dissabte, 29 d’agost del 2009

Lleis que afecten a les dones



He acabat amb la lectura del llibre La mano de Fàtima, d’ Idelfonso Falcones, una novel•la històrica basada, segons l’autor, en fets ocorreguts a la comunitat morisca des de la presa de Granada pels Reis Catòlics fins l’expulsió definitiva dels moriscs, ara fa quatre-cents anys. L’autor se centra en les penalitats que passa la comunitat i sobretot en les peripècies del protagonista Hernando Ruiz, morisc fill de mare musulmana violada per un sacerdot catòlic.

No passa desapercebut el tracte de la dona en tota la novel•la, la submissió, l’esclavitud, la nul•la participació en els afers comunitaris, amb independència del maltracte que rebien per part dels cristians. Només en alguns capítols es valora la dona musulmana per la seva sensualitat i per ser la transmissora de les lleis i de la religió als fills, sempre dins l’àmbit familiar.
Vist en el temps, en alguns països on actualment es regulen per les lleis estrictes de l’alcorà, es podria dir que no s’ha avançat més del que s’explica en el llibre, una història impròpia del feudalisme del segle XVI. Aquesta setmana va transcendir que una model de Malasia estava condemnada a rebre sis assots per haver begut cervesa, en contra de les lleis musulmanes, però que li havien suspès la pena fins s’acabés el ramadà.

Les notícies de països com l’Afganistan, l’Iraq, el Paquistà i de tots els països musulmans no són gens afalagadores i fins i tot en estats laics com Turquia o com havia estat Egipte, hi ha una certa regressió en els costums i un retorn al puritanisme, sempre en contra de les dones.

Hi ha un atavisme en els costums, en el llenguatge, una inèrcia a no contradir el que s’ha fet sempre. Hi ha exemples per tot arreu. Vaig anar a veure al festival de Porta Ferrada la Cuadra de Sevilla que presentava Carmen, Òpera andalusa de cornetes i tambors, una original versió de l’òpera de Merimée. La protagonista, una dona que es creia lliure pel fet que es guanyava la vida i no depenia de ningú, s’enamora del famós picador que a l’escena fa cabrioles amb el cavall blanc i fereix l’honor del militar Don José, el qual havia estat la seva parella. Una gitana li canta ben clar: aquestes penes només s’esborren amb sang!. I de tant clar, la noia mort travessada per la baioneta del seu ex-xicot.

Quantes dones moren a mans de la seva parella per haver-les ferit en el seu honor o tant sols per voler iniciar una altra vida, soles o amb algú altre!. La història de Carmen se centra en la revolta del general Riego, l’any 1820, en defensa de la Constitució de Càdis de 1812, la primera constitució lliberal espanyola.

Dos-cents anys més tard d’aquesta llegenda popular, encara hi ha dones que moren perquè hi ha qui creu que és més important l'honor que la vida. Quatre-cents anys més tard de l’expulsió dels moriscs de la península a Berbería, al nord d’àfrica, la vida civil de les dones dels països musulmans es regeix pel codi religiós de l’alcorà. Sembla que la civilització no avanci.

dimarts, 25 d’agost del 2009

Cobdícia financera



El Ministre de Treball, Celestino Corbacho no ha tingut pèls a la llengua i ha utilitzat els pecats capitals per definir el que a l’estranger anomenen el “party” espanyol, la festa immobiliària i financera de la darrera dècada. El primer pecat, la cobdícia, el voler més i més, sembla que és intrínsec al capitalisme. Hi ha qui ja ho adverteix: molt pregonar sobrietat i laboriositat però a la primera de canvi algú tornarà a aprofitar-se de les circumstàncies i ens muntarà una altra bombolla, encara ara per inventar.

El segon pecat capital que ha utilitzat el ministre és la ira. Ho ha expressat amb molta mala bava, tot aprofitant la migradesa de notícies de l’estiu. Ja sabem que te raó, que el sector financer ha estat un dels peons d’aquesta partida, però tampoc tregui les culpes a d’altres actors: la mateixa administració hi va col•laborar, amb la Llei del Sòl de l’època Aznar, la Llei d’IRPF de l’època González, els avantatges fiscals de Comunitats Autònomes com la de Madrid, o el mal finançament dels ajuntaments, abocats a finançar-se amb les llicències d’obres. Si bé s’havia aconseguit corregit amb canvis de la legislació, la bombolla financera no s’ha deturat fins la crisi financera global.

En els medis financers se sap que a Espanya no aixecarem el cap fins que el sector financer, bancs i caixes, no hagin tornat els prop de 300.000 milions d’euros que deuen a l’exterior, a un venciment de tres i quatre anys. N’han passat dos, des del 2007. En queden, pel cap baix, un i mig. Per tant, molt anar garlant i fer previsions que fins el 2011, de liquiditat, res de res. El sector financer primer procurarà per ell, per retornar els seus deutes, cobrir els coeficients de morositat a què l’obliga el Banc d’Espanya, vigilar el seu cash i si en queda, per deixar-los als clients.

A primers de juliol, en una trobada amb empresaris de la Garrotxa que va organitzar Pimec al centre cívic de Castellfollit de la Roca, l’antiga església del cingle, Rafael Garcia, exdelegat de Girona de La Caixa, ens va parlar de les normes de Basilea II i que, hi haurà un abans i un després d’aquesta crisi. Ens va dir que a les empreses ens qualifiquen segons ràtings de solvència i que a cadascuna se’ns aplica un tipus segons l’estructura de fons propis, marge d’explotació, etc, però també segons la informació financera que s’aporta, com una bona auditoria. És a dir, que el sector financer demana professionalitat als empresaris i aquests han de fer els deures: augmentar la massa crítica, créixer amb fusions i aliances en el sector, internacionalitzar-se, en fi crear empreses més grans, més pimes i menys micropimes, però també fent aportacions de capital a les empreses, per no dependre tant de l ‘endeutament bancari.
Després, en el col•loqui molts petits empresaris varen queixar-se que hi havia poc crèdit i car, i a més amb garanties personals, cosa que fins fa poc no se’ls havia sol•licitat.

