dijous, 30 de setembre del 2010

Del contenidor groc al mobiliari urbà



Més d’una vegada, quan fem el gest de tirar una bossa al contenidor groc, ens preguntem de què se’n fa de tot allò. La barreja és considerable: llaunes, brics, pots d’iogurt, ampolles d’aigua, bosses de plàstic, safates de porexpan.... tot un munt de deixalles que embolcallen els productes que hem menjat o utilitzat.

Aquesta barreja també complica la seva tria. Una vegada es recull el contingut del contenidor groc es porta a una planta de reciclatge, on es separen els diferents tipus d’envasos. Des de la cinta transportadora, un imant separa la ferralla, mentre que un electroimant de Foucault destria els tetrabrics (que porten un film d’alumini) i les populars llaunes de begudes i menjar. El reciclatge de l’alumini surt a compte, ja que és més econòmic que fabricar-lo amb metall nou.

La resta d’envasos són en la majoria plàstics, però per a la seva reutilització s’han de separar per tipus, per poder compactar-los en bales homogènies que després, en una empresa especialitzada en reciclatge, es trinxaran en gransa.
El PET (polietilè tereftalat) és present en les ampolles d’aigua i de refrescs. En alguns casos, la gransa serveix per fer ampolles reciclades, però habitualment el plàstic reciclat no s’utilitza per als productes d’alimentació per evitar la contaminació accidental, és a dir que s’hi hagi envasat algun producte tòxic i la neteja no hagi estat suficient. La gransa reciclada pot servir per fer-ne fibres tèxtils, com el forros polars.

El PEAD, polietilè d’alta densitat, és el plàstic opac i de color, present en els productes de neteja, lleixiu, detergents, en la llet, en la gamma d’higiene personal, sabons, xampús i de l’automòbil com els olis lubricants. La gransa reciclada pot servir per fer cubells, altrament ampolles de detergents, canonades, sacs industrials, contenidors o bé malles de protecció.

El PEBD és el polietilè de baixa densitat, el plàstic tou i prim de les bosses de plàstic del comerç. A Espanya es consumeixen cada any 10.500 milions de bosses de plàstic i reciclar-lo costa 3.000€ per tona, mentre que fabricar-lo a partir del derivat de petroli només 25€. Per això, totes les campanyes s’adrecen a reduir-ne el seu consum, promovent l’ús de la bossa de paper, tèxtil o el cabàs. Per reciclar-lo s’ha de fer per aspiració degut al seu pes lleuger. La gransa s’utilitza per fer plafons, papereres i contenidors.

El PVC, el ploriclorur de vinil, el trobem en les cortines de bany, les targetes de crèdit, els marcs de finestres, mànegues, tubs de canonades, banderoles, però també en aliments frescos, aquella pel•lícula molt fina per envasar i preservar. El seu reciclatge és molt complicat i se sol incinerar, tret d’algunes idees com les bosses fetes amb les banderoles publicitàries.

El PP o polipropilè, és un plàstic molt lleuger que s’utilitza per fer coses tan petites que ni ens adonem de la seva existència: els taps de les ampolles de plàstic, les canyetes per beure, fibres de les escombres, envasos de iogurts i les fibres de les moquetes. Tècnicament és pot reciclar però es fa poc. Un objecte corrent fabricat amb el PP reciclat són les tanques mòbils de protecció i algunes tanques per parcs i jardins.

El PS, poliestirè expandit, popularment conegut com porexpan, es troba en totes les safates de menjar, gots i plats d’un sol ús i en les boletes per embalatge. El porexpan no desapareix mai, es desfà en minúscules partícules que poden acabar a la cadena tròfica. Reciclat es pot convertir en plaques aïllants, safates, (que no siguin d’ús alimentari) i més boletes per l’embalatge. Com en les bosses portables, el millor es reduir-ne el consum, utilitzant gots, vasos i safates fets de materials orgànics.

