dilluns, 29 de setembre del 2008

Arxivar o no arxivar



Vet aquí la qüestió. Se sol guardar si es té espai, si la casa és de dimensions generoses, però per regla general, a mesura que ens emancipem deixem coses a la casa dels pares, fins que un dia et trobes davant el dilema de què fer de tantes andròmines. Diuen que el desordre és fruit de decisions ajornades. En el meu cas segur, la mandra que em feia posar-m’hi. La quantitat de papers, fotos, llibres, retalls de premsa, fulletons que he tret aquest darrer cap de setmana és inimaginable. En Quim Corominas diu que tota la seva col•lecció de llibres i jocs movibles cap en 25 caixes, tot ben plegat. Ja m’explicarà en quin armari li cap.

No he llençat massa. Només la documentació bancària i papers sense importància, però sí que ho he classificat tot i encapsat. Així la recerca serà més fàcil.
A la mateixa casa hi guardava l’arxiu fotogràfic de la revista Parlem de Sarrià, més de 40 àlbums dels darrers 15 anys. He aprofitat la disponibilitat del meu cosí, amb la seva furgoneta i uns bons bíceps, per deixar tot aquest material al magatzem de la revista i la resta, caixes i més caixes per tornar a endreçar a casa meva. A la fi, després d’anar ajornant el trasllat definitiu, hi he hagut d’esmerçar tot un cap de setmana, que ha coincidit, a més, amb les interessants propostes de les Jornades del Patrimoni Europeu.

Els arxius locals, però sobretot els comarcals, són bàsics per la recerca. Un bon exemple és l’Arxiu Històric de Girona, el qual conserva la documentació històrica de Sarrià de Ter fins l’any 1983, i com un tresor, un fons notarial que es remunta al segle XIII. Per altra banda, la polèmica sobre qui ha de guardar la documentació de Catalunya del període de la República, si l’arxiu de Salamanca, dedicat a la Guerra Civil, o l’arxiu de la Generalitat, per preservar la continuïtat de centre, encara és oberta, i per això és interessant reveure l’exposició “Els papers de Salamanca” i recordar la defensa del retorn de la documentació que ha fet la Comissió per la Dignitat. L'arxiu de Salamanca es va constituir per ser un instrument de repressió ver les persones que figuraven en els papers incautats a Catalunya en la immediata postguerra, amb les conseqüències nefastes que va tenir. És legítima la demanda de la Generalitat i dels particulars, ja que la documentació no correspón a l'Estat Espanyol sinó a cadascuna de les institucions i famílies que la reclamen.

Amb motiu de les X Jornades del Paper, el dijous 2 d’octubre tindrà lloc a Sarrià de Ter el Congrés Internacional Arxius i Drets Humans, organitzat per l’ONG, Arxivers sense Fronteres, la Diputació de Girona i l’Ajuntament de Sarrià de Ter. La ponència inaugural, “Els arxius, la protecció de la memòria històrica”, serà a càrrec del jurista Carles Jiménez Villarejo. El mateix dijous es podrà veure, en l’antiga nau de Manter, l’exposició Els papers de Salamanca.

Les diferents ponències versaran sobre la desclassificació dels arxius estatals, amb els exemples dels EEUU, Espanya i el cas de l’Stasi alemanya. Ramon Alberch parlarà de la recuperació dels arxius de les dictadures sudamericanes, i Gregorio Dionís, sobre la utilització jurídica de la documentació en els crims contra la humanitat. La taula rodona del dissabte al matí la moderarà Jaume Guillamet, amb el tema” la desclassificació de documents dels governs repressius”.

