dimarts, 15 de setembre de 2009

l'Enric Vilert fa salat



Aquest estiu molta gent del món financer no ha fet vacances. La prova ha estat l’anunci dels directius de Caixa de Girona d’iniciar el procés de fusió amb les caixes catalanes, Sabadell, Terrassa i Manlleu. L’excusa, el FROB, el Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria que el govern de l’estat espanyol posa a disposició de les entitats financeres que es vulguin fusionar. L’estiu de fa un any va ser molt pitjor. Aleshores molts temíem que el sistema financer faria fallida que hi hauria “corralito” i desbandada general. Per sort, entre les injeccions de diner de l’Estat (préstecs, no subvencions) i els del Banc Central Europeu, es va salvar la situació.

Però el meló de la incertesa s’havia obert i els actius dels bancs i caixes varen començar a estar sota sospita. Els analistes de riscos i els directius de les caixes i bancs acumulen processos de reestructuració financera de les empreses a les seves taules, intentant controlar la mora i salvar el que es pugui del deute. També en moltes sucursals, agents especialitzats reestructuren els préstecs dels particulars, allargant els terminis, o fent dacions i convertint hipoteques en lloguers. Algunes caixes que fins ara mantenien el to, fa uns mesos estan aplicant mesures draconianes als seus clients. El negoci bancari és clar: amb poc volum de negoci s’ha de demanar més marge. Temps enrere, quan hi havia tanta alegria i molt volum, els marges eren petits i el negoci total molt gran.

És conegut que les caixes espanyoles han estat molt actives en la concessió de préstecs hipotecaris i que el deteriorament del sector immobiliari, de promotors, constructors i indústria auxiliar està arrossegant el sector financer. Llegeixo avui a l’Expansion que l’estoc de pisos construïts i en construcció és de 1,7 milions i la demanda actual de 200.000 habitatges. Fan falta almenys set anys per corregir la situació actual i quinze per crear nou sòl residencial ja que també hi ha un estoc de 2,4 milions de terrenys urbanitzable per nous habitatges.
Per tant, quin és el futur proper per les entitats financeres?: el negoci clàssic de descompte comercial, pòlisses de crèdit, crèdit per inversions, crèdit al consum i alguna hipoteca. I amb aquest negoci podran viure els propers deu anys, donar resultats operatius positius i tenir romanent per l’Obra Social?. Difícil, per això la majoria ha aplaudit l’anunci de fusió de les caixes catalanes, ja que sembla un mal menor. Fer més gran l’entitat, més solvent i reduir estructura, un clàssic de l’economia d’escala. Menys negoci, menys costos, la qual cosa no vol dir acomiadar personal.

En el seu article, publicat el diumenge als diaris El Punt i el Diari de Girona, el President de la Diputació de Girona, Enric Vilert, defensava l’estatus quo de l’entitat que representa i es preguntava sobre els percentatges que obtindran els representants del món local gironí en la nova entitat. Un dubte raonable, cert. Però erra quan diu que Caixa de Girona ha estat una entitat important pel teixit empresarial productiu gironí: ha estat una entitat molt marginal en el finançament dels projectes empresarials de les comarques gironines ja que els recursos que havien de destinar a la Diputació, als ajuntaments, a les empreses dels membres del Consell d’Administració i a tot el sector immobiliari, deixaven poc marge per les operacions industrials d’envergadura. I menys si aquestes no anaven acompanyades de garanties reals. Per tant, trencar l’actual status quo, per a molts no ens sembla gens malament, si això significa que hi haurà més recursos disponibles pels emprenedors.

En el mateix article fa referència a les decisions sobre el destí dels diners de l’Obra Social. Bé, portar a Leonard Cohen a Cap Roig no és precisament el que entenem per obra social, sinó contribuir a la cultura d’èlit. No em desagrada, però al meu parer això no li correspon a una caixa i menys en un any en què han sonat múltiples alarmes sobre problemes greus de moltes persones: desnutrició infantil, immigrants sense habitatge, famílies a l’atur, manca de diners pel transport escolar, etc. També el festival de Porta Ferrada ajuda a dinamitzar la Costa Brava i no te un pressupost desmesurat com el de Cap Roig.
En la seva queixa l’Enric Vilert fa tard. Clar que l’assemblea pot tombar la decisió presa pel Consell d’Administració, però tot apunta que serà ratificada.
Els escenaris econòmics canvien a ritme de vertigen i, aquells temps, quan fèiem vacances despreocupats a l’estiu, sembla que trigaran a tornar.

2 comentaris:

Daniel ha dit...

Em quedo amb la frase sobre els recursos que havien de destinar a "a les empreses dels membres del Consell d’Administració i a tot el sector immobiliari". "Tropo vero" per sortir als diaris. Un bloc molt dinàmic, enhorabona, emprenedora!

Assumpcio Vila ha dit...

La inversió en el sector immobiliari ha estat desproporcionada pel volum de recursos que tenien les caixes. Si cliqueu a la secció Oportunitats Immobilàries de la web de la Caixa de Girona, hi ha part de l'estoc de l'Immobiliària Travesas. No hi surt la divisió de construcció que també ha hagut de crear per finalitzar els blocs de pisos inacabats. Algun dia sabrem la quantitat de recursos que han quedat "immobilitzats" en habitatges, recursos que es drenen de sectors productius.
Gràcies Daniel per la teva aportació.