dissabte, 29 de maig del 2010

L'endeutament del sector privat



A finals de maig, els auditors han acabat la seva feina a l’empresa i tot és a punt per emetre l’informe. Amb el cap dels auditors compartim un dinar, on a més de repassar els problemes i els projectes de l’empresa, passem revista al nostre entorn i, sobretot, a la conjuntura econòmica. L’empresa d’auditoria ho és també de Caixa de Girona i per tant, era previsible li preguntés amb qui es preveia es fusionaria. Amb la seva habitual reserva, el director em va contestar: “amb qui digui el regulador”. Amb poques paraules havia definit qui manava a Caixa Girona. Les entitats financeres es regeixen per normes molt estrictes que regula el Banc d’Espanya i aquest en els darrers temps ha emès senyals inequívoques de cap on volia que anessin les caixes: en el panorama espanyol, n’han de quedar la meitat. Tan sols elevi l’obligació de dotar les reserves per morositat, per préstecs fallits i per habitatges obtinguts en dació, que la major part de les entitats financeres fan fallida.

Sorprèn per tant, l’audàcia amb què alguns polítics gironins es varen oposar a la fusió amb Caixa Sabadell, Terrassa i Manlleu, ara Unnim. Sorprèn veure com han parlat i s’han cregut que manaven, alguns membres del Consell d’Administració: que si podem anar sols, que si és una llàstima perdre la marca, que aquestes caixes no ens convenen...quan el Banc d’Espanya ja els havia donat un ultimàtum i ells n’havien de ser coneixedors! Sense cap altra núvia, Caixa de Girona serà absorbida per La Caixa. Els directius, polítics i empresaris gironins s’han ben cobert de glòria!. Salvem els fons dels impositors i la Fundació i Obra Social Caixa de Girona i ja ens podem donar per satisfets!

Clar, que després que l’agència Fitch deixés el ràtio de Caixa de Girona en BBB, una qualificació que algunes empreses gironines superen amb escreix, fins i tot el meu pare va estar temptat de treure els seus estalvis. Em sembla que, aviat ho sabrem, la retirada de dipòsits ha estat important. I aquí s’acaba el vodevil. Veurem dimitir al president de la Diputació Enric Vilert? Els consellers, directius i càrrecs, seran cessats, però i la persona que més llenya al foc ha posat en tot aquest assumpte, reivindicant un protagonisme que no li corresponia, què farà?

També aquesta darrera setmana, un director de zona d’un banc català que cotitza en borsa, em va comunicar que no ens concedia un préstec ICO per inversions de 200.000€. Per dir-m’ho va utilitzar la fórmula habitual, la crossa dels que tenen pocs recursos lingüístics : “el banc ja està còmode amb el risc actual”. Fa anys que el conec i no es pot dir que tinguem una bona relació. Tant li fa, aviat el jubilaran, segons em va confessar, ja porta 37 anys en l’empresa. Amb tants anys de servei, ell i l’analista de risc ( que també va entrar de jove com ell a fer “carrera a la banca”) deuen tenir alguna responsabilitat en els “pufos” que aquest banc està provisionant, mercès a la seva visió de l’economia, de les empreses i dels negocis.

No hem arribat a aquesta situació per casualitat, és a dir, que per trobar un préstec hagis de fer la gestió a tres bancs diferents i que no hi hagi liquiditat en el sector financer, sinó perquè unes persones, directius d’entitats financeres, han pres decisions i riscos desproporcionats. I ara ho paguem tots, sense saber d’on ens arriben les patacades.

Posem un exemple: L’any 2006 a LC Paper varem iniciar el projecte d’una nova màquina de paper, que ara ja esta a ple rendiment, amb un pressupost de 18M d’euros. A la mateixa època, de projecte industrial d’envergadura només hi havia el d’una empresa de plàstics a Riudellots de la Selva. Els altres eren els projectes immobiliaris, entre ells el complex hoteler del grup Prestige a Jafre, per construir-hi un balneari de luxe, de l’estil Village rural, amb el suport del grup internacional Six Senses. Si us agrada fer turisme, passejar enmig d’edificis inacabats, carrers oberts sense urbanitzar, aquest és de luxe.

