dimecres, 30 de març del 2011

Celebrem l'Any Maragall


Amb motiu de la presentació de la revista Parlem de Sarrià 75,el grup GERDS de Ter hem organitzat una xerrada sobre Joan Maragall, poeta i ciutadà. Serà el dissabte, a les 6 de la tarda, al Coro, a Sarrià de Ter.

En la revista 73, Josep Brugada va publicar un article sobre els 150 anys del naixement del poeta, que ara reprodueixo:

150 ANYS DEL NAIXEMENT DEL POETA JOAN MARAGALLper JOSEP BRUGADA

Joan Maragall i Gorina va néixer el 10 d’octubre de 1860 en un carrer ombrívol del barri de la Ribera de Barcelona, el carrer de Jaume Giralt. Aquest personatge que estava cridat a l’exercici de l’advocacia, després d’acabar la carrera sense massa entusiasme, entrà de la mà de Joan Mañé i Flaquer en el món incipient del periodisme del nostre país per acabar dedicat a l’art de les lletres des d’una atalaia certament privilegiada. A trenta anys, Maragall entra al “Brusi”, el “Diario de Barcelona com a secretari del prohom de la burgesia barcelonina Joan Mañé i Flaquer tot i que d’antuvi Maragall no subscrivia les idees del diari. Quan el jove Maragall s’endinça en una i altra tasca periodística a la redacció del diari ja havia publicat diversos poemes, textos que va recuperar i l’any 1881 en presenta alguns als Jocs Florals. A la revista “La Ilustració catalana” hi va publicar el seu poema intitulat “Oda infinita” que ha estat considerat el punt de partença de la seva poesia de to més romàntic:

Tinc una oda començada
que no puc acabar mai:
dia i nit me l’ha dictada
tot quan canta en la ventada
tot quan brilla per l’espai.


No ens entretindrem en el present article en elaborar una biografia de detalls de Joan Maragall perquè hi ha prou llibres que ens donen matisada referència del que va ser la restringida vida del poeta, puix com és notori, Maragall va viure només justament cinquanta anys. D’aquesta primera època dels primers assajos poètics hem de dir que Joan Maragall va mostrar-se en la seva joventut com un home amb una autèntica sensibilitat romàntica. De fet en aquells temps, finals del segle XIX, l’estètica que va dominar en les nostres lletres va ser el romanticisme d’arrel patriòtica que propugnaren figures com Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Joaquim Rubió i Ors o Manuel Milà i Fontanals. Per tant, amb aquest antecedents, sembla lògic que les directrius literàries del jove Maragall prenguessin aquest caire. Val a dir però que el jove Maragall no s’apassionà ni pel món de la carrera de dret ni tampoc massa pel periodisme, en canvi sí que va ser un esperit inquiet i apassionat per conèixer el que literàriament ens arribava de la cultura i la filosofia europees.

Sempre he pensat i he tingut la percepció que Joan Maragall representa per a la nostra cultura, la baula, l’element clau, la personalitat decisiva que supera el romanticisme carrincló dels homes de la “Renaixença” i amb la seva poesia i la seva teoria literària, Elogi de la paraula (1903), Elogi de la Poesia (1907), fa un salt qualitatiu envers un romanticisme més pur, molt més espiritual i estètic el qual provenia de les essències d’Alemanya. I aquesta és la qüestió. Situat Maragall en un ambient de treball en el qual li venia bé la combinació de l’escriptura literària i la tasca periodística a la redacció de “El Brusi”, la lectura d’una obra cabdal del romanticisme alemany, el Werther de J.W.Goethe, text que Maragall va llegir reiteradament quan tenia vint-i-quatre anys, això l’empenyé de bo de bo a aprendre la llengua alemanya. L’aprenentatge de l’alemany va projectar certament el jove Maragall vers un cosmopolitisme al qual per l’època pocs hi havien aspirat. Després de l’excitació intel•lectual que li provocà el Werther de Goethe, vingué la lectura de les Elegies romanes i ja després la feina de traduir textos de l’alemany a la nostra llengua.

