diumenge, 27 de desembre del 2009

L'illa dels museus de Berlín



A punt d’acabar-se l’any tornarem a recordar les imatges que han estat noticia durant tot el 2009. Ho va ser la celebració del 20è aniversari de la caiguda del mur de Berlin del novembre de 1989, amb multitud d’actes a la capital alemanya, alguns de molt visuals i simbòlics, com el de les peces de dominó creades per artistes de tot el món.

Dels països comunistes no en tinc precisament una bona impressió. L’any 1980 vaig anar a Polònia en un intercanvi internacional i vàrem estar estudiant l’ Economia Planificada. De tot allò no se’n ha pogut aprofitar res i els països que varen viure sota l’òrbita russa han hagut de renéixer i reinventar-se. Passar d’una economia dirigida a l’economia de mercat, significa transformar tota la societat. En un recent viatge a Bulgària, vaig poder observar que els faltaven aliments bàsics, cosa inusual tractant-se d’un país de clima suau i plujós. Arran del desmembrament del bloc soviètic, la seva indústria va quedar inservible (s’havien especialitzat en armes lleugeres) i l’agricultura no generava pel fet que el govern havia desmantellat les cooperatives i estava tornant els terrenys als antics propietaris i per tant creant petits minifundis de mida insuficient per crear una explotació agrària.

L’Alemanya Democràtica, al unificar-se amb l’ Alemanya Federal, un dels països més avençats del món, no va patir la recessió sinó que durant aquests vint anys ha rebut ingents inversions, de la UE, de la mateixa Alemanya i de fóra, reformant tot el país. Berlín ha estat l’exemple de com la poderosa maquinària alemanya pot transformar una ciutat.

Hi vaig ser l’estiu del 1991, després que el trànsit entre una part de la ciutat i una altra s’hagués normalitzat, però abans que s’iniciessin les obres d’urbanització. Tenia curiositat per veure el Museu Pergamon, on es troba una de les col•leccions d’art antic més colossals del món, equiparables a la del British Museum i la del Louvre. El Berlín Est era gris i depriment, tal com recordava Varsòvia i Gdansk. Edificis racionalistes, palaus de congressos tètrics, grans espais sense cap ús, centres comercials amb mercaderies però sense cap mena d’atractiu.

El Museu, amb el seu imponent fons, no em va decebre, ja que compta amb l’altar de Pérgamo, la porta de Milet, els frisos del jardins de Babilònia i innombrables escultures que els alemanys havien comprat o requisat dels països orientals.
La segona visita a Berlín, el juliol del 2004, em va tornar a portar a l’illa dels museus. La ciutat ensenyava les seva transformació urbanística, amb els nous edificis de les ambaixades, la Friedrichstrasse (la tradicional artèria comercial), el reformat Parlament amb la cúpula de Foster, la Sony Gallery, i tants i tants edificis nous signats pels arquitectes de més renom.
A la vegada que s’han construït edificis i urbanitzat de nou els carrers, s’ha dissenyat la ciutat cultural i s’ha concentrat tota l’oferta museística a l’illa dels museus del Berlin Est, com és de suposar, absolutament reformada. A més del Pergamon Museum i del Altes Museum dedicat a art alemany clàssic, s’hi ha traslladat el museu egipci al Neues Museum. Tota un bon paquet de cultura situat en un espai a l’abast que fa de Berlín una ciutat amb molts bons motius per visitar.

dissabte, 26 de desembre del 2009

Girona, ara i sempre



Arran de les passejades vora la sèquia Vinyals ha sortit un altre tema per fer-ne un article per la revista de Sarrià: les fonts picants dels voltants de Girona. Les més conegudes pels sarrianencs i els gironins eren la de la Costa Roja (o de Sant Julià de Ramis), la del Congost i la de Pedret. A la de la Costa Roja només s’hi anava a buscar l’aigua picant, però a les del Congost i Pedret s’hi servien merengues i “cansalades” de Banyoles, un bescuit anisat, tot plegat amb un vas d’aigua picant per deu cèntims.
La del Congost era un autèntic Locus Amoenus, un espai idíl•lic, amb deveses de pollancres i un “merendero” conegut com “Las Delicias del Congost”. Hi celebraven feixines (dinars populars) per la Festa Major tant els de Celrà com els del Pont Major i, a l’estiu, s’hi anava a passar el dia i a banyar-se a les gorgues del Ter.
Repassant textos que parlen d’aquest paratge que va ser molt concorregut fins la dècada dels anys 50, quan l’aigua del Ter ja no abellia per banyar-s’hi i quan es va posar de moda anar a la platja, he trobat aquest magnífic text d’en Narcís-Jordi Aragó, del seu llibre “Girona, ara i sempre (una crònica)", recentment reeditat, entrada que també podeu trobar a internet a l’atles literari de les terres gironines.




