divendres, 27 de març del 2009

Les imatges de la Costa Brava



He estat uns dies a Niça amb el meu germà, en una Fira de paper tisú. El dimarts, abans obrissin el Palau Firal, vàrem anar a fer un cafè al Passeig dels Anglesos. A aquella hora del matí hi havia força activitat, sobretot molta gent corrent pel passeig i d’altres, érem a França, passejant el gos. També un home amb una màquina anava fent platja, és a dir, refeia el que les llevantades havien malmès i deixava un bon tros de sorra planera. La sorra és un dir, ja que només són rierencs de mida força grossa, com els que et trobes a la platja de Cadaquès.

La badia de Niça és molt ampla i no costava gaire, recolzada a la barana del passeig, veure l’horitzó. Com en una de les fotos que s’han publicat a bastament amb motiu del centenari del nom de la Costa Brava i del Fòrum gastronòmic de Girona, en la que es veuen un home i un nen mirant la “ratlla del mar”, com diríem als menuts. “Vés nedant fins la ratlla i torna”, hem dit mig en broma a algun valent que ens reptava a nedar.
El nom de la Costa Brava és la feliç idea de Ferran Agulló per promocionar-la com la rivière francesa. A la Côte d’Azur, de glamour potser encara li’n queda, però d’encant natural no gaire. Avui en dia les ciutats estan molt urbanitzades i per veure verd un s’ha d’enfilar cap als Alps Marítims. Millor, veient el resultat a França, que la Costa Brava no hagi seguit el mateix camí, encara que segons els resultats del Debat Costa Brava, recordo que una de les fórmules que proposaven per revitalitzar la zona, era precisament fer “ciutats” amb serveis i negocis propis, deixant el turisme com una activitat secundària.

Tornem a la imatge promocional. En el dossier Cultura/s del diari La Vanguardia del 18 de març, en Jordi Batlló signava un interessant article que titulava “Iconofilias”. La seva reflexió sobre la imatge triada per promocionar la Costa Brava era si realment volia dir allò que sembla ens volen dir, una imatge de promesa, una mirada més àmplia, o si amaga una altra interpretació. Deia l’autor, “que en mans d’un artista asiàtic, l’horitzó vol dir desesperació, vertigen del suïcidi, en qualsevol cas que alguna cosa anirà pitjor”.
És possible que als responsables de l’agència publicitària Be Brand se’ls hagi escapat aquesta interpretació, i que en desconeguin el seu sentit? Perquè una cosa és fer una publicitat barateta, estalviant-se contractar un fotògraf i comprar fotos d’agència que semblen de la platja de Sant Pere Pescador o del Coll de la Marrana, però que ara tot el món mundial ja sap que no ho són i, una altra, no conèixer l’ofici. Tinc entès que en les agències de prestigi es contracten persones amb una carrera humanística (filòlegs, filòsofs), precisament per definir els conceptes de les campanyes publicitàries. Pel que es veu, se’ls va escapar un enorme detall, que ha perjudicat el nom del que precisament volien promocionar, la Costa Brava.

dissabte, 21 de març del 2009

Rodin al Caixafòrum



L’estàtua del Pensador d’Auguste Rodin presideix, des de final de febrer, l’entrada del Caixafòrum de Madrid. Al seu costat, les sis escultures dels burgesos de Calais semblen anodines. El Pensador ha recobrat la seva càrrega simbòlica, com a símbol de democràcia, des que ha deixat el tranquil jardí del Museu Rodin de Paris per viatjar per les ciutats, en alguna d’elles seguida de polèmica, com la que el va situar el 1993 a la plaça de Tiananmen de Pequin. Un atleta, prest a sortir corrent, però silenciós i pensant. No sé si tota la profunditat de l’escultura es copsada pels vianants atrafegats del Passeig del Prado, però he trobat que la idea d’apropar l’art al carrer era una bona benvinguda al Caixafòrum. L’exposició és temporal, com totes les exposicions que es fan en aquest recent estrenat Centre Cultural.