Totes les ponències semblen interessants, instructives i ja que el Congrés es fa, com aquell qui diu a casa, procuraré assistir al màxim de conferències. Amb tot, en el programa he trobat a faltar un punt de connexió entre el Congrés i les Jornades tal com s’havien fet fins ara i crec que es podia haver aprofitat la taula rodona per obrir-la a tothom, no només als participants al Congrés. Aquest és un detall que també es va obviar en l’anterior Congrés d’Historiadors del Paper i part de la desafecció de la gent vers la jornada tècnica deriva d’aquella separació entre congressistes i la gent del poble.
De totes maneres, la X Fira del Paper del diumenge i l’acte del mateix dissabte congregant a tots els que hem fet possible les Jornades tots aquests anys, serà un bon moment per retrobar als bons amics i col•laboradors. Deu anys, qui ho havia de dir.

diumenge, 21 de setembre del 2008

A l'esport hi faltes tu



S’ha de reconèixer que els responsables de comunicació de la Generalitat de Catalunya aquest cop l’han encertat amb la campanya de la (no) presència femenina en les activitats esportives, bé com a jugadores, entrenadores o directives. M’agrada aquesta nova mirada sobre l’esport, no només en la seva pràctica, sinó també en la gestió dels recursos, equipaments i organització de l’activitat esportiva. No tot s’acaba en suar la samarreta. Fa falta molta gent darrera de cada equip, per acompanyar als jugadors en els desplaçaments, per organitzar la temporada, per gestionar i trobar recursos, per portar l’administració de qualsevol entitat. I aquest ha estat, fina ara, un territori bàsicament masculí.




Aquest cap de setmana a Sarrià de Ter hem celebrat el 9è Critèrium esportiu, el que vol ser la festa de l’esport, amb la presència de tots els esportistes federats, la presència d’autoritats i l’entrega de premis als millors jugadors i jugadores de la temporada 2007-2008. El premi a una persona rellevant dins del mon esportiu va recaure en Joan Saubich, directiu de la UE Sarrià.

La imatge del díptic és un disseny magnífic de Xavier Fontané, on es veu una noia de gimnàstica rítmica executant una giragonsa amb la cinta. Durant l’acte es va presentar el nou grup d’animació, S’arriades, format per noies que han participat en diferents disciplines esportives, bàsicament patinatge i gimnàstica.

Els parlamentaris, any rere any, solen dir el mateix: les administracions potencien l’esport base i Sarrià de Ter és un municipi on la ràtio del nombre d’esportistes per nombre d’habitants és de les més elevades a Catalunya. La pràctica de l’esport federat està baixant arreu, sobretot en les ciutats. No sé com és però els parlamentaris, habitualment homes, mai ens han donat la xifra de quants nois i nens i quantes noies i nenes practiquen l’esport al poble, i això que deu ser ben fàcil obtenir aquesta data. Amb una mirada ràpida al parquet ja podíem veure que la proporció és desfavorable a les noies. En esports com el futbol trobem alguna nena en l’equip benjamí. En l’handbol, cap. Alguna també en el judo i en el bàsquet, molt més paritari, les noies i nenes gairebé arriben al 50%. En gimnàstica rítmica i en patinatge artístic, l’efecte és contrari: cap noi el practica, però en alguna temporada hi ha hagut joves patinadors. I on hi ha pràctica d’esport femenina també hi ha entrenadores i organitzadores femenines, algunes de notables com és la sarrianenca Dolors Xargay, durant molts anys l’entrenadora de patinatge.

De fet la pràctica esportiva per part de les noies augmenta quan els equipaments milloren: des que existeix el pavelló municipal hi ha més interès per part dels pares en què els seus fills i filles practiquin algun dels esports que s’ofereixen a cobert.
També s’ha de considerar la pràctica de l’esport no federat: el senderisme, l’aquagym, la natació, el ioga o la gimnàstica de manteniment. Mantenir-se en forma sol tenir molts més adeptes que la pràctica d’un esport d’equip, i està molt relacionat amb l’edat i les obligacions familiars.

El Grup Muntanya Sarrià també va desfilar la nit del Critèrium. Amb tot el grup que enguany formarà l’expedició a l’Himalàia, al Nepal i amb els membres més joves de la nova fornada de famílies que aposten per rejovenir el grup. El més petit, l’Hèctor, amb un any i mig, fins ara ha pujat els cims enlairat dalt del seu pare.
Vaig ser al Cau del Grup Muntanya Sarrià el dissabte per veure les imatges de les excursions de la temporada passada i acomiadar als expedicionaris, entre ells, una noia, l’Estel Turbau. De Sarrià també hi pugen en Gerard Suñer i en Marc Terrades. L’Estel i en Gerard pretenen pujar al Baruntse, de 7.129m., i en Marc, s’afegirà al trekking per la vall del Khumbu, i intentarà pujar al Mera Peak, de 6.450m. Com molt bé va dir el president, en Josep Turbau, “la muntanya no competeix amb ningú, sou vosaltres els que competiu amb vosaltres mateixos, i davant la dificultat, el millor és tornar sans i estalvis”.
La muntanya, l’Himalàia, continuarà allà per anar cridant als “himalalts”. Sort.