El projecte es va pressupostar en 30 milions, ja en porten invertits 60 i encara no s’ha pogut inaugurar. El preu de l’estada es preveia de 800€ el dia, tota una mesada i sembla que hi ha públic al món per aquests dispendis. Però el diner està ben immobilitzat, repartit i reestructurat entre les entitats financeres, entre elles Caixa de Girona, el Banc que no m’ha concedit el préstec aquesta setmana que hi té un risc de 10 milions d’euros i, no us ho perdeu, també l’Institut Català de Finances. A això és el que alguns anomenen els “zombis”, els morts vivents de la nostra economia: projectes amb diner invertit, enterrat, que no produeix i no es pot recuperar.

En el blog de Genís Barnosell, trobareu un article de Vicenç Navarro dient que el problema de la crisi no és la reducció del dèficit públic, sinó del sistema financer. En la secció Dinero de La Vanguardia del diumenge passat, l’economista Carmen Reinhart deia una cosa similar, que el problema a Espanya era de sobre endeutament del sector privat, no del públic.

Doncs, d’exemples, de l’endeutament de les entitats financeres, amb préstecs i immobles sense poder vendre, a cabassos.

dissabte, 22 de maig del 2010

Quilòmetre Zero



La Clàudia, la filla gran d’en Roger Casero es va estranyar que a l’amanida no hi posés tomata. Estàvem a la devesa de la Cooperativa, on l’associació de veïns de Sarrià de Dalt organitza cada any pel mes de maig, una excel•lent arrossada i, per compensar les proteïnes de l’àpat, arròs, pollastre i coca, vaig preparar una amanida verda, enciam i ravenets lleugerament picants, acabats de collir de l’hort. El que els adults varem observar, la frescor de les viandes, la jove ho va trobar poc acolorit. Una amanida sense tomata ni pastanaga no és amanida, va venir a dir.

Encara no és el temps de les tomates, aquest any, amb les pluges tot s’ha endarrerit i ara han plantat i preparat l’encanyissat, on les tomateres treparan fins a cobrir-ho tot d’aquell verd i vermell tant plaent. Des que les cullo a l’hort que em costa comprar-ne d’aquestes insípides d’hivernacle que no saps de quina part del món vénen. Només em tempten les de l’amic Àngel a la seva parada de mercat del dimecres, la tomata de pera i de la bombeta, però també cap a l’estiu, quan són tan sucoses.

Una vegada t’acostumes a menjar la verdura i la fruita del temps, recuperes els sabors, la frescor de la verdura i el dolç de la fruita. És el que pregona el moviment slow food i la xarxa de restaurants amb el segell Quilòmetre Zero: consumir els productes del nostre entorn més proper, seguir el cicle de la natura i estalviar CO2, deixar de transportar aliments d’un costat a l’altre del món i revalorar els productes de la nostra terra.

A l’hivern, la col, el bròquil i la coliflor, bullits amb les patates Kennevec, la varietat més comuna d’aquestes contrades, però també es sembra la patata vermella. Per la primavera hem menjat faves a la catalana, amb botifarra negra, menta, julivert i un bri de farigola i tot vers bledes, carxofes, enciams, espinacs i espàrrecs de marge. Ara és temps de tirabecs, d’aquí a poc la mongeta del ganxet, ja surten els alls i les cebes tendres. A final de juny les patates seran tendres i tot l’hort explotarà en colors: carbassons, pebrots verds i vermells, tomates, albergínies, bitxos i mongets i sobretot la fruita, maduixes, cireres, nespres, préssecs i albercocs. La poma, la pera, les figues cap al final de l’estiu, tot esperant les castanyes i els bolets de la tardor. També aquesta primavera de pluges abundants s’han trobat bolets, en llocs ben insòlits com els xampinyons que es fan al Passeig del Riu o els pamperols que varen trobar fent una volta pels estanys de Sils.

Aquest any hem tastat els tirabecs, una verdura entre la mongeta verda i la beina del pèsol, que a can Morera la venien com una varietat del pèsol. Pel meu gust te massa filament, però amb patata, tot el verd s’hi adiu. L’any passat varem plantar mongets de l’ull negre. Ben congelats, com les carbasses i l’escalivada, han durat tot l’any i així anar variant.

