divendres, 31 de desembre del 2010

Bon any 2011



Te’n adones que s’acaba l’any quan canvies de calendari. Els canvis físics es van assumint dia a dia i els canvis vitals, els més importants, els que ens han trasbalsat i ens han fet plorar, la pèrdua de persones estimades, familiars i amics, també l’assumim, però amb un deix de record i de dolor.

En termes econòmics ha estat un any difícil. Quan he recollit el calendari del 2010 de Caixa de Girona he pensat en el significat de perdre una entitat que havia estat tan segura i tan poderosa a casa nostra. De la pueril idea de poder mantenir-se tota sola, a la defenestració que han patit alguns amics treballadors, obligats a exiliar-se lluny dels seus còmodes destins. De la magnificència a la humilitat. Algun capitost que ha dimitit d’altes prebendes, però poca responsabilitat s’ha exigit, ni penal ni econòmica, als que varen ajudar a enfonsar-la. I la nostra societat, de memòria tan curta, els perdonarà i els acollirà en algun càrrec quan encara no hagin passat cinc anys. Aquest és un país de poc soroll, que se sorprèn quan un agafa un rifle perquè se sent enganyat per bancaires.

Els psicòlegs diuen que hem entrat a la fase de l' acceptació. Primer ens vàrem oposar a fer reformes, ja que nosaltres no en teníem cap culpa (directament) de la crisi. Ara no ens oposem, però encara no estem prou actius ni creem prou circumstàncies per un nou ordre econòmic. Mentre, cada dia ens canvien alguna cosa. Avui tanca l’oficina bancària on anaves a fer gestions, et varien la normativa comptable i legal, desapareixen departaments sencers tan potents com el de Medi Ambient, varien el càlcul de la pensió i ens quedem sense possibilitat de jubilar-nos als seixanta, donen un toc d’alerta a les Cambres de Comerç perquè s’espavilin, en fi...jo tinc la sensació que ja no controlem res i que rebem per totes bandes.

I de fet, coses tan simples, com que aquest any no s’editi un calendari genuïnament gironí, com que no es faci una revetlla popular amb grup musical en viu perquè la gent ho troba massa car, com que el cocooning i internet s’hagin instal•lat definitivament a les nostres llars per no marxar, et fan pensar que els temps no són tan complicats si ets prou camaleó per adaptar-te, prou anguila per moure’t en la incertesa i que, l’important no és jubilar-te als seixanta-set, sinó arribar-hi, i a ser possible, ben acompanyats. Que tinguem un bon any 2011.

diumenge, 26 de desembre del 2010

Trencar el sostre de vidre

Entre els discursos d’aquests dies, molts de caire econòmic, vull ressaltar les veus de tres dones que han estat notícia: Núria de Gispert, Pia Bosch i Anna Corbella:
Núria de Gispert, nomenada el proppassat 16 de desembre presidenta del Parlament de Catalunya, primera dona en ocupar aquest càrrec, va fer un discurs reivindicant el paper de la dona a la societat, fragment que reprodueixo pel seu alt valor simbòlic:

"Permetin-me que, essent aquest un moment històric, dediqui unes breus paraules a totes les dones, que representen el 50 per cent de la nostra societat, i especialment a aquell moviment de dones que des de fa més de cent cinquanta anys han lluitat per assolir la igualtat legal i ho varen aconseguir. Estem lluny, avui, d'aquella societat en què les dones no tenien dret a vot, no aixecaven la veu en presència dels homes, no rebien la mateixa educació ni tenien accés a determinats treballs. Estem lluny d'aquelles lleis que no fa ni tan sols trenta-cinc anys permetien que les dones requerissin el consentiment del pare o marit per poder treballar, que la potestat sobre els fills l'exercís només el pare; la mare, la rebia quan es quedava vídua, i, per tant, més desemparada. La dona estava catalogada en el grup dels menors i dels incapacitats. Estem molt més lluny d'aquells sistemes jurídics primitius, fins i tot del dret romà dels orígens, on la dona passava de la tutela del pare a la del marit; si bé és cert que el nostre dret civil català al llarg de la nostra història contribuí decisivament a aixecar la posició de la dona catalana a la família i a la societat, a diferència del que es regulava al dret de Castella. S'ha dit que la separació de béns i el règim capitular han estat la constitució política de les cases catalanes i en elles les dones han tingut un paper primordial, així com el reconeixement de la seva plena capacitat.
Però som ara al segle XXI, i al segle XXI les dones comptem amb una imatge més forta quant a drets i participació en l'esfera pública. Però hem de seguir lluitant, assumint la diferència com a font d'igualtat, i hem de trencar el sostre de vidre, que no es veu però que impedeix assolir la igualtat real. El perill és no percebre que segueix mancant igualtat. Malgrat tots els canvis i els progressos evidents segueix mancant, sobretot, aquella igualtat, aparentment menor i quotidiana, sense la qual no hi ha llibertat, ja que el problema radica en com articular el món privat i el públic. I per això és necessari un canvi cultural i de valors. I això ho reclamem perquè representem el 50 per cent de la societat, i la nostra presència activa és necessària, pot aportar una visió de la vida diferent, ni millor ni pitjor, formes distintes de prendre decisions.
Aportem altres valors, més propers al dia a dia, més propers a les persones. Les dones estem acostumades a solucionar les petites coses de cada dia, a escoltar, a anar per feina.