“Anar a berenar al Congost em semblava una excursió molt llarga: no hi arribàvem mai més a aquell indret amagat, enclotat entre les vies paral•leles del riu, el tren i la carretera. A mà dreta deixàvem Campdorà, que es retallava al cim de la carena, i ens acostàvem cap a la paret vertical de la muntanya sobre la qual penjava, inversemblant, el castell de Sant Julià de Ramis. Arran del polsós camí de carros trobàvem per fi la font i l’arbre, i jo revivia amb la imaginació la llegenda dels enamorats del Congost: el noi disposat a abandonar la noia era castigat i es convertia en arbre; la noia s’abraçava al tronc i plorava tant que es transformava en font. Ara l’arbre era una alzina centenària i l’aigua brollava d’una paret de rajola, el peu de pedra que semblava una làpida de cementiri: “Agua carbónica ferruginosa Ayuntamiento de Celrà año 1861”. A l’altra banda del camí, la gran porta d’una tanca, sàviament flanquejada per dos columnes, donava a l’immens vestíbul de plàtans sàviament podats per crear un sostre natural. Els arbres, amb els troncs abraçats per una eura espessa i negra, menaven directament fins a la gran avinguda paral•lela al Ter, encatifada de falgueres eternament verdes, per damunt de les quals quatre fileres d’esveltíssims pollancres, d’escorça tendra i de fulles inermes, filtraven la llum i la convertien en una cortina de boira. L’aigua que es podia tocar amb la mà, discorria mansament, entre aquell jardí encalmant i la nuesa abrupta de les roques de l’espadat de Sant Julià. El riu era lluent i dolç i passava poc a poc, tot reflectint l’argentada ufanor dels pollancres i el perfil esquerp de la paret rogenca. Em semblava com si estigués cansat, i no em costava gaire d’entendre que la fatiga li pervenia de l’esforç de segles per obrir un trau tan gros a la duríssima pell d’aquella enorme muntanya”.

El popular restaurant és actualment la residència RETO, un centre per drogodependents i la font no brolla. Malmès per les comunicacions, aquest espai manté l’encant dels llocs que han quedat arraconats, fins i tot deixats, però dels que s’intueix havien estat font de vida i de lleure per molta gent.

En el mateix llibre “Girona, ara i sempre”, Narcís-Jordi Aragó també te una bonica crònica sobre la font de Pedret. Recentment el Col•legi de Periodistes li ha atorgat un merescut premi per la seva trajectòria periodística i literària. És un gran coneixedor de Girona, que ha lluitat per preservar i divulgar l’obra de l’arquitecte Rafael Masó i que ha contribuït a la cultura local dirigint la prestigiosa Revista de Girona. El llibre, editat per primera vegada l’any 1982, és un autèntic plaer, on es barreja la literatura amb la història, enllaçant records amb imatges de pintures poc conegudes, que et va transportant a una època en què la vida tenia un altre ritme. Ha estat una bona idea reeditar-lo al cap de 27 anys, una obra cabdal per entendre Girona i la seva àrea urbana.

divendres, 25 de desembre del 2009

Espero que t'agradi



Els de Movistar m’han enviat carbó. I també propaganda, però no li he fet cas, ja que tota l’atenció se l’ha emportat el trosset de sucre que s’ha anat fonent dins la gola llaminera. Deia això, espero que t’agradi, màrqueting entendridor, que és Nadal. La temible amenaça del carbó que de petits ens feia portar bé, ara als menuts els deu semblar un mal conte de por. El tió caga de tot, més joguets que torrons i del carbó, de les cigarretes i dels diners de xocolata ni se’n deu recordar.

Aquests dies a la feina ens han inundat amb nadales. Solen ser postals solidàries, de la Unicef, Médicos del Mundo, Ayuda en Acción, Cáritas, però també n’apareix alguna d’original com la d’una empresa alemanya que fa un arbre de Nadal amb la cara de tots els treballadors (això si fa por), i la d’Endesa, que cada any convoca el concurs “Pinta la Navidad”. Uns finlandesos ens han desitjat “Hyväa Joulua ja Onnellista Uutta Vuotta! la qual cosa, en llenguatge entenedor, vol dir, Bon Nadal i Feliç any Nou. Això del finès sembla complicat.

A casa, de nadales poques, perquè si jo no n’envio, tampoc en rebo. La de l’alcalde, una bonica postal creada pels alumnes del CEIP Montserrat, amb els seus millors desitjos pel nou any, cosa que també vull, que tingui un bon any, que serà pare. És època del correu electrònic amb postals digitals animades, música i fum, fum, fum, però la més encertada, la cançó del caganer. A TV3 l’estan aprofitant per fer xarxa, la gent envia fotos de pessebres, de petits pares noëls, i de fons, sona l’estrofa “en un pessebre hi ha d’haver-hi un caganer”.

Fa temps que la festa de Nadal no m’enganxa, hi arribo exhausta i amb poques ganes de celebrar la pau. Des del mes de setembre treballem de cara a aquestes festes, per proveir els magatzems i les botigues de bosses i embolcalls pels regals. És com si veiessis les tripes del capitalisme, com necessita alimentar-se de les celebracions per consumir. El sis de desembre tot ha d’estar a punt i enguany els botiguers han apostat per intentar convèncer als compradors. Molt disseny en or i plata, diuen els entesos que és per animar la venda i treure’ns la pena, però tot són estratègies de màrqueting. Aquestes festes són una apoteosi al consum, ara, degut a la crisi, una mica més responsable, però es manté la tradició i es regala molt i, evidentment, tot s’embolica. Sembla el que ha anat de baixa és la moda de l’amic invisible i, sortosament, desapareix de les escoles. Hauríem de passar molta misèria per tornar als Nadals austers de la nostra infància, quan en el millor dels casos els reis et portaven la bicicleta. Qualsevol els ho explica a la mainada, colgats de regals pel tió.

El regal sempre és una tria, esperes que agradi a qui ho ha de rebre, però sempre sol il•lusionar primer a qui el compra. Mentre els nens són petits, tot els encaterina. Quan són adolescents i només demanen diners, costa trobar el complement. Des que els meus nebots i fills de cosins s’han fet grans, a més de diners i roba, els regalo llibres impresos en paper, tot esperant que el llibre digital no els faci desaparèixer. Mantinc l’esperança que els llegeixin.

A la feina, amb el regal de Nadal, s’ha presentat una petita complicació. Hem continuat amb la tradicional panera, una selecció de productes del país, cava del Penedès, torró d’Agramunt, xocolata d’Olot i vi de l’Empordà. Això de la panera no deixa d’esser un costum tronat i paternalista, però a menys que la situació econòmica de l’empresa empitjori, no es veu bé treure-la. Això si, l’haurem de canviar, ja que els que són de religió musulmana i no beuen alcohol, no la reben amb la mateixa alegria. Segurament introduirem oli d’una denominació d’origen, a veure si facilita l’intercanvi entre el personal. No ens sembla que un regal col•lectiu s’hagi d’ individualitzar, però si que s’ha de buscar el denominador comú. I si no, sempre hi ha el remei de ser socialment responsables i destinar els diners a una organització no governamental. I en aquest cas, ja no esperes que agradi, tan sols que s’aprofiti.
Bones festes!

dissabte, 19 de desembre del 2009

Activitats nadalenques



He fet tard al concert de Nadal que han organitzat per aquest dissabte els Cantaires de Sarrià i quan he arribat el grup sarrianenc anava per la tercera cançó. És un grup que procuro seguir, almenys quan actua al poble, ja que la seva evolució, sobretot des que el dirigeix la Núria Gibrat, és espectacular. Cantaven el gospel Oh happy day, acompanyats de la potent veu d’en Jordi Palomeras que també ha fet de mestre de cerimònies introduint cada grup.

Quan he entrat el bar del Centre Parroquial estava ple de gom a gom, ja que el Barça tornava a contraprogramar. És un clàssic d’aquest local, als que ens agrada la música o el teatre hem de conviure amb el soroll dels gols i el xivarri. Dins del teatre hi havia els cantants, familiars seus i dos o tres veïns de Sarrià de Dalt els quals han entrat també tard, més ben dit, a l’hora anunciada. Que als pocs actes culturals que es fan no assisteixi la gent del poble, em preocupa.

De Maçanet de la Selva deu haver vingut tothom: la coral “El Gínjol” que dirigeix Albert Vancells i la joveníssima Coral Joventut del Gínjol, dirigida per Judit Giralt, que compta amb una meravellosa veu de soprano i unes quantes veus blanques. També han cantat el Cor Índika de l’escola de música de l’Escala i el grup d’avis de l’esplai de La Caixa, molt minvat per la fred, segons ha explicat el seu director Enric Homet, ha tocat sardanes amb un conjunt de flautes dolces. Entranyables.
Al cant final, dalt l’escenari, membres dels Amics dels Gegants han acompanyat amb instruments musicals “el trineu” i “fum, fum,fum”.

Mentre escoltava els cantants, he donat una ullada al teatre del Centre. Ara que hem posat al crit al cel per la cessió del nou Centre Cultural al Consell Comarcal del Gironès, he recordat que aquell local és propietat del Bisbat de Girona, precisament perquè l’ínclit mossèn Domingo Casanellas va buscar diners a l’església quan es varen exhaurir les aportacions dels particulars i de l’Ajuntament. Per quatre rals el Bisbat se’l va posar al seu nom i encara dura, des de fa més de trenta anys. El Centre Parroquial gestiona el teatre, subvencionat per l’Ajuntament, però els sarrianencs mai hi tenim la porta oberta, s’ha de passar pel sedàs de la junta i a vegades s’hi pot assajar i d’altres no. Com que és propietat privada i no municipal, t’hi adaptes o no hi poses el peu. És allò del bot, pots botar amb els peus, ja que amb el vot democràtic no hi tens rres a fer.

Al hall ja hi havia propaganda dels Pastorets, pels propers 26 i 27 de desembre. Enguany l’Esteve Pineda tornarà a fer d’Esquellot el paper que havia compartit amb el malaurat Pere Vilà. M’hauria agradat trobar l’Esteve per aclarir les seves declaracions al Punt Diari, quan ha dit que la Rosa Marcos, la Satanassa dels Pastorets dels darrers tres anys, vestia com una “madame” i no sé si és que ho ha dit perquè ho creu o que ho ha malinterpretat el periodista.
Potser el dilluns, en el programa de la tertúlia de Ràdio Sarrià, la conductora li ho preguntarà. L’Esteve, fidel oient de La Cope i lector de l’ABC, pontifica des de l'emissora municipal com a representant del Centre Parroquial i, com els sol passar als tertulians, a còpia d'escoltar-se a si mateixos, acaben creient que la seva és la única raó.

Els dimonis de la caverna mediàtica, a qui de natural no se’ls veu la cua, quan arriba el Nadal es posen la samarra i es disfressen de pastor. Gloria in Excelsis Deo.

dijous, 17 de desembre del 2009

Recordem el què som



Aquesta és una frase que sol dir l’entrenador del F.C. Barcelona, Pep Guardiola. És un retorn a la base, a allò fonamental, recordar d’on venim, què sabem fer, què representem. És un frase que pot aplicar-se tothom davant d’una decisió important.

L’Ajuntament de Sarrià de Ter ha signat un conveni amb el Consell Comarcal del Gironès per la cessió d’un espai de 1081 m2 per construir un Centre d’atenció al Visitant. L’espai no és un qualsevol, forma part del projectat Centre Cultural del sector Cobega, a l’Avinguda de França, on està prevista la biblioteca (en fase molt avançada), un petit auditori, una sala polivalent-sala d’exposicions, l’arxiu històric i una sala museu per encabir el patrimoni artístic del poble, el fons de l’artista Emília Xargay i el de la vil•la romana del Pla de l’Horta. Aquest disseny del centre cultural ha estat debatut en diverses jornades, fòrums i en darrera instància, el govern ha presentat el projecte executiu pel PUOSC 2008-2012 i n’ha obtingut finançament.

Si es du a terme aquesta cessió, del citat Centre Cultural només s’executarà la Biblioteca i l’Auditori. No hi haurà sala d’exposicions, la qual a la vegada hauria de servir pels tallers que sol organitzar la Biblioteca, ni el dipòsit de fons de la mateixa Biblioteca ni el magatzem per l’Auditori. Val a dir, que el magatzem de dipòsit de la Biblioteca és fonamental en el moment del trasllat, ja que molts llibres del fons no s’han de col•locar en els prestatges degut a la seva poca demanda i rotació.
Per altra banda, l’espai destinat per l’Arxiu Històric també és vital: els dos fons rebuts recentment, la col•lecció de revistes de Torras Hostench i el fons del Dr.Garriga no tenen el lloc adequat en les dependències municipals i l’arxiu històric fa sis anys es va enviar a l’AHG per subsanar les mancances d’espai i de personal per catalogar-lo.
Aquesta decisió va totalment en contra d’un projecte definit i consensuat. Es pren una decisió política, que suposa una cessió d’un actiu patrimonial dels sarrianencs, sense tan sols demanar el parer, ni fer una consulta a les entitats. El valor de l’equipament que es cedeix supera els dos milions d’euros, ja que es tracta d’un edifici en construcció, amb l’entorn totalment urbanitzat.

Està legitimat l’equip de govern per prendre una decisió d’aquest tipus?. Ho pot fer, però és ètica i moralment reprovable. Una cessió d’aquest import s’ha de fonamentar en una memòria social i econòmica la qual demostri que el que obtindrà l’Ajuntament és molt superior al que cedeix. Ara per ara, només hi ha la memòria del projecte, no la memòria econòmica. Ara per ara, el que cedeix Sarrià de Ter supera en escreix el que vol edificar el Consell Comarcal. En altres termes, és com si el Consell Comarcal furtés al municipi, com si posés la ma a la caixa i s’emportés la joia més preuada. Aquest local és el fruit de destinar tot l’espai d’equipament públic i tots els diners de l’aprofitament mig del sector Cobega a l’obra. Molts diners, moltes negociacions, molts maldecaps, perquè ara, quan ja es veu el resultat, vingui algú de fóra i ens el confisqui.

Com és que l’alcalde en el poc temps que governa ja ha oblidat els principis de la participança del senador Francesc Ferrer?. És falta de coratge, és por a afrontar l’opinió pública? O és que el projecte del Consell Comarcal no s’aguanta per enlloc i no sap com defensar-lo?
Hem oblidat qui som i a qui representem? L’Ajuntament de Sarrià de Ter i el Consell Comarcal són dos administracions modestes, amb greus problemes de finançament. És sostenible fer un Centre d’Atenció al Visitant i “ocupar” 1.081 metres quadrats?. Per atendre als turistes cal construir un palau? No n’hi hauria prou amb un espai de 200 metres, habilitant algun local comercial, fins i tot disponible d’immediat a la mateixa Avinguda de França?. Si parléssim d’una superfície més petita, de 100 m2 no hauria de ser cap problema encabir una oficina d’atenció als turistes en la mateixa planta baixa on es preveu la sala d’exposicions i que aquesta tingués un ús compartit. Es poden trobar solucions, però partint de la base de fer un projecte modest, adequat a la situació econòmica actual i que no comprometi espais de futur dels sarrianencs.

Perquè el que es perd és la capacitat de decidir en el futur. És a dir, si per exemple es troba un espai més adient per l’arxiu municipal, podria quedar lliure la planta primera per posar, és una idea, l’escola de música que ja no cab al Centre Cívic, o per constituir un viver d’empreses, que seria una iniciativa adequada a les necessitats de la població. És a dir, deixem a les generacions futures i als futurs governants sense cap opció de fer canvis, ja que no podran disposar lliurement d’aquest espai, ocupat indefinidament pel Consell Comarcal.

Sarrià no és un poble turístic, no existeix una oferta turística i aquest centre tampoc l’aporta. Els possibles visitants no visitaran el poble, només s’hi aturaran i marxaran a Girona. A Sarrià la gent hi vé a practicar esport, a treballar, assisteix a alguna de les fires que s’organitzen i també ve al Centre Cívic, un centre de formació que forma part del projecte cultural del poble.
El primer tinent d’alcalde ha dit que el centre projectat pot portar uns 30.000 visitants l’any. Per fer què, potser recollir un fulletó, interessar-se per un allotjament, conèixer què es fa als pobles veïns?. A vegades una xifra vol dir molt o poc. Aquesta representa la presència de menys de 100 persones al dia, menys de les que deuen entrar a la fleca del costat.

Els projectes turístics d’aquest país, a Catalunya, se sustenten en la posada en valor de patrimoni, de l’oferta cultural i de lleure, de l’oferta comercial i del valor i qualitat dels espais naturals. A Sarrià de Ter, tenim poca patrimoni, però tampoc s’aprofita adequadament: no s’ha senyalitzat correctament la Ruta del Ter, (passa allunyada de dos monuments històrics del poble, el Pont de l’Aigua i la fàbrica Mitjans) no s’ha senyalitzat la Ruta Masó (encara està per definir l’ús de l’edifici Rafel Masó del carrer Major i restaurar-lo) i falten acabar dues de les tres anelles de la ruta dels Molins de la riera Xuncla, (la que passa pel volcà de can Guilana i les canteres romanes), una ruta que s’inclou en el projecte Passejades pel Gironès, que hauria d’haver impulsat el Consell Comarcal del Gironès.

Com tothom que camina sap i pot veure, no hi ha diners ni per fer el manteniment de les rutes a peu, ni per reposar senyals rovellades, ni per refer els plafons malmesos, ni per editar nous fulletons sense errades de toponímia i de plànols. Però en trobaran per fer un megacentre de propaganda del Consell Comarcal, amb la magnànima aportació dels sarrianencs, súbdits silents dels nous cabdills i mandataris.
Torno a la pregunta de l’inici. Recordem el què som, recordem a qui representem. Tenim drets i ens els hem de fer valer, no ens deixem prendre el què és nostre, no deixem a les properes generacions sense patrimoni.

dissabte, 12 de desembre del 2009

La revista Parlem de Sarrià en digital



Des de fa una setmana, els internautes podeu gaudir de la primícia d’un nou número de la revista sarrianenca Parlem de Sarrià en format pdf. El que potser acabarà sent un medi habitual, ara ens sorprèn, acostumats al paper i a que en fèiem ressò quan sortia la revista impresa. La xarxa està sent més ràpida que la impremta i, a vegades, el calendari no deixa gaire marge als impressors.

El tema de portada d’aquest número 70 és el riu Ter, amb una imatge captada el desembre de l’any 2008, quan les generoses pluges caigudes ens varen fer oblidar tot aquell any de sequera. Anna Ribas, professora de l’àrea de Geografia Humana a la UdG, membre del club excursionista de Sant Julià de Ramis i autora del llibre “Les inundacions a Girona” de l’Institut d’Estudis Gironins (2007), publica un article sobre com l’espai o la llera del riu Ter s’ha anat modificant al llarg del temps, tot utilitzant diversos mapes on es pot veure com s’ha anat aprimant, com ha guanyat espai el bosc de ribera i s’ha perdut l’espai inundable. Entre l’aigua que es queda als pantans, la que es porta a l’àrea metropolitana de Barcelona, el Ter és un riu espoliat, que no porta ni els 3m3 que es consideren cabal mínim biològic.

En la mateixa revista publico un article sobre la resclosa d'en Vinyals. Feia molts anys que no havia vist passar l’aigua per sobre la resclosa, ja que, més enllà del terme municipal de Sarrià de Ter, el riu baixa molt sec fins que rep l’aigua de la depuradora de Campdurà. De la resclosa neixen dos canals, el del marge dret arriba fins a Flaçà, el que es coneix com la sèquia Vinyals, i desguassa, en gran part, a la riera de Sant Martivell. El del marge esquerre alimenta la central elèctrica de Salvador Serra i segueix, en canal, fins Colomers, però només s’usa quan els pagesos sol•liciten l’aigua.
Durant tot l’any 2009 he intentat trobar la informació sobre la resclosa i la sèquia. Els membres del Taller d’Història de Celrà, autors del llibre de Celrà de la col•lecció revista de Girona, em varen adreçar a Jordi Barrera, el president de la Comunitat de Regants de Celrà i Bordils, el qual em va proporcionar les dades registrals, el punt inicial de la investigació, el dret a construir la resclosa per part de Mateu Vinyals de Flaçà, de 1748. La directora de l’Arxiu Històric de Girona, Montse Hosta, una vegada vàrem veure que a l’arxiu de Girona hi havia poca informació, em va adreçar a l’arxiu de l’ACA, a Barcelona, on es troba un plànol de 1934, així com informes tècnics de l’època en què es va reformar la resclosa.
El demés ha estat treball de camp i xiruques, la descoberta dels pobles veïns. En alguns indrets costa de veure la sèquia, però en el tram que passa descobert, sobretot de Celrà a Bordils, és un circuit altament recomanable.

A la revista hi trobareu tots els temes que han estat actualitat municipal durant el tercer trimestre, la Festa Major, amb articles de tots els col•laboradors, a destacar el pregó vist per en Josep M.Sansalvador i la novetat d’enguany, la celebració de la I Fira de la joguina de 2a ma que va organitzar l’AAVV de Sarrià de Baix. La revista no lluiria tant si no comptéssim amb les fotos que fa en Quim Llunell el qual, amb més paciència que Job, acudeix a gairebé tots els actes que es fan al poble. A dossier d’història trobareu la conferència de Javier Anton Pelayo que va pronunciar per la diada i, a l’espai escolar, l’ús de les noves tecnologies a l’escola, la pissarra digital. A la secció del grup muntanya, s’ha estrenat en Xavier Font pujant a la Pica d’Estats i a viatges, Bet Sau ens acosta al parc natural de l’arxipèlag de Cabrera. A esports, en Guillem Mallolà continua donant-nos les notícies de la UES i també el FC Sarrià fa una nota sobre la celebració del tradicional campionat de 24h de futbol pista. Esports és la secció que cal potenciar, falten imatges de patinatge, bàsquet i gimnàstica rítmica.

Per sort, la nòmina de la revista és àmplia, més de 40 persones responen a la crida de cada número per així anar construint la crònica del poble, amanit amb alguns temes culturals o d’actualitat que ens semblen són d’interès pels lectors.

Pel proper mes de gener, des del grup GERDS de Ter organitzarem un debat sobre el riu Ter. Està previst pel dissabte dia 16 i hem convidat a Ivan Bustamante, biòleg, membre del consell de redacció de la revista Parlem de Sarrià, el qual actuarà de moderador, l’Anna Ribas, professora de Geografia Humana de la UdG, en Francesc Camps, president del Consorci Alba-Ter, i a Dani Boix, professor d’Ecologia Aquàtica de la UdG. Espero tindrem un debat interessant sobre l’estat actual del riu Ter, si es podrà recuperar cabal, tal com es va anunciar quan es va començar a construir la dessalanitzadora del Prat del Llobregat. El Ter, a debat.

dijous, 10 de desembre del 2009

Gírgoles d'alzina



El dimarts vaig acompanyar uns meus cosins a conèixer la ruta d’en Xuncla, a Sarrià de Ter. És un espai molt proper de casa i de Girona i sempre que puc convido a una visita guiada, els mostro els molins, la resclosa, les masies i així, caminant enmig dels arbres, fem una suau matinal.

Si fa dies que no hi heu anat trobareu més d’una sorpresa. D’entrada, la neteja que ha fet la brigada de la Fundació Ramon Noguera dels voltants de la resclosa de Rimau, una neteja severa i que, espero, duri un temps. Es pot observar la resclosa i el canal de derivació de l’aigua que menava al molí. La mateixa brigada també ha netejat l’entorn del molí d’en Xuncla, ara ben arranat. A diferència de la resclosa, el molí l’han netejat en diverses ocasions i com diu la dita, l’herba no s’atura.
Però el que més m’ha agradat és que dos camps de can Xuncla tornen a estar llaurats, així com els camins que hi menen, ben nets i polits. Al bosc, la presència humana fa que hi hagi espais ben cuidats. Si ara els resulta rendible conrear-los, els mantindran.

Quan vàrem travessar la riera, al vessant de la muntanya de la Vileta, a la banda nord, hi vàrem trobar mucoses, fredolics, carlets, els típics bolets de final de temporada. De normal, aquell bosc només produeix cualbres i lleteroles, però aquest dia va ser diferent i el