diumenge, 25 de juliol del 2010
Vint-i-cinc anys
Al Museu d’escultura Can Mario de Palafrugell hi ha exposada aquesta escultura de Joan Mora, “Paperina”, del 1993, feta en pedra sènia. Aquest artista te altres obres que reprodueixen objectes quotidians, però aquesta forma m’és molt familiar: és una de les bosses que fabriquem a l’empresa Paperera de Girona, la qual, enguany, celebra els seus vint-i-cinc anys de vida. De fet, a can Vila, de bosses n’han fet sempre, des de després de la Guerra, però aquesta empresa va néixer de les cendres de la desfeta d’un negoci familiar que no va resistir la crisi dels anys vuitanta.
A Sarrià de Ter, s’hi fabriquen bosses de petit format, per regal, per alimentació (per entendre’ns, les del pa) i també aquestes bosses amb forma cilíndrica que abans servien per la venda a granel, llegums, cafè, carbó...fins que un nou costum i un aire artesà i ecològic les ha posat a la moda i ara les trobeu als supermercats a la secció dels snacks, amb diverses marques: Hacendado, Santa Ana, Gourmet, Dia, Vegé, Monti, Spar, Papasfrit, Alimerka, Papas Vicente Vidal, i un munt de petites marques locals de patates fregides.
Com totes les petites empreses, entre la competència, la restricció del crèdit, la baixada de les vendes, no es troba en els seus millors anys, però va resistint. Tot i això, una cosa és que no fem una gran festa perquè no hi ha pressupost i una altra que no ho celebrem. Així és que el que hem decidit fer és un sopar i pintar la sala de treball. Com en una família, arreglem la casa, anem a un restaurant, cuidem el cos i l’ambient i ja vindran altres temps per convidar els clients d’arreu. Sempre, però, queda l’espai per la sorpresa. En el mateix sopar, vàrem aprofitar per celebrar la jubilació de la Isabel, amb els seus ben portats seixanta- cinc anys, però a més dels regals que entre tots li vàrem fer, jo també vaig rebre un bonic ram de flors, un regal de la gent de l’empresa, per celebrar els meus vint-i-cinc anys al davant d’aquest projecte. I encara hi va haver més, un regal dels treballadors que no te preu: una placa, encarregada per ells mateixos, que ens recorda que l’empresa ha fet vint-i cinc anys i en vol fer molts més, fent bosses de paper, clar.
Lluirà a l’empresa i serà el nostre talismà anticrisi.
diumenge, 18 de juliol del 2010
L'informe de Caixa Catalunya, Tarragona i Manresa
El catedràtic d’economia aplicada Josep Oliver Alonso va ser a Girona el divendres passat per presentar l’informe sobre l’economia espanyola i context internacional del primer semestre del 2010 elaborat pel Servei d’Estudis de la Caixa d’Estalvis de Catalunya, Tarragona i Manresa. Col•laborador habitual de El Periódico, aquest dissabte publicava un article titulat El tsunami que ve, sobre les relacions Catalunya- Espanya, analitzant la manifestació del dissabte 10 de juliol i les seves repercussions. Apuntava que hi ha molts catalans que són conscients del saldo fiscal negatiu de Catalunya amb Espanya i, el que en el seu origen era un debat econòmic es va convertir en un debat al carrer. Aquest canvi en les relacions econòmiques, l’aportació excessiva de Catalunya a l’Estat Espanyol, és un dels motius del malestar dels catalans, per la qual cosa, la retallada de l’estatut, també en els criteris de suficiència econòmica, allunya els arguments federalistes, inexistents més enllà de Catalunya.
En la seva conferència, va analitzar l’economia espanyola i també la catalana. Preveu un creixement de la catalana per el 2011 d’un 0,9% del PIB, i de l’espanyola d’un 0,5%, El teixit industrial català i la vocació exportadora de les empreses de bens i serveis en són els responsables. El 2009 va ser el pitjor any en la història econòmica recent, més enllà del 1929, i a l’àrea euro el PIB va caure en un 4,1%, la inversió productiva un 14,4% i la construcció un 7,2%, la qual cosa es va traduir en un intensa caiguda de l’ocupació.
