diumenge, 31 d’octubre del 2010

Jurats Populars



Fa uns dies, a la premsa es varen publicar les llistes de persones seleccionades per formar part dels jurats populars. A la de Sarrià de Ter, em va sobtar la presència d’una persona molt coneguda i estimada al poble, Ana Verdaguer Dorca (en castellà, per allò de la pràctica del català als jutjats), nascuda el 1912 i que ha fet 98 anys. Segurament l’Anna, curiosa com és, tindrà esma per anar al jutjat i, segurament, si demana ser substituïda per raons d’edat, també li tindran en compte, però tot plegat no deixa de ser ben estrany.

A la revista 72 de Parlem de Sarrià, va sortir publicada una entrevista i una foto de quan l’Anna va estar exiliada al sud de França on hi surten alguns companys refugiats. El fill d’un d’ells, en Maties de Inés, es va acostar a la taula de la revista de la passada Fira del paper per presentar-se i demanar més exemplars per repartir entre els seus familiars. Aquesta mena de fotografies són un document gràfic d’allò més valuós i, tan l’entrevista, parlar amb l’Anna, testimoni de fets històrics rellevants, com treure a la llum fotografies inèdites que romanen en arxius personals ocults, tenen valor pel que significa de recerca i de completar, en la seva petita mesura, el puzzle de la Guerra Civil.




Anna Verdaguer a l’exili amb altres refugiats gironins en una casa prop de Perpinyà l’any 1940. En cadira de rodes, l’editor Josep M.Dalmau, regidor d’ERC a l’Ajuntament de Girona.El tercer per l’esquerra, dret, és el Sr. De Inés. Anna Verdaguer és la segona, asseguda a la dreta.

entrevista publicada a la revista 72 de març de 2010.

“L’Anna em rep a casa seva, a Sarrià de Dalt, en la mateixa casa del grup Paulí Torras on ha viscut des que es va construir el 1952. És una dona afable que ni de bon tros aparenta els seus bons 98 anys. L’Anna, coneguda per tothom com l’Anita Mera, va néixer el 21 de febrer de 1912 al barri vell de Girona, al número 5 de la travessia Auriga i el seu nom complert és Anna Verdaguer Dorca. En cognom Mera li ve pel seu marit, en Paco Mera, però al llarg de la seva atzarosa vida, a la clandestinitat, n’ha tingut d’altres de noms, el que recorda és el de Àngeles Blanco, el mateix de la farmacèutica del Pla de l’Horta.
A la seva família eren vuit de colla: el seu pare Narcís Verdaguer Planas, la seva mare, Dolors Dorca Palol, tres germans, en Josep, en Manel, en Gregori i dues germanes la Maria i la Loreto. Va estudiar a les monges de la Mercè, les Beates, a cosir i doctrina, poca cosa més, em diu. A llegir i a escriure n’hi ensenyà la Sra. Junquera, amb qui anava a estudi una hora al dia.

Als 13 anys entrà a treballar a la fàbrica Grober. Poc més tard, quan en tenia 17 va morir el seu pare. Sempre va treballar en el ram del tèxtil, fins l’any 1939 quan es va exiliar. Primer a la Grober, a la fàbrica del carrer Nou, més tard, quan una seva cosina va posar una botiga de llanes al carrer de l’Argentaria, va deixar la fàbrica per anar a fer jerseis. El negoci va anar de mal borràs ja que va perdre diners amb les bosses de pell, resclosides per la humitat de Girona i la proximitat del riu Onyar. Va tornar a treballar a la fàbrica, ara a can Don Vicente, un italià amb el taller a la Punxa on només feien articles de goma: cintes, lligacames, faixes...

Quan el seu xicot, en Ramon, fill de l’Hotel Comerç de Girona, va marxar voluntari al front, l’Anna entrà al Socors Roig, on també ajudava fent jerseis que enviaven als soldats i s’afilià al Partit Socialista (PSUC), que tenia la seu a can Vinyals, una casa confiscada a la família Vinyals de Flaçà situada a la plaça Bell-lloc.
El seu xicot va tornar malalt del front, amb tuberculosi. Al final del gener del 1939, el partit va obligar Anna Verdaguer a pujar a un autobús amb d’altres exiliats provinents de Madrid per anar a França. Amb 27 anys va haver de començar de nou. Quan li pregunto perquè va marxar, si havia tingut molta vinculació amb els fets de la rereguarda, diu que només havia repartit propaganda. Per això es va haver d’exiliar.

