dilluns, 28 d’abril del 2008

Yume



La Nobuko Kihira m’ha enviat aquesta foto dels cirerers florits des del Japó. Mentre aquí celebrem el nostre Sant Jordi, la nostra festa de l’amor i l’amistat, allà els enamorats es petonegen sota la pluja de pètals rosats de la flor del cirerer.
La Nobuko em va ensenyar una part del Japó ara fa cinc anys, quan la vaig acompanyar amb en Gustau Carbó Berthold a veure els wasi, els tallers on es fa paper a ma.
Ara ella hi ha tornat, com cada any, per veure la seva família, els seus amics, mantenir les seves arrels i aprofundir en la seva cultura.

Un dels llibres que em vaig regalar per aquest St. Jordi ha estat Yume de Josep Ma. Navarro Santaeulàlia. En Santaeulàlia és un apassionat del Japó, retratat admirablement en el seu llibre Pagodes i Gratacels i en la traducció de haikús d’autors clàssics Marea baixa, haikús de primavera i d’estiu .En aquest darrer llibre sembla que l’encant s’hagi trencat en algun lloc, i el somni (Yume en japonès) s’ha esvaït. Parla dels haikús que l’eixelebrat Jan escriu a la seva estimada japonesa, poemets d'amor que li envia per SMS, quan els haikús mai han celebrat l’amor sinó la natura. No sembla que l’entusiasmi Tòquio, la ciutat bigarrada i desmesurada, i parla poc del paisatge japonès, havent fet només una excursió a un ryokan de les muntanyes.
Al hanami, la pluja de pètals dels cirerers, el descriu com una excusa per beure sake amb grups d’amics sota els cirerers, cridant Kiree, (oh, que maco).., sembla que el Japò aquesta vegada no ha captivat el personatge el qual fa mans i mànigues per emportar-se l’enamoradís Jan cap a Barcelona.
Moshi, Moshi Josep Ma.? Que et deu haver passat?

El poeta ens regala aquest bell poema,

Diuen que els somnis
mai es poden tocar,
¿com és que avui
t’he tingut als meus braços?

I el protagonista es pregunta si les japoneses tenen somnis o només tenen son.
Moshi, Moshi, Josep Ma?

dimarts, 22 d’abril del 2008

Un quadre de Francesc Gimeno




La curiositat per tornar a veure aquest quadre em va fer pujar al Museu d’Art de Girona per veure l’exposició Francesc Gimeno i els paisatgistes del Montgri . En un reportatge de l’exposició a la sies.tv, on s’entrevistava a la comissària Mariona Sugranyes, el quadre apareix al seu darrera, juntament amb d’altres de Girona. El gruix de l’exposició és la col·lecció dels quadres de les poblacions empordaneses que Francesc Gimeno va capturar amb la seva paleta, Torroella, Verges, Bellcaire, les cales de la Costa Brava, a Begur o LLançà. Francesc Gimeno, nascut a Tortosa el 1858 va arribar el 1887 a Torroella de Montgrí de la ma dels pintors Ramon Call i Modest Urgell i va quedar captivat del paisatge empordanès i de Caterina Massaguer, amb qui es va casar un any més tard. A partir de 1915, es dedica del tot a la pintura i fa contínues excursions per l’Empordà. El 1916 treballa a Girona en un conjunt de teles en particular de la que anomena “Pedret”, però que en realitat es tracta del Pont Major.
Sembla que el clima humit de Girona no l’aprovava i per això les peces mostren els cels grisosos. Parlant de la tela Pedret, “de traç ràpid; en ella es fàcil intuir la humitat de les cases, a les pedres i la fugacitat del pas dels vianants que transiten per aquest pont de Girona, i dels carros que podem veure al fons mig desdibuixats. Som davant una composició feta de taques de colors grisoses i terroses molt propera a un postimpressionisme, propi d’un Vincent Van Gogh”.
Francesc Gimeno va morir a Barcelona el 1927, i se’l considera un artista maleït, ja que en la seva vida no se li va reconèixer prou el seu treball, fins el punt que la primera exposició antològica feta per una institució pública fou la del MNAC de la primavera del 2006.

