dissabte, 30 de gener del 2010

L'economina submergida



Durant uns dies, els diaris s’han fet ressò del comentari del ministre Celestino Corbacho sobre que a Espanya l’economia submergida pot arribar al 20% del PIB. Des del Ministeri d’Economia, la ministra Elena Salgado i el secretari d’Economia Jose Manuel Campa, varen dir que aquesta xifra era poc científica. De mètodes per mesurar-la n’hi ha, falta voler publicar les xifres, només s’ha de recordar que el Banc d’Espanya coneix a la perfecció quin és el volum de diner en efectiu “negre” en circulació. Però el cas és que el ministre Corbacho segurament coneix una realitat econòmica més propera a la gent, per haver estat alcalde d’ Hospitalet de Llobregat i per no pertànyer al mateix club elitista que els alts funcionaris del govern.

Algunes mesures per impulsar l’economia catalana que s’han aprovat recentment, com el pla Renova’t de l’ICAEN (Institut Català de l’Energia) pel canvi de finestres senzilles per d’altres dobles que millorin l’aïllament, han sigut ben rebudes pel sector que s’ha reactivat lleugerament. Només s’ha de veure la propaganda ales bústies i a les botigues de col•locació de finestres. S’ha dit en molts àmbits que no hi haurà demanda de construcció nova, sinó de rehabilitació d’edificis i aquest ajut va en aquesta línia, a més de procurar l’estalvi energètic futur.

El dilluns 25 de gener, Rafael Romero, president de la Cambra Oficial de Contractistes d’Obres de Catalunya, en un article de la Vanguardia, posava el dit a la llaga tot dient que el que pertoca és baixar l’Iva de les obres menors, les de rehabilitació d’habitatges que ara es fan, en la seva major part, sense factura. Cal recordar que les obres de gran rehabilitació que s’assimilen a nova edificació ja suporten un Iva reduït, i que el projecte d’economia sostenible preveu rebaixar l’Iva al 7% de les obres per la millora de l’eficiència tèrmica dels edificis (aïllament tèrmic) i les que facilitin la mobilitat de les persones (ascensors, agafadors, plats de dutxa, etc). Però les obres menors suporten un 16%, i a partir de juliol serà un 18%, massa import per no caure en la temptació d’esquivar-lo. Ara bé, un 7 o un 8%, és més raonable.

El que proposa el Sr. Rafael Romero ho trobo intel•ligent i es podria fer, ni que fos per un període temporal, sobretot per ajudar als paletes, manobres, pintors, fusters, instal•ladors, a trobar feina en la petita rehabilitació mentre dura aquest ajust econòmic. Sense obviar, que tota feina amb factura te una garantia al darrera.
Com va passar amb els ajuts a l’automoció, el govern espanyol que faci números. Més autònoms treballant, (més ingressos per IRPF i Seguretat Social), menys gent a l’atur (menys despesa social), més ingressos per Iva reduït, contra menys ingressos per l’Iva normal. Surten de seguida.

diumenge, 24 de gener del 2010

Hidroquinografia de Girona



L’element químic utilitzat pel revelat tradicional amalgama aquest col•lectiu de gironins que fotografien per plaer racons de la ciutat i de l’àrea urbana. Es varen conèixer en un curs de fotografia al Centre Cívic Sant Narcís i les seves exposicions van rodant per tots aquests espais socials germinadors de cultura i formació. Ara en podeu veure una mostra amb la difícil companyia de fragments de textos i poemes, a la sala del Centre Cívic de La Cooperativa de Sarrià de Ter.
Trobareu autors coneguts com en Quim Llunell, fotògraf oficial de la revista Parlem de Sarrià, en Jaume Roca, habitual a les Jornades del Paper i també professor de fotografia i d’altres amateurs com en Salvador Clotas, la Rosa Prunell, en Jaume Puig en Jordi Buissan, en Vicenç Rovira, la Gemma Roca, l’Àlex Sans i en Xavier Llauger, amb els que vaig compartir una copa de cava després de muntar l’exposició.
Tots, menys un, utilitzen la fotografia digital i el photoshop i, el repte és, jugant a endevinar, trobar qui utilitza la cambra obscura per treballar. Caldrà passar-se per la Cooperativa i veure les fotografies exposades, les hidroquinones. Sort.

