diumenge, 25 de maig de 2008

I si Malthus tingués raó?



Manllevo el títol que el professor Luis de Sebastian fa al seu article en la revista Esadealumni (n.124) on repassa l’evolució actual dels preus dels aliments i la distribució d’aquestos entre la població mundial.
La teoria malthusiana s’estudia a les facultats d’ Economia gairebé com una anècdota, ja que el temps passat l’ha deixat ben caducada. Thomas Malthus deia, al segle XVIII, que la població creixia en progressió geomètrica mentre que la producció d’aliments ho feia en progressió aritmètica i en el futur no hi hauria aliments per tothom.

La producció agrícola mundial, des que no està en les mans dels pagesos, com acostuma a dir el meu pare, sinó de la potent indústria agroalimentària, ha estat suficient per abastir d’aliments a tota la població. Així ho confirma la FAO, però no aclareix que el problema està en el repartiment d’aquests aliments, és a dir uns 900 milions són persones famèliques, uns 1.100 milions són obesos, els altres 4.400 mengen o suficient o divers. (Les dades de la FAO són de l’any 2005 i pertanyen al mateix article de Luis de Sebastian).

En el darrer any estem assistint a una escalada de preus dels aliments bàsics, desconeguda des de feia molt temps. Les economies assiàtiques emergents ja havien provocat tensions en els mercats de matèries primeres com l’acer, el ciment, el coure, vitals pel seu creixement econòmic i urbanístic. Però ara l’especulació ha entrat a sac en el mercat de cereals, un mercat de futurs fins ara més estable, ja que part de la seva producció s’està orientant cap a la producció de biocombustibles. Carlos M.Duarte en un article a La Vanguardia d’aquest diumenge diu categòricament: “l’ús del biocombustibles ha aconseguit l’efecte pervers de vincular l’economia del petroli a la dels aliments”. És a dir, als preus que està el petroli surt més a compte produir cereals per a etanol o biodièsel que destinar-los al mercat alimentari. Així un país com els EEUU, gran productor de blat de moro, no destina els excedents a l’exportació, i per tant hi ha manca de moresc, la qual cosa fa pujar el preus de les tortitas a Mèxic, o el preu del pinso a Europa i, en conseqüència, puja el preu de la carn i de la llet.
Però també hi ha tensions en d’altres productes com per exemple l’arròs, i només s’explica pel fet que els països emergents en mengen més quantitat, així com d’altres productes, carn i peix, fins ara poc presents en les dietes assiàtiques. És a dir, a mesura que augmenta el nivell de renda, també milloren la seva alimentació i s’acosten als paràmetres dels nord-americans i els europeus.

Luis de Sebastian ens diu que caldrà una altra revolució verda, o d’un altre color, o potser en Malthus acabarà tenint raó. El que és cert, és que cal pensar-hi.
La PAC de la Unió Europea no està pensada per millorar la producció sinó per preservar la renda dels agricultors. Els governs solen actuar amb importacions d’aliments per controlar la inflació, i això ha estat pràctica comuna fins ara. L’escenari actual és que no hi ha cereals per comprar o són més cars que els produïts al país i per tant, o ens acostumem als preus més alts i fem una nova distribució de la cistella de la compra o en produïm més al nostre país, tornant a destinar les superfícies agrícoles abandonades a la producció d’aliments.

El transport serà la variable més important en el futur en la determinació del preu de qualsevol producte. Aviat tornarà a ser rendible conrear un hort o un bancal, i en quant a la indústria, produir també a prop. Estem en temps de crisi, i són temps de canvis. Potser també de revisar la nostra dieta alimentícia i menjar menys.

1 comentari:

Pep ha dit...

Hola,
Mai havia estat tant car energèticament de produir un enciam!
Si comptem les calories d'origen fòssil involucrades en fitosanitaris, adobs, reg, mecanització agrícola, emmagatzemament, refrigeració, transformació, embalatge primari, transport, embalatge, més transport i més embalatge fins arribar al caprabo de torn, la bossa de plàstic i el cotxe del consumidor des de les afores a la casa... buf que em canso només d'escriure-ho.
Aquesta és la vinculació estructural entre l'economia del petroli i els aliments.
Salutacions
pep