Al cap de dos anys de la seva entrada a la redacció del diari, Joan Maragall va debutar com articulista a les pàgines de “El Brusi”. Hi escrivia amb bastant regularitat de manera que la seva firma va començar a ser coneguda i apreciada en els medis intel•lectuals i burgesos de la Barcelona de l’època. Maragall hi escriu columnetes amb articles de caràcter social, polític i també de caràcter cultural. En els primers anys hi ha una prevalença pels articles que fan referència a la literatura i a la poesia, a l’art de la paraula com ell mateix expressarà. I així, amb articles, conferències i al•locucions va anar-se forjant la personalitat catalanista i intel•lectual del jove Maragall. Vista la seva obra en la seva globalitat Joan Maragall se’ns presenta com un pensador, recordem que és ell qui es mostra en tot moment preocupat per l’encaix de Catalunya i Espanya. És l’avi dels Maragall d’avui qui composa l’Himne a la senyera, és ell el de “La dansa més bella que es fa i es desfà”, és aquest home de lletres que composa la “Oda a Espanya”:

On ets, Espanya? –no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua –que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre als teus fills?
Adéu Espanya!


Ja que hem fet referència al romanticisme inherent en la seva personalitat, la filiació germànica de Maragall va consolidar extraordinàriament la seva gran vocació poètica. Ja ho hem dit. Maragall no fa d’advocat, ni potser ben bé de periodista. La seva vocació és més aviat d’intel•lectual compromès amb la nació que l’envolta. D’aquí que bo i exercint aleshores com a escriptor, la plataforma del diari li permet moltes coses. Entre article i columna, entre conferència i la captivació per la poesia, Maragall també exerceix de traductor. A més de traduir algun clàssic com Homer o Píndar, el seu desig és també el de treure el cap envers el que s’està elaborant a Europa i més concretament en la cultura alemanya, de manera que després dels grans poetes, Goethe, Novalis, Heine, Schiller, dels músics com Bach o Wagner (del qual tradueix al català el llibret del Tristany i Isolda), Maragall es topa amb l’obra i la personalitat potentíssima de Friedrich Nietzsche del qual tradueix una part del Zarathustra de manera que Joan Maragall és el primer traductor d’aquest filòsof en el context de la cultura catalana i en el context hispànic. Per tant, doncs, el sentiment i l’estètica romàntiques -del romanticisme més pur- es reforcen per sempre més en la seva personalitat i de retruc en la seva obra poètica per l’efecte de l’estudi de la cultura alemanya. Voleu un poeta romàntic? Doncs ací el tenim per partida doble, per constitució i sensibilitat personal i per formació.



Quin dia avui! Els camps ja són tots verds
I ella m’ha aparegut com novament
Al bell atzar del dia, un sol moment
Sos ulls com flors a sobre meu oberts.
El cel era serè i el jorn brillant,
El vent d’hivern tornava ventijol...
Jo me n’he anat pel jorn enlluernat
A meditar els seus ulls al bat del sol


JOAN MARAGALL, MODERNISTA

A trenta un anys Joan Maragall va casar-se amb Clara Noble que tenia tot just divuit anys. El casament va suposar la concrecció del seu romanticisme personal; no la concrecció total del romanticisme que bategava en la seva sensibilitat però sí l'acompliment d'uns anhels amorosos ben expressats en la seva lírica de joventut:

Quants amors abandonats
a les vores dels camins
van llançant desesperats
llurs aromes pels confins!

Després quasi any darrera any s'esdevindiria la maduresa intel•lectual i personal del poeta amb els tretze fills que es succeïrien.

Resplendenta, sencera, arrodonida,
s'alça per sobre el mar la lluna plena:
així sento pujar la meva vida
astre sense minvant en nit serena.
Dels braços dels amics als de l'aimada,
un moment vaig sentir l'esgarrifosa
gran buidor de l'espai...


