dissabte, 31 de gener del 2009

Estat d'ànim


Exposició de fotografies d'Yvonne Heinert a l'espai Art Espelt de Vilajuïga

El periodista i redactor en cap de la secció d’economia de La Vanguardia, Ramon Aymerich, feia el dissabte una reflexió sobre l’estat d’ànim dels periodistes, dels actors econòmics i de tothom en general. Es té la percepció que en la premsa s’està sobredimensionant la gravetat de la crisi i que costa trobar notícies positives. En l’article parlava del futur del sector de l’automòbil, abocat a un model de negoci diferent del que hem viscut fins ara, una autèntica revolució.

El que si és cert, és que hi ha molts pocs periodistes que coneguin les empreses o que puguin donar notícies que no siguin les notes de premsa que els envien des de la mateixa societat. Ras i curt, és més fàcil donar les notícies dels ERO, que gratar i preguntar a cada empresa què està fent per sortir-se'n. En aquesta època, a vegades des de les empreses tampoc es tenen prou ànims per publicitar-se ja que tot està variant tant ràpidament que tothom prefereix passar una mica desapercebut. Però de notícies bones n’hi ha, només s’ha d’estar alerta.

Us en dono alguns exemples:
El dijous, en una reunió amb el grup socialista de Sant Julià, tot parlant amb un senyor propietari d’una petita empresa càrnia, em va comentar que les vendes a la seva empresa havien augmentat en un 5% i no precisament de la gamma més baixa, sinó que el filet de vedella s’havia venut bé. És conegut que tot el sector carni gironí està molt internacionalitzat, que exporta molt i que, ja que baixa la restauració, es continua menjant carn a casa.

El divendres, amb alguns membres de la colla que sortim a caminar els caps de setmana, vàrem anar a la inauguració de l’exposició de fotografies “Cap de Creus, roques i textures” d’Yvonne Heinert, a l’espai Art Espelt de Vilajuïga. La presentació anava a càrrec de Victòria Riera, directora del Parc Natural del Cap de Creus i ocasional companya de rutes. L’acte i el vernissage, amb vins del mateix celler, va acollir nombrós públic de Figueres, com l’actual alcalde Santi Vila i l’anterior Joan Armengué. Amb l’Anna Espelt varem tenir una estona per parlar de la feina i de la família. La DO Empordà s’està promocionant molt bé, sobretot a Girona i des del seu celler, posicionat com de gamma alta i de qualitat, està venent molt a l’estranger. La internacionalització no és cosa d’un dia, sinó el resultat de molts anys, de produir qualitat i de voltar pel món. A més, el celler Espelt, no només contribueix amb els seus vins a la DO Empordà, sinó que els seus actes culturals són un estímul per la zona altempordanesa.

En una de les trobades de la Pimec, en Pere Cornellà de Cafès Cornellà, ens va ensenyar la seva nova promoció “el cafè a la fleca”. Es possible que hàgiu vist a la vostra fleca unes capses amb una cafetera dins que es pot adquirir gratuïtament amb la compra de 60 càpsules de cafè. És competència directa del Nespresso de Nestlé, però amb aquesta promoció, Cafès Cornellà intenta entrar en el sector domèstic, quan fins ara només era present en el de restauració.

A la fira Eco-Si, celebrada el passat mes de desembre al Palau Firal de Girona, entre aquella barreja d’ofertes que anava des de les teràpies naturals, a l’eficiència energètica, les bicicletes amb bateria i els aliments biològics, l’empresa Frit Ravich de Massanet de la Selva presentava una línia de productes Eco, certificats com a productes ecològics: patates xip i fruits secs. Les notícies de la Fira responien a les habituals del número de visitants, sense fer esment a cap de les novetats presents i molt menys concretant en una nova línia de productes d’una empresa gironina. A vegades sembla que des dels diaris no es vulgui fer publicitat gratuïta, quan són notícies que segur interessen al públic.

A l'especial de Girona de La Vanguardia del divendres, en un raconet sortia una foto i la notícia que a partir d'ara els dissenys d'Antoni Miró es fabricarien a Olot, a l'empresa Natural Clothing del Sr. Falgueras, molt internacionalitzada, per donar un exemple del sector tèxtil que encara queda dempeus.
I per acabar, a la fàbrica de LC. Paper, de Besalú, estem iniciant les proves per fer el paper tissú en la nova màquina de paper i ja hem començat a comercialitzar el paper imprès a màquina de la MP2 per estovalles, en el segment de producte reciclat.

És cert que hi ha problemes a totes les empreses i a tots els sectors, industrial, serveis, turisme, comerç... La manca de liquiditat i la baixada de vendes és una constant arreu. Però també és cert que les empreses petites i mitjanes, arrelades al territori, estan fent esforços molt importants per aguantar el ruixat, mantenir l’activitat i créixer on no s’estava present. Per poc que aquest esforç comercial tingui una mica de resultat, es podrà capgirar l’actual estat d’ànim.
De totes maneres, jo també m'apunto a la confiança blanca que avui ens brinda en Miquel Berga en la seva columna del Punt. És un plaer veure cada dia la serralada pirinenca nevada (des del novembre), des del Canigó fins al Puigmal. Ens espera una meravellosa primavera.