En aquell moment vaig pensar que aquest camí, en el nostre cas particular, ja l’havíem fet. Per la nova màquina de paper a LC Paper vàrem buscar nous socis per créixer i invertir. Durant tot el procés que va durar la inversió, del 2006 al 2008, no hi va haver problemes amb el finançament, els fons ICO i ICF varen ser suficients i les relacions amb el sector financer varen ser molt cordials. Enguany ja començo a entendre als petits empresaris que es queixen dels bancs: han donat una altra volta a la clau i de mig punt en mig punt, arriben a demanar uns diferencials d’escàndol. Primer ells i, si en queda, per les empreses i pels particulars.

A dia d’avui l’euribor a tres mesos està per sota el 0,9%. Doncs la banca pretén cobrar almenys un 4% !. Aquest no és per definició un tipus alt, però si que ho és el diferencial. Si puja l’euribor, cosa que està a la cantonada, el diferencial es cronificarà i costarà déu i ajuda tornar a uns tipus raonables. Sembla que el sector financer ha decidit que si no hi ha grans operacions immobiliàries a finançar, ni operacions extraordinàries, s’han de guanyar les garrofes amb les empreses de tota la vida, les que fan la viu viu, i per tant se les ha d’exprimir. És a dir, es vol guanyar el mateix que abans, però amb les operacions comercials, el descompte comercial, les pòlisses de crèdit.
Això si en troben, clar, que al pas que anem, no quedaran ni empreses ni particulars per passar per guixeta.

dijous, 20 d’agost del 2009

Onada de calor



Mentre esperem que entri la tramuntana i ens tregui del damunt aquesta xafogor, deambulem com ànimes en pena a la recerca d’un lloc fresc, inexistent en plena canícula. Ens salva de les hores més feixugues l’aire condicionat dels bars, de les oficines, de les cases i els ventiladors i perquè no, els soferts clàssics ventalls.

A començaments d’estiu a casa vaig rebre una carta amb consells per fer front a la calor i un vano. Qui l’arreplega primer s’hi venta i de passada remira els dibuixets. Aquest divertit i instructiu vano forma part de la campanya de sensibilització del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, sobretot per la gent gran i la mainada: beure molta aigua, refrescar-se sovint, evitar sortir al migdia, abaixar les persianes, tot un reguitzell de consells per evitar el cop de calor i la deshidratació. I si a casa no es te aire condicionat, passar com a mínim dues hores al dia en llocs climatitzats i cita, els centres comercials, els casals i els cinemes.

De fet, per poc que us hi fixeu, veureu gent gran asseguda a l’estació de Renfe, al Carrefour i en general a tots aquests espais on han situat un banc estratègic i no s'ha de consumir. A Girona alguns d’aquests espais són públics, com la Casa de Cultura, les Biblioteques i els Centres Cívics. A Sarrià de Ter, l’espai que l’Ajuntament aconsella és el Coro, el casal per la gent gran del carrer Major, obert per regla general totes les tardes, de tres a set. Ara, però, ha coincidit l’onada de calor amb el període de vacances de les persones que s’encarreguen habitualment i està tancat. .

No s’ha trobat com fer el relleu, ni que sigui per oferir aquest espai gratuït pel descans en les hores de més calor, tal com aconsella el Departament de Salut, ni molt menys obrir-lo al matí, de manera extraordinària, com preveia l'Ajuntament en la carta adreçada a tots els veïns i veïnes. Gestionar-ho no sembla, a priori, tan complicat: si no es pot oferir servei de bar, es posen màquines de vending, si no hi ha la persona de manteniment, es contracta una empresa de neteja, si no hi ha un responsable per obrir i tancar el local i posar i treure l’alarma, es demana a la policia o a personal de confiança de l’ajuntament o per què no, algun regidor o regidora, per exemple.

És com si un servei com la piscina, propi de l’estiu, es tanqués perquè falta el socorrista. Tothom es queixaria. Doncs un servei preparat per la gent gran, tampoc ha de fallar i s’ha de fer l'impossible per tenir-lo obert. Demanem serveis de ciutat i quan els tenim no els aprofitem.

Aviat entrarà la tramuntana i ens oblidarem d’aquesta calor que no ens deixa dormir. Torno a llegir el vano: “obriu les persianes durant la nit”. Res, ni un bri d’aire.

dimarts, 18 d’agost del 2009

Okupes al carrer



Al meu carrer, uns nois i noies han okupat una casa. A la porta, un cartell avisa que sempre hi habita algú i per fer-los fóra necessiten una ordre judicial. La casa és davant per davant la casa familiar on viu la Nuri Pórtules i els okupes són també amics de cal Rusc, del Pont Major. El barri està força entretingut amb les seves anades i vingudes, els lladrucs del gos, la furgoneta, les pancartes a favor de la llibertat de la Nuri....

La casa havia estat llogada fins que el propietari va presentar un projecte per fer-la nova de cap a peus. Però les actuals circumstàncies econòmiques han fet inviable el projecte i s’ho ha rumiat. Si volgués ara llogar l’habitatge tampoc li donarien el permís d’habitabilitat sense fer-hi reformes. Mentre, en caducar la llicència, l’Ajuntament l’ha obligat a treure el gruix de vorera que havia fet per les obres i els pals per salvar la línia elèctrica. El propietari, força empipat amb els nous inquilins, va decidir que el millor lloc per deixar la runa de la vorera era en el pati de la finca, on ja hi havia restes d’un altre enderroc. Una noia okupa va increpar al transportista: “per què deixes això en el meu pati?”, fent-se seva la propietat okupada... Tres o quatre tomateres treuen el cap en un petit hort que ara ha quedat reduït per la runa. No tenen llum, ja que el truc que havien fet a casa la veïna va ser descobert i ara s’il•luminen amb bombones de camping-gas.

A la mateixa porta també hi llegim l’article de la Constitució pel qual els ciutadans tenim dret a un habitatge digne. Fins aquí res a dir, el moviment okupa no ha nascut avui, ni tampoc el llibertari, tal com es defineixen els nois i noies anti-sistema que acompanyen la Nuri en la seva reivindicació. Hi ha prou literatura al respecte per saber tot com acaba.
De totes maneres, una cosa és el judici a la Nuri, una causa injusta i poc fonamentada que mereix s’acabi sense pena i un altre aquest serial de prendre el que un no s’ha guanyat, com voler calçar-se de gratis sense passar per caixa. La causa a favor de l’absolució de la Nuri és una causa a defensar. La resta una presa de pèl.

