dissabte, 27 de febrer del 2010

La jubilació



No vull pas competir amb l’amic Josep M.Sansalvador que ha demanat en el seu bloc ajut per esbrinar què es el tupí que decora la xocolata amb llet de la Lindt, però és que aquesta marca s’ha fet omnipresent i te la trobes arreu, sobretot des que a la meva botiga habitual no li arriba la de xocolata Torras 70% cacau Ghana. I així, a la recerca de xocolata negra, a més de la Carlemany de Sant Joan les Fonts, em vaig trobar a l’aeroport de Lisboa amb aquesta excel•lent Jubileu “chocolate preto de l'empresa Imperial, fabricada a Portugal, que es desfà a la boca deixant un rastre deliciós.

El seu nom, Jubileu, és de la mateixa arrel etimològica de jubilació i de júbilus, que significa joia, alliberació. Sembla però qui hi ha qui ens la vol amargar,no precisament com la xocolata negra, sinó allargant l'edat de jubilació fins els seixanta set anys i que el mot s’aproximi més al significat de jubileu, és a dir al de la celebració d’un cinquantenari. Molta gent arriba als 65 anys havent treballat almenys 40 anys i, conec persones, que als 14 anys varen començar a treballar, o sigui que poden arribar a superar amb escreix els 50 anys de vida laboral.
Que a França es plantegin una reforma del sistema de pensions te lògica. Ara es poden jubilar als 60 anys i ja es troben en el supòsit que hi ha menys de dos treballadors per cada pensionista, supòsit que a Espanya es preveu per més endavant. Ara a Espanya treballen 4 persones per cada jubilat, o sigui encara estem lluny del problema francès.

Ara bé, no està malament parlar del futur, dels impostos, en definitiva fer pedagogia fiscal. Acostumats a que en la cistella dels ingressos de l'Estat, predominava l’Iva, l’impost sobre el consum, ara sembla estrany tornar a parlar de l’impost sobre la renda i de les cotitzacions socials com a base del sistema fiscal i de redistribució social.
En el tema de la bossa per les pensions, el fons de reserva i la capacitat per fer front a les pensions futures, més que el perllongar l’edat de jubilar el que s’ha de vigilar és la base i la qualitat de les contribucions actuals. Amb independència dels dos anys recents de crisis, que esta deixant a molts joves sense feina, hi ha un col•lectiu que cotitza permanentment (funcionaris, treballadors en empreses industrials, etc) i un altre que ho fa menys, o de manera intermitent, i que s’aprofita cada any del que ha aportat a la Seguretat Social.

De casos n’hi ha a pleret: els que tenen contractes temporals i que quan s’acaben cobren el subsidi de l’atur, com sol passar en el sector turístic de la costa o com passava en la construcció. Els que treballen jornada completa i en cotitzen mitja, com passa amb molts professionals dels sector serveis. Els autònoms que cotitzen el mínim fins que arriben els darrers quinze anys, quan el que es cotitza és la base pel còmput de jubilació, la qual cosa ha estat la norma en els anys de bonança. Ara hi ha molts problemes per tenir feina i poder cotitzar el mínim, però quan es torni a rellançar l’economia es tornaran a repetir els problemes.
Per tant, en el que si estic d’acord és en allargar el còmput dels anys de jubilació, de manera que es premiï a qui ha cotitzat més anys, i de manera continuada, contribuint per tant més al comú i al sosteniment de les pensions actuals i de les futures.

Però si volen allargar l’edat de jubilació, a la propera també sortiré a manifestar-me. Una cosa és continuar treballant si volem i l’altra que ens hi obliguin. Veurem en quines condicions físiques arribem als 65 anys, si és que hi arribem.

dimecres, 24 de febrer del 2010

El full de càlcul



La Conxita, la Montse, l’Emília, la Ma. Lluïsa s’han apuntat al curs d’excel que es fa al Centre Cívic La Cooperativa. Algunes d’elles, per la seva feina, estan acostumades al càlcul mental i , al descobrir una eina tan completa, comencen a entreveure’n les seves possibilitats. Una vegada t’hi has acostumat, sembla que ja no en pots prescindir i sobretot t’atreveixes a fer previsions, costos, pressupostos. El full de càlcul t’ajuda a organitzar-te, a tenir ordre i mètode.