Aquest dimecres, he esgarrapat una estona abans d’agafar l’AVE a Barcelona, des de la plaça d’Atocha per entrar-hi, ja que des de la seva inauguració no n’havia tingut l’oportunitat. A la segona planta es pot veure una exposició del fons d’art contemporani de “La Caixa” anomenada Zones de risc, on diferents artistes exploren la seva visió actual de la societat. M’ha sorprès veure tants treballs audiovisuals o videoart, que pretenen conscienciar l’observador, més que res, perquè trobo és un medi ideal per la denúncia i també la transgressió: l’energia que transmet la filmació d’un partit de futbol a Brasil, sota la bandera nacional, sentint tota la cridòria del camp; el joc dels “trompos” a Mèxic, “A morir”, un joc violent sense sang, reforçat en estar gravat en blanc i negre, o be un vídeo que denúncia la impossibilitat de les dones iranianes per cantar en públic, mentre els homes ho fan a pleret. La reflexió hi és garantida.



En el tercer pis, una antologia de Maurice de Vlaminck (1876-1958) del moviment fauve del període anterior a la I Guerra Mundial. Aquest moviment es donà a conèixer l’any 1905 en una exposició conjunta amb André Derain, Henri Matisse i d’altres, on se’ls batejà com salvatges (fauves). Encara que fascinat pel color de Van Gogh i la llum del sud de França, Vlaminck se separa del traç enèrgic i s’interessa més per definir els objectes, les composicions i els paisatges dels camps propers a Paris i la vall del Sena. L’exposició és més convencional que l’anterior, suposo perquè ja ens hem acostumat a l’estil modern i l’entenem com un clàssic o burgès.

L’edifici del Caixafòrum és obra dels arquitectes suïssos Herzog& Meuron, una remodelació d’una antiga central elèctrica i el mur verd que tapa una paret mitgera, del botànic francès Patrick Blanc. Tot plegat, l’edifici i les exposicions, mereix una visita curta a Madrid. I si El pensador de Rodin continua el seu periple per les ciutats, trigarà a tornar al seu palauet de Paris.

diumenge, 15 de març del 2009

La carta de navegar



L’equip de govern de l’Ajuntament de Sarrià de Ter ha decidit prescindir de l’Àrea de Serveis Socials del municipi. En principi, es pretén aprovar en el ple proper del 31 de març la nova plantilla de personal, juntament amb el pressupost, per després acomiadar l’educadora i la treballadora social. Amb posterioritat, el servei bàsic d’assistència primària el donarà el Consorci de Benestar Social del Gironès, amb la presència d’una persona una vegada a la setmana. Es deixaran de banda, d’altres serveis que l’Àrea actualment està oferint, com les politiques d’atenció a la Gent Gran, Joventut i de la Dona i ja veurem com queda el contracte amb Jubilus, amb l’assistència domiciliària que finalitza a finals d’any.

L’únic argument que se’ns ha donat per prendre aquesta mesura és l’econòmic, s’ha de reduir la ràtio de personal de l’Ajuntament i s’han d’amortitzar les dues places per manca de pressupost, en cap cas que el servei no sigui el correcte. Com és que només en dos anys hem arribat a aquesta situació de penúria econòmica?. Com és que només es pensa en treure un servei, el d’atenció a les persones, bàsic en aquests moments de crisi i no es pensa en aprimar d’altres serveis que ara tenen menys càrrega de treball, com els serveis tècnics, per exemple? La resposta és simple, qüestió de prioritats de qui exerceix l’autoritat a l’Ajuntament.

Quan el 2007 es va augmentar el personal de l’Escola Bressol Confetti per escolaritzar a tots els nens i nenes de 0-3 anys de Sarrià de Ter, vàrem comentar que aquella mesura, necessària i amb la qual tots hem estat d’acord, deixava el pressupost sense marge de maniobra. El del 2007 i els futurs. Tot i això, tot i les nostres advertències, el govern no ha fet una bona gestió de personal ni una bona gestió pressupostària en aquests dos anys de govern. Tan aviat es va veure que els ingressos per construcció es reduïen, s’havia d’haver controlat la despesa amb més rigor, sense cap caprici. D’exemples n’hem donat prous: el nou model de Festa Major és molt més car que l’anterior, els regidors es varen dotar de telefonia mòbil amb accés a Internet, es va fer un viatge protocolari a Cuba per partida doble, el canvi d’imatge corporativa no era prioritari, o el cicle Fila O no era cap demanda de la població, per citar els més coneguts. Són despeses que en altres moments haurien passat desapercebudes, però en el seu conjunt són importants.

