dijous, 30 de juliol del 2009

Els nous ponts del TAV

Des que la companyia francesa Eiffel va construir l’any 1876 els ponts de ferro de Girona, el del ferrocarril sobre l’Onyar, avui desaparegut, i el de les Peixateries Velles, també conegut com el de les Palanques Vermelles, que no s’havien aixecat construccions metàl•liques d’envergadura pels volts de Girona. El segle XX ha estat dominat pel formigó.
En el tram del TAV Girona- Barcelona, sobre l’AP-7, l’Adif està construint dos ponts de ferro que criden l’atenció. El de Llinars del Vallès, de l’enginyer Joan Sobrino, te 575 metres de llum i simula la línia de les catenàries dels ponts sobre el Danubi de Budapest, (el Pont de les Cadenes o el Pont Elizabet), o també el Golden Gate de Sant Francisco. La polèmica l’ha causat el seu color blau intens, més que la bellesa- innegable- i la monumentalitat del pont.
Aquesta setmana s’ha acabat el pont de Vilobí d’Onyar, prop de l’aeroport. L’hem vist créixer en un costat i de repent, ha creuat l’autopista. Fa 106 metres de longitud, és més modest que el de Llinars, però te una retirada al Hohenzollernbrücke de Colònia, malgrat hi falti la catedral.
Ja formen part del paisatge de l’autopista.


El viaducte de Llinars del Vallès



El pont de les Cadenes a Budapest


El pont de Vilobí



El pont Hozenzollern de Colònia.

dilluns, 27 de juliol del 2009

Lliçons



Josep M.Sansalvador i Màrius Serra en la xerrada "Plaerdemallengua" a Sarrià de Ter. La foto és d'en Quim Llunell

No els coneixia de ben res, però han irromput en la meva i, penso, també en la vostra vida. Són persones que han deixat de ser anònimes perquè algú ha escrit sobre elles o perquè algú els ha recordat. Algú, una persona propera, ha pensat que expressar els sentiments escrivint és una manera d’alleugerir el dolor i de compartir també l’estimació.

Dues necrològiques d’aquesta setmana m’han cridat l’atenció: la de Josep Martí i Llari, el pare de l’Antoni Martí, i la d’en Lluís Serra, en Llullu, el fill d’en Màrius Serra. L’Antoni, en Toni de Videoplay, ens parla del silenci a què es va obligar el seu pare per haver estat capità republicà i de la seva vida senzilla a La Bisbal. En el seu adéu, l’adéu al seu pare, en Toni acomiada a tota una generació que va malviure i a un pare generós fins el darrer moment, quan dóna el seu cos a la Universitat. La darrera lliçó d’un gran home.

D’en Llullu no en sabríem res si el seu pare, en Màrius Serra, no hagués volgut fer-lo visible en el llibre Quiet, si no hagués volgut compartir els seus sentiments vers ell. D’aquesta manera, en Màrius també va mostrar la lluita de la seva família per integrar un nen pluridiscapacitat en la societat, per intentar fer una vida normal malgrat tots els entrebancs i per millorar la situació del seu fill. Amb el llibre i amb la campanya i espectacle “mou-te pels quiets”, en Màrius va aconseguir fons per la fundació Nexus i l'escola Guimbarda, les quals ajuden a les famílies amb nens com en Llullu. Fidel al seus jocs de paraules, en el blog hi trobem aquesta entrada: “Ja ho saps, si et mous pels Quiets, potser acabaràs sabent qui ets”. Una lliçó magistral, la d’en Marius.

dimecres, 22 de juliol del 2009

Ruïnes publicitàries



L’enrenou que han aixecat els cartells del Pla d’inversions FEIL, conegut també com a pla Zapatero, sembla és directament proporcional al que costen. Ara ja ens hem anat acostumant a veure’ls a cada poble i gairebé a cada cantonada, però de tant en tant, per exemple el de la fotografia, agrairies una mica de consideració vers els qui abans han col•locat d’altra publicitat, també estàtica.

En la foto de la cruïlla dels carrers Lloses amb la Via Augusta, a Sarrià de Ter, on s’està construint una rotonda, han de conviure les banderoles d’estímul del comerç de l'Ajuntament, amb la informació d’una benzinera i amb el senyal de trànsit d’advertència de la rotonda de l’Avinguda de França. Un bon poti-poti i una mica de perillositat, en una cruïlla per se complicada.