dissabte, 23 de gener del 2010

La carta de colors



La major part dels municipis, amb el temps, han definit una carta de colors i una normativa urbanística específica per preservar els nuclis antics d’estridències cromàtiques i salvar edificis i elements urbanístics notables. A Sarrià de Ter la feina grossa es va fer quan es va elaborar el catàleg del patrimoni i el pla especial del nucli antic, però tot i que regeix des del 2006, algun veí te un ensurt quan vol canviar la porta d’entrada i la nova no s’adequa a la normativa. A vegades, la pífia no la fa un veí, sinó com podeu veure en la foto, els responsables d’una empresa amb la seva activitat al poble que han pintat una portalada de color groc canari.

L’empresa, una autoescola la qual llueix aquest color en la seva imatge corporativa, s’ha instal•lat en uns baixos davant de l’església i ha reconvertit un antic hort en un pàrquing. De primer va pintar la caseta del pou i després la portalada de la que havia estat la tanca de l’Horta, la paret de pedra que anava des de Sarrià de Baix fins al Pla de l’Horta, envoltant tota de la propietat dels Farró, els quals, com alguns amants de la història local coneixen, es varen arruïnar amb la construcció d’aquesta església.
Aquesta setmana hem estat ben divertits. El dilluns, mentre els operaris de la brigada municipal acabaven de pintar la paret del cementiri amb un to torrat o sorra, un pintor retolava una P de pàrquing en una de les cares de la caseta groga. L’endemà, la paret del cementiri lluïa un graffitti en solidaritat a una tal Marta, el qual fou ocultat d’immediat pel vigilant del cementiri, que disposava de pintura fresca. També la caseta, després del toc d’atenció de l’ajuntament, va canviar el groc canari per un color terra fosc, en consonància a la carta de colors i sense la indicació del pàrquing. Queda l’espectacular pintada de la portalada que espero treguin del tot i deixin la pedra vista.

Els canvis de normativa arribaran per fi al barri de Sarrià de Dalt. Des de fa molts anys hi ha polèmica entre els veïns partidaris de mantenir el color blanc exterior i els partidaris de pintar les cases amb colors pàl•lids. El blanc uniforma i dona un toc homogeni, però els habitants han modernitzat i renovat molt les cases i lògicament volen desmarcar-se de la imatge del grup d’habitatges Paulí Torras. També hi deu haver contribuït la proximitat amb el nou barri del Pla dels Socs, pintat amb colors divertits i alegres. El grup d’habitatges, promogut per l’empresa Torras Hostench el 1952, fou obra de l’arquitecte Joaquim Masramon i comptava inicialment amb una escola i una cooperativa de consum, per la qual cosa era un barri amb molta autonomia.

Moltes coses han canviat, la Cooperativa és ara el Centre Cívic i l’escola pertany a la Fundació Ramon Noguera i les cases són propietat dels seus habitants, no de l’empresa. I encara que els canvis ara només siguin estètics, benvinguda la nova carta cromàtica.

dimecres, 20 de gener del 2010

tòpics: ús i abús



Després de conèixer la noticia que el govern de l’Ajuntament de Sarrià de Ter vol cedir al Consell Comarcal del Gironès, més de 1000m2 per fer “un centre d’atenció al visitant” estem escoltant paraules i frases fetes no massa aclaridores.
L’alcalde, Roger Torrent, ha qualificat el projecte de “pioner” , “que posarà Sarrià de Ter en el mapa” i que crearà “sinergies” al seu voltant, potenciant l’oferta comercial del municipi. Per tal que un projecte sigui pioner hauria de ser el primer i a més ser innovador. El que proposa el Consell Comarcal és una rèplica en petit de Món Sant Benet, el conjunt turístic estrenat a Sant Benet del Bages, finançat en la seva totalitat per la caixa Manresa, el qual compta amb una oficina d’atenció turística, una botiga de productes de la comarca, un restaurant, sales per conferències i exposicions, la Fundació Alícia de gastronomia, un hotel i, no ho oblidem, un monestir. En el projecte sarrianenc volen fer una cosa que s’hi sembli, però sense monestir, ni residència modernista de la família Casas. O sigui, de pioner, res de res, sinó una còpia en petit i sense el patrimoni, que és el que atrau els turistes.