Històries del Ple



Aquesta setmana hem tingut ple municipal. A l’ordre del dia només hi havia quatre punts, la moció que presentava el PSC sobre la retirada dels símbols franquistes del Pont de l’Aigua (recordar que ja s’havia demanat l’any 2005), la proposta d’aprovació inicial del projecte de la rotonda del carrer Via augusta, una de les obres que finançarà el Fons Estatal d’Inversió Local, el plec de clàusules per licitar les obres d’aquesta rotonda i l’aprovació inicial de la constitució del Consorci del Govern Territorial de Salut del Gironès-Pla de l’Estany-Selva Interior. (Podeu consultar el ple a la web de Ràdio Sarrià)

Després els Precs i Preguntes. En les meves intervencions trec alguns temes que són força recurrents: la Biblioteca, el POUM, la tanca del carrer Josep Flores, l’edifici Rafel Masó, entre d’altres que, em temo, duraran tota la legislatura. Aquesta vegada tocava tornar a parlar de la Biblioteca. Vaig demanar a l’alcalde ens informés de la signatura de l’escriptura pública de la cessió del local on s’ubicarà la futura Biblioteca, per part de la constructora Acciona. La seva resposta va ser que s’havia signat l’escriptura i, per tant, s’havia tancat l’acord en quant a la superfície del local, però que encara quedava pendent de dirimir la qüestió econòmica pel que fa al tema de la paleteria grossa (recordem, és una de les grans discrepàncies entre l’Ajuntament i la Immobiliària). L’alcalde té la virtut de fer trontollar alguns dels conceptes que tinc per ben assentats, ja que quan un signa una escriptura davant notari, els acords ja no són susceptibles de revisió, ja que les dues parts els han admès explícitament en el document. Queden, això sí, les salvaguardes pròpies de qualsevol construcció, derivades de possibles vicis i patologies de l’obra. Si l’alcalde creu que encara pot negociar i millorar la contraprestació econòmica les seves raons tindrà, però aquesta opinió no deu ser compartida pels advocats d’Acciona, que a hores d’ara donen per tancada la compensació a l’Ajuntament en concepte del 10% d’aprofitament mig del Pla Especial Cobega.

També vaig demanar com quedava la licitació de l’obra, ja que havien passat vuit mesos des que es va fer i ara tenim al davant un projecte modificat i un nou pressupost. L’alcalde Roger Torrent em va contestar que ara si es podien iniciar les obres, ja que per fi teníem el document de propietat i que, en quant a la revisió del pressupost, s’intentaria adequar l’obra a les partides que no tenen variació. Recordo que el mes de març vaig comentar també en el ple, que la licitació era prematura ja que no disposàvem de l‘acord amb Acciona i per tant no sabíem encara quina era l’obra final que s’havia de fer, i que tampoc no trobava lògic iniciar obres sense disposar de la propietat de la finca. Aleshores el secretari va intervenir per contestar que la propietat estava clara en la documentació de l’Ajuntament. Doncs ja ho veieu, no ho devia ser tant.

I per darrer vaig demanar a què feia referència el document entrat per la Generalitat de Catalunya sobre la renúncia a la subvenció del Pla d’Equipaments Culturals del període 2005-2007, a la qual cosa l’alcalde va contestar tot dient que amb càrrec a aquesta subvenció demanaríem certificar l’estructura de l’auditori. No sé si s’ha llegit les clàusules d’aquesta subvenció, però millor que deixi de fer volar coloms i digui les coses pel seu nom: és a dir que podem perdre la subvenció de la Conselleria de Cultura de 357.000 euros.

Diuen que la por guarda la vinya. En aquesta legislatura, la por a no invertir ens farà perdre temps i diners. Per por no es licita l’obra de l’auditori, quan feta conjuntament amb la de la Biblioteca s’hauria obtingut una rebaixa substancial pel sol fet d’obtenir economies d’escala pròpies de la grandària d’una obra. Per por, perdrem una bona subvenció. Per por, s’ha de fer obra provisional en l’auditori en una sortida d’emergència, amb el seu cost afegit. Per por no es fa la inversió en geotèrmia, quan es tenia accés a finançament especial de l’ICAEN. I tot per por a no arribar a poder finançar la totalitat de l’obra, mentre a la Diputació de Girona hi ha diners i recursos esperant els sol•licitin. Por a invertir i alegria, fins ara, en la despesa, aquesta haurà estat la norma d’aquest equip de govern en els seus primers dos anys de mandat.

Quan varem sortir de l’Ajuntament, en Josep Mir ens va dir, als membres del grup socialista, que en la seva època de regidor (va ser-ho per CiU) hi havia més sang i fetge i que ara tot era vaselina. Mig enriolats, li varem contestar que el debat ja no es feia en els plens sinó que s’havia traslladat als blocs. Sense demanar-li l’opinió, en Lluís Aymerich, primer tinent d’alcalde i cap del grup municipal de CiU, present a la conversa, va dir que als blocs només es deien que mentides. Acabàvem de sortir d’un ple on tot eren subterfugis, mitges veritats i encanteris dirigits als llecs en dret i economia i el senyor ens tracta als blocaires de mentiders. Vaja, sembla que el primer tinent d’alcalde te els conceptes democràtics ben clars.

diumenge, 25 de gener del 2009

Un tomb per Sarrià de Ter

Avui el dia s’ha llevat lluminós, brillant, calmat després de la tempesta del dissabte. He volgut anar a donar un tomb pel poble per veure què en quedava de les destrosses del vendaval, algunes de les quals les hem pogut veure a TV3 i per les fotos del post de Ràdio Sarrià. Per sort, les destrosses són materials i de poca importància, res a veure amb el que ha passat a Sant Boi de Llobregat, on han mort quatre nens en un accident estúpid i incomprensible.


Algunes tanques provisionals d’obra han caigut a la vorera. Sol passar sovint, quan fa tramuntana, una o altra cau, ningú hi pensa en la força del vent. Ara ha caigut la de les excavacions de la vil•la romana i, com que hi deurà ser uns tres anys, convindrà reforçar-la.



La tanca publicitària de l’Avinguda de França s’ha doblegat com un filferro i mira que en fa d’anys que hi era palplantada en el mateix lloc. Aquesta és una bona oportunitat per treure-la i fer neteja visual de l’espai públic.



