Els premis literaris Sant Jordi: un model canviant

Foto de l'arxiu d'imatges de l'Ajuntament de Sarrià de Ter

No sembla que els premis literaris de Sarrià de Ter trobin el seu model definitiu. D’entrada, els canvis d’enguany no han servit per guanyar públic, ans el contrari perdre’n a cabassos. I això que la presentació dels premis d’adults per part de Josep Ma. Sansalvador ha fet pujar el llistó de la qualitat, guanyant en frescura, amb un treball previ de consulta i recerca que dóna compte de la rigorositat amb que en Josep Ma encara aquests reptes i encàrrecs literaris. De seguir en aquesta línia, es convertirà en un professional de la matèria.

En els darrers actes culturals de Sarrià de Ter a què he assistit, l’afluència de públic ha estat ben minsa. En el concert de la Cobla Ciutat de Girona, per la Festa del Roser de Sarrià de Dalt no arribàvem a la trentena, en una sala amb cabuda per 200 persones. En l’aplec dels Gegants Cinto i la Maria, més o menys el mateix i en l’acte de lliurament dels premis Sant Jordi, una altra trentena. La presència de públic pressuposa l’acceptació d’una determinada política cultural. I doncs, què està fallant?. Podem parlar en alguns casos de poca difusió i propaganda i en d’altres de manca d’interès pel que es programa. O més aviat podem parlar d’una manca de treball de base.

Cenyim-nos en els premis Sant Jordi. Tradicionalment s’han donat premis als nens i nenes, als joves i als grans. Quan varen néixer, fa 29 anys, pretenien ser un estímul per escriure, bàsicament en clau local. En el transcurs dels temps, s’han convertit en un atractiu pels escriptors professionals i en un concurs d’escola per la modalitat infantil. Enguany, amb el poc encert de donar els premis en horari escolar i al CEIP Montserrat, un premi municipal en un àmbit que no li correspon. L’escola fa molt per engrescar la mainada, a escriure i a participar. L’esforç dels mestres és notori, ja que sense la seva insistència i constància no hi hauria ni la quantitat ni la qualitat de redaccions i poemes que es presenten al premi. Però repeteixo, els premis són de l’Ajuntament de Sarrià de Ter i s’han de donar en una sala municipal, de manera que hi pugui assistir la gent del poble, a més dels pares dels nens i nenes que hi participen. L’escola ja organitza la seva pròpia festa literària i la de l’Ajuntament no te perquè fer-li ombra, ni marginar-la. Les dues festes són compatibles si es programen prou bé, cadascuna on li pertoca.

De la modalitat infantil, a la modalitat d’adults. L’any passat va desaparèixer la modalitat juvenil, sense cap raó aparent. És cert que el premi s’havia declarat desert en més d’una ocasió, però no era motiu per treure’l, sinó per engrescar als joves a participar-hi. Es va convocar la modalitat de haikús, tot pensant en els joves i enosequedelssms. El guanyador d’enguany, en Francesc Orenes, de Sant Julià de Villatorta, ha deixat les coses al seu lloc: un professor jubilat, madur, sòlid, amb formació en art i bregat en els poemes. “els haikús són l’essència de la poesia” ens va dir. I qui no ho entengui que vagi a escola. No és un premi per joves, sinó per gent amb molt domini del llenguatge. Vist l’èxit, haurem de deixar els ipod’s per una altra ocasió.

L’acte de lliurament dels premis d’adults va tenir un punt de reivindicació: en Josep Ma, demanant la publicació dels textos de narrativa premiats en les darreres edicions, alguns d’ells de gran qualitat, repte que va recollir, per fi, l’alcalde. En Santiago Díaz Cano de Gandia, de la comarca de la Safor, guanyador del premi de narrativa, reivindicant la literatura catalana al país Valencià i, una cosa que per nosaltres és tan normal, poder parlar en català i viure en català però que allà s’ha convertit en un acte d’heroïcitat. I l'Albert Garcia Elena, de Barcelona, guanyador del premi de poesia, reivindicant poder viure de l’ofici d’escriure, discursos per polítics, poemes, microcontes....

Al pati de l’Hotel Literari, altrament conegut com l’Hotel Nord Gironí, l’aroma del les glicines es barrejava amb l’olor del cafè de l’esmorzar. Els assistents, convidats expressament, (era un acte obert però s’havia de confirmar l’assistència), varem gaudir de les paraules del presentador i de la lectura dels textos dels escriptors. Un acte íntim, que també es podria convertir en una soirée literària, més reclosa i sense el soroll del carrer comercial. El cant dels ocells d’Helena Tikhmanovich fou un bon punt final a la matinal.

En sortir em vaig trobar una veïna i li vaig preguntar per la seva absència, en un acte tant proper al seu domicili. “Us he vist entrar i he pensat era un acte només per les autoritats”. Hi ha alguna cosa que no rutlla, vaig pensar, però potser que ho esbrini el regidor de Cultura, per cert, també absent.
Si l’acte no ha arrelat, és senzillament perquè la gent de Sarrià de Ter no hi participa, no envia obres al concurs. I si ho ha fet en anteriors ocasions i no hi ha tornat és perquè no pot competir amb autors que demostren sobradament la seva qualitat. El que si podem dir, és que el nivell és alt, però no estaria malament un accèssit pels escriptors locals, més que res, perquè no ens podem permetre el luxe de perdre els possibles escriptors sarrianencs. No es tracta de baixar el llistó de la qualitat, sinó de premiar i afavorir la participació dels veïns i veïnes.
Cal per tant treballar des de la base, sobretot a l’ IES Narcís Xifra, cal també animar a les persones, joves i grans, que escriuen a estones, en blocs, revistes i a d’altres fòrums, a que hi participin. Només així podrem considerar que els premis són del poble i no dels foranis.

•Us aconsello llegiu el post de Roger Casero i el de Josep Ma. Sansalvador fent referència a la 29a edició dels Premis literaris Sant Jordi de Sarrià de Ter.