dissabte, 31 d’octubre del 2009

wwwwwwwwwww



Sembla no hi ha prou lletres a l’abecedari per definir aquesta crisi. Hi ha qui preveu una sortida en U, d’altres en V, la temuda L i el vaivé de la W. L’economista Xavier Sala i Martin va pronosticar al públic de l’Auditori del divendres 30 d’octubre, que la crisi serà una serra de moltes w w w w com el cap d’en Simpson, un continu pujar i baixar durant molts anys.
No es pot negar que és divertit escoltar-lo tot i que costa combregar amb les seves idees. Segons ell, tot va malament menys el Barça. Per començar, maleeix les mesures dels governs per incentivar la demanda, ja que continuen donant ales a sectors que han deixat de ser estratègics, com la construcció i l’automòbil. Com que és un liberal, creu que no s’ha d’ajudar cap empresa, tampoc incentivar la R+D, s’han de treure entrebancs i regulacions a l’economia i millorar l’educació. Doncs en algunes coses te raó, com en el tema de l’educació, ja que s’ha d’educar el sentit crític, i en d’altres no tanta, com en no donar importància a les mesures d’estímul. Si no es fa res i es deixa caure tot el sistema, no quedaran empreses per innovar, ni crear. Al futur s’hi ha d’arribar viu.

Sol explicar l’exemple de la pizza per il•lustrar què significar innovar, o sobre un producte conegut, com descobrir altres formes de negoci. Ahir es va referir a la darrera anècdota, la de la capsa isotèrmica dissenyada per una universitat, però explicada tota te molta gràcia.
La pizza actual es va inventar a Itàlia, a Nàpols i, en homenatge a la reina Margarita el 1889, es va popularitzar la de tomata, mozzarella i alfàbrega, que conté els tres colors de la bandera italiana, vermell, blanc i verd. Els americans varen inventar la pizza estil Chicago, més gruixuda i amb més ingredients, a la qual els italians es neguen a dir-li pizza. Més endavant, un altre americà va idear portar-la a casa, la pizza per emportar. La cadena Domino’s pizza encara existeix i és tot un model de negoci. I a casa nostra tenim un altre exemple d’èxit, la pizza congelada de casa Tarradellas, per menjar a casa, o la base per fer-te la al teu gust. El producte és similar i es menja, però cada negoci es diferent. Els de Domino’s pizza varen demanar a una universitat els dissenyessin una bossa isotèrmica per transportar la pizza calenta dins una capsa de cartró. Aquest és un exemple de col•laboració de l’empresa i la universitat, però tota la resta s’ha ideat dins de cada empresa. Innovar no significa invertir en R+D. Vol dir crear.

Segons Sala i Martin, el 71% de les innovacions les creen els treballadors, o bé l’apliquen dins de la mateixa empresa o bé n'inicien una per fer el que ells han ideat. En un 21% la innovació es deu a la sort. Aquí va explicar el cas dels finlandesos i el Nokia, que es varen fer famosos amb la moda de canviar les caràtules dels mòbils quan el lideratge tecnològic el tenia Motorola. Com que els finlandesos els agrada beure vodka més del compte, per no perdre el mòbil el pintaven de colors i així cadascun sabia quin era el seu. Bromes a apart, la moda de tunejar els mòbils ha convertit Nokia en empresa líder, ara si en tecnologia.
I en el darrer lloc, en un 8% la innovació es deu a la R+D, sobretot en l’àmbit biomèdic i d’investigació molecular. O sigui que els diners que es dediquen a investigar, per exemple, la sexualitat de Nefertiti, no necessàriament revertiran en millores en l’economia.

Com els panellets, que per Fires sempre vénen bé, la conferència de l’economista polèmic i popular, conegut per les seves americanes i la seva afició al Barça, va ser ben rebuda per un públic que busca referents i idees per sortir de la crisi. Alguna idea es va poder agafar al vol. Als EEUU, on la construcció te un percentatge del 4% del PIB, (a Espanya va ser d’un 20%) mentre dura la crisi ha seguit venen productes del Sillicon Valley, d’alt valor afegit, però no ho oblidem, el seu pes exportador es deu a l’agricultura: tomates i ketchup.

dijous, 29 d’octubre del 2009

Ni per llenya!



Tinc la sospita que les finances de l’Ajuntament de Sarrià de Ter van de mal en borràs. No perquè els edils del govern no mereixen confiança, sinó perquè els manca el sentit de la prudència i el coneixements suficients per portar-ho bé. Els sarrianencs que llegiu aquestes ratlles sabreu que enguany no s’ha aprovat el pressupost, sinó que es treballa amb el pressupost prorrogat del 2008. Això, que ja de per sí ja és una anomalia, no sembla tregui la son a ningú. En el ple del mes de juliol, es va fer una modificació de crèdit a compte del superàvit del 2008. En aquell moment, Roger Casero, en representació del grup municipal del PSC, va demanar es destinés a compensar el dèficit del 2007, a fi i efecte de poder presentar el pressupost del 2009 sense la crossa del 2007. Per contra, l’equip de govern va optar per eixugar factures que no havien tingut partida en el 2008 i preveure partides d’inversió complementàries de la Biblioteca que no s’executaran fins el proper 2010.