No sé si el Regidor d’Hisenda de l’Ajuntament de Sarrià de Ter està al cas que al Centre Cívic és possible fer un curs d’excel, però li recomano de tot cor: en la meva vida professional mai havia vist un document, sobretot provinent d’una administració, on s’haguessin de repassar les sumes. El pressupost per l’any 2010 és tan barroer, que la suma del detall d’algunes partides no coincideix amb el què diu el total del major. Però a més, també s’han oblidat d’una partida sencera, la del local de la Cooperativa, la qual hauria d’incloure el sou i la seguretat social de la persona responsable, les despeses de manteniment i energia elèctrica, les despeses per l’activitat de formació que s’hi duu a terme, és a dir, pel cap baix, s’han oblidat de consignar uns 70.000 euros.

En el darrer ple, des del grup municipal del PSC ens vàrem queixar que no teníem prou detall del pressupost per fer un mínim d’anàlisi. Des de l’any 2007, mantenim en un full de càlcul el pressupost inicial amb els pressupostos successius, el del 2008 (el del 2009 és el 2008 prorrogat) per així anar veient la desviació pressupostària, on el govern fa gestió i on crea més despesa. Aquest simple exercici és el que ha detectat els errors en l’omissió d’una partida sencera i en els sumatoris de més d’una partida. De tan simple que és, que produeix vergonya aliena que es facin errors tan elementals.
Entre la partida que no s’ha inclòs i les quantitats de cada partida que no es reflecteixen en el seu total, falten aproximadament uns 115.000€. Espero que pel bé de La Cooperativa refacin el pressupost i esgarrapin despesa d’altres partides. O sinó què pensen fer, tancar-la?

Però de l’examen de cada partida se’n poden extreure més conclusions. Els veïns de Sarrià de Ter recordaràn la polèmica per haver desmantellat l’àrea de Serveis Socials i optar per associar-se al Consorci de Benestar del Gironès. El regidor de Serveis Socials i l’alcalde ens han dit i repetit que l’estalvi repercutiria en més ajudes socials. En el detall de les despeses pel 2010, la suma del capítol 1 (sou i seguretat social) més la de treballs a tercers ( que inclou el contracte amb Jubilus, el del Consorci de Benestar del Gironès, el de teleassistència, el del SAD) ascendeix a 189.018€. L’any 2007, la despesa per personal que cobria aquest servei i la de treballs de tercers era de 166.400€. En lloc de l’estalvi tan pregonat, la despesa s’incrementa en un 13,6%. I això com es justifica?
Per altra banda, la partida d’atencions benèfiques s’augmenta en 5.000 euros mentre que la del fons de cooperació disminueix en 3.000 euros. Una cosa compensa l’altra, i molta xerrameca per un resultat tan magre.

En l’apunt “Hi ha estalvis que es mengen les tovalles” ja vaig advertir que l’externalització de serveis i de personal no suposaria cap estalvi econòmic. El mateix ha succeït amb el personal de neteja, traspassat a una empresa de serveis pel mateix cost inicial, però que a partir del juliol, quan s’incrementi l’iva, s’incrementarà la despesa. Dubto que ho hagin previst.

No sembla que els números siguin el fort d’aquest govern. Ara, l’oratòria, la broden. No es cansen de dir que les hisendes locals han patit amb la davallada d’ingressos per la plusvàlua municipal i per l’impost de construccions i obres. És ben cert, però s’obliden d’esmentar que han rebut 1,3 milions d’euros en concepte de Foment Estatal per la Inversió Local, del govern de l’estat, l’equivalent al que es va aconseguir per la venda de l’aprofitament mig del camp dels Socs i que es va invertir tot en equipaments, arranjament de zones verdes i infantils i asfaltatge. Del fons estatal, l’obra de més envergadura és la rotonda de la Via Augusta, amb el nyap del carrer Francesc Cambó per resoldre.

