dissabte, 29 de març del 2008

Històries de la Guerra Civil

La mort de Josep Benet, advocat, exsenador i historiador no professional, com s’autodefineix en les seves memòries, ha donat a conèixer al públic la seva feina com a director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Aquest Centre, creat per la Generalitat de Catalunya l’any 1985, impulsà sota la seva direcció fins l'any 2000, la recerca, amb ajuts als investigadors, la recuperació d’arxius personals i la creació d’un important fons bibliogràfic. Nascut l’any 1920, coneixia la història i n’havia viscut molta. Seguia de prop els treballs de Joan Vilarroya i Josep M.Solé i Sabaté sobre la Guerra Civil, i sobretot els demanava exhaustivitat, recollir totes les dades de tots els pobles catalans, de les persones que havien mort en el front i a la reraguarda, recollir tots els episodis de la postguerra, i de la repressió de franquisme, inventariar, en definitiva, la memòria oral de la gent que encara podia explicar aquells fets.

M’ha sobtat, per no haver estat al cas, la seva polèmica amb Josep Tarradellas, en no estar d’acord amb la lluita antifranquista que es feia des de Catalunya (sobretot des del PSUC), i més recentment la seva polèmica amb Joan Saura per haver instaurat el Memorial Democràtic, depenent del Departament d’Interior, sense haver tingut en compte ni el Centre d’Història Contemporània de Catalunya ni el Museu d’Història de Catalunya que depenen d’altres conselleries.
Per Josep Benet, la reconciliació es va fer amb la transició, i ara el que pertoca és el treball dels historiadors d’anar desvetllant cadascun dels episodis de la història contemporània sense prendre partit, ni idealitzar la República ni el govern de la Generalitat durant la República i la Guerra Civil.

A nivell local, aquesta tasca s’ha anat fent amb més o menys fortuna. Són importants els treballs de municipis com Celrà i Banyoles, però, per exemple, a la ciutat de Girona, els treballs són parcials i poc exhaustius. Des que vàrem iniciar el projecte de la revista Parlem de Sarrià, amb Raimunda Coll ens va interessar fer aquesta recerca. Molts dels articles han estat publicats a la revista i revisats al llibre Sarrià el paper de la història. Tot i això, ens han quedat moltes coses en el tinter, per exemple, l’estudi de la lleva del biberó a Sarrià de Ter, els que varen marxar a la guerra quan encara no havien complert 18 anys. En Josep Benet n’era un d’aquests soldats, els de la quinta del 1941, que va coincidir amb els de la quinta del 1927 i 1928, soldats amb família que deixaven muller i fills cridats al front per manca de soldats. Tot plegat és com un puzzle, però malauradament, si hem comptat durant alguns anys amb testimonis vius, ara només podem pensar en algun familiar i alguna imatge.

El text que reprodueixo és l’article que surt publicat a la revista n.63 Parlem de Sarrià. Es refereix al llibre sobre Indústries de Guerra, el documental emès per TV3, referent a unes fotos de l’arxiu Josep Tarradellas, que encara no es pot consultar, una clàusula que va posar Tarradellas, potser pensant en historiadors com Benet.



La indústria de guerra a Catalunya. El cas de Sarrià de Ter

"L’anunci del programa de Montserrat Besses Del pintallavis a la bala. Indústria de guerra a Catalunya que es va passar per TV3 el mes de desembre va despertar la meva atenció. Havia sentit a parlar de l’esforç per reconvertir petits tallers metal·lúrgics en tallers de fabricació de bombes i que, dels tallers de la Hispano Suïssa, n’havien sortit els primers tancs blindats, però en desconeixia els detalls. El secret començava a desvelar-se amb la catalogació per part de l’equip del programa de les fotos trobades a l’arxiu Montserrat Tarradellas Macià dipositat al monestir de Poblet i que ara per ara és de consulta restringida.

Josep Tarradellas i Joan, conseller d’Economia, Serveis Públics i Cultura per ERC al govern de Lluís Companys al començament de la Guerra el juliol de 1936, va ser l’impulsor de la Comissió de la Indústria de la Guerra (CIG), organisme que havia de coordinar totes les activitats de fabricació d’armament a Catalunya, atès que no existia cap fàbrica que en produís al Principat. La Comissió va distribuir les seves activitats en tres grans seccions: una encarregada de les indústries químiques (pólvores, detonadors, explosius, etc,); una altra encarregada de tota la part industrial metal·lúrgica (armes, municions espoletes, tractors, etc.) i, finalment, una altra encarregada de l’aviació.

A més de la transformació dels equips i motlles d’alguns tallers per fer espoletes, cascs, bales, -d’aquí el títol del programa ja que s’adaptà la maquinària de fabricar tubs de pintallavis per fer-ne els cartutxos de les bales dels rifles màuser- la CIG s’organitzà en 15 fàbriques de guerra:

1- Badalona. Fabricava tetraetilplom de plom pur indispensable per etilar la gasolina.
2- Barcelona, al carrer Parcesiras. Es va especialitzar en la fabricació de pólvora, ja que era una de les poques empreses dedicades al tractament i assecatge del cotó. Es preparava el cotó per nitrar, es nitrava, s’afinava el cotó pólvora. Es produïen les pólvores per a fusell, pólvores de pistola i per a salves de fusell. També es fabricaven els explosius i les metxes.
3. Sant Andreu. Barcelona. Produïa trinitrotoluè.
4. Can Porxas. La Canya. Olot. En instal·lació
5. Queralps. Ripollès. En instal·lació
6. Torelló. Osona. En instal·lació
7- Barcelona. Carrer Dènia. Es va comprar maquinària a l’estranger per fabricar cartutxos de fusell.
8. Amanecer. Barcelona. Produïa coets d’il·luminació i cotes de senyal.
9. Poblenou. Barcelona. Fabricació de bombes de mà.
10. Ca l’Aranyó de Cardona. En instal·lació
11. Santa Coloma de Gramenet (Gramenet del Besòs). Fabricació de material explosiu, espoletes, estopins, detonadors.
12. Palau-sacosta. Girona. Com la fàbrica núm. 7, produïa beines per als cartutxos dels fusells.
13. Gualba. Vallès Oriental. En instal·lació.
14. Escoles Salesianes. Sarrià de Barcelona. Reparació de fusells màuser
15. Olot. La Garrotxa. Pistola metralladora Fontbernat

D’acord amb el report que el mateix Josep Tarradellas va fer l’octubre de 1937, aquestes indústries i els tallers auxiliars ocupaven 90.000 obrers i, a més de les fàbriques esmentades, es controlava un conjunt de 500 fàbriques i tallers. L’armament s’enviava als diversos fronts, en especial al d’Aragó.

El programa televisiu va comptar, a més a més, amb la localització actual de les diverses fàbriques de les quals es tenia constància per les fotos i pel report de Josep Tarradellas.

Curiosament, es va centrar en la fàbrica de paper de can Porxes, a Olot, que en el moment del report estava en instal·lació i que durant la guerra va aixecar la xemeneia de rajols i instal·lar els autoclaus o lleixivadores per a la producció de paper de pólvora. Aquest terme em cridà l’atenció, ja que sempre havia sentit a parlar al meu pare que a les acaballes de la Guerra Civil els havien enviat clor per fabricar paper per a pólvora, a la fàbrica Mitjans de Sarrià de Ter, sense saber massa de què es tractava.

En el llibre La indústria de guerra a Catalunya (1936-1939). L’obra de la Comissió creada per la Generalitat, i el seu report d’actuació, de Josep Tarradellas [1], es fa esment que un dels primers problemes que es trobaren fou la substitució del cotó per la pólvora: “com que el cotó escassejava i es preveia que encara escassejaria més donades les necessitats de la guerra, es procedí als estudis necessaris per a la instal·lació d’una fàbrica de cel·lulosa que vingués a substituir el cotó. La primera matèria per a l’obtenció de la cel·lulosa és l’espart, abundantíssim a casa nostra. Així s’han pogut superar les dificultats sorgides a causa de la manca de cotó per nitrar”.