En el ple del mes de setembre, es va tornar a presentar una altra modificació de crèdit, en la qual es preveien 40.000 euros per la partida de festes. Com que la partida del pressupost prorrogat ja era de 40.000€, amb aquest augment, el pressupost per festes es convertia en el més gran de la història del poble, ni en els anys de molta bonança ens havíem gastat tants diners!. A la pregunta del portantveu del PSC, l’alcalde Roger Torrent va dir no saber, ni conèixer les raons i, com que el regidor de festes, Jordi Paretas, estava absent per vacances, en el proper ple ens ho aclariran, esperem.

Després jo vaig preguntar sobre el retard de les obres de la rotonda de la Via Augusta i què es pensava fer amb els arbres afectats. La pregunta els va agafar de sorpresa, ja que ni tan sols coneixien l’espècie de què es tractava (plàtans, va dir l’alcalde) i no s’havia previst en el pressupost de la rotonda un possible trasplantament dels arbres. Com que el regidor de serveis públics, Raimon Cros, tampoc estava al ple, mira quina casualitat, l’alcalde ens va contestar que el cost del transplantament era molt alt, sense especificar més.

En sentir la resposta, ja vàrem preveure que els arbres catalpes bignonioides, o catalpes americans, serien talats. Ni per llenya! Va dir un nen a la seva mare, quan va veure s’emportaven les restes dels arbres en un camió, un nen del poble, educat al CEIP Montserrat, reconeguda escola verda i que el passat juny va participar en un ple infantil. Els arbres no s’han aprofitat ni vius ni morts!

Avui, el Diari de Girona ens informa que trasplantar-lo costava 30.000€, a raó de 3.000€ per arbre. Caram, posats a veure qui la diu més grossa, per què no 100.000€!. Totes dues xifres són una barbaritat, però clar, si només demanen un pressupost i no es pregunten com fer-ho per abaratir-ho...Per trasplantar arbres, només fa falta un constructor local amb un camió amb grua i una màquina excavadora. El cost del lloguer de la màquina i de contractar un o dos operaris un parell de dies per la feina de trasplantar deu arbres, arbres de menys de tres metres d’alçada, no pot superar els 5.000€ i potser amb tres mil euros faríem. Res d’empreses especialitzades, gent de casa nostra. No té cap truc trasplantar: s'ha de fer un bon forat, arrencar l'arbre amb les arrels senceres i amb un bon pa deterra, plantar-lo en el lloc preparat i omplir el forat d'aigua perquè no hi quedi aire. Els mesos següents regar-lo molt.
Si algú em portés un pressupost de 30.000€ per fer aquesta feina no crec li demanés mai res més!

En el seu haver, l’equip de govern ja porta uns quants arbres talats: els 22 plàtans de quan es va museïtzar la necròpolis del passeig Cinto Verdaguer, els 10 plàtans del mateix passeig, les arrels dels quals molestaven als veïns i ara els 10 catalpes de la Via Augusta, i això només en dos anys de govern!. No es pot pas dir que les gestió dels arbres estigui ben portada. En el cas del passeig Cinto Verdaguer es varen plantar altres espècies, per la segona tongada veurem si hi ha diners. En el cas de la Via Augusta, ningú es va recordar de preveure el trasplantament en el pressupost, que ens hauria sortit gratis al municipi. Ja que hem badat, el mes barat és talar i dir que els arbres estaven malalts, que ningú garanteix que visquin i altres galindaines....

Hi ha molts espais verds que podien encabir els arbres que han estat talats, com el pla de l’Horta i els Pla dels Vinyers. No es fa gestió amb els arbres, tret dels que molesten els veïns. Aquest estiu els arbres joves de l’Avinguda Capellades han patit la sequera i ningú els ha portat una cuba d’aigua, i ara n'hi ha de ben secs. Tampoc ningú ha advertit a Acciona que enlloc de plantar tres pollancres a la vorera, els corresponia una espècie més adient.... Pel que es veu, per aquest equip de govern, els arbres els fan nosa.

dissabte, 24 d’octubre del 2009

Nous models de negoci




Em continuen sorprenent les dades de l’atur, la destrucció tan accelerada de llocs de treball i la desaparició d’empreses poc sòlides, pel que sembla amb poc fonaments. Però les que trobo més sorprenents són les dades del sector agrari, ja que crec que és on es hi ha més recorregut, on es pot crear més ocupació a curt termini, tan per treure rendiment a camps ermats, con en l’explotació i neteja dels boscos.
Una de les receptes per la millora de la renda agrària, és que els pagesos creïn el seu propi canal de distribució, en la línia que està fent la cooperativa de Guissona i les seves botigues Bon Àrea. A les comarques de Girona tenim algun exemple que ha reeixit, com el de Fruites Núria, que distribueix en botigues pròpies els seus productes i d’altres de qualitat. Ara a més de vendre al detall, et porta a casa els fruits de l’arbre que pots apadrinar de les seves finques de Ventalló. En Pere Puigberd, comenta que ja li porta més temps el manteniment de la web que el dels camps.