El quadre Pedret (millor Pont Major) pertanyia a Montserrat Isern, de Banyoles, propietària de la col·lecció del seu pare Isern Dalmau. Quan el vaig veure la primera vegada fou a la seva casa al Castell de Porqueres on hi havia anat amb Raimonda Coll per investigar sobre la vida del pintor sarrianenc Pere Farró l’any 1995. Montserrat Isern ens va regalar i dedicar un llibre sobre la seva pinacoteca que encara conservo.

L’exposició sobre Francesc Gimeno es pot veure al Museu d’Art de Girona fins el 25 de maig.

diumenge, 20 d’abril del 2008

Els falsificadors



La guanyadora del darrer òscar a la pel·lícula de parla no anglesa no és un film convencional sobre el patiment dels jueus en els camps de concentració nazi, sinó que relata l’intent per part dels alemanys de desestabilitzar les economies occidentals amb la introducció massiva de lliures esterlines i dòlars en el sistema financer en plena Guerra Mundial. L’acció succeeix al camp de Sachsenhausen (Berlín), en dos barracons aïllats dels demés, on els presoners rebien un tracte de favor pel fet de dedicar-se al preuat ofici de falsificar bitllets. La història es basa en un fet real, la novel·la d’Adolf Burger, The devi’ls workshop. The counterfeit money workshop of the Schsenhausen concentration camp, un dels experts del taller i qui té més dubtes morals sobre si el grup ha de col·laborar en la fabricació dels bitllets o per contra boicotejar-ho.

El dilema sobre la vida o la mort és constant i el protagonista, Salomon Sorowitsch, el millor falsificador de l’època, n’acaba fent abstracció deixant anar un lacònic “he viscut un dia més”.
Quan Sorowitsch arriba al camp provenint de Auschwitz els presoners han aconseguit perfeccionar la lliura esterlina, però no el paper, un dels errors clàssics de la fabricació del paper moneda. La clau els la dóna Sally (Salomon), utilitzant com a matèria primera el lli dels draps que utilitzen per netejar-se i que procedeixen de Turquia.
Una vegada la lliura esterlina ha passat tots els controls dels bancs suïssos i britànics, el comandant Herzog (en la vida real Bernhard Krüger) els ordena la producció del bitllet americà. Els presoners, conscients que la producció en gran escala d’aquests bitllets allargaran el règim nazi i enfonsaran les economies aliades, demoren amb excuses sobre la gelatina la impressió del dòlar. Quan aconsegueixen produir els bitllets, els aliats ja eren a prop i els nazis desmantellen el taller enduent-se la maquinària (la seva preuada Minerva) cap als Alps.

En acabar, una amiga em va comentar: Què li passa a l’economia en una situació com aquesta? L’emissió de moneda massiva significa inflació.
Els bancs centrals no tenen en els seus fons la contrapartida en or i altres monedes de curs legal les quantitats que han emès en bitllets del país, sinó que l’emissió de bitllets es correspon al grau de riquesa del país (PIB), i també al grau de confiança que es té en la seva economia. Quan aquesta confiança cau, la moneda es devalua.
Això és el que ha succeït al dòlar recentment. Una crisi de confiança en el valor dels actius immobiliaris del país ha fet caure el sistema financer, i per tant s’han de treure dòlars de circulació, fins que el valor de la seva economia s’equipari al valor de la moneda emesa.

Una pel·lícula com aquesta no és només una petita lliçó d’economia, que tampoc ho pretenia, ja que centra tot l’esforç en explicar una peculiar història de la Guerra Mundial, sinó que es té molt present les circumstàncies del col·lectiu jueu en els camps de concentració. Al final de la pel·lícula, Salomon Sorowitsch es passeja per Montecarlo amb un feix de bitllets, s’entén que falsificats. Una dona li descobreix el tatuatge de la seva estada a Auschwitz, l’estigma que el perseguirà sempre.

Vaig estar a Auschtwitz l’any 1980, quan amb els companys del darrer curs de ciències econòmiques de la UB vàrem organitzar un intercanvi amb la facultat d’economia de Varsòvia. Aleshores encara el règim era comunista, el general Jaruzelsky no havia donat el cop d’estat, no havia nascut Solidarnosc i quedaven vuit anys per la caiguda del mur de Berlín. Però els polonesos ja havien rescatat i preservat de la destrucció els barracons de l’horror nazi a Auschtwitz i a Bikernau, un lloc per la reflexió, testimoni dels episodis més aberrants de la condició humana.