Tot i la migradesa, tot i no tenir partida pressupostària, el govern va tirar endavant una promesa electoral: la targeta per viatges +70, universal per tots els majors de 70 anys, amb una restricció d’última hora, de 3 euros per targeta. Es podia haver demorat, esperant millors temps, o bé es podia haver restringit a la població de menys recursos, ja que ara s’està donant una targeta a persones amb uns ingressos molt superiors a alguns treballadors mileuristes. En qualsevol cas, es tracta d’una nova despesa a afegir a la pobra hisenda municipal i una nova obligació per propers pressupostos.

Quan es varen aprovar les ordenances municipals per aquest 2009, no es va pujar el tipus l’IBI, l’impost sobre els bens immobles, en el ben entès que aquesta mesura ajudaria a les famílies a superar la crisi. És una mesura popular, de bon vendre, que agrada a molta gent. No conec a ningú a qui li agradi pagar impostos, però, en tractar-se d’una mesura universal, també ajuda als propietaris de locals de negoci i de pisos a millorar el seu benefici, ja que en cap cas deixaran d’apujar l’arrendament als seus llogaters. En aquell ple, varem comentar que aquesta mesura era insignificant a títol individual i familiar, però en el seu conjunt podia posar en perill algun servei, com així ha estat.

Tot plegat previsible, sobretot quan coneixes el funcionament de l’Ajuntament. Mica en mica, es va estenent la teranyina, fins que s’arriba a una situació límit i aleshores les mesures han de ser draconianes, dràstiques, traient el més feble: els serveis socials. No és la primera vegada que s’arriba aquesta situació, però en l’anterior, en Josep Turbau va obligar al secretari a prescindir de personal dels serveis generals abans de deixar desatesos els Serveis Socials. I precisament, pel fet de repetir una situació dejà vu, s’hauria d’haver previst. Si només es tracta de reduir la ràtio de personal (quin és el denominador, la població o el total del pressupost?), bé que es podia haver controlat al llarg d’aquests dos anys. No veig cap problema en demanar al personal administratiu polivalència i flexibilitat per substituir una persona de baixa. Només cal imaginació i empatia i voluntat de millorar la productivitat dels serveis generals. També, en el cas de personal de neteja, enlloc de contractar una altra persona per una substitució, bé que es podia haver contractat una empresa externa.

En qualsevol cas, la gestió de personal hauria de ser continuada, amb l’objectiu de donar el màxim de servei, amb les persones adequades i aprofitar la mateixa dinàmica del col•lectiu, baixes, jubilacions, excedències, per ajustar la plantilla. Malament rai, quan parlen d’amortitzar places, on nosaltres veiem persones que atenen persones. La gestió moderna de personal demana transversalitat i molta comunicació, de dalt a baix i de baix a dalt. En una situació de crisi no es pot tenir els treballadors en contra, ja que es perden potencialitats, idees per millorar i sinergies.

L’equip de govern navega amb vent en contra i sense carta de navegar. No n’hi ha prou amb el títol de patró per dirigir, si no se sap cap a on s’ha d’anar, i ja es veu que al primer escull hem embarrancat, perdent tots els sarrianencs, traient-nos un servei essencial. Continuant amb el símil del vaixell, sembla que per solucionar la via d’aigua, s’hagi decidit deixar anar llast, llençant els bocois d’aigua dolça per la borda. Si en el temps hem valorat i ens hem dotat de serveis com la policia municipal, sobretot com a policia de barri i de proximitat, la Biblioteca, el Centre Cívic, Cultura, l’Escola Bressol i els Serveis Socials, serveis que per la nostra població no ens corresponen però que són tan necessaris com en municipis més grans, és perquè hem considerat que s’ha de prioritzar la cohesió social i la convivència.
No és per art de màgia que a Sarrià de Ter no hi hagi problemes de violència, de drogues, que l’escola sigui una de les més ben valorades i que es practiqui esport a totes les edats, sinó perquè sempre s’han prioritzar els serveis a les persones. Fins ara, com a sarrianencs hem fet un esforç fiscal per mantenir aquests serveis, en detriment d'altres actuacions més lluïdes. Ara sembla s’ha instal•lat un discurs economicista, lleuger, on es prefereix programar xefles i festes per distreure, abans que els serveis bàsics. Anem a la deriva?

