Jurats Populars

Fa uns dies, a la premsa es varen publicar les llistes de persones seleccionades per formar part dels jurats populars. A la de Sarrià de Ter, em va sobtar la presència d’una persona molt coneguda i estimada al poble, Ana Verdaguer Dorca (en castellà, per allò de la pràctica del català als jutjats), nascuda el 1912 i que ha fet 98 anys. Segurament l’Anna, curiosa com és, tindrà esma per anar al jutjat i, segurament, si demana ser substituïda per raons d’edat, també li tindran en compte, però tot plegat no deixa de ser ben estrany.

A la revista 72 de Parlem de Sarrià, va sortir publicada una entrevista i una foto de quan l’Anna va estar exiliada al sud de França on hi surten alguns companys refugiats. El fill d’un d’ells, en Maties de Inés, es va acostar a la taula de la revista de la passada Fira del paper per presentar-se i demanar més exemplars per repartir entre els seus familiars. Aquesta mena de fotografies són un document gràfic d’allò més valuós i, tan l’entrevista, parlar amb l’Anna, testimoni de fets històrics rellevants, com treure a la llum fotografies inèdites que romanen en arxius personals ocults, tenen valor pel que significa de recerca i de completar, en la seva petita mesura, el puzzle de la Guerra Civil.




Anna Verdaguer a l’exili amb altres refugiats gironins en una casa prop de Perpinyà l’any 1940. En cadira de rodes, l’editor Josep M.Dalmau, regidor d’ERC a l’Ajuntament de Girona.El tercer per l’esquerra, dret, és el Sr. De Inés. Anna Verdaguer és la segona, asseguda a la dreta.

entrevista publicada a la revista 72 de març de 2010.

“L’Anna em rep a casa seva, a Sarrià de Dalt, en la mateixa casa del grup Paulí Torras on ha viscut des que es va construir el 1952. És una dona afable que ni de bon tros aparenta els seus bons 98 anys. L’Anna, coneguda per tothom com l’Anita Mera, va néixer el 21 de febrer de 1912 al barri vell de Girona, al número 5 de la travessia Auriga i el seu nom complert és Anna Verdaguer Dorca. En cognom Mera li ve pel seu marit, en Paco Mera, però al llarg de la seva atzarosa vida, a la clandestinitat, n’ha tingut d’altres de noms, el que recorda és el de Àngeles Blanco, el mateix de la farmacèutica del Pla de l’Horta.
A la seva família eren vuit de colla: el seu pare Narcís Verdaguer Planas, la seva mare, Dolors Dorca Palol, tres germans, en Josep, en Manel, en Gregori i dues germanes la Maria i la Loreto. Va estudiar a les monges de la Mercè, les Beates, a cosir i doctrina, poca cosa més, em diu. A llegir i a escriure n’hi ensenyà la Sra. Junquera, amb qui anava a estudi una hora al dia.

Als 13 anys entrà a treballar a la fàbrica Grober. Poc més tard, quan en tenia 17 va morir el seu pare. Sempre va treballar en el ram del tèxtil, fins l’any 1939 quan es va exiliar. Primer a la Grober, a la fàbrica del carrer Nou, més tard, quan una seva cosina va posar una botiga de llanes al carrer de l’Argentaria, va deixar la fàbrica per anar a fer jerseis. El negoci va anar de mal borràs ja que va perdre diners amb les bosses de pell, resclosides per la humitat de Girona i la proximitat del riu Onyar. Va tornar a treballar a la fàbrica, ara a can Don Vicente, un italià amb el taller a la Punxa on només feien articles de goma: cintes, lligacames, faixes...

Quan el seu xicot, en Ramon, fill de l’Hotel Comerç de Girona, va marxar voluntari al front, l’Anna entrà al Socors Roig, on també ajudava fent jerseis que enviaven als soldats i s’afilià al Partit Socialista (PSUC), que tenia la seu a can Vinyals, una casa confiscada a la família Vinyals de Flaçà situada a la plaça Bell-lloc.
El seu xicot va tornar malalt del front, amb tuberculosi. Al final del gener del 1939, el partit va obligar Anna Verdaguer a pujar a un autobús amb d’altres exiliats provinents de Madrid per anar a França. Amb 27 anys va haver de començar de nou. Quan li pregunto perquè va marxar, si havia tingut molta vinculació amb els fets de la rereguarda, diu que només havia repartit propaganda. Per això es va haver d’exiliar.

