El patrimoni industrial paperer

Una de les sorpreses de la diada de Sant Jordi ha estat el llibre Els molins paperers a Catalunya, dins de la col·lecció patrimoni industrial de Rafael Dalmau editor. Es tracta d’un inventari, més aviat diverses fitxes tècniques, amb dades històriques i fotografies de l’estat actual, de tots els molins paperers que es troben dempeus en les conques fluvials de Catalunya. Va ser una de les adquisicions no pressupostades de la diada, per bé que l’endemà, un dels autors, en Josep Esteve Farriol me’n feia arribar un exemplar en correspondència al meu enviament de fa temps del vídeo dels molins i fàbriques de paper a les comarques gironines, editat per l’Ajuntament de Sarrià de Ter l’any 1999, amb motiu de les primeres jornades del paper.

Quan l’Andreu Mateu em va trucar, vaig comentar-li que tenia un exemplar del llibre per ell. L’Andreu és un dels grans especialistes en paper de Catalunya, i ara per ara, el millor alabrent de les nostres comarques. Des de fa temps, és qui s’encarrega del taller de paper a la fira del paper, amb la seva tina, les formes, la pasta, la premsa. També fa temps va al darrera del seu museu de paper i en particular d’un museu a les comarques gironines. Em va comentar la fallida del seu projecte de Valderrobles, a Terol (el molí paperer Beseit-Vallderoures de la Matarranya), per canvis de color polític a l’Ajuntament, i que ara no sabia què fer. Des que es varen iniciar les jornades que a Sarrià de Ter es parla d’un possible museu, però també a Sant Joan les Fonts, on l’empresa Torraspapel va cedir al municipi les antigues instal·lacions del molí fondo.

Recentment, l’alcalde de Sarrià de Ter ens va comentar que l’equip de govern pensava presentar al Ministerio de Fomento el projecte del museu del paper per rebre el corresponent 1% cultural de les obres que s’executaran al municipi, en particular l’ampliació de l’autopista. Aquest projecte, tot i que se’n parla des que Josep Turbau era alcalde, mai s’havia posat seriosament sobre la taula, fins que a la darrera legislatura vàrem sospesar la possibilitat de portar-lo a terme. Amb l’Andreu ja havíem comentat que un museu clàssic de fer paper a ma no ens semblava adient per Sarrià de Ter, ja que es conegut que l’edifici de can Mitjans, catalogat com a patrimoni industrial, va ser la seu de la primera pastera de paper a Espanya i després fàbrica de paper i d’electricitat. A més la tradició del municipi és de fabricació de paper, no de molins paperers.

Amb en Roger Casero i l’Esther Ferrero vàrem contactar amb Eusebi Casanellas,
director del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya per avaluar la possibilitat d’un futur museu a Sarrià de Ter. Amb molt bones paraules ens va dir que de la Generalitat no n’esperéssim diners, sinó ajuda tècnica i ens va oferir els serveis d’un arquitecte tècnic per avaluar l’estat actual de l’edifici, un estudi que es va fer i que es troba a l’Ajuntament. Per altra banda, també va coincidir en la nostra proposta, d’orientar el projecte cap una visió més industrial que no pas la pròpia artesanal de Capellades, ja que és una de les mancances de la xarxa de museus de la tècnica. La idea, encara no prou elaborada, era de fer el museu amb el conjunt de la nau de can Mitjans, el dispensari de Torraspapel que en el seu dia ja havia estat habitatge de la fàbrica Flores, i les instal·lacions de la màquina 3 de Torraspapel. O sigui, que en la part antiga es podria fer un projecte museístic on s’explicaria la història del paper, de l’edifici, de la pastera Flores i de l’electricitat; en l’actual dispensari, la recepció, botiga i serveis del museu i la màquina 3 es podria visitar des del mateix museu. O sigui, seria un museu en actiu que permetria veure in situ com es fabrica el paper actualment.
Els directius de Torraspapel varen ser proclius a defensar la proposta i el propietari de can Mitjans a arribar un acord per la cessió del local. El museu per tant seria de titularitat pública i privada, una proposta que ens va semblar podia reeixir i així ho vàrem proposar en el programa electoral del PSC per les municipals.
No tinc present que figurés en el programa d’ERC i de CiU, per tant, no se si la idea de l’alcalde s’ajusta a la que vàrem dibuixar amb el director del Museu de la Ciència i la Tècnica, o es tracta de la idea primigènia de fer un museu molí a l’estil del de Capellades. Al meu entendre, si s’ha de fer l’esforç, tant econòmic com de recursos humans, l’aposta ha de ser per un museu de la fabricació de paper. Per un museu molí, no cal que ens hi gastem ni cinc. Espero que en els propers mesos ens arribi més informació i es pugui avaluar la viabilitat del projecte i si aquest és prioritari davant d’altres projectes de rehabilitació com el de l’edifici Rafael Masó del carrer Major, que també s’ajusta als requisits de l’ú per cent cultural.