I el dret a l’habitatge de tot espanyol, ja que es cita la Constitució Espanyola, xoca contra el dret a la propietat que també garanteix la mateixa Constitució. Aquesta setmana, en un edifici de la família del meu pare, que havia estat una antiga oficina i que està inacabat i totalment inhabitable, ha merescut la visita d’un okupa que ens ha entretingut una mica. Primer va trencar un vidre, tot aixecant una persiana i va fer una visita a l’immoble. Després que ens avisés una veïna i que el paleta hi aixequés un mur, va intentar en un parell d’ocasions forçar la persiana, insistint.
No és que hagi molestat, tot és feina. Un dia aixeques reixes pels lladres, un altre un mur pels okupes, un altre neteges les pintades en contra la policia o a favor del moviment llibertari....
Si no fos perquè fa temps que aquesta cançó sona i li conec la tonada, encara me la creuria.

dilluns, 17 d’agost del 2009

Ferragosto a Camprodon



Per la Mare de Déu d’agost a Camprodon fan el ple. Com a tots els pobles turístics, hi ha molta gent del país, passejant, mirant molt i gastant poquet. Coincidint amb el pic de l’època estival, el casal programa les millors pel•lícules de l’any i el Grup de Muntanya vall de Camprodon excursions organitzades per tots nivells, així tothom s’assegura el públic.
L’excursió clàssica de Camprodon és la travessa d’Ulldeter a Núria, de dificultat mitjana. El Grup Muntanya la va preveure pel diumenge anterior, però el mal temps va obligar a suspendre-la. Aquest cap de setmana ha fet el temps ideal, sol, bona visibilitat, sense témer per les tempestes de mitja tarda....no hi havia cap excusa.

A les set del matí començàvem a pujar al refugi d’Ulldeter, després el coll de la Marrana i la pujada, dolorosa, interminable, fins la barraca de Tirapits. No havíem esmorzat i ja havíem fet mil metres. Darrera Tirapits, el premi: la vista excepcional del circ de Carançà, amb els llacs, la vegetació feréstega, un plaer. Vaig agrair a en Toni Suriñach la felicitació: no tothom arriba a veure aquest espectacle!
Quan jo enfilava Noucreus alguns ja eren a Núria. El grup d’enderrerits varem poder gaudir del paisatge sense pressa, tot té la seva compensació. Aquest cop no en vaig atrevir a baixar per la tartera, sinó xino xano pel camí. Al davant, vas veient cop Núria s’acosta, però no a la velocitat que tu voldries. Una vegada a Núria, ens varem confondre amb la multitud que havia pujat amb el cremallera. Però també hi ha moviment pel camí de Ribes: els més valents, han baixat de Núria a Queralbs i ens hem retrobat dalt del tren.

A Camprodon, un grupet hem celebrat l’excursió amb cava. Petita tertúlia política amb en Toni Suriñach, constructor jubilat de Camprodon, Quim Curbet, editor de Girona, Quim Bruna, catedràtic de matemàtiques a la UAB, Joan Móra, empresari, president de CiU a Mataró, en Joan Vila i el meu nebot, en Pau.
Ja a casa, en Joan ha muntat el vídeo de l’excursió i l’ha penjat al web de totes les seves excursions. www.youtube.com/joanvilallanars. Ha valgut la pena.

dissabte, 15 d’agost del 2009

L'Emergent



Joan Masdéu a Sarrià de Ter, el 19 de juliol. Foto de Roger Casero

Des que va començar a emetre la cançó d’estiu de TV3, amb la participació d’alguns iaios del casal rock, que el cantant em sonava, però no l’identificava. En l’entrevista de Sies.TV, en Joan Masdéu comenta que desapareix el grup Wiskhn’s i inicia una carrera en solitari. En Joan Masdéu va actuar a Sarrià de Ter el 19 de juliol dins del festival Emergent que organitzen conjuntament el Consell Comarcal del Gironès amb alguns ajuntaments de la comarca i te com a lema “les arts escèniques a la plaça del poble”, una proposta refrescant a l’aire lliure. Aquesta ha estat la cinquena edició i la segona que es fa a Sarrià de Ter. A més de Joan Masdéu, vaig trobar interessants les actuacions de la cantautora Bikimel i la delirant “sobreactuació” de Andrea Zayas.
A Sarrià de Ter, no es va fer en la plaça del poble sinó en el carrer Major, davant de l’Ajuntament. La dinàmica del festival, d’anar enllaçant una actuació rere l’altre fa que s’habilitin dos escenaris, però en ser el carrer estret no poden ser de costat, sinó un a cada cap, amb la qual cosa, el públic s’ha de girar constantment. El concert de Joan Masdéu va coincidir amb l’escenari més a prop del bar i tot estava un pèl massa junt, cosa que feia que no se’l sentís amb prou claredat. Però coincideixo amb el què va dir al començament: “benvingudes siguin les actuacions en directe i a l’aire lliure”. L’estiu a la fresca!

Pd. En Roger Casero ha penjat en el seu facebook, les fotos que va fer del festival.

Tot passejant amb l'Ivan


una foto d'arxiu de l'Ivan a la vall de la riera Xuncla.

El divendres per la tarda vaig quedar amb el biòleg Ivan Bustamante per anar a donar una ullada a les destrosses de la riera Xuncla. Feia dies que l’havia trucat i fins ahir no va lliurar per venir a Sarrià de Ter. L’Ivan és qui millor coneix la vall de Rimau, o de la Xuncla com l’anomenem en el seu tram baix. L’estudi de la vegetació de tota la vall va ser el seu treball de fi de carrera i el disseny dels itineraris de la Ruta dels Molins és obra seva. A més, en la major part de les al•legacions que l’Ajuntament de Sarrià de Ter ha presentat contra el pas del TAV i també per la Xarxa Natura 2000, hi ha la seva empremta d’expert. Encara no fa gaire, en una al•legació contra la línia del tren de mercaderies, es va aprofitar part dels seus raonaments tècnics. Per alguns de nosaltres, l’Ivan ha estat sempre un puntal, a més d’un bon company i col•laborador de la revista Parlem de Sarrià. Jo almenys li dec el poc que sé de natura.