Tenir un hort és un luxe. Tenir una parada de mercat a prop com la de Sarrià de Ter, també. Menjar de temporada i del territori, és el que pregona el moviment Quilòmetre Zero.

dissabte, 15 de maig del 2010

I en Solbes tenia raó



L’avi Solbes ja ho va predir, no fos cas que ara ens féssim els desmenjats: al final el dèficit públic serà insuportable i s’hauran de prendre mesures impopulars. Quan va dimitir, en el si del govern es debatia si s’havien d’aplicar mesures d’estímul a l’economia o si s’havia de reduir el dèficit públic: Solbes deia que reduir el dèficit, el ministre d’indústria, Miguel Sebastián, defensava els ajuts al sector de l’automòbil, la ministra d’Economia Elena Salgado, els plans locals pel foment de l’ocupació, els diners que han invertit els Ajuntaments en millores urbanístiques i algunes d’eficiència energètica i, Celestino Corbacho, els complements als aturats de llarga duració.

La memòria és curta i ja no recordem que el sector metal•lúrgic i de l’automòbil va estar a punt d’enfonsar-se, que amb els diners del FEIL i FEOS algunes empreses de construcció han pogut mantenir l’activitat un parell d’anys i que no hi ha revolució social perquè els diners de l’estat han cobert els mínims de subsistència de molts desocupats. L’Estat i la Generalitat s’han endeutat en els dos darrers anys per les polítiques d’estímul a la demanda, per l’acceleració de la inversió pública i per la baixada dels ingressos. El Conseller Antoni Castells també era del parer d’invertir i d’estimular la demanda agregada i preocupar-se del dèficit més endavant. No se si s’esperava el revés tan aviat, diria que no, que els responsables d’economia d’aquest país creien tenien més marge de temps. Però la UE ha estat contundent i les seves exigències encara més: o rebaixeu el dèficit o s’acaba l’euro. I l’avís ha estat per Grècia, Espanya, Portugal, Irlanda, França i Itàlia.

Encara no fa quatre dies els sectors empresarials clamaven contra la pujada de l’Iva que ha de ser efectiva a partir d’aquest juliol. Al veure que a Grècia pugen l’Iva al 23%, han callat de cop. És cert que la retirada de les mesures d’estímul i l’augment de l’Iva reduirà el consum, però a partir d’ara ens haurem d’espavilar sense endeutar-nos. Ja no són suficients les mesures preses per les administracions públiques, en el sentit de no augmentar la plantilla de personal del sector públic, no cobrir les vacants per jubilacions o baixes per malaltia i les retallades de pressupost gairebé en tots els departaments. Ara la tisora ha arribat als salaris dels treballadors públics, una mesura severa i que s’hauria d’haver estalviat. Una cosa és no augmentar els sous i una altra retallar-los.

Tenen raó els del PP i CiU quan demanen que desapareguin els ministeris d’ Igualtat, Habitatge i Cultura i es quedin en Direccions Generals en d’altres ministeris. Tan Habitatge com Cultura són competències transferides a les autonomies. Te raó la gent quan diu que en cada administració hi ha multitud d’assessors i càrrecs públics sobrers, a l’Estat, a la Generalitat, a les Diputacions i que aquesta reducció de sous també ha de ser pels càrrecs electes (Diputats al Congrés, Parlamentaris, Senadors, Diputats de les Diputacions, Regidors dels Ajuntaments, Consellers Comarcals, etc). Te raó el sector empresarial quan demana la reforma laboral. El govern de Rodríguez Zapatero no ha dominat el tempo i l’ha empaitat el brau, no volia governar a cops de decret i li han obligat, ara haurà de governar sense el consens amb els sindicats.

També s’han anunciat d’altres mesures: la retirada del xec bebé (sempre és millor una bona xarxa d’escoles bressol, encara molt deficient), i la retirada de la jubilació anticipada amb contracte de rellevista. De la primera crec que no havia de ser una mesura universal, sinó un ajut per famílies de baixa renda. La retirada de la jubilació a temps parcial em sap molt greu, ja que molts treballadors d’empreses fabrils i de construcció arriben als 60 anys molt delicats de salut i aquest contracte era una bona sortida per jubilar-se sense perdre prestacions. No és el mateix treballar en una oficina o en una botiga que en una fàbrica o en una obra. Diguem que aquesta és una mesura prèvia a la jubilació als 67 anys, però que cou.