Progressivament, doncs, Joan Maragall madura en la vida i a través dels seus articles i al•locucions al “Diario de Barcelona” va fent-se un prestigi en la societat barcelonina de l'època. Al 1886 Maragall va fer-se soci de l'Ateneu Barcelonès, aleshores una institució que va esdevenir el nucli i el recer d'una intel•lectualitat prestigiosa que procurava accions per tal d'esdevenir “moderna”, és a dir en primera instància allunyada dels plantejaments conservadors i immobilistes de la ja grinyoladissa i encarcarada “Renaixença”. Per entendre'ns Joan Maragall des dels seus vint-i-sis anys es relaciona i pren contacte amb la joventut progressista del moment, la joventut 'moderna' de Barcelona. Sembla ser que una de les figures que va trencar d'una manera radical amb la carrincloneria patriotera dels patricis de la “Renaixença” va ser l'enginyer i lingüista Pompeu Fabra el qual va titular una de les seves obres primerenques Gramàtica del catalán moderno (1891). Fabra no estava per lilainades, anava per feina i tenia ben clar que la llengua catalana no podia seguir immersa en una disparitat tan gran de criteris ortogràfics i lingüístics. El fet que Pompeu Fabra utilitzés l'adjectiu “modern” per a una de les seves obres va ser clau perquè la colla que s'agrupava entorn de l'Ateneu Barcelonès en la qual hi havia autors de teatre, escriptors, músics, arquitectes o pintors com Santiago Rusiñol, Joaquim Casas Carbó, Enric Morera, Enric Granados, Josep Puig i Cadafalch, Raimon Casellas, Fabra i el propi Maragall van impulsar la revista “L'Avenç” la qual va assentar les bases per a una nova generació intel•lectual de nou punt de vista: ‘els modernistes’. L'estètica artística, literària i lingüística de “L'Avenç” va propugnar una generació d'artistes i escriptors en llengua catalana que pretenien donar al català i a la cultura catalanes una aurèola de cosmopolitisme i d'europeisme que superés la labor dels homes de “La Renaixença” i així va ser com ‘el modernisme’ es va consolidar. A dir veritat, però, el jove Joan Maragall veia amb un punt d'escepticisme els qui s'autoanomenaven 'modernistes' perquè ell els veia massa eixelebrats. No cal dir que figures com la de Santiago Rusiñol era arrauxada, arrauxada. Per aquests temps Jaume Brossa havia publicat precisament a les pàgines de “L'Avenç” un article que va fer forrolla entre la intel•lectualitat més conservadora, l'article es titulava “La joventut catalana d'ara” el qual suposava un trencament amb l'immobilisme conservador dels patricis barbuts de “la Renaixença”, homes de patilla ampla i barret de copalta, que incloïa Guimerà entre d'altres respectables patricis.

Maragall des de la talaia del diari i des de la seva residència burgesa de Sant Gervasi, al número 79 del carrer d'Alfons XII, contemplava tota la societat i el desenvolupament del modernisme amb molta més serenor que alguns dels seus membres. Sigui com sigui, Joan Maragall ja consolidat com a poeta i intel•lectual de categoria, va esdevenir des d'una certa distància més aviat conseller dels joves intel•lectuals i escriptors modernistes. A Maragall l'anarquisme que agitaven alguns joves modernistes l'exasperava, li feia por perquè ell ja es veia un home absolutament madur. El contrast l'havia expressat l'any 1893 quan es va produir un atemptat amb bomba al Gran Teatre del Liceu la nit del 7 de novembre. Al 1893 el matrimoni Maragall / Noble ja tenia dos fills. Maragall expressà amb viu sentiment la impressió i el dol que suposà l'atemptat:

Furient va esclatant l'odi per la terra
regalen sang les colltorçades testes,
i cal anar a les festes
amb pit ben esforçat, com a la guerra
.

Enllà d'aquesta eventualitat que certament arribà al fons de l’ànima del poeta, Joan Maragall s'anava distingint com a pensador i conseller de personatges que es movien entorn de la política i de les lletres catalanes. En ple esclat de l'art, la literatura i el pensament modernistes l'any 1900, Maragall havia donat a la llum pública els poemes i les llegendes pirinenques, obres com El Mal caçador o l'intrigant poema d'arrels medievals que és El comte Arnau.

diumenge, 27 de març del 2011

El Japó enterra als seus morts



Els efectes devastadors del terratrèmol i del tsunami a la regió nord de la illa de Honshu, al Japó, estan obligat als supervivents a modificar una de les seves tradicions: la d’incinerar els morts i deixar reposar les cendres en els petits altars dels jardins familiars.

No sempre es copsen les diferencies en els costums en aquests viatges turístics on només acabes veient els llocs més emblemàtics, però el que si arribes a comprendre és com viuen els japonesos la seva religió d’una manera individual, a diferència de la nostra religió catòlica, celebrada dins les esglésies i amb una cerimònia d’enterrament oficiada pel rector. Al Japó, als temples budistes, hi pugen d’un en un, poques vegades en grup. És prop dels temples on sols trobar petits altars dedicats als nens i als difunts, amb ofrenes florals i frutals. El culte a la mort es viu de prop, sense estridència, amb una salutació i amb molt sentiment.