Crec que avui és un moment històric que pot donar satisfacció i resposta a moltes de les nostres reivindicacions. Dedico aquesta part del meu discurs especialment a totes les dones de Catalunya i a les seves filles, i a les filles de les seves filles, perquè puguin, gràcies a la feina feta, arribar a trencar el sostre de vidre que ens impedeix assolir la igualtat real i perquè facin realitat el sentir i el contingut de les següents paraules, que posen punt i final a aquesta part del meu discurs: les dones, llevat d'alguns casos, no hem escrit la història fins ara, però volem escriure-la en el futur."



La gironina Pia Bosch ha estat nomenada alcaldable de Girona pel PSC. Pia és una infatigable treballadora en temes d’igualtat, però també ha destacat com a parlamentària per la defensa dels drets dels infants i dels més desfavorits. Regidora de Benestar Social amb Quim Nadal, delegada del govern de la Generalitat durant la presidència de Pasqual Maragall i parlamentària, és una excel•lent persona, política i professional que pot arribar a ser una molt bona alcaldessa de Girona.
Recomano una lectura del discurs que va fer las mitjans de comunicació, però sobretot, que feu un seguiment del seu bloc.:
“Beurem de les millors tradicions, del noucentisme regenerador, de l’energia generada en l’època de la transició. Ens inspirarem en la força i el vigor creatiu de les noves generacions que hem de saber incorporar al nostre projecte, i que són imprescindibles per seguir transformant la ciutat. Ens obsessionarem en donar les màximes oportunitats a tots els nens i nenes de la ciutat. Comptarem amb tothom, amb tots i cadascun dels ciutadans i ciutadanes, de tota edat i condició. Tothom és necessari. La ciutat ha d’estimular el millor de la seva gent”.


La regatista Anna Corbella es prepara per donar la volta al món amb el veler de GAES de la Barcelona World Race. La duríssima regata la farà conjuntament amb Dee Caffari, esportista britànica. Dues dones reptant els oceans, demostrant que l’esport també s’escriu en femení.

Preveiem un 2011 molt dur, però mercès a la força de les dones, d’aquest 50% de la societat que lluita contra la invisibilitat, per treballar per la igualtat d’oportunitats, ens en sortirem!.

En Josep Brugada ja te bloc



En Josep Brugada ja fa dies està escrivint a la xarxa, encara d’amagatotis, fent proves i una mica atemorit per la resposta que poden tenir els seus articles. El professor de llengua catalana de l’Institut d’Amer ha trobat en la història i la literatura l’espai on se sent còmode, sense deixar de banda la seva mirada crítica del polític que ha estat uns anys en la primera línea de la gestió pública. Bon viatger, persona culte, gourmet, amic, trobaria molts adjectius per definir-lo, però bàsicament, mantenim una estreta relació professional al col•laborar amb la revista Parlem de Sarrià i al haver coordinat (i escrit parcialment) el llibre Sarrià, el paper de la història. Hem passat junts moltes hores de treball i de recerca i també he pogut gaudir de la seva erudició en algun viatge familiar que hem fet plegats. La imatge de la foto, a la ciutat romana de Jerash, Jordània, és ben típica del professor despistat ampliant els seus coneixements d’arqueologia.