El patrimoni industrial és la ventafocs del patrimoni. A Sarrià de Ter es troba en el catàleg, però no és el més comú. Aquest mes de maig precisament els Amics de la Unesco han programat un cicle de conferències a Girona, Olot i Ripoll sobre el patrimoni industrial, les fargues, les colònies tèxtils, les indústries de guerra, i a més presentaran possibles itineraris turístics del patrimoni industrial a les comarques gironines, un territori verge i per explorar. A la primera, la del paratge de Las Médulas, les antigues mines d’or romanes de Lleó declarades patrimoni de la humanitat per la Unesco, no hi vaig poder assistir, però la Júlia de la Cambra me’n ha fet arribar la ressenya. Aquesta combinació de patrimoni industrial, memòria històrica i turisme és la que els Amics de la Unesco proposen per salvaguardar el patrimoni industrial català. Un treball a llarg termini, però engrescador.

Energia geotèrmia per la Biblioteca de Sarrià de Ter

L'espai lliure entre els dos edificis permet fer la instal·lació geotèrmia

En l’univers blocaire he topat amb la web de l’economista Marc Vidal, un blog que segueixo per les sucoses novetats que sol proporcionar. En un post recent comentava que els ciutadans estem més acostumats a llegir les instruccions d’un mòbil que les propostes econòmiques dels programes electoral dels partits polítics.

En el programa del grup del PSC per les municipals de l’Ajuntament de Sarrià de Ter, proposàvem la utilització de l’energia geotèrmia per la futura Biblioteca, un projecte ja iniciat en l’anterior legislatura. El principi de l’energia geotèrmia es basa en utilitzar el calor de la terra, que és de 15º, per escalfar i refredar aigua per climatitzar un espai . El rendiment energètic pot arribar a un 450% escalfant i fins a un 600% refredant, ja que no es genera tota la calor necessària sinó que es transfereix d’una font a una altra. L’estalvi econòmic és important. Segons les dades de què disposo, el cost marginal de la inversió per la futura Biblioteca de Sarrià de Ter, amb el supòsit d’obrir 22 dies al mes, 12 hores cada dia, és d’un màxim de 100.000 euros, impostos inclosos, amb una TIR (tasa interna de retorn) de 8anys, amb possibilitat de reduir-se si s’aconsegueix la subvenció de l’ICAEN del 25%. Això significa que en un període de 10 anys, ja s’haurà recuperat el cost marginal i estalviat 25.000€, en 20 anys 150.000€ i en 30 anys, 275.000€, tot això sense tenir en compte la tendència actual a l’alça dels preus energètics.
Per altra banda, la major eficiència energètica i el menor consum elèctric també contribueix a una major reducció d’emissions de CO2 per una menor utilització de combustibles fòssils. Per fer aquesta instal·lació es precisa d’un terreny adjacent per soterrar els pous i un dipòsit, terreny que es troba disponible al mateix costat de la Biblioteca.
Tot i que el projecte genera simpatia, i sembla que existeix voluntat de portar-ho a terme per part de l’actual equip de govern, el cert és que en la redacció del projecte executiu de la nova Biblioteca aquesta solució energètica no hi figura i, a dia d’avui, tampoc ha format part de la documentació que s’ha presentat per licitar. En política, és important tenir els conceptes clars i també fer pedagogia. La nova Biblioteca de Taialà, amb una instal·lació solar fotovoltaica, molt menys eficient que la geotèrmia, té un panell que informa contínuament de l’energia que es reverteix a la xarxa i de l’estalvi que suposa.
En el meu entorn professional una inversió en estalvi energètic es prioritza sempre, deixant per darrer terme altres inversions considerades d’estètica, com pot ser en el cas de la Biblioteca, la doble pell de la façana proposada que també te un cost important. Sempre he considerat que aquest projecte s’ha d’estimar, la qual cosa vol dir estudiar-lo i defensar-lo.
L’equip de govern actual, format per ERC i CiU, a la setmana d’ haver-se constituït, es va dotar de mòbils de la marca blackberry per afavorir la comunicació. Per contra, en un any no ha estat possible tenir el projecte tècnic per instal·lar l’energia geotèrmia en la futura Biblioteca. Clar que les dues inversions no són comparables, però estudiar el projecte de l’energia geotèrmia, tampoc és tant complicat, només demana una mica de voluntat, gestió i posar-hi colzes.