L’autobús d’exiliats els deixà a Perpinyà i d’allà els embarcaren en tren fins la frontera belga, a Ras Pas de Calais, un viatge que durà 25 hores. El grup es va dispersar i ella va decidir tornar enrere, travessant tot França fins el camp de concentració d’Argelès, amb la intenció de trobar-se amb el seu germà Manel. El qual havia travessat la frontera amb els soldats de la retirada. Els dos germans havien de contactar amb els seus parents a Bonpas de Perpinyà, prop de Barcarès. Amb l’ajut dels familiars varen trobar feina a les veremes, al camp, ella a cosir a les cases i s’instal•laren, a Sant Llorenç de la Salanque.

Tampoc va ser fàcil la seva vida a França. El seu germà Gregori creuà la frontera per anar a veure’ls l’any 1940 i els alemanys el feren presoner. Va morir al camp de concentració de Güsen, a Mauthausen, el 26 de novembre de 1941. (1)
A la resistència francesa adoptà el nom d’Àngeles Blanco. L’any 1943, el partit la posa d’acompanyant al que haurà de ser el seu home en Paco Mera Bermejo i el 1945 neix el seu primer fill, en Carlos Mera, a Perpinyà, que enregistren amb el nom de Carlos Sánchez, ja que el nom clandestí de Paco Mera a França era de Julio Sánchez.

Paco Mera havia nascut a La Haba de la Serena, Badajoz, l’any 1920 i durant la Guerra Civil va pertànyer a la 43a divisió de l’Exèrcit de l’Est, comandada per Antonio Beltrán. Aquesta divisió es va fer famosa per haver quedat encerclats a Bielsa, al Pirineu d’Osca, del 14 d’abril al 15 de juny de 1938, resistint l’atac dels nacionals. En una hàbil estratagema, al congost de Las Devotas, els homes de la 43ª varen parar una trampa als nacionals, provocant una matança. Aquest episodi fou àmpliament publicitat com un èxit de l’exèrcit republicà i de la 43a divisió se’n editaren segells.
Després passaren a França pel Puerto Viejo. Els francesos preguntaven als espanyols si volien entrar al bàndol nacional o tornar al republicà, Franco o Negrin? . Uns 6.889 homes varen tornar a Espanya per Port-Bou el juliol de 1938. A Figueres i a Girona els varen rebre com herois i es varen reorganitzar per formar part de l’exèrcit de l’Ebre, aquest cop integrats en el Vè CE (Cos de l’Exèrcit) de Líster. A la batalla de l’Ebre, a la serra de Cavalls i Pàndols, la majoria va perdre la vida. En la retirada varen passar per Tarragona, Barcelona, Girona i la frontera, altra vegada per Port-Bou.
Paco Mera també va participar en l’intent frustat de la UNE (Unión Nacional Española) d’entrar per la Vall d’Aran. La UNE era una mena de front popular creat pel Partit Comunista per lluitar contra el nazisme i després alliberar Espanya. “La invasió pretenia instal•lar a la Vall d’Aran un cap de pont que albergués el nou govern provisional de la República presidit per Juan Negrín per tal de poder participar amb més sobirania que un govern exiliat en les negociacions i pactes que es farien arran d’un proper acabament de la II Guerra Mundial”. (2) L’operació Reconquista de España, es va dur a terme l’octubre de 1944. El govern franquista va contraatacar al grup de maquis i el 24 d’octubre de la UNE va desistir de prendre Viella.

Paco Mera hi va prendre part com a membre del XIVè cos de GE (Guerrilleros Españoles), grup de maquis a la resistència que feien actuacions de guerrilla al sud de França, convertits en AdGRE (Agrupacion de Guerrilleros Españoles) des del 1944. En l’operació Reconquesta d’Espanya, era l’ajudant de Joan Blázquez Arroyo, comissari general de l’Estat Major a Tolosa de Llenguadoc.