dissabte, 19 d’abril del 2008

Sortida familiar al Bestrecà



El grup posant al mas del Peiré

Acostumo a reservar els diumenges per anar a caminar, o més ben dit a voltar. A la primavera, l’excusa sol ser anar a buscar espàrrecs i, a la tardor, també val sortir a caçar bolets. El contacte amb la natura, la muntanya, el bosc humit, sobretot en aquesta època, quan esclata en les mil tonalitats del verd és un reconstituent per la meva anatomia. Com molts dels que ens agrada caminar hi solem anar en grup, però si convé també hi vaig sola, sobretot a la vall de la riera Xuncla que la conec bé des que amb l’Ivan Bustamante i l’Estel Turbau vàrem obrir els camins de la ruta dels molins.

El diumenge passat em vaig apuntar a la sortida familiar que va organitzar el Grup Muntanya Sarrià. En el grup hi havia dos dels socis fundadors del GMS, la Joana Rosdevall i en Joan Sunyer, i també els incombustibles Quim Llunell, Quim Carreras, i en Manel. Els altres formem part de la nova fornada, l’aposta del GMS per fer créixer la base i l’afecció en els més petits per la muntanya. Així, l’Agustin Jaime i la Loli Fernández amb els nens, en David González i la Núria Varea carregant en un motxilla ad hoc el petit Hèctor, un nen rialler encantat de pujar gronxant-se, el matrimoni Sais amb els dos nens, i els veterans Josep M.Cairó, la Sole i jo, que aguantem prou bé aquest nivell.
Aquesta vegada no hi era el president, en Josep Turbau, qui està impulsant de nou el grup muntanya i qui té clar que el grup ha de comptar amb molta gent, per programar diversos tipus de sortides. Aquesta temporada, dins de l’apartat de sortides familiars, s’ha fet l’inici d’escalada a Santa Brígida, la ruta romana del Capsacosta, el volcà del racó a les Preses i Sant Martí del Corb, Sant Miquel del Mont i el Bestrecà.

El puig del Bestrecà (1.057,5) és damunt d’Oix. Vàrem esmorzar a mig camí, al mas del Pairé, una masia mig enrunada, amb una era, per una estona pati de jocs de la mainada. Gairebé dalt es troba l’ermita de St.Andreu del Bestrecà, amb un mas, les corts i les pastures. Uns metres més amunt, les restes del castell del Bestrecà, d’on es veuen una fantàstiques vistes de la vall d’Hortmoier i del Ferran.
El temps no ens va deixar fer la migdiada i corrent, sentint la pluja caure sobre la capelina vam anar baixant. A Oix, la tempesta ja s’havia calmat, però vam anar desfilant cap a Sarrià de Ter. Més que una diada va ser una matinal. Va valer la pena.
Per més informació de les activitats del GMS, podeu clicar a
www.grupmuntanyasarria.tk