També s’està estenent el model de l’empresa Via Làctea 2001 de ramaders de Campllong. Després de l’èxit de les màquines expenedores de llet de Salt i Cassà de la Selva, ara li ha tocat el torn a Mata, ben a prop de la Cooperativa Agrícola de Banyoles, la qual subministra, des de fa molts anys llet fresca ( Pur llet) de primera qualitat a la comarca. Anar a buscar la llet amb una marranxa et torna a una experiència de la infantesa, però el millor de tot és que pagès acaba comercialitzant la seva pròpia llet sense intermediaris i a més, estalvia envasos de tetrabric, sempre complicats de reciclar.

En un recent viatge a Andalusia, vaig anar a visitar un client a Jérez de la Frontera, un fabricant de patates fregides, el qual ens compra bosses de paper artesanes. En aquesta ocasió havien ideat una campanya de màrqueting amb la col•laboració de la Coca-Cola. Sorprenentment, no només feien patates fregides, sinó també patates de la quarta gamma. Fa deu anys, eren una empresa agrària, que produïen patata certificada i la distribuïen a tot Espanya. Després varen construir una planta per fregir patates i finalment, en una altra nau, una línia per pelar, netejar, tallar i envasar la patata pel sector de la restauració. El cicle de vida del producte acabat, envasat i guardat en fred és de només quinze dies, per la qual cosa, els és vital transportar-la als llocs de consum més propers, és a dir, els restaurants, càterings i col•lectius de Càdis i Sevilla on arriben fàcilment amb la seva flota de camions frigorífics. Han deixat de vendre patata a les centrals de distribució, per vendre producte acabat, gairebé directe al consumidor. Ara, han de comprar patata a productors de la zona nord, ja que la d’Andalusia és primerenca i la de Salamanca és la més tardana.

Pel pagès és primordial agrupar-se en cooperatives, comercialitzar directament el seu propi producte, a ser possible elaborat, trobar aquests nínxols de mercat que els millorin el seu marge. Els consumidors hem d’aprendre a comprar, valorar el producte proper, de temporada, produït en les nostres comarques, ja que es guanya el doble, per una part, augmenta la renda del pagès i per un altre estalviem en transport i embalatge. I tot te més gust.

diumenge, 18 d’octubre del 2009

Papers festius



Encara es pot veure a la sala Patronat de Sarrià de Ter la magnífica exposició “L’artesania d’un mestre” una antològica dels treballs realitzats pel taller Cartons de Ventura & Hosta, inaugurada amb motiu de les XI jornades del paper. Com molt bé ens comentava en David Ventura, són els mateixos que es poden veure al seu taller de Navata, però així, ben col•locats, fan un pam de goig. Et pots encantar amb la sabata sevillana gronxador, amb el grup de nens de l’escola, amb el teatret, amb el conjunt de micos, el mariner i el capità Haddock, separat del seu inefable Tintin. Tot un món de fantasia, un món de cartó pedra.
El punt de festa d’aquesta setmana el dedica als artesans de les imatges festives. David Ventura explica que “el secret de la figura és la mirada, li dóna personalitat.. fins i tot li dóna ànima”.



Foto de M.Lladó al Punt de Festa

El taller de David Ventura i Neus Hosta és ben conegut pels Amics dels Gegants de Sarrià de Ter que cada diumenge treuen a passejar en Cinto i la Maria, en Quimet i els capgrossos, també la Montserrat, creada per la mainada de l’escola de Sarrià quan es va celebrar el seu vint-i-cinquè aniversari. Ventura & Hosta també són els autors dels primers gegants, en Baldiri i la Carmeta, amb 20 anys a l’esquena. Al taller de tant en quant els gegants hi han de fer marrada per ser reparats d’ algun estrip.

Vaig tenir ocasió de tafanejar el seu estudi, primer quan en David treballava amb els esbossos dels gegants nous, en Cinto i la Maria dibuixats per l’Edgar Massegú i més endavant quan el vàrem convidar a fer un taller de màscares per la Fira del Paper, una activitat de les més reeixides entre el públic infantil. A la fira porta les màscares preparades i seques, ja que el procés d’assecatge del paper amb la cola triga una mica. Els nens pinten la seva pròpia màscara i se l’acaben emportant a casa, un trofeu més d’entre totes les manualitats que aquest dia han pogut provar.