Cada dia surten nous productes que utilitzen la gransa reciclada, en un intent de donar un nou ús al que s’ha recollit i evitar que vagi a incinerar o als abocadors . A més de les tanques mòbils, dels contenidors per la recollida selectiva i les estaques de jardins, que podem veure en l’espai urbà, a Sarrià de Ter, al passeig Cinto Verdaguer tenim un altre exemple de què es pot fer amb el plàstic reciclat: uns bancs i papereres dissenyats per la divisió Onadys Recicla de l’empresa de Cardedeu, Onadys Disseny. A més dels bancs i papereres, en el seu catàleg tenen pilones, cendrers, plafons i tanques per les illes de reciclatge que s’han fet molt populars.

Aquesta empresa els construeix a partir del syntrewood, o fusta sintètica, una planxa feta a partir de plàstic reciclat, de la gransa que no s’ha pogut aprofitar per altres usos. La planxa la produeix una empresa de Maçanet de la Selva, Lasentine, la qual també té en el seu catàleg testos, calaixeres, estanteries i estris de ferreteria. Aquest material permet tancar el cicle dels les deixalles plàstiques, donant-los un segon ús.

Reciclar, reutilitzar i valoritzar les deixalles, és el repte de la nostra societat. Però sempre és millor utilitzar vidre, paper o fusta, (per les begudes, per l’embalatge) que no pas plàstic. El vidre i el paper els sabem reciclar molt bé i es poden reciclar una i altra vegada. El plàstic no desapareix fins que no es crema i quan es fa, desprèn dioxines.

article publicat a la revista Parlem de Sarrià n.73

dissabte, 25 de setembre del 2010

Espais de Memòria


Accés al polvorí del Camp d'aviació de Celrà

L’Ajuntament de Celrà va organitzar el dissabte 18 de setembre una jornada tècnica sobre el Camp d’aviació de Celrà, operatiu durant la Guerra Civil. És un d’aquells temes coneguts a nivell local, però molt desconeguts més enllà del Gironès i dels estudiosos sobre la República.
Al matí, vàrem escoltar el professor de la UB, Gabriel Cardona el qual ens parlà de la xarxa aèria republicana, de com Catalunya es dotà d’una incipient aviació, d’on procedien els avions i els aviadors, de com es varen formar a correcuita. L’investigador David Gesalí, llicenciat en història i membre de l’Associació d’Aviadors de la República va endinsar-se en les peculiaritats de l’aeròdrom de Celrà, fent referència al llibre del celranenc Artemi Rossell, “El camp d’aviació de Celrà 1936-1039”. La presència dels Polikarpov 1-15 (xato), els Polikarpov 1-16 (mosca), els Tupolev SB-2, popularment coneguts per “Katiuska”, va canviar totalment la normalitat de la rereguarda. El camp de Celrà, considerat un destí tranquil, va rebre els Katiuskes ja que eren els avions amb més autonomia de combustible i per tant podien sortir de més lluny per actuar al mar, defensant vaixells amb càrregues per la República, defensant Barcelona i també en el front. L’arribada dels militars i dels joves que es formaven com aviadors, també va trasbalsar aquest petit poble de Gironès i algun es quedà a viure a Celrà, com el tinent Ramirez de Cartagena. Segons va confessar Francesc Pararols, gironí exaviador de la República, els “mosques” eren com una joguina, fàcils de pilotar, fàcils de redreçar i amb molta potència d’atac.

El magatzem d’ensamblatge dels avions es trobava darrera l’edifici de l’Ateneu. Els avions procedien de Rússia, via vaixell fins Bordeus i per carretera fins Celrà. Una vegada muntats, es traslladaven fins l’aeròdrom, situat entre l’actual Polígon Industrial i el riu Ter, que ocupava 577,94 vessanes, és a dir 1.263.954,78 m2, de Celrà i Bordils, la grandària del qual vàrem poder observar per la tarda en una visita guiada per Artemi Rossell. Les restes que queden són un polvorí, accessible, i vuit dels 10 refugis antiaeris, dels quals varem visitar el refugi n.5 conegut com refugi dels “guatlleros” , ja que els soldats de guàrdia es dedicaven a la caça d’aus. El recorregut és un sender d’uns vuit quilòmetres, ben senyalat i amb la retolació de la xarxa d’espais de la memòria.

