Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris natura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris natura. Mostrar tots els missatges

diumenge, 10 d’abril del 2011

Un nou llibre sobre el Ter



Vet aquí un llibre indispensable pels riberencs del Ter. L’han escrit en Jordi Llinàs i en Jordi Merino, coneguts entre els sarrianencs per haver dirigit amb l’empresa Janus SL, l’excavació de la necròpolis romana i visigòtica del Pla de l’Horta. El treball de camp realitzat és ingent, ja que es documenten tots els elements que perviuen en el riu, rescloses, canals, edificis industrials, sèquies, ponts, pantans, turbines, fent referències exhaustives tant al seu origen com al seu estat actual, des de la capçalera fins la gola.
La visió experta dels dos arqueolègs es detura en cada construcció del riu, buscant la seva data d’edificació, el tipus d’obra i, com en el cas de la resclosa d’en Vinyals, observant restes de velles construccions que les posteriors no amaguen del tot. El llibre compta amb fotos antigues que recorden la importància de les barques de llibant al Baix Ter, de safareigs públics com els de Manlleu, de colònies tèxtils desaparegudes sota el pantà de Sau i de les que perviuen com elements notables d’arquitectura industrial com l’imponent de Borgonyà on “Fabra & Coats” teixia els rulls de fil Cadena i Dàlia. Els ponts són objecte de documentació tant els de vehicles com els del ferrocarril (del tren gros, com s’anomena al Baix Ter), tot i que no es poden considerar estrictament com elements patrimonials.
S’endinsa en edificis poc accessibles, com la central elèctrica d’en Vinyals, obra de Rafael Masó, avui en funcionament, o la sala de les columnes de l’interior de la presa de Susqueda. Al final trobem una relació de 443 elements vinculats amb el usos de l’aigua del riu Ter i 44 fitxes “irrenunciables si volem conèixer-lo amb un mínim detall” que són bàsiques per qualsevol recorregut turístic seguint el Ter.
Actualitza de llarg el llibre de Joaquim Camps i Ramon Camprubí de 1976, editat per Destino,que incloïa a més d’imatges del riu, moltes dates de les comarques per on passava.

El llibre el Ter, l’editen el Consorci Alba-Ter i l’Editorial Gavarres i el patrocina la Fundació Agbar, la qual cosa el fa un llibre assequible, tot i que no ens compensa de l’espoli que pateix el riu Ter des dels pantans cap a Barcelona.
La finalitat del llibre queda ben clara a la contraportada: “amb aquest recorregut per tot el curs del riu, des d’ Ulldeter fins a l’Estartit, volem donar a conèixer aquest patrimoni amb la convicció que això contribuirà a fer-lo estimar i a recuperar-lo. Que tinguem un bon camí!”

dissabte, 20 de novembre del 2010

Bolets de la terra baixa


Santi Boronat Esparreguera, cuiner del Celler de can Roca.

El Club excursionista de Sant Julià de Ramis organitza cada any al novembre, i en van onze, una diada del bolet que comença amb una cacera als boscos de Palol de Revardit. La recollida de bolets, bons i dolents, serveix per fer-ne una exposició de més de 160 exemplars, degudament classificats, que alimenta la nostra curiositat i coneixement micològic. L’estrella d’aquesta tardor en els boscos de la comarca del Gironès, la terra baixa, ha estat la farinera borda, una amanita metzinosa causant de gran mortalitat entre els neòfits i boletaires aprenents, segons el micòleg que ens va instruir en la xerrada de la tarda del dissabte. Altres bolets protagonistes varen ser les cogomelles, les sabateres, els moixins i ceps (propi de les terres altes), els rovellons i pinetells, les cualbres i els escarlets, vermells, grocs i blancs. Curiosament, d’alguns d’aquests bolets se’n ha perdut la tradició de recollir-los, però són excel•lents i bons acompanyants dels platillos.