dimarts, 15 d’abril del 2008

El Museu Memorial de l'Exili


Una de les iniciatives del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya ha estat la creació del nou museu dedicat a l’exili situat al carrer Major de La Jonquera, obert al públic des d’aquest mes de febrer. El tema central de l’exposició permanent és l’exili de milers de republicans els primers mesos del 1939, amb profusió de fotografies, de films gravats per periodistes estrangers, que varen assistir atònits a aquell massiu èxode de més de mig milió de persones, i de dibuixos realitzats per republicans confinats en els camps de concentració francesos. La visió de tot aquest material, ben estructurat, didàctic, amb molts elements per la recerca personal i familiar, és motiu suficient per una visita al Mume.
És un lloc comú que tot i haver fet la transició, hi ha molts aspectes de la República, la Guerra Civil, l’èxode, els camps de concentració francesos i la repressió franquista que ens són desconeguts i que desperten interès ja que, en moltes ocasions, s’ estan escrivint pàgines inèdites de la història local i familiar. És inacceptable que 70 anys més tard encara hi hagi fosses comunes amb persones sepultades sense identificar i que en la memòria familiar s’amagui que algun parent fou empresonat per raons polítiques. La por no ens ha de fer oblidar el nostre passat.
L’escultura de les petges a la sorra d’Argelers, situada al sostre d’una de les sales del Mume, és impressionant. En una excursió organitzada pel Centre Excursionista de St. Julià de Ramis, amb en Salomó Marquès de guia, vaig poder veure aquesta platja al mes d’octubre, el mateix lloc on varen deixar tirats milers de soldats i famílies, mesos i mesos a l’espera d’un destí. Un monòlit i una placa ens recorda tot aquell dolor, un dolor que no ens ha de ser aliè. Els francesos tenen la memòria curta, diu el títol d’un llibre, i durant molts anys han ocultat la informació dels “camps d’acolliment” a la costa del Rosselló.
Al nostre entorn més proper trobem persones que varen patir directa o indirectament la Guerra Civil. Treballo amb la Isabel Frigola Vallina des de fa més de vint anys. És mexicana, filla d’exiliats espanyols. El seu pare, en Josep Frigola Xifra, havia estat reclutat amb la lleva del biberó i va pertànyer a les milícies pirinenques. Amb altres soldats republicans va travessar la frontera el febrer de 1939 per anar a raure a la sorra d’Argelers. Es va escapar en tren fins a París, on el seu pare, en Ricard Frigola Compte, director de l’Hospici de Girona a l’edifici de Santa Caterina, ja es trobava refugiat a casa d’uns familiars. El jove soldat s’embarcà amb el Mexique el mateix any des de Burdeus per por de tornar ser cridat a files pel govern francès.
Al Mume es relaten els diferents embarcaments, a bord dels vaixells Vita, Sinaia, Ipanema, Winnipeg, Mexique, que varen portar molts republicans a Sud-amèrica. Ens explicava Salomó Marquès que el govern de Lázaro Cárdenas fou l’únic que no va posar cap condició als republicans espanyols, un fet mai prou reconegut, ni tant sols amb el nom d’un carrer a cap població catalana.

A Mèxic capital, Josep Frigola es va casar amb Bondad Vallina, filla d’un metge militar republicà de Sevilla el qual havia seguit l’exèrcit en el seu exili. La dolça Bondad va traspassar l’any passat i de segur hauria estat un testimoni clau dels que ara en Quim Curbet està cercant.
Són moltes les històries personals i col·lectives que va provocar la Guerra Civil i la diàspora de tants republicans. Al mateix Mume s’esmenta la història de la maternitat d’Elna, fundada per la suïssa Elisabeth Eidenbenz , la qual va ajudar en el part, a les dones recloses en els camps de Ribesaltes, Sant Cebrià i Argelers, ajudant a néixer a més de 597 fills d’exiliades. Recollida en el llibre d’Assumpta Montellà La Maternitat d’Elna, bressol dels exiliats en podreu conèixer més detalls d’aquesta heroïna a l’exposició que des del dia 15 s’exposa a la Sala Patronat de Sarrià de Ter, produïda pel Memorial Democràtic, la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Ajuntament d’Elna.
Ens cal anar omplint els buits del coneixement de la nostra història recent i, tant la visita al Mume, com a l’exposició de la Maternitat d’Elna, són dues excel·lents ocasions.
article publicat al Diari de Girona el 15 d'abril.

diumenge, 13 d’abril del 2008

En Joan Casassa

Foto de l'àlbum familiar on es veu un jove Joan Casassa guaitant tendrement el seu fill.



En Josep Garriga de Sant Julià em va trucar cap a les nou del matí del dissabte amb la notícia de la mort d’en Joan Casassa. Em va sorprendre, ja que no tenia notícia que estigués malalt. De fet, com ens va comentar més tard en Narcís, només feia un parell de dies que es trobava malament i al Trueta no li havien diagnosticat res. Confiem tant en la sanitat pública que ens sobta que no es puguin preveure els símptomes d’un atac de cor, però així ha estat i, gairebé sense avisar, ens ha deixat.
En Joan Casassa formava part d’aquella generació de sarrianencs que et trobaves a totes les entitats. Va anar seguint la formació dels seus fills i per tant es va anar involucrant en les organitzacions on sabia que podia ajudar: la UES, el Patronat de Pares de Família, la Parròquia, sobretot amb la seva amistat amb mossèn Gabriel Roura i, darrerament, l’Esplai de la Gent Gran. A vegades parlem de les entitats, així en abstracte, quan el que ens cal parlar és de les persones que formen les entitats. El llenguatge no fa prou honor a l’enorme feina que fan les persones que solen organitzar actes per tota la comunitat des de l’anonimat.