En quant al pressupost per despesa ordinària, el d’aquest any és de 3.428.746€, i el del 2007 fou de 3.258.746€, és a dir, s’ha incrementat en un 5,2%, tot i la crisi. Aquest pressupost que sembla tenir uns ingressos força sòlids (IBI, IAE, transferències, ocupació vol i subsòl, etc) permet el funcionament normal de l’ajuntament i dels seus equipaments. Permet gastar, no malgastar. És a dir, potser no hi caben els mariachis, els actors barroers del Fila 0, ni una escultura per homenatjar la dona, però si la neteja viària, la recollida d’escombraries, l’enllumenat públic, el personal de cada equipament i la despesa per fer l’activitat per la qual s’ha dissenyat. També hi cap un curs d’excel pels regidors amb responsabilitat a l’àrea econòmica. Per aprendre gestió, ordre i mètode.

dissabte, 20 de febrer del 2010

Any Vicens Vives



Fa uns dies, amb en Josep Brugada comentàvem que per la propera revista podria escriure un article sobre la vida i l’obra de l’historiador Jaume Vicens Vives, del qual, en honor al centenari del seu naixement i del cinquantenari de la seva mort, s’ha fet una exposició al Museu d'Història de Catalunya, a Barcelona. Tot parlant, va sortir a la conversa que el novembre passat varem celebrar a Sarrià de Ter el centenari del metge Josep Garriga March, el qual havia estat company de dispesa de Jaume Vicens a Barcelona, en la seva època d’estudiant.
També en Toni Ruscalleda Nadal, l’amic corrector de la revista, està preparant la celebració del centenari del seu pare pel proper mes de març, el metge cassanenc Josep Ruscalleda, autor del llibre “Anys i panys” i que va estudiar medicina amb Josep Garriga. A Cassà de la Selva, l’Ajuntament i la Colla Excursionista li faran un acte d’homenatge. Es dos metges celebren haver gaudit d’una llarga vida, molt dedicada als demés per la seva professió.

Jaume Vicens Vives va morir prematurament jove, amb només cinquanta anys, en el moment àlgid de la seva renovació historiogràfica i del seu reconeixement professional internacional. La seva voluntat de reescriure la història de Catalunya cercant les fonts originals, contextualitzant-les amb els factors demogràfics, socials, econòmics de cada època i deixant de banda el romanticisme de la Renaixença, li va valer més d’un enfrontament amb historiadors (amb Antoni Rovira i Virgili abans de la Guerra Civil i des de l’exili), però també fou seguit per nous historiadors que varen creure en el seu mètode científic de recerca.
De 1958 a 1960 deixà la seva recerca en l’època medieval i l’orientà a la Història Moderna i començà a donar classes a la nova Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona. Amb l’ajut del seu alumne Jordi Nadal i Oller (cunyat del metge Josep Ruscalleda), crearen els estudis d’Història Econòmica, inexistents fins aleshores. El seu llibre més important d’aquesta època és “Els catalans en el segle XIX”, tot i que és més conegut per la seva “Aproximación a la Historia de España” i la “Historia Social y Económica de España y América”.

A l’exposició de Jaume Vicens Vives s’hi mostra la foto presa a la teulada de la dispesa de la Gran Via, amb en Josep Garriga i en Santiago Sobrequés, així com moltes fotos de l’àlbum familiar, dels seus viatges, els seus llibres publicats per l’editorial Teide, el negoci familiar creat el 1942 que va promoure la renovació dels llibres de text en els obscurs anys del franquisme, i mobles, cartes i anotacions del seu arxiu personal.
L’exposició es pot veure al MHC fins el 30 de març. Després serà itinerant i vindrà a Girona.

dimecres, 17 de febrer del 2010

La caiguda del risc internacional



Alguns directius de banca ja ens varen advertir que aquest any seria dur per trobar finançament. La definició de “dur” més o menys tots l’anem tastant: res. Més val no haver de trucar gaires portes, la banca està per resoldre els seus problemes, les caixes no aixecaran el cap fins que resolguin el seu FROB i les empreses haurem de surfejar com puguem.

Això que quan parles amb un i altre, hi ha empreses que estan treballant força bé i et sorprenen. Fa un parell de setmanes, en un viatge a Madrid amb Ryanair, vaig coincidir amb l’equip directiu d’Inoxpa que anava recollir el premi Príncipe Felipe a la competitivitat empresarial que concedeix el Ministeri d’Indústria. El Punt del diumenge recollia aquesta informació i també que obren plantes productives a l’Índia i la Xina i les seves vendes a l’exterior suposen un 65% del seu volum, xifrat el 2009 en 38M d’euros.

A la revista 36 de Perspectiva, Inoxpa hi te un projecte que es finança amb fons del CDTI per la millora de la vinificació. També hi apareixen altres empreses gironines punteres com Esteban Espuña amb un projecte de “tapes en base a matèries primeres no càrniques i el canal horeca” (Hosteleria i restauració), els Laboratorios Hipra, amb la “replicació d’ovovirus en cultius cel•lulars” i Metalquimia amb un equip per l’assecatge ultra ràpid continu per l’embotit llescat. Precisament una d’aquestes màquines ja s’està muntant a l’empresa Casademont.