Si bé els cartells del FEIL desapareixeran quan s’acabin les obres, així ho espero, és cert que encara queden restes de la tanques publicitàries que havia hagut en les grans vies de comunicació, sobretot a les carreteres nacionals i les autopistes. No fa gaire, en Josep M. Sansalvador, de viatge cap a Sevilla, va poder constatar com quedaven dempeus els toros d’Osborne i les ampolles Tio Pepe, els anuncis “indultats” quan es va prohibir la publicitat estàtica prop de les carreteres, per no distreure, crec, als conductors. Fa tant temps que veiem els esquelets d’aquestes tanques, autèntiques ruïnes publicitàries, que potser no recordem què havien estat originàriament.

Però si ens hi fixem, en trobem a cada poble on passa la N-II i l’AP-7. La de Sarrià de Ter es troba al pla de Dalt, convivint amb una torre d’electricitat i amb els camps de conreu. A Sant Julià en queden també algunes mostres.
No es podria demanar als operaris de les obres del FEIL que, una vegada enretirin la seva tanca també enretirin l’esquelet de la publicitat de fa vint anys? Per demanar que no quedi.

diumenge, 19 de juliol del 2009

Tot recordant Billie Holiday



En Carles Ribera va recordar-nos al diari el Punt, que el 17 de juliol feia 50 anys de la mort de la cantant de jazz nord-americana, Billie Holiday, en la vida real Eleanora Fagan.
La veu inconfusible de la Lady Day, “esquerdada, sinuosa, fosca, sensual i aspre alhora, com la defineix Carles Ribera, sona sovint a casa des que en Miguel Àngel Ramos, un professor d’Estètica i Teoria de les Arts de la Universitat Autònoma de Madrid, que acompanyava una meva amiga en un Congrés a la UdG, em regalés el CD i un llibre amb la vida de Billie Holiday, la lectura del qual em va deixar bocabada. Holiday hauria estat una persona afroamericana absolutament marginal de no posseir aquella veu tan peculiar, que va descobrir el caçatalents John Hammond.

En el doble CD que tinc, All or nothing at all (tot o res) de la discogràfica Vervé, explica que la primera cançó de Billie Holiday, nascuda el 1915, la va enregistrar als 19 anys, cantant “I Wished on the moon” amb el petit grup de Teddy Wilson. Com a solista, Holiday va cantar en l’orquestra de Duke Ellington i va estar acompanyada de grans saxofonistes com Lester Young. Va morir jove, amb només 44 anys, quan ja se la considerava un mite.

El llibre, una edició de butxaca, ha desaparescut definitivament de la meva biblioteca amb el darrer trasllat. Sempre he pensat que aquell regal era una manera molt intel•ligent de donar a conèixer un músic, llegir la seva trajectòria mentre escoltes, entendre les arrels de la seves cançons. Una altra manera de recordar Billie Holiday és la proposta de Carles Ribera: el 16 d’agost, al festival de Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols, es farà un tribut a la cantant, a càrrec de la vocalista, també nord-americana, Dee Dee Bridgewater.

dijous, 16 de juliol del 2009

El Copca i les Delegacions a l'exterior



Amb l’Oriol, el consultor del COPCA de l’oficina del París que ens va acompanyar a veure un client a Chateau Renault, prop de Tours, varem tenir temps de parlar sobre la seva feina i si aquesta s’havia incrementat des de l’inici de la crisi. El COPCA, que des que es va fusionar amb el CIDEM s’anomena ACC1Ó, és un organisme depenent de la Generalitat de Catalunya que dóna suport a les empreses catalanes en el seu camí cap a la internacionalització. Fa una feina semblant que la de l’ICEX a tota Espanya, però arriba a un àmbit més domèstic.

L’Oriol va comentar que l’any 2008 hi va haver un gran nombre de consultes, però poques empreses han continuat el procés d’obertura. No és fàcil exportar, t’has d’adaptar a cada país, parlar el seu idioma o per defecte l’anglès, editar el material de promoció, redissenyar el producte o fer-lo multilingüe...En països com França, amb un mercat molt madur, és complicat introduir-se. Nosaltres hi venem paper reciclat per fer tovalles. En països com Anglaterra o Alemanya no es te costum, utilitzen les tovalles de roba, per tant, tampoc es pot vendre arreu.
Sempre he destacat la funció que fa el COPCA per promocionar l’empresa catalana en tots els països on té delegació. Les altres comunitats (tret de les forals) no han creat organismes similars. El que ens costa el COPCA surt dels pressupostos de la Generalitat i del que facturen a les empreses en concepte de servei. O sigui, que aquesta despesa no formarà part del Fons de Solidaritat, segons els model de finançament que sembla, s’aplicarà, sinó que haurà de sortir dels ingressos que gestionarà directament la Generalitat.

De la mateixa partida haurà de sortir el pressupost de les anomenades “ambaixades catalanes”, que el vicepresident, Josep Lluís Carod Rovira, te a bé inaugurar. Precisament, l’Oriol ens va dir que el dia abans, el 8 de juliol, havia estat convidat a la inauguració d’una placa a la casa de París del carrer Washington, seu de la Generalitat Republicana durant els anys d’exili, quan era president Josep Irla. El vernissage, molt auster, va consistir en un brindis de cava al carrer oficiat pels germans Carod-Rovira, amb la presència dela primera adjunta a l’alcalde de l’Ajuntament de París, Anne Hidalgo, filla d’emigrants andalusos.(a la foto amb la banda de la bandera nacional francesa)

El tema de les delegacions ha estat molt criticat, sobretot pel cost i per les dificultats econòmiques que pateix la Generalitat. Avui mateix s’ha sabut que es deixa per una altra ocasió la creació de la delegació de Mèxic, adduint la reducció de despeses pressupostària. Sobre les delegacions, espero que el networking i els contactes siguin de profit, no només pels polítics, sinó per la població en general. Per contra, la feina del COPCA és molt més concreta i tangible: estudis de mercat, anàlisi de la competència, i anàlisi de les possibilitats d’èxit i de viabilitat d’una delegació permanent en el país on es pensa exportar.

Molts organismes de la Generalitat són desconeguts per la majoria de la gent. Aquest n’és un de molt específic i quan explico a d’altres empresaris de València, Madrid o Andalusia que existeix aquesta entitat i perquè serveix, els ulls els fan pampallugues.
Les prioritats pressupostàries les determina cada autonomia, però sembla que amb el nou finançament almenys quedarà clar on es destina la solidaritat, ja que fins ara, d’aquest fons, algunes comunitats subvencionaven les curses de braus.

dimarts, 14 de juliol del 2009

Voler i doldre: sentiments contraposats



A l’acte que ERC va fer el 12 de juny a Sarrià de Ter per passar balanç de la legislatura, l’alcalde Roger Torrent, va definir el projecte de la nova biblioteca Emília Xargay com “una patata calenta positiva”. He de reconèixer que el seu lèxic a vegades em desconcerta i, en aquest cas, no se si l’adjectiu és un neologisme, una varietat de la patata brava o un joc sexual. En el llenguatge convencional, una “patata calenta” seria allò que crema i que ningú vol. Al afegir-hi positiu, es contradiu. Sembla que ho vol, però li dol.

De fet, és una definició poc encertada per un projecte que jo qualificaria de complex, però alhora il•lusionant i engrescador. Les possibilitats de tot el projecte són impressionants i s’ha de veure en el seu conjunt i saber preveure com quedarà per minimitzar els entrebancs que, com en tota construcció, es van trobant. Ara bé, com que el govern de l’ajuntament de Sarrià de Ter no ha volgut l’ajuda que, des del grup municipal del PSC, els hem ofert en múltiples ocasions per resoldre els problemes que plantejava aquest projecte, no esperi ara ens solidaritzem amb els inconvenients. Agrairem s’acabi i arribi a bon port i esperem poder gaudir de l’equipament, com tothom.

Aquest és un projecte resultat d’una negociació urbanística amb els propietaris dels terrenys que ocupava la Coca-Cola. El nou centre cultural neix en l’espai destinat a equipament públic i inclou, en concepte d’obra, l’import de l’aprofitament mig de tot el pla especial. En d’altres plans especials, les compensacions han estat unes altres. I així, a batzegades, aprofitant la urbanització d’uns terrenys, els ajuntaments s’han anat dotant d’equipaments. Un altre cas conegut es va produir quan la construcció del Pla de l’Horta, que es va cedir una parcel•la al Departament de Salut per construir el nou CAP, el qual dóna servei a una àrea molt més gran que la del municipi.

El passat 10 de juliol es va signar un conveni entre l’Ajuntament de Sarrià de Ter i la Universitat de Girona pel qual se cedeix una parcel•la de 20.532m2 del mas Boscosa amb la idea s'hi ubiqui la Facultat de Medicina, l’Escola Universitària d’Infermeria i la seu de la Fundació Institut d’Investigació Biomèdica de Girona, el que es considera un Campus de la Salut. Els actuals propietaris han d’entregar aquests terrenys totalment urbanitzats.
Es preveu un sostre edificable de 66.826,65 m2, dels quals 26,730m2 seran per usos no residencials i d’aquests, uns 8.019m2, seran per usos prioritaris relacionats amb les ciències de la salut (col•legis professionals, centres d’investigació, centres d’anàlisi, etcètera). La resta de sostre edificable, uns 40.095m2 serà per usos residencials, dels quals s’ha de destinar un 30% a la construcció d’habitatge protegit.

Més o menys, així és com ha aparegut en la premsa. Pel municipi de Sarrià de Ter, la presència del Campus de Salut significa un canvi en l’orientació econòmica vers una activitat terciària i de serveis i no tant de producció, com ha estat tradicionalment el sector paperer. Seran, entenem, unes instal•lacions que acolliran personal altament qualificat.
Com tot projecte arrenca de molt lluny. Els propietaris dels terrenys, els Srs. Jordi Roche i Jordi Bosch es varen entrevistar en diverses ocasions amb l’aleshores alcalde de Sarrià de Ter, en Josep Turbau, per obtenir la requalificació d’aquests terrenys. En la darrera legislatura, de 2003 a 2007, ens varem oposar a la requalificació, passar de sòl industrial a residencial, ja que varem estimar que les pretensions de sostre edificable eren excessives i, tot que es preveien compensacions econòmiques, eren insuficients per les necessitats que es generarien una vegada els nous habitants s’empadronessin al municipi. Almenys caldria ampliar l’escola primària i fer una nova escola bressol.

Com que sospitàvem que els propietaris no defallirien en l’intent de la requalificació i, assabentats que es volia construir un nou Hospital Trueta, vàrem demanar entrevistar-nos amb els responsables de la Conselleria de Salut. Així, en una entrevista al Parlament de Catalunya amb Marina Geli, una delegació de l’Ajuntament de Sarrià de Ter formada per Nicolàs Pichardo, Roger Casero i jo mateixa, varem entregar els plànols dels terrenys i es va parlar sobre la possibilitat que el nou hospital es construís en el mas Boscosa, amb el benentès, que donat que ens oposàvem a requalificar, el preu del sòl hauria de ser preu industrial.
Quan al cap d’un parell d’anys es va presentar l’oportunitat de fer la Facultat de Medicina en aquests terrenys, com a compensació per passar a sòl residencial, el nostre sentiment va ser agredolç. Per una part, vèiem important la implantació d’un equipament d’aquesta envergadura; per altra vèiem com es “colava” una nova zona residencial. Voler i doldre. Però a diferència dels plantejaments inicials, ara si que les compensacions eren importants, i sobretot menys sostre residencial que el que es demanava inicialment. Per contra, tot l’equipament públic, passava a un ús provincial, no exclusivament sarrianenc.

Quan vaig llegir l’entrevista a Andreu Mas- Colell publicada a La Vanguardia, on afirmava que la bombolla immobiliària l’havia provocat en part un finançament local mal resolt, vaig pensar que, la Generalitat de Catalunya, es a dir, el govern que ha de vetllar per tal que els pobles no creixin desmesuradament, no havia fet be la seva feina. Si, com sembla, existeix la necessitat de construir un campus de Salut a Girona, no es podia haver plantejar comprar els terrenys directament i deixar de banda una operació immobiliària, per acabar obtenint els terrenys gratuïts?
Al cap i a la fi, la Universitat de Girona ha acabat externalitzant un cost, el dels terrenys, i qui ho paga és Sarrià de Ter.

No és una decisió fàcil. Segurament, en el futur, veurem que haurà estat un encert. Però sempre ens queda el sentiment, o el pensament, que ens hem vist obligats a acceptar una “crosa”, una nova zona residencial, quan, de ser un país amb prou finançament i idees clares, s’hauria construït el Campus de la Salut sense cap més compensació.

P.d. Sobre aquest tema en Roger Casero n’ha parlat en el seu blog rogercasero.blogspot.com

dimecres, 8 de juliol del 2009

El Tour a Girona i jo, a Tours



Em perdré l’espectacle: els cotxes publicitaris, els maillots grocs, els mossos i la policia local, la gent amb les banderoles.... Potser tampoc hauria fet els tres quilometres a peu a què em convida l’Ajuntament de Girona, en tallar els accessos i treure la línia de bus que ens porta de Sarrià de Ter a Girona, però ara no tinc elecció. Marxo a França, a Tours, on segurament més d’una vegada han vist passar la cursa ciclista més popular que es fa a Europa.

Aquest seria el meu segon tour i per poc, el tercer. La primera vegada va passar per Sarrià de Ter, pel carrer Major, just per davant de casa. Era el 12 de juliol de l’any 1957, un divendres. El meu germà, aleshores un marrec de poc més de tres anys, en te un viu record del pas de l'últim cotxe amb una escombra al darrera. L’endemà vaig néixer jo, i a casa no sabem si se’n recorda per tot l’enrenou dels cotxes i des ciclistes o perquè va caure de l’escambell. El cas, és que si les cigonyes porten els nens de París, a casa, la nena, és a dir, jo, vaig venir de França amb els ciclistes.

No per això he seguit gaires curses. Les que m’he trobat, sobretot la Volta, que es fa al setembre. El meu únic Tour és el del juliol del 1965, quan va arribar a Barcelona entrant per Coll d’Ares. Havíem anat de colònies a la casa del molí de Molló, a la riera. Era la primera vegada que s’organitzaven les colònies al poble i les nenes varem tenir l’honor de ser les primeres, corresponent a aital deferència amb una bona neteja de les estances per poder dormir dignament. Un dia, varem anar d’excursió a Coll d’Ares. Des del fons de la riera, per Molló, fins la frontera: Objectiu, el Tour!!!
Per en Marti Ballada i per Mossèn Gabriel Roura tot un espectacle. Val a dir que les noies no hi enteníem res d’esport, però varem recollir multitud de pintes i bolígrafs, objectes promocionals llençats des dels cotxes. Missió complerta!. De retorn i de baixada,carregades amb andròmines, tot va ser més lleuger.
De 1965 a 2009, han passat 44 anys des que el Tour va entrar a Catalunya.
Val la pena veure-ho. Bon Tour i bon dia de festa!

dilluns, 6 de juliol del 2009

bestioles i animalons



Des de fa alguns dies, una parella de gavians argentats es passeja per la teulada de casa. Ho fa a trenc d’alba, quan clareja, i no en tenen prou amb escridassar-me i emetre aquells sons estridents que desperten els més dormilegues, sinó que em mostren les seves potetes carbasses des de la claraboia. És una visió estrambòtica, de sota només els veig les potes, la panxa blanca i el bec. Quan se’n van han deixat un regueró blanc que, per sort, les tempestes d’aquestes tardes de juliol s’emporten canonada avall.

Sembla que això de viure prop del riu te premi. Ja hem anat esquivant els ruscs d’abelles que amb la calor construeixen, curiosament, en una tanca metàl•lica. Piquen les abelles, ho dic per experiència, o sigui que sense cap compassió les ruixo amb un xiu xiu del que primer que arreplego i a volar cap a una altra contrada.

Hi ha pels vorals, altres animalons més simpàtics. Sense anar gaire lluny, al cancell de la porta del pis em vaig trobar un dragó. Amagat rere l’estora “Home, Sweet Home”, va sortir espantat cametes ajudeu-me. De primer, esverada, el vaig perseguir escales avall fins deixar-li la porta del carrer oberta. Tota amorosa, amb bones paraules, el convidava a sortir de la casa gran: que si a fora hi trobaràs mosquits, que la llum del carrer t’enlluernarà, que hi trobaràs alguna escletxa per amagar-t’hi, que allà hi deus tenir la teva dragoneta..., res, ni flowers. Ni els meus intents de seducció, ni quan el meu pare, armat amb una escombra, el va començar a tustar. Es va escapolir dins del rebost i no se si encara hi és i s’està cruspint les cebes o s’ha reencarnat en el que ara hem trobat amagat rere un test al terrat.
Darrerament casa meva sembla la de Gerald Durell a Corfú, magistralment relatada en aquell deliciós llibre “La meva família i d’altres animals”.

diumenge, 5 de juliol del 2009

La petjada industrial a Alcoi



L’acte de cloenda del III cicle Patrimoni Industrial , organitzat pels Amics de la Unesco del 19 de juny va portar al professor Àngel Beneito, a parlar del passat industrial d’Alcoi. Aquesta població alicantina, fou en el segles XIX i XX la seu d’una important activitat industrial manufacturera, tèxtil, paperera i metal•lúrgica, a més de d’haver estat la ciutat on es formà un important moviment obrer. De tot aquest passat industrial queda algun edifici emblemàtic, com l’antiga seu de Papeleras Reunidas, que ara acull l’Institut tecnològic AITEX, i algun altre edifici del casc urbà que s’ha protegit pel seu interès arquitectònic modernista.

Àngel Beneito va evidenciar la manca de protecció pels edificis industrials abandonats, sobretot per tota la renglera d’indústries que es varen situar en el riu Molinar per aprofitar el salt hidràulic, ara en un estat d’enrunament perillós. Alcoi va destacar per fabricar manufactures de baixa qualitat i preu, la qual cosa anava lligada a una política de baixos sous. La conflictivitat laboral viscuda en el segle XIX va ser la base del naixement d’un moviment obrer vinculat a la Primera Internacional (l’Associació Internacional dels Treballadors), però a Alcoi, els treballadors eren anarquistes, seguidors de Bakunin. L’intent de revolució social a Alcoi del 1873 va ser totalment ofegat i anorreat després del cop d’estat del general Pavia.
A més del patrimoni monumental, edificis, rodes hidràuliques, canals, rescloses, Àngel Beneito es lamentà de l’escassa recuperació documental que s’ha fet per salvar el patrimoni industrial. No s’han pres prou fotos, ni s’ha fet cap protocol per recuperar màquines ni per recuperar la documentació mercantil. Dos segles d’important especialització industrial han deixat escassos testimonis i poc material per un museu industrial.
De la mateixa manera es va lamentar de l’estat ruïnós de les fàbriques del riu Molinar. Va indicar que no s’atreveix a fer cap recorregut per la zona, ja que només en una fàbrica s’han consolidat les restes, mercès a una subvenció europea, però en la resta, el perill d’esfondrament es molt gran.



El que Àngel Beneito explicava havia passat a Alcoi en els darrers 25 anys, pot extrapol•lar-se a tot arreu, també a Girona. Per exemple, s’han salvat les dues farineres, la Teixidor i la Montserrat, obres modernistes i per tant amb interès arquitectònic, però s’està deixant enrunar la farinera de Campdorà, que fou bastida primera que les de Girona.



Sembla que no hi ha interès per part de la societat per recuperar la història del nostre passat industrial, i tot la bona voluntat dels historiadors i dels grups d’estudiosos, com els Amics de la Unesco de Girona, o del Centre d’Estudis comarcals de Banyoles, per citar un cas ben conegut de grup de recerca i defensa del patrimoni a les comarques gironines.
A més de la xerrada sobre el que queda del patrimoni industrial d’Alcoi es va fer una lectura dels poemes del llibre “La fàbrica” de Miquel Martí Pol, que va anar a càrrec de Lluís Lucero.
La Blava, la fàbrica on va treballar d’escrivent Miquel Marti Pol a Roda de Ter, ha estat comprada per l’Ajuntament de Roda per encabir-hi, precisament, la seu de la fundació Miquel Martí Pol.

dijous, 2 de juliol del 2009

La Moska de Girona



El diari Expansion publicava el 29 de juny, la noticia de la bona rebuda de la cervesa Moska de Girona, que elabora en Josep Borrell a Sarrià de Ter. A la revista Parlem de Sarria número 68, també es presentava la nova cervesa: “Cinc anys fent cervesa a la cuina de casa i com a resultat, Birrart i
Moska de Girona, la microcerveseria i el producte estrella d'una nova i flamant empresa de Sarrià que elabora cervesa artesana i de qualitat. La Rossa, la Torrada i la Negra són les tres varietats de Moska de Girona, que ja han estat magníficament acollides tant pel públic en general com també per tastadors professionals".

La cervesa especial pot ser de pomes d'Ullà, d'arròs de Pals o personalitzada per encàrrec.
Ara es planteja conrear ordi, en el poble altempordanès d’Ordis per obtenir la malta, la matèria prima prop de casa.
Enhorabona, una fulgurant i bona, per beure, idea.