Després de jubilar-se a la Torras va començar a pintar amb el grup de l’aula de l’antiga escola d’adults al carrer Firal, gairebé al costat d’on ha viscut sempre. Les seves inquietuds artístiques el varen portar a l’escultura en coure, cada vegada més polida i perfeccionada. La gota de sang, de l’escultura dels Donants de Sang, dissenyada amb el seu amic també artista, en Quim Prades, ens és ben present davant del pavelló. La seva darrera obra fou la gerreta litúrgica que la Parròquia de Sant Julià de Ramis va regalar al bisbe Carles Soler, amb motiu de la inauguració de la reforma de l’església de sant Julià. D’aquest fet me’n vaig assabentar també per en Josep Garriga, ja que volia que sortís la notícia a la revista Parlem de Sarrià. Al consell de la revista ja havíem parlat de fer-li una entrevista i, un matí, quan em vaig trobar en Joan a can Llausàs, fent cua pel pa, ja li vaig comentar que el volia entrevistar. Aquell, tu mateixa, quan vulguis, ja em trucaràs, hauria d’haver estat aquest mateix dissabte, o el de la propera setmana, no gaire més enllà. El mateix Josep Garriga em va fer avinent que tindríem l’entrevista ja que en Victor Gay n’hi havia fet una recentment i ens la podria proporcionar.

M’ha quedat l’amargor d’haver fet tard, ja que una entrevista amb en Joan hauria estat un plaer. El mateix em va comentar en Narcís, parlant dels deures que ell havia contret amb el seu pare i no havia fet: anar a veure on era la tomba del seu pare, mort al front quan ell era molt petit, a Calaf, i investigar la història del seu oncle, mossèn Josep Casassa Tasis, també mort durant la Guerra Civil.
En Narcís, la Carme i la Dolors ja varen perdre la seva mare, la Lola Font fa set anys. Després d’una llarga malaltia, l’alzhèimer, amb en Joan pacient, amorós, complaent al seu costat.
No, no ha tingut una vida fàcil en Joan. Ha estat una vida dedicada sempre als demés, a la seva mare, a la seva dona, als seus fills, i ara, que exercia d’avi generós amb tot el temps que li deixava la seva jubilació, ens ha deixat. Així, sense avisar.

diumenge, 6 d’abril del 2008

La crisi Immobiliària


Veig aquesta grua des de la taula on escric. Sempre m’ha fet gràcia veure com, en acabar la jornada, els paletes enlairen a la grua algunes eines, com la talladora de rajoles, per por que els robin al vespre. Aquesta promoció al carrer Major de Sarrià de Ter complia a més amb el nou Pla Especial que obliga a conservar els elements de la façana més importants, com els brancals de pedra. Aquesta parcel·la, antigament era el magatzem de grans i vins de la família Ensesa i després una carrosseria i planxisteria. Del pla especial n’estic particularment orgullosa, ja que ha estat la meva aportació a l’urbanisme del poble, com a regidora de cultura, formant part de l’equip de govern en la passada legislatura.
Ara però, l’obra està aturada. Sembla que per problemes amb una escletxa amb la casa veïna, però més aviat diria que no han acabat de pagar ni als estructuristes, i tothom sap, que aquestes empreses són les primeres en cobrar d’una obra. No hi queda ni un rètol, ningú que pugui identificar als propietaris. El veïnat esperava que posessin a la venda alguna plaça d’aparcament, ja que en el carrer Major en falten, però diria que va per llarg.


L’hemorràgia immobiliària s’ha emportat per endavant el grup Lábaro, amb més de 840 milions d’euros de deute. El grup Lábaro és la constructora de 43 cases conegudes com Els jardins del Golf en el vessant oest de la muntanya de can Morbey, a Sant Julià de Ramis. El Golf Girona, pertany a la família Ramió la qual, a més d’aquesta promoció, en te dues d’altres constructores dins del mateix camp. Les relacions entre els Srs. Ramió i l’Ajuntament de Sant Julià de Ramis estan molt tenses, ja que costa que compleixin la normativa. Amb l’Ajuntament de Sarrià de Ter estan pitjor. D’entrada, perquè els terrenys propietat del golf de la banda de Sarrià de Ter no són urbanitzables i cada dos per tres se’ls ha d’advertir. La darrera ha estat la seva voluntat de connectar el clavegueram de totes les cases del grup Lábaro amb la xarxa de Sarrià de Ter, la qual cosa els ha estat totalment prohibida per l’Ajuntament, a menys que es construeixin tota la canonada (uns quants quilòmetres). I així estan, porten dos anys marejant el tema i el contenciós encara per resoldre.


