dilluns, 12 de maig de 2008

Culpar al missatger



Una imatge per la història: Just M.Casero, Joan Raventós, Joaquim Nadal i Ernest LLuch amb membres del Consell Municipal a la Biblioteca de Sarrià de Ter.


El dissabte a primera hora vaig poder llegir la crònica d’en Roger Casero sobre l’acte de commemoració del 25è aniversari de la segregació de Girona que se celebrà el divendres al vespre al Coro. En Roger escriu de nit, com un mussol, i a primera hora del matí, ja tenim un nou post. El seu blog és fresc, amb notícies de caire polític i d’altres molt humanes, familiars i entranyables. Amb el fons verd, les imatges del flickr, les connexions musicals, sempre novedoses, el blog desprèn un aire tranquil, desimbolt i actual.

Per la tarda vaig veure que l’alcalde ja havia actualitzat el seu blog amb la mateixa crònica, això si, més institucional, tal com pretén, ja que el blog penja d’un banner de la web de l’Ajuntament, privilegi que no tenim els altres blocaires sarrianencs tot i haver-nos queixat. El blog de Roger Torrent és de fons blau cobalt, una elecció, la del color, que pressuposa distància i efecte barrera. Dono per suposat que si es defineix com a politòleg i compta amb assessor d’imatge, coneix el significat del llenguatge dels colors i de la comunicació no oral, que diu tant o més d’una persona que el propi discurs verbal.

L’acte en si mateix va estar molt bé. Tal com pretenia la cap de protocol de l’Ajuntament, es va donar més protagonisme a les persones que havien treballat des de les associacions de veïns que als polítics, fent rutllana d’impressions; el vídeo d’en Nicolàs Pichardo tot un encert, amb missatges importants, com el d’incidir que les demandes de serveis iniciades els anys 80 ja s’havien obtingut. L’aspecte més institucional va anar a càrrec de l’alcalde amb un discurs i fent entrega d’un detall a Dolors Xabé, Mercè Gumbau, Quim Rodríguez, Jordi Cañigueral, Josep Turbau i Nicolás Pichardo. Després la música i el refrigeri. Un acte senzill, sobri, correcte. No calia res més per celebrar l’efemèrides. De fet hem de recordar que Josep Turbau mai ho havia volgut celebrar, tal com fa Salt cada any, ja que, al seu parer, Sarrià de Ter sempre havia estat poble, i l’impasse dels 9 anys d’annexió a Girona s’havien d’oblidar, cosa que en Quim Rodríguez ens va pronosticar, o sigui que d’aquí a poc temps ja ningú se’n recordarà que havíem pertangut a Girona.

Cinc anys enrera, des de la revista Parlem de Sarrià vàrem organitzar una taula rodona amb tots els alcaldes de la democràcia per celebrar el 20è aniversari. La sala Patronat es va omplir per escoltar els alcaldes, amb l’assistència de Joaquim Nadal. Vàrem distribuir un cartell, que també va ser portada de l’especial de la revista, i es varen fer trucades personals i també es va convocar per la xarxa.

Com es que en l’acte del divendres va assistir tant poca gent? Entre amics, coneguts i saludats devíem ser una quarantena. Va fallar la difusió de l’acte. L’única manera d’assabentar-se era per via del Sarrià Actiu, la web municipal i la ràdio. Per un acte institucional d’aquestes característiques s’havia d’haver reforçat el Sarrià Actiu amb un targetó bustiat, o bé amb un cartell, tal com s’ha fet amb el Fila0, el nou cicle que es programa aquest mes. Quan va néixer el nou Sarrià Actiu ja es va dir que s’intentaria eliminar d’altra propaganda, però la realitat és que el Sarrià Actiu és insuficient i això ja se sap d’abans, no és per tant cap novetat. El Sarrià Actiu és com la sopa de pollastre, un bàsic de la cuina que ara ve envasat en un bric molt bonic. Però limitar la informació al fulletó en un poble tant divers, és un risc. Per més inri, les cartes personals adreçades a polítics i a gent que va col·laborar en aquella època no varen arribar. Segons l’alcalde eren a Correus des del divendres passat, segons la tècnic es varen donar el divendres a un servei de missatgeria privat. No cal doncs, culpabilitzar el servei públic de Correus, ni al de missatgeria, ja que les cartes varen arribar el dissabte i sense segell. Enviar les invitacions només amb una setmana de temps, ja pressuposava un risc. Fer a correcuita trucades personals en horari de l’oficina municipal també té el risc de no trobar al destinatari....

El dijous al matí, el blog de Roger Casero, fent propaganda de l’acte, es va difondre per la xarxa, arribant a tots els mails de què disposem. Mica a mica es va anar congriant la tempesta. Molta gent ens va dir que en un acte institucional la invitació havia de ser formal. No vull tampoc carregar les tintes, jo hi vaig assistir, els meus companys de grup també i alguns dels presents també ho feren en resposta a la nostra trucada. Però estaria bé que l’Ajuntament revisés la seva política informativa. Ens queixem des del grup municipal del PSC que l’equip de govern no ens tracta correctament, ni ens convida a alguns actes, ni ens comunica la seva activitat. Que se celebrava aquest acte, amb dos mesos de retard de la data de la segregació, ens en vàrem assabentar de casualitat, i de la data, pel Sarrià Actiu i per la invitació rebuda per mail el dia abans. Si es pretenia homenatjar als protagonistes de la lluita per la independència va fallar l’essencial: les persones, o sigui els homenatjats, els sarrianencs i sarrianenques, com acostuma a dir l’alcalde, la gent de Sarrià de Ter.

En Jordi Mercader va ser molt contundent: va ser una època en que semblava que tot es podia fer. Va ser seu maig del 68 particular traslladat al lustre 1979-1983, seguint una consigna que havia fet furor en aquells temps “sigues realista, demana l’impossible”. D’aquells joves, sobradament preparats, liderats per en Just Manel Casero, regidor delegat de l’Ajuntament de Girona, en Joan Vila, enginyer paperer, en Jordi Mercader periodista i exsecretari de Pasqual Maragall, en Jordi Batllori, advocat i secretari de la Diputació de Girona, en Jaume Masó, economista, administrador de la UdG, en Quim Rodríguez, professor, exdelegat d’esports a Girona, en Jordi Cañigueral, el primer alcalde escollit en unes eleccions democràtics, en Lluís Palahí, en Paco Mera, la Raimunda Coll, llicenciada en Història de l'Art, i després en Francesc Francisco, l’actual Subdelegat del Govern a Girona que va substituir Just M.Casero quan va traspassar l’any 1981, i tants d’altres que em deixo, pocs varen assistir, més per no saber que per no voler.
Va ser una llàstima, ja que no es tornarà a celebrar un 25è aniversari i l’acte s’ho valia. Ha estat una oportunitat perduda, la de retrobar a tota aquella gent que varen fer possible que Sarrià de Ter recuperés la seva identitat.