Quan he passat per Sarrià de Dalt, no me’n he pogut d’estar de fotografiar dos de les noves banderoles de carrer que s’han col•locat recentment: Paulí Torras i Mn. Isidre Molar. Des de fa molts anys, a Sarrià de Ter, a les plaques de carrers amb noms de persones s’hi afegeix una breu descripció de la professió en què ha destacat, l’any de naixement i el de defunció. Forma part del concepte de ciutat educadora, que els carrers i les places expliquin la història del poble, dels fets ocorreguts i de les persones que han contribuït a construir el poble i que han deixat petja entre la gent, per la qual cosa se les honora i se les vol recordar amb el nom d’un carrer. Aquestes plaques substitueixen d’altres més antigues, però convindria fer l’esforç i canviar-les de nou, posant la professió i el període vital (també pel de Mn. Josep Poch).


Ja a Sarrià de Dalt era l’oportunitat per anar a veure les obres del TAV al Mas Boscosa, on fan un gran esbornac per una sortida d’emergència del túnel del tren. No em puc imaginar que a la plaça de can Nadal ens vulguin fer una destrossa igual. O sobra esbornac o faltarà plaça.



I poca cosa més. Alguns arbres caiguts ja els havien enretirat, els carrers són plens de branques i branquillons i de camí al mas Boscosa, prop de la deixalleria, algú devia trobar que els vint-i-cinc metres que li faltaven per arribar eren massa i va decidir deixar el sofà enmig del carrer. Devia estar cansat.

dilluns, 19 de gener del 2009

Bye, bye, Bush



amb el desig que s'acabin les guerres (Iraq, Gaza, Afganistan.....)

diumenge, 18 de gener del 2009

El Fons Estatal d'Inversió local



El divendres vaig ser present a la presentació per part de l’Ajuntament de Girona dels projectes que han estat aprovats per l’Estat (informació al MAP) per promoure l’activitat constructora en el municipi. Hi vaig anar en qualitat de representant de la PIMEC de Girona, de la qual sóc membre de la comissió executiva. En la sala d’actes de La Mercè, la regidora de Règim Interior i Administració, Amèlia Barbero i el tinent d’alcalde d’Urbanisme, Joan Pluma, varen donar a conèixer als empresaris del sector de la construcció les particularitats de la convocatòria i els projectes. Una xifra molt considerable per invertir a la ciutat de Girona, 16,36 milions d’euros (Iva inclòs), que tenen previst invertir en 67 projectes: una escola bressol a Montilivi (amb geotèrmia), les grades de l’estadi de Montilivi, el reasfaltatge de la carretera de Barcelona i carrers adjacents, reformes de paviment del sector Mercadal i de la plaça Vicenç Vives, la reforma de la plaça Marqués de Camps, de la plaça de la Diputació, el teatre del centre cívic Sant Narcís, la renovació de la pujada de les Pedreres, un sector de nínxols del cementiri vell i un seguit de petits projectes diversos i necessaris, com el canvi del tancament metàl•lic de tres escoles. La major part dels projectes ja es podran consultar a la pàgina web de l’Ajuntament de Girona. Els responsables varen destacar que en la licitació no es tindrien en compte, ni la baixa pressupostària ni la reducció del termini d’execució, ja que aquest ve determinat obligatòriament pel fet que pel mes de desembre del 2009, l’obra ha d’estar executada, certificada i liquidada, sinó es perdrà el 30% del seu import. A més, es redueixen els terminis per la licitació i l’adjudicació, de manera que les empreses tinguin el major temps possible per executar l’obra.

La finalitat d’aquest fons és accelerar l’activitat constructora i la contractació de persones a l’atur, inscrites al Servei d’Ocupació de Catalunya, ja que a partir del mes de març i abril, moltes persones esgoten la seva prestació. La contractació s’ha de preveure en funció d’un polinomi que la mateixa documentació estableix i s’ha de justificar en la certificació de l’obra. Aquest fons serà el que tindrà més repercussió a nivell estatal per activar l’economia, ja que es podrà veure a cada municipi com s’inicien obres que fins ara no havien trobat el finançament adequat.
A la mateixa sala vaig coincidir amb Remei Juanola, del gremi de Promotors de Girona i també membre de la Pimec. La Remei em va confirmar que els assistents a la reunió eren majoritàriament constructors d’obra pública i que aquest Fons, tot i la seva voluntat de potenciar l’activitat constructora, no servia pels seus associats, especialitzats en obra residencial, un sector molt castigat per la crisi econòmica i immobiliària. Els seus raonaments em varen fer plantejar alguns dubtes, corroborats per altres informacions de tipus financer, és a dir, que la major part d’aquest fons s’adjudicarà a empreses que no van tan malament, ja que fins avui han treballat en contractes amb l’administració (Generalitat, Diputació, Ajuntaments), i per tant l’efecte multiplicador del fons només es tindrà per la contractació de persones a l’atur i per les matèries primes utilitzades, però no serà de cap ajut a empreses mancades d’activitat del sector immobiliari.

Tot i així és una oportunitat que no s’ha de desaprofitar, tant pels ajuntaments que podran fer obra pública no prevista per manca de pressupost com pels constructors, els quals d’alguna manera hauran de trobar l’equilibri entre els treballs que tenen ara encarregats per les diverses administracions i els que poden optar per les noves licitacions. En quant a si el Fons Estatal d’Inversió Local haurà complert amb les expectatives de foment de l’ocupació, caldrà veure la seva evolució al llarg de l’any.

dissabte, 17 de gener del 2009

Totum revolutum



El dilluns 12 de gener vaig escoltar Entrada d’emergència, el programa d’esports que condueixen conjuntament en Marc Marquès i en Jordi Paretas. En Marc va anunciar que en Jordi acudia al programa, no com a col•laborador de la ràdio, sinó com a regidor d’esports, per aclarir comentaris sobre les subvencions a les entitats esportives que aquells dies se’n havia fet safareig a la ràdio. En Marc, quan va introduir el tema de l’article del meu bloc la Quina de la UES, va derivar com si en l’article es posés en qüestió les subvencions a les entitats esportives, cosa que va tallar molt correctament en Jordi Paretas, focalitzant el tema cap a la crítica a l’Ajuntament per no haver pagat, dins de l’any 2008, la subvenció promesa. El regidor d’esports va dir que, d’acord amb les entitats i, tot tenint en compte les dificultats de tresoreria de l’Ajuntament de Sarrià de Ter, es va decidir pagar en un 50% de la subvenció el mes d’agost i la següent el novembre, aplaçada més tard pel gener del 2009.