Els tresors de paper de Quim Corominas




Hi ha una foto en el catàleg de l’exposició antològica de Corominas al Museu d’Història de l’any 2000 on es veu en Quim amb mossèn Gabriel i en Josep Turbau, quan la inauguració de l’exposició que va comissariar Raimonda Coll a Sarrià de Ter l’any 1996. En Quim sempre ha fet bandera de les seves arrels sarrianenques, dels seus inicis en la pintura i del coneixement del paper adquirit al poble, pel fet que sovint anava a la fàbrica de can Butiñà on treballava el seu pare. Alguns dels catàlegs d’aquella exposició els va folrar amb paper d’embalatge d’una bobina de paper Kraft verjurat reciclat que encara guardava, creant alguns llibres únics, de col•lecció. La foto m’agrada perquè es de les poques on es veuen tres persones que han estat tant importants per Sarrià, en Quim, en Biel i en Josep. No ens estranyem doncs, que com el seu pare i com el seu amic mossèn, el seu fill porti el nom de Biel. Poc abans de morir Mn. Gabriel ens vàrem trobar, amb el meu germà, a les escales de la Pabordia, en Biel mossèn pujant i en Quim amb en Biel petit a la bicicleta Força avall, i ara he recordat la foto.

Que en Quim utilitza el paper en les seves pintures no és cap novetat. Els seus primers graffitis, collages i acrílics sobre paper daten de 1976. En l’exposició Pop-up, llibres movibles i tridimensionals, a la Fontana d’Or l’any 1999, ens va mostrar la seva ànima de col•leccionista i una petita part de la seva enorme col•lecció d’articles de paper, llibres, jocs i joguines, la qual va començar el 1975 a Londres augmentant-la per allà on ha voltat. Peces valiosíssimes, úniques, en algun cas, oblidades. Per cada Fira del Paper de Sarrià de Ter, en Quim ha vingut a donar un cop d’ull. Un any el recordo entusiasmant per haver trobat, en una de les parades d’antiquari, un joc que no tenia. La seva mirada d’especialista o de col•leccionista especialitzat, el fa veure rareses on nosaltres només veiem piles d’objectes.

Aquesta mateixa passió pel paper es nota en els treballs que fan els seus alumnes de plàstica de l’Escola Municipal d’Art del Centre Cultural La Mercè. Ens ho recordava Anna Pagans, el divendres 19 de setembre en la presentació de l’exposició Tresors de Paper: les exposicions anteriors de Katxinots (també present a la Fira del Paper) i la de Casacaseta, una ciutat feta de cinquanta casetes de paper per nens de 8 a 13 anys, que es va poder veure al Col•legi d’Arquitectes de la Demarcació de Girona aquest hivern, ens mostren la faceta de pedagog del Quim Corominas més compromès amb la ciutat.

A l’exposició al MIAM de Sete, del 2003, ja va unir les tres seves facetes: col•leccionista, mestre i artista, mostrant jocs movibles de la seva col•lecció, els katxinots dels seus alumnes i llibres d’artista realitzats per ell mateix.

Ara en Quim, ha muntat una exposició amb tot el poder organitzatiu de la Fundació Caixa de Girona: l’Arcadi Calzada en Jordi Blanch i la Rosa Gil estaven una mica nerviosos, ja que el perfeccionisme d’en Quim, la cura de l’últim detall els havia fet trontollar la inauguració. Però en Quim ja no deixa res a l’atzar, la mostra dels seus tresors bé requereix ser minuciós.