Heus aquí la intervenció de la fàbrica de can Porxes i la de can Mitjans. A la fàbrica de Sarrià de Ter, de sempre havia existit una lleixivadora (o autoclau) i, per tant, és de suposar que la Comissió d’Indústries de Guerra continués buscant com produir cel·lulosa de base de la pólvora. Joan Vila Tarradell havia demanat al Consell Municipal de Sarrià de Ter, governat pels membres del Comitè Popular, posar en marxa les instal·lacions aturades de la fàbrica de paper el gener de 1938[2], permís que li fou concedit, tot pagant un arrendament a l’Ajuntament. A finals de 1938 va arribar una partida important de clor que havia de servir per a la fabricació de cel·lulosa o pasta que utilitzava de matèria primera l’espart, i que, com s’ha dit, serviria per a la producció de pólvora. Però els fets succeïren molt de pressa. La desfeta del front i la retirada cap a França va preludiar la fi de la Guerra Civil i aquell material que s’havia enviat per fer bullir l’espart, acabada la guerra es va envasar i distribuir com a lleixiu. Això sí, un dels motius pel qual el meu avi fou empresonat va ser el d’haver col·laborat amb la República.

Assumpció Vila
[1] Col·lecció Guimet. Pagès Editors, 2007

[2]“Sarrià de Ter, el paper de la història” pàg. 292. Ed. Grup Editor revista de Sarrià de Ter. Desembre 2006.









































































dimecres, 26 de març del 2008

El viatge de la Quima

Conec a poques Quimes, no és aquest un nom comú. La meva mare s’ho diu, mare coratge, i també la Quima de la feina. Ara la Quima ha marxat amb la seva família a Holguín, Cuba, formant part de la comitiva que acompanya els membres de l’associació GERD, el Grup Editor de la Revista del Discapacitat, l’Atípic, amb seu a Sarrià de Ter, els quals porten endavant el projecte d’un taller de cadires de rodes a aquesta població cubana, un projecte ampliament elogiat, que ha rebut subvencions i ajuts de l’Ajuntament de Sarrià de Ter, de la Diputació i de la Caixa de Girona, entre d’altres.

La Quima hi va com acompanyant anònima, res a veure amb les il·lustres autoritats que seran allà el proper 31 de març per inaugurar la planta. De fet, l’ha convidada en Tano, el seu cunyat, un dels cervells de l’operació. En Tano pensa, rumia molt i troba, amb el seu entusiasme, qui porti endavant les seves idees. En Tano és tetraplègic des que un accident el va deixar sense poder-se valer, només pensar. La Quima i la seva família, sobretot en Pep, el seu marit, formen part del seu grup de suport permanent, per poder menjar, asseure’s a la cadira de rodes, estirar-se al llit, fer les seves necessitats fisiològiques, rentar-se. En Tano no pot realitzar per si mateix cap de les operacions que nosaltres fem de manera autònoma. Però en Tano és l’alma mater del grup. Amb en Jan, la Pili, en Fermí i els metges que els acompanyen, el traumatòleg Fonseca, o la pediatra Conxita Mier.
Al darrera d’aquest projecte hi ha també l’enèrgic Soler, de l’ortopèdia Soler qui ha procurat la maquinària i la tècnica per fer rutllar la fàbrica, d’on sortiran cadires gratuïtes per a tots els discapacitats cubans.

La Quima també és especial. A la feina és la cap dels operaris de les màquines de fer bosses de paper. Al poble és la presidenta dels Gegants de Sarrià de Ter i com que li agrada disfressar-se, sol col·laborar en totes les activitats socials: Cavalcada de Reis, Pastorets, Carnestoltes, sortides geganteres... Aquest any, li va tocar fer el pregó de la Festa Major des del balcó de l’Ajuntament, tremolant com un full de paper de fumar. A vegades li comento que té el do de l’ubicuitat, d’estar a tot arreu. L’hauríeu d’haver vist per la processó de Girona el divendres Sant, imponent amb una capa blanca, fent d’abanderada de la Confraría de la Santa Faç, amb l’estandard de la Verge del Pilar. Dorm poc, poquíssim, però sempre està de bon humor, és pura alegria.
Aquest cop ha aprofitat l’oportunitat del viatge, per estar present a la inauguració de la fàbrica, un projecte que rebrà el reconeixement de la comunitat internacional. En Tano sol dir que no hi ha coses impossibles, sinó homes incapaços. Sort n’hi ha dels Tanos, les Quimes i els Peps, que fan rodar el món!

No oblideu fer la vostra aportació a la campanya Apadrina un somriure. Un mínim de 100€ al compte de la Caixa de Girona 2030 0024 29 3000159662. És l’import d’una cadira de rodes fabricada a Cuba.

dilluns, 24 de març del 2008

L'aigua que no baixa


Aquestes dues fotos són de la resclosa de can Vinyals a Sarrià de Ter de només fa una setmana. D’aquí surten dos canals, el de la banda esquerra, és el canal de reg de tot el Baix Empordà, que passa per Medinyà, Cervià de Ter, Sant Jordi Desvalls, Verges fins Ullà. L’anem veient per la carretera, i en alguns trams, com el de Colomers, l’han soterrat per millorar els accessos als horts de la banda del riu. L’altra canal, el de la banda dreta, passa pel Congost, Celrà fins a Flaçà per arribar a la central elèctrica de can Vinyals, un edifici obra de Rafael Masó.
Al Ter no hi passa prou aigua per omplir els canals, ni tant sols per sobreeixir de la resclosa. Des dels pantans de Sau, Susqueda i del Pasteral l’aigua es transvasa a la regió metropolitana de Barcelona i a l’àrea urbana de Girona, sense deixar el cabal mínim ecològic que per llei ens pertoca. No havia vist mai el riu tant sec, amb tants llots emergint, amb tanta vegetació ocupant immisericorde el seu llit. De sempre he vist el riu amb un canal suficient pel mig del Pont de l’Aigua, i en algunes ocasions ocupant el seu ample llit al terme de Sarrià de Ter.

El dissabte era el dia mundial de l’aigua. Vàrem anar a passejar pel camí que voreja el Congost, l’antiga Via Augusta. El camí de les coves acompanya el canal de reg del Baix Ter, ara sec. Quan el riu pren el revolt del Congost, el vàrem veure de color verd, el color de l’azolla, l’alga que el domina quan l’aigua no baixa amb prou força. El riu s’embassa allà on ha de baixar amb potència, una vegada ha recuperat el petit cabal de la depuradora de Campdorà.
Quan gires el revolt de la muntanya de Sant Julià i veus els terrenys de la Safa, hi ha una plantació de kiwis, unes quantes de pollancres i camps de conreu. Un pagès, amb el seu tractor llaurava i sembrava blat de moro. Vàrem preguntar a la seva acompanyant què faria si no pot regar, a la qual cosa ens contestà, “és el seu negoci, si no planta ara ho perd tot; si planta potser plourà i salvarà la collita”. O sortirà amb el tractor a demanar aigua per regar vaig pensar, havent vist la força que tenen els pagesos amb la tractorada del divendres al matí. Segur que tothom té raó, però aquest no és país de blat de moro. Dues hores més tard queia una tamborinada i nevava al Pirineu.
Vaig pensar que si els pagesos del Baix Ter volen aigua de reg, i s’avenen a utilitzar la de la depuradora de Campdorà, és fàcil connectar-la al canal que passa per l’altra costat del riu. Els problemes de manca d'aigua són reals i importants. Hi ha molt en joc.


Un nou logo


La canadenca Naomí Klein es va fer famosa pel llibre “No logo: el poder de les marques” publicat l’any 2000, un assaig que analitza la importància econòmica de les multinacionals, la seva influència en un públic jove i cool, i com a partir d’un logo les empreses propietàries de les marques s’han estès arreu mitjançant les franquícies, degradant les relacions de treball, externalitzant la producció en països de baixos salaris i poc control sindical. El mateix llibre esmenta l’ascens de la joventut seguidora de les modes i acaba amb el naixement d’un moviment antimarca que està obligant a les multinacionals a prendre compromisos socials allà on produeixen.