En sentir-lo vaig pensar que estava confonent tresoreria amb pressupost, quan són dos conceptes diferents. La tresoreria és el fluxe de caixa, els cobraments i els pagaments. Per tal que no hi hagi tensions de tresoreria i, per disminuir el gap (desfase) entre uns i altres, les empreses contracten pòlisses de crèdit per poder pagar les seves obligacions a l’espera que els arribin els diners per cobraments, un producte financer que si l’Ajuntament vol, també pot contractar. Normalment l’Ajuntament cobra uns impostos al principi de l’exercici, es reserva els diners de les partides que no pot aplaçar (nòmines, seguretat social, serveis, etc) i, quan el darrer trimestre arriben les transferències més importants, de l’Estat, de la Diputació i de la Generalitat, comença a pagar la major part de les partides pressupostades, entre elles les subvencions.

Per contra, el pressupost és la previsió d’ingressos i despeses, el que en una empresa seria la previsió de vendes i de compres. A diferència d’una empresa privada, en una hisenda municipal el que no està pressupostat no es pot pagar, encara que hi hagi tresoreria. Només es pot arreglar amb una modificació de crèdit, cosa que enguany no es va produir en la partida d’esports, només en la de la Festa Major. Per tant, la previsió del novembre no es va poder complir perquè no hi havia ingressos extraordinaris per modificar la partida i la solució més ràpida era pagar el mes de gener, amb la mateixa partida del pressupost prorrogat del 2008, però que tècnicament és a compte del 2009.
Que Jordi Paretas no estes al cas d’aquesta terminologia no m’estranya, normalment els regidors no tenen aquest nivell de coneixement del procediment administratiu, però si que ho sabia l’alcalde, per la seva formació i perquè rep la informació del secretari- interventor. El regidor d’esports va sortir a defensar l’equip de govern, tot i tenir informació parcial.

Per la meva sorpresa, el dimecres 14 de gener, un article penjat a la web de la ràdio Sarrià amb el títol “desinformació o mentida” signat pel mateix regidor d’esports, alimentava la polèmica carregant les tintes. Aquí em nombra Sra. Vila (en la tertúlia vaig ser la senyora que escriu en un bloc) i tant aviat sóc exregidora com regidora. Algunes de les preguntes de l’article les puc contestar amb tranquil•litat, prenent un cafè, ja que ens podríem allargar massa, però em sembla que la persona adequada per fer-ho és l’Àngel Mesas, aleshores regidor d’esports i responsable de l’activitat al pavelló.

La pregunta que fa referència a les subvencions a les AAVV que depenien de l’àrea de Cultura és fàcil de respondre: només se subvencionava l’activitat cultural de les entitats, prèvia memòria i pressupost aproximat, tant li feia si eren associacions de veïns com entitats culturals. Mai se’ns va ocórrer subvencionar un àpat popular. Si aquest criteri ha canviat, si les AAVV reben més subvenció i a més la cobren, ens en congratulem. Però el nostre criteri era objectiu i gens arbitrari, com molt ben va dir el regidor i cap del grup municipal del PSC, Roger Casero, al programa de la Terrassa de Ràdio Sarrià. I també va dir que no és la gestió del PSC de fa dos anys la que s’ha de valorar, sinó l’acció de l’equip de govern actual.

La lectura dels meus posts (articles en l’argot d'internet 2.0) continua essent superficial i per exemple, se m’atribueix una vinculació amb el calendari i l’Ajuntament que en cap moment he fet. Se m’acusa també de faltar a la veritat i de barrejar-ho tot, quan el que he dit ens els articles és empíricament demostrable, tant en la qüestió de les partides pressupostades, com en la de les despeses realitzades. Una altra cosa és que no agradi com les dic, la semàntica emprada, si una paraula és més adient que una altra, però aquest és el meu estil.

Si ens fixem en l’article desinformació o mentida, deixant de banda la visceralitat que s’hi entreveu, algunes paraules criden l’atenció pel fet que no semblen pertànyer al vocabulari del regidor: dos llatinismes, totum revolutum, que significa una barreja o amalgama, una paraula que mai havia sentit a Girona i el súmmun, (de la barra, afegeix), que si s’utilitza col•loquialment. Pel que he esbrinat, totum revolutum s’ha posat de moda en els cercle polítics de la capital i de les tertúlies, importada de les terres de l’Ebre on domina el clan de l’avellana, és a dir el nucli d’ERC.
Pel que sembla, ja que és en Jordi Paretas qui signa l’article i per tant n’assumeix la responsabilitat, encara que sigui un article coral, també és utilitzada entre els polítics de l’equip de govern de Sarrià de Ter.
Els joves introduint nous modismes i jo in albis.

dimecres, 14 de gener del 2009

La crisi afectarà els febles



Segueixo amb atenció el que publica l’escola Esade, ja que crec tenen una visió molt àmplia, diversa i contrastada de la situació econòmica actual. L’article que el director de l’Institut de Direcció i Gestió Pública d’Esade, Francisco Longo, ha publicat en la revista Esadealumni (revista 128) sobre l’atur, és molt clarificador i entenedor:

“En especial, el flagell de l’atur (s’estan pronosticant xifres al voltant del 20 per cent de la població activa) afectarà a milions de ciutadans. La durada del període recessiu serà aquí una variable fonamental, perquè condicionarà la capacitat de subsidi d’atur per protegir les famílies. A més dels seus efectes econòmics, els aturats es veuran desplaçats d’allò que constitueix, per a la majoria, el principal espai de socialització (recordeu Full Monty o Los lunes al sol), i la seva situació condensarà, simbòlicament, com en crisis anteriors, els temors i l’ansietat de tots. Particularment serà greu la situació d’alguns grups socials (immigrants, joves procedents del fracàs escolar o l’abandonament prematur de l’escolarització, més grans de 45 anys), l’ocupabilitat dels quals serà significativament menor. La crisi obliga, sobretot, a activar les polítiques de protecció adreçades a aquests sectors i a prevenir, en general, del risc d’exclusió que amenaçarà els grups més vulnerables. Per a cadascun de nosaltres, la crisi és vista, en allò que ens afecta, com a injusta. No hem fet res- sentim- per merèixer un empitjorament en les nostres condicions de vida i de feina. Per això, les percepcions socials dominants seran de descontent col•lectiu i de recerca de culpables. La desafecció de la política s’incrementarà i creixeran les expressions col•lectives de protesta. Anem cap a una esfera pública més sorollosa i conflictiva, tot i que moderada –cal esperar- per tradicions ja arrelades entre nosaltres de debat pacífic i civilitzat. Aquesta intensificació de la crítica social és explicable i, no pas en poques ocasions, justa. Ara bé, el pitjor que ens podria passar és que s’instal•li en la societat un reflex victimista i autocompassiu, en especial entre els joves, molts dels quals no tenen memòria de recessions anteriors. Les peculiaritats de la crisi a Espanya, amb les seves connotacions de fallida de model de creixement que ens ha acompanyat en les darreres dues dècades, ens convoquen, justament, a trobar les solucions en nosaltres mateixos. Ens particular ens eixigeixen ser més innovadors, més mòbils i més productius. Res de tot això s’aconsegueix sense esforç. Tant de bo trobem els lideratges que ens ajudin a seguir aquest camí.”

diumenge, 11 de gener del 2009

Un dia a Barcelona


Un dels quadres que il·lustren el llibre "El retrato de Dorian Gray"

Un d’aquests dies de vacances no festiu, vaig anar a Barna a voltar. La veritat és que en tinc poques oportunitats, ja que sempre hi he d’anar per feina i no tinc gaire temps per rondar, mirar botigues o veure alguna exposició. De fet quan entro en una botiga, tafanejo com si fes espionatge industrial, ja que no em fixo massa amb les coses sinó com les emboliquen, si utilitzen bossa o paper de regal, si aquest és del tipus seda o estucat, si la bossa és de paper o de plàstic, en fi, coses de l’ofici.

Havia quedat amb una amiga per anar a dinar a la zona centre i mentre l’esperava vaig entrar a la Fundació del Círculo de Lectores, del carrer Consell de Cent, cantonada Rambla Catalunya. L’exposició em va cridar l’atenció per la seva vivacitat, pintura sobre paper, colors vius que mostraven un món decadent, cafès i escenaris antics, partitures, cortinatges i làmpades, alguns quadres en una perspectiva impossible, diferent a la que estem acostumats. Les pintures originals són el treball encarregat als germans bessons Miguel Pablo i Manuel Pedro Rosado, de Càdis, per il•lustrar el llibre El retrato de Dorian Gray, d’Oscar Wilde, una edició de Galaxia Gutemberg. Els dos artistes, els quals signen com MP& MP Rosado, varen ser entrevistats a La contra de La Vanguardia per Víctor-M. Amela. Són dos bessons univitelins que treballen a quatre mans, de forma indistinta. La seva particular relació personal els ha portat a investigar el tema del doble, del reflex en el mirall i a pintar a través de fotos invertides.
Les pintures encaixen perfectament amb l’encàrrec d’il•lustrar el llibre d’Oscar Wilde, sobretot per recordar-nos la frase més famosa del bell Dorian Gray “l’únic de valor a la vida és la bellesa i la satisfacció dels sentits”.



L'escala de la casa Garriga Nogués, seu de la Fundació Francisco Godia

Per la tarda teníem previst pujar al MNAC per veure l’exposició de Juli González, però ens va temptar la idea d’entrar a la Fundació Francisco Godia, en el remodelat edifici del carrer Diputació que abans havia estat la seu de l’Enciclopèdia Catalana. Situada al cor de l’eixample, la casa Garriga Nogués és una obra modernista de l’arquitecte Enric Sagnier, rehabilitada i recuperada per la ciutat, pel fet de destinar-la a Museu i a Hotel. La Fundació ocupa la planta noble, on se situa el gruix de la col•lecció i la planta baixa on es fan les exposicions temporals i que ara acull el famós Maserati 250F vermell amb què l’empresari (1921-1990) va participar en les curses de Fórmula 1 a Alemanya i a Itàlia. El cotxe, exposat a l’entrada, competeix en bellesa amb l’exposició “De les avantguardes al segle XXI", amb obres de Magritte, Chillida, Picasso i Barceló. A la terrassa, s’exhibeix un laberint de jardins fet de resina dins d’una caixa en acer inoxidable de l’artista Cristina Iglesias, creada en honor als cubs de l’eixample i que reflecteix els edificis veïns.

A la primera planta es troba el gruix de la col•lecció que va del romànic, a l’ art medieval, la ceràmica, el Renaixement fins el Barroc i en el passadís al voltant de l’escala, es troben les obres del Modernisme. Tot exposat en sales nobles amb mosaics d’estil romà amb sanefes, cels rasos decorats amb cornises, una sala de música d’estil rococó on ara hi ha la col•lecció de ceràmica i una esplèndida sala on abans hi hagué el billar, decorada amb vitralls de paisatge d’Antoni Rigalt.
Tant interessant és el continent, l’edifici modernista, com el contingut, l’esplèndida col•lecció, una aposta per la ciutat, que sens dubte atraurà més turisme cultural.