Sarrià de Ter ja figura en els mapes físics i virtuals, pels que estan més habituats a les noves tecnologies, ja sortim en el programa Street View del Google Map, on podeu veure totes les cases, identificades una a una. En sentit figurat, que surti al mapa, vol dir que Sarrià de Ter compti, però a això no hi ajudarà un projecte d’informació turística, sinó el que som capaços de fer com a persones i com a col•lectiu, en àmbits com la recerca, la cultura o l’urbanisme.

La paraula sinergia se sol utilitzar en l’àmbit comercial, per indicar l’associació o la proximitat de dos establiments, que es nodriran conjuntament de la presència de compradors. Pretendre que els possibles visitants al centre d’atenció entrin a comprar en els comerços sarrianencs és fer volar coloms. L’emplaçament seria ideal per un Schlecker, però a ningú se li acut cedir un equipament municipal a un particular sense un lloguer, oi?. Doncs el mateix hauríem de pensar d’aquest projecte. Ni de bon tros generarà l’activitat econòmica que pot fer un supermercat.

L’emplaçament, al llarg de l’Avinguda de França, és considerat un lloc ideal pels defensors del projecte. A Sarrià de Ter coneixem bé el turisme de carretera, el que s’atura per utilitzar serveis. El seu mai és un destí final, només un destí de pas. Segurament s’hi pot parar algun turista provinent de França, de camí a Girona, una il•lusió que durarà mentre la sortida de l’AP-7 estigui a Sant Julià de Ramis. Quan Acesa construeixi la de Sant Gregori, d’estrangers no en veurem ni un. Si el projecte es basa en donar informació als gironins i a algú de Barcelona que s’equivoqui de sortida, convindreu en que es tracta d’un projecte sobredimensionat.

En una entrevista de Ràdio Sarrià, vaig sentir comentar que aquest projecte “hipotecava” l’equipament cultural. No és ben bé així, una hipoteca es un préstec amb garantia real amb una data de venciment. En aquest cas, cedim la propietat sine die, o a 99 anys i ens quedem amb el préstec. En aquest equipament s’hi ha inclòs tot l’import de l’aprofitament mig del sector, per tant, s’hi ha invertit diners que es podien haver destinat a finalitzar la Biblioteca sense haver de sol•licitar cap préstec.

La regidora i consellera comarcal Dolly Grau, quan va defensar el projecte en el ple del Consell Comarcal, va dir que estava satisfeta per què a partir d’ara Sarrià de Ter no seria recordada per la pudor i el fum de la Torras. Aquesta empresa va deixar d’emetre efluvis pudents l’any 1993, la xemeneia es va enderrocar el 1997 i el 1999 es varen crear les primeres Jornades del Paper, precisament per desfer-nos d’aquest estigma. Curiosa la memòria olfactiva de la regidora i que oblidi d’altres actuacions més recents de promoció del poble.

En l’article del regidor Lluís Aymerich, “Sarrià, això és el que som” torna a confondre als lectors. Segons ell, amb aquest conveni, mantindrem tot el nostre patrimoni sense cap cost pels veïns i veïnes i en el centre també hi tindrà cabuda una mostra de l’ofici paperer: primer pis, secció plafons. Estaria bé que, com advocat, fes pedagogia i expliqués les conseqüències legals per Sarrià de Ter d’una cessió d’ús al Consell Comarcal del Gironès.

Llegint la lletra petita qui realment no hi posarà un cèntim és el Consell Comarcal del Gironès. Amb el que vol cedir el govern de l’Ajuntament de Sarrià de Ter, (2M€) la subvenció sol•licitada al FEDER i la subvenció de la Generalitat per un import de (0,9M€), l'equipament els sortirà de franc. Això si que és sortir a pescar i trobar ànecs.

dimecres, 13 de gener del 2010

Parlem del Ter



Aquest dissabte, els de la revista Parlem de Sarrià, hem preparat un debat per parlar sobre la situació del riu Ter al seu pas per les comarques gironines. Els ponents seran la professora Anna Ribas, del departament de Geografia Humana de la UdG, membre del club excursionista de Sant Julià de Ramis i autora de l'article "El Ter a través dels mapes", de la revista Parlem de Sarrià, número 70; en Francesc Camps, president del Consorci Alba-Ter i alcalde de Celrà; en Dani Boix, de l'Institut d'ecologia aquàtica de la UdG i membre de la Comissió Rius de l'Associació de Naturalistes de Girona, i moderarà, l'Ivan Bustamante, biòleg, en representació de la revista.