En una excursió amb els amics del CESJR, el tram del GR-92 de Sant Feliu de Guíxols a Tossa de Mar, ens vàrem trobar amb multitud de boletaires. Aquell és el regne del pinetell, si tens temps per entretenir-te i endinsar-te al bosc, però nosaltres tot fent camí, vàrem trobar rossinyols de pi i sabateres, una variant de la llengua de bou. En un lloc més humit, amb l’Anna Ribas ens vàrem encaterinar de dos exemplars de mataparent de cama roja, grossos i ben plantats, que tothom ens deia eren verinosos per la seva tendència a tornar-se blaus. El micòleg, els llibres i internet ens han donat la raó, que són tan bons com els ceps, però la llegenda popular aconsella deixar de banda els bolets liles i els que es tornen blaus.

Al capvespre, els hobbits de Sarrià i Sant Julià, amants de la bona cuina i habitants de la terra baixa ( no mitja), vàrem tastar les diferents propostes dels restaurants de la zona: una amanida tèbia de bolets amb base d’escarola, carn de perol amb gírgoles, “quiche” de bolets i formatges, vedella al cava amb barreja de bolets, pota i tripa amb cigrons i bolets, paella de bolets amb pollastre i croqueta amb bolet sorpresa i de postres, una assortiment del jove pastisser Narcís Llausàs, que consistia en un bolet de massapà en forma d’amanita muscaria, torró de nata i nous en un llit de xocolata i un a mousse de tres xocolates. Un bon fi d’àpat, que va resultar una delícia i una invitació per tornar-hi l’any vinent.

El diumenge al matí, davant la plaça del centre cívic hi havia el mercat del bolet, amb tallers i venda de bolets. Dins, els participants del concurs de plats cuinats, anaven deixant les seves receptes, mentre el jurat ja es disposava a avaluar el plat més original, el que oferia una millor presentació i el premi especial del jurat. Un dels membres del jurat, en Santi Boronat, cuiner del Celler de can Roca, va ser protagonista de la demostració culinària que va aplegar a una multitud de cuiners i cuineres casolans amb ganes de conèixer noves receptes. En Santi, el fill de l’Angelina Esparreguera, va cuinar, in situ, una escuma de ceps amb ous “poché” i un rap a la planxa amb un escabetx de bolets, la recepta del qual us transcric perquè és deliciosa i senzillíssima de fer. Bon profit!

Rap amb escabetx de bolets:
Ingredients:1kg. De boltes variats (ceps, pinetells, rovellons, rossinyols, trompetes de la mort--)
8 escalunyes o 2 cebes de Figueres
1 pastanaga
8 dents d’alls
1 fulla de llorer
1 branca de romaní
1 branca de farigola
Pebres (negre, blanc i rosa en gra)
Oli d’oliva
Vinagre de xerès
2 cuetes de rap
Sal
Elaboració: Netejar i racionar el rap
Netejar i racionar els bolets
Pelar les escalunyes i els dents d’all, pelar la pastanaga i tallar a rodelles.
Posar un recipient amb un xic d’oli quan estigui calent afegir els alls, la pastanaga i els escalunyes, deixar daurar una mica.
Afegir els bolets, les herbes, els pebres i la sal
Posar oli fins que quedi gairebé cobert
Deixem coure a foc molt baix uns 30´ .Afegir un raig de vinagre i deixar coure uns minuts més.
Posar a coure un rap a la planxa.
Servir els bolets junt amb el rap.
Consells:
L’escabetx de bolets millor fer-lo un o dos dies abans. Podeu guardar-los alguns dies a la nevera.
Podeu servir l’escabetx fred o calent, complementant una amanida, d’aperitiu o acompanyant carn o peix.