Un logotip no és més que el símbol d’una marca. En un producte comercial, el logo reforça la imatge del producte, a vegades sense esmentar la marca. Recordeu, per exemple, la publicitat de la roba esportiva i sabatilles Nike. A Espanya no podia comercialitzar la marca ni fer-ne publicitat ja que existia una empresa catalana de roba interior amb aquest nom, però sí ho podia fer amb el logo, i era aquest el que presentava en els espots publicitaris.

Tot això treu cap al fet que l’Ajuntament de Sarrià de Ter ha presentat el seu nou logo, la nova imatge corporativa, dissenyada per l’empresa Masgrau-Yani de Banyoles, guanyadora del concurs. Tot i que la imatge és trencadora, els seus dissenyadors parteixen de l’eslogan anterior, és a dir el conegut Sarrià cada dia més i també incorporen els colors blau del riu Ter ( talment com el Danubi), verd per la muntanya i vermell per l’activitat econòmica del municipi.
Vist tal com s’ha presentat a la premsa, en vertical, és un logo amb moltes possibilitats sobretot en banderoles i torres d’informació, però cal estar atent al desplegament per veure si s’ajusta a totes les demandes. Per exemple, en la portada de la revista Parlem de Sarrià hi posàvem la petita S anterior i aquest nou logo pot funcionar bé com un anunci de contraportada, però no tal com el teníem fins ara.

En publicitat corporativa solen haver-hi dues tendències: una reformista, la creació d’una imatge que difereix de l’estil anterior o bé un reestyling, és a dir, una modificació de la imatge existent, perfilant contorns, colors, lletres, però mantenint l’essencial. Depèn, per tant de qui fa l’encàrrec i de l’objectiu que es pretén. En empreses, el canvi d’imatge sol anar acompanyat del llançament de nous productes o de canvis societaris. En un Ajuntament, la marca és el poble, en aquest cas Sarrià de Ter. Per tant el canvi de la imatge corporativa no aporta res de nou al poble, ja que n’existia una, sinó el que es vol visualitzar és el canvi de l’equip de govern i també introduir un nou estil estètic, més d’acord amb l’estil cool i juvenil de l’alcalde. El municipi de Sarrià de Ter no és turístic, ni essencialment comercial, per tant la seva promoció ara per ara ja estava coberta amb el logo existent.

En la meva vida professional he portat a terme dues campanyes de canvi d’imatge corporativa i en totes dues es va optar pel reestyling, és a dir per la modernització dels logos existents. El de Paperera de Girona va consistir en afegir a la PG de l’antic logo de 1985 una línia ondulada que significa l’aigua dels rius de Girona. A més es va editar el catàleg, carpeta de tarifes, mostraris i la web de l’empresa. A l’empresa Papelera La Confianza, amb motiu de la celebració del 125è aniversari es va canviar el nom pel de L.C.Paper 1881, però en canvi, el mateix logo, dissenyat l’any 1960, més perfilat, va facilitar la continuïtat de la marca. Es va editar un llibre, el catàleg, fitxes de producte, un DVD i la web de l’empresa.

En empresa és habitual revisar la imatge corporativa cada cert temps de deu a quinze anys, però en l’administració pública no ho és tant i el canvi d’imatge no sempre és favorable. La imatge anterior, la S dissenyada per Xavier Fontané encara tenia prou força, i la seva darrera aportació, el Sarrià cada dia més Bus, és alegre, divertida i sobretot aporta calidesa, una qualitat fonamental que no té el nou logo. El treball continuat amb Xavier Fontané ha donat pòsters de les Jornades del Paper i del Critèrium esportiu notables, que ja indiquen que a Sarrià de Ter el disseny i la imatge del municipi es tenen en compte des de fa temps.
En Xavier, a més de dissenyador és dibuixant, la qual cosa el diferencia de tants altres que només utilitzen el recurs de l’ordinador, amb plantilles preestablertes, i això es nota en els seus cartells.
Al meu entendre, afrontar un reestyling de la S, amb una actualització dels colors i perfilant o ombrejant el dibuix hauria estat suficient. Però ja que tenim una nova imatge el millor serà utilitzar-la, que prou que s’haurà de pagar. Per cert, una vegada més els dissenyadors han apostat pel contundent Sarrià, oblidant el de Ter, la qual cosa el fa un logotip també apte pel districte de Sarrià de Barcelona, per tant millor el patentin.

Un dels darrers encàrrecs que vaig fer a Xavier Fontané, com a regidora de Cultura, va ser el logo de la Biblioteca Emília Xargay. El necessitàvem per fer els carnets digitals de la Biblioteca i acabar així la informatització del procés de préstec. En Xavier va presentar uns tres models, un d’ells una sopa de lletres que permetia diverses aplicacions, sempre dins de l’àmbit de la Biblioteca. No he vist que se’n hagi implantat cap, el que si he vist és a la bibliotecària, un any més tard, fent la seva feina a mà, suposo, tot esperant aquest nou logo. Qüestió de prioritats.

divendres, 21 de març del 2008

Tast de vins





En el dominical del 9 de març del Diari de Girona, Alfons Petit feia una crònica de la tretzena edició del Concurs de Vins i Caves de Catalunya, Girovi, 2008, qualificant-lo de concurs atípic pel fet que s’hi presenten vins de totes les denominacions d’origen catalanes. El concurs l’organitza el restaurador Agustí Ensesa, fundador de l’Escola de Tastavins del Gironès, amb la col·laboració del sarrianenc Eduard Carles, el qual, després d’assistir a més d’un curs de l’Agustí es va decidir per estudiar de sommelier. L’Eduard, és a més de professor de secundària, el tècnic de l’àrea d’esports de Sarrià de Ter, l’organitzador del calendari esportiu i de les activitats de lleure d’estiu, des que en Narcís Casassa era regidor d’ensenyament i esports. Ara fa uns tres anys, se li va demanar col·laborar amb el Centre Cívic La Cooperativa de Sarrià de Ter i, des de llavors, imparteix un o dos cursets a l’any de tast de vins, amb una notable requesta.
Curiosament, el seu mestre, l’Agustí Ensesa, també prové d’una família amb antecedents a Sarrià de Ter la qual va tenir un important magatzem de grans i de vi al carrer Major. La professora Helena Benito escrivia aquest article, sobre la família Ensesa, en el llibre Sarrià el paper de la història, del qual en reprodueixo una part.

Són els darrers anys del s.XIX. La fil·loxera, la plaga més devastadora del món vitivinícola ha començat a fer estralls entre les vinyes del nord de la província, i a partir d’aquí s’estén cap al sud. La producció de vi decau de manera dràstica, i afecta al desenvolupament del negoci familiar. Al 1883, amb divuit anys, Josep Ensesa Pujades agafa part del petit capital familiar i se’n va a València amb l’objectiu de comprar vi directament als productors, i estalviar-se així tots els intermediaris, que inevitablement encarien el producte. Davant l’èxit obtingut, a aquest primer viatge en seguiran d’altres. Cada vegada inverteix un capital més gran, de tal manera que quatre anys després ha aconseguit convertir el negoci familiar en un dels magatzems més importants de la província.”

La història econòmica està plena d’exemples com aquest. El que per molts va ser una ruïna, per d’altres una oportunitat, l’origen de moltes fortunes i, no s’ha d’oblidar que el cava es va iniciar al Penedès, després que els productors arranquessin les vinyes atacades per la fil·loxera i plantessin ceps d’origen americà.

Ahir, en un sopar amb la colla de Sarrià vaig encetar un Saint Vignon, un bon cabernet sauvignon que em va regalar la Marta Freixedes elaborat al seu celler de Vilafranca del Penedès. A l’etiqueta del darrera diu “ color cirera fosc i aroma de gran intensitat que correspon a un vi de gran llinatge”. En els cursos de l’Eduard s’aprèn a distingir les diferents varietats de vins, les denominacions d’origen, les anyades, a apreciar-los pel color, l’aroma, el gust. Conèixer els vins ja no és propi d’una minoria, més o menys il·lustrada, sinó que forma part de la nostra cultura gastronòmica. El recorregut pels cellers del Penedès o del Prioritat n’és un exemple de com l’interès pels vins ens apropa al territori.