El debat serà el dissabte 16 de gener a les 6 de la tarda, a la sala del Coro, de la placeta de la Font, de Sarrià de Ter. Després es passarà un dvd que mostrarà el recorregut de la sèquia Vinyals. Ah, i no hi haurà pica-pica.
Us hi esperem

dissabte, 9 de gener del 2010

La prioritat és el servei



Cada dia al matí, veig els nois i noies del meu barri que s’acosten a la parada de l’autobús del Coro per anar a l’Institut. Xerren, comenten les seves coses mig adormits, la colla es va engandrint fins que els endarrerits arriben al ensems que el bus. Els saludo i em corresponen, amb la natural timidesa dels adolescents. Mitja hora més tard, pels volts de les nou, els nens i nenes de l’escola Montserrat esperen en una altra cantonada, aquí sempre amb algun pare o mare que els vigila.

El divendres 8 de gener, començava el segon trimestre escolar, amb polèmica, ja que alguns centres i mestres haurien preferit endarrerir l’inici. Per l’any que ve s’encetarà un nou calendari escolar i, enlloc d’aquest tradicional 8, es començarà el 7 de gener, per esgarrapar una setmana de festa al febrer. Suposo que serà un encert i, tant els mestres com els alumnes, ho agrairan. Els pares no ho sé, sempre els és difícil compaginar la feina amb els horaris escolars, però si fins ara se’n han sortit, també s’organitzaran.

Aquest divendres el Consell Comarcal del Gironès va decidir unilateralment suprimir el transport escolar per por del gel i les nevades. La presidenta, Cristina Alsina, ha dit que va seguir el protocol per deixar 2.623 nens i nenes al carrer parant la fresca. El regidor d’ensenyament de Sarrià de Ter va posar-hi voluntat i de parada en parada, va alertar tothom que no hi havia autobús. Voluntat tanta com vulguis, però els vehicles els varen posar els pares i mares que eren al poble, fent diversos viatges fins l’escola i l’Institut. A Sant Gregori encara esperen algú que els avisi.

El dia set havia nevat en diversos indrets, a Olot, a La Jonquera, a Camprodon, però a Girona i comarca ni una volva. Els responsables del Consell Comarcal de la Garrotxa, més conscients del servei que representa el transport escolar, varen estar de guàrdia tota la nit, fent el seguiment de la tempesta, fins prendre la decisió a les sis del matí i, tot i haver nevat el dia abans, els autobusos varen sortir. La informació de la Generalitat tant afectava a uns com als altres, però els responsables del Consell Comarcal del Gironès se’n varen anar a dormir ben tranquils.

Als pobles sabem que fan més favor unes botes que sabates de taló d’agulla, que la pluja i la neu mullen, l’aigua crea fang i el fang embruta. La pala i la pila de llenya són a punt per una emergència i al rebost hi ha proveïments per uns quants dies. Estem més preparats que a ciutat, però valorem els serveis que paguem i considerem que és un deure i una obligació per les autoritats fer que tot funcioni amb la màxima normalitat. Les causes de força major són per tothom comprensibles, però si qui ha de prendre les decisions és de mena poruc i s’espanta quan el termòmetre baixa als quatre graus, que es quedi a casa guaitant el parte metereològic per la tele i deixi el càrrec a gestors més competents.

Si la senyora Cristina Alsina creu que la presidència del Consell Comarcal del Gironès és un esglaó més per la seva promoció vers l’alcaldia de Girona, a la resta dels municipis ens importa un rave. A nosaltres, el que ens preocupa és la qualitat del servei, no les intrigues de palau.

dijous, 7 de gener del 2010

Estrella Damm torna a encertar



On vàrem passar el fi d’any no hi havia ni tele ni ràdio. Xerràvem pels colzes del menjar, que si era millor el vi amb cabernet sauvignon i syrah que amb carinyena, que si el pollastre farcit amb peix era més saborós que el tradicional de prunes, ou i botifarra, que quina delícia la salsa de gambes i, d’una conversa intranscendent passàvem a una altra encara menys. Cada vegada parlem més de gastronomia i menys de la família i així ningú pren mal. Cap a les dotze, en Pere va obrir la copa amb els grans de raïm i va començar a cantar les campanades. La Marisol somicava, no potser, deia, un cap d’any sense el rellotge de la Puerta del Sol, no pot ser bo. Nosaltres contents, sense la temptació de veure la Belén Esteban ni cap altra mediàtica, ni guaitar els adolescents bevent i fent el ximple a la Plaça Catalunya.