En el viatge a Madrid vaig anar a veure tres clients. Un d’ells va iniciar a meitat de l’any passat la producció de tovalloles eixugamans de paper tissú en zig zag amb una màquina de gran producció. La seva sorpresa va ser que amb l’amenaça de la grip A, molts centres i restaurants varen canviar el sistema d’assecatge per aire per un dispensador de tovalloles i les vendes es varen disparar. Ara ja treballa a tres torns i està pensant en comprar-ne una altra.

La setmana passada vàrem viure un episodi d’atac a l’euro ( de fet estava massa elevat en relació al dòlar) i al deute dels estats fortament endeutats, com Espanya. Aquest és el negoci de la City anglesa, així que no ens ha d’estranyar que de tant en tant es dediquin al que saben fer: vendre assegurances de risc. Altrament, les males notícies a l’exterior sobre l’economia espanyola ha causat un altre efecte més desapercebut per la premsa econòmica: la caiguda del risc de cobertura de les vendes. Coface a França, Cosec a Portugal, Euler Hermes a Alemanya, Sace a Itàlia, el grup Artradius, totes han anat reduint les seves posicions respecte els clients espanyols, amb la conseqüent necessitat de finançament per compres a l’exterior, o la recerca d’altres proveïdors nacionals. Com hem dit en alguna ocasió, tot te la seva part positiva: si de fóra no venen a vendre perquè tenen por, el mercat nacional queda pels fabricants del país.
Però si, l’any es preveu dur, d’aquells que no hi haurà un euro per finançar res. I tot just estem al febrer.

dissabte, 13 de febrer del 2010

Aquesta pancarta és il·legal



Tot just el 4 de febrer, el BOP va publicar l’edicte d’informació pública de l’Ajuntament de Sarrià de Ter per la cessió gratuïta del be patrimonial de l’immoble de 1.081m2 situat al bloc 9 del PMU Cobega, que el Consell Comarcal del Gironès ha pres possessió del seu regal de reis.

Encara els veïns i veïnes del poble no hem estat informats en cap reunió consultiva, encara no s’ha presentat aquest acord al ple ni per la seva aprovació inicial (cosa que hagués estat lògica abans de fer-ne l’exposició pública), ni presentat al ple per la seva aprovació definitiva, que els nous amos tenen presa a prendre les mides de l’edifici. Com diu en Roger Casero, els surt tan barat aquest equipament que poden permetre’s el luxe de gastar-se els diners del contribuent en una pancarta abans que el poble de Sarrià de Ter els hagi donat les claus.

Tampoc tenim cap projecte, res que la gent pugui veure i consultar, però això si, serà “l’aparador” del Gironès. El nostre govern ha negociat, “amb ma ferma”, cedir un equipament municipal gratuïtament, sens cap compensació. A vint anys, s’escarrassen a dir, sense esmentar que tot conveni és susceptible de ser prorrogat. Tindrem un espai per tal que els nostres artistes locals hi puguin exposar, quan el Consell Comarcal del Gironès els plagui deixar-nos l’espai. Com diu la dita, hostes vingueren i de casa ens tregueren.

Tenen pressa aquests joves lleons de la política. Això si, les seves arrels democràtiques són ben tendres, res de la lluita antifranquista ni de les lluites veïnals per dotar-nos de serveis. Ells són demòcrates perquè han nascut en bona anyada, però una vegada instal•lats en el poder, s’obliden del programa electoral i de la participació ciutadana. Esquerra, en aquell ja famós programa que no compta per res, preveia la creació d’un “Consell del poble”. Els sona? Els ciutadans de Sarrià de Ter només són consultats per saber quin dia volem l’arrossada de la Festa Major.

Pel demés, el govern és sobirà i, amb una alcaldada, ens quedem sense un espai de futur per usos culturals. El beneficiari, amb un document signat per l’alcalde, un document il•legal ja que ni tan sols ha estat aprovat pel ple municipal, en te prou per plantar-se a casa nostra i anunciar que ens desnona, que ens fa fóra.