Al peu de la font de la riera, va exclamar: “serà que no ho vàrem dir”, fent referència a les múltiples ocasions en què vàrem preveure que les obres podien assecar la font. La “guerra” contra el pas del TAV per Sarrià de Ter arranca de l’any 1996 i sempre vàrem denunciar la fragilitat i l’alt valor d’aquest ecosistema, per altra banda, força desconegut per els naturalistes de Girona, que sempre miren cap a Sant Daniel.
Després cap a can Rovira. Ara, amb els nous inquilins pots travessar sense que et bordin. D’haver estat més amables temps enrere, hauríem fet passar l’itinerari de la ruta dels molins, per aquest camí i no pel de dalt, com es fa ara. A dreta i esquerra es veuen els pins malalts, alguns ja ben secs. Anàvem caminant i observant l’altre costat, can Camós, il•luminat pel sol de la tarda. També parlàvem de la direcció de la pedregada del mes de juliol. Li vaig comentar que la tempesta provenia de la banda de Banyoles i havia abastat tota la plana de Sarrià. “Però als carrers no hi ha pins, em va dir, sorneguer”. Home, hi ha els de can Xargay i estan intactes. La direcció de la pedregada va ser fatal per la muntanya de can Marieta i can Rovira, el vessant de cara nordest va rebre tot l’impacte.

Ja dins la boscúria vàrem trobar un nou forn. A can Rovira hi va haver una certa activitat artesanal de cuita de teules i hi ha un forn amb restes d’haver-hi cuit vidre. Amb aquest tercer forn, el nostre interès va anar en augment per esbrinar si havia estat important o no. En Javier Anton Pelayo, en el seu llibre sobre Sarrià de Ter, esmenta que aquesta activitat data del S.XIV.
A can Xuncla, vàrem parlar amb un noi okupa sobre el risc d’incendi per la sequedat dels pins i sobre una possible evacuació. Com que coneixia el pas de la riera que el portaria, en cas de perill, a l’altra banda de la muntanya, a can Mates i a l’escola, ho vàrem deixar córrer. Des del collet, vàrem observar la muntanya de la Vileta, esplendorosa, verda, sense cap resta d’haver patit la pedregada. Aquí és on surten els meus dubtes. Ni que la pedregada hagués estat dirigida per GPS, ja que des d’aquí, cap a can Bellvitge tot està ufanós, la molsa i el llistó encara verds, la terra una mica humida. Però l’Ivan tampoc s’atreveix a fer conjectures. “Si ha baixat el nivell freàtic, aquests tipus d’arbres aguanten molt be la sequera i no es veurà fins d’aquí uns anys. A més, la vegetació canviarà, els pins no tornaran a créixer, guanyarà l’alzinar”. No és gaire amant dels pins l’Ivan, i menys dels que en el seu dia es varen plantar, com les grans extensions de les Guilleries i del Montgri, que també estan malalts.

Des de can Xuncla, vèiem bé la pineda de sota l’església, amb alguns arbres torrats. És de pi pinastre, un pi que s’associa a les rouredes, de millor qualitat, que viu molts anys. Ja a can Marieta, es va espantar en veure aquella extensió d’arbres, gairebé morts. El petit pi blanc de l’entrada a la casa va servir per fer un examen de les ferides. El pi blanc és més flexible, i amb la tempesta, de vent i pedra, es devia bellugar més que el pi pinyoner, més rígid. Però els pins blancs de la zona també estan tocats, menys, però també han rebut. Algunes de les ferides s’estaven cicatritzant per la saba del mateix arbre, però les branques que s’assequen van guanyant terreny. Per l’any vinent, es veurà si algun d’aquests arbres sobreviu. Si ara plogués tindrien més possibilitats, ja que podrien destinar energies a curar les ferides i no a resistir la sequera.

Ja cap al final del recorregut, davant la muntanya que dóna al polígon Xuncla, es veien aquí i allà alguns arbres secs. Ni de bon tros com a la muntanya de can Marieta. El comentari de l’Ivan va ser esfereïdor: “Si són pins malalts per haver rebut la pedregada, es moriran. Però si el fong s’està escampant, serà una epidèmia que pot acabar amb tots els pins de la zona”. Caram, si jo vaig crear alarma per què em sembla que els pins de la muntanya de can Marieta s’han assecat a una velocitat espaterrant, l’Ivan prediu una possible mortaldat de pins que fa basarda.

Canviarà la vegetació de la zona, ves quin remei. L’Ivan, per tranquil•litzar-me, em va dir que de tant en tant tornarà per la zona i vigilarà l’evolució. Quan ens varem acomiadar, al pont de darrera del molí, el rodamón que havia escampat totes les seves andròmines per aquells rodals havia acabat de rentar la roba i seia, descansant, custodiant les seves pertinences en un carret de supermercat. Prop d’allà, els d’Adif han portat més maquinària,i ja amplien la seva zona d’actuació. Pel nostre costat va passar la màquina que diu que serveix per escombrar.

Oi tant que s’hi ha d’anar sovint. Tenim la muntanya assecant-se i la riera en obres. Res de descansar.

dijous, 13 d’agost del 2009

Els pins i els arbres



A la gent de Barcelona, els de per aquí els anomenem pixapins. Coneixen els pins i les demés espècies són arbres, en general. En el meu cas, la meva cultura sobre el món vegetal és més aviat escassa, però encara distingeixo un pi pinyoner d’un pi bord.

En el blog del primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Sarrià de Ter, Sr. Lluís Aymerich, m’acusa de ser una veu inexperta i malintencionada, de no tenir coneixements medioambientals i de provocar alarma. Segueixo per tant la polèmica en el meu blog, ja que el de Lluís Aymerich no te activada la funció dels comentaris, com molt bé deu saber el seu propietari.

La nota del PSC referent a la sequedat dels pins, que va enviar el portaveu i cap del grup municipal Roger Casero era molt prudent i demanava s’investigués la causa de la sobtada mortaldat dels pins a la muntanya de can Marieta, com també recordava que la font del molí d’en Xuncla s’assecat. Per tant, l’alarmisme a que fa referència el primer tinent d’alcalde, ara alcalde accidental, es deu al que jo he dit en el meu blog, en particular als articles “Sequedat alarmant” i a “La terra es queixa”.
Mal li pesi, el que he dit allà ho mantinc. Clar, que amb les aportacions fetes pels tècnics, ara podem conèixer les causes que l’han originat. Pel que sembla, la pedregada dels dies 4 i 5 de juliol, va ferir als pins, sobretot els pins pinyoners perquè tenen una capçada més ampla. En coincidir amb l’entrada de l’estiu, quan els arbres pateixen per estrès hídric, les ferides s’han infectat, han creat un fong i els estant assecant.