Per cloure l’acte del matí, Rubén Doll Petit, en representació de la Direcció General de la Memòria Democràtica, va explicar-nos què pretén ser la Xarxa d’Espais de Memòria, de la qual en forma part el camp d’aviació de Celrà i què vol abastar, des dels diversos passos fronterers de l’exili a l’Alt Empordà i al Ripollès, el castell de Sant Ferran a Figueres, Peralada, els fronts de l’Ebre, el Mume i tots aquells llocs de la geografia catalana on hi hagué un fet destacable durant la Guerra Civil. La senyalització comuna és una M invertida que alhora és una E, en un fons vermell i marró. Fa pocs dies va sortir a la premsa l’homenatge de Torroella de Montgrí als soldats republicans fets presoners que varen construir el pont sobre el riu Ter, amb un cartell explicatiu d’aquells fets. En un recent viatge a la Terra Alta, vaig parar a Corbera d’Ebre, el poble totalment destruït durant la Guerra Civil el qual, com Belchite, no ha estat mai reconstruït per preservar la memòria. Ara està senyalitzat com Espai de Memòria, amb fotos antigues, textos i poemes.


L'església de Corbera d'Ebre

Com bé va dir Rubén Doll, molts pobles poden posar rètols explicatius de la Xarxa d’Espais de Memòria. Em vénen al cap, les fotografies que coneixem a Sarrià de Ter sobre el bombardeig del 30 de juny de 1937, de la retirada (una foto de Capa amb soldats dalt d’un camió encara mai publicada), i les fotos del Pont de l’Aigua derruït, així com fotos dels soldats republicans que varen participar en la reconstrucció del pont. Al cap i a la fi, la idea de col•locar cartells explicatius on varen ocórrer els fets no és més que reprendre la idea de la ciutat educadora i que els carrers ens expliquin la història.

dimecres, 22 de setembre del 2010

Quan ha de durar un graffiti?



Aquest va aparèixer el dia 16 de setembre al matí. Diu “Llibertat presxs. Estamos en guerra”, amb la A del signe llibertari. La tanca neta i pintada del cementiri és massa temptadora per no embrutar-la. L’endemà ja no hi era, mercès a la diligència de la brigada de l’Ajuntament de Sarrià de Ter.
Els graffitis si no es poden llegir no serveixen per res. Tard o d’hora, es cansen de pintar on es tapa de seguida i busquen altres espais on els sigui més rendible la feina. El missatge també canvia amb l’edat dels autors. El grup que reivindica la llibertat dels presos és el mateix que ha demanat la llibertat de la Núria i, tot i haver aconseguit el seu objectiu, encara campa alguna pintada pel poble.

Molts no entenem com hem de conviure amb les pintades, ni tampoc com només es netegen els espais de propietat municipal i no les parets privades quan els propietaris, segurament s’avindrien a un acord econòmic amb l'ajuntament. Costa molt tenir els espais públics dignes, tots sabem el cost del manteniment que suposa, però també ens alegra veure quan s’ha arranjat i que hi ha qui en te cura.

