dissabte, 23 de juliol del 2011

A qui interessa l'Auditori de #Sarriadeter?


Quan les coses van malament són susceptibles d’empitjorar. Corren malts temps per la cultura i a voltes sembla que no te qui la defensi.

L’Ajuntament de Sarrià de Ter vol demanar aquest proper dimarts en el ple municipal, el canvi d’actuació de la partida del PUOSC 2012 de 455.000€ que està previst per la finalització de l’auditori del centre cultural Emília Xargay. El canvi seria per obtenir recursos pel camp de gespa artificial de La Rasa, amb la qual cosa el camp es podria acabar però en absolut l’auditori. Futbol versus cultura? No és aquest el dilema, però no s’ha de despullar un sant per vestir-ne un altre.

El projecte de l’auditori ve de lluny. El pressupost no actualitzat amb què compta l’Ajuntament és del 2007, quan es va presentar el projecte al Pla d’Equipaments Culturals i es va obtenir una subvenció que es va deixar perdre. L’auditori és la sala d’actes de la Biblioteca, per tant, l’hem de considerar com la segona fase. Es va concebre una sala en pendent, ja que l’espai entre edificis ho feia viable, per tenir una sala per conferències, tertúlies literàries, passes de documentals, hora del conte, concerts de música, teatre de petit format. Però també per acollir congressos o sessions temàtiques, objectius compartits amb el Centre de Visitants . En definitiva, un espai dotat de bones condicions sonores.

Aquest mateix pressupost, xifrat en la seva totalitat en 905.000€ va servir per sol•licitar el PUOSC 2008-2012, obtenint la subvenció per executar-lo el 2012.
Però el govern de l’Ajuntament ha agafat el pressupost tal qual i, sense revisar-lo, ha decidit que no te capacitat de finançament pel 50% del pressupost que falta. Els que estem acostumats a avaluar inversions solem demanar que el que es compari sigui homogeni i per tant que els números siguin actuals. Al pressupost del 2007 li sobren partides ja executades: l’estructura, realitzada per Acciona en compensació per l’aprofitament mig del sector; la paret sud, feta per la Biblioteca; la paret nord i el hall, amb els lavabos, construïts pel Centre de Visitants. Una revisió ràpida realitzada per l’arquitecte, a instàncies del PSC, actualitzant l’Iva i l’equipament interior, va posar sobre la taula un pressupost molt inferior, de 572.000€, subjecte a reducció si s’estudien els materials, les instal•lacions, etc. Amb una subvenció de 455.000€, sembla que be es pot portar endavant unes obres de 572.000€, tenint en compte a més, que com que es tracta de la sala d’actes de la Biblioteca, la Diputació hauria de fer l’aportació corresponent al 25% del pressupost. I doncs, on és el problema? De diners per aquest equipament no en sobren, però tampoc en falten gaires. I és un equipament per tota la vida i per tothom.

La pressió exercida pels directius del FC Sarrià als polítics en la darrera campanya electoral, va fer que el grup d’ERC obtingués molts vots en el sector de La Rasa per la seva promesa de portar endavant el camp de gespa artificial. El projecte te un pressupost de més de 500.000€, ja que el camp de futbol no fa les mides reglamentàries i s’hi ha de fer més obra. Tot plegat un dineral a invertir en un camp de futbol provisional, que no durarà més de 10 anys. En aquest afer no hi ha consens: CiU no està d’acord amb la inversió i el PSC demanava es treballés i es fes inversió en el camp de futbol definitiu. Si es tira aquest projecte endavant, agafant els diners de Cultura, encara hi haurà més gent en contra i tampoc convé crear antagonismes.

Ara per ara, pel camp de futbol hi ha aportacions de 200.000€. La resta o be els posa l’Ajuntament, endeutant-se, o be es negocia amb proveïdors pel finançament, o be es fa una campanya per apadrinar un m2 de gespa i s’obtenen diners privats.
Crec que en govern està actuant amb pressa i poc criteri. Una promesa electoral d’aquesta magnitud no pot resultar en perjudici de tota la població. En primer lloc s’ha d’actuar rebaixant el pressupost del camp de futbol, fent només el que és imprescindible i deixant d’altres actuacions (grades, voreres) per propers PUOSC. En segon lloc, s’ha de continuar treballant en la recerca de fons, també privats i, en darrer terme, esgotar la capacitat d’endeutament que li queda a l’Ajuntament (fins el 75% del pressupost ordinari). Només així, si la inversió es fa amb finançament propi, sense paralitzar sine die d’altres projectes, obtindrà el plàcet dels sarrianencs.