L’autobús d’exiliats els deixà a Perpinyà i d’allà els embarcaren en tren fins la frontera belga, a Ras Pas de Calais, un viatge que durà 25 hores. El grup es va dispersar i ella va decidir tornar enrere, travessant tot França fins el camp de concentració d’Argelès, amb la intenció de trobar-se amb el seu germà Manel. El qual havia travessat la frontera amb els soldats de la retirada. Els dos germans havien de contactar amb els seus parents a Bonpas de Perpinyà, prop de Barcarès. Amb l’ajut dels familiars varen trobar feina a les veremes, al camp, ella a cosir a les cases i s’instal•laren, a Sant Llorenç de la Salanque.

Tampoc va ser fàcil la seva vida a França. El seu germà Gregori creuà la frontera per anar a veure’ls l’any 1940 i els alemanys el feren presoner. Va morir al camp de concentració de Güsen, a Mauthausen, el 26 de novembre de 1941. (1)
A la resistència francesa adoptà el nom d’Àngeles Blanco. L’any 1943, el partit la posa d’acompanyant al que haurà de ser el seu home en Paco Mera Bermejo i el 1945 neix el seu primer fill, en Carlos Mera, a Perpinyà, que enregistren amb el nom de Carlos Sánchez, ja que el nom clandestí de Paco Mera a França era de Julio Sánchez.

Paco Mera havia nascut a La Haba de la Serena, Badajoz, l’any 1920 i durant la Guerra Civil va pertànyer a la 43a divisió de l’Exèrcit de l’Est, comandada per Antonio Beltrán. Aquesta divisió es va fer famosa per haver quedat encerclats a Bielsa, al Pirineu d’Osca, del 14 d’abril al 15 de juny de 1938, resistint l’atac dels nacionals. En una hàbil estratagema, al congost de Las Devotas, els homes de la 43ª varen parar una trampa als nacionals, provocant una matança. Aquest episodi fou àmpliament publicitat com un èxit de l’exèrcit republicà i de la 43a divisió se’n editaren segells.
Després passaren a França pel Puerto Viejo. Els francesos preguntaven als espanyols si volien entrar al bàndol nacional o tornar al republicà, Franco o Negrin? . Uns 6.889 homes varen tornar a Espanya per Port-Bou el juliol de 1938. A Figueres i a Girona els varen rebre com herois i es varen reorganitzar per formar part de l’exèrcit de l’Ebre, aquest cop integrats en el Vè CE (Cos de l’Exèrcit) de Líster. A la batalla de l’Ebre, a la serra de Cavalls i Pàndols, la majoria va perdre la vida. En la retirada varen passar per Tarragona, Barcelona, Girona i la frontera, altra vegada per Port-Bou.
Paco Mera també va participar en l’intent frustat de la UNE (Unión Nacional Española) d’entrar per la Vall d’Aran. La UNE era una mena de front popular creat pel Partit Comunista per lluitar contra el nazisme i després alliberar Espanya. “La invasió pretenia instal•lar a la Vall d’Aran un cap de pont que albergués el nou govern provisional de la República presidit per Juan Negrín per tal de poder participar amb més sobirania que un govern exiliat en les negociacions i pactes que es farien arran d’un proper acabament de la II Guerra Mundial”. (2) L’operació Reconquista de España, es va dur a terme l’octubre de 1944. El govern franquista va contraatacar al grup de maquis i el 24 d’octubre de la UNE va desistir de prendre Viella.

Paco Mera hi va prendre part com a membre del XIVè cos de GE (Guerrilleros Españoles), grup de maquis a la resistència que feien actuacions de guerrilla al sud de França, convertits en AdGRE (Agrupacion de Guerrilleros Españoles) des del 1944. En l’operació Reconquesta d’Espanya, era l’ajudant de Joan Blázquez Arroyo, comissari general de l’Estat Major a Tolosa de Llenguadoc.