Han venut poques cases, potser una desena, i els veïns creuen que aboquen a una depuradora. El cert és que aboquem al rec de les Moleres que va a parar a la riera Xuncla. S’ha denunciat una i altra vegada, però aquesta tarda, com podeu veure en aquesta foto, l’abocament continuava.



Tothom sap que els camps de golf han estat una tapadora per fer urbanitzacions en sòl rústic. El Golf Girona n’és un exemple del desastre en què es pot arribar a convertir. A més del problema del clavegueram, els pous del golf eixuguen la riera Guilana, que fa un munt d’anys que no porta aigua. Ells diuen que reguen amb aigua de depuradora però, veient la riera eixuta, qui se’ls creu?.

La crisi immobiliària es veia a venir. Però una crisi financera i una crisi immobiliària no tothom la preveia. Els economistes han començat a fer previsions i mals auguris: enguany caurà el 60% de la construcció, el 30% del sector automoció, un 20% restauració, un 12% el sector alimentari, i de retruc tot el consum i les empreses de serveis. Una crisi d’aquest tipus és la que va patir el Japó fa 12 anys. En varen tardar 10 a sortir-se’n, deu anys!. Fa dies que tots els financers estem fent els plans de contingència: augment i finançament d’estocs, augment de vendes a l’estranger, revisions de crèdit a clients, ajustos a la producció. Pinten bastos per els propers anys. Espero ens en sortim.

dissabte, 5 d’abril del 2008

Escoltar Ràdio Sarrià

Durant tot aquest dissabte, Ràdio Sarrià (87,6) ha emès un programa especial per celebrar el 25è aniversari de la seva creació, és a dir va néixer quan Sarrià de Ter va recuperar la seva independència, quan tot l’esforç es va dirigir a recuperar la identitat del poble, els serveis bàsics i administratius (el registre civil, per exemple) i a focalitzar l’atenció en la convivència i en les relacions entre els veïns i les veïnes.
La il·lusió de molta gent per mantenir la ràdio viva i per tant, el seu compromís amb el poble, no s’ha de menystenir, ni molt menys oblidar. S’han fet molts programes, des del comentari de les notícies del dia, a les tertúlies, debats, radiacions esportives, música, cuina, multitud de propostes amb més o menys encert, que han anat farcint les setmanes, els mesos i els anys, fins arribar al número 25!.

El divendres, Neus Mercader, la conductora de la ràdio, em va convidar a parlar del darrer número de la revista Parlem de Sarrià. Ho tenim per costum cada vegada que surt un número, repassem els temes, serveix per donar a conèixer el contingut de la revista, i així, qui ens escolti, es recorda d’anar a buscar-la, ja que la revista és gratuïta però es deixa en lloc estratègics.
Després vàrem parlar de la meva etapa a la ràdio, en el programa Fora Dubtes, conduït per en Robert Creixans que s’emetia en directe els divendres al vespre. Amb en Joan Masdemont, en Josep Palomeras, en Joan Costa i en Josep Turbau. Aquell programa tenia molta audiència ja que la presència de l’alcalde el feia un xic seriós, és un dir, però hi havia notícies fresques, directes de l’alcaldia. La veritat que varen ser uns anys molt divertits i, si en Robert es torna a animar, pot comptar amb mi. En d’altres ocasions, vàrem convidar a persones nascudes a Sarrià de Ter, però que no hi viuen, desconegudes per molta gent: Josep M. Rodríguez, director de l’IES Vallvera, Àngel Rodríguez, exalcalde de Cervià de Ter, Jordi Ribera, entrenador d’handbol a l’Argentina, Josep Bou, exdirector dels Serveis Territorials de Medi Ambient a Girona, Josep Brugada, exregidor de l’Ajuntament de Girona, i un reguitzell més que ara no recordo. La Neus prou que insisteix que faci un programa d’entrevistes, però ara per ara no em vull comprometre amb cap altra activitat al poble. No estic acostumada a rebre tantes patacades i ja en tinc el sac ple. Hi ha una generació de joves que han de demostrar el seu compromís i la seva vàlua, per tant és la seva hora.