article publicat al Diari de Girona el 2 de maig de 2008

Yume

La Nobuko Kihira m’ha enviat aquesta foto dels cirerers florits des del Japó. Mentre aquí celebrem el nostre Sant Jordi, la nostra festa de l’amor i l’amistat, allà els enamorats es petonegen sota la pluja de pètals rosats de la flor del cirerer.
La Nobuko em va ensenyar una part del Japó ara fa cinc anys, quan la vaig acompanyar amb en Gustau Carbó Berthold a veure els wasi, els tallers on es fa paper a ma.
Ara ella hi ha tornat, com cada any, per veure la seva família, els seus amics, mantenir les seves arrels i aprofundir en la seva cultura.

Un dels llibres que em vaig regalar per aquest St. Jordi ha estat Yume de Josep Ma. Navarro Santaeulàlia. En Santaeulàlia és un apassionat del Japó, retratat admirablement en el seu llibre Pagodes i Gratacels i en la traducció de haikús d’autors clàssics Marea baixa, haikús de primavera i d’estiu .En aquest darrer llibre sembla que l’encant s’hagi trencat en algun lloc, i el somni (Yume en japonès) s’ha esvaït. Parla dels haikús que l’eixelebrat Jan escriu a la seva estimada japonesa, poemets d'amor que li envia per SMS, quan els haikús mai han celebrat l’amor sinó la natura. No sembla que l’entusiasmi Tòquio, la ciutat bigarrada i desmesurada, i parla poc del paisatge japonès, havent fet només una excursió a un ryokan de les muntanyes.
Al hanami, la pluja de pètals dels cirerers, el descriu com una excusa per beure sake amb grups d’amics sota els cirerers, cridant Kiree, (oh, que maco).., sembla que el Japò aquesta vegada no ha captivat el personatge el qual fa mans i mànigues per emportar-se l’enamoradís Jan cap a Barcelona.
Moshi, Moshi Josep Ma.? Que et deu haver passat?

El poeta ens regala aquest bell poema,

Diuen que els somnis
mai es poden tocar,
¿com és que avui
t’he tingut als meus braços?

I el protagonista es pregunta si les japoneses tenen somnis o només tenen son.
Moshi, Moshi, Josep Ma?

Un quadre de Francesc Gimeno

La curiositat per tornar a veure aquest quadre em va fer pujar al Museu d’Art de Girona per veure l’exposició Francesc Gimeno i els paisatgistes del Montgri . En un reportatge de l’exposició a la sies.tv, on s’entrevistava a la comissària Mariona Sugranyes, el quadre apareix al seu darrera, juntament amb d’altres de Girona. El gruix de l’exposició és la col·lecció dels quadres de les poblacions empordaneses que Francesc Gimeno va capturar amb la seva paleta, Torroella, Verges, Bellcaire, les cales de la Costa Brava, a Begur o LLançà. Francesc Gimeno, nascut a Tortosa el 1858 va arribar el 1887 a Torroella de Montgrí de la ma dels pintors Ramon Call i Modest Urgell i va quedar captivat del paisatge empordanès i de Caterina Massaguer, amb qui es va casar un any més tard. A partir de 1915, es dedica del tot a la pintura i fa contínues excursions per l’Empordà. El 1916 treballa a Girona en un conjunt de teles en particular de la que anomena “Pedret”, però que en realitat es tracta del Pont Major.
Sembla que el clima humit de Girona no l’aprovava i per això les peces mostren els cels grisosos. Parlant de la tela Pedret, “de traç ràpid; en ella es fàcil intuir la humitat de les cases, a les pedres i la fugacitat del pas dels vianants que transiten per aquest pont de Girona, i dels carros que podem veure al fons mig desdibuixats. Som davant una composició feta de taques de colors grisoses i terroses molt propera a un postimpressionisme, propi d’un Vincent Van Gogh”.
Francesc Gimeno va morir a Barcelona el 1927, i se’l considera un artista maleït, ja que en la seva vida no se li va reconèixer prou el seu treball, fins el punt que la primera exposició antològica feta per una institució pública fou la del MNAC de la primavera del 2006.