L’any 1945, el Partit Comunista envià Paco Mera a Madrid, amb tanta mala sort, que el varen denunciar per haver demanat en un bar una clara en francès, un demi panaché. Fou empresonat i el tancaren a la presó d’Alcalá de Henares i després a Cuéllar (Segovia).
L’any següent, amb un nen de 14 mesos, l’ Anna tornà a Espanya i s’arribà fins a Còrdova on hi havia la seva sogre i dos cunyats que cuidarien del nen. Ella se’n va anar viure a Cuéllar, prop de la presó, on entrà a servir en una casa. En Paco també treballava d’ajudant d’un metge, i per cada dia de feina n’hi descomptaven tres de pena, però tot i això va arribar a complir cinc anys de presó.
Per l’Anna aquella vida era un desgavell, així que va demanar casar-se per l’església i regularitzar la seva situació familiar i va aconseguir que traslladessin al seu home a la presó de Girona. Es varen casar a la capella de la presó del veïnat de Salt, el 1948 i, d’aquesta manera, va poder reunir tota la família, amb el seu fill, la seva mare i una germana a Girona, a la mateixa casa que havia deixat de soltera. Va trobar feina al restaurant de l’Estació, els propietaris del qual també ho eren del bar Núria, on guanyava una pesseta per hora per endreçar la cuina i tenir cura de la roba del menjador.
Després que Paco sortís de la presó, el 1950, va néixer l’altre fill, en Josep Ma. Paco Mera, al conèixer al Sr. Xuclà, va entrar a treballar a la secció de les lleixivadores de Torras Hostench. Primer anava a la fàbrica a peu des de Girona, i després ja es varen instal•lar a Sarrià de Ter, al pis de sobre el dispensari del carrer Josep Flores (abans Avenida de la Victoria). Quan es començaren a construir les cases del grup Paulí Torras, opten a una, la mateixa on han viscut des d’aleshores.
En Paco Mera va aprendre a parlar en català i va contactar amb els membres de la HOAC, la Hermandad Obrera de Acción Católica, de la qual depenien les JOC, joventuts obreres catòliques. (3) Alguns dels seus antics companys comunistes i de CCOO, no varen entendre aquest apropament al clergat, però en Paco va ser fidel al seu compromís a la lluita obrera, des de l’escletxa que li permetia una part més progressista de l’església. Va fer amistat amb el bisbe Jubany, també amb mossèn Isidre Molar de Sarrià de Dalt i amb mossèn Iglesias dels Germans Sàbat. Al poble, era el president de La Amistad, la cooperativa de consum de l’empresa Torras Hostench.
L’any 1969 va demanar excedència a la fàbrica per anar a dirigir la HOAC a Madrid, on s’hi quedaran fins el 1972, al barri del Pilar. Quan tornà, l’Higini Torras no el va readmetre i se’n va a treballar a Rubau i a Arcadi Pla. Per sort varen poder mantenir la seva casa de Sarrià de Dalt.
El 1979, quan es va constituir el Consell Municipal de Sarrià de Ter, va entrar en representació del PSUC. Va morir el desembre 1983, a l’edat de 63 anys, després que Sarrià de Ter tornés recuperés la independència.

Anna Verdaguer viu a Sarrià de Dalt amb el seu fill Carles i la seva jove. És bellugadissa, animosa i no es perd cap excursió amb els de l’Esplai de Sarrià de Ter. Enguany, per la Festa de la Vellesa, l’Ajuntament de Sarrià de Ter li retrà l’homenatge a la dona de més edat del poble. Conserva bona memòria i, tot i els anys difícils que ha passat, les anècdotes i els noms d eles persones que ha conegut se succeeixen, records impresos en el més profund de l’ànima”.
Assumpció Vila

Notes a peu de pàgina:
(1) “Els catalans als camps nazis”. Montserrat Roig. Pàg. 417. Gregori Verdaguer Dorca nascut el 25.01.20, va ser entrar presoner i enviat a Mauthausen el 24.04.41. El numero de presoner era el 3633. El més d’octubre és enviat a Güsen (20.10.41) amb el numero de personer 13551. Va morir a Güsen el 26.11.41.
(2) Maquis a Catalunya. Ferran Sánchez Agustí. Pàg. 150
(3) Els maquis. Josep Clara i Resplandis. Pàg73.