Aquest any, Artesania de Catalunya, organisme depenent del Departament de Comerç de la Generalitat de Catalunya dirigida per Gemma Amat, els ha concedit el títol de mestre artesà, a iniciativa de l’Ajuntament de Sarrià de Ter. Des que Artesania de Catalunya col•labora amb la Fira del Paper, ja es va proposar Ventura & Hosta per rebre el títol, doncs ens semblava reunien totes les condicions: ser artesans professionals i ser capdavanters i originals en la seva especialitat. La Generalitat també ha atorgat el títol de mestre artesà als alabrents, artesans del paper fet a ma, l’ Andreu Mateu de Begudà i en Toni Sardà de Banyoles. A l’Andreu, l’hem pogut tornar a veure per la Fira del Paper, amb la seva tina, les formes i la seva bonhomia.

La Fira es va dedicar a la cultura mexicana, amb una conferència sobre els orígens del paper a Mèxic i un taller de fer “pinyates”, una bola de paper amb caramels dins que es trenca a cops de pal. Tot plegat va ser organitzat per l’associació muchachamaca, a proposta de l'Ajuntament de Sarrià de Ter.

El paper “picado”, un munt de fulls de paper seda foradats amb un punxó, serveix de comodí per qualsevol festa. És un paper molt flexible, fi, de baix gramatge i molt refinat, acolorit i vistós que permet fer-ne banderoles, retallables i múltiples aplicacions festives. A la vil•la de Gràcia, a alguns pobles d’Extremadura i de València decoren els carrers amb banderoles d’aquest estil, tal com ens va explicar Dalí Muñoz fan a Mèxic.
Tant la utilització del paper seda - les pinyates i el paper picado-, com el paper cartró pedra per confeccionar imatges festives, són una mostra de les múltiples utilitats del paper, en aquest cas, la part més lúdica i divertida, per acompanyar i decorar les festes.

dimecres, 14 d’octubre del 2009

Veus de dones



La Pia Bosch ha estat matinera i s’ha afegit a les felicitacions a Elinor Olstrom, la primera premi Nobel d’Economia, en un excel•lent article en el seu imprescindible bloc.

Temps a venir sabrem si els estudis de la flamant premi Nobel ens seran d’utilitat, a priori sembla que tenen molta lògica. L’economista ha estudiat com es governen alguns bens comunals, boscos, bancs de pesca, jaciments petroliers, sistemes de reg i conclou que els propietaris i usuaris gestionen millor el bé comú, que si ho fes una institució pública. Un dels casos que ha estudiat és el Tribunal de les Aigües de València, gestionat pels mateixos regants.

Estan força mal vistos els economistes, després de la seva manca de predicció sobre el desastre financer a què ens han abocat les teories del lliure mercat. L’Antoni Castells en una conferència a Girona el proppassat divendres 9, ens comentava que Ronald Reagan va aplicar les teories del premi Nobel Milton Friedman que consideraven que “el problema és el govern”. Ara s’ha vist que aquelles teories liberals, la dels reagonomics, és a dir, reduir la despesa pública, reduir la regulació econòmica, reduir els impostos marginals i enfortir el lliure mercat, ens han portat a la situació actual. L’Estat és necessari per regular i per invertir i sobretot ara, per no deixar caure la demanda agregada.

Els noticiaris són plens de bones noves sobre dones que destaquen en la seva feina: a Islàndia, es va nomenar una primera ministra després que el govern dimitís. La Johanna Sigurdardóttir ha enviat els homes a pescar bacallà i ha trucat la porta de la UE, oferint quotes pesqueres i un seient al consell de l’Àrtic. Pragmàtica i modesta: o ens ajuntem o s’enfonsa l’illa, trieu, els va dir als conciutadans escaldats no pels gèisers sinó per un futur tan fosc i llarg com les nits d’hivern del país.

En el terreny de la diplomàcia internacional, la Secretària d’Estat dels EEUU, Hillary Clinton, sembla ha aconseguit un conveni entre els turcs i els armenis, acord llargament demanat per la comunitat armènia americana, que es remunta al genocidi del final de la primera Guerra Mundial.

Sobre l’afer del Palau, la nova presidenta de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música, Mariona Carulla, ha canviat el registre de veu, el timbre és un altre i ha recordat que la música que ha de sonar és la dels cantaires, no la dels bitllets dels Millets i companyia.

La darrera sorpresa, sobretot entre els homes que mouen les virolles, ha estat la Ministra d’Economia Elena Salgado. Almenys se l’entén, m’ha dit un notari, gens sospitós de ser de la corda de Rodríguez Zapatero. La Sra. Ministra és clara i comença a dir les coses tal com són: per exemple ha tret els colors a tots els governs del PP i al soberbi Solbes, sobre l’error d’haver destinat tants diners a fomentar la compra de l’habitatge, diners que podríem haver afavorit un canvi del sistema productiu. Fins ara ningú s’havia qüestionat que la deducció fiscal a l’habitatge i també el tipus d’Iva (menor que en altres països del nostre entorn) havien ajudat a crear la bombolla immobiliària. Els promotors varen anar traslladant la rebaixa de preu de l’euríbor de les hipoteques i els beneficis fiscals (renda i Iva) al seu marge empresarial.