L’endemà vàrem saber que el darrer anunci de TV3 del 2009 havia estat el de la cervesa Estrella Damm. Llàstima de la dicció dels actors, perquè mira que arriba a ser bo, amb cites del poetes “estima el teu ofici, vigila cada detall” de Joan Maragall i “Tot està per fer, podem aixecar el vol, tot és possible” deia Martí Pol, esmentant la feina ben feta del Barça i la que pot fer cadascú.

“El que diguin els altres tant se val, la feina ben feta no te fronteres, no te rival”. La publicitat fent coaching, aquest nou any 2010 promet.

dilluns, 4 de gener del 2010

Una nit de lluna plena



Balbina Alonso, la masovera del mas Clarà quan varen ocórrer els fets de la Mota.

El capvespre del 3 de gener de 1960, en Quico Sabater va aconseguir escapolir-se del setge dels guàrdies civils al Mas Clarà, a Palol de Revardit i, caminant per les muntanyes, va arribar la matinada del dia 5 a Fornells de la Selva, on pujà en un tren amb la intenció d’arribar a Barcelona.
Era previsible que en el 50è aniversari de la seva mort a Sant Celoni, els diaris tornessin a parlar del maqui més famós i de la seva espectacular fugida. Pel que sembla, queden molts punts foscos per esbrinar i això és el que ha estat fent en Joan Ventura en els darrers anys, lligant caps fins dibuixar en el mapa tot el recorregut d’en Quico Sabater des que va creuar la frontera.

Un dia, en Joan Ventura es va presentar a la feina i em va etzibar: Tu que creus, que es va escapar per la Mota o per la riera Xuncla? Mai m’havia parat a pensar quin havia estat el camí de fugida des del Mas Clarà, amagat entre les muntanyes de Palol de Revardit. En Sabater hi havia recalat atès que era una casa franca, amb gent de confiança, però feia poc que s’hi havia instal•lat el matrimoni jove d’en Joan Salas i la Balbina Alonso. Quan aquesta va advertir el mas Cervià, algú va alertar la guàrdia civil. En Sabater, coneixedor de la zona, devia saber com sortir d’aquell racó de món i, és probable, seguís el Riudelleques i la riera Rimau, ja que amb la claror de lluna, l’aigua el podia guiar. A més per la banda de la Mota i la República era per on pujaven els guàrdies, ja que a la vall de la riera Rimau no hi van anar fins l’endemà.

I com va creuar el Ter, va continuar inquirint? Si va seguir la riera Rimau (o Xuncla), aquesta desemboca al riu Ter. Però és complicat travessar el riu, podia haver creuat per la resclosa d’en Mitjans, amb el risc de relliscar i caure. Pel Pont de l’Aigua, era difícil, la caserna de la guàrdia civil hi era a tocar. El pont de la Barca també devia estar vigilat. Potser enlloc de sortir per la riera Xuncla, va anar per Taialà i el Ter el va travessar per la banda de Salt, o per la Pilastra, on el riu no te tanta profunditat. En algun lloc havia llegit que havia pujat fins Amer, creuant per un pont no vigilat: “No tenia temps” va dir-me tot segur, en Joan Ventura. Estava malferit, de dia es va haver d’amagar, no te lògica fer tants quilòmetres fins Amer.

Vàrem quedar un dia perquè li ensenyés on era can Sopa, a tocar el Riudelleques i la riera Rimau, el mas on viu l’Àngel Garcia i des d’on, deu anys enrere, pel 40è aniversari, l’Àngel i el seu veí, en Jaume Batista, m’havien conduït al Mas Clarà. Plovia i no ens varem entretenir a veure la zona, però va intercanviar impressions amb l’Àngel. Després vàrem anar a veure la resclosa d’en Mitjans i can Camaret, ja que en Joan Ventura sabia que en Sabater coneixia gent a Sant Daniel i potser des d’aquí va anar pel camí de darrera el cementiri, cap a Fornells de la Selva. Tota una odissea i a més, travessar el riu Onyar.