Al mateix article, l’Alfons Petit fa esment al vi del celler Martin-Faixó al Cap de Creus (www.cellermartinfaixo.com). En Rafael Martí Mota i Carme Faixó Riera, propietaris del restaurant can Rafa de Cadaquès, varen començar a plantar el 2001 vinyes al cap de Creus i han rehabilitat el mas Sa Perafita per celler i centre de reunions. El vi Cadac 2005 ha estat molt elogiat, però el millor de tot és la recuperació del paisatge del massís del cap de Creus, una terra de vinyes conreades en un sòl aspre, de rocam granític amb pissarres i la restauració d’antigues feixes de paret seca, abandonades fa un segle per la fil·loxera.
Hi trobem les varietats de raïm Cabernet Sauvignon, Merlot, Garnatxa negra i moscat d’Alexandria i a més el Picapoll, una varietat autòctona amb la qual s’obtenia antigament el vi blanc de Cadaqués que s’exportava per mar.
Albirar les vinyes verdes dalt del coll de Perafita, on convergeixen els termes de Roses i de Port de la Selva, abans de baixar a Cadaqués és tot un espectacle.

dilluns, 17 de març del 2008

Repensar els premis literaris Sant Jordi


Els premis literaris Sant Jordi de Sarrià de Ter es varen iniciar l’any 1981 quan en Joaquim Rodríguez va organitzar el I Mes Cultural del Consell Municipal.
Els premis pretenien el foment la llengua i l’escriptura en català entre la població i durant molt temps varen tenir un caire molt local. Al llarg d’aquests 27 anys han anat evolucionant, no només han estat premis de literatura, sinó que alguns anys s’incentivà la recerca local, amb el recull de fotografies antigues i els treballs d’història de Sarrià de Ter. L’empenta de la revista Parlem de Sarrià que també es va centrar en aquestes mancances va fer que aquests premis desapareguessin, quedant exclusivament els de narrativa i poesia.
Des que la Generalitat de Catalunya en publica les bases i en fa difusió, al igual que els d’altres poblacions, és quan han agafat més volada. A Catalunya hi ha uns 1.600 premis literaris. Aquesta xifra la va dir fa poc en Xavier Cortadellas a la taula rodona sobre la nova narrativa catalana. Alguns d’ells identifiquen la població que els institueix, com els Recull de Blanes, d’altres com els de Sarrià de Ter passen més desapercebuts.

L’any 2004 em va correspondre organitzar els premis, decidir si continuaven en la mateixa línia, es reformaven, o s’abandonaven definitivament. D'acord amb els membres del jurat, es va optar per dividir-los, creant un jurat paral·lel pels premis infantils, que incorporés, a més dels i les mestres del CEIP Montserrat, a persones de Sarrià vinculades amb l’escola. També s’acordà no continuar publicant el petit llibret dels premis on tot es barrejava, per deixar pas a publicacions més especialitzades i de més qualitat. El 2006, amb motiu del 25è aniversari dels premis es va editar un bon llibre de poesia que recollia els primers premis.

Per altra banda i per tal de promoure la festa literària, ja que coincideix amb la diada de Sant Jordi, es va canviar l’emplaçament, de l’atapeïda Biblioteca al teatre de Sarrià de Dalt, la qual cosa ens va permetre programar un espectacle literari-musical, alguns molt celebrats, com el de la jove orquestra de Cassà de la Selva o el de l’orquestra Fireluche.
També es va incrementar la dotació econòmica dels premis, però es va mantenir el mateix format, narració breu i poesia, tant per adults com per joves i un premi específic per nens i nenes centrant-lo amb un tema concret.
Per regla general, als premis s’hi presenten autors de tot Catalunya i alguns de Sarrià de Ter. Val a dir que en aquests darrers anys les narracions tenien una alta qualitat, cosa que les fa mereixedores de ser publicades. On vàrem recollir el més estrepitós fracàs va ser en el premi juvenil que va quedar desert en diverses ocasions. La principal finalitat dels premis, és a dir el foment de la llengua catalana i de l’escriptura entre la població sarrianenca no s’ha complert ni de bon tros, però tenim el consol que la revista, en part, fa aquesta feina.

Quan he vist publicades les bases dels premis d’aquest any he quedat molt decebuda. Desapareix el premi juvenil i per contra se n’incorpora un de haikús, els petits poemes breus tradicionals del Japó. D’aparença senzilla, són per contra molt més dificultosos que els sonets tradicionals. Tot i això, és una novetat i per tant, benvinguda.
Però el que te de bo la introducció d’aquest premi, i per tant la seva divulgació com a nou recurs poètic, ho espatlla d’immediat el seu accés via SMS. No només perquè vulnera la confidencialitat que es demana a qualsevol premi, obligant a la secretaria a repicar el text, i per tant conèixer qui és l’autor abans d’emetre’s el veredicte, sinó que a més el banalitza, ja que incita s’enviï amb el llenguatge breu dels SMS. O es que potser han confós els haikús amb els rodolins? Com se’ls va ocórrer, en una sessió de brainstorming de l’equip de govern amb la blackberry? Molt modern, molt freaky, però ineficient, a menys que només es busqui la frase enginyosa, el text divertit o l’eslògan publicitari, tot plegat a les antípodes del que s’entén per literatura. És més, els joves a qui sembla adreçat aquest premi ( a partir dels 16 anys) ja tenen l’oportunitat d’enviar-lo per e-mail, i de tots és coneguda la facilitat d’aquest col·lectiu per moure’s per Internet. Escriure suposa esforç, reflexió, una recerca dels mots i de les paraules més adients, no una ocurrència, una genialitat, o una inspiració casual.

La desaparició del concurs juvenil és signe inequívoc que s’ha tirat la tovallola i que no es pretén treballar la base, és a dir, fomentar l’escriptura entre els joves. Un dels membres del jurat, en Victor González, professor de l’IES Narcís Xifra i que es va incorporar en substitució de Manel Costa-Pau, estava interessat en treballar el concurs durant tot l’any entre els alumnes i estimular-los a presentar-se. És una tasca feixuga, lenta, de magres resultats, un esforç que recau en els professors d’Institut, però que mereix tenir-se en compte i no defallir.

És evident que els premis San Jordi no són ni carn ni peix. La minsa dotació econòmica no els fa uns premis de primera línia, com el Ramon Llull, per exemple, i al ser oberts a tot Catalunya la presència de sarrianencs és simbòlica. Estaria bé completar-los amb un accèssit o premiar les obres d’autors locals, sinó correm el perill que es desanimin.
És més complicat fomentar l’escriptura que la lectura, però les dues coses solen anar de la mà. Els membres de la revista Parlem de Sarrià, sabem com és de difícil convèncer a algú per tal que faci una crònica, les reserves que sol tenir la gent per omplir un full en blanc, i també l’alegria que sentim quan trobem un nou col·laborador, algú disposat a escriure una anècdota o una notícia.

Per altra banda, també m’ha decebut les males maneres amb què han acomiadat a dos membres del jurat, en Josep Brugada i en Josep Rodríguez, dos sarrianencs, molt vinculats amb el poble, dos bons professors de llengua i literatura que han col·laborat, fins ara, amb Sarrià de Ter. Només recordar que Josep Brugada va coordinar l’any passat el llibre Sarrià, el paper de la història, després de treballar-hi més d’un any. El catedràtic Josep Rodríguez, a més d’escriptor, és un gran especialista en el surrealisme i molts encara recorden la conferència que ens va fer per l’any Dalí. La memòria és fràgil, o la ignorància atrevida, i pel que es veu els currículums d’aquests dos professionals no són de l’agrat del nou regidor de cultura que ha decidit prescindir-ne i cercar dins les files del seu partit per completar el jurat.