A la baixa de la demanda agregada s’hi ha d’afegir la crisi del deute públic de molts països europeus i els dràstics plans de reducció del dèficit que han iniciat, la qual cosa crea incertesa en una futura recuperació de l’activitat econòmica. L’endeutament espanyol dels darrers anys, més privat que públic ha fet pujar el risc país, les primes dels tipus d’interès dels bons a deu anys i el tancament de l’accés al crèdit majorista que no provingui del BCE. Josep Oliver creu que la publicació de les proves de stress test aquesta setmana serviran per alleugerir la tensió dels mercats financers i deixaran clar la solvència de les entitats i quines s’han de recapitalitzar. El desgavell del primer semestre del 2010, que es va materialitzar amb la creació d’un fons de rescat europeu per Grècia i també per altres països de la zona euro, les mesures preses per les entitats financeres, sobretot les caixes espanyoles, haurien de ser suficients per entrar en una certa normalitzat del sector financer i deixar l’especulació per un temps.
El balanç global no va ser molt esperançador. Ens costarà anivellar la balança comercial, en primer lloc perquè el preu de les matèries primeres, en particular l’energia, han augmentat, i perquè l’exportació de mercaderies es complica pel context internacional amb països que han fet depreciacions competitives com el Regne Unit i països del centre Europa. En definitiva, l’ajust de tots els sectors, l’augment de la taxa d’estalvi, la poca inversió i el baix consum, seran la tònica dels propers anys i això significa males perspectives per la recuperació del mercat de treball.
dijous, 15 de juliol del 2010
Petit comiat
L’Anna Ma marxa de vacances. Quan torni haurà d’acabar el trasllat a la nova biblioteca i iniciar una nova etapa, diferent, en un espai més gran i modern, segurament menys acollidor. Han estat més de 20 anys darrera aquest taulell, atenent grans i petits, saberuts i despistats, sempre disposada a ajudar, a procurar que els estudiants trobessin el llibre escaient, amb la informació que precisaven.
El dimecres, els “revisteros” també vàrem fer el nostre petit comiat, amb la darrera reunió del consell de la revista Parlem de Sarrià. Durant 15 anys, cada mes, ens hem reunit al voltant de la taula de l’entrada, amb l’Enciclopèdia Catalana al darrera, la nostra eina de consulta gairebé imprescindible, tan com els llibres d’història, el diccionari etimològic de Joan Coromines, les guies de viatge, les revistes o els llibres de cuina. Hi hem buscat, hi hem trobat, imatges que ens han servit per il•lustrar articles i novetats per fer-ne una ressenya. Els “revisteros”, propietaris d’àmplies biblioteques personals, vàrem recórrer la biblioteca, en aquella hora intempestiva tancada al públic, palpant els buits de les prestatgeries: aquí hi havia l’enciclopèdia catalana, aquí la col•lecció de Josep Pla d’Edicions Destino (han deixat el quadern gris!), aquí la col•lecció de La Caixa cedida per en Pere Oliveras, aquí la secció de vídeos, base de l’apartat de la cinema de la revista, “la videoteca”, aquí els llibres massa vells, encaixats, sense cap referència a la capsa....
L’Anna M. al final es va quedar amb el Josafat, un llibre ben usat, però que encara no te recanvi. El Cercamón, de Lluís Racionero, premi Bertrana, ja dorm en alguna caixa...
Més val no pensar-hi. Quan arribin les subvencions haurà de destinar es diners a reposar aquests llibres que han passat per masses mans, massa llegits per lluir en la nova Biblioteca. A la tornada de les vacances, l’Anna M. s’haurà d’acostumar a un nou espai i nosaltres, “els revisteros”, haurem de buscar el nostre racó. Quin edifici, quin local ens acollirà amb tanta saviesa, amb tant coneixement emmagatzemat?
diumenge, 11 de juliol del 2010
Surf songs
El líder dels Beach Boys, Mike Love ens va amenaçar la nit del 9 d’agost en deixar-nos sense surf songs si no movíem el cul de la cadira: “és molt car aquest seient, però balleu” Mica en mica tot el públic assistent al concert es va anar aixecant i, ens els escassos 50 centímetres del passadís de l’estructura, fèiem com si ballàvem, vigilant no s’enfonsés als nostres peus.