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Teatre al Coro



El local El Coro ha recuperat l’ ús social i cultural que va tenir en els seus inicis. Reformat com a centre per la Gent Gran, el barri de Sarrià de baix disposa d’un espai modern, dins l’estructura noble que va dissenyar l’arquitecte Rafael Masó, el qual permet múltiples usos: serveis socials, despatxos per l’Esplai, sales per tallers, per conferències, cinema i ball, i un bar que s’ha estrenat com a sala de teatre. L’Ajuntament ha programat un cicle “les Nits al Coro” que recorda els espectacles de cafè teatre tradicionals i que es mantenia en la memòria de molta gent: al cafè del Coro, fins els anys 60, s’hi representaven obres de teatre amateur i , com ara, cada diumenge s’hi feia ball.

Ja per les jornades de la dona treballadora, amb l’espectacle “Heroïnes”, es va veure que aquest format prometia dins l’espai del bar on habitualment s’hi juga a cartes i al domino. L’atrezzo, la il•luminació, han fet la resta, i un bon grup de gent han assistit a les dues actuacions, la de Pere Hosta i la de Quim Noguera. En Pere Hosta havia estat convidat temps enrere dins del cicle Escenaris d’Hivern i en Quim Noguera també és un vell conegut de Sarrià de Ter, tan per haver vingut a explicar contes a la mainada a la Biblioteca Emília Xargay, com per haver estat el primer director que es va contractar per millorar els Pastorets del Centre Parroquial de Sarrià de Dalt. El dijous en Quim ens va explicar cinc contes, quatre i un bis i la història del gat, o de com es va convertir en seient. Varem passar una estona entretinguda, xerrant amb els amics i escoltant els contes.

Si arrelarà o no aquesta iniciativa, depèn del públic, però de moment ja sabem que disposem d’un bon espai per actuacions al voltant d’una taula de cafè.
El dijous hi havia TV3 que entrevistava al regidor i a gent del públic. A la nostra taula, la Conxi Ramió va explicar a la periodista que li agradava el teatre i sempre intentava assistir al que es feia al poble. La Conxi, en Quim Massegú, en Santi Palomeras, la Griselda Palomeras, han format part del grup de teatre A les Fosques i varen poder fruir de l’èxit, fent d’actors, d'aquells ja mítics Pastorets que va dirigir en Pep Massanet l’any 2005. El teatre amateur és ara la gran assignatura pendent del poble, sense cap grup en actiu, tret del que es fa al Centre Parroquial de Sarrià de Dalt.

En la presentació del quadre “El Gran dia de Girona” de Ramon Marti Alsina a l’auditori Josep Irla de la nova seu de la Generalitat de Catalunya, el conseller de Cultura Joan Manuel Tresserras va citar Thomas Mann: “només allò que és exhaustiu i persistent en el temps, és percebut per la gent com important”. Apliquem la cita al teatre, a la música, a la cultura. A Sarrià de Ter, al teatre li manca continuïtat.

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Ajudem Castells



El conseller d’Economia i catedràtic d’Hisenda Pública, Antoni Castells, el qual aspira a tornar a exercir de professor aviat, ha tornat a sorprendre a tothom amb una nova iniciativa per trobar recursos per la Generalitat de Catalunya, l’emissió de bons dirigida a inversors privats. Si en una cosa ha destacat Antoni Castells al llarg de tota la seva carrera política és la recerca incansable per millorar el finançament de la Generalitat, via cessions d’impostos directes, via increments en els percentatges de la cistella d’impostos estatals i, introduint en el llenguatge polític criteris, per nosaltres d’allò més lògic, com el principi d’ordinalitat, que el TC s’ha encarregat de rebentar. Hem sentit dir que els mercats estan tancats a noves emissions de deute de determinats organismes, com el de la Generalitat, al qual li han rebaixat la qualificació, però la Generalitat te múltiples obligacions per prestació de serveis, per transferències a d’altres institucions, per inversions realitzades, per la qual cosa, la manera de quadrar el pressupost és emetre deute extern.

Fa dies la premsa ens dóna detalls del tipus d’interès que es remunerà, el 4,75%, la comissió de la banca minorista per col•locar aquest bons en el mercat (un 3%, quina barbaritat) i les comparacions amb d’altres tipus de dipòsits, com el de Catalunya Caixa (4,75%), el Banc Sabadell (4,5%, vaja, vaja, amb el banc de les millors empreses, qui ho havia de dir!) i d’altres caixes que han hagut d’acudir al FROB per capitalitzar-se. A uns se’ls en va la boca, d’altres parlen de “patriotisme” però el cert és que més d’un està esperant el resultat d’aquesta iniciativa per fer el mateix.