Algú que parla clar, encara que no ens agradi el que diu. Una matèria tan aspra com l’economia demana una mica de pedagogia.
Anem cap a un Nou Ordre Mundial amb més presència femenina? Tant de bo.

Una visió light del conflicte entre Armenia i Turquia el podreu recordar en la pel•lícula El destino de Nunik, amb les actrius Paz Vega i Àngela Molina. Les imatges varen ser rodades a Sofia, Bulgària.


diumenge, 11 d’octubre del 2009

El serial d'en Millet



Esmorzàvem aquest diumenge amb la notícia que les dues filles d’en Fèlix Millet, la Clara i la Laila havien celebrat el convit del seu matrimoni al Palau de la Música, amb les despeses pagades a càrrec de la Fundació que fins fa poc dirigia el seu pare. En segons quins àmbits de la burgesia catalana això, la utilització dels espais públics o de propietat d’una fundació, els deu semblar el més normal del món.

L’estiu del 2005, la Fundació Caixa de Girona va programar una exposició de l’escultor Berrocal als jardins de Cap Roig. Dins del castell s’exposaven les peces més petites i delicades, però a l’hora d’accedir-hi se’ns va comunicar que l’exposició havia estat desmuntada per preparar el dinar del casament del fill de Josep Carreras. En el moment de pagar l’entrada ningú ens havia advertit de les limitacions de l’exposició i, la veritat, no vàrem veure lògic que l’exposició es desmuntés una setmana abans de la data i, en particular, per un acte privat. Els meus amics de Barcelona, més acostumats que pas jo a queixar-se em varen animar a fer-ho.

Va ser prou fàcil, via l’e-mail de la web de la Fundació Caixa de Girona, dirigit al president Sr. Arcadi Calzada, vaig comentar el cas i sobretot vaig incidir en el fet que a la Costa Brava li convenen exposicions d’aquest nivell, però no és rigorós desmuntar-la abans de la data prevista. Vaig rebre una resposta de cortesia, donant-me la raó i oferint-me per “compensar-me” el catàleg de l’exposició. La meva resposta va ser afirmativa, els vaig donar l’adreça de la biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter, amb el prec que en el futur, ens enviessin més catàlegs per la col•lecció d’art de la Biblioteca. El llibre va arribar amb una targeta del president. Comme il faut.

De catàlegs de la Caixa de Girona, a la biblioteca no n’hem rebut cap més, i això que tampoc n’hi ha tantes a Girona. No haurien de rebre les biblioteques els meravellosos catàlegs que la fundació sol encarregar al dissenyador Antoni Maria Rigau, AMR?. Suposo que entre els compromisos institucionals i personals ningú ha pensat en el públic en general de les comarques gironines, això que hi ha un munt de dipositants anònims.

Tot plegat ho he recordat avui, amb aquest culebrot d’en Millet. I potser no tindria més importància si no fos que el castell de Cap Roig pertany a la Fundació Caixa de Girona, que el fill del cantant Josep Carreras no és ningú per casar-s’hi, que el cantant prou que deu negociar el seu caché quan actua (o això formava part del pagament en espècie, és a dir en negre?), i que el Sr. Arcadi Calzada, en qualitat de membre del Consell d’Administració de la Fundació del Palau que no sabia què hi passava, ni què ni com s’ administrava, prou que deuria anar als dos convits.
Res, foteses, tot això només és enveja, que ni a tu ni a mi ens hi han convidat, ves.

divendres, 9 d’octubre del 2009

El teatre a Sarrià de Ter: una oportunitat perduda



Recentment s’ha conegut que el Centre Cultural Parroquial Mn. Domingo Casanellas tornarà a dirigir els Pastorets, després d’un parèntesi de tres anys. El teatre a Sarrià de Ter i, sobretot la representació dels Pastorets, va lligat a aquesta entitat, per bé que amb els seus alts i baixos. No burxaré en temps pretèrits, ja que el trencament amb el grup Faula ja s’ha explicat a bastament a la revista Parlem de Sarrià i en el llibre Sarrià de Ter, el paper de la història (pàg. 408), sinó que m’agradaria explicar el què ha passat en els darrers temps.

Durant els anys en què vaig ser regidora de Cultura ( juny 2003- maig 2007), l’àrea va pivotar sobre tres eixos ben senzills, però clars: suport a la formació, suport a la creació i defensa del patrimoni.
Sarrià de Ter és una de les poblacions on es representen els Pastorets, però des de feia alguns anys, l’ interès per part dels sarrianencs per veure l’obra i pujar dalt l’escenari havia anat minvant. En un principi, per dinamitzar l’espectacle i escurçar una mica el llibret, es va pensar en contractar un director de teatre que donés suport als actors, ja que la direcció anava a càrrec del malaurat Pere Vilà. En Quim Noguera va ajudar el Nadal del 2005, sense modificar cap paper, assajant amb els actors per millorar la seva expressió i el moviment.