Tan en les empreses com en el sector públic hi ha molta feina a fer per racionalitzar i millorar la productivitat. Tos coneixem gent de l’Administració que es queixa o de molta feina o de poca, però segurament ara s’escoltaran més veus en favor de la mobilitat entre departaments, de no contractar treballs a l’exterior quan els pot fer el personal intern, o de les queixes dels mestres per l’aplicació de la sisena hora. Tot el sector públic estarà revolucionat i els seus suggeriments per la millora del sector no haurien de ser desatesos. De la mateixa manera que algunes inversions s’hauran de revisar, senzillament perquè no som el país de rics que alguns creien ser.

diumenge, 9 de maig del 2010

Exposició al Castell de Sant Ferran



Detall del quadre El Gran Día de Gerona de César Álvarez Dumont

Sembla que el projecte museogràfic per habilitar el Castell de Sant Ferran de Figueres com a nou Museu Militar de Catalunya ja es comença a bellugar. La Belle Inutille potser serà un Museu per la Pau o, si no es vigila, un Museu Militar convencional, com ho havia estat el Museu de Montjuic de Barcelona d’on provenen les peces de la col•lecció. L’actual alcalde de Figueres, Santi Vila, defensa la promiscuïtat del recinte, la convivència del Museu de la Pau amb la Ciutat del Cavall, per tenir activitat esportiva i de tipus firal, un Centre d’Interpretació de la Història de la Ciutat i espais pels artistes i l’escola taller.

Com el de Montjuic, el Castell de Figueres havia estat presó del 1906 al 1932. Però els fets històrics importants ocorreguts en el castell s’han de conèixer i popularitzar. Això és possible amb una visita guiada pel recinte, en 4X4 i en barca per les cisternes i galeries subterrànies. Durant la Guerra Civil, el Castell allotjà les brigades internacionals i el dia l’1 de febrer de 1939, a les seves magnífiques cavallerisses, s’hi celebraren les darreres Corts Republicanes. Al Pati d’Armes se signà l’Acord de Figueres, un document per salvaguardar els quadres del Museu del Prado, que viatjaren a Suïssa.

Fins el 18 de juny, la sala Martin Zermeño, acull l’exposició “Álvarez de Castro i el seu temps (1749-1810)”, una molt bona exposició sobre la Guerra del Francès, tot i que vista des del punt de vista militar i no des de l’òptica civil com es va enfocar la de Girona. De fet, el que se celebra és el bicentenari de la mort del general granadí (1749-1810) i per tant s’exhibeix tota la documentació de la seva carrera militar, objectes personals, uniformes militars de l’època, una maqueta de la ciutat de Girona del 1809, plànols, i una mostra del col•leccionisme gironí, miniatures de l’associació “El Baluard”.

S’exposen dos quadres del Museu del Prado que s’han tingut poques ocasions de contemplar: “El Gran dia de Gerona”, de 1890 de l’artista César Àlvarez Dumont i “El cadàver de Àlvarez de Castro” de Muñoz Lucena, pintat el 1887. Aquests quadres de temàtica històrica es varen pintar després que Benito Pérez Galdós publiqués els Episodios Nacionales i es revifés el interès sobre els setges de Saragossa i de Girona.
El Gran Dia de Gerona representa el mateix tema que l’obra de Ramon Martí Alsina, restaurada pel Museu Nacional d’Art de Catalunya i que s’ha d’instal•lar a la nova seu de la Generalitat a Girona, a l’antic Santa Caterina. L’obra d’Àlvarez Dumont va patir una retallada de les seves dimensions, dels flancs laterals, quedant en 303 m. , dels 488m. que tenia l’obra original.
El quadre de Tomàs Muñoz Lucena estructura la composició entorn del cadàver del general, amb presència popular i de soldats francesos, sota un cel grisós que accentua la seva tristor.

Altres elements d’interès de l’exposició són la cadira del militar, de ferro i cuir. La llegenda diu que va morir torturat pels soldats francesos que el punxaven cada vegada que es dormia, però la salut del general no va resistir el viatge a França on el volien jutjar i des de Perpinyà el retornaren al castell de Sant Ferran on va morir. També es mostra el sepulcre policromat que contingué les despulles del general abans no es construís el mausoleu de la capella de Sant Narcís a l’església de Sant Feliu de Girona.
Val la pena una visita al Castell i a l’exposició. També val la pena el catàleg de l’exposició que te’l regalen si compres dos pins del bicentenari pel mòdic preu de cinc euros.