Informació i video a La Vanguardia

dissabte, 10 de gener del 2009

Paraules, dades i llenguatge



El post anterior sobre la Quina de la UES, pel fet que s’hagi penjat a la web de la ràdio s’ha comentat abastament al poble i ha causat un cert rebombori. He de reconèixer que no sempre com un escriu és com se l’interpreta i en aquest article hi ha alguns matisos a fer. En primer lloc, no em correspon qualificar al noi que conduïa la quina de sosoman, cosa que desconec, sinó que el que he volgut dir és que la manera amb què va cantar els números era sosa, sense sal o sense gràcia. Els anys anteriors, la Dolors Bartrina ens tenia a tots entretinguts quan s’entrebancava amb el nom del jugador islandès del Barça i petites foteses com aquesta feien la quina la mar de divertida.

En quant al comentari del número 13, “el punt de la dona”, per alguns no s’hi ha de donar importància, ja que sembla, es diu en molts pobles o llogarrets. Depèn, un simple canvi de paraules i ja tenim “la dona està a punt”. No tinc ni idea on es diu, el que si sé és que està fóra de lloc, és inexacte, decimonònic i tronat. El llenguatge sexista i ofensiu ha de desaparèixer i més dels lloc públics, i no pel fet que es digui en alguns llocs s’ha de convertir en norma. Vigilar-ho és una feina que ens correspon tant a les dones com als homes.

També m’han comentat que el calendari on es veuen uns jugadors lleugers de roba no l’ha editat la UES sinó un dels equips. Des que es va emetre la pel•lícula Las Chicas del Calendario, s’han apuntat a la moda els bombers, els estudiants, Ryannair i encara queda el famós de la Pirelli. Segur que quan el varen fer es varen divertir una estona, però el fet d’ensenyar cuixa no vol dir que un calendari es vengui més. Si un altre any fan la comparació amb una edició de fotos boniques del poble potser tindran una sorpresa.

I per darrer, també ha sorprès la xifra destinada a la subvenció dels equips esportius. En el post deia 17.000 euros, però he repassat les dades i en realitat són 14.000 €, mentre que al 2007 es varen pressupostar 29.000€. Tots aquests comentaris els hem anat fent en diverses sessions dels plens municipals, la menor dotació a Cultura i a Esports, l’excés de la despesa en càrrecs del govern, en protocol i l’excés en la Festa Major, sense que tinguessin cap repercussió a nivell de carrer. Des de l’any 2007 que ja sabem que s’han de fer pressupostos de contenció, però el govern ha continuat en la seva fugida endavant tot esperant una modificació de crèdit que no ha arribat. Ara ha promès pagar aquest gener a les entitats esportives la meitat, és a dir 14.000€ que serà la que equivaldrà al pressupost prorrogat del 2008. Per arribar als estàndards d’anys anteriors, en el pressupost del 2009 haurà de preveure 45.000€, una quantitat molt elevada tal com esta la situació econòmica actual. La contenció havia d’haver començat a primers de l’any 2008. Aleshores tots ho hauríem entès.

dimarts, 6 de gener del 2009

la Quina de la U.E.Sarrià



Enguany a Sarrià de Ter, la Penya Barcelonista ha passat el relleu de la Quina a la Unió Esportiva Sarrià. Després d’anys de sentir cantar el dorsal d’algun jugador del Barça, el 7, en Gudjhonsen, el 10, en Ronaldinho (abans que marxés), aquest any un sosoman cantava obvietats dalt de la tarima. Quan va sortir el 13, va dir sense immutar-se, “el punt de la dona”, fent referència a l’edat en que una nena passa a ser una adolescent. Quan des del grup socialista, amb majoria femenina, varem demanar a la direcció que canviés el comentari per sexista, o que es compensés cantant un número que fos “el punt de l’home” (de l’1 al 90, encara el busquen, es va dir en broma), el sosoman va cantar el 13, “el número de la mala sort”. He estat pressionat, es va excusar. El primer comentari l’havia cantat en dos sessions anteriors, amb total impunitat.

En la sessió del diumenge 4 de gener, una de les visites més esperades fou la de l’entrenador de l’Ademar, el sarrianenc Jordi Ribera, que acabava de guanyar la copa Asobal. En handbol, tota una proesa. La tarda va passar plàcidament, amb la il•lusió de la canalla cada vegada que els quedaven un parell de números per cantar quina. La sort no va estar del nostre costat però si la solidaritat dels veïns que varen repartir una caixa de vi d’una línia que els havia tocat.

Com tot acte, organitzar una quina requereix el seu esforç: el temps previ per preparar-la, la tria dels premis, el material, muntar el bar, els permissos, passar tres tardes festives amb una nova obligació, les coses no es fan per art de màgia, sinó perquè hi ha qui treballa i això te el seu mèrit i ha de tenir el seu reconeixement, si més no, amb l’assistència de la gent del poble per col•laborar.
També té la seva recompensa, uns diners que vindran bé a la deprimida economia del club. Enguany la U.E.S. no ha pogut comptar amb l’espònsor constructor dels darrers anys i sembla que la via de la col•laboració empresarial va quedant una mica eixuta tal com es presenta el sector immobiliari. D’altres fórmules han donat una mica més, com ha estat una major dotació per part de la Diputació de Girona, sobretot des que el responsable d’esports és en Narcís Casassa, el qual coneix molt be la feina que fan els equips de base i les penúries econòmiques que passen.

Per contra, l’Ajuntament de Sarrià de Ter no ha complert amb el seu compromís. Tret d’adjudicar les barraques de la Festa Major i per tant, externalitzar una feina que abans feien voluntaris del poble en benefici global de la festa, en la partida del pressupost per l’any 2008 es va contemplar només 17.000 euros per subvencionar a tots els clubs, la meitat del que hi havia en el pressupost del 2007. Acostumo a dir que la política es demostra en el pressupost, no en les paraules. Si s’ha pressupostat només la meitat, és molt probable que només es destinin aquests diners, de la mateixa manera que si s’han pressupostat 11.000 € per telefonia mòbil dels regidors i un viatge a Cuba per dues persones a càrrec del municipi, aquesta despesa si es preveu, es farà, com així ha estat.