Sembla que tampoc es vol reeditar el Consell de Cultura. Tot i que era informal, les trobades trimestrals del Consell servien per millorar algun dels actes, per avaluar la programació del Centre Cívic i per presentar les exposicions. Hauria estat un bon començament que el Consell estigués al cas de les modificacions del concurs. Sembla, però, que totes les decisions les pren l’equip de govern. Es sol parlar molt de la democràcia participativa, o de la participança, en les afortunades paraules d’en Francesc Ferrer. Els responsables del govern tenen tot el dret a decidir, canviar, modificar, eliminar i fer el que vulguin amb els premis literaris o amb d’altres manifestacions artístiques. No s’estranyin però, si un dia es queden sense públic.

dissabte, 15 de març del 2008

El menú de l'escriptor




Els participants a la taula rodona sobre la nova narrativa catalana del dijous a la Casa de Cultura de Girona per cloure el cicle El menú de l’escriptor, varen comentar que el públic lector en català no supera el 15% de la població catalanoparlant. Després dels anys de la transició i ja en plena democràcia, la culpa dels pocs lectors en català, si és que s’ha d’atribuir a algú, no és la manca d’editorials o d’escriptors en català, ja que n’hi ha més que mai, sinó dels pocs mitjans que promouen la literatura catalana. En qualsevol cas, els lectors són pocs i els escriptors han de conviure amb aquesta realitat, més que res sabent que la seva obra mai es convertirà un best-seller, ja que aquestos, com va dir en Miquel Pairolí, s’escriuen en llengües majoritàries i principalment en anglès.

El cicle és una iniciativa de les Biblioteques de Girona, Salt i Sarrià de Ter per fomentar la lectura i donar a conèixer els escriptors. Aquest any, a la Biblioteca Emília Xargay, l’Anna Ma. Fornells va tenir l’encert de convidar un escriptor novell, un xic mediàtic, en Martí Gironell, autor de El Pont dels Jueus, una novel·la basada en la construcció del pont romànic de Besalú. En Martí és conegut per la seva veu, com a col·laborador de Catalunya Ràdio, per la seva fesomia, com a presentador dels programes informatius a TV3 i pels seus articles al diari al Punt. Ara, a més, per aquest llibre que ell volia titular El Pontífex, o sia el qui feu el pont, títol que no va reeixir ja que l’editorial li va demanar un títol més comercial i amb menys simbolisme papal . La novel·la es basa en fets històrics, tot i que no lligats en el temps, i té al darrera un bon treball d’investigació i una voluntat didàctica per part de l’autor. Alguns dels que l’hem llegit li hem trobat a faltar més trama i per contra, li sobra detallisme. Tot i que es tracta de la seva segona obra, ens va comentar que va anar escrivint parcialment, segons trobava la documentació, la qual cosa explica que el text no flueixi amb facilitat.
Neus Real, professora i estudiosa de la literatura, també participant en la taula rodona, va comentar que els lectors el que busquem en les novel·les és que ens expliquin històries i que ens captivin o bé pel lèxic o pel rigor intel·lectual. La novel·la d’en Martí Gironell ens explica una història i té un lèxic molt ric. És una novel·la que s’anirà llegint i venent amb el temps, un long- seller, com va ironitzar l’autor, ja que el que explica és proper, parla d’un poble conegut, i a més es promociona amb les visites guiades pel poble.

En Martí Gironell és autor d’un altre llibre menys conegut, però per contra, per mi més interessant: La ciutat dels somriures. Històries de supervivència a Bombai. El llibre explica el seu periple per Bombai on va anar a ajudar un parell d’estius a una ONG que recollia noies prostitutes i els seus fills amb sida. La cruesa del relat i la versemblança del que explica el fa un llibre corprenedor i molt emotiu. És aquí, en les ratlles escrites a raig, on jo he trobat l’aspecte més humà d’en Martí Gironell i és en els seus articles periodístics on he trobat el bon comunicador. En Martí, ara un escriptor novell, segur que produirà més bones obres per anar llegint i entretenint-nos.

Un dels autors que va citar en Xavier Cortadellas, com a nou autor a seguir, és el gironí Pep Prieto, el qual va ser present a la Biblioteca de Salt i a la primera taula rodona que es va fer a la nova Biblioteca de Taialà. Quan els crítics varen comentar d’on pouaven els nous autors, quins eren els seus referents, Neus Real va esmentar a Mercè Rodoreda i a Quim Monzó, i Vicenç Pagès va explicar que els referents són molt propers en el temps i més dispersos en l’espai, és a dir, els nous escriptors tenen molt coneixement de la literatura americana, però no han llegit tant a Pla com ha fet Miquel Pairolí.
Recordo que en Pep Prieto a la Biblioteca de Taialà, va comentar que la seva generació era filla del cinema i del còmic, i que en la seva narrativa aquests referents s’hi reflectien.

Escriure és un acte solitari i fruit de la voluntat, va sentenciar en Miquel Pairolí. I llegir, no és també un acte de voluntat que necessita soledat?. Costa trobar un moment per llegir, però qui no en té l’hàbit, difícilment llegeix. En Vicenç Pagès va ser força demolidor: el temps lliure s’empra mirant la tele, un promig de tres hores al dia. És complicat atreure lectors, una feina que les bibliotecàries saben feixuga. A la Biblioteca bàsicament es presten DVD’s i CD’s, i alguns llibres.

Quan vaig sortir de la Biblioteca de Girona vaig arreplegar el programa d’hivern. A més de l’hora del conte, mensualment programen els clubs de lectura: un de poesia, un de narrativa catalana i un altre de literatura universal. Vaig pensar que no fa gaire n’havíem parlat de formar un club de lectura a la Biblioteca de Sarrià de Ter, una idea que no es va acabar materialitzant. Qui s’anima?

dilluns, 10 de març del 2008

Fora de mare


Raül Molina. Elena Cairó, Rosa M.Marcos i Jordi Pla, en una escena de Fora de mare (Foto d'en Gerard Puigmal)

El grup de teatre A Les Fosques ha guanyat dos premis en la 14a edició del concurs de Teatre Amateur Rafael Anglada de Santa Coloma de Farners, per la seva representació de l’obra Fora de mare. Rosa Ma. Marcos ha aconseguit el de segona millor actriu secundària, Jordi Pla el de millor segon actor principal i també, Elena Cairó ha estat nominada al premi a millor actriu principal.
El concurs l’organitzava l’agrupació teatral La Clau, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Sta. Coloma. Hi participaven, a més del grup sarrianenc, Teatre 8 de Tarragona, el grup Titània de l’Orfeó Badaloní, el grup de Teatre Cassanenc, el grup Gespa Teatre de Palamos i l’Agrupació Teatral Benet Escribà de St.Feliu de Guíxols. En Quim Massegú, ajudant de direcció i un dels fundadors del grup de teatre, va valorar aquest concurs pel fet que la gent hi participava activament, no només assistint a les diferents representacions, sinó puntuant els actors i qualificant l’obra. Els premis es varen atorgar el dissabte passat, durant un sopar a Santa Coloma de Farners.

L’obra Fora de mare es va tornar a representar el passat ú de març al teatre del CCP de Sarrià de Dalt, en benefici de GERD, el grup editor de la revista del discapacitat, per recaptar fons pel seu projecte de la fàbrica de cadires de rodes a Huelguín, Cuba.

Reprodueixo el text que he publicat a la revista Parlem de Sarrià núm. 63, (encara a la impremta) quan el grup va representar l’obra a Sarrià de Dalt aquesta tardor.