Quan vaig començar a voltar per la muntanya, en Sebastià Aymerich de can Camós, ja em va dir que allò era causa de la pedregada. Però li vaig comentar que trobava estrany que no n’hi hagués pins malmesos per l’altra banda de la vall, la muntanya de Sarrià de Dalt, per la muntanya Guilana, Muntagut, i per la banda de Girona, can Camaret o Montjuic. Recordo molt bé la pedregada del dissabte 4 de juliol. Tancada a casa em va semblar que les claraboies no resistirien aquell atac. Quan va passar la tempesta, la visió dels horts era desoladora, tot malmès i aixafat. Més tard, quan vaig anar a Girona, a l’aparcament de l’entrada, els bombers tallaven el plàtan que havia caigut sobre una furgoneta, partint-la per la meitat. Per tant, la pedregada havia afectat una àrea més gran i no només es cenyia a la muntanya de can Marieta. Curiosament, unes metres enllà a can Xuncla i a can Bellvitge tot segueix com sempre.

Ara bé, si vas observant amb detall, en totes les zones comences a veure arbres malats: els pins de dins el pati de l’escola, alguns del Pi de la Bateria, alguns de la pineda de sota l’església de Sarrià de Dalt, i per la banda de Girona, hi ha un pati a can Camaret amb tots els pins tocats.L’abast de la pedregada és per tant més general, però molt més virulent pel que fa a la muntanya de can Marieta.

Com molt bé em va comentar ahir en Raimon Cros, el qual habitualment fa un recorregut per anar a treballar similar al meu, hi ha una zona de Serinyà, on també es veuen molts arbres assecant-se. Però no estan torrats com els de Sarrià de Ter.

He anat força sovint aquests dies a la muntanya de can Marieta. La trobo molt més eixuta que d’altres estius, que pateix més. Clar, que no es tracta d’una observació empírica, per no haver recollit dades anteriorment, sinó només d’una sensació. I si abans he dit que mantenia tot el que he dit ens els anteriors post, és perquè em sembla que tot lliga. És a dir, que els arbres de la muntanya de can Marieta s’estan assecant més depresa que els d’altres zones perquè pateixen un doble estrès: la sequera ambiental, pròpia de l’estiu, i la sequedat per la baixada del nivell freàtic. És una hipòtesi que no s’ha de descartar i seguir observant. A la tardor, amb les pluges, veurem si es refà la vegetació.
Per altra banda, el risc d’incendi es manté i s’agreuja a mesura que els arbres moren. Per tant, la feina de l’Ajuntament és la d’advertir als Bombers, als propietaris i habitants dels masos de la zona, i estar alerta. Això no es crear alarmisme, és veure la feina i prou.

Pel que es refereix a l’activitat d’ ADIF al municipi, també s’ha d’estar alerta. Tots sabem que ens varen engaltar els dos pous d’emergència i el túnel del mas Boscosa sense que abans, ens els estudis previs, sortissin enlloc. Encara que ara hi hagi un projecte encarregat a l’arquitecta Mercè Corominas per refer la plaça de can Nadal, no deixa de ser un nyap, una chapussa, com diu el grafiti del costat. Des que remenen dins del túnel del Mas Boscosa, de moment s’ha assecat la font del molí i deixem que la terra parli, a veure què més haurà afectat amb el temps. I ara comencen a foradar el pou del molí d’en Xuncla.
Mengem pols grisa per tot arreu, al Pla dels Vinyers i a l’Avinguda de França n’estan ben tips. I tot plegat, a canvi de què. Veurem alguna compensació?

Lamento haver destorbat la placidesa del mandat de l’alcalde accidental, Sr. Lluís Aymerich, però com que la feina no em permet enguany fer vacances, segueixo de guàrdia. Si vol fer alguna aportació o algun comentari, ja sap, el meu blog és obert a tothom.

dimarts, 11 d’agost del 2009

Fascinació per Grècia



La reproducció de l’estàtua coneguda com l’Esculapi d’Empúries inicia l’exposició “Fascinació per Grècia” que es pot veure fins el 30 d’aquest mes al Museu d’Art de Girona. La restauració de l’estàtua que es va trobar l’any 1909 a Empúries l’hi ha canviat la fesomia, de manera que el cartell publicitari “Empúries, la ciutat grega de la Costa Brava” ja és una relíquia. Amb els dos braços recuperats, alguns experts dubten que es tracti del déu de la medicina i aposten per Serapis, el déu oracular, curatiu i patró de la navegació.

L’exposició segueix el fil del poema de Kavafis, Ítaca, (conegut per la majoria per la cançó de Lluís Llach) i ens mostra la influència que Grècia va tenir en alguns artistes dels segles XIX i XX, des del neoclàssics, modernistes, noucentistes fins alguns contemporanis: quadres, escultures, dibuixos, ex-libris, joies, tot un món elaborat per autors coneguts com Fidel Aguilar, Joaquim Torres- Garcia, Rafael Masó, Damià Campeny, Lluís Masriera i d’altres desconeguts pels profans, com Miquel Carbonell i Selva, que va pintar la poetessa Safo a punt de tirar-se en un precipici, una obra del Museo del Prado, la primera vegada que es pot veure a Catalunya, tal com ens explica el director del Museu d'Art, Josep M.Trullen en el vídeo de Sies.tv.

També es troba la col•lecció de llibres clàssics traduïts per la fundació Bernat Metge, iniciada per Francesc Cambó i continuada per la seva filla Helèna, o les traduccions de Kavafis fetes per Carles Riba. Al final del recorregut, unes imatges de l’illa d’Itaca, amb una breu referència al poema: “Itaca t’ha donat el bell viatge. Sense ella no hauries sortit. I si la trobes pobre, no és que Itaca t’hagi enganyat. Savi com bé t’has fet, sabràs el que volen dir les Itaques...”