P.D. Més informació sobre l'exposició en el blog de Genís Barnosell

diumenge, 2 de maig del 2010

El diner encantat



En el blog Nada es Gratis es va publicar un interessant article sobre com l’actuació dels zombis ha frenat l’economia japonesa en la passada dècada. L'autor anomena zombis als prestataris insolvents, les empreses incapaces de generar activitat i de retornar el deute. En aquest grup, s’hi inclouen les constructores, les administracions públiques i totes aquelles societats que han renegociat deute per sobreviure un parell d’anys més, el temps de marge de la moratòria del crèdit.

El cas de les constructores i immobiliàries, els bancs han assumit molta part del deute amb la incorporació (pel bescanvi) d’actius immobiliaris en el seu balanç. Molt diner del que els bancs han de retornar a l’estranger, pels préstecs amb d’altres entitats bancàries, (també al Banc Central Europeu), estan encantats, distrets o dormits, pendent que millori la situació econòmica i els habitatges trobin un comprador que pugui pagar la hipoteca.

Les polítiques de les entitats financeres per intentar recuperar liquiditat són d’allò més originals. Hem sentit queixar-se a les constructores privades que els bancs i les caixes els fan la competència i a més els treuen els clients quan van a demanar una hipoteca. No tots els actius immobiliaris són difícils de vendre, a les ciutats existeix una demanda real, per la pròpia mobilitat demogràfica, en canvi ha caigut en picat la demanda de segona residència, també degut a la pèrdua de l’inversor estranger, en particular el britànic que comprava esperonat pel diferencial de la lliura vers l’euro.

A Sarrià de Ter tenim algun exemple d’aquesta política immobiliària de les entitats financeres. A l’inici de la crisi, el 2008, el constructor Travesas va adjudicar als seus proveïdors i creditors, diverses finques, algunes inacabades, del polígon del camp dels Socs (o Renoc). Els habitatges de protecció oficial els va permutar a instal•ladors i contractistes que els han acabat i, esperem, en el mes de maig es podran començar a vendre als nous propietaris ( la majoria joves de Sarrià de Ter que han aconseguit una hipoteca).

Dos blocs de pisos se’ls va adjudicar Caixa de Girona que va constituir una empresa promotora per acabar l’obra. A la vegada, va encarregar a instal•ladors que tenien deute amb l’entitat i, d’aquesta manera, a mesura que certificaven obra els descomptaven una part del crèdit vençut. Caixa Girona ha recuperat una part del crèdit concedit a instal•ladors, ha acabat la promoció que ja està a la venda, i algunes empreses han tingut feina garantida. Un bon tracte.

La resta de promocions han tingut diferents adjudicataris. Les cases adossades ja finalitzades en poder de les entitats financeres es varen vendre ràpidament amb una bona oferta de descomptes. Queda un bloc de cases adossades per finalitzar, que sembla es vendran als propietaris expropiats per les obres d’ampliació de l’AP-7, a més tres promocions de dues cases adossades en estructura, i tres blocs dels quals només s’han fet els fonaments. Del polígon de més de 300 habitatges (cases i pisos) del camp dels Socs, s’acabarà i ocuparà gairebé tot. Per contra, els habitatges d’Acciona, al polígon Cobega, en ser propietat de l’empresa constructora, no ha entrat en guerra de preus i en el darrer any no han venut res.

D’edificis en estructura o pendents d’acabar se’n troben a gairebé tots els pobles. El cas de Catalunya no és res comparat amb el què ha passat a la Comunitat de Madrid. Està costant déu i ajuda acabar edificis i que algú els compri, que el diner flueixi i torni a l’economia productiva.

El que diu l’article és que mentre hi hagi tant diner immobilitzat pels zombis, no n’hi ha per l’economia que manté activitat, tampoc n’hi ha pel consum dels particulars i per tant el cercle viciós es fa més gran. Menys demanda agregada, menys activitat, menys recursos generats, més dèficit públic, més atur.

No és pas un article optimista, però si alliçonador. Tampoc se’n poden extreure moltes conclusions. Què s’ha de fer, deixar caure les constructores i les administracions públiques? Encara serà pitjor el remei que la malaltia. Es trigarà deu anys a recuperar tota aquesta inversió immobiliària, això pot ser una eternitat, per tant, abans que ens passi com a Grècia, s’han de prendre mesures d’estalvi, sobretot en les administracions públiques i moltes millores en la gestió i en l’eficiència. Aviat és dit.