Aquesta fórmula no va acabar de quallar i per l’any següent es va plantejar començar de bell nou. Així, després de parlar amb un grup de joves interessats en fer teatre, es va formar un nou equip de gent entusiasmada en representar els Pastorets i des d’aquesta experiència, participar en altres obres de teatre. Al grup s’hi van apuntar persones que havien actuat amb el grup del Centre Parroquial, altres del grup A Les Fosques i demés joves de Sarrià, alguns d’ells la primera vegada que pujaven a l’escenari. Des de l’Ajuntament es va contractar al director Pep Massanet, el qual va estar treballant amb els potencials actors i es va fer una crida per trobar els actors que faltaven. A l’escola Montserrat, l’Ampa programava un taller de teatre i els petits actors també varen actuar de pastorets. Crec que la representació de desembre de 2006 va ser inoblidable. L’extraordinària acceptació per part del públic i el que és més important, la il•lusió dels joves en actuar i en voler fer teatre, va ser tot un revulsiu.

Per l’any següent, es va continuar amb la mateixa fórmula, amb Meritxell Faixedas de directora. Amb alguns dels joves dels Pastorets, el grup de Teatre a les Fosques va poder assajar i representar l’obra “Fóra de Mare”, i es va formar un grup de noies joves que varen preparar una petita obra juvenil “La Pluja”, amb l’audiovisual de Gerard Puigmal per tota decoració. Des del juny de 2007, el nou equip de govern va mantenir el teatre tal com l’havia trobat i el desembre es varen tornar a representar els Pastorets, una mica més clàssics que els trencadors de l’any anterior.

El 2008, Pep Massanet torna a ser contractat per l’Ajuntament per dirigir els tres grups: Teatre a les Fosques, grup de joves i els Pastorets, però l’Ajuntament va deixar la responsabilitat de l’execució a mans del grup de Teatre Les Fosques una entitat que prou feina tenia a portar endavant la seva pròpia obra. Teatre a Les Fosques va estrenar per la Mostra de Teatre de Sarrià de Dalt la reposició “Aquí no paga ni déu” de Dario Fo i, el grup de noies que tenien a punt la seva obra, no varen poden estrenar-la per un malentès amb el Centre Parroquial. Al desembre es tornen a representar els Pastorets, en la línia dels anteriors i, com tothom esperava, amb alguna innovació amb l’entrada de les Fures.

El grup de noies no actuarà el 2009, tot i tenir l’obra assajada. Els problemes professionals del director artístic Pep Massanet i del director tècnic els fan deixar el teatre en un segon pla. Orfes de direcció, els responsables del grup de Teatre a Les Fosques comuniquen el juliol al regidor de Cultura que no podran dur endavant el projecte dels Pastorets. Al setembre, els membres del Centre Parroquial es comprometen a tornar a dirigir-los, tornant al model anterior.

Per què dic que ha estat una oportunitat perduda? Perquè s’havia creat un grup de base, gent jove amb ganes de fer teatre, amb la voluntat de convertir-se en actors amateurs. Com a tot arreu, els Pastorets són la llavor del teatre, l’escola de formació dels nous actors. El projecte teatral depenia de l’Ajuntament, amb l’auxili dels grups teatrals existents. Quan es va traspassar la responsabilitat al grup A les Fosques aquest projecte no estava prou madur i necessitava de la tutela de la regidoria de Cultura. Coses tan lògiques, com per exemple, poder disposar del teatre de Sarrià de Dalt per assajar o haver d’implorar se’ls encengués la calefacció ja que els nens i nenes es morien de fred, es varen convertir en un problema pel grup A Les Fosques, mentre que si ho hagués sol•licitat l’Ajuntament s’hauria arreglat assumint les despeses de manteniment extres.

L’Ajuntament s’ha desentès de la representació dels Pastorets i del projecte de formació d’un nou grup teatral, un grup ampli, sobretot de joves amb interès pel teatre amateur. Segurament no vaig saber transmetre al nou regidor la importància d’aquest projecte i la necessitat de vetllar pels grups i les entitats culturals del poble ajudant-los en el procés de creació del que estan portant a terme.

La representació dels Pastorets, tal com s’havia iniciat, aglutinava els tres eixos fonamentals de l’àrea: formació de les persones (expressió, moviment, dicció), creació (treball escenogràfic i audiovisual) i defensa del patrimoni immaterial català, com és la tradicional representació de Folch i Torres.

dilluns, 5 d’octubre del 2009

Som (una mica) més pobres



L’anunci fet per la ministra d’Economia Elena Salgado d’una pujada dels impostos per al proper any està generant una gran quantitat de crítiques, no totes de tipus econòmic, sinó moltes de caire polític, ja que s’aprofita la feblesa de l’economia per intentar enderrocar el govern de Zapatero. Es proposa, en els propers pressupostos de l’Estat, pujar l’impost sobre la renda de capital que ara tributa un 18% fix, abolir la deducció de 400€ de l’IRPF que s’ha aplicat en els darrers dos exercicis i pujar l’IVA, del 7% al 8% i del 16% al 18%. L’Iva reduït, el que afecta als productes bàsics i culturals es deixa en el 4%. A més es redueix la despesa corrent i d’inversions dels ministeris i també les transferències a les autonomies i a les hisendes locals.