dimarts, 21 de setembre del 2010

Els Estrets del Matarranya






Beseit és un poble força desconegut, situat a redós de la serra dels Ports. Pertany a la comarca del Matarranya, per la banda de Terol, al Baix Aragó, un dels pobles on es parla el català de la Franja. El riu que dóna nom a la comarca va ser en altre temps, la principal font de riquesa del poble, ja que a la seva llera s’hi aplegaren fins a sis molins de paper, alguns de notables, amb tres pisos assecadors. El poble veí, Vallderrobres, fa temps va al darrera de construir un museu de paper per donar a conèixer el ric patrimoni industrial de la zona. A Beseit, dos dels molins s’han convertit en hotels, un altre en un bloc de pisos, un altre està obert com a galeria d’art, un te activitat industrial per treure la closca de l’ametlla i el del Pont Nou, que en el seu dia fou fàbrica de paper, amb una màquina rodona Picard, està tancat. El més bo de tot és que es mantenen dempeus i en força bon estat. L’especialitat de la zona fou la cartolina per la impressió de les cartes Fournier. Els molins no es varen reconvertir en fàbriques (el Pont Nou continuà trinxant draps i assecant el paper a l’aire) i el poble va entrar en decadència, quedant una activitat agrícola i ramadera molt marginal.
El riu Matarranya neix al darrera Beseit i te un curt recorregut. El sender que mena fins els Estrets per dins del riu, és d’una bellesa espectacular, molt més que la pujada a Sant Aniol d’Aguja. És un riu encanonat, amb basses d’aigua de color turquesa. En una banda, unes passeres de fusta i agafadors a la paret faciliten l’ascensió, fins arribar un congost amb parets de 60 metres d’altura i només de dos metres d’ample. En un determinat moment, quan la llum entra als Estrets, talment sembla l’entrada de la ciutat de Petra!.



Hotel la fabrica de Solfa

A la zona queden encara dos excursions per una altra ocasió: el pantà de Pena i el sender pel riu Ulldemó probablement amb estada a Beseit l’Hotel Font del Pas, un antic molí ben reconstruït i tranquil.

dissabte, 18 de setembre del 2010

Etiqueta en català



Molta gent, propera a partits d’esquerra te dubtes sobre quin partit votar en les properes eleccions: a CiU, el bipartit de dretes, malgrat la seva oferta de demanar el concert econòmic, no se’l creu ningú i menys els que hem seguit el cas Palau; el PSC està desentonant amb el seu federalisme tronat i un encaix inexistent amb una Espanya irreal; ERC continua sent un partit assembleari i imprevisible, a més, pel que conec, ple de malversadors i de mal gestors; i els d’Iniciativa, ni compten i ni haurien de governar per un temps. Si en lloc de partits votéssim a persones, la tria seria molt més clara, però els partits no han volgut canviar la llei electoral i en aquestes eleccions, tocaran fons.

Ara bé, la música sobre la independència va sonant cada vegada més fort, encara que molts ho veiem una entelèquia, però, que em perdonin els polítics que surten a les fotos, prefereixo frustrar-me abans de quedar-me a casa i no intentar fer un referèndum. Com que va per llarg i potser no li pertocarà a la meva generació decidir, el que si tinc clar és que el nostre futur s’ha de treballar a fons.

Això vol dir ser actius com catalans, sobretot fent que la llengua sigui omnipresent, valorant-la i prestigiant-la i en alguns casos sent maleducats. Hem d’exercir el nostre dret com a consumidors, comprant productes catalans o almenys, etiquetats en català. Els que podem exportar hem d’enfortir les nostres relacions amb altres països de manera que la balança comercial amb Espanya cada vegada sigui menys important.

Una de les claus del sentiment d’independència és haver assumit que la balança fiscal amb Espanya ens és una llosa. L’endeutament de la Generalitat de Catalunya és l’equivalent al que en un any transferim de més a l’Estat espanyol. L’Ernest Lluch sempre deia que la balança fiscal negativa era compensada per una balança comercial positiva, però aquest concepte, en aquesta crisi ha caigut pel seu propi pes. Molts clients espanyols són morosos, quan no insolvents i la demanda d’aquest “mercat interior” ha caigut estrepitosament, per tant, si el nostre mercat és el món, les relacions amb Espanya han de ser més justes, i a ser possible només comercials.