En l’excel•lent llibre que acompanya l’exposició, l’Antoni Puigverd ens diu: “en què consisteix la passió lúdica de Corominas?. En la recerca de la meravella. En la persecució de la fantasia, el divertiment, l’enginy, la sorpresa, l’amagatall, el descobriment inesperat...En la set de fascinació. La capacitat de meravellar-se i de meravellar, la necessitat de jugar i de ser atrapat en el joc formen part de la condició infantil, però també de la condició d’artista. El Corominas artista és el Corominas que no es resigna a perdre el vincle fonamental amb la infància. L’esperit i exigència de la meravella inspiren la persona i l’artista. I, consegüentment, també el pedagog. Als seus alumnes, encara no deformats per l’encotilladora percepció de la visió adulta, Corominas els empeny a explorar la seva set de fantasia”.

I en Quim, presentant l’exposició: “en aquesta ocasió vull mostrar peces des del segle XIX a 1930, amb la particularitat que es tracta de ginys de paper transformables mitjançant mecanismes senzills i manuals. En definitiva, aquesta col•lecció té com a nexe comú, el moviment, la transformació, la sorpresa, el canvi sobtat. Tot es plega i es desplega”.

Aquesta exposició és una autèntica meravella. No us la perdeu, hi ha temps fins el 16 de novembre i no deixeu de comprar el catàleg. Les fotografies de Josep M. Oliveras et permeten fruir dels detalls de moltes de les peces exposades.

dilluns, 15 de setembre del 2008

Dies de setembre



El Pont de l'Aigua, tal com era l'any 1938.

A primers de setembre, quan arrenca la Festa Major del Sarrià de Ter torna l’oportunitat de trobar-te amb les persones amb qui convius, no en el petit espai físic de l’habitació pròpia, sinó en el lloc més gran, la casa comuna que és el poble. Per als que viuen a ciutat, aquest retrobament, aquest contacte no és tant intens com a la vila. No calen massa paraules, un somriure, preocupar-se per la salut, per la família, pels anhels, ara per la feina. Ningú soluciona res de ningú, però ens uneix el saber els uns dels altres.

El diumenge 7 de setembre, després de veure l’esbart dansaire de Fontcoberta de Banyoles i tot escoltant l’audició de sardanes de l’orquestra Foment del Montgri, en Lluís Massegur em va dir: “avui fa setanta anys va morir el meu pare”. El 7 de setembre de 1938, un comboi de dos camions carregats de benzina va xocar amb el Carrilet al començament del Pont de l’Aigua. El pare d’en Lluís, en Corona, hi va morir quan va voler ajudar als ferits dins dels vagons del tren. Tant el meu pare, el meu avi, com els meus oncles foren espectadors d’aquest tràgic accident. També en Salvador Ribas, a qui vaig trobar el matí de l’onze de setembre en l’esmorzar català obsequi de l’Ajuntament per la Diada. Li vaig donar el condol per la mort del seu germà, en Jaume, combatent republicà exiliat a Normandia, la mort del qual havia coincidit amb la seva hospitalització. Tot parlant de la Guerra Civil, en Salvador em va comentar que ell s’havia salvat per miracle d’aquell accident, ja que una flamarada l’havia passat pel damunt i només l’havia socarrimat el clatell.

Els actes de la Diada al poble s’han estès a la Plaça Salvador Genís, amb sardanes i l’esmorzar català. Després hi ha l’acte institucional que segueix, fil per randa, el mateix guió amb què aquesta festa es va començar a celebrar al municipi fa quatre anys. Com que en Lluís Aymerich va treure el tema en el seu parlament i en Roger Casero n’ha parlat en el post de la cançó de l’enfadós, vull recordar, per reblar el clau, el que tothom sap però algú s’entossudeix en oblidar: el primer que va celebrar la festa institucional, va ser el govern presidit per l’alcalde Nicolàs Pichardo, un sarrianenc nascut a la Palma del Condado (Huelva), el qual va fer un discurs molt emotiu, molt més ben preparat que el que ens va oferir als soferts oients el primer tinent d’alcalde.