Amb el temps, aprendrem una mica més com es regeix el món, què significa dèficit, endeutament, les ràtios, el PIB. Un d’aquests darrers dies, tot dinant, un company de feina em va preguntar qui garanteix aquesta emissió de bons de la Generalitat. Nosaltres, li vaig contestar i es va quedar amb la forquilla a la ma, astorat. Per mi la pregunta era sobrera, com deu ser-ho per ell si li pregunto la diferència entre volts i wats, però hi ha qui es pensa que darrera del diner en circulació encara hi ha una caixa cuirassada amb lingots d’or. L’actual sistema financer es basa només en la confiança del país i en la seva capacitat de complir compromisos i de generar riquesa (el famós PIB). El govern de la Generalitat gestiona un pressupost de prop de 40.000 milions d’euros. Podrà retornar 2.000 milions d’euros dins d’un any?. Si tots continuem pagant com ho hem fet fins ara, si, el deute es podrà tornar. Si tots deixem de treballar, perquè ens acomiaden o bé perquè estem cansats, doncs potser ni la Generalitat ni l’Estat podran pagar el seus compromisos de deute ni prestar serveis.

A tothom qui m’ha preguntat si val pena invertir en els bons de la Generalitat li he donat un munt de raons: pel tipus d’interès, per la solvència, per ajudar a la Generalitat i no a la banca, i per tornar als inicis de la política, quan tot era més clar i tot estava per fer. Ara tenim dades sobre l’espoli fiscal que patim, però també estem més alerta amb les inversions i amb les despeses de les administracions: si Ryannair demana 12 milions de subvencions (ara en rep 5), doncs a mi em sembla be que el conseller Nadal li digui que per aquest costat ja n’hi ha prou. El low cost no pot ser a costa dels que no viatgen. Si una presidenta del Consell Comarcal del Gironès, un càrrec de designació indirecta, demana al departament de Cultura una subvenció per un equipament faraònic i innecessari i li concedeixen, doncs potser el mateix departament haurà de donar explicacions de perquè s’estan retallant els horaris d’obertura de la Biblioteca de Girona per manca de personal, i perquè s’estan retallant els pressupostos dels museus i es deixen de fer exposicions i en canvi li fa la gara-gara a una presidenta pel sol fet de ser del mateix partit.

Si els ciutadans hem d’ajudar a la Generalitat a tirar endavant el seu pressupost, estarà bé que les institucions, en particular la Generalitat de Catalunya, tornin a escoltar als ciutadans i no només als polítics. Ara, ajudar a Castells és també fer-nos un favor a nosaltres mateixos.

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Cens d'orenetes



En el Sarrià Actiu del juliol se’ns animava a fer un recompte dels nius ocupats per les orenetes del nostre poble. Aquesta consulta estava lligada al Projecte Orenetes, una iniciativa de la Fundació Territori i Paisatge de la Caixa Catalunya i de l’Institut Català d’Ornitologia que pretén fer un cens d’orenetes cuablanques a Catalunya. A l’estiu, al pic del juliol i l’agost, les orenetes solen venir a prendre el sol del matí a la terrassa de casa, posant airosament sobre la barana. Nosaltres les coneixem com panxablanques, però els ornitòlegs les defineixen com orenetes vulgars. Fa uns dies, es va fer un cens en un camp de Bescanó, on una munió d’orenetes es preparava per emigrar cap a Àfrica. Tornaran les mateixes que han anellat? L’estiu vinent ho sabrem.

En el web Projecte Orenetes hi ha molts detalls dels censos de tots els pobles, però del de Sarrià de Ter no hi ha dades. Haurem de preguntar al responsable, en Manel Cunill, si és que la gent no ha respost a la crida o si és que no els ha estat fàcil trobar el niu. En el meu cas, veia les orenetes per la banda del riu, voleiant per damunt dels horts, però no vaig saber veure a quina casa tenien el niu. Al carrer és més fàcil identificar-los, ja que nidifiquen sota els ràfecs, però per la banda del darrera, és més complex, les cases tenen volums i nivells diferents.