dissabte, 7 de març del 2009

Premi per la Dolors



Des de la terrassa de casa veig la mimosa del pati de ca la Dolors ben florida. La flor més primerenca s’adiu amb l’estil d’aquesta banyolina vocacionalment sarrianenca, activista pionera, mestre infatigable i inconformista. Ha estat un encert programar l’exposició retrospectiva de l’obra pictòrica de Dolors Xabé, tot coincidint amb les Jornades de la dona Treballadora, ella que no ha deixat mai de treballar, més pels altres i per la comunitat, que per si mateixa. “Vaig ser primer treballadora que dona”, ens diu en el fulletó que acompanya l’exposició. Esmenta al mestre republicà, Climent Guardiola, com l’artífex de la seva descoberta (de petita es defineix com esporuguida), qui la va empènyer a seguir estudiant, fins exercir també d’educadora. Encara que oficialment, de mestre de nens i nenes només ho va ser dos anys a Ripoll, ho va continuar fent tota la vida. Al creat Patronat de Pares de Família de Sarrià de Ter, seguint la petja del seu home, en Martí Ballada, a la Biblioteca, ensenyant manualitats i a fer els deures, convertint-se en l’ànima bessona de l’Anna M. Fornells ajudant-la a preparar els tallers i la decoració per cada activitat i a casa seva, on tothom te la porta oberta per demanar auxili per un punt complicat de la labor.

Va començar a pintar quan es va jubilar, cap a 1982, però ja havia adquirit coneixements de dibuix quan estudiava magisteri. Amb l’Isidre Vicens va aprendre a tractar el color i amb la Mercè Huerta va fer un taller de pintura de model. Tant la Mercè com en Narcís Jordi-Aragó no es varen perdre la inauguració de l’exposició, amb tot un munt de gent de Sarrià que va assistir a l’homenatge a aquesta dona menuda que dóna més del que rep.

Darrerament ha deixat el llapis, el guaix i els pinzells per aventurar-se en el photoshop. Deu haver assistit a tots els cursets d’informàtica de la Cooperativa, fins que ha descobert la utilitat personal de l'ordinador, la recerca de la informació a internet per la tertúlia a Ràdio Sarrià, i les imatges per les seves composicions. El cartell de les Jornades és obra seva, aquesta vegada fent referència als mites dels contes d’infants on es conreuen estereotips vers la dona, la fal•làcia del príncep i la princesa, les sabates impossibles de cristall, la condemna de la Ventafocs o l’amagada innocència de la Caputxeta. Un món blau d’il•lusió on virtualment hi apareixen els personatges de conte de la nostra infància, sortosament ja superats per contes més actuals i rigorosos.

“Hi havia una vegada un esperit inquiet”. El maig la Dolors farà vuitanta anys. Els darrers ha superat la mort d’en Martí i de la seva germana, la Carmelita. Acompanyada del fidel Lon, dels seus amics, veïns i familiars (en Xavier i en Joan Masdemont li actualitzen constantment les versions de l’ordinador), la Dolors continua ensenyant-nos que val la pena viure pel que ens queda per aprendre.

“A les persones que em coneixen, no necessito dir-los res. I pel que fa a les que no em coneixen: aquí em teniu fragmentada en totes les imatges que ens envolten”.
L’exposició és un recorregut per tot el seu univers, les seves preferències i les seves inquietuds. Aclaparada per les lloances de l’alcalde, la Dolors ens va dir que ella ja en tenia prou quan l’any 2000 amb en Martí havien fet el pregó de la Festa Major, però ara aquesta exposició, aquest premi, era més personal, i més pel fet de fer-lo coincidir amb les Jornades de la Dona Treballadora. Vital, bellugadissa, dona, sempre treballadora. Enhorabona Dolors i per molts anys!.

diumenge, 1 de març del 2009

Polítiques d'ocupació



El divendres, la sala d’actes del PSC va quedar petita per escoltar a Joan Josep Berbel, director del servei d’Ocupació de Catalunya (SOC), el qual estava convidat a parlar de “Politiques d’ocupació en temps de crisi. Els assistents, alcaldes i regidors d’ajuntaments gironins, alguns amb responsabilitats en l’àrea de promoció econòmica, varem escoltar atentament les novetats que planteja l’executiu català. L’atur, que ja supera l’11,4% de la població activa catalana ( en alguns barris i pobles amb forta immigració és superior), manté la tendència a l’alça ja que es preveu que l’economia estarà en recessió alguns anys i, sense creixement del PIB no es crea ocupació, sinó que se’n destrueix.