En tot aquest afer, només hem sentit a l’alcalde-president, però m’agradaria conèixer l’opinió del regidor de Cultura i de la regidora de Promoció Econòmica, si és que defensen l’auditori, sabedors que no podem deixar passar l’oportunitat d’aquesta subvenció i tenir l’equipament tancat cinc anys més. Si tenen opinió al respecte i si la fan valer.
M’agradaria saber a qui més l’interessa l’auditori, si hi ha més gent que creu que no pot quedat relegat en un darrer terme, si hi ha més gent que creu que per tenir accés a la cultura, hem de tenir equipaments adequats. M’agradaria saber si és que sóc sola clamant en el desert o si tinc companys de viatge passant set.

dissabte, 9 de juliol del 2011

L'eufemisme de la solvència


Llegint la premsa econòmica, sovintegen els testimonis de qui te problemes per finançar nous projectes, creixement o simplement per fer front als impagats o la baixada de les vendes. La crisi s’ha acarnissat amb els més febles, sobretot amb autònoms i empreses petites poc capitalitzades. No fa gaires anys, moltes inversions es varen finançar amb pòlisses de crèdit a curt termini, renovables a l’any i, en els millor dels casos, la banca ha ofert un ICO liquiditat per poder recuperar el seu crèdit.

El sistema financer, sotmès a una cura de cavall per augmentar les seves ràtios de capital, ha escanyat el crèdit fins límits insospitables. Es treballa molt a curt termini, amb operacions comercials i a llarg només queda el crèdit ofert per la banca institucional.
Talment ho va deixar clar el president de l’ICO, Josep M. Ayala, present a la jornada de l’ú de juliol organitzada per la Cambra de Comerç de Girona, acte compartit amb el conseller delegat de l’ICF, Ramon Sanromà i el conseller delegat d’Avalis, Joan Cervera: per projectes d’inversió només hi ha diners de l’ICO i aquests es continuen instrumentalitzant a través dels mediadors habituals, el sistema financer que demana solvència a les empreses.
Fa uns anys, quan treballava amb el gruix de la inversió de la fàbrica de paper, els préstecs a 10 anys eren inexistents ja que el Banc d’Espanya demanava avals amb garantia immobiliària per terminis superiors a 7 anys. El resultat de la crisi és que els balanços dels bancs i caixes són plens d’actius immobiliaris, amb un retorn econòmic més que dubtós, la qual cosa indica que els préstecs no es varen donar a empreses amb projectes productius, sinó a altres llocs. No sé qui de la taula ho va comentar, però algú va dir que els analistes bancaris s’haurien d’especialitzar en projectes industrials i tecnològics de retorn econòmic i menys en valoracions d’actius immobiliaris. Em va semblar música celestial, però em penso que encara no estan per la feina, sinó per millorar els seus propis balanços i això vol dir captar capital, no concedir crèdit.

Les línies de finançament de l’ICO són prou conegudes, ja que no han variat gaire de les posades en marxa l’any passat: els préstecs ICO liquiditat, que han servit en la seva majoria per substituir pòlisses de crèdit; els préstecs ICO per inversió, tant en projectes d’economia sostenible, de sectors manufacturers específics, i d’altres d’inversió més general, amb terminis d’amortització fins a 20 anys. Inclouen també el de finançament corporatiu, per grans projectes productius de més de 15m€. La novetat dels préstecs ICO va ser el ICO directo, d’un import fins a 200.000€ que es tramita per internet a través del “facilitador financiero”, però per la meva experiència, l’ordinador demana més avals i garanties que la banca tradicional, per la qual cosa no ha tingut massa èxit.
Tots els productes ICO es poden consultar a la seva web.

Tothom estava expectant per veure què ens explicaria el conseller delegat de l’ICF , la banca pública catalana, ja que per la premsa ja sabíem que no s’augmentaven els recursos pel crèdit sinó els avals. De fet, el discurs es posava més en l’accent que no en els productes, ja que aquests s’havien dissenyat l’any passat, amb el govern del tripartit, però no eren gaire coneguts. Així es popularitza l’aval per circulant, que es vehicularà amb Avalis pels avals inferiors a 600.000€ i amb l’ICF per avals de 0,6M€ i fins a 5M€ amb l’ICF. L’aval és per tres a cinc anys, màxim d’un 50% del total de l’operació (pòlissa, crèdit comercial, factoring i confirming), i ha d’estar vehiculat per la xarxa comercial tradicional. És a dir, el sistema financer ha de concedir el préstec amb la condició d’aquest únic aval o de més avals personals.

Un altre dels productes de l’anterior govern és el préstec ICF capitalització, per socis d’empreses que vulguin augmentar el capital, un préstec a vuit anys amb dos de carència que vol posar fi a la tradicional poca capitalització de les empreses, amb socis empresaris propietaris d’alguns actius productius.
Tal com he dit, es posa èmfasi en l’accent, en voler donar préstecs a les empreses catalanes, amb projectes productius, d’innovació, d’internacionalització i si aquests tenen el vist-i-plau d’ACC1Ó, tindran prioritat.

En un moment de la reunió algú va comentar que trobava excessiu el diferencial dels préstecs de l’ICF , un 3,25%, a la qual cosa va respondre que l’espread amb què es finançava ara la banca pública amb els majoristes no era inferior al 2,90%. Amb sornegueria Ramon Sanromà va dir que el diferencial de l’estat xilè era del 1,2%, la qual cosa ve dir que en els mercats hi ha més especulació que lògica financera.
Varem sortir de la reunió amb un somriure als llavis. Hi ha crèdit pels solvents, qualificatiu que el continua donant el sistema financer. Això va per llarg.