El seu bloc serà, de ben segur, una excel•lent mirada sobre la cultura i sobre l’actualitat de Catalunya, farcida de mots, girs i paraules que no sovintegen en l’espai internet.
Apunteu bé l’adreça i de tant en tant una ullada al blog “Els Plans de Panopeu El faristol d’en Brugui. Segur que hi aprendrem.

dimecres, 22 de desembre del 2010

Homenatge a l'Anna M. Fornells


La portada de la nova revista Parlem de Sarrià, és un volgut homenatge a qui ha estat la nostra estimada bibliotecària dels darrers vint anys. Ja va ser tot un honor que fos la pregonera de la Festa Major, però, des del Consell de Redacció de la revista hem cregut que bé es mereixia una bona foto, ja que ella ha participat de la revista des dels inicis, amb la secció de novetats literàries, amb articles sobre l’activitat de la biblioteca, fent de mitjancera, recollint suggeriments, crítiques i lloances, sent en moltes ocasions, la nostra representació cara al públic. Fidel col•laboradora i incansable treballadora, encara ara, ja jubilada, la trobareu, tan atrafegada com sempre, presentant la seva substituta, mostrant al públic la nova biblioteca, auxiliant a buscar els llibres entre els prestatges. Com va dir en el pregó, es jubila de la feina, però no dels llibres.

La revista 74 tracta de les activitats del tercer trimestre 2010 a Sarrià de Ter, el festival Emergent, la Festa Major, el Critèrium, articles d’opinió i de cultura i, al dossier d’història, la conferència que va fer el professor Enric Saguer per la diada sobre la masoveria catalana. Un article ben il•lustrat amb fotos antigues sobre el transport a Sarrià de Ter, la família Oliveras “can Rosari”,redactat per Xavier Maluquer, i també trobem les col•laboracions de les escoles, dels monitors de l'Esplai, així com la del metge Emili Marco que ens parla de la dispèpsia, i per fer-nos dentetes, un viatge meravellós al Machu Pichu pel camí Inca.
Espero us agradi.

diumenge, 19 de desembre del 2010

Un blog analògic


He penjat un cartell a la porta de casa. De fet és el segon Saps que..? que informa als veïns de diferents temes del poble. El primer anava sobre el Centre de Visitants, i deia el què en aquest blog m’heu sentit queixar-me en infinitat d’ocasions. Aquest segon Saps que...? va adreçat als veïns del barri. Resulta que en el ple del 30 de novembre, l’equip de govern va aprovar inicialment la reforma de la 3a fase del carrer Major, i segons els plànols, en la rotonda de can Rebugent s’hi erigirà una lluminària, disseny de l’artista Domènec Fita de grans dimensions, atès l’espai on s’ha d’encabir. En el ple, vaig formular diferents queixes, referent a què no s’havia informat als veïns, al cost excessiu de la lluminària (62.000€) i a la idoneïtat de l’emplaçament. D’aquest projecte n’ha parlat en Roger Casero en el seu blog.

En una reunió de l’Associació de Veïns de Sarrià de Baix, vaig demanar si es sol·licitaria aquesta reunió pels veïns afectats per aquesta obra i la resposta fou que ho decidirien després que l’Ajuntament els donés la informació. No estic d’acord amb aquest tipus de democràcia delegada que acumula informació i se la reserva. Una associació de veïns ha de tenir clar que es deu als veïns, no només als socis, i que el prioritari és la informació, no la dinamització del barri. Una altra cosa són les associacions culturals i de lleure.

Arribat en aquest punt, en què l’Ajuntament no reuneix als veïns (fins a dia d’avui), l’Associació de Veïns tampoc, passa el temps, ningú s’assabenta de res i poca gent llegeix els blogs digitals, he optat per utilitzar el sistema més antic de tots, un ban al tauló d’anuncis. Com que és un iniciativa particular, l’he penjat a casa meva.

Sembla ha aixecat polèmica i força gent s’ho llegeix. Des de Ràdio Sarrià varen penjar el primer Saps que...?, també em varen entrevistar, i l’altra dia vaig empaitar in fraganti al primer tinent d’alcalde que anava per fer-li una foto. (Del primer també en va fer una, que el varen veure..) A Sarrià de Ter, hi ha moments que són ben còmics.

Dades de l'escultura: cub de 1,5m.x 1,5m. de base per 9 metres d'alçada. Feta de corten i vidres emplomats, disseny de l'artista Domènec Fita. Cost de construcció: 62.000 euros.


dilluns, 13 de desembre del 2010

La Biblioteca de Manuel Martin Madrid


A Sarrià de Ter hem inaugurat una nova biblioteca, un excel•lent espai que acull el fons de l’antiga del carrer Major i conserva el nom de l’artista sarrianenca Emília Xargay.

Una inauguració com la del diumenge bé es mereix una festa, xocolatada, acte infantil, pica-pica i la presència de les autoritats, el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras i el president de la Diputació, Enric Vilert, a més dels membres del Consistori de Sarrià de Ter. El millor de tot, ha estat la magnífica acceptació de la Biblioteca per part dels sarrianencs i sarrianenques, que no han estalviat elogis.