Els jardins del Cap Roig són un dels escenaris ideals per acollir aquest grup de pop americà dels anys seixanta, que encara fa gires. El públic, també granadet, era del tot eclèctic, però sobretot estranger. Hom diria que la fórmula del Cap Roig funciona i, si hi s'omple amb el que costava l'entrada, doncs tampoc deu ser tan cara. Enguany la Fundació Caixa Girona ja no organitza el festival, sinó que és un col•laborador més.
Val a dir que la persona que ha portat a l’èxit aquest festival, així com de la programació d’exposicions de la Fontana d’Or ha estat l’Arcadi Calzada, el qual està essent objecte a la premsa gironina d’una “vendetta”. El mèrit en cap moment se li ha de treure, ja que al igual que la Fundació Prínceps de Girona, amb el celebrat Fòrum Impulsa, l’objectiu és atreure un turisme de qualitat i difondre les marques Girona i Costa Brava.
De totes maneres, una cosa són els mèrits i una altra els demèrits. La barreja entre els seus negocis particulars i els seus càrrecs públics són prou coneguts a Girona com perquè ens escandalitzem, però el que realment m’ha sorprès és que demostri ignorància. On són els seus assessors i els directius de la Caixa de Girona que havien d’advertir-lo? En tot l’afer de la Caixa de Girona ara ja es coneix que la millor opció era la descartada inicialment, la fusió auspiciada per la Generalitat amb la Caixa de Catalunya, Caixa Tarragona i Caixa Manresa, però la direcció general no va donar la informació correcta per prendre la decisió correcta. En qualsevol cas, sembla que una entitat com Caixa de Girona no tenia una direcció general a l’alçada del negoci que tractava. Veurem què en queda de la Fundació Caixa de Girona després de l’absorció per La Caixa i veurem com s’atenen el Festival Jardins del Cap Roig i la Fontana d’Or.
El que s’està ventilant en la premsa és un tema tan antic com l’ètica dels càrrecs públics. Tots els partits polítics s’han vist involucrats en els darrers anys en temes de corrupció i el cas Palau està minant la moral dels catalans, fins i tot dels fidels votants convergents. No existeix l’ètica en la política ni en els negocis, ni en la banca. Existeixen persones honrades, que coneixen les regles i que prenen decisions ètiques. Si aquestes persones s’agrupen amb d’altres del mateix tarannà, probablement tindrem, en el terreny públic, mandats i legislatures millors, més equilibrades i sense corrupció i en el privat, empreses socialment responsables.
En política costa ben poc fer les coses malament, fer-les bé demana estar molt alerta. En el meu poble, a Sarrià de Ter, l’alcalde fa dos anys contracta per socorrista de la piscina un seu cosí, sense que ningú li hagi advertit que mai, abans, en els 25 anys de govern socialista, mai s’havien contractat parents dels regidors electes per una feina o un servei de l’ajuntament, una regla que es mantenia amb ma ferma. Ara no puc dir si la llei ho permet o no, però ho considero poc ètic. Minúcies d’aquestes, en tres anys de mandat n’ha fet a cabassades, li sembla normal perquè a tot arreu es fa. Si ara tot just s’estrena en la política i no està al cas, què pot arribar a fer quan gestioni pressupostos de molts zeros?.
El que importen són les persones, no els partits, ni els grups, ni les sigles, ni les associacions. Una persona amb un concepte recte de la política, de la convivència, coneixedora de quina actitud prendre en cada moment, sense mirar el benefici propi sinó el col•lectiu, sense perjudicar ningú, també sabrà encomanar-ho al grup que dirigeix. Però pel que es veu, l’excepció és la regla i el país s’empassa actituds i comportaments que haurien d’estar denigrats, no prestigiats com ho ha estat, fins ara, el Sr. Arcadi Calzada.