Han marxat les orenetes i també els falciots, xisclant, posant-se al capvespre dalt de la grua que campa a l’obra del davant. Les fortes pluges d’aquest pont avancen la tardor, sento la remor de l’aigua de la resclosa, desembassen altra vegada Susqueda. No queden ocells, només els estornells, també gregaris, que es concentren a la plaça Poeta Marquina de Girona.

dissabte, 9 d’octubre del 2010

Dades sobre l'economia gironina




L’anuari Econòmic comarcal 2010 del Servei d’Estudis de Catalunya Caixa, presentat a Girona el 20 de setembre per Josep Oliver, catedràtic d’Economia Aplicada de la UAB, ha estat utilitzat per Francesc Muñoz per elaborar l’article “Una dècada entre el boom i el crac” publicat al diari L’Econòmic del 25 de setembre. Si bé a la conferència de Girona, l’assessor del Servei d’Estudis de CX, Josep Oliver, es va cenyir en les dades de les comarques gironines, sobretot en les caigudes del VAB (valor afegit brut) per sectors, en el diari, Francesc Muñoz ho exemplifica en un mapa i visualment es pot comprovar que de mitjana, a la dècada 2000-2009, Catalunya ha crescut un 16,1% i en els darrers anys ha perdut un 4,12% de la seva riquesa. Al Gironès, el creixement ha estat del 27% i una caiguda del 2,49%, mentre que al Ripollès el creixement acumulat ha estat d’un 16,9% i pateix una caiguda severa del 5,81%.

La imatge de conjunt de Catalunya fa encendre algunes alarmes en comarques de l’interior, com l’Anoia, que va créixer molt poc i ha patit una forta davallada (2,00%/ -7,36%) i el Bages (9,2%/-6,16%). El que te de bo aquest anuari és el seguiment que fa any rere any dels indicadors més rellevants de l’economia catalana i ara, potser una mica tips d’informacions generalistes i polítiques, convé mirar amb lupa aquestes dades i relativitzar segons quins discursos. He sentit dir a Josep Oliver que en els anys de creixement, moltes empreses i molts sectors varen fer els deures, varen aprofitar la facilitat creditícia per modernitzar les seves plantes, la qual cosa les situa en bona posició per sortir de la crisi.

En el torn de paraules de la conferència a Girona, vaig voler destacar que una de les dades que es dóna és susceptible de revisió. Quan es parla del sector de la construcció es manifesta que el 2006 va haver-hi el pic de projectes visats. Entenc que aquesta dada s’ha de rectificar amb una altra dada que només coneixen els ajuntaments, és a dir, la devolució de llicències de construcció que han fet els ajuntaments als promotors en els anys següents el 2007 i el 2008, i per tant el percentatge de la construcció del 2006 sobre el PIB com els successius del 2007, 2008 i 2009 són erronis. Per altra banda, el sector industrial te un percentatge del PIB més gran al que se li atribueix en estadística. A Catalunya, representa el 20, 05%, al Gironès un 12,01% però a la Garrotxa un 27,94%. A l’índex industrial se li ha de sumar part del de serveis que garanteix la industria, com és la logística.



El dissabte 26 de setembre a la Fontana d’Or es presentava un altre llibre interessant, “El futur comença ara”, les converses del conseller Joaquim Nadal i la diputada Pia Bosch amb persones destacades de diversos àmbits professionals. Un llibre de lectura amena, planer, on es van repassant diferents aspectes, la cultura, la societat, l’economia, la universitat, les institucions. Sobre la taula moltes mancances, però la percepció que hem d’aprofitar i millorar tot el que tenim de bo. El mateix Nadal feia referència a les advertències de Josep Oliver sobre l’economia gironina anys enrere i que s’han complert. De ser una de les províncies capdavanteres en renda disponible anem perdent posicions, ja que no hem modernitzat prou els processos productius i l’economia s’ha basat excessivament en la construcció.

El divendres passat en una reunió amb la comissió executiva de la Pimec vaig fer un resum dels dos llibres, destacant la seva oportunitat i publicitat. En Josep Roura de Noël, va fer un comentari molt pràctic: “D’estudis en tenim molts i de demandes concretes encara més. A la vall del Ter -Brugent no hi arriba ni el gas ni tampoc hi ha prou potència elèctrica per ampliar instal•lacions d’empreses del nivell d’Antex i Hypra”. No tot depèn de l’esforç de les empreses, també l’administració ha de fer els deures amb les infraestructures pendents. Una mica ve a ser com la reclamació de Jaume Vallcorba del Cercle Català de Negocis. Imagineu com s’invertiria tot el dèficit fiscal que ara s’emporta Espanya, uns 22.000 milions d’euros?. Venen a ser uns 60 milions diaris.

dimecres, 6 d’octubre del 2010

Evidentment



Salvador Tarradas , en un article al Punt titulat "massa evidències", deia que els polítics i comentaristes esportius fan un abús de l’adjectiu “evident” i de l’adverbi “evidentment”. L’evidència, o la veritat absoluta, al parer de Descartes, sol ser rebutjable ja que la majoria de conceptes que un pot exposar poden ser objecte d’anàlisi i demostració.