Aquest estiu, uns amics em varen demanar fes una selecció de productes produïts a Catalunya i ja em seguirien pel bloc. De bona fe vaig intentar veure si existia relació entre produir-se a Catalunya i etiquetar-se en català i no, no existeix. Per exemple, els productes neteja de Lloreda (el popular KH-7) i els d’Industrias Marca (Norit) s’etiqueten només en castellà i d’altres com Miquel Alimentació amb la marca Gourmet ho fa en castellà i francès. Davant la possibilitat de no poder complir amb el compromís, he optat per oferir-los tres possibilitats que poden trobar a Barcelona: una, comprar a la xarxa de BonÀrea, de la Cooperativa de Guissona, amb productes d’origen català i etiquetats en català; dos, comprar a la cadena de supermercats Bonpreu i Esclat, ja que les seves marques blanques són etiquetades exclussivament en català i alguns productes, com la xocolata negra, de Simon Coll, són molt bons. I tres, comprar als supermercats Eroski Caprabo ja que etiqueten la seva marca blanca en quatre idiomes: castellà, català, eusquera i gallec. Per quan vinguin per les comarques gironines, tenen a mà les agrobotigues de Comercial Morera i les botigues de poble on poden comprar productes a granel. Si algun coneix algun altre exemple, pot anar afegint-lo a la llista. Se’ns ha girat feina.

dijous, 16 de setembre del 2010

Nova revista Parlem de Sarrià



Una nova revista Parlem de Sarrià, la número 73, ja es troba allotjada a la pàgina web www.parlemdesarria.org. Com és costum en els darrers temps, corre més l’edició en pdf (no, no tenim edició digital), que l’edició en paper, però aquesta tampoc pot trigar massa.

Aquest número, cuinat els mesos calorosos de l’estiu, recull articles sobre l’actualitat del municipi en el segon trimestre, de les entitats i de l’ajuntament, fent especial menció als premis Sant Jordi, amb articles de Josep M.Sansalvador, Sergi Torrentà i Roger Casero i la celebració dels premis Sant Jordi al CEIP Montserrat, publicant els textos i poemes guanyadors. La foto de la portada il•lustra un moment de la festa de la mainada a l’escola.

En el dossier d’història, Josep Brugada ens recorda que enguany és l’any Maragall, una bona oportunitat per rellegir els seus poemes (la vaca cega surt en un requadre) i conèixer el seu pensament a través d’alguns llibres, un home nascut al segle XIX però que es continua citant en el segle XXI.

L’equip de govern aporta informacions interessants: Roger Torrent comenta l’acord amb ACESA per l’ampliació a vuit carrils de l’AP-7 i les compensacions a les persones afectades, Raimon Cros les inversions realitzades amb els diners del programa del FEOS, i Lluís Aymerich explica què va passar i què es va decidir en els plens infantils celebrats amb alumnes de 5è i 6è del CEIP Montserrat.

Pel demés, l’Àngel Garcia ens recorda l’obra de l’escriptor portuguès José Saramago (que no l’escriptora Sara Mago) i l’equip de monitors de l’Esplai i del PPF, tenen un record per l’enyorada Rosa Viella.

dissabte, 11 de setembre del 2010

Els darrers viatges del transbordador



Entre Deltebre i Sant Jaume d’Enveja, es construeix un esvelt pont, amb un gàlip que permet passin els vaixells turístics que van a la illa de Buda. Des del restaurant Lo mirador del riu, a Sant Jaume, es poden veure els operaris i les grues, treballant a tot drap per enllestir-lo per finals d’aquest setembre. Tradicionalment, el trajecte entre ambdues ribes de l’Ebre l’ha fet el transbordador Garriga, per tres euros, cotxe i conductor. A final de mes, gairebé coincidint amb la vaga general, els treballadors d’aquesta empresa es quedaran sense ocupació, una feina que tenien segura des que l’empresa va obtenir la concessió pel transport.