És estiu, fa xafagor i abelleix escoltar les surf songs dels Beach Boys. Ens costarà pair la sentència del Tribunal Constitucional, haurem de veure com iniciem el procés cap a la independència, tindrem una tardor calenta amb els sindicats...... i a més ve en Mourinho. Ens caldran persones honestes i creïbles a qui valgui la pena votar i en qui confiar.
....varem haver d’esperar els bisos perquè els Beach Boys cantéssin Kokomo... I love this song....
dissabte, 10 de juliol del 2010
dissabte, 3 de juliol del 2010
No m'agrada el futbol professional
Això no vol dir que no vegi futbol, però prefereixo veure els veterans suant la samarreta a la pista de La Rasa, en el torneig de les 24 hores futbol pista que comença avui, o a la mainada corrent darrera la pilota com si els anés la vida, que als cracks del futbol professional que alimenten tants negocis. Al cap i a la fi, encara que les jugades de Messi siguin genials i la tasca de coaching de Pep Guardiola sigui d’admirar i copiar, no oblidem que es tracta d’un negoci d’uns quants que veuen l’oportunitat d’enriquir-se o de fer coneixences, networking, vaja. Un seient a la llotja del Bernabeu o del Nou Camp val moltes influències.
I aquest negoci, ara per ara ocupa moltes portades i molts informatius. El suplement d’esports dels diaris te les mateixes pàgines que el d’informació general. La meitat dels informatius de la televisió és per l’esport i quants especials no ens hem empassat de les eleccions del Barça, com si tots hi poguéssim votar. Sandro Rosell ha guanyat i ha dit que faria fora els “ismes”, els “divismes” potser, i per això ha defenestrat a Johan Cruyff?
Però a can Barça el negoci al menys els rutlla bé, vull dir que no tenen pèrdues ni estan en concurs. On no surten els números és al FC Girona, on en Francesc Rebled ha agafat les regnes per posar orde. Fa temps sospita que els diners de les accions no es varen posar, és a dir els accionistes majoritaris varen fer una martingala comptable i només varen posar-n’hi els socis romàntics que varen comprar accions al BBVA a 500€ cadascuna. Josep Gusó, expresident del Girona FC. SAE (societat anònima esportiva) té un paquet de 1.587 accions (el 24,5%) del club i un deute amb la societat de 900.000 euros, per la qual cosa ha pignorat les accions. La resta de les accions estan controlades per les societats angleses Venrib Ltd. I Easyrental Ltd., una operació que no se’n sap gairebé res i que sembla que Josep Gusó en te el control.
No fa gaire, un company de la feina, culte i intel•ligent, seguidor del futbol i del bàsquet gironí, em va preguntar sobre el significat de la paraula “pignorar”. Aliè als termes legals, li vaig contestar que vol dir deixar un be en garantia, en aquest cas concret les accions per garantir el deute. No hi va pas deixar el seu pis, o un altre be immoble de valor que pogués perdre, no, sinó les accions. Probablement devia demanar els diners per constituir la societat i immediatament els va retornar fent el préstec. Els diners, el banc gairebé ni els va veure. Que es calci el secretari del club, que l’advocat Francesc Rebled, el pot deixar distret! Si la societat no te els diners dels fons propis i te pèrdues, no durarà gaire, a menys que hi posin diners gent que en tingui i facin una ampliació de capital.
El culebrot del Girona F.C. potser no passarà d’una temporada més. El mal costum dels directius dels clubs de futbol d’anar a demanar a les administracions no sempre els surt bé: la Generalitat ha dit que a les SAE no hi posa ni un euro, l’Ajuntament de Girona que només invertirà en les instal•lacions i la Diputació no hi posarà tant com pretenen els directius.
Sense veure partits de futbol, ni seguir la premsa esportiva, s’allibera molt temps. Si a més “la Roja” no guanya, aquestes primes obscenes de 600.000 euros que els vol donar la federació podrien servir per millorar el futbol base i les instal•lacions, precàries, dels clubs modestos.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)