Vist des del punt de vista de la situació de crisi actual, una pujada d’impostos no afavorirà la demanda i pot frenar la recuperació de l’economia espanyola. En això coincideixen els analistes i els polítics. Altra cosa és com fer quadrar els pressupostos i com frenar el dèficit públic. Quan es varen començar a aplicar els plans d’estímul a l’economia, sobretot els fons per ajudar les entitats financeres i més endavant els ajuts per la compra d’automòbils, ja es varen sentir veus que aquesta major despesa només es podia mantenir uns pocs anys, ja que seria insostenible a llarg termini. També es va criticar l’ajut dels 400 euros per tractar-se d’una promesa electoral, però sembla que aquests diners es varen destinar més a l’estalvi que a afavorir el consum.

Què és el que ha motivat al govern anunciar una pujada de l ’IVA a partir del segon semestre del 2010?: L’enfonsament dels ingressos per IVA, que segons va manifestar el secretari d’Hisenda i Pressupostos, Carlos Ocaña, han baixat en un 38,4% respecte l’any 2008. Si l’IRPF ha caigut un 17,6%, en consonància a la caiguda de l’activitat, com és que l’Iva ha baixat tant, més del doble?. Per les mesures d’augment de liquidesa de les empreses, l’avançament de les devolucions, l’ampliació de les devolucions mensuals i sobretot pels aplaçaments concedits.

L’Iva per les empreses és un impost neutre, però té un gran impacte financer. En un moment de greus dificultats financeres, les empreses han trobat una via de finançament barata, és a dir, sol•licitar un aplaçament i pagar un interès no gaire alt. A vegades fan una cosa més senzilla, paguen les factures realment cobrades i deixen per més endavant les dels clients morosos. Segurament també la menor activitat està provocant un major frau en els sectors clàssics, el minorista i el de serveis. Per tant una pujada d’Iva farà augmentar els preus, augmentarà el frau o bé disminuiran els marges empresarials si l’efecte impositiu no es trasllada al consumidor. I sens dubte s’agreujarà el problema del finançament de les empreses. Quin panorama! Per altra banda, he sentit dir que, com que ara hi ha deflació, un augment d’un punt d’inflació serà positiu per les expectatives, sobretot pel moviment d’estocs que sol ser especulatiu. L’economia també és psicologia!.

El professor de l’IESE, Alfred Pastor, diu a la secció Dinero de la Vanguardia d’aquest diumenge 4 d’octubre que la pujada dels tipus impositius de l’Iva s’hauria d’haver fet fa temps, ja que les empreses haurien ajustat els marges. El diferencial de l’Iva amb els nostres veïns és molt alt: França te un Iva del 19% i, fins fa poc, en la restauració s’aplicava també un 19%, quan a Espanya és d’un 7%. És a dir, la diferent tributació ha permès que es pugessin els preus reals, quan ja s’havia d’haver fet un ajust en la productivitat molt abans. Mirem-ho des d’un altre punt de vista i ens apliquem allò tant andalús, “que nos quiten lo bailao”. Si l’Estat espanyol, en uns anys d’eufòria en què ingressava diners a cabassos per l’activitat constructora, hagués tingut aquest plus d’ingrés per l’IVA, s’hauria aplicat a fer reformes estructurals i a estalviar en despesa corrent? No ho crec. Els diners que ara pot recaptar per aquest increment segurament seran administrats de manera més eficient, i reduir dèficit tampoc és cap tonteria. Si es percep que Espanya tindrà problemes en retornar el deute, ens aplicaran una prima de risc que pot acabar d’enfonsar-nos.

La població ja te la pell molt fina i para l’orella sobre com s’han d’administrar els recursos. Hem vist com es retreu a la Generalitat de Catalunya un tema d’informes inútils, com es retreu el cas Millet i el del finançament il•legal del PP amb el cas Gurtel. Ara ja es parla de la reforma de la funció pública i també de mancomunar serveis entre poblacions, de millorar l’eficiència dels treballadors públics, en definitiva, cada administració fa un esforç per reduir despesa i mantenir serveis. És allò tan nostrat de que és en temps de bonança quan s’ha d’estalviar, ja que quan no n’hi ha, la mateixa necessitat ensenya.

Ara ens toca fer un esforç i pagar més però també implica més pedagogia fiscal i sobretot més atenció en els afers comunitaris i en el control dels nostres administradors públics. A títol particular, jo vull que els meus pares cobrin la seva pensió, que la meva amiga tingui el millor tractament oncològic possible i gratuït, que la mare de la meva veïna pugui ser atesa en una residència pública per la Gent Gran, que les mares joves tinguin l’ajut per la maternitat i que les escoles bressol siguin del tot públiques i gratuïtes. Com que no estic disposada a renunciar a tot això, si em toca pagar més no em queixaré. Ho dic també egoïstament, ja que molts dels avenços aconseguits en els darrers anys, avenços en la societat del benestar, han afavorit a les dones, ja que de no existir, sobre elles recau el treball domèstic, la cura dels grans i la dels infants. Fer passos enrera, sens dubte perjudicarà a les dones.