“Feia tres anys que el grup de teatre A les Fosques no ens oferia cap sessió golfa. Els havíem vist a La estanquera de Vallecas l’any 2004, encara amb en Joan Vilella d’actor i en aquests anys de sequera es dubtava de la seva continuïtat. En Quim Massegú, la Rosa Ma. Marcos i en Santi Palomeras han revifat les brases del grup i han completat completat l’elenc per preparar l’obra, nous actors provinents del grup que l’any passat es va iniciar amb els Pastorets. I aquí hem de parlar d’actors sarrianencs revelació, com en Jordi Pla, l’Elena Cairó, en Joan Puigmal, la Meritxell Pla i la Rosa Soler. Actuen, a més la veterana Rosa Ma. Marcos, en Santi Palomeras i en Raúl Molina. La direcció ha anat de la mà del provat tàndem, en Pep Massanet i en Quim Massegú, dos apassionats del teatre amb majúscules. L’espera ha valgut la pena, ja que l’aparició en escena de nous actors sempre és un esdeveniment, una porta oberta al futur.

Fora de mare (Fuera de Quicio) és una obra de l’any 1987 del dramaturg José Luis Alonso de Santos, el mateix autor que “La estanquera de Vallecas”. Els interns d’un psiquiàtric ens emporten cap un món surrealista on a vegades no es distingeix el que és real del que és imaginat. De fet, com molt bé diu la dita “de bojos n’hi ha més fora que dins”, els interns són tendres, vulnerables, només busquen la seva felicitat i acaben per adonar-se que els que estan a fóra els estan enredant i confonent. És a dir, que si creuen i diuen el que han vist i sentit els prendran per bojos i per tant millor ni creure-s’ho ni dir-ho i oblidar-ho. Fora de mare és una comèdia d’embolics, fantasiosa, sorprenent, on tot es torna relatiu depenent de com es miri. La Rosa (Rosa Ma.Marcos) i el seu alter ego, la Rose, la seva consciència que parla en veu alta i a voltes la contradiu, convenç la jove Antònia (Elena Cairó), juganera i bellugadissa, de veure’s amb els interns del psiquiàtric masculí (l’imponent Jordi Pla i en Raúl Molina), i trobar-se a la cabana de la llenya.
El que semblava havia de ser una història d’amistat i d’amor entre malalts mentals, es complica amb una morta, tot plegat per acabar descobrint l’embolic de faldilles del director (Joan Puigmal) amb la madre vigilant (Rosa Soler) i que el psiquiàtric fa negocis amb els opiacis. Un final kafkià amb la sortida en escena de l’altra monja, (Santi Palomeras) que relata una pel·lícula de gànsters i els interns que se’l miren, incrèduls, tot menjant crispetes.
Aconsegueixen atreure la nostra atenció, no només per la trama, sinó pel farciment, amb alguns gags divertits. Un escenari amb poc atrezzo, que obliga als actors a treballar prop del públic, la qual cosa s’agraeix. Un vestuari auster però efectiu i un bon treball dels actors pel que fa als diàlegs, la dicció i l’expressió, on es veu la mà del director, en Pep Massanet.

Fora de mare es va estrenar a Vidreres i es representà a Sarrià de Ter el dos de desembre, de 2007 dins de la XIX Mostra de Teatre. Que el grup de teatre A les fosques torni arrencar amb aquesta empenta és una excel·lent notícia”.
grup-alesfosques.blogspot.com

diumenge, 9 de març del 2008

Dones que treballen



Confesso que no havia celebrat mai el dia de la dona treballadora fins que un col·lectiu de dones de Sarrià de Ter va organitzar les primeres Jornades de la Dona, convocant-nos a participar-hi. Des de llavors, he procurat assistir als actes que se celebren i estar al dia dels moviments reivindicatius feministes. Recordo que, ara fa quatre anys vaig presentar una exposició, en qualitat de regidora de cultura, amb l’afegit de ser la única dona a l’equip de govern i que vaig demanar a les dones que acceptessin sense por els càrrecs de direcció, si en tenien l’oportunitat, ja que és en els llocs de direcció on les dones tenim menys presència. També vaig fer èmfasi en la lectura diària del periòdic, per mantenir-nos informades i evitar la fractura digital. Va ser una presentació molt mitinera, però el que vaig dir encara és vigent.

El dimarts les dones socialistes varen convidar Dolors Renau a una conferència per celebrar el dia de dona treballadora, que enguany coincidia amb la jornada de reflexió. És bo conèixer dones que han estat bandera de la lluita feminista i que han estat davant teu obrint camins. En política Dolors Renau ha pertangut a l’executiva socialista a Madrid, i a la Internacional socialista. Reivindica la subjectivitat en la política, que no ens moguem en grans idees i utopies, sinó que tinguem en compte les persones, el subjecte de la política.
Ens va parlar de canviar termes com el percentatge del PIB per avaluar el benestar, i va parlar del loving tender care, de la importància de l’entorn familiar.
Les dones sempre han tingut cura dels petits i dels grans, i l’enorme treball no remunerat que fan les dones no està recollit en les estadístiques. Pia Bosch en el seu bloc en parla amb millor coneixement que no pas jo, per tant us remeto al seu article. www.piabosch.cat

Dimecres, Esperança Permanyer. En representació de l’Institut Català de les Dones, va inaugurar a la sala Patronat l’exposició Fotògrafes pioneres a Catalunya. Al debat, celebrat més tard al Coro, hi havia Rosa Agustí, representant de l’associació de dones empresàries gironines, Glòria Poyatos, de CCOO, Esperança Permanyer i la moderadora, Mercè Lladó. La Mercè és una dona de les que estan a la lluita en primera línia. Llevadora de professió, des de la seva feina al CAP de Sarrià de Ter, fa una tasca enorme de conscienciació, en temes de salut, a totes les futures mares i sobretot a les dones immigrants. A més és una lectora empedreïda i cinèfila, i de tant en quant publica un tast en el seu bloc, llegir per viure (mercellado.blogspot.com)

L’Esperança va fer una reflexió sobre la creació de l’Institut de la Dona, les polítiques sobre la igualtat que es duen a terme en diversos departaments de la Generalitat de Catalunya i va fer repassar la història del treball femení i de la visualització de les dones. La Glòria, més combativa, va donar a conèixer dades salarials esmentant el fet que per la mateixa feina les dones cobren menys que els homes i va citar alguns casos particulars de sentències com les que equiparen el salari de les netejadores al dels peons. Va expressar també la necessitat que hi hagi més dones en l’àmbit judicial per fer complir les lleis contra la violència de gènere i més dones en el Congrés per anar elaborant lleis favorables a les dones i a la conciliació de la vida familiar. També va convidar a les dones a trencar el sostre de cristall, aquest topall invisible que ens marquen i també ens marquem i que ens priva d’accedir a llocs de més responsabilitat, però que ens demanen de més disponibilitat.

La Rosa també va treure estadístiques que mostren el talent femení desperdiciat, sobretot quan una dona deixa de treballar per atendre la família, i també el que es desperdicia per ocupar professionalment llocs d’inferior categoria laboral a la que ens correspon per la formació que aportem.

Alguns temes del debat varen ser prou interessants. Quan vaig comentar que els empresaris no són proclius a contractar dos persones en jornada parcial per un sol lloc de treball, per exemple en el comerç o en l’administració, la Glòria va esmentar el perjudici que suposa per les dones la poca cotització a la Seguretat Social, la qual cosa fa que hagin de treballar molts més anys per tenir el mínim de cotització. Al meu entendre tenia raó en part, ja que la jornada parcial només s’ha d’entendre durant un període de la vida laboral, la que coincideix amb la criança dels fills i per contra la dona perd molt contacte amb la seva professió si es queda a casa.

A la sala hi havia pocs homes. L’alcalde Roger Torrent, va comentar que a moltes dones els sap greu que s’incloguin dones a les llistes de partits seguint la norma de la llei d’igualtat, o sigui per obligació i no per les seves qualitats i capacitats. Bé, segurament aquesta és una discussió en àmbits juvenils. En el grup de dones més veteranes sabem molt bé, que a les dones no se’ns dona habitualment l’oportunitat d’estar a primera fila, tot i tenir més qualitats que molts homes. Sempre hi ha un amic fidel, un company de futbol, o un antic company d’escola, però un home conegut del qui fa i desfà i que passa pel davant d’una dona amb més currículum acadèmic. Per tant, aplaudim la norma de la paritat ja que, per fi, moltes dones podem estar en política en igualtat de condicions i per aquest motiu no ho farem pitjor que alguns homes, segur.