El cas és que en el darrer ple de l’Ajuntament de Sarrià de Ter del proppassat 28 de setembre, l’alcalde Roger Torrent va farcir el seu discurs amb l’adverbi “evidentment”, almenys en unes vint ocasions. Una companya de grup ens comentava que tant punt l'alcalde començava a parlar, desconnectava. A fi i efecte de no fer el mateix m’obligo a trobar algun truc per mantenir l’atenció i, en alguna ocasió observo la seva expressió gestual o, com en el darrer ple, compto adverbis. Alguna cosa del que va dir em va cridar l’atenció i em va fer descomptar, i ara sense la gravació de Ràdio Sarrià no puc assegurar si eren 20, 25 o més.

Es va parlar de les ordenances fiscals i de la proposta d’incrementar els tipus impositius i les taxes en un 2%, tot tenint en compte que l’IPC ha pujat aquest percentatge (l’evidència, és a dir l’INE, diu que al gener del 2010 la inflació interanual era d’un 1,1%, i al setembre del 2%). En anys anteriors, l’equip de govern no va pujar el tipus impositiu de l’IBI per “ajudar als particulars a superar la crisi”. Ara que sembla que la crisi va per llarg, qui necessita ajuda és l’Ajuntament, el qual l’any 2008 se’n va veure un bull per quadrar el pressupost i el 2009 ni tan sols el va fer. Aquella va ser una mesura populista i demagògica, que afavoria als propietaris de naus industrials, que són en definitiva qui més aporten al padró de l’IBI.

El regidor Roger Casero també va demanar perquè no s’emeten els carnets de la deixalleria, l’ús de la qual pot servir de barem de bones pràctiques medioambientals i permeti obtenir una bonificació de la taxa d’escombraries, una política similar a la dels pobles veïns que també utilitzen la deixalleria comarcal de Sarrià de Ter. L’’alcalde va contestar que a Sarrià de Ter ja fèiem recollida selectiva. No va pas dir que s’ho estaven rumiant, que pensaven implementar-la, no, va dir que la recollida tenia un alt cost.

Pel diari i la ràdio ens assabentem que si efectuem diverses visites a la deixalleria, obtindrem una entrada per anar als Ocinema. Doncs mira que bé, només els falta triar la peli. Sembla que la iniciativa ha estat de la regidora de Medi Ambient, però el seu coneixement de fiscalitat és discutible. Davant d’una subvenció, el ciutadà te dret o bé a que se li bonifiqui la taxa, o bé a rebre l’import equivalent al regal que es proposa. O es que potser ha oblidat que un Ajuntament és una administració pública i no un supermercat?

En el torn de preguntes, vaig demanar quan es preveia inaugurar la nova Biblioteca, atès que la comanda dels mobles no s’havia passat fins el mes d’agost, quan la Biblioteca ja feia un mes havia tancat per trasllat. Aquí si varem tenir la sorpresa de conèixer que l’endarreriment ve no tant dels mobles, sinó que encara no hi ha l’escomesa elèctrica. Doncs algú s’ha passat de llest, ja que la biblioteca vella està inoperant, els llibres dins de caixes a la nova biblioteca tot esperant els mobles i l’ascensor i els ordinadors també encaixats. Com que el regidor de Cultura és al ensems regidor de Serveis Socials, el qual va fer treure els ordinadors del local del Coro, ara te el mèrit d’haver deixat Sarrià de Ter sense cap punt d’accés a Internet. Per sort hi ha alternatives i els nois i noies del poble, fa dies es troben a la Biblioteca Just Casero del Pont Major. La nova Biblioteca Emília Xargay, per Reis.