Ja ens hem adonat que la política d’aparador necessita de bon màrqueting. La pancarta així ho corrobora. Tampoc cal insultar amb aquesta prepotència als veïns i veïnes de Sarrià de Ter, oblidant les normes bàsiques de la convivència i de l’ètica política.
Endreceu la pancarta al soterrani de la mala praxis democràtica.

divendres, 5 de febrer del 2010

Olors



Dos llibres aparentment dispars copsen l’atenció dels llibreters gironins: L’un, Olor de Violetes, opera prima de Josep M. Campmajó i darrer premi Just M.Casero autor del bloc [de fet] que va tenir una esplèndida presentació a la Llibreria 22 el divendres 29 de gener. En Josep M. Fonalleras va disseccionar el llibre, talment com el seu autor explora la ment humana. En Fono és millor presentador de llibres que de plataformes sobre el dret a decidir i aquella nit es va posar el públic a la butxaca, llegint fragments de l’obra i citant Salinger. Joaquim Nadal també va valorar la prosa curta, tallant, un anti-jo del conseller, conegut per les seves llargues frases subordinades. La vetllada fou rodona en acabar amb un tast d’un beuratge de violetes creat pel cuiner Toni Vallory que bé podria promocionar la ciutat de Girona, talment com a València beuen la seva “aigua”.




Olor de Colònia és també l’òpera prima de Sílvia Alcàntara, nascuda en la colònia tèxtil de Puig-Reig al Berguedà, la qual va conèixer des de dins la vida dels seus habitants als anys 50, una sòrdida història de lligams teixits al voltant de la fàbrica. Les mesquineses dels caps, les relacions entre les dones segons el càrrec dels seus marits dins la fàbrica, les monges, el capellà i les mestres que pul•lulen per la colònia al servei dels amos, més per ensinistrar la futura ma d’obra dels telers, que per educar, creen un ambient asfixiant que només es pot salvar fugint-ne.

De colònies d’habitatges n’hi va haver al llarg dels rius Ter i Llobregat en les empreses cotoneres, però també en varen crear els empresaris miners, cimenters i paperers. Per fer-se’n una idea de com era la vida a les colònies fabrils, a més de la lectura d’aquest excel•lent llibre, es pot visitar l’exposició “Colònies industrials” al Museu d’Història de Catalunya fins a final de març.

Informació i confusió



Des que Ràdio Sarrià reprodueix alguns programes i entrevistes a la seva web, tenim oportunitat d’escoltar les entrevistes que es fan als polítics municipals. Aquest és un espai que en la seva lògica és d’opinió, ja que els entrevistats són persones que governen o almenys tenen informació de primera mà, però hi ha altres programes, com les tertúlies, en les quals també emeten opinions i en principi les persones que hi intervenen no disposen de prou informació.

Alguns exemples. En el programa de la Terrassa del 28 de gener, l’entrevista al primer tinent d’alcalde Lluís Aymerich, aquest va dir que l’equip de govern anterior, l’any 2004 va cedir a l’Arxiu Històric de Girona el fons històric de l’Ajuntament de Sarrià de Ter, amb el vot del seu grup municipal en contra. El Sr. Lluís Aymerich es queixa sovint que rep crítiques, però sembla que s’hi posi bé. El Fons municipal de Sarrià de Ter es troba a l’Arxiu Històric de Girona, a l’antic convent de Sant Josep, en dipòsit temporal, a l’espera que Sarrià de Ter tingui el seu espai adequat, amb arxiver/a i lloc per les consultes. Fruit d’aquest dipòsit han estat els nombrosos treballs de recerca que s’han fet, els més destacats, el llibre de Javier Anton Pelayo, de la col•lecció de la revista de Girona i el llibre del grup GERDS de Ter, Sarrià, el paper de la història, coordinat per Josep Brugada. Si el Sr. Aymerich te a bé informar-se, demanar al secretari el conveni per estudiar-lo, el més correcte seria una rectificació pública a la mateixa ràdio, sobre la seva afirmació o més aviat, desinformació. A menys que vulgui donar més munició a l’oposició.