El quadre Pedret (millor Pont Major) pertanyia a Montserrat Isern, de Banyoles, propietària de la col·lecció del seu pare Isern Dalmau. Quan el vaig veure la primera vegada fou a la seva casa al Castell de Porqueres on hi havia anat amb Raimonda Coll per investigar sobre la vida del pintor sarrianenc Pere Farró l’any 1995. Montserrat Isern ens va regalar i dedicar un llibre sobre la seva pinacoteca que encara conservo.

L’exposició sobre Francesc Gimeno es pot veure al Museu d’Art de Girona fins el 25 de maig.

Els falsificadors

La guanyadora del darrer òscar a la pel·lícula de parla no anglesa no és un film convencional sobre el patiment dels jueus en els camps de concentració nazi, sinó que relata l’intent per part dels alemanys de desestabilitzar les economies occidentals amb la introducció massiva de lliures esterlines i dòlars en el sistema financer en plena Guerra Mundial. L’acció succeeix al camp de Sachsenhausen (Berlín), en dos barracons aïllats dels demés, on els presoners rebien un tracte de favor pel fet de dedicar-se al preuat ofici de falsificar bitllets. La història es basa en un fet real, la novel·la d’Adolf Burger, The devi’ls workshop. The counterfeit money workshop of the Schsenhausen concentration camp, un dels experts del taller i qui té més dubtes morals sobre si el grup ha de col·laborar en la fabricació dels bitllets o per contra boicotejar-ho.

El dilema sobre la vida o la mort és constant i el protagonista, Salomon Sorowitsch, el millor falsificador de l’època, n’acaba fent abstracció deixant anar un lacònic “he viscut un dia més”.
Quan Sorowitsch arriba al camp provenint de Auschwitz els presoners han aconseguit perfeccionar la lliura esterlina, però no el paper, un dels errors clàssics de la fabricació del paper moneda. La clau els la dóna Sally (Salomon), utilitzant com a matèria primera el lli dels draps que utilitzen per netejar-se i que procedeixen de Turquia.
Una vegada la lliura esterlina ha passat tots els controls dels bancs suïssos i britànics, el comandant Herzog (en la vida real Bernhard Krüger) els ordena la producció del bitllet americà. Els presoners, conscients que la producció en gran escala d’aquests bitllets allargaran el règim nazi i enfonsaran les economies aliades, demoren amb excuses sobre la gelatina la impressió del dòlar. Quan aconsegueixen produir els bitllets, els aliats ja eren a prop i els nazis desmantellen el taller enduent-se la maquinària (la seva preuada Minerva) cap als Alps.

En acabar, una amiga em va comentar: Què li passa a l’economia en una situació com aquesta? L’emissió de moneda massiva significa inflació.
Els bancs centrals no tenen en els seus fons la contrapartida en or i altres monedes de curs legal les quantitats que han emès en bitllets del país, sinó que l’emissió de bitllets es correspon al grau de riquesa del país (PIB), i també al grau de confiança que es té en la seva economia. Quan aquesta confiança cau, la moneda es devalua.
Això és el que ha succeït al dòlar recentment. Una crisi de confiança en el valor dels actius immobiliaris del país ha fet caure el sistema financer, i per tant s’han de treure dòlars de circulació, fins que el valor de la seva economia s’equipari al valor de la moneda emesa.