Baltasar Porcel, en el seu llibre “Ulisses a alta mar” emprèn un viatge que segueix el mateix periple mediterrani que Homer relata a la Odissea. El vell Arrom (el mateix cínic Baltasar) i la jove Gabriela també s’embarquen en un vaixell que anomenen Omer, “de Djerba a les illes Eòliques, les esculloses boques de Bonifaci, la costa napolitana, Sicília, la mar dels peixos, els illots de les Galli on s’arrapen les Sirenes, l’estret de Messina, la mar jònica per guanyar Ítaca”. La parella no desembarca a Ítaca, el final del trajecte. Una trucada retorna al protagonista a la casa familiar a l’illa de Mallorca i Gabriela se’n va.
És interessant la reflexió final de Baltasar Porcel: “el viatge d’Ulisses és, en realitat, el record d’un viatge, en l’interior del qual estira un altre record: el de la pàtria absent. Ulisses prové de la memòria de les seves gestes i va cap a la memòria d’Ítaca, el seu bressol”. Grècia, sempre ha fascinat als mediterranis.

divendres, 7 d’agost del 2009

La terra es queixa




els pins prop de can Marieta

Avui m’he acostat a la vall de la riera Xuncla per veure amb més detall fins on es veuen els pins secs. Per la banda de Sarrià de Ter, tot el vessant de can Marieta i de can Rovira està afectat. La visió des de can Camós és desoladora. Per la banda de Girona, la muntanya coneguda com la Costa Bruta i que arriba fins la riera Bullidors, també té alguns arbres afectats, principalment els que coronen les parts més altes de la muntanya, pins pinyoners i pins blancs. La terra es veu eixuta, la molsa, present en la de cara nord, es va assecant.
És possible i probable que els treballs d’excavació del túnel d’emergència del TAV al Mas Boscosa hagin obert una via d’aigua i aquesta hagi buidat el nivell freàtic de la muntanya. No estic dient cap bajanada, és una hipòtesis a tenir en compte. Les muntanyes són com esponges, contenidors d’aigua. La vall de la riera Xuncla és humida, recull l’aigua dels contraforts de Rocacorba, una zona poc habitada i de molta pluviositat. És probable que la sortida natural de l’aigua de la muntanya fos la de la font del molí, tothom apreciava aquella aigua que els anàlisis donaven com a potable, justet, però que es podia beure. Primer ha estat la font i ara, els pins, els arbres que tenen les arrels més superficials. Veient el rastre dels arbres secs podem veure d’on provenia l’aigua de la font. La mateixa terra ens dóna la pista.

Si els enginyers de camins d’Adif donen més detalls, per exemple, de quan varen començar a extreure aigua de dins el túnel, tal com alguns veïns han vist, començarem a lligar caps. De moment, tothom treballa en la superfície, però la resposta és dins del túnel.

Ara tenim un altre problema greu: el risc d’incendi en una època d’altes temperatures. Cal advertir als propietaris i als habitants de les cases de la vall, (can marieta, can Rovira, cal Cisteller, can Xuncla, can Camós) que estan exposats a un perill important. La vall és un cul de sac, si es declara un incendi en aquest sector només podran fugir a peu travessant la riera. L’única via d’accés pels bombers és la carretera de Sarrià de Dalt a Sant Medir. Les altres vies són molt curtes, de poc recorregut.
Ens consta que des de l’Ajuntament s’ha avisat a Medi Natural i ja han fet una inspecció. Però els agents forestals hauran de muntar un punt de vigia en aquesta zona, ans no es decideixi com actuar. Si la causa és el descens de les reserves d’aigua, una vegada es tapi, amb el temps es podrà recuperar. Els pins s’hauran de talar i deixar creixi una altra vegetació més adaptada al sòl sec.
A finals de maig, amb els pares i nens de l’escola vàrem fer una visita guiada a la vall. Podeu veure la frondositat i l’abundància d’aigua d’aquesta zona en les fotos de la galeria fotogràfica del blog de l’Ampa CEIP Montserrat. Llavors la font del molí encara rajava. El guardià de la font, l’arbre de tres troncs (dos verns i un freixe) que s’alça al costat de la font no ha pogut veure com uns homes esbudellen les entranyes de la terra.



la font del molí d'en Xuncla, eixuta

dijous, 6 d’agost del 2009

La maleta mexicana



L’exposició conjunta dels fotògrafs Robert Capa i Gerda Taro al Mnac que es pot veure fins el 27 de setembre presenta algunes de les fotografies fins ara inèdites que es varen trobar l’any 2007 a Mèxic.

Robert Capa, pseudònim de l’hongarès Endre Friedmann i la seva companya sentimental Gerta Pohorylle, coneguda per Gerda Taro varen cobrir diversos fets de la Guerra Civil espanyola per encàrrec de revistes internacionals, Regards, Vu, Life. La guerra espanyola és la primera que te un seguiment fotogràfic massiu i els diaris i les revistes hi enviaren els seus millors reporters.

Les fotografies d’ambdós també s’havien confós, fins que s’ha establert la màquina i el negatiu amb què treballava cadascun, un de rectangular i un altre de quadrat. Amb tot, les fotos de milicianes de Barcelona de Gerda Taro tenen una mirada femenina, a més d’una estètica molt treballada, dimensionant la figura des de baix, amb el cel de fons, molt proper a les imatges proposades pel realisme soviètic. Taro va morir molt jove, el juliol de 1937 quan cobria la batalla de Brunete, aixafada per un tanc.

De Capa les fotos més interessants són les de la batalla del Segre, algunes trobades en la famosa maleta mexicana però les més popularitzades les dels milicians a Cerro Muriano de Còrdova, sobretot la de la mort d’un milicià, en directe. A més de fotos de la Guerra Civil, es presenten fotos de la invasió japonesa a la Xina el 1938 i fotos de desembarcament de Normandia del dia D, juny del 1944.