L'autor de les fotos és en Joan Ribot

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Cens d'orenetes



En el Sarrià Actiu del juliol se’ns animava a fer un recompte dels nius ocupats per les orenetes del nostre poble. Aquesta consulta estava lligada al Projecte Orenetes, una iniciativa de la Fundació Territori i Paisatge de la Caixa Catalunya i de l’Institut Català d’Ornitologia que pretén fer un cens d’orenetes cuablanques a Catalunya. A l’estiu, al pic del juliol i l’agost, les orenetes solen venir a prendre el sol del matí a la terrassa de casa, posant airosament sobre la barana. Nosaltres les coneixem com panxablanques, però els ornitòlegs les defineixen com orenetes vulgars. Fa uns dies, es va fer un cens en un camp de Bescanó, on una munió d’orenetes es preparava per emigrar cap a Àfrica. Tornaran les mateixes que han anellat? L’estiu vinent ho sabrem.

En el web Projecte Orenetes hi ha molts detalls dels censos de tots els pobles, però del de Sarrià de Ter no hi ha dades. Haurem de preguntar al responsable, en Manel Cunill, si és que la gent no ha respost a la crida o si és que no els ha estat fàcil trobar el niu. En el meu cas, veia les orenetes per la banda del riu, voleiant per damunt dels horts, però no vaig saber veure a quina casa tenien el niu. Al carrer és més fàcil identificar-los, ja que nidifiquen sota els ràfecs, però per la banda del darrera, és més complex, les cases tenen volums i nivells diferents.

Han marxat les orenetes i també els falciots, xisclant, posant-se al capvespre dalt de la grua que campa a l’obra del davant. Les fortes pluges d’aquest pont avancen la tardor, sento la remor de l’aigua de la resclosa, desembassen altra vegada Susqueda. No queden ocells, només els estornells, també gregaris, que es concentren a la plaça Poeta Marquina de Girona.

dimecres, 13 de gener del 2010

Parlem del Ter



Aquest dissabte, els de la revista Parlem de Sarrià, hem preparat un debat per parlar sobre la situació del riu Ter al seu pas per les comarques gironines. Els ponents seran la professora Anna Ribas, del departament de Geografia Humana de la UdG, membre del club excursionista de Sant Julià de Ramis i autora de l'article "El Ter a través dels mapes", de la revista Parlem de Sarrià, número 70; en Francesc Camps, president del Consorci Alba-Ter i alcalde de Celrà; en Dani Boix, de l'Institut d'ecologia aquàtica de la UdG i membre de la Comissió Rius de l'Associació de Naturalistes de Girona, i moderarà, l'Ivan Bustamante, biòleg, en representació de la revista.

El debat serà el dissabte 16 de gener a les 6 de la tarda, a la sala del Coro, de la placeta de la Font, de Sarrià de Ter. Després es passarà un dvd que mostrarà el recorregut de la sèquia Vinyals. Ah, i no hi haurà pica-pica.
Us hi esperem

dilluns, 17 d’agost del 2009

Ferragosto a Camprodon



Per la Mare de Déu d’agost a Camprodon fan el ple. Com a tots els pobles turístics, hi ha molta gent del país, passejant, mirant molt i gastant poquet. Coincidint amb el pic de l’època estival, el casal programa les millors pel•lícules de l’any i el Grup de Muntanya vall de Camprodon excursions organitzades per tots nivells, així tothom s’assegura el públic.
L’excursió clàssica de Camprodon és la travessa d’Ulldeter a Núria, de dificultat mitjana. El Grup Muntanya la va preveure pel diumenge anterior, però el mal temps va obligar a suspendre-la. Aquest cap de setmana ha fet el temps ideal, sol, bona visibilitat, sense témer per les tempestes de mitja tarda....no hi havia cap excusa.