I per fi, al regidor d’Hisenda li vaig demanar si el percentatge d’endeutament de l’ajuntament estava per sota del 75% que ha establert l’estat espanyol com a condició per poder fer nous préstecs, ja que es contempla un nou préstec de 300.000€per construir una fase del carrer Major. El regidor va dir que complíem amb el percentatge (segons ell estem al 45% del pressupost ordinari) però no tenim capacitat financera per fer front a les quotes d’amortització. Per l’any vinent pla de sanejament. A priori em va semblar una xifra petita, però no la vaig discutir ja que no portava la informació al ple. A casa vaig comprovar el percentatge, i sembla que el regidor es va descomptar: tenim el préstec refinançat de CC de 1.213.116€, el del BBVA de 560.137€ (també refinançat), i el de la Biblioteca de 500.000€. El total d’endeutament de 2.273.253€, sobre un pressupost del 2010 de 3.724.941€,la qual cosa suposa un 61%. Un 16% de diferència en el càlcul. Amb aquest percentatge caldrà afinar una mica.
Com podeu comprovar, els plens són una mica ensopits, però d’evidents res de res.

dissabte, 2 d’octubre del 2010

El Facilitador Financiero?, no gràcies



De tothom és conegut que la crisi financera no ha acabat, sobretot a Espanya. No hi ha diners per deixar en préstec i les empreses i particulars que tenen un negoci veuen com se’ls ha agreujat la seva situació, per la caiguda de vendes i per l’estrangulament del sistema financer. Algunes caixes, com Catalunya Caixa, estan capficades en els seu processos de fusió; d’altres, com la Caixa de Girona, en el de liquidació i, alguns bancs, com el Sabadell han iniciat una campanya de captació de particulars, amb l’ajut de l’entrenador estrella, Pep Guardiola, s’entén més per millorar les seves ràtios de solvència que per deixar diners. Prou que ho diu l’anunci: “el banc de les millors empreses”, ara que totes s’han tornat mediocres o dolentes, no cal doncs trucar-hi la porta. Joan Triadú els hauria fet l’observació que en català no és correcte utilitzar l'adjectiu millor, sinó que haurien de dir “El banc de les bones empreses”.

En el meu pelegrinatge d’aquest any per buscar diners per inversions, ja m’he trobat amb l’Institut Català de Finances, més escurat que la mateixa Generalitat i em conec tot tipus de respostes evasives dels responsables d’anàlisi de balanços: que si les normes de Basilea, que si el fons de maniobra, que si la ràtio d’endeutament, que si la Cirbe, fins que el BBVA em va adreçar al Facilitador Financiero, el programa de l’ICO (Institut de Crédito Oficial) per finançar directament a pimes projectes d’inversió rebutjats pels bancs.

El sistema financer es queixava que tots els programes de finançament de l’ICO no assumien cap garantia, sinó que continuaven sent els bancs i les caixes qui corrien amb el risc dels préstecs. Es va arreglar una mica amb el programa Ico liquidesa, amb el 50% de la garantia de l’ICO, i amb aquest nou programa, anomenat ICO directo del “Facilitador financiero”, deixa fins a 200.000 euros, assumint el 100% de risc. Però com molt bé explica Josep M. Ayala, president de l'ICO, l’inventor de la cosa, (aquests dies per S’Agaró en la XV Trobada d’Economia), l’ICO no te la xarxa de la banca minorista i ho ha canalitzat via internet.

El programa és la mar d’entretingut. Demana multitud d’informació, tot en pdf i en zip: que si els balanços de tres anys auditats, impressos fiscals, l’impost de societats, els models d’ IVA, els rebuts dels préstecs que figuren en el balanç, la proposta d’inversió, un pla de negoci on es vegi l’estalvi que generarà la nova inversió i una vegada ha paït tot això, comença a demanar avals i informació sobre els avalistes. Bé jo ho he deixat córrer quan he vist que no en feia prou amb dos avals personals. Cada dia em recordo més de Josep A. Labordeta, enviant a pastar fang a tutti quanti.

La conversa l’he tingut amb l’ordinador, de tant en tant m’enviava un mail, reclamant-me més informació o nous avals. Ha estat un estiu amb molta feina, però poc productiva.

Aquest apunt del bloc és un avís als navegants: si necessiteu diners, més us val un bon amic, que de quartos no en trobareu enlloc. I això del facilitador financiero és una grandíssima presa de pèl i de temps.