Una pel·lícula com aquesta no és només una petita lliçó d’economia, que tampoc ho pretenia, ja que centra tot l’esforç en explicar una peculiar història de la Guerra Mundial, sinó que es té molt present les circumstàncies del col·lectiu jueu en els camps de concentració. Al final de la pel·lícula, Salomon Sorowitsch es passeja per Montecarlo amb un feix de bitllets, s’entén que falsificats. Una dona li descobreix el tatuatge de la seva estada a Auschwitz, l’estigma que el perseguirà sempre.

Vaig estar a Auschtwitz l’any 1980, quan amb els companys del darrer curs de ciències econòmiques de la UB vàrem organitzar un intercanvi amb la facultat d’economia de Varsòvia. Aleshores encara el règim era comunista, el general Jaruzelsky no havia donat el cop d’estat, no havia nascut Solidarnosc i quedaven vuit anys per la caiguda del mur de Berlín. Però els polonesos ja havien rescatat i preservat de la destrucció els barracons de l’horror nazi a Auschtwitz i a Bikernau, un lloc per la reflexió, testimoni dels episodis més aberrants de la condició humana.

Sortida familiar al Bestrecà

El grup posant al mas del Peiré

Acostumo a reservar els diumenges per anar a caminar, o més ben dit a voltar. A la primavera, l’excusa sol ser anar a buscar espàrrecs i, a la tardor, també val sortir a caçar bolets. El contacte amb la natura, la muntanya, el bosc humit, sobretot en aquesta època, quan esclata en les mil tonalitats del verd és un reconstituent per la meva anatomia. Com molts dels que ens agrada caminar hi solem anar en grup, però si convé també hi vaig sola, sobretot a la vall de la riera Xuncla que la conec bé des que amb l’Ivan Bustamante i l’Estel Turbau vàrem obrir els camins de la ruta dels molins.

El diumenge passat em vaig apuntar a la sortida familiar que va organitzar el Grup Muntanya Sarrià. En el grup hi havia dos dels socis fundadors del GMS, la Joana Rosdevall i en Joan Sunyer, i també els incombustibles Quim Llunell, Quim Carreras, i en Manel. Els altres formem part de la nova fornada, l’aposta del GMS per fer créixer la base i l’afecció en els més petits per la muntanya. Així, l’Agustin Jaime i la Loli Fernández amb els nens, en David González i la Núria Varea carregant en un motxilla ad hoc el petit Hèctor, un nen rialler encantat de pujar gronxant-se, el matrimoni Sais amb els dos nens, i els veterans Josep M.Cairó, la Sole i jo, que aguantem prou bé aquest nivell.
Aquesta vegada no hi era el president, en Josep Turbau, qui està impulsant de nou el grup muntanya i qui té clar que el grup ha de comptar amb molta gent, per programar diversos tipus de sortides. Aquesta temporada, dins de l’apartat de sortides familiars, s’ha fet l’inici d’escalada a Santa Brígida, la ruta romana del Capsacosta, el volcà del racó a les Preses i Sant Martí del Corb, Sant Miquel del Mont i el Bestrecà.

El puig del Bestrecà (1.057,5) és damunt d’Oix. Vàrem esmorzar a mig camí, al mas del Pairé, una masia mig enrunada, amb una era, per una estona pati de jocs de la mainada. Gairebé dalt es troba l’ermita de St.Andreu del Bestrecà, amb un mas, les corts i les pastures. Uns metres més amunt, les restes del castell del Bestrecà, d’on es veuen una fantàstiques vistes de la vall d’Hortmoier i del Ferran.
El temps no ens va deixar fer la migdiada i corrent, sentint la pluja caure sobre la capelina vam anar baixant. A Oix, la tempesta ja s’havia calmat, però vam anar desfilant cap a Sarrià de Ter. Més que una diada va ser una matinal. Va valer la pena.
Per més informació de les activitats del GMS, podeu clicar a
www.grupmuntanyasarria.tk