També va intervenir Lluís Aymerich per dir que les dones quan estan en llocs de direcció actuen igual que els homes o són encara més exigents, cosa que varen secundar Assumpció Grimal i Mercè Astor amb un exemple. Això és cert a mitges. Fins ara ha estat així en molts casos, ja que una sola dona no pot vèncer totes les inèrcies ni anar en contra de tot un equip directiu masculí. En el moment en què hi ha més dones a la direcció és quan es noten els canvis. Per tant, el que compta és la tendència i sortosament cada vegada hi ha més dones en llocs de responsabilitat.

També hi havia homes absents, però presents. Es comuna la opinió que els homes s’han d’involucrar en aquests tipus de debats, ja que el treball domèstic i la vida familiar és cosa de la parella. Les dones no podem liderar totes soles aquest canvi de la societat i, per tant, necessitem d’homes que ens entenguin i ens ajudin. Tant l’Agustin Jaime com en Roger Casero es varen quedar a casa amb la mainada perquè la Loli Fernández i la Sira Canyigueral poguessin assistir al debat.





El grup d'economistes al Maspujols

El dissabte em coincidia un dinar a Maspujols amb els companys de la facultat d’Econòmiques (promoció 1975-1980) i el dinar de dones de Sarrià de Ter. Així que vaig anar a la calçotada i al vespre em retrobava amb les dones del poble per veure l’obra “Tres cadires” al teatre de Sarrià de Dalt. Amb els companys i companyes de la facultat vàrem parlar de política, de les eleccions, del tripartit, de la Generalitat, de la feina, dels fills, de les famílies, en fi, del que parlem els amics que ens coneixem des de temps. Va sortir el tema de la conciliació familiar (alguns dels que varen arribar tard era perquè els fills tenien partit de bàsquet) i va sortir el tema de la promoció de la dona a la feina. La Montse Viladrich, doctora en economia mediambiental per la Universitat de California, San Diego, (www.grema.udl) ens va recordar que als EEUU les lleis que afavorien les minories havien donat molt bons resultats en el cas de les dones, però no en la població afroamericana. Vàrem tenir temps de repassar les “poques” oportunitats que els havien donat a la Generalitat, ja que tot i que la majoria de les companyes són tècniques, però el càrrec més alt és el de la Clara Díez, com a subdirectora de Comerç. Una altra de les excepcions és la Clara Ponsatí, membre del Institut d’Anàlis Econòmic i que representa el Cesic a Catalunya, però des de la UAB. (www.iae-csic-uab.es/ponsati). Molts companys varen coincidir que per afavorir la conciliació familiar ells també havien renunciat a una carrera professional de primera línia, ja que assumir-la obligava a la seva parella a educar soles els fills, una part important de la vida en comú que ells no s’han volgut perdre.

Al vespre, vaig aplaudir la selecció que la Cristina Vicedo des de l’Ajuntament, havia fet de l’obra “Tres cadires”, una producció de la companyia En tàndem, que mostra a l’escenari els dubtes i la fragilitat de moltes dones sense parella. Moltes cares conegudes, moltes dones i un bon acte de cloenda de les Jornades de la dona a Sarrià de Ter.

Quan aquest matí he llegit el Punt, he vist que la Lluïsa Faixedas , en el seu article presentant l’exposició “La ciutat de les dames. Dona i creació artística a la Girona medieval i moderna”que s’inaugurarà aquesta setmana, fa esment a un article que vaig escriure sobre l’ofici de les dones. Aquell article va ser contestat airadament pel jove polític Josep Vidal que em va titllar de reaccionària, i de forma elegant mesurada i professional per en Joan Llinàs que va assumir el retret al fet que en la guia sobre oficis del Consell Comarcal del Gironès, no s’esmentés a cap dona practicant de cap ofici. Valgui com exemple de la feina que tenim les dones per anar conscienciant a la societat i sobretot als polítics, de visualitzar el treball femení i estudiar la seva aportació en l’economia, tant la social com la familiar.

dissabte, 1 de març del 2008

Mossèn Gabriel Roura













Mossèn Gabriel Roura, enfilat a la bastida de la Catedral

Tots tenim en el nostre entorn més proper a persones que ens han influenciat i ens han ajudat a formar-nos. En el meu cas, mossèn Gabriel Roura va ser més que un capellà, un mestre, el qual em va ajudar, mostrant-me els camins de la tolerància i de la responsabilitat, en el trànsit de l’adolescència a la joventut, en una època en la que predominaven els tics autoritaris i la intransigència en qualsevol forma de mestratge.
Aquest dimarts mossèn Gabriel va morir sobtadament d’un atac de cor. Havia estat primer, vicari de la parròquia de Sarrià de Ter des 1965 amb Mn. Josep Estany i després rector, fins que l’any 1977 ja va passar a ser auxiliar de l’Arxiu Capitular a la Catedral de Girona.
Quan va arribar a Sarrià de Ter era un capellà jove de 33 anys, llicenciat en Història, amb la missió de vetllar per l’educació i formació religiosa dels més joves. De tarannà liberal i vocació socialitzadora, Mn. Gabriel va anar engrescant la colla de nois i noies i els va donar els medis i la cobertura per poder fer activitats juvenils. Va promoure els campaments i les colònies a la rectoria de Granollers de Rocacorba i la revista Carrilet instal·lada tot primer en el pis superior de l’església i després sota l’aixopluc de l’edifici de l’Ajuntament, no de l’equip de govern. En Quim Corominas, en Xavier Masdemont, l’Emili Torrent, en Pere Pòrtulas, la Nuri Fulcarà, en Xavier Sánchez, en Xavier Besalú, o en Joan Vila són alguns dels joves que millor podrien explicar aquesta època. En Josep Brugada també ho comenta en el llibre Sarrià, el paper de la història:

A més dels monitors, a la colònia hi residia el rector de Sarrià, mossèn Gabriel Roura i Guïbes, una persona molt estimada al poble, d’una liberalitat, d’un humanisme i amb una paciència infinites. A mossèn Gabriel Roura sempre li hem tingut un gran respecte i una gran deferència per la grandesa democràtica del seu deixar fer. Mossèn Gabriel va impulsar aquella colònia i altres iniciatives catalanistes en aquells anys de la Citrania. Els sarrianencs que vam conviure amb ell li’n restem profundament agraïts”.

A les colònies hi vaig anar des del primer any, el 1968, fins el 1976 quan vaig començar a treballar. Els records d’aquells estius són inoblidables: les activitats en plena natura, els jocs de grup, els treballs en comunitat, tot el temps lliures de la tutela dels pares i dels mestres, només vigilats pel mossèn i en Martí Ballada i la Dolors Xabé. Les colònies han estat per la meva generació el contrapès a una educació encara massa rígida i franquista, l’espai on vàrem aprendre mots en català i a relacionar-nos sense formalismes.

Com era preceptiu, a missa s’hi havia d’anar cada diumenge, però el mossèn no era una persona d’obligacions ni d’adoctrinaments. No es ficava amb ningú i deixava fer. Tant li feia si s’anava a l’església o no, però la majoria no ens escapàvem d’anar a missa el diumenge. Era el costum. Ell però, tenia altres idees. Recordo la passió amb què explicava el projecte de reforma del presbiteri, obra de l’artista sarrianenca Emília Xargay, amb el canvi de lloc de l’altar, seguint les recomanacions del Concili Vaticà II, i tinc molt present quan el bisbe Narcís Jubany va beneir la Mare de Déu de Misericòrdia, de planxa de ferro, per la Festa Major de l’any 1974.