Curiosament, si amb el transbordador qui paga el preu del bitllet és l’usuari del servei, amb el nou pont, el preu el paguem tots via pressupostos de la Generalitat, el mateix que succeeix amb les autovies gratuïtes. Des del punt de vista econòmic, és més equitatiu que l’usuari pagui via peatge el servei de l’autopista, que no que pagui tothom, via pressupostos. Clar, que cada territori demana tenir la seva pròpia quota d’infraestructures gratuïtes i per això la política i és tan enrevessada.

Els romàntics tenen una darrera oportunitat de travessar lentament l’Ebre, fotografiar ara i adés les ribes del riu, abans no s’obri el pont al públic. Aigües amunt, encara hi ha el transbordador de Miravet, un viatge gairebé turístic.

Mentre ens esperàvem que arribés el transbordador, un operari de FCC que dirigia el tràfic de camions que accedien a l’obra i controlava la cua per pujar al transbordador, comptava amb palets els cotxes que deixava passar. Encara no deuen tenir clara la compensació econòmica, vaig pensar, però no vaig entendre res quan el conductor del transbordador li va recar donar-me el bitllet que vaig reclamar per servar-lo com una relíquia. Si hauria d’estar repartint bitllets a dojo!.

diumenge, 5 de setembre del 2010

Papers pintats



Al DHUB Montcada (Disseny Hub Barcelona del carrer Montcada de Barcelona) podeu veure fins el 31 d’octubre una interessant exposició sobre papers pintats. S’estructura en dos ambients, la de papers pintats històrics, amb 67 peces, i la sala de papers contemporanis, amb 23 peces, repartides en quatre seccions: l’ecologia, la interactivitat, el grafisme i la tecnologia. Els dissenys actuals són d’allò més sorprenents, signats per artistes de renom, com Javier Mariscal, amb algunes utilitats ben curioses com el paper que permet doblegar-se i fer-ne fer lleixes. La del paper pintat és una moda que no ha deixat mai de ser-ho, que evoluciona i en el mercat es troben empreses, per exemple la de trestintas, que poden fer qualsevol disseny a mida i exclusiu. És a dir, la tecnologia actual permet fabricar tirades tan curtes que un pot personalitzar casa seva amb un disseny propi.

La secció de papers pintats històrics conté peces de diferents tipologies: sanefes, arrambadors, frisos, motllures, cantoneres, sobreportes, dissenys del segles XIX i XX, molts d’ells modernistes, de procedència tan espanyola com estrangera. La decoració tan és floral i vegetal, com arquitectònica, amb imitacions de la fusta, el marbre, els teixits, el cuir i tan s’utilitzaven per decorar parets com sostres.
La producció del paper pintat va anar de la ma de la millora dels colorants i sobretot de l’obtenció de l’anilina, l’element químic bàsic per la fabricació de la tinta.

La comissària de l’exposició és M. Teresa Canals i Aromí, historiadora, directora del Museu d’Estampació de Premià de Mar i membre de la Asociación Hispánica de Historiadores del Papel, autora del llibre “Els papers pintats i les arts decoratives”

dissabte, 4 de setembre del 2010

Dinar de Festa Major



Pels voltants de la Festa Major moltes dones va atrafegades: tenim convidats!, sents a dir. Les reunions familiars d’ara poc s’assemblen a les d’abans, quan la dona de la casa ni podia sortir a escoltar una sardana. Entre el platillo, el pollastre rostit, el qual prèviament s’havia engreixat i matat, la feinada era de tota una setmana! Acabava amb les cames ben inflades -em confesava la veïna no fa gaire-. L’arrossada del diumenge ha afavorit que les dones deixin els fogons i es dediquin a d’altres coses, com participar de la festa i de les activitats.