Cada any hi ha algun detall per destacar de la nostra festa, i no només el canvi de marca de cava: aquesta Diada passarà per la de l’aniversari de l’estelada. És la primera vegada que oneja al balcó de l’Ajuntament i presideix els parlaments de l’acte, tot i que haurà quedat en un gest pel consum intern, ja que cap periodista se’n va fer ressò. Per cert, no va caler despenjar la bandera espanyola, ja que fa molts anys, potser deu, que no hi és. Va ser una decisió del consistori quan governava Josep Turbau i ningú ha reclamat que torni a onejar i tampoc ningú els farà cas. La bandera que ens uneix és la catalana, la qual compartim amb els Països Catalans. L’estelada i l‘espanyola ens divideixen i l’obligació de tot governant és fomentar la convivència.

La lliçó magistral d’història per part de Josep M. Nolla, catedràtic d’Arqueologia del Departament d’Història de la UdG, va ser la part dolça de la Diada. Escoltar com per les nostres venes corre la sang dels avantpassats, íbers, romans, visigots, vinculant l’esplèndida vil•la romana del Pla de l’Horta a la intendència del Castellum Fractum de St. Julià de Ramis i a la de la primigènia comunitat de la Kerunta antiga, la qual es traslladà, per raons estratègiques, a la Gerunda romana on fou més efectiu el control de la Via Augusta, va ser una immersió en la història en breus instants.
Josep M. Nolla va recordar-nos la importància del Pont de l’Aigua, del seu antecessor, el pont romà, o del pas que devia existir quan la via Heràclea era utilitzada pels íbers. Del que ha significat per la història catalana el descobriment de la necròpolis visigòtica del pla de l’Horta i de les expectatives posades en les excavacions que s’iniciaran properament a la vil•la romana. Temps enrera creiem que era una utopia, però mercès a l’esforç de l’equip de la UdG, reobrir i tornar a investigar la vil•la romana del Pla de l’Horta, d’aquí a poc serà una realitat. Salve!
Després d’aquesta lliçó, del discurs sobre el finançament de l’alcalde (ara si que fem pinya, i no com va passar amb l’Estatut), els so dels Cantaires de Sarrià, en particular de la Clavellinera, em va semblar música celestial.

dijous, 11 de setembre del 2008

Els ready mades de Duchamp







En el dominical del Diari de Girona del diumenge 7 de setembre, el crític d'art,Eudald Camps, es feia ressò del descobriment d’una xemeneia en un apartament de Cadaqués realitzada per l’artista francès Marcel Duchamp i de la polèmica sobre si aquella peça útil per escalfar una habitació es pot considerar una obra d’art.

Al Museu Nacional d’Art de Catalunya (Mnac) encara es pot veure, fins el 21 de setembre, l’exposició dedicada a tres artistes clau del segle XX: Marcel Duchamp (1887-1968), Man Ray (1890-1976) i Francis Picabia (1879-1953). Coproduïda per la Tate Modern de Londres, aquesta exposició se centra en la relació dels tres personatges i els paral•lelismes de les seves obres.

Duchamp i Picabia es van conèixer a París el 1911 i el 1915 es van exiliar a Nova York on, juntament amb l’americà Man Ray van crear el moviment dadaísta. L’estructura de la mostra ens endinsa en el mon irreverent dels tres artistes, la seva experimentació amb els diferents estils artístics: l’impressionisme, el fauvisme, el moviment tridimensional, les performances davant la càmera de Man Ray, la utilització de les imatges mecàniques, de suports innovadors com el vidre, la creació de formes visuals i l’experimentació amb la llum i les transparències, per acabar amb els joc que més els unia, els escacs.

Una de les sales més enginyoses que revelen la transgressió contínua dels tres artistes és la sala dels ready-mades, els objectes preexistents que acaben sent considerats obra d’art. Un mòbil captivador fet de simples penjadors de roba, o la Font de Duchamp, un simple orinari col•locat a l’inrevés, que l’any 1917 va ser rebutjada en una exposició. “Aquest fet, però sobretot el debat sobre la natura de l’obra d’art al qual va donar peu, es consideren actualment com una pedra de toc en la història de la modernitat”.
Diu Eudald Camps “ Hi ha un abans i un després per l’urinari de Duchamp, per a les Brillo Box (de Warhol) o per la xemeneia que ens ocupa. El que és clar, en tot cas, és que la mirada és una poderosa constructora de sentit: no és el mateix percebre simplement un objecte (les seves propietats físiques) que, mitjançant la interpretació, atorgar significats a aquestes propietats que l’objecte original no tenia. Marina Oroza, la propietària de la llar de foc de Cadaqués descriu aquest procés: La llar de foc es va començar a embellir-se, a brillar com si fos un diamant en brut que estiguéssim polint amb la nostra mirada renovada;..la llar de foc, idèntica però diferent. Tot, absolutament tot, és susceptible de ser polit amb la mirada”.