També hem recordat el meu pas per l’Ajuntament com a regidora de comunicació i per tant regidora de la ràdio. Amb molta gent hem parlat del futur de la ràdio local, de quin és el seu lloc en el maremàgnum de la comunicació i també cap on ha de caminar la ràdio de Sarrià de Ter. El que fins ara era intuït o, potser poc definit, cada vegada es veu amb més claredat, sobretot quan et connectes a les pàgines web de més audiència, Catalunya Ràdio, o la més novedosa, Icatfm, i descobreixes la ràdio interactiva. La ràdio local també passa per la xarxa, sobretot si el que es pretén és comunicar i que aquesta informació arribi al màxim de gent. L’objectiu de la ràdio local no és l’entreteniment, sinó la informació local i, en comptades ocasions, es substitueix per una altra ràdio de continguts més amplis. L’important de la ràdio local és, per tant, la informació del poble i la rapidesa en donar les notícies de l’entorn més proper, la mateixa funció que fa la TV de Girona.

La Neus em va comentar que tothom te una ràdio i no tothom té un PC, un ordinador a casa per connectar-se, que per tant la seva audiència posa Ràdio Sarrià al matí o a la tarda, amb un receptor convencional. Però, i a la No Audiència, com s’hi arriba?
És a dir, en el format actual, es dóna per suposat que des de casa o des de la feina es pot encendre la ràdio. Ja sabem que no arriba gaire més enllà de Sant Julià de Ramis i de Girona i tots sabem que hi ha problemes de freqüències i difícilment ens permetran més cobertura. Per tant, com a ràdio convencional no s’arriba més enllà del municipi. Però si les tertúlies, els debats i les entrevistes gravades es pengessin en una pàgina web, des d’un ordinador es podria accedir a la informació que t’interessa, ja que les circumstàncies personals de cadascú, sobretot la feina, fan que la ràdio s’escolti poc, no perquè no es tingui interès, sinó perquè no es té l’oportunitat. I una vegada ets a la xarxa, no hi ha límits. Ens poden escoltar els sarrianencs de l’altra punta del món, o els que estan fora per viatge!

Aquest camí cap a la interactivitat és el que es pretenia amb el trasllat de la ràdio al Centre Cívic a la Cooperativa. Per altra banda, els serveis culturals necessiten d’una massa crítica de gent, d’un número suficient de persones que treballin en temes més o menys col·laterals, i per tant, era una oportunitat per donar cabuda a tota la gent que fa altres activitats i que es poden complementar amb la ràdio, és a dir aprofitar les sinergies de totes les activitats que es fan tant al Centre Cívic com a la Ràdio. També la proximitat amb l’escola l’afavoria, tot i que l’equip directiu ho ha solucionat amb una petita instal·lació dins de l’escola, de manera que el projecte de la ràdio escolar ja ha començat.
La ràdio en el seu emplaçament actual no és un equipament de barri essencial, ja que no atreu molta gent, però sí que és un servei per tot el municipi. I, els serveis, no ho oblidem, són tant pels que els utilitzen com pels que no.

Avui, quan m’he connectat a Ràdio Sarrià, he escoltat l’alcalde Lluís Aymerich dient que s’arranjarien els baixos del local al carrer Firal, de manera que es veiés la ràdio des del carrer. Un arranjament estètic, com tant d’altres que ja ens té acostumats l’actual equip de govern. La proposta de la ràdio a la Cooperativa, l’espai que ocuparia, complementat amb els serveis que ja té el centre cívic, les possibilitats amb els grups de treball de la Cooperativa, del CEIP Montserrat i del casal d’estiu, és molt atractiva, i al meu entendre, tard o d’hora es portarà a terme. La ràdio serà interactiva, estarà present a la xarxa o no serà. Temps al temps.

Mentre esperem la ràdio a la xarxa, deixeu-me felicitar als conductors de Ràdio Sarrià, als responsables d’aquest programa d’avui, per les estones divertides passades i per les futures.

dijous, 3 d’abril del 2008

L'aigua de les piscines



Foto manllevada del Flickr de Don Gato.