El pressupost no és una quina, ni una rifa, sinó un exercici molt seriós de gestió econòmica i de definició de prioritats. Que els clubs s’hagin de barallar per optar per una concessió, una barraca o una quina, o que hagin d’editar un calendari amb el ganxo del sexe, ja es veu que es del tot insuficient pel manteniment d’una activitat amb un equip que juga a la primera divisió i amb unes despeses que els sobrepassen. Estem parlant de l’esport base, del que practiquen la major part dels nens, nenes i joves del municipi i això, a Sarrià de Ter, vol dir moure a més de 400 esportistes, la major proporció de tot Girona.
Quan l’equip de govern encari el pressupost d’aquest any 2009 farà bé de no deixar penjats als clubs esportius del municipi i de deixar prioritats de lluïment dels regidors per una altra ocasió. L’excusa de la crisi econòmica no sempre es pot aplicar a tot arreu.

diumenge, 4 de gener del 2009

La nova guia d'arquitectura de Girona



L’arquitecte Josep M. Birulés va rebre l’encàrrec del president de la demarcació de Girona del COAC, Josep Riera, recentment traspassat, d’actualitzar la guia d’arquitectura elaborada pel mateix autor, l’any 1996.



El dinamisme cultural del col•legi a Girona és evident, amb tot el reguitzell d’exposicions i xerrades que s’hi porten a terme i editar una guia, renovada, més ben il•lustrada, oferta en tres opcions, català, castellà i anglès per abastar tot el ventall possible de turistes amb interessos arquitectònics, és un servei d’alt nivell a la ciutat.
Vist des del punt de vista turístic, la nova disposició en zones urbanes facilita realitzar itineraris, per la qual cosa l’autor ha considerat la ciutat urbana entesa com l’espai físic on es troben els municipis de Girona, Vilablareix, Salt i Sarrià de Ter. En la guia actual s’hi troben 300 registres i en l’anterior 213, no sempre coincidents. La prosa àgil, concisa i curosa de Josep M. Birulés et va engrescant i t’anima a esbrinar qui ha estat l’autor d’un determinat edifici. Cada època té alguns arquitectes de referència, com va ser en el primer terç del segle XX, Rafael Masó, o també els treballs curiosos i per mi totalment desconeguts de l’arquitecte Joan Roca i Pinet. Ens els anys de la dictadura franquista varen destacar J.M.Masramon (1), Ignasi Bosch Reigt i Josep M. de Ribot que seria alcalde de Girona. En l’època contemporània, trobem molts exemples d’ Arcadi Pla i Masmiquel, Àlex Sibils i Ensesa, Joaquim Español, Francesc Hereu, Manel Martin Madrid, Josep Fuses, Joan M.Viader, Joaquim Bover i del mateix equip d’arquitectes de BCR format per Josep M. Birulés, Frederic Cabré i M. Pia Romans els quals han realitzar moltes actuacions de rehabilitació al barri vell de Girona.

Els jardins i edificis del Parc del Migdia són obra del prestigiós despatx d’arquitectes de Barcelona format per J.Martorell, O.Bohigas, D.Mackay i A.Puigdomènech. “El projecte defineix una “U” de sis nivells, amb ordenances tan precises com un metaprojecte, que encara amb una gran concavitat al nord la relació amb l’eix principal i penetra al parc amb dues torres de 16 nivells, presidint-lo i inserint-lo en una làmina d’aigua que el centra”.
D’altres arquitectes forans han realitzat obres per concursos d’edificis oficials, però en la major part dels registres els noms es van repetint, per bé o per mal. No és cap secret dir que l’urbanisme de Girona no acaba de reeixir en el seu conjunt, però conté peces de notable arquitectura i sobresurt el conjunt del barri Vell. No vol dir que l’aparició en la guia serveixi per preservar cap edifici, com en el cas l’edifici d’aparcaments de l’arquitecte banyolí Jeroni Moner, el qual ha de ser enderrocat per construir el nou Hospital Trueta, in situ.

L’autor destaca algunes cases rurals, poques, i alguns edificis dels municipis de l’àrea urbana. En el cas de Sarrià de Ter destaca el carrer Major, amb els edificis de fàbrica de Rafael Masó, el Coro, reformat per Joaquim Bover, la casa Pòrtulas i l’edifici de les antigues escoles “el 2008 es debat encara sobre els usos que podria rebre per una millor posada en valor”, diu Josep M.Birulés. Aquest edifici ja va ser objecte d’estudi per part del COAC de la demarcació de Girona, un exhaustiu treball d’Enric González que detalla els elements originals a preservar en cas de reforma.
En el mateix carrer Major destaca la casa i estucat de Patllari Casadevall, l’Ajuntament i, sorpresa, el dibuix de la façana de can Vila, és a dir, casa meva, una casa de cos rehabilitada pel mateix Josep M. Birulés, per bé que sempre l’hem anomenat can Simon. “El carrer Major presenta una homogeneïtat ambiental notable i arquitectures estimables”. I més des que s’ha de seguir la normativa del pla especial.

També hi ha el dibuix de planta de l’edifici industrial Flores o can Mitjans, que l’autor coneix molt bé, ja que en el seu dia va rebre l’encàrrec d’un promotor que hi pretenia una discoteca, projecte que no va reeixir per problemes evidents de seguretat. Però aquest treball previ va servir per convidar-lo, l’octubre de l’any 2000, en el marc de les II Jornades del Paper, per parlar d’aquest edifici i de “la pervivència d’una arquitectura modesta”.
I en darrer terme, pel que fa al municipi de Sarrià de Ter, el petit equipament de la Fundació Ramon Noguera a Sarrià de Dalt, “un pavelló abocat al bosc i al paisatge llunyà” que va ser premi del COAC de l’any 1996, obra dels arquitectes Josep Pla de Solà- Morales i Jordi Paulí.

