Barcelona una empresa d’altaveus de gamma alta. La ràdio de la foto és el regal de casament als meus pares i la va muntar ell, comprant les peces aquí i allà, tal com es feien les coses a l’Espanya dels anys cinquanta. Està pendent de ser rehabilitada per en Josep Torrent del Pont Major, un altre conegut col·leccionista.

El meu oncle i el meu pare varen treballar després de la Guerra Civil a can Pla, a l’Optimus de la carretera de Barcelona i allà s’encarregaven de fabricar les membranes dels altaveus, seguint el model que havia dissenyat el meu avi. Tots dos a més es varen interessar per l’electrònica, els inicis del que sembla és una nissaga familiar. El meu germà, déu n’hi do la d’aparells que ha desmuntat, tot i que ara s’ha convertit en un gurú de l’electricitat i el meu nebot porta el mateix camí i ja és un expert en internet.

Allà es va comentar quina seria la ràdio del futur, no el model de receptor, sinó el model d’informació. L’èxit dels nous canals més pensats per Internet que per ràdio analògica, estan revolucionant el món de la informació. De les ràdios locals, el que hem de valorar sobretot és el fet diferencial, és a dir, la informació local que aporta, no els continguts generalistes. Poder escoltar les tertúlies, els debats, les notícies locals, les entrevistes, a qualsevol hora per Internet, ja està a l’abast de qualsevol. Però fa falta qui dissenyi la web de la ràdio, o la web municipal, i que després de donar la notícia per les ones, pengi la gravació a Internet. I sinó al Youtube.

Dones Lectores

En una nota recent de l’associació de professionals del màrqueting, s’analitzava la difusió dels anuncis en premsa i es lamentava que Espanya se situés en el penúltim lloc de difusió europeu, amb 94 exemplars venuts per cada mil habitants, només per davant de Portugal. Deia la nota, que una de les raons de l’escàs índex de difusió espanyol és el baix nombre de lectores, només el 27,1% de les dones llegeix habitualment els diaris enfront del 46,6% dels homes. Aquesta dada ens hauria de fer reflexionar, ja que gairebé, quant a les dones, ratlla l’analfabetisme informatiu.
És evident que aquesta és una de les raons per les quals les dones en conjunt no accedim a millors llocs de treball, no només per una menor formació, sinó també per una menor informació. I també que molts dels problemes que es donen, coneguts com a violència de gènere, tant la física com la psicològica, la lectura de les notícies i, sobretot de les cartes al director, on moltes dones expressen la seva situació, aconseguiria crear conscienciació de la pròpia problemàtica.
Com millorar aquest índex?. En primer lloc fent un esforç per comprar un diari i deixar de banda revistes femenines o d’interès relatiu per les dones. Qualsevol diari porta prou informació sobre temes tant diversos com salut, bricolatge, cuina, moda, a més de política internacional, actualitat, cultura, i notícies comarcals que pot estalviar comprar aquest tipus de revistes.

Parlant amb d’altres dones d’aquest tema, sempre em fan avinent la qüestió del pressupost. Malauradament la majoria de dones són mileuristes, si és que hi arriben i, a menys que en la família hi hagi tradició de comprar el diari, no es plantegen aquesta despesa. És una discussió que et fa empipar, ja que qui ho diu, a vegades fuma i la despesa personal és molt superior. Però, una vegada i altra sents el mateix: el llegirien si el tinguessin a l’abast. A vegades li donen una ullada mentre esmorzen al bar o en algun lloc públic, però no el compren ja que al final del dia es deixa de banda sense haver tingut prou temps de llegir-lo. Les dones no tenim prou temps, entre la feina, la família, la casa, amb totes les obligacions que comporta, el dia no dóna per més. Així la compra del diari deixa de ser vital, deixant-la, en el millor dels casos, per als diumenges.

El Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya ha iniciat una campanya de foment de la lectura. El programa preveu fer subscripcions a diaris i revistes per a joves amb més de 18 anys i es calcula fer-ne unes 170.000. No està gens malament, veurem com es materialitza, si el pressupost arriba i què es recomana. Tanmateix, continuo pensant que el diari ha d’entrar a les cases, per tant serà un oportunitat per algunes famílies.
Mentre això no es porta a terme, perquè no es fa un esforç institucional per dotar tots els equipaments públics de diversos diaris, de manera que la gent no hagi d’anar obligatòriament al cafè a llegir-lo? La subscripció d’un diari és de 414 €, la meitat del que costa programar un espectacle infantil, que solen ser dels més barats. Amb el que s’ha gastat l’Ajuntament de Figueres amb el pregó d’enguany podria obtenir 24 subscripcions i d’exemples en trobaríem arreu, ja que se sol pensar més en programació d’espectacles que en formació. Certament arriben alguns diaris de forma gratuïta a les biblioteques, el Diari de Girona, La Vanguardia, l’Avui. També la Caixa de Girona té un programa de subvenció de diaris que alguns ajuntaments aprofiten. Però no és suficient. Algú s’ha parat a pensar perquè no hi ha cap diari en les sales d’espera dels Hospitals i dels CAPs?. En les consultes i en les visites mèdiques s’hi passa prou estona i la lectura d’un diari alleugeria l’espera.

El flamant pla de foment de cultura podria revisar aquesta qüestió i prioritzar dotar els llocs públics de la seva responsabilitat amb prou diaris per al públic en general. Els joves aprenen del que fan els grans, i veure com els pares llegeixen, a casa o quan en tenen l’oportunitat, pot crear-los l’hàbit. Però sobretot és aconsellable esforçar-nos per millorar l’índex de lectura femení, de la premsa i de la informació diària, per deixar de banda les rases digitals i les rases informatives i avançar certament, cap a la igualtat.

Culpar al missatger

Una imatge per la història: Just M.Casero, Joan Raventós, Joaquim Nadal i Ernest LLuch amb membres del Consell Municipal a la Biblioteca de Sarrià de Ter.


El dissabte a primera hora vaig poder llegir la crònica d’en Roger Casero sobre l’acte de commemoració del 25è aniversari de la segregació de Girona que se celebrà el divendres al vespre al Coro. En Roger escriu de nit, com un mussol, i a primera hora del matí, ja tenim un nou post. El seu blog és fresc, amb notícies de caire polític i d’altres molt humanes, familiars i entranyables. Amb el fons verd, les imatges del flickr, les connexions musicals, sempre novedoses, el blog desprèn un aire tranquil, desimbolt i actual.

Per la tarda vaig veure que l’alcalde ja havia actualitzat el seu blog amb la mateixa crònica, això si, més institucional, tal com pretén, ja que el blog penja d’un banner de la web de l’Ajuntament, privilegi que no tenim els altres blocaires sarrianencs tot i haver-nos queixat. El blog de Roger Torrent és de fons blau cobalt, una elecció, la del color, que pressuposa distància i efecte barrera. Dono per suposat que si es defineix com a politòleg i compta amb assessor d’imatge, coneix el significat del llenguatge dels colors i de la comunicació no oral, que diu tant o més d’una persona que el propi discurs verbal.

L’acte en si mateix va estar molt bé. Tal com pretenia la cap de protocol de l’Ajuntament, es va donar més protagonisme a les persones que havien treballat des de les associacions de veïns que als polítics, fent rutllana d’impressions; el vídeo d’en Nicolàs Pichardo tot un encert, amb missatges importants, com el d’incidir que les demandes de serveis iniciades els anys 80 ja s’havien obtingut. L’aspecte més institucional va anar a càrrec de l’alcalde amb un discurs i fent entrega d’un detall a Dolors Xabé, Mercè Gumbau, Quim Rodríguez, Jordi Cañigueral, Josep Turbau i Nicolás Pichardo. Després la música i el refrigeri. Un acte senzill, sobri, correcte. No calia res més per celebrar l’efemèrides. De fet hem de recordar que Josep Turbau mai ho havia volgut celebrar, tal com fa Salt cada any, ja que, al seu parer, Sarrià de Ter sempre havia estat poble, i l’impasse dels 9 anys d’annexió a Girona s’havien d’oblidar, cosa que en Quim Rodríguez ens va pronosticar, o sigui que d’aquí a poc temps ja ningú se’n recordarà que havíem pertangut a Girona.