Les tertúlies no tenen la seva correspondència a Internet. S’emeten al matí i es reemeten al vespre. He tingut oportunitat d’escoltar els dos darrers de Veus de Dones dels dimarts i, una cosa és quan es parla de fets i d’anècdotes, sempre interessants i, l’altra, quan s’opina. Quan escoltem una opinió política el mínim que hem de demanar a qui l’expressa es que es defineixi políticament, per saber quin partit promociona. En la darrera tertúlia, es va parlar de la possible reforma de la data de jubilació i del sou que cobren els eurodiputats. La Dolors Xabé es va queixar del govern socialista per la migradesa de la seva pensió, la Mercè Astor de què els eurodiputats cobraven molt, sense conèixer el detall dels seus emoluments, si corresponien a sou, dietes i seguretat social i la M. Lluïsa Martínez, no entenia perquè en Lluís M. de Puig encara no s’havia jubilat. Jo no vaig saber entendre què hi feia en la conversa el senador socialista, però no tothom capta les subtileses de la Sra. Martínez ni tampoc les seves errades, talment com parlar de la ministra Arias Salgado (sic), sense que cap contertuliana li observés que l’actual titular de la cartera d’Economia i Hisenda és Elena Salgado i que en Rafael Arias Salgado fou ministre de Fomento del PP.

Parlar de pensions és un tema molt delicat, sobretot perquè no tothom ha portat una vida laboral similar. Hi ha col•lectius, com el dels mestres, que es poden jubilar als 60 anys amb el 100% de la base reguladora i d’altres, com el dels miners, que ho poden fer anys abans. Però la immensa majoria de gent te molts problemes per arribar als 65 anys i jubilar-se amb un sou digne.

En el programa anterior es va parlar de la revista Parlem de Sarrià. Curiosament, ningú l’havia llegit, però la Sra. Martínez va dir que tenia voluntat de llegir-la “precisament” el dia del ple municipal, finezza que no va captar la Dolors Xabé, la qual va prendre la paraula per dir que tampoc havia tingut temps per llegir-la. Quin èxit!

Quan vaig veure M. Lluïsa Martínez en el ple extraordinari en què es varen aprovar les obres del FEOSL, vaig sospitar se li havia acabat la lectura de la revista i no tenia res més adient per llegir, però després vaig pensar que assistia al ple per interès del que es tractava i no per controlar el seu marit, en Lluís Aymerich. En el ple anterior, tot el govern va sortir de mare i les analítiques es devien disparar, quan en Josep Turbau els va increpar sobre el projectat Centre d’Atenció al Visitant que el Consell Comarcal vol construir a Sarrià de Ter. A més, va treure els colors a l’alcalde Roger Torrent, mostrant el programa electoral d’ERC que no te cap voluntat de complir, ja que, amb paraules seves, “aquest és un govern de coalició i els programes de cada grup no es tenen en compte”. I així anem.

dimarts, 2 de febrer del 2010

Estimar



Dues esqueles, entre d’altres, es varen publicar el diumenge 31 de gener. La del traspàs de Candi Jordán i Torrà, manaia i propietari del conegut Rhin Bar i la del 29è aniversari de la mort de Just Manuel Casero i Madrid. La relació entre ambdós segurament és poc probable, per bé que en Candi Jordán, deuria haver conegut en el seu dia al polític Just Casero. Tampoc es probable que els fills de les dues famílies tinguin cap relació però, al meu parer, tenen trets comuns.

El meu company de feina, l’estimat i atent Candi Jordán fill, ha estat tot aquest darrer any pendent de la malaltia del seu pare, tenint cura també de la mare, procurant la tranquil•litat de tots i vigilant, tot i que ja estava ben atès, el negoci. En Candi, també manaia, seguint la nissaga i el compromís del pare amb la ciutat és, per damunt de tot, una persona que es deu a la seva família, com una de les seves germanes ho ha fet palès en el comiat del pare.

En Roger Casero tenia només sis anys quan el seu pare va morir, també d’un càncer. La família i els amics recorden, any rere any, l’excepcionalitat d’en Just i ho fan, no només amb una esquela, sinó amb un premi literari de qualitat. A en Just el vaig conèixer, però poc. Ha estat més tard quan he llegit la seva biografia i he rellegit el Quiosc, que l’he entès. Amb en Roger comparteixo moltes estones, de feina i d’amistat, primer en el govern de Sarrià de Ter i ara com a grup municipal a l’oposició. Més que polític, més que activista social, en Roger és una persona molt familiar i, potser per això, perquè conec els dos, a en Candi Jordán fill i a en Roger Casero, que m’atreveixo a dir que les dues famílies tenen trets molt comuns.

El recordatori que la família Casero feia a en Just, després de 29 anys, també val per tu Candi, per la teva mare i les teves germanes: “Viurà per sempre en el record d’aquells a qui va estimar i que el vam estimar”.