Abans érem pobres i ens pensàvem érem rics. Ara serem una mica més pobres, però almenys ja no ens enganyem. Per un país el major impost és l’atur, la inactivitat i la capacitat productiva ociosa. Apliquem-nos a crear ocupació i deixem-nos de romanços.

dissabte, 3 d’octubre del 2009

Percentatges



Gairebé m’havia oblidat del que signa el regidor Sergi Torrentà en l’article de la revista n.69 del Parlem de Sarrià, quan avui l’he sentit en l’entrevista del programa La Terrassa a Ràdio Sarrià. A més de repetir que, al seu parer, la revista no hauria de tractar temes dels partits polítics, afirma que un 90% dels membres del consell de redacció som socialistes.

Què està buscant el regidor? Desprestigiar-nos i així tenir el camí aplanat per treure’ns la subvenció municipal? Vol que deixem d’editar la revista? Com gosa fer una afirmació d’aquest tipus, essent com és un regidor de l’equip de govern de l’Ajuntament i tinent d’alcalde? A les entitats s’hi és per voluntarisme, no per designació municipal.

Quan la Neus Mercader de Ràdio Sarrià, em va preguntar sobre què em semblava la introducció del regidor al seu article li vaig respondre que l’apartat d’opinió s’havia creat feia almenys deu anys i havia afavorit especialment a l’actual alcalde d’esquerra Roger Torrent, ja que utilitzava aquest espai per parlar de temes de política municipal. Si repassem l’hemeroteca, podem veure que no ha escrit precisament crònica, articles culturals o d’història, ni tan sols entrevistes. A més, l’actual alcalde és encara vocal de l’associació GERDS de Ter i ha estat convidat a les reunions del consell de redacció, fins que, des que es alcalde, ha deixat de venir i de contestar els mails. Per tant, no entenc la crítica a un article del també regidor Roger Casero sobre Serveis Socials, quan aquest es trobava en l’espai d’opinió que habitualment han utilitzat els partits polítics sarrianencs a l’oposició. També, tal com diem en els crèdits, com a consell de redacció no ens fem responsables de les opinions que signen els articulistes.

La revista sempre ha estat d’informació municipal i cultural. El debat l’enriqueix i la revista és un medi de participació ciutadana. Així ho entenen tots els col•laboradors de les entitats que habitualment envien les cròniques i els articles per publicar. Des que surt en color, hem rebut moltes felicitacions, ja que ha millorat el seu aspecte estètic i ha donat més rellevància al contingut. El mateix regidor de cultura ens ha felicitat per la qualitat de l’edició.

El meu germà deia en un article recent que ell és de ciències. Jo no puc dir el mateix, però he estudiat matemàtiques i estadística. En aquest cas es tracta d’una proporció simple. En el denominador hi posem els 11 membres del consell de redacció. En el numerador, quatre membres que poden ser titllats de “sociates”: en Josep Brugada i en Roger Casero tenen carnet del PSC; en Dani Cañigueral i jo mateixa només hem estat regidors de cultura de l’Ajuntament de Sarrià de Ter, però per haver-ho sigut en un grup socialista, ho podem admetre. Els demés membres del grup ni sé què voten ni els ho penso preguntar. Per tant, 4 sobre 11 és un 36,363636 per cent, periòdica pura, molt lluny del 90% que ens atribueix el regidor Sergi Torrentà, que no sé de quina informació disposa o s’inventa.

Pel demès, i en descàrrec dels quatre que tenim el malnom de socialistes, em permeto repassar la trajectòria personal de cadascú: en Dani Cañigueral és el responsable dels primers quatre números zero del Parlem de Sarrià de l’any 1994 quan era el regidor de Cultura essent alcalde Josep Turbau. En Josep Brugada és el responsable de la revista des del número ú de la segona etapa, l’any 1995 i, a més, ha estat el coordinador del llibre Sarrià, el Paper de la Història. En Roger Casero és membre del consell de redacció la revista des que viu a Sarrià de Ter, l'any 1999 i jo ja escrivia de jove a la revista Carrilet, a la revista Poble i, juntament amb en Josep Brugada, vàrem escriure el llibre Sarrià, un fet singular, de l’any 1981. A la revista hi vaig entrar l’any 1995 i tots els meus articles parlen de cultura. Totes aquestes referències es poden consultar a la Biblioteca Emília Xargay.

Els membres del consell de redacció de la revista Parlem de Sarrià hi som en qualitat d’escriptors o articulistes, per la nostra afició a escriure i no per les nostres afiliacions polítiques. Desqualificacions de l’estil del regidor Sergi Torrentà no ajuden precisament a la nostra entitat, ni afavoreixen la revista, ni a la convivència.