Les mesures del SOC són els plans d’ocupació que ja estan portant a terme alguns ajuntaments, els plans de formació ocupacional, sense cost, les beques per formació o préstecs sense interès (per cursar màsters però també exemple per treure’s el carnet de conduir de primera), els ajuts per desplaçaments per fer formació (entenent que no es fa al mateix poble), i sobretot les rendes mínimes per als aturats que es queden sense la prestació contributiva. Joan Josep Berbel va ser molt clar, en dir que es tractaven de mesures de xoc, per pal•liar els efectes socials de l’atur i per donar una sortida, sobretot en la formació, a trobar feina en d’altres sectors. Les dades també són contundents, en el sector de la construcció no es crearan llocs de treball en el futur i el sector de l’automoció s’enfronta a una reestructuració en profunditat. Els plans d’inversió del FEIL no tenen cap garantia de continuïtat, com tampoc els plans ocupacionals dels ajuntaments. Per tant són les empreses les que han de crear llocs de treball i és aquí on s’ha de posar el gruix de l’esforç, ja que les administracions, només crearan llocs de treball temporals.

Del públic va parlar Magda Casamitjana, l’alcaldessa de Roses, preocupada perquè el pressupost municipal no li dóna instruments per augmentar els ajuts a serveis socials (com per exemple bonificar el menjador de l’escola bressol), quan veu que en aquests moments aquesta mena d’ajuts són tant necessaris. També en Quim Rodríguez, pensant en Sarrià de Ter, va demanar quina activitat econòmica es pot atreure per compensar l’activitat que es perd amb Torraspapel. I en una altra línia, Tomàs Sobrequés va dir, entenent que allà hi érem presents molts regidors, que s’havia d’agilitzar tota la paperassa administrativa per la creació d’empreses i agilitar els permisos per projectes, ja que la mateixa administració posa pals a les rodes a alguns projectes empresarials.
De manera indirecta, en Tomàs havia contestat en Quim, ja que en el cas de Sarrià de Ter hi ha el projecte d’una Facultat de Medicina, que pot arribar a ocupar moltes persones i generar moltes potencialitats i sinergies i suposar un revulsiu pel municipi. A dia d’avui, l’Ajuntament de Sarrià de Ter no ha arribat a un acord amb els propietaris per la requalificació i el projecte no avança. Cada vegada que hem preguntat sobre aquest tema ens han dit que l’acord era imminent, però ja es veu que no és així i mentre, estem sense Facultat de Medicina i sense els possibles llocs de treball que comportaria la nova seu.

Des de les empreses sabem que el camí per créixer i crear llocs de treball, passa per la internacionalització. Si fins ara una empresa venia un percentatge a l’exterior, la fita a aconseguir serà del 50%. Obrir-nos a l’exterior, no cedir al proteccionisme, però defensar alguns models productius. No nomes hem de pensar en les empreses que produeixen béns, sinó també s’han d’internacionalitzar les de serveis, enginyeries, despatxos d’arquitectes, d’advocats, disseny, logística, etc i pensar que, potser el treball no tornarà a la ciutat o poble on residim sinó que haurem de considerar moure’ns per anar a treballar també a l’estranger. A curt termini l’Administració Central podrà continuar amb la seva política d’expansió fiscal, destinar diners per la inversió, per la liquidesa, per la solvència bancària, reduir les cotitzacions socials per afavorir la contractació, però a llarg termini, de continuar sense creixement, el dèficit serà insostenible i no es podrà garantir l’actual sistema de prestacions socials.
No és un panorama afalagador, però els que tenim responsabilitats econòmiques sabem que ja ha començat una marató, la lluita contra la recessió i la recerca de nous models de negoci i de treball que permetin redreçar l’actual tendència a decréixer.