Dins de la famosa maleta mexicana hi ha fotos de la batalla del Segre i de l’èxode republicà, que Capa va seguir el gener de 1939 des de Tarragona fins a França. La fotografia que il•lustra aquest post no era dins de la maleta, sinó a l’arxiu de ICP, International Center of Photography, l’arxiu de Robert i el seu germà Cornell Capa. No es mostra en l’exposició sinó en el llibre editat per l’ocasió “Això és la Guerra, Robert Capa en acció”.
El peu de foto diu “Refugiats espanyols a prop de la frontera francesa al nord de Barcelona”. El lloc, no tan anònim, però que ja poca gent pot recordar, és l’entrada de Sarrià de Ter pel pont de l’Aigua. Encara es poden veure es rails del tren petit i la casa que feia cantonada amb l’antic pont (abans que el volessin) i que havia resultat cremada en l’incendi del Carrilet. Tota una troballa.

dimecres, 5 d’agost del 2009

Sequedat alarmant



Molta gent ha observat que els pins de la muntanya de can Marieta s’estan assecant. Aquest no ha estat un any de sequera i enlloc hem vist que els pins pateixin, ans bé han crescut i estan ufanosos.
M’he acostat a la muntanya i els pins ja són gairebé morts, secs fins dalt la copa. La malura afecta a la muntanya de can Marieta, volta direcció Taialà, i també per la muntanya del davant que dóna al polígon Xuncla. Fins el mas Boscosa es veuen alguns arbres afectats.

Fa prop d'un mes es va assecar la font del molí. La raó més plausible és que les obres del túnel del TAV al mas Boscosa han afectat la deu de la font, però semblaven massa llunyanes ja que, sense haver fet cap estudi previ, els responsables d’Adif afirmaven que la font naixia de la mateixa riera.
És probable que la deu provingués de la petita vall entre les dues muntanyes i al estroncar-la també hagin perjudicat la reserva d’aigua de la muntanya de can Marieta. Això ho hauran d’esbrinar els geòlegs i els biòlegs, per veure si es pot reposar el nivell d’aigua de la muntanya. Els pins tenen les arrels molt superficials i la manca d’aigua els afecta més que les alzines amb arrels més profundes.
En qualsevol cas, la muntanya de can Marieta de la vall de la riera Xuncla, és un polvorí. Una guspira des del viaducte de l’autopista i tot cremarà com una teia. Caldrà actuar-hi urgentment.

dimarts, 4 d’agost del 2009

Fiore di Zucca



L’any passat varem comprar a cal Xixo, la botiga veïna que regenta la Pilar i, ara que són vacances, en Quim, una carbassa per fer sopa. Les pipes les varem assecar i en Cecilio ha trobat un racó d’hort on plantar-les. Les plantes de la carbassa i del carbassó són allargasades i s’escampen cor que vols, es barregen entre les mongeteres i les tomateres encara que entre unes i altres hi hagi un bon tros de terra.

El diumenge, ens miràvem el be de déu de carbasses que ja comencen a tenir color, tement ens cansarem de fer-ne sopa. Vèiem també la gran quantitat de flors que quedaven, no sabem si mascle o femella. El badoc del carbassó si que es distingeix bé, la flor femella te un trocet de carbassó, però els de la carbassa encara no li hem trobat el truc.
El cas és que, tot i haver sentit a parlar de la fiore di zucca, una exquisidesa que a Itàlia fa furor, mai l’havia provat. Vaig omplir un cabasset de flor de carbassa, de badocs pels locals, per fer-ne un tast. Els vaig treure el peristil, escaldar amb aigua, enfarinar amb farina barrejada amb llet i fregir amb oli roent; van quedar cruixents i deliciosos, amb aquell gust dolcet que es fonia a la boca.

A Internet he trobat moltes més receptes: fregir-los amb tempura, farcir-los amb mozzarella o amb mascarpone, fregir-los amb ceba i fer-ne una truita...., potser ho provaré amb la flor del carbassó que en tinc alguna d’ullada. Com diuen a Itàlia, bocato di cardinale...

diumenge, 2 d’agost del 2009

Hi ha estalvis que es mengen les tovalles



Aquesta setmana varem assistir a un ple de l’Ajuntament de Sarrià de Ter francament decebedor. Per una banda, l’equip de govern va presentar una altra modificació de crèdit, un pedaç, sense poder presentar el pressupost de l’any 2009, en el mes de juliol!. Rècord en retard.

Per altra, va presentar el conveni per externalitzar el servei de neteja de dos locals municipals, el centre cívic i el pavelló, amb la prevista subrogació del contracte de tres persones, tres senyores que fins ara fan la neteja. Sense més dades, semblaria una millora en la gestió, però una anàlisi més detallada del tema es veu un empitjorament tant en les condicions laborals com en el servei i el cost. El motiu adduït és la coneguda ràtio, un argument que diu que a Sarrià de Ter tenim la ràtio de personal sobre el pressupost més gran de tota la contrada.

Quan aquest equip de govern va començar a manar, va decidir contractar la mare d’un regidor pel manteniment de l’edifici del Coro. No n’hem volgut fer sang, ja que és una persona molt estimada per tots, però aquesta mesura no hauria d’haver causat cap perjudici. Ara bé, a més de l’increment de la famosa ràtio (s’hi ha d’incloure, no?), va treure feina a l’equip de tres netejadores, quedant per tant un sobrant d’hores. Amb la prevista externalització, el cost total de 83.000€ (Iva inclòs) passa a ser un cost fix per l’ajuntament, però el sobrant d’hores passa a ser un regal per l’empresa contractada. Un escreix que l’Ajuntament podia gestionar, fent les substitucions per vacances, per baixes del personal de neteja o bé fent treballs extraordinaris a d’altres equipaments, com solia passar amb el teatre de Sarrià de Dalt.
Però el preu estipulat ( inclou l’Iva) és inferior al preu que solen cobrar per hora de treball aquest tipus d’empreses, la qual cosa significarà que el personal, fins ara adscrit a l’Ajuntament, si feien la feina en set hores l’hauran de fer en quatre, o bé, alguna altra persona d’aquest col•lectiu cobrarà menys del que li pertoca.

I si el regidor de Serveis Públics ara tenia problemes per gestionar aquest equip de treball, que es prepari per gestionar la multiculturalitat. Sembla que la seva experiència en temes de personal és molt migrada i no ens consta hagi treballat en una oficina. No és el mateix un contracte de jardineria, que es fa a l’exterior, que un contracte de neteja d’interiors. Això és molt més delicat.