De la mateixa manera que copses la seva gran organització per moure’s en un petit país, muntanyós, molt poblat en la zona costanera del pacífic, no arribes a preguntar-te quina és la font d’alimentació energètica. Mai hagués pensat que una comunitat tan afectada per les conseqüències de les bombes atòmiques, a Hiroshima i Nagasaki, depenguessin tant de l’energia nuclear. A la porta de les antigues cases de fusta, hi ha sempre una galleda d’aigua per cas d’incendi pels terratrèmols i la seva peculiar anarquia de cablejats i pals elèctrics no és més que un pràctic sistema per reparar d’immediat qualsevol emergència i no haver de rebentar el carrer com ens succeeix aquí quan no es troba una avaria de cable soterrat.

El parc de la Pau a Hiroshima


Com cada any la Nobuko Kihira de Cadaqués torna al Japó per veure la seva família. En aquesta ocasió coincideix amb els efectes del tsunami, però en marxar no sabia que la central de Fukosima tenia problemes de tal magnitud. La seva família viu a Kuwana, més prop d’Osaka que de Tòquio allunyats de les zones de més risc. Al Japó, la primavera esclata amb la flor dels cirerers, molt celebrats pels poetes i els amants que es passegen badant enmig dels arbres. Ara el Japó s’enfronta a una important reconstrucció del país, però com be deia l’economista Fernando Trias de Bes és un país amb tants recursos latents, que gairebé ni ens en adonarem que ja estarà tot refet. Les incerteses provenen d’aquestes possibles/certes fuites nuclears i sobretot de conèixer quantes són les víctimes del tsunami, una catàstrofe humana difícil d’oblidar.


Un dels petits altars dedicat als infants que et trobes prop dels santuaris

dissabte, 19 de març del 2011

L'anunci de Colhogar



Fa uns dies a la premsa sortia publicat que la ciutat de Girona era una de les tenia un índex de recollida selectiva més grans de tot Catalunya. En els municipis on s’ha implantat la recollida orgànica, la conscienciació mediambiental ha augmentat i de retruc els percentatges de recollida selectiva. Prou bé que sabem el què costa seleccionar i encertar: el paper, el vidre, les restes d’orgànica i el plàstic PET (el de les ampolles d’aigua) segur que tots sabem on dipositar-lo, però què fer per exemple amb una ampolla d’oli?. Doncs a l’àrea urbana de Girona llençar-la al contenidor de rebuig, ja que “segurament” anirà a l’incineradora perquè sinó contaminarà tot el procés de recuperació del plàstic. A altres municipis al contenidor de selectiva, ja que “segurament” el portaran a incinerar. El “segurament” ve pel fet que la planta de Campdurà no pot absorbir tot els residus i part es porten a l’abocador de Solius.

Vaig tenir ocasió d’escoltar una xerrada d’una representant de l’empresa TRARGISA, la qual gestiona la incineradora i la depuradora de l’àrea urbana de Girona. Em va sorprendre la diversitat de residus que treien de la depuradora: material orgànic, restes de cigarretes, palets de cotó, cabells, compreses, però el que em va xocar fou la noticia que per cada litre d’oli es necessitem 10.000 litres per depurar l’aigua i tornar-la neta al riu. Vaig tenir un esglai enorme! Des d’aleshores, tinc una cura especial a netejar els plats, cassoles i paelles. Abans de rentar-los els he passat un tros de paper de cuina per treure’n totes les restes orgàniques i d’oli. Vet -aquí una petita contribució al sistema urbà de reciclatge del meu municipi.

Entenc que és molt difícil que tots arribem a fer els deures en reciclatge, però tinc molta fe en les generacions que ho aprenen a les escoles. Per això m’ha sorprès un anunci com el de Colhogar, quan convida a llençar el mandrí del paper higiènic al vàter. Qui te consciència recicladora, quan compra pensa com reciclarà l’embalatge. El paper tissú, barrejat amb l’orgànica ajuda a la seva descomposició. Del paper de vàter difícilment pensarem, una vegada usat, en el seu reciclatge, però pocs hem pensat de tirar el tub de cartró a la cisterna. Aquest és un dels problemes habituals de les compreses i per això en els lavabos públics (els de dones) sol haver uns petits contenidors per dipositar-los i així no embussar els vàters. En les cases particulars també és habitual situar un petit contenidor al lavabo, més per estalviar problemes futurs amb les canonades, abans que per estalviar feina a la depuradora.