Aquella va ser la seva primera obra de reforma, després en vindrien d’altres a l’edifici de la Catedral i també d’obres d’art, com el baldaquí i els retaules de la Seu, impulsades des del seu important càrrec com a president del Capítol de la Catedral de Girona.
Quan va deixar Sarrià de Ter, va demanar ser auxiliar a l’Arxiu Capitular i l’any 1980, ja era l’arxiver en cap. En Joan Boadas, l’arxiver municipal de Girona, li agraïa en un article el seu mestratge i predisposició per facilitar l’estudi de la documentació medieval que conserva l’arxiu catedralici. Així mateix, el seus notables coneixements ens paleografia el feien una de les persones més erudites en història medieval, tal com demostren els seus treballs sobre els evangelis carolingis, l’Escriptorium de la Catedral, els martirologis, entre d’altres.

El dijous, durant les exèquies, vaig tenir la sensació que assistia a una cerimònia molt antiga, amb tota la fastuositat amb què encara es mou el clergat. L’enterrament, oficiat pel bisbe Carles, envoltat dels canonges, amb l’encens que flotava com boira prop de l’altar i dels púlpits, els càntics, tot plegat em semblava molt llunyà. Mossèn Gabriel Roura va ser una persona senzilla, humil, un savi humanista, que va saber trobar en el reducte de la catedral el seu lloc, amb l’estudi dels textos antics i com servir a l’Església i a la gent, des del seu coneixement.

















mossèn Gabriel Roura, amb Josep Brugada, Nicolás Pichardo i jo mateixa, per la presentació del llibre Sarrià, el paper de la història, el gener de 2007.

Vàrem tenir ocasió de parlar amb ell llargament per la presentació del llibre “Sarrià, el paper de la història”, un moment en què es va retrobar amb els seus antics feligresos i amb molts amics. El va sorprendre el llibre, la seva gruixària i la quantitat de documentació que havíem trobat, la qual cosa ens va merèixer la seva felicitació. Venint del meu mestre, em va omplir d’orgull.

El gener de 2007, va pronunciar aquest discurs, a la sala del Coro.

La paraula “història” recorda uns temps feliçment passats en què era imprescindible aprendre de memòria –entre d’altres coses- la llista tan llarga com incomprensible dels reis gots o d’un seguit de dades i notícies que ben poca cosa ens deien. Amb el temps sorgia la pregunta: Però la història per què serveix? Aquest plantejament era ben legítim, si tenim en compte que la història era considerada com un simple relat de fets de temps passats. Però a poc a poc, fou possible adonar-se que els fets es referien a la vida de l’home en societat. Que uns semblaven més importants que d’altres i es va pensar que havia de tenir una causa. Així l’home començà a interrogar-se sobre el seu passat.

La història començava a ser considerada com una memòria col·lectiva. Durant molt de temps, unes minories dominants confondrien el seu propi passat amb el passat de tota una col·lectivitat. Aquest fou el llarg període d’una història de reis, de batalles i tractats diplomàtics.
Si en el segle XIX Jules Michelet té la intuïció que la vertadera història consisteix a recuperar el passat de tot un poble, la història oficial, acadèmica i docent, continuarà instal·lada en els seus “esdeveniments”. Durant molt de temps, la història fou relat literari i després relat erudit i en ambdós casos mai arribà a ser plenament innocent. La recuperació del passat en fou, per molt de temps, una justificació.

La memòria històrica va tardar temps a esdevenir memòria col·lectiva de tot un poble; solament quan ho aconsegueix, quan el passat no és una simple acumulació de records, ans un reconeixement dels fets en les seves connexions, en el seu esdevenir, és quan podem dir que s’ha recuperat el passat per a millor conquerir el futur. Aleshores, la història és molt més que un simple entreteniment o una evasió. La història significa abans que res, conèixer els fonaments de la nostra vida actual, saber d’on venim, qui som i augmentar les probabilitats de saber on anem. Aquesta reflexió que faig és conseqüència de la lectura, necessàriament ràpida i urgent, per atendre l’oferiment que els amics Assumpció Vila i Josep Brugada em van fer de presentar el llibre Sarrià de Ter, el paper de la història.

El treball que han fet els diversos i nombrosos autors assoleix realment la definició d’història local en el sentit tècnic i estricte del terme. Cada capítol o cada apartat és una vertadera sèrie de monografies de la vila de Sarrià, que fonamentades en documentació original, estudien la seva evolució històrica.
Cal remarcar el terme “document original”, puix constitueix la base del treball de l’historiador: “sense documents, no hi ha història”. Aquest principi que difongueren els historiadors francesos a les primeries del segle XX, queda confirmat amb escreix en el llibre de Sarrià de Ter, el paper de la història. L’elenc d’actors que han intervingut en la confecció del llibre que ens ocupa, han escrit amb coneixement directe els temes que tracten, a vegades en són fins i tot protagonistes, cosa que confereix fiabilitat als seus escrits, classificant-los en l’àmbit de “documents d’història”. Els diversos apartats o capítols del llibre Sarrià de Ter, el paper de la història, vénen a ser una mostra clara de múltiples facetes o formes de fer història.

El fonament lògic del tema ve constituït pels treballs arqueològics que ens donen notícia del passat més remot de la vila i el seu terme. L’arqueologia forma part de la Història sense textos. Els arqueòlegs amb la seva perícia, la seva pràctica i habilitat, han llegit els documents muts, sense lletres que són les pedres i els materials arqueològics que ens informen a bastament de la important vil·la romana del Pla de l’Horta i les seves adjacències, datades de finals del segle II o començament del segle III. Aquesta edificació constitueix la partida de naixement de la nostra vila. Sense deixar de recordar el magnífic Mil·liari amb la seva inscripció gravada en lletres capitals romanes del tipus librari. En el capítol corresponent podran llegir-la.

Avançant en el temps, Sarrià se significa amb la seva presència a través de la col·lecció diplomàtica, sobretot dels diferents estaments eclesiàstics. Els diferents tipus d’actes escrits sobre pergamí són la base del coneixement històric i la seva evolució en l’Edat Mitjana. Recordem el que hem dit més amunt. “Sense documents no hi ha història”. Cada document dóna notícia de l’acte que realitzen els actors davant notari: establiment, reconeixement de propietat, permuta de propietat, establiment de censos, absolució d’home propi, donació, venda, etc. Amb consignació dels actors. Aquesta és la notícia directa. En tot document notarial, però, hi consten una sèrie de fórmules de seguretat que donen fe de l’acte, de garantia de la seva realització i altres que responien a formularis notarials que tenien els seus orígens en els formularis del Dret Romà.

Les fórmules que acompanyen els documents són elements que mai s’han de deixar de banda, puix ens informen dels canvis que en les diverses èpoques i llocs es van produint segons es reflecteixen en les datacions. Seria de gran profit aconseguir la transcripció completa del centenar de pergamins que es consignen en el llibre, acompanyada de la corresponent traducció al català.

La descripció de l’època moderna, fins al dia d’avui, constitueix la forma d’història de tipus crònica, perquè els que descriuen fets o esdeveniments i les seves circumstàncies, es basen en historiadors solvents, com ara tota la qüestió de la guerra del francès o de la Independència, i en altres concernents a Sarrià, es basen en el coneixement directe de persones i famílies que han deixat petjada en el progressiu esdevenir de la població: pensem en les nissagues del paper que tant han marcat el caràcter dels sarrianencs.

Més directa és encara la historiografia del segle XX, amb la forta intervenció dels molts protagonistes de les accions narrades –sigui en forma d’entrevistes, sigui en les cròniques esportives, o en activitats cíviques i socials. Penso en el Patronat de pares de família, el teatre, les colònies de vacances i tantes altres activitats que es van dur a terme abans i després de la guerra incivil.

Per acabar vull fer memòria especial de la revista Carrilet. Com a tal revista ha estat una bona eina de relació entre els veïns, un entreteniment profitós i una distracció amena i familiar. Cal conservar-la, puix que a mida que passa el temps esdevé un dipòsit de material històric integrant-se en l’amplia selecció de bibliografia que enriqueix la cronologia de Sarrià de Ter
.

Gabriel Roura
Canonge arxiver, Arxiu de la Catedral de Girona