diumenge, 7 de setembre del 2008

Productes catalans

En la trobada de Vilopriu, un senyor, el qual s’anomenà Casals, pagès de les comarques lleidatanes, va prendre la paraula per dir coses d’aquelles tant evidents, però políticament poc correctes. El Sr. Casals va venir a dir, que ara que estem en crisi, a pagès es poden crear més de 70.000 llocs de treball, si els consumidors catalans fem l’esforç de consumir productes de casa nostra.

A l’estil del Bovier francès, el que reclama és la pràctica d’un cert xovinisme català, la qual cosa afavorirà el teixit productiu del país i, en particular, créixer on més ha caigut l’ocupació per la jubilació de la pagesia, és a dir al camp. No s’equivoca, no, que per aquí ha d’anar la cosa. Ara bé, deixar que sigui la pagesia qui creï llocs de treball, em penso que es demanar massa. Més que res, pel caràcter individualista i poc propens a associar-se del camperol català. La transformació del camp, de l’agricultura i de la ramaderia, ha vingut de la ma de les empreses agrícoles i de les cooperatives. I no se’n han creat gaires, a diferència del país veí, on tothom fa esforços per comercialitzar els seus productes locals. Per altra banda, tampoc es pot dir en veu massa alta, ja que a Catalunya venem a tot Espanya, i tampoc es tracta de tancar les fronteres interiors. Però a títol individual, podem fer molt més que mirar el preu dels productes que comprem. Una cosa és el què diem, i una altra el què fem.

Aquest “xovinisme” fa temps que intento practicar-lo en les meves compres habituals, sobretot les d’alimentació. Fa temps compro els iogurts de la Fageda, el pernil de La Selva, l’oli Borges i la Llet Nostra. Aquesta va entrar a casa després de la polèmica de la llet Pascual amb els ramaders catalans, i molta gent va deixar de comprar aquesta marca de manera fulminant. El projecte de Llet Nostra es va introduir en el moment oportú, quan la gent es va conscienciar que no es podia tenir als ramaders depenent d’una empresa llunyana i insensible a les seves demandes econòmiques que els portaven a la ruina.

La darrera incorporació al cistell de la compra ha estat l’arròs del molí de Pals, després que la gent de la terra de l’Ebre tornés a fer una defensa aferrissada de la seva aigua i deixi que mori el Ter. Doncs, s’ha acabat comprar l’arròs del delta de l’Ebre i millor el de Pals. Això sí, només el trobo a les agrobotigues, que també val la pena visitar.

Reconec que el meu cistell no és precisament barat, però on estalvio és en la verdura i la fruita, res d'envasat en safates de porexpan. L’Àngel Garcia, el Sam Emfot de la revista Parlem de Sarrià, el dimecres de mercat porta verdures de la seva collita, i el pagès d’Ullà, pomes, albercocs i préssecs del baix Empordà. I si em falta alguna cosa, a Fruites Núria, de Pere Puigvert, hi ha de tot i els productes locals, són madurs i a bon preu.

Podríem afegir moltes més marques, com les patates fregides de Frit Ravich, el pernil salat d’Espuña, el cafè de Cafès Cornellà, l’aigua de Ribes, les galetes Trias, els vins dels cellers Oliveda i Espelt, per citar algunes empreses gironines que conec. En fi, la llista es pot anar ampliant sempre que procurem estar atents a la procedència i no tant al preu. Xovinisme a la gironina? Per què no. Si no ens defensen nosaltres, qui ho farà?



dissabte, 6 de setembre del 2008

El museu del paper de Portugal



El Museu do Papel Terras de Santa Maria es troba a Paços de Brandao, a mig camí entre Porto i Aveiro. Es va inaugurar l’any 2001, en una antiga fàbrica de paper continu on també coexistia una producció manual de paper. Consta de dos cossos, el de l’entrada, l’antic enginy de Lourença, avui botiga i recepció del museu, i un segon edifici on es pot observar la roda hidràulica del riu Meiao, una màquina rodona i l’assecador. La restauració dels edificis s’ha fet amb molta cura i elegància.