Que el tub del paper higiènic estigui fet de paper soluble (sense cola ni productes resistents a la humitat), tot i ser un fet diferencial d’altres marques, no li dóna dret a Colhogar a convidar a tirar el mandrí (Aquatube) a la cisterna quan aquest ja era un costum eradicat. Una cosa és llençar-lo per accident (o ignorància) a la cisterna i una altra convertir-ho en un hàbit.

Si pensem que tota l’aigua bruta que se’n va a les canonades s’ha de depurar ( i com!) per tornar al circuit hidràulic, veurem com no es una bona idea tirar el tub de paper a la cisterna, per més soluble que sigui.


dimecres, 9 de març del 2011

A empentes i rodolons



Algunes amigues i companyes s’han estranyat quan els he dit que no aniré al dinar de l’associació de dones empresàries de Girona. Ho he raonat per dos motius, un perquè intento no treure hores de la feina i en segon lloc, perquè no en formo part, perquè considero que l’etapa de les associacions formades exclusivament per dones ja ha passat. En un temps pretèrit, les dones vàrem necessitar visualitzar-nos, guanyar autoestima, veure que érem més del què creiem, compartir problemes i buscar solucions conjuntes, obrir-nos, fer xarxa, buscar complicitats. Entenc, que després de llargs períodes en què les dones hem assolit llocs de responsabilitat, aquest tipus d’associacionisme perd rellevància. Continua sent important que les dones expliquem la nostra trajectòria professional i vital per ser model (o no) d’altres persones, però és molt important que aquest relat arribi també als homes. Per tant, l’esforç l’hem de dirigir no a convèncer només les dones sinó a buscar homes que assumeixin el rol de la dona dins la normalitat.

El que ens toca a les dones és, a més de treballar i guanyar-nos la vida per ser econòmicament independents, és ser present en les associacions i centres de decisió. És a dir, en tots els llocs on es prenen decisions que ens afecten. Aquí si que el dèficit, per nombre de dones és flagrant. En el meu cas, les dones només som una tercera part, tant a l’Ajuntament de Sarrià de Ter, del qual en sóc regidora, com a la junta de Pimec, de la qual en soc vicepresidenta. I ara ja hem fet un pas de gegant, ja que ha passat temps en què la presència de la dóna era gairebé testimonial. Algunes normes de discriminació positiva, com que les dones formin part en un 50% en les llistes electorals, han afavorit la presència de la dona a la política, seguint els passos de la dona professional, ja molt present a l’administració pública.

Que els temps canvien no és cap obvietat. Tota una generació de dones que accedeixen al mercat de treball, amb la voluntat també de ser mares i conciliar la vida familiar, es troben amb homes que volen ser pares i que assumeixen les tasques domèstiques. L’excel•lent entrevista al sociòleg de la UPF Gosta Esping-Andersen a la revista Presència del 25 de febrer, ho deixa ben clar: els homes són més paritaris en l’actualitat, des que han assumit que són molts que fan tasques domèstiques. Han actuat de forma mimètica, però han fet passes en afavorir la conciliació familiar i això es tradueix en menys separacions i en una educació molt més activa dels fills, estimulant-los cognitivament, jugant i estudiant amb ells, fent esport, viatges, compartint molt temps amb ells. Aquest discurs també va lligat a una determinada formació. A menys formació menys paritat.

El dia 8 de març hem celebrat, una vegada més el dia de la dona treballadora. A Sarrià de Ter es va fer una conferència sobre Dona i Esport, amb la presència d’Anna Caulas, l’entrenadora de l’Uni Girona i de Carme Mas, presidenta de la federació Catalana de Ciclisme. En ambdós casos, no es tractava només de fomentar la pràctica de l’esport sinó de fer-nos veure que l’esport és una altra manera de guanyar-se la vida i aquí també hi han de ser present les dones, encara que ara per ara, aquest és un món molt masculí.

A empentes i rodolons, la dona s’obre pas en tots els àmbits econòmics. Els objectius han de ser clars, l’empoderament també. Ho podem fer, we can do it.

dissabte, 5 de març del 2011

Fet i deixat estar


Façana del Centre de Visitants, amb l'estructura de corten.