En la darrera edició de la Fira de Mostres de Girona, coneguda pel Certamen, s’exposaven una gran profusió de piscines i de jacuzzis, de totes mides i, suposo, pressupostos. Vaig pensar que, avui en dia, qui no té una piscina privada no és ningú, la qual cosa em van confirmar uns amics, quan en veure tot el terreny que tinc destinat a hort em van preguntar perquè “encara” no en tenia una. Prefereixo veure créixer les carxofes, les faves, les tomates i els carbassons a dedicar-me a treure les fulles de la piscina i vigilar la seva cloració total per acabar remullant-me, potser, durant dos mesos a l’any. Surt més a compte, en euros clar, pagar la quota de la piscina municipal del poble i, per l’hivern, la piscina coberta del Geieg.

Tanmateix, per l’hort tinc el problema solucionat. El meu avi, en Joaquim Simon, a qui no he conegut, ja va fer instal•lar un dipòsit al pati que s’alimenta de les aigües pluvials i del pou de la casa, una petita infraestructura intel•ligent que serveix per regar l’hort. De les aigües pluvials aquest any no me’n podré refiar massa, però del pou, segur.

El país s’ha anat omplint de petites piscines, més aviat basses, que no permeten ni tant sols fer un gir, so pena de trencar-te la closca, o unes quantes braçades, però que consumeixen molta aigua. És el model de la casa aïllada, en urbanitzacions també aïllades, el model americà que tant ens ha enlluernat. Segons el ban que ens ha passat el batlle de Sarrià de Ter, es prohibeix omplir-les amb aigua provinent de la xarxa pública. Per tant, qui no hagi estat previsor i tingui la piscina buida s’haurà d’espavilar, comprar-la en cisternes o bé treure aigua del pou.

En el darrer ple municipal, la Iolanda Jiménez, del grup del PSC, va preguntar quines actuacions prendria el Consistori per aquest estiu, a la qual cosa se’ns va contestar que l’aigua que ara tenia la piscina es filtraria i es podria recuperar. Bé, doncs, assumpte resolt a curt termini, a menys que no es buidi com va passar l’any passat per accident. Si als responsables municipals els fa falta una mica d’aigua, per la piscina i pel reg, només recordar que hi han pous de titularitat municipal (dos a la riera Xuncla, un a la riera Guilana) que es varen construir per l’abastament de l’aigua del poble abans de formar part de la xarxa d’Aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter, els quals poden servir, no només per temps de sequera, sinó per ara en endavant, i així estalviar l’aigua potable que es pren de la planta de Montfullà i per tant, del cabal del riu Ter.

Encara en trobaríem d’altres: el modest de la placeta, que jo recordo amb una caseta i una bomba, ara amagat sota l’elefant de la instal•lació infantil, el de Cobega, abans privat, molt profund i cabalós i dos més que queden al passeig del riu que eren també privats però la urbanització del passeig els va deixar fóra de l’alineació de les cases.

Fa més de quinze anys, la Junta de Sanejament (abans que és creés l’ACA) va començar a perseguir tots els propietaris de pous, per tal que es declarés el consum d’aigua i, amb un evident afany recaptatori, es pagués el corresponent rebut. L’aigua és de domini públic i per tant la seva utilització s’ha de pagar. Ja hem vist que no sempre ha estat així: els pagesos, els particulars i els industrials tenen diferents preus i no tothom paga l’aigua, el control exhaustiu ha estat impossible. Mica en mica, tothom va deixar el seu pou i es va anar connectant a la xarxa pública, per estalviar-se problemes de salubritat i de control. Però aquest mica en mica està portant al desastre el riu Ter. Una mica dels pous que no es consumeix, una mica que es perd per les canonades, una mica per un consum excessiu, una mica per l’augment de la població, una mica perquè rentem i ens dutxem més, una mica per tot plegat i ara tota l’aigua es treu de Susqueda o del Pasteral. I els freàtics estan a vessar, mentre que el riu no porta aigua superficial.

John Kennedy va guanyar la presidència dels EEUU en part per capgirar un raonament, dient-nos: no demanis què pot fer el teu país per tu, digues que pots fer tu pel teu país.
Tant a títol particular com col•lectiu ens veurem obligats a prendre mesures a llarg termini, perquè aquest és un problema estructural. L’aigua de la xarxa municipal és gratuïta pels Ajuntaments de Salt, Sarrià i Girona, ja que l’empresa és pròpia, però seria un estalvi d’aigua potable usar l’aigua dels pous municipals pels usos no pròpiament potables, com ja he dit, el reg i la piscina. Seria un estalvi d’aigua, però no de cost, aixó sí, la nostra aportació particular, com a comunitat, a un problema que es planteja difícil de resoldre.