Per dinar de festa, avui he copiat un plat que surt recomanat en el Gidona d’aquest mes. La Pia Bosch, en el seu bloc, feia referència a l’entrevista que hi apareix i, com que la Gidona la maqueta la Mercè Soler, de l’estudi de David Coll, els mateixos que ens maqueten la revista Parlem de Sarrià, aquests dies, entrant i sortint de l’estudi n’he agafat una i he donat una ullada a l’ entrevista a la Pia, una dona molt capaç, amb les idees ben clares en política i en temes d’igualtat i feminisme.
La revista sol incloure d’altres entrevistes a dones que treballen i, en aquest número, n’hi ha una altra d’interessant a la Ingrid Teixidor, cap d’exportació del grup Oliveda. La resta de la revista és una barreja de temes que suposadament ens interessen a les dones. Potser si, el cas és que m’hi entretinc una mica, però no hi trobo cap recomanació de cap llibre, per exemple, cosa molt simptomàtica.

Bé, doncs a la pàgina del darrera d’aquest número, la cuinera Iolanda Bustos recomana un plat de pasta freda amb salsa d’albergínies, verdura que conté antocianina, la qual actua com un poderós anti-envelliment. A bodes em convides, amb el que m’agrada l’albergínia!

El plat en qüestió és un plat de pasta amb salmó fumat, barrejat amb una salsa d’albergínia i ceba escalivades, amanides amb oli, sal, nou moscada i pebre blanc. A la recepta original hi posa nata que he canviat per l’oli, i també hi he afegit tomata pelada. Com que a casa hi tenia tots els ingredients necessaris, el salmó fumat d’una visita a la botiga d’Ikea, la ceba,les tomates, les albergínies de l’hort i de pasta no en falta mai, aquest ha estat el dinar de festa d’avui. El millor de tot, cuinat en menys d’una hora!.

Ha començat la Festa Major



Ha començat la Festa Major, amb una pregonera de luxe: l’Anna Ma Fornells, l’estimada bibliotecària que ens ha acompanyat en els darrers vint anys en l’ofici d’aprendre dels llibres. El seu ha estat un parlament breu, mesurat, amb records de la seva infantesa, de la seva família i de tots els nens i nenes a qui amb el temps ha pogut ajudar en els treballs d’escola i que s’han acostat al seu taulell per dir-li que ja s’havien llicenciat o que havien superat els exàmens. Ha recordat que amb la mainada i amb els seus pares varen promoure el llibre “L’Emília i el misteri dels llibres”, quan la Biblioteca Emília Xargay va complir cinquanta anys.



L’Anna M. des d’aquest petit racó de l’Ajuntament ha treballat per la cultura, la del dia a dia, la minúscula, la d’aixecar literalment la persiana i dir-nos: veniu, apropeu-vos, tinc novetats!.Pels seus “clients” com li agrada anomenar-nos carinyosament, sempre tenia un detall, una referència d’una revista, un autor desconegut, un punt de llibre, una sorpresa.
L’Anna M. es jubila d’endreçar llibres, però no es jubila de llegir, ni de la Biblioteca, ni d’exercir de sarrianenca, l’anirem trobant a tots els actes culturals del poble, com ha fet sempre.

Abans del pregó es varen inaugurar les exposicions, la col•lectiva de pintors sarrianencs i la dedicada a Miquel Àngel Cros, que titula “Els reflexos de la realitat”. L’evolució de Miquel Àngel cap a formats més grans el permeten treballar amb el color i la perspectiva, copsant la realitat, tal com va definir la seva obra actual i que suggereix el títol: m’interessen les façanes i com s’hi reflexa la llum. Realisme en estat pur.



Havaneres, matinades, fira del joguet, intercanvi de plaques, concerts, “The Pepper Pots”, sardanes, bicicletada, baixada de carretons, trobada gegantera, arrossada, sopar espectacle, un be de déu d’actes en dos caps de setmana acolorits amb els espantaocells. Els meus veïns reclamen un carril bici. Abans aconseguirem declarar tot el poble en zona 30 que tenir carrils bici per tots els carrers!