Tot plegat segueix la línia “estalviadora” de quan l’Ajuntament es va desfer l’equip de Serveis Socials. De fet, el grup municipal del PSC vàrem demanar s’esperessin a prendre aquesta mesura ja que es preveia que es crearia l’àrea del nord del Gironès i per tant es podria fer l’assumpció de tot el servei del Consorci de Benestar Social del Gironès, sense haver d’acomiadar ningú de l’equip propi de l’Ajuntament. Aquesta serà una realitat d’aquí a ben poc, però l’Ajuntament ja ha “amortitzat” les dues places. També, el regidor de joventut s’ha “adonat” que ara no te cap tècnic ni cap administratiu per fer la feina que abans havia fet l’equip de Serveis Socials i va al darrera de crear una plaça, conjuntament amb l’Ajuntament de St. Julià de Ramis, de tècnic de joventut.

Si afilem el llapis, veurem que els estalvis no són tant. En aquest any 2009, s’estalvia la part proporcional del sou d’una persona degradada a auxiliar administrativa i el sou complet de dos tècnics. Per altra part, s’ha de pagar la part de complement salarial d’un tècnic traspassat al Consorci de Benestar Social (durant tres anys), el cost que pertoca pel servei del Consorci (no és gratuït) i l’import de la indemnització per acomiadament d’un altre tècnic. La suma de totes aquestes quantitats ja és l’import del sou de tot un any d’un tècnic. Si més endavant, es contracta a temps parcial un tècnic de joventut, què és el que haurem estalviat, mig sou d’un tècnic?. Més o menys el sobrecost d’haver contractat una persona pel manteniment del Coro, familiar d’un regidor, per més inri.

Per l’any 2010, l’estalvi serà la part de sou de la persona que ara ja és auxiliar administrativa i la indemnització del tècnic. Però el 2010 es preveu posar en marxa la Biblioteca, la qual hauria de tenir previsiblement tres persones, a ser possible una d’elles amb la titulació adequada. Hauria estat fàcil, doncs, destinar una persona de l’equip de Serveis Socials a la Biblioteca, tenint en compte, a més, que l’actual responsable ja pensa en la jubilació. Un problema que s’hauria resolt l’any 2010, només demanant complicitat i adaptació al personal a les circumstàncies econòmiques actuals, s’ha volgut resoldre aquest any de males maneres i amb calçador. Què n’hem tret?. Doncs perdre coneixement, perdre dues persones valuoses que coneixien molt bé la seva feina i la gent del poble i posar mala maror en el personal que treballa a l’Ajuntament.

Només vigilant cobrir les places per la dinàmica del col•lectiu, sense contractar a ningú més, es pot estalviar més. Això és de calaix. En les empreses de serveis, tal com un ajuntament, la millor manera d’incrementar la productivitat és l’augment de grandària. És a dir, l’augment de feina i volum per cada persona. També fent complir l’horari i això ho dic sobretot pel secretari-interventor que gaudeix d’un estàtus especial que no li correspon. És funcionari, no regidor.

Els serveis s’han de prestar, per tant no es pot aprimar la plantilla. El que si es pot fer i aquí està bé seguir els contactes amb l’ajuntament veí, és compartir els serveis. La idea del tècnic de Joventut és bona (es podia haver fet abans, haver-se espavilat i així mantenir la persona que ja teníem), però també pot valer per Serveis Tècnics (ara, francament amb molta menys feina que abans), Cultura, Promoció Econòmica, Esports i, s’ha de tornar a intentar, la Policia.

Ara, amb el que s’ha fet, els estalvis s’han menjat les tovalles. Hem perdut persones properes,hem perdut coneixmenet, i hauríem estalviat el mateix import si s’hagués esperat a l’entrada en servei de la Biblioteca, que resoldria part del problema tant de les netejadores com part de l’encaix dels Serveis Socials amb el Consorci. Però no sembla que en aquest ajuntament es tingui clar que una administració pública no és una empresa qualsevol, que no si valen els criteris econòmics que apliquen algunes empreses, ja que no hi ha una baixada de comandes, ans al contrari, hi ha augment de feina i de demanda social.

Una administració pública ha de ser responsable socialment i ha de vetllar per les persones que te al seu càrrec i que ha contractat, de la mateixa manera que ha de vetllar per la qualitat dels serveis que ofereix. I a més, qui pren les decisions ha de saber que no juga amb places, (la famosa amortització de llocs de treball per la encara més famosa i falsa ràtio), que no juga amb un cost salarial, sinó que està jugant amb persones. Aquest equip de govern ha demostrat tenir poca sensibilitat, poca cultura econòmica, poc coneixement de gestió de personal i
de gestió empresarial, ser molt demagog i molt de dretes.

dissabte, 1 d’agost del 2009

Memento Park



El monument en honor als brigadistes hongaresos en la Guerra Civil Espanyola

Els hongaresos, després de desfer-se dels lligams amb el bloc soviètic, un procés que es va iniciar la tardor de l’any 1989, es varen plantejar on col•locar els múltiples monuments que “decoraven” els parcs públics, en honor a l’amistat dels pobles comunistes. És una polèmica que a casa nostra encara dura, la de si s’han d’enretirar o no els símbols franquistes i, malgrat que molts ho tenim clar- la gallina a l’olla o al museu- d’altres malden perquè quedin en els vials públics.
A Budapest varen decidir crear un parc específic per custodiar o més aviat emmagatzemar les relíquies del passat, els monuments a Lenin, Marx, Engels, Dimitrov, o Bela Kun, l’heroi de la revolució de 1919. El parc es troba al districte de Buda Sud, ben allunyat. S’hi accedeix a través d’una porta de rajols, semblant a un decorat, on han situat una rèplica de les famoses botes de Lenin, el que va quedar després que s’enderroqués l’any 1959 l’ estàtua de 8 metres.
El parc es visita en un no res, tot passejant. Em vaig fer una foto als peus de la gegantina estàtua del Llibertador, un monstre de més de sis metres que simbolitza el soldat soviètic llibertador. Originàriament es trobava dalt del món Gellert, des d’on es domina tot Budapest. De totes les estàtues que s’hi troben, jo hauria indultat el monument en honor als soldats hongaresos que varen formar part de la brigada internacional durant la Guerra Civil Espanyola, Almenys encara es pot visitar.
L’arquitecte Ákos Eleöd, autor del projecte del parc va dir: “Aquest parc presenta el tema de la dictadura, però en quant ja se’ns permet pronunciar-lo o expressar-lo per escrit o per medi de l’arquitectura, ja presenta la democràcia. Només la democràcia ens deixa pensar en la dictadura, en la democràcia o en qualsevol altra cosa”.