Al cap d’uns dies em va tornar a trucar, per dir-me que algú li havia dit que en Sabater havia creuat per Salt i a través dels camps i dels horts havia arribat a Fornells de la Selva. Moll com un ànec, li vaig dir. Tant si va passar per un lloc o un altre, el Ter portava aigua.

Amb motiu del 40è aniversari de la mort del maqui, en Joan Ventura ha preparat un llibre, “Tren Correu 1104” on explica amb detalls quan i per on en Quico Sabater va entrar per la frontera, en quines cases es va amagar i com va passar el seu darrer dia. La llegenda d’en Sabater és ben viva.

divendres, 1 de gener del 2010

El fotògraf d'Oscar Palazón



Comentava Xavier Antich en un article a La Vanguardia ¿Hablamos de fotografía? Del 28 de desembre, que desconeixem el treball d’altres fotògrafs de la Guerra Civil, a més d'Agustí Centelles, com varen ser els catalans Josep M. de Segarra, Ramon Rius o Andreu Puig i que no es poden veure aquestes imatges com testimonis notarials dels esdeveniments, o com obres d’art. “Els fotògrafs, no són testimonis neutres al servei de la pura objectivitat dels fets històrics. Una fotografia cristal•litza una interpretació dels fets”.

Arran de tota la polèmica sobre l’obra de Centelles vaig recordar que tenia un deute pendent amb l’Oscar Palazón a qui li havia promès comentar el seu llibre “EL fotògraf”. L’Òscar, va guanyar el premi de narrativa Sant Jordi de Sarrià de Ter de l’any 2004 amb el relat, “Els abismes del món” i, des d’aquest petit fil de coneixença, em va interessar llegir aquest llibre, recentment traduït al castellà, el qual ha anat acumulant bones crítiques.

La narració gira entorn l’Enric, un jove fotògraf que inicia un viatge per allunyar-se de la seva parella, (la seva dona l’ha foragitat de casa en descobrir que fotografiava adolescents ens situacions poc artístiques) i que troba, per casualitat, en un antiquari de Pembury, a Anglaterra, un quadern d’en Sebastià Company, un republicà espanyol fotògraf al camp de concentració de Mauthausen durant la Segona Guerra Mundial. La història del diari el va embolcallant i l’Enric comença la recerca del fotògraf. Al mateix temps, descriu la feina que feia Sebastià a Mauthausen, ajudant de fotògraf d’un oficial de la SS, el qual a més de ser perfeccionista en les fotografies, diguem-ne comunes, com retratar els presoners afusellats o electrocutats, sense que es vegi el reguer de la sang, també te una espantosa dèria estètica i filma la mort de noies violades buscant un sentit artístic a la violència i la mort.

Sebastià amaga negatius i positivats i aconsegueix fer-los arribar a l’exterior, amb la finalitat que de fóra es coneguin les atrocitats de dins el camp. Sebastià, una vegada alliberat, perseguirà l’oficial Zimt per tot França, fins arribar a Cambrils, la darrera població on s’instal•larà l’alemany. Però aquest, fart de ser perseguit, se les empescarà per confinar a Sebastià en una residència per malalts mentals. Quan l’Enric troba Sebastià aquest veu la possibilitat de fer engarjolar al nazi i reinicia la persecució. Hàbilment, Òscar Palazón confon al lector amb les identitats dels dos personatges, situant la novel•la una altra vegada en la ficció.

A mesura que avances en la lectura del llibre, es fa impossible evitar paral•lelismes amb la vida i treball de Francisco Boix, el fotògraf català que va sostreure negatius del camp de Mauthausen que varen ser crucials per condemnar alguns oficials de la SS en el judici de Nuremberg. Les fotos de Paco Boix, publicades a la revista francesa Regards varen donar la volta al món provocant una enorme esgarrifança. La Guerra Civil espanyola va ser la primera guerra on els fotoperiodistes com Agustí Centelles o Robert Capa varen tenir tant protagonisme com els soldats, fet que continuà en la Segona Guerra Mundial.
Com comenta en Xavier Antich, “en cada fotografia es troba inscrita una pluralitat de decisions que subjectivitzen inevitablement el resultat” .