En un petit racó de la nau també s’ensenya com es fa el paper a ma, talment com es pot observar a Capellades. Cada museu de paper sol tenir la seva pròpia especificitat, i aquest és el primer que veig on es mostra una màquina en continu en funcionament i un conjunt de dues moles per trinxar el paperot. Produeix un paper d’estrassa gris d’uns 100gr, en una màquina rodona amb una caixa d’entrada de fusta i dues debanadores on el paper moll es va embolicant. Es treu de la debanadora i en una taula es talla en el format desitjat. Després es puja a l’assecador, penjant cada full en una trama de fustes i fils per tal d’aprofitar l’espai. Una vegada assecat, es premsa i s’enfarda. Tot el procés de fabricació es mostra en un documental en el mateix museu.

En un altre espai del museu s’ha instal·lat un taller de fer bosses a mà, amb les formes de fusta, utilitzant el paper d’estrassa produït a la fàbrica. Aquest sistema es fa talment com es mostrava fa alguns anys en un dels tallers de la Fira del Paper de Sarrià de Ter.
La màquina rodona és similar però més antiga que la que tenia Ecocartró, a St. Joan Les Fonts, a l’antic molí del Pla. Aquesta fàbrica va tancar fa poc, però el seu funcionament es pot veure en el vídeo de Molins i Fàbriques de paper II, editat l’any 2000, amb motiu de les segones Jornades del Paper de Sarrià de Ter. Ecocartró també trinxava paperot, diaris i revistes, en un conjunt de moles i assecava el paper a l’aire lliure, en un dels marges del riu Fluvià.

El museu de paper de Portugal forma part de la xarxa de museus paperers europeus i en el seu país està integrat en el grup de museus de la Ciència i la Tècnica. Per tots els que esteu interessats en la recuperació del patrimoni industrial és una visita molt instructiva, tant pel que fa a l’aspecte constructiu, com pel que fa a l’espai del procés de fabricació, un pas més en la mostra del que és la producció del paper, diferent del paper fet a ma.

divendres, 5 de setembre del 2008

Programa de la Festa Major



Amb dos dies de retard, avui, per a mi, comença la Festa Major. Ha coincidit un viatge de feina a Portugal amb el pregó, amb la qual cosa m'he perdut un dels actes més entranyables de la Festa. Per sort, gràcies als bons oficis d'en Josep Oliveras, a la web de la Ràdio Sarrià he pogut escoltar a n'en Jan i en Tano, parlant dels projectes solidaris de GERD i de Sarrià de Ter, que d'això es tracta, que els pregoners parlin una mica del poble, del que els agrada i del que troben a faltar.

Els aires de la Festa Major es comencen a escalfar amb la penjada de cartells i el programa. Enguany hi havia novetat, amb el canvi de disseny del programa, ja que s'ha encarregat a l'empresa Epc Edicions Publicomercials, enlloc de la tradicional Impremta Pagès. És evident que s'ha buscat la millora en el disseny, però com sempre, quan es fa més emfasi en el continent que en el contingut, el resultat no sempre surt bé. És un clàssic, però els dissenyadors solen oblidar-se que, fins i tot un humil programa, s'ha de poder llegir. En aquest cas, el model de lletra escollit no ha estat el més encertat, i la manca d'accents, punts a les eles geminades i puntuació en general no afavoreix precisament la lectura.

En el programa no hi ha cap tema de fons. Els darrers sis anys me'n havia encarregat jo mateixa de buscar el tema, de demanar a algun voluntari que escrigués l'article, o bé de perseguir algun fotògraf que ens preparés un seguit de fotos de racons. Aprofitàvem que el programa és en color per presentar bones fotografies del poble, ja que el programa el sol guardar molta gent.
Entre d'altres novetats, doncs, enguany no hi ha tema. Llàstima.

Qui si està seguint la Festa Major i fent-ne un reportatge gairebé diari és en Roger Casero.