El Centre de Visitants del Gironès ja es troba en la seva recta final, a punt per ser inaugurat. Al Diari de Girona del dissabte, en una pàgina de propaganda, fins i tot se’ns aporta un plànol, en essència no gaire diferent al que ja havíem pogut veure a les pàgines de la revista Parlem de Sarrià, on es va acompanyar d’una foto en la que apareixen polítics que ja no exerceixen cap responsabilitat pública i d’altres que d’aquí a poc passaran a la reserva. Han beneït el projecte, en Josep Huguet, que fou conseller d’Empresa i Universitats, ara assessor d’empreses que es deixin assessorar, David Mascort, director territorial de turisme i comerç, ara només alcaldable per ERC de Vilablareix i Cristina Alsina, que deixarà la política, mercès als electors, el proper mes de maig.

El que seguim la construcció d’aquest equipament col•leccionem un be de déu de mentides dirigides a un electorat que deuen prendre per imbècil. D’entrada, l’equipament està consumint tants recursos com la mateixa Biblioteca, quan són dos serveis ben diferents. Tant la Biblioteca com el Centre de Visitants ocupen una superfície similar, 840m2 i 860 m2, i un pressupost similar de 900.000€, sense comptar l’estructura, que en el cas del Centre de visitants ha aportat el generós Ajuntament de Sarrià de Ter i que calculem és de 1,7 milions d’euritos.

El resultat dels edificis són a primera vista també ben diferents. La Biblioteca, amb un projecte pensat mil i una vegades per reduir pressupost i fet amb criteris per reduir la despesa energètica, te una façana on predomina l’acer inoxidable, el policarbonat, amb finestrals dobles, amb bons acabats d’entrega a la vorera. El del Centre de Visitants, només aporta uns finestrals tancats amb una estructura de corten que no aïllen, només tamisen la llum i amb les columnes de formigó de l’estructura vistes, quan s’havien previst per ser recobertes. La gàbia de conills, com l’han batejat els sarrianencs, és una façana contraposada al projecte inicial que havia de donar continuïtat a tot l’edifici.

El govern de l’Ajuntament no ha obligat al Consell Comarcal a seguir un criteri que donés unitat a la façana, els ha deixat fer a la seva bola. El servei tècnic del Consell Comarcal del Gironès, el mateix que va dibuixar la rotonda de la Via Augusta i que ens ha deixat un bon nyap per resoldre que ens costarà un munt de calés, ha fet un projecte ben escàs però ben costós. Bast, poc acurat, fet i deixat estar. Tampoc ha obligat a acabar la façana de l’auditori, el tancament exterior, quan se’ns va dir que seria una de les compensacions que rebria el municipi.

Dins, han aparegut les peanes-urnes que han d’acollir la mostra de productes del Gironès a l’espai botiga. La seva dimensió ja fa preveure que no hi haurà maridatge entre gastronomia i art, tal com semblava havia de ser ( i varen augurar els polítics locals), ja que l’espai botiga se’ls queda curt atesa la dimensió d’aquestes andròmines. Si en algun racó poc encabir-se un espai per exposicions temporals aquest és el de l’avantsala dels lavabos, és a dir, el hall de l’auditori, l’espai que es considera d’usos compartits, però que quedi clar, no s’ha cedit al Consell Comarcal del Gironès. O sigui, on es pot penjar alguna cosa és a casa nostra, això si, amb permís de l’horari del Centre de Visitants. Quanta gentilesa!

Encara hi ha qui pensa (i ho escriu) que en aquesta paret s’hi esposarà l’obra de l’Emília Xargay i que podrà ser l’embrió del futur museu de l’artista sarrianenca! Potser que deixin de prendre’ns el pèl i tractin la cultura i l'artista amb més respecte!

I a la sala del primer pis, una visió ràpida al plànol que aporta el Diari de Girona i el de la revista (Parlem de Sarrià 73) ja es veu que no hi ha espai per Sarrià de Ter, el racó on s’havia d’explicar la importància de la fabricació de paper al poble. Mica en mica, tot queda damunt de la taula, tant les veritats com les mentides.

Queda per esperar que el nou Consell Comarcal, després de les eleccions municipals que aparcaran l’actual presidenta, s’adoni que aquest projecte és una ruïna. A veure quan en la política es treballa amb sensatesa i no dilapidant recursos i patrimoni públic.


l'auditori, sense tancar, tot esperant la compensació del Consell Comarcal del Gironès.