L’any 1945, el Partit Comunista envià Paco Mera a Madrid, amb tanta mala sort, que el varen denunciar per haver demanat en un bar una clara en francès, un demi panaché. Fou empresonat i el tancaren a la presó d’Alcalá de Henares i després a Cuéllar (Segovia).
L’any següent, amb un nen de 14 mesos, l’ Anna tornà a Espanya i s’arribà fins a Còrdova on hi havia la seva sogre i dos cunyats que cuidarien del nen. Ella se’n va anar viure a Cuéllar, prop de la presó, on entrà a servir en una casa. En Paco també treballava d’ajudant d’un metge, i per cada dia de feina n’hi descomptaven tres de pena, però tot i això va arribar a complir cinc anys de presó.
Per l’Anna aquella vida era un desgavell, així que va demanar casar-se per l’església i regularitzar la seva situació familiar i va aconseguir que traslladessin al seu home a la presó de Girona. Es varen casar a la capella de la presó del veïnat de Salt, el 1948 i, d’aquesta manera, va poder reunir tota la família, amb el seu fill, la seva mare i una germana a Girona, a la mateixa casa que havia deixat de soltera. Va trobar feina al restaurant de l’Estació, els propietaris del qual també ho eren del bar Núria, on guanyava una pesseta per hora per endreçar la cuina i tenir cura de la roba del menjador.
Després que Paco sortís de la presó, el 1950, va néixer l’altre fill, en Josep Ma. Paco Mera, al conèixer al Sr. Xuclà, va entrar a treballar a la secció de les lleixivadores de Torras Hostench. Primer anava a la fàbrica a peu des de Girona, i després ja es varen instal•lar a Sarrià de Ter, al pis de sobre el dispensari del carrer Josep Flores (abans Avenida de la Victoria). Quan es començaren a construir les cases del grup Paulí Torras, opten a una, la mateixa on han viscut des d’aleshores.
En Paco Mera va aprendre a parlar en català i va contactar amb els membres de la HOAC, la Hermandad Obrera de Acción Católica, de la qual depenien les JOC, joventuts obreres catòliques. (3) Alguns dels seus antics companys comunistes i de CCOO, no varen entendre aquest apropament al clergat, però en Paco va ser fidel al seu compromís a la lluita obrera, des de l’escletxa que li permetia una part més progressista de l’església. Va fer amistat amb el bisbe Jubany, també amb mossèn Isidre Molar de Sarrià de Dalt i amb mossèn Iglesias dels Germans Sàbat. Al poble, era el president de La Amistad, la cooperativa de consum de l’empresa Torras Hostench.
L’any 1969 va demanar excedència a la fàbrica per anar a dirigir la HOAC a Madrid, on s’hi quedaran fins el 1972, al barri del Pilar. Quan tornà, l’Higini Torras no el va readmetre i se’n va a treballar a Rubau i a Arcadi Pla. Per sort varen poder mantenir la seva casa de Sarrià de Dalt.
El 1979, quan es va constituir el Consell Municipal de Sarrià de Ter, va entrar en representació del PSUC. Va morir el desembre 1983, a l’edat de 63 anys, després que Sarrià de Ter tornés recuperés la independència.

Anna Verdaguer viu a Sarrià de Dalt amb el seu fill Carles i la seva jove. És bellugadissa, animosa i no es perd cap excursió amb els de l’Esplai de Sarrià de Ter. Enguany, per la Festa de la Vellesa, l’Ajuntament de Sarrià de Ter li retrà l’homenatge a la dona de més edat del poble. Conserva bona memòria i, tot i els anys difícils que ha passat, les anècdotes i els noms d eles persones que ha conegut se succeeixen, records impresos en el més profund de l’ànima”.
Assumpció Vila

Notes a peu de pàgina:
(1) “Els catalans als camps nazis”. Montserrat Roig. Pàg. 417. Gregori Verdaguer Dorca nascut el 25.01.20, va ser entrar presoner i enviat a Mauthausen el 24.04.41. El numero de presoner era el 3633. El més d’octubre és enviat a Güsen (20.10.41) amb el numero de personer 13551. Va morir a Güsen el 26.11.41.
(2) Maquis a Catalunya. Ferran Sánchez Agustí. Pàg. 150
(3) Els maquis. Josep Clara i Resplandis. Pàg73.