Un equipament com aquest no és fruit d’un any i en porta uns quants de gestació. L’ideolèg va ser en Manel Martin Madrid, l’arquitecte que al final ha aconseguit finalitzar l’obra. Quan en Manel estava contractat per la Immobiliària Perú, va convèncer l’alcalde Josep Turbau per destinar l’espai de l’equipament i l’aprofitament mig del sector Cobega per fer un Centre Cultural, principalment una nova Biblioteca. Parlem de l’any 2002, o abans, ja que el 2003, quan jo vaig entrar a l’Ajuntament, ja vaig rebre l’encàrrec de treballar amb en Manel per donar contingut al Centre Cultural. En Manel també va pensar en un auditori, ja que en l’edifici de primera línea de l’Avinguda de França hi havia un espai, sense columnes, que permetia un auditori de petita capacitat. Amb aquestes premisses es va començar a treballar i a superar entrebancs. Immobiliària Perú va vendre els terrenys a Acciona i aquesta constructora va resultar ser un ós. Problemes amb el conveni, amb les mides de l’auditori, amb l’alçada de les plantes, qüestions importants que es varen anar resolent.

L’any 2007, quan vaig deixar l’àrea de cultura, el projecte es trobava en fase d’execució, amb dos dels equipaments, l’Auditori i la Biblioteca que tenien els projectes executius acabats i el finançament pràcticament resolt. Així, en el PUOSC del 2003, la Generalitat va pressupostar 317.000€, en l’exercici del 2007, l’Ajuntament va pressupostar 500.000€ per inversió, destinats finalment a la Biblioteca; la Diputació s’hi va afegir més tard amb 270.000€, que els pertocaven per pertànyer al Servei de Lectura Pública de Catalunya i el demés, fins arribar als 1,6 milions d’euros són el que ha aportat Acciona en concepte d’estructura i de compensació per tancaments exteriors. HI havia també una subvenció per l’Auditori de 357.000€ del PEC que l’Ajuntament no ha sol•licitat (o ha perdut) per no haver tirat endavant el projecte.

Després dels parlaments de les autoritats, sobretot de l’excel•lent conseller de cultura Joan M. Tresserras, el qual feia segurament la seva darrera inauguració, hem entrat a veure la Biblioteca. En Joan Bussó, l’arquitecte col•laborador de Manuel Martin, s’ha estranyat que no hagués vist l’interior. Mai vaig estar convidada a cap visita d’obra, però tenia els plànols molt apamats i confiava que el projecte executiu, tal com havia estat dissenyat, es portaria a terme.

Dins, tot està com s’havia previst, molt millorat amb la decoració, el mobiliari i el disseny del logotip que simbolitza la signatura d’Emília Xargay. Els prestatges, mig buits o mig plens, llueixen les obres noves que l’Anna M. Fornells tenia encaixades i que ens demanaran estones per anar descobrint tantes novetats. La llum, a l’hora del migdia, omplia a pleret tota la Biblioteca. La magnífica il•luminació natural és un dels grans encerts d’aquest equipament, sobretot el finestral de la planta baixa que dóna a l’Avinguda de França i que convida a seure, llegir, badar així com és un encert l’obertura que dóna al Sud, a la Plaça Catalunya.



En aquests darrers anys s’ha treballat de valent en l’execució de l’obra, el control, la selecció dels materials, i en anar superant els esculls que tota obra presenta. L’alcalde ha felicitat el personal de l’Ajuntament pel trasllat i l’esforç en deixar-ho tot a punt de revista, felicitació a la qual també m’hi vull afegir, ja que ha estat una feinada.

El protocol va situar a Cristina Alsina, representant-se a si mateixa, ja que el Consell Comarcal no ha posat un euro en aquest equipament, on s’havia de situar l’arquitecte Manuel Madrid. Ja sol passar això, es dóna més importància als polítics que a les persones que han treballat. En Manuel tampoc va tenir ocasió de parlar, perquè l’alcalde no ho devia considerar adient. I en Manel en te moltes de coses per dir i explicar i creieu-me, al seu costat s’aprèn molt.