Cinc anys enrera, des de la revista Parlem de Sarrià vàrem organitzar una taula rodona amb tots els alcaldes de la democràcia per celebrar el 20è aniversari. La sala Patronat es va omplir per escoltar els alcaldes, amb l’assistència de Joaquim Nadal. Vàrem distribuir un cartell, que també va ser portada de l’especial de la revista, i es varen fer trucades personals i també es va convocar per la xarxa.

Com es que en l’acte del divendres va assistir tant poca gent? Entre amics, coneguts i saludats devíem ser una quarantena. Va fallar la difusió de l’acte. L’única manera d’assabentar-se era per via del Sarrià Actiu, la web municipal i la ràdio. Per un acte institucional d’aquestes característiques s’havia d’haver reforçat el Sarrià Actiu amb un targetó bustiat, o bé amb un cartell, tal com s’ha fet amb el Fila0, el nou cicle que es programa aquest mes. Quan va néixer el nou Sarrià Actiu ja es va dir que s’intentaria eliminar d’altra propaganda, però la realitat és que el Sarrià Actiu és insuficient i això ja se sap d’abans, no és per tant cap novetat. El Sarrià Actiu és com la sopa de pollastre, un bàsic de la cuina que ara ve envasat en un bric molt bonic. Però limitar la informació al fulletó en un poble tant divers, és un risc. Per més inri, les cartes personals adreçades a polítics i a gent que va col·laborar en aquella època no varen arribar. Segons l’alcalde eren a Correus des del divendres passat, segons la tècnic es varen donar el divendres a un servei de missatgeria privat. No cal doncs, culpabilitzar el servei públic de Correus, ni al de missatgeria, ja que les cartes varen arribar el dissabte i sense segell. Enviar les invitacions només amb una setmana de temps, ja pressuposava un risc. Fer a correcuita trucades personals en horari de l’oficina municipal també té el risc de no trobar al destinatari....

El dijous al matí, el blog de Roger Casero, fent propaganda de l’acte, es va difondre per la xarxa, arribant a tots els mails de què disposem. Mica a mica es va anar congriant la tempesta. Molta gent ens va dir que en un acte institucional la invitació havia de ser formal. No vull tampoc carregar les tintes, jo hi vaig assistir, els meus companys de grup també i alguns dels presents també ho feren en resposta a la nostra trucada. Però estaria bé que l’Ajuntament revisés la seva política informativa. Ens queixem des del grup municipal del PSC que l’equip de govern no ens tracta correctament, ni ens convida a alguns actes, ni ens comunica la seva activitat. Que se celebrava aquest acte, amb dos mesos de retard de la data de la segregació, ens en vàrem assabentar de casualitat, i de la data, pel Sarrià Actiu i per la invitació rebuda per mail el dia abans. Si es pretenia homenatjar als protagonistes de la lluita per la independència va fallar l’essencial: les persones, o sigui els homenatjats, els sarrianencs i sarrianenques, com acostuma a dir l’alcalde, la gent de Sarrià de Ter.

En Jordi Mercader va ser molt contundent: va ser una època en que semblava que tot es podia fer. Va ser seu maig del 68 particular traslladat al lustre 1979-1983, seguint una consigna que havia fet furor en aquells temps “sigues realista, demana l’impossible”. D’aquells joves, sobradament preparats, liderats per en Just Manel Casero, regidor delegat de l’Ajuntament de Girona, en Joan Vila, enginyer paperer, en Jordi Mercader periodista i exsecretari de Pasqual Maragall, en Jordi Batllori, advocat i secretari de la Diputació de Girona, en Jaume Masó, economista, administrador de la UdG, en Quim Rodríguez, professor, exdelegat d’esports a Girona, en Jordi Cañigueral, el primer alcalde escollit en unes eleccions democràtics, en Lluís Palahí, en Paco Mera, la Raimunda Coll, llicenciada en Història de l'Art, i després en Francesc Francisco, l’actual Subdelegat del Govern a Girona que va substituir Just M.Casero quan va traspassar l’any 1981, i tants d’altres que em deixo, pocs varen assistir, més per no saber que per no voler.
Va ser una llàstima, ja que no es tornarà a celebrar un 25è aniversari i l’acte s’ho valia. Ha estat una oportunitat perduda, la de retrobar a tota aquella gent que varen fer possible que Sarrià de Ter recuperés la seva identitat.