El Museu Memorial de l'Exili

Una de les iniciatives del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya ha estat la creació del nou museu dedicat a l’exili situat al carrer Major de La Jonquera, obert al públic des d’aquest mes de febrer. El tema central de l’exposició permanent és l’exili de milers de republicans els primers mesos del 1939, amb profusió de fotografies, de films gravats per periodistes estrangers, que varen assistir atònits a aquell massiu èxode de més de mig milió de persones, i de dibuixos realitzats per republicans confinats en els camps de concentració francesos. La visió de tot aquest material, ben estructurat, didàctic, amb molts elements per la recerca personal i familiar, és motiu suficient per una visita al Mume.
És un lloc comú que tot i haver fet la transició, hi ha molts aspectes de la República, la Guerra Civil, l’èxode, els camps de concentració francesos i la repressió franquista que ens són desconeguts i que desperten interès ja que, en moltes ocasions, s’ estan escrivint pàgines inèdites de la història local i familiar. És inacceptable que 70 anys més tard encara hi hagi fosses comunes amb persones sepultades sense identificar i que en la memòria familiar s’amagui que algun parent fou empresonat per raons polítiques. La por no ens ha de fer oblidar el nostre passat.
L’escultura de les petges a la sorra d’Argelers, situada al sostre d’una de les sales del Mume, és impressionant. En una excursió organitzada pel Centre Excursionista de St. Julià de Ramis, amb en Salomó Marquès de guia, vaig poder veure aquesta platja al mes d’octubre, el mateix lloc on varen deixar tirats milers de soldats i famílies, mesos i mesos a l’espera d’un destí. Un monòlit i una placa ens recorda tot aquell dolor, un dolor que no ens ha de ser aliè. Els francesos tenen la memòria curta, diu el títol d’un llibre, i durant molts anys han ocultat la informació dels “camps d’acolliment” a la costa del Rosselló.
Al nostre entorn més proper trobem persones que varen patir directa o indirectament la Guerra Civil. Treballo amb la Isabel Frigola Vallina des de fa més de vint anys. És mexicana, filla d’exiliats espanyols. El seu pare, en Josep Frigola Xifra, havia estat reclutat amb la lleva del biberó i va pertànyer a les milícies pirinenques. Amb altres soldats republicans va travessar la frontera el febrer de 1939 per anar a raure a la sorra d’Argelers. Es va escapar en tren fins a París, on el seu pare, en Ricard Frigola Compte, director de l’Hospici de Girona a l’edifici de Santa Caterina, ja es trobava refugiat a casa d’uns familiars. El jove soldat s’embarcà amb el Mexique el mateix any des de Burdeus per por de tornar ser cridat a files pel govern francès.
Al Mume es relaten els diferents embarcaments, a bord dels vaixells Vita, Sinaia, Ipanema, Winnipeg, Mexique, que varen portar molts republicans a Sud-amèrica. Ens explicava Salomó Marquès que el govern de Lázaro Cárdenas fou l’únic que no va posar cap condició als republicans espanyols, un fet mai prou reconegut, ni tant sols amb el nom d’un carrer a cap població catalana.

A Mèxic capital, Josep Frigola es va casar amb Bondad Vallina, filla d’un metge militar republicà de Sevilla el qual havia seguit l’exèrcit en el seu exili. La dolça Bondad va traspassar l’any passat i de segur hauria estat un testimoni clau dels que ara en Quim Curbet està cercant.
Són moltes les històries personals i col·lectives que va provocar la Guerra Civil i la diàspora de tants republicans. Al mateix Mume s’esmenta la història de la maternitat d’Elna, fundada per la suïssa Elisabeth Eidenbenz , la qual va ajudar en el part, a les dones recloses en els camps de Ribesaltes, Sant Cebrià i Argelers, ajudant a néixer a més de 597 fills d’exiliades. Recollida en el llibre d’Assumpta Montellà La Maternitat d’Elna, bressol dels exiliats en podreu conèixer més detalls d’aquesta heroïna a l’exposició que des del dia 15 s’exposa a la Sala Patronat de Sarrià de Ter, produïda pel Memorial Democràtic, la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Ajuntament d’Elna.
Ens cal anar omplint els buits del coneixement de la nostra història recent i, tant la visita al Mume, com a l’exposició de la Maternitat d’Elna, són dues excel·lents ocasions.

article publicat al Diari de Girona el 15 d'abril.