Em sap greu no s’hagués iniciat abans l’obra i no s’hagués començat per l’auditori; també em sap greu haver perdut els 863 m2 que s’han regalat al Consell Comarcal i que complementaven la Biblioteca, ja que ara no es podran fer ni exposicions ni gaires conferències. Però, com que de moment hem de gaudir del que tenim i esperem arribin millors temps (en altres paraules, que el projecte del Consell Comarcal sigui un fracàs i retorni l’equipament al poble), el diumenge ha estat un dia molt feliç, perquè finalment, el somni d’en Manel, el seu projecte de Centre Cultural per Sarrià de Ter s’ha començat a complir, dotant-nos d’una Biblioteca moderna, elegant i molt funcional.


Gràcies Manel

dissabte, 11 de desembre del 2010

Mercats



El dimecres, dia de la Puríssima Concepció, em vaig llevar com sempre a quarts de set. Encara que era festiu, no vaig poder fer el mandra perquè sota casa s’hi instal•la el mercat i abans de les set, ja arriben els primers camions dels marxants i, si no trec el cotxe del garatge, després no puc sortir. Els mercats d’entre setmana, al parer de l’Àngel Garcia, pagès i paradista, membre actiu del consell de la revista PdS, tenen poc públic i poc negoci, no així els mercats de dissabte i diumenge. Sempre em posa per exemple el que val la mongeta verda al mercat, uns cinc euros el quilo, i el que val congelada al supermercat, no més d’un euro i mig. Per més que considerem que la verdura fresca del nostre entorn és la millor que podem consumir, el que més ens convé per la nostra salut i perquè els pagesos puguin viure de la terra, el factor preu mana.

Aprofitant la festivitat, una colla vàrem anar a caminar pels volts de Sant Miquel de Campmajor. En Josep Estarriola, pagès i pintor, ens va preparar una ruta per sota Sant Patllari. En Josep ja no te l’explotació de vaques lleteres perquè no li era rendible. Manté les terres, curosament sembrades, uns bons camps per horta, animals per l’autoconsum i viu de la pintura i de la jardineria. En Josep tampoc pot fer de pagès ni competir amb les grans explotacions ramaderes i, tip de perdre-hi, ho ha deixat córrer.

Mentre al nostre voltant tothom te una referència del què significa per ell el mercat, quina és la seva competència, quina és la seva especialitat i a quin consumidor pot vendre, els mitjans informatius ens bombardegen amb la tirania “dels mercats”, les tensions dels mercats de divises, de les borses, dels diferencials del deute espanyol amb l’alemany, etcètera. Parlen dels mercats, com si realment ho fossin, quan del que es tracta és de fer apostes sobre un valor per veure si s’enfonsa i enriquir-se. Qui vol comprar per tenir una rendibilitat segura i per obtenir un dividend, compra quan li convé pel preu, no juga i ataca un país per veure si fa pujar el tipus d’interès. Aquests són mercats falsos, especulatius, poc transparents, però que ens afecten i com. Algunes informacions diuen que quan el preu del deute públic arribi al 7%, Espanya haurà de deixar l’euro. Imagineu-vos per un moment què serà de la nostra economia, havent de retornar tots els préstecs en euros i cobrant en pessetes....em ve calfred.

Per la tarda, vaig anar a desar el cotxe que havia deixat al carrer, ja que en tornar de la matinal, els marxants tot juts desmuntaven. Prop del cotxe, un noi jove, molt jove, d’edat d’estudiant de FP, amb una bicicleta, furgava dins dels contenidors d’orgànica que l’Ajuntament posa prop del mercat. Tenia en una caixa un petit botí de pomes i fruita macada. Me’l vaig quedar mirant una bona estona, palplantada: tan jove i ja pidolaire o ni-ni o okupa, o desocupat per la crisi i els mercats financers.
Moltes coses no rutllen, tampoc els mercats tal com els hem entès sempre, però està sent habitual veure gent furgar dins dels contenidors.

dimecres, 8 de desembre del 2010

La font del molí d'en Xuncla



Adif no te pressa. Després d’haver-nos deixat sense la font dels tres brocs que rajava del bell mig de la riera Xuncla, es va comprometre a construir-ne una de nova, amb aigua d’un pou de nova planta que ha obert prop del molí.

Una nova estructura de corten, s’erigeix al llit de la riera. Falta encara que hi arribi en fil elèctric perquè pugui anar el polsador i ja estarà llesta per inaugurar. El disseny de la nova font és elegant, bonic, és l’emplaçament el que em fa dubtar de la seva durabilitat.



En aquest indret les rierades són freqüents i a menys que la instal•lació elèctrica es prevegi submarina, que resisteixi un aiguat, a la primera llevantada, la font farà glu glu.





L'escut inidcador del molí d'en Xuncla no ha ressistit ni l'humitat ni les bretolades.