En definitiva, una excel•lent guia que et permet una nova mirada a la ciutat urbana i als seus arquitectes.

(1) L’arquitecte J. M. Masramon de Ventós va reformar a Sarrià de Ter l’actual residència Torras o Mas Reigt i va dissenyar una església mai construïda per Sarrià de Dalt.

divendres, 2 de gener del 2009

Bon any interessant



A l’Orient, quan algú no et vol prou bé, et desitja “que tinguis anys interessants”. Sembla que l’any que acabem d’encetar i el que acabem de deixar, seran d’aquests que passaran a la història com anys de crisi econòmica, de canvis de tendència, d’inflexió, o sigui anys interessants. El 2008 hem viscut la crisi online, propagada mercès al grau de sofisticació i tecnologia dels mercats financers, i d’uns medis de comunicació a qui els ha convingut vendre males notícies, creant una autèntica psicosi de desastre. Tinc molts motius per ser optimista i per esperar que aquest 2009 serà molt millor del que es pronostica.

Fa poc, el Diari de Girona va entrevistar a Jordi Blanch, el director General de Caixa de Girona. Aquesta entitat va patir l’estiu passat un autèntic episodi de retirada de fons per part dels pensionistes que veien perillar el seus dipòsits, degut a un rumor que es va propagar per la Garrotxa i el Pla de l’Estany. No hi havia cap motiu, l’entitat ha estat sempre solvent, però les males notícies de la premsa, afegides a aquest rumor, varen abonar el terreny. Recordo haver contestat moltes consultes de persones de Besalú al respecte i sempre vaig dir el mateix, que a Espanya, en última instància l’Estat garantiria la totalitat dels dipòsits i que no deixaria caure cap entitat financera, com al final va ser.

De l’entrevista també es desprèn que Caixa de Girona ha concedit en aquest any més crèdits a les empreses de l’economia real que en anys anteriors. Això també sé que és cert, però el que em sap greu és que hagi hagut de caure la construcció per adonar-se que a Girona hi ha moltes empreses d’altres sectors amb necessitats d’inversió. Ras i curt, Caixa de Girona, una entitat que hauria d’haver estat liderant tots els projectes importants de les comarques gironines, no tenia prou marge d’actuació ja que la major part dels fons per invertir se’ls emportaven les institucions, les promotores i alguns empresaris privilegiats.
Podríem dir que la situació de crisi econòmica actual ha fet canviar les prioritats d’algunes entitats financeres i ara es posicionen vers el negoci més clàssic de l’economia, el de les empreses que produeixen bens i serveis, la qual cosa és positiva.

En el sector comercial també es va instal•lar la por mediàtica a la pèrdua de vendes. Al mes de febrer ja es pronosticava una caiguda de cap a un 20% de facturació i la major part de les centrals de compres varen actuar en conseqüència, disminuint els estocs per augmentar el flux de caixa i produint efectivament, un descens real de les vendes en tots els sectors de l’economia. Va ser tan important la baixada dels estocs que no varen preveure el repunt de la campanya de Nadal i al novembre i desembre hi ha hagut corredisses. Les vendes d’aquest període estan funcionant més o menys com cada any, amb canvis d’hàbits de consum cap a productes més barats i més útils o de consum bàsic, un dels canvis de tendència que sembla que es consoliden. Així ho pronosticava l’informe d’ Esade de Gerard Costa i així s’està confirmant, vista l’afluència de compradors en les zones comercials. Però, parlant en termes purament econòmics, part de la crisi l’ha provocada la reducció dels estocs de les grans centrals de compres, per tant, el 2009 si volen mantenir l’activitat hauran de repostar i ja es treballarà amb normalitat, la qual cosa ens permet ser optimistes.

Crec que també seran positives les mesures per dinamitzar l’economia que ha pres el govern espanyol. En el món laboral, es tem que a partir del mes de març, molts treballadors en atur deixaran de gaudir cap mena de prestació, per la qual cosa es crearà un autèntic problema social, ara esmorteït. D’aquí les presses del govern en què es licitin abans d’abril les obres que han de dur a terme els ajuntaments finançades amb el Fons d’inversió Municipal, que han de fer-se en obra pública i amb empreses amb l’obligació de contractar personal a l’atur. Invertir 8.000 milions en obres per als municipis és una xifra molt respectable i que l’aprofitarem tots. Si això serveix per generar ocupació i amortir aquest període de poca dinàmica constructora també serà positiu, perquè donarà un període de marge per tal que algunes empreses del sector es puguin refer i sortir o aguantar la crisi.

Quan el govern va prometre els 400 euros per treballador per el segon semestre, no vaig veure clar que aquests diners servissin per estimular el consum. Hauria estat millor destinar-los a finançar obra pública, de petites obres municipals com les que es proposen ara amb aquest pla de finançament. Han estat sis mesos perduts, però per fi s’ha vist que els diners públics és millor destinar-los en obra a la comunitat que no donar-los directament per gastar. Aquesta és una opinió que sembla no comparteix el professor Xavier Sala Martin qui diu que la solució més ràpida és reduir l’Iva per estimular el consum. Si buidem l’Estat d’ingressos l’any vinent no n’hi haurà ni per pagar la llum i el dèficit serà majúscul.

Millores en l’activitat constructora, millores en el sector financer (amb la recuperació de la confiança al sector bancari), millores en el nivell de estocs i una certa recuperació del consum. Si a això hi afegim que ha plogut molt, per tant no hi haurà sequera, ja tenim més d’un motiu per ser optimistes per aquest 2009. Serà un any interessant, però això no vol dir que ens l’hàgim de perdre. Alerta al canvi de tendències, aquesta és la clau de la supervivència.