A les set del matí començàvem a pujar al refugi d’Ulldeter, després el coll de la Marrana i la pujada, dolorosa, interminable, fins la barraca de Tirapits. No havíem esmorzat i ja havíem fet mil metres. Darrera Tirapits, el premi: la vista excepcional del circ de Carançà, amb els llacs, la vegetació feréstega, un plaer. Vaig agrair a en Toni Suriñach la felicitació: no tothom arriba a veure aquest espectacle!
Quan jo enfilava Noucreus alguns ja eren a Núria. El grup d’enderrerits varem poder gaudir del paisatge sense pressa, tot té la seva compensació. Aquest cop no en vaig atrevir a baixar per la tartera, sinó xino xano pel camí. Al davant, vas veient cop Núria s’acosta, però no a la velocitat que tu voldries. Una vegada a Núria, ens varem confondre amb la multitud que havia pujat amb el cremallera. Però també hi ha moviment pel camí de Ribes: els més valents, han baixat de Núria a Queralbs i ens hem retrobat dalt del tren.

A Camprodon, un grupet hem celebrat l’excursió amb cava. Petita tertúlia política amb en Toni Suriñach, constructor jubilat de Camprodon, Quim Curbet, editor de Girona, Quim Bruna, catedràtic de matemàtiques a la UAB, Joan Móra, empresari, president de CiU a Mataró, en Joan Vila i el meu nebot, en Pau.
Ja a casa, en Joan ha muntat el vídeo de l’excursió i l’ha penjat al web de totes les seves excursions. www.youtube.com/joanvilallanars. Ha valgut la pena.

dissabte, 15 d’agost del 2009

Tot passejant amb l'Ivan


una foto d'arxiu de l'Ivan a la vall de la riera Xuncla.

El divendres per la tarda vaig quedar amb el biòleg Ivan Bustamante per anar a donar una ullada a les destrosses de la riera Xuncla. Feia dies que l’havia trucat i fins ahir no va lliurar per venir a Sarrià de Ter. L’Ivan és qui millor coneix la vall de Rimau, o de la Xuncla com l’anomenem en el seu tram baix. L’estudi de la vegetació de tota la vall va ser el seu treball de fi de carrera i el disseny dels itineraris de la Ruta dels Molins és obra seva. A més, en la major part de les al•legacions que l’Ajuntament de Sarrià de Ter ha presentat contra el pas del TAV i també per la Xarxa Natura 2000, hi ha la seva empremta d’expert. Encara no fa gaire, en una al•legació contra la línia del tren de mercaderies, es va aprofitar part dels seus raonaments tècnics. Per alguns de nosaltres, l’Ivan ha estat sempre un puntal, a més d’un bon company i col•laborador de la revista Parlem de Sarrià. Jo almenys li dec el poc que sé de natura.

Al peu de la font de la riera, va exclamar: “serà que no ho vàrem dir”, fent referència a les múltiples ocasions en què vàrem preveure que les obres podien assecar la font. La “guerra” contra el pas del TAV per Sarrià de Ter arranca de l’any 1996 i sempre vàrem denunciar la fragilitat i l’alt valor d’aquest ecosistema, per altra banda, força desconegut per els naturalistes de Girona, que sempre miren cap a Sant Daniel.
Després cap a can Rovira. Ara, amb els nous inquilins pots travessar sense que et bordin. D’haver estat més amables temps enrere, hauríem fet passar l’itinerari de la ruta dels molins, per aquest camí i no pel de dalt, com es fa ara. A dreta i esquerra es veuen els pins malalts, alguns ja ben secs. Anàvem caminant i observant l’altre costat, can Camós, il•luminat pel sol de la tarda. També parlàvem de la direcció de la pedregada del mes de juliol. Li vaig comentar que la tempesta provenia de la banda de Banyoles i havia abastat tota la plana de Sarrià. “Però als carrers no hi ha pins, em va dir, sorneguer”. Home, hi ha els de can Xargay i estan intactes. La direcció de la pedregada va ser fatal per la muntanya de can Marieta i can Rovira, el vessant de cara nordest va rebre tot l’impacte.

Ja dins la boscúria vàrem trobar un nou forn. A can Rovira hi va haver una certa activitat artesanal de cuita de teules i hi ha un forn amb restes d’haver-hi cuit vidre. Amb aquest tercer forn, el nostre interès va anar en augment per esbrinar si havia estat important o no. En Javier Anton Pelayo, en el seu llibre sobre Sarrià de Ter, esmenta que aquesta activitat data del S.XIV.
A can Xuncla, vàrem parlar amb un noi okupa sobre el risc d’incendi per la sequedat dels pins i sobre una possible evacuació. Com que coneixia el pas de la riera que el portaria, en cas de perill, a l’altra banda de la muntanya, a can Mates i a l’escola, ho vàrem deixar córrer. Des del collet, vàrem observar la muntanya de la Vileta, esplendorosa, verda, sense cap resta d’haver patit la pedregada. Aquí és on surten els meus dubtes. Ni que la pedregada hagués estat dirigida per GPS, ja que des d’aquí, cap a can Bellvitge tot està ufanós, la molsa i el llistó encara verds, la terra una mica humida. Però l’Ivan tampoc s’atreveix a fer conjectures. “Si ha baixat el nivell freàtic, aquests tipus d’arbres aguanten molt be la sequera i no es veurà fins d’aquí uns anys. A més, la vegetació canviarà, els pins no tornaran a créixer, guanyarà l’alzinar”. No és gaire amant dels pins l’Ivan, i menys dels que en el seu dia es varen plantar, com les grans extensions de les Guilleries i del Montgri, que també estan malalts.

Des de can Xuncla, vèiem bé la pineda de sota l’església, amb alguns arbres torrats. És de pi pinastre, un pi que s’associa a les rouredes, de millor qualitat, que viu molts anys. Ja a can Marieta, es va espantar en veure aquella extensió d’arbres, gairebé morts. El petit pi blanc de l’entrada a la casa va servir per fer un examen de les ferides. El pi blanc és més flexible, i amb la tempesta, de vent i pedra, es devia bellugar més que el pi pinyoner, més rígid. Però els pins blancs de la zona també estan tocats, menys, però també han rebut. Algunes de les ferides s’estaven cicatritzant per la saba del mateix arbre, però les branques que s’assequen van guanyant terreny. Per l’any vinent, es veurà si algun d’aquests arbres sobreviu. Si ara plogués tindrien més possibilitats, ja que podrien destinar energies a curar les ferides i no a resistir la sequera.

Ja cap al final del recorregut, davant la muntanya que dóna al polígon Xuncla, es veien aquí i allà alguns arbres secs. Ni de bon tros com a la muntanya de can Marieta. El comentari de l’Ivan va ser esfereïdor: “Si són pins malalts per haver rebut la pedregada, es moriran. Però si el fong s’està escampant, serà una epidèmia que pot acabar amb tots els pins de la zona”. Caram, si jo vaig crear alarma per què em sembla que els pins de la muntanya de can Marieta s’han assecat a una velocitat espaterrant, l’Ivan prediu una possible mortaldat de pins que fa basarda.

Canviarà la vegetació de la zona, ves quin remei. L’Ivan, per tranquil•litzar-me, em va dir que de tant en tant tornarà per la zona i vigilarà l’evolució. Quan ens varem acomiadar, al pont de darrera del molí, el rodamón que havia escampat totes les seves andròmines per aquells rodals havia acabat de rentar la roba i seia, descansant, custodiant les seves pertinences en un carret de supermercat. Prop d’allà, els d’Adif han portat més maquinària,i ja amplien la seva zona d’actuació. Pel nostre costat va passar la màquina que diu que serveix per escombrar.

Oi tant que s’hi ha d’anar sovint. Tenim la muntanya assecant-se i la riera en obres. Res de descansar.

dijous, 13 d’agost del 2009

Els pins i els arbres



A la gent de Barcelona, els de per aquí els anomenem pixapins. Coneixen els pins i les demés espècies són arbres, en general. En el meu cas, la meva cultura sobre el món vegetal és més aviat escassa, però encara distingeixo un pi pinyoner d’un pi bord.

En el blog del primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Sarrià de Ter, Sr. Lluís Aymerich, m’acusa de ser una veu inexperta i malintencionada, de no tenir coneixements medioambientals i de provocar alarma. Segueixo per tant la polèmica en el meu blog, ja que el de Lluís Aymerich no te activada la funció dels comentaris, com molt bé deu saber el seu propietari.

La nota del PSC referent a la sequedat dels pins, que va enviar el portaveu i cap del grup municipal Roger Casero era molt prudent i demanava s’investigués la causa de la sobtada mortaldat dels pins a la muntanya de can Marieta, com també recordava que la font del molí d’en Xuncla s’assecat. Per tant, l’alarmisme a que fa referència el primer tinent d’alcalde, ara alcalde accidental, es deu al que jo he dit en el meu blog, en particular als articles “Sequedat alarmant” i a “La terra es queixa”.
Mal li pesi, el que he dit allà ho mantinc. Clar, que amb les aportacions fetes pels tècnics, ara podem conèixer les causes que l’han originat. Pel que sembla, la pedregada dels dies 4 i 5 de juliol, va ferir als pins, sobretot els pins pinyoners perquè tenen una capçada més ampla. En coincidir amb l’entrada de l’estiu, quan els arbres pateixen per estrès hídric, les ferides s’han infectat, han creat un fong i els estant assecant.

Quan vaig començar a voltar per la muntanya, en Sebastià Aymerich de can Camós, ja em va dir que allò era causa de la pedregada. Però li vaig comentar que trobava estrany que no n’hi hagués pins malmesos per l’altra banda de la vall, la muntanya de Sarrià de Dalt, per la muntanya Guilana, Muntagut, i per la banda de Girona, can Camaret o Montjuic. Recordo molt bé la pedregada del dissabte 4 de juliol. Tancada a casa em va semblar que les claraboies no resistirien aquell atac. Quan va passar la tempesta, la visió dels horts era desoladora, tot malmès i aixafat. Més tard, quan vaig anar a Girona, a l’aparcament de l’entrada, els bombers tallaven el plàtan que havia caigut sobre una furgoneta, partint-la per la meitat. Per tant, la pedregada havia afectat una àrea més gran i no només es cenyia a la muntanya de can Marieta. Curiosament, unes metres enllà a can Xuncla i a can Bellvitge tot segueix com sempre.

Ara bé, si vas observant amb detall, en totes les zones comences a veure arbres malats: els pins de dins el pati de l’escola, alguns del Pi de la Bateria, alguns de la pineda de sota l’església de Sarrià de Dalt, i per la banda de Girona, hi ha un pati a can Camaret amb tots els pins tocats.L’abast de la pedregada és per tant més general, però molt més virulent pel que fa a la muntanya de can Marieta.

Com molt bé em va comentar ahir en Raimon Cros, el qual habitualment fa un recorregut per anar a treballar similar al meu, hi ha una zona de Serinyà, on també es veuen molts arbres assecant-se. Però no estan torrats com els de Sarrià de Ter.

He anat força sovint aquests dies a la muntanya de can Marieta. La trobo molt més eixuta que d’altres estius, que pateix més. Clar, que no es tracta d’una observació empírica, per no haver recollit dades anteriorment, sinó només d’una sensació. I si abans he dit que mantenia tot el que he dit ens els anteriors post, és perquè em sembla que tot lliga. És a dir, que els arbres de la muntanya de can Marieta s’estan assecant més depresa que els d’altres zones perquè pateixen un doble estrès: la sequera ambiental, pròpia de l’estiu, i la sequedat per la baixada del nivell freàtic. És una hipòtesi que no s’ha de descartar i seguir observant. A la tardor, amb les pluges, veurem si es refà la vegetació.
Per altra banda, el risc d’incendi es manté i s’agreuja a mesura que els arbres moren. Per tant, la feina de l’Ajuntament és la d’advertir als Bombers, als propietaris i habitants dels masos de la zona, i estar alerta. Això no es crear alarmisme, és veure la feina i prou.

Pel que es refereix a l’activitat d’ ADIF al municipi, també s’ha d’estar alerta. Tots sabem que ens varen engaltar els dos pous d’emergència i el túnel del mas Boscosa sense que abans, ens els estudis previs, sortissin enlloc. Encara que ara hi hagi un projecte encarregat a l’arquitecta Mercè Corominas per refer la plaça de can Nadal, no deixa de ser un nyap, una chapussa, com diu el grafiti del costat. Des que remenen dins del túnel del Mas Boscosa, de moment s’ha assecat la font del molí i deixem que la terra parli, a veure què més haurà afectat amb el temps. I ara comencen a foradar el pou del molí d’en Xuncla.
Mengem pols grisa per tot arreu, al Pla dels Vinyers i a l’Avinguda de França n’estan ben tips. I tot plegat, a canvi de què. Veurem alguna compensació?

Lamento haver destorbat la placidesa del mandat de l’alcalde accidental, Sr. Lluís Aymerich, però com que la feina no em permet enguany fer vacances, segueixo de guàrdia. Si vol fer alguna aportació o algun comentari, ja sap, el meu blog és obert a tothom.

divendres, 7 d’agost del 2009

La terra es queixa




els pins prop de can Marieta

Avui m’he acostat a la vall de la riera Xuncla per veure amb més detall fins on es veuen els pins secs. Per la banda de Sarrià de Ter, tot el vessant de can Marieta i de can Rovira està afectat. La visió des de can Camós és desoladora. Per la banda de Girona, la muntanya coneguda com la Costa Bruta i que arriba fins la riera Bullidors, també té alguns arbres afectats, principalment els que coronen les parts més altes de la muntanya, pins pinyoners i pins blancs. La terra es veu eixuta, la molsa, present en la de cara nord, es va assecant.
És possible i probable que els treballs d’excavació del túnel d’emergència del TAV al Mas Boscosa hagin obert una via d’aigua i aquesta hagi buidat el nivell freàtic de la muntanya. No estic dient cap bajanada, és una hipòtesis a tenir en compte. Les muntanyes són com esponges, contenidors d’aigua. La vall de la riera Xuncla és humida, recull l’aigua dels contraforts de Rocacorba, una zona poc habitada i de molta pluviositat. És probable que la sortida natural de l’aigua de la muntanya fos la de la font del molí, tothom apreciava aquella aigua que els anàlisis donaven com a potable, justet, però que es podia beure. Primer ha estat la font i ara, els pins, els arbres que tenen les arrels més superficials. Veient el rastre dels arbres secs podem veure d’on provenia l’aigua de la font. La mateixa terra ens dóna la pista.

Si els enginyers de camins d’Adif donen més detalls, per exemple, de quan varen començar a extreure aigua de dins el túnel, tal com alguns veïns han vist, començarem a lligar caps. De moment, tothom treballa en la superfície, però la resposta és dins del túnel.

Ara tenim un altre problema greu: el risc d’incendi en una època d’altes temperatures. Cal advertir als propietaris i als habitants de les cases de la vall, (can marieta, can Rovira, cal Cisteller, can Xuncla, can Camós) que estan exposats a un perill important. La vall és un cul de sac, si es declara un incendi en aquest sector només podran fugir a peu travessant la riera. L’única via d’accés pels bombers és la carretera de Sarrià de Dalt a Sant Medir. Les altres vies són molt curtes, de poc recorregut.
Ens consta que des de l’Ajuntament s’ha avisat a Medi Natural i ja han fet una inspecció. Però els agents forestals hauran de muntar un punt de vigia en aquesta zona, ans no es decideixi com actuar. Si la causa és el descens de les reserves d’aigua, una vegada es tapi, amb el temps es podrà recuperar. Els pins s’hauran de talar i deixar creixi una altra vegetació més adaptada al sòl sec.
A finals de maig, amb els pares i nens de l’escola vàrem fer una visita guiada a la vall. Podeu veure la frondositat i l’abundància d’aigua d’aquesta zona en les fotos de la galeria fotogràfica del blog de l’Ampa CEIP Montserrat. Llavors la font del molí encara rajava. El guardià de la font, l’arbre de tres troncs (dos verns i un freixe) que s’alça al costat de la font no ha pogut veure com uns homes esbudellen les entranyes de la terra.



la font del molí d'en Xuncla, eixuta

dilluns, 6 de juliol del 2009

bestioles i animalons



Des de fa alguns dies, una parella de gavians argentats es passeja per la teulada de casa. Ho fa a trenc d’alba, quan clareja, i no en tenen prou amb escridassar-me i emetre aquells sons estridents que desperten els més dormilegues, sinó que em mostren les seves potetes carbasses des de la claraboia. És una visió estrambòtica, de sota només els veig les potes, la panxa blanca i el bec. Quan se’n van han deixat un regueró blanc que, per sort, les tempestes d’aquestes tardes de juliol s’emporten canonada avall.

Sembla que això de viure prop del riu te premi. Ja hem anat esquivant els ruscs d’abelles que amb la calor construeixen, curiosament, en una tanca metàl•lica. Piquen les abelles, ho dic per experiència, o sigui que sense cap compassió les ruixo amb un xiu xiu del que primer que arreplego i a volar cap a una altra contrada.

Hi ha pels vorals, altres animalons més simpàtics. Sense anar gaire lluny, al cancell de la porta del pis em vaig trobar un dragó. Amagat rere l’estora “Home, Sweet Home”, va sortir espantat cametes ajudeu-me. De primer, esverada, el vaig perseguir escales avall fins deixar-li la porta del carrer oberta. Tota amorosa, amb bones paraules, el convidava a sortir de la casa gran: que si a fora hi trobaràs mosquits, que la llum del carrer t’enlluernarà, que hi trobaràs alguna escletxa per amagar-t’hi, que allà hi deus tenir la teva dragoneta..., res, ni flowers. Ni els meus intents de seducció, ni quan el meu pare, armat amb una escombra, el va començar a tustar. Es va escapolir dins del rebost i no se si encara hi és i s’està cruspint les cebes o s’ha reencarnat en el que ara hem trobat amagat rere un test al terrat.
Darrerament casa meva sembla la de Gerald Durell a Corfú, magistralment relatada en aquell deliciós llibre “La meva família i d’altres animals”.

dissabte, 23 de maig del 2009

Flors silvestres





Si no fos per en Cecilio, l’hort de casa no existiria. Seria en el millor dels casos un camp d’herba segada i en el pitjor un pati emportlanat. De la seva ma es comença a veure el canyer per les tomates, el tros reservat per les patates, la rengla pels pebrots i les albergínies, l’espai de les mongetes i al capdavall, el reservat pels carbassons. Durant l’hivern, hem menjat enciams, cols i bledes, però de cares a l’estiu, l’hort pren una altra fesomia, aquí i allà veus plantes que no coneixes fins que comencen a donar fruit.
Els petits cirerers han donat algunes cireres, per festí dels pardals, i la resta d’arbres fruiters han crescut ben bé un pam, que aquest any la pluja ha estat generosa.
Ahir en Tomàs Molina va parlar de les roselles, els populars quiquiriquics i de les adormideres, conegudes com cascais, dues plantes de la mateixa família. Al costat del riu, de tota la vida he vist cascais, però aquesta primavera n’ha brotat una planta a l’hort mateix. La mare explica que la feien servir per les vaques quan vedellaven i en Tomàs Molina, que en feien una infusió per donar als nens quan tenien mal de queixal. En qualsevol cas, és una planta silvestre de les que tenen mala fama, però els seus usos curatius són innegables.
A l’hort el cascai hi queda d’allò més bé i als camps, enmig del blat encara verd, les roselles li donen un to vermellós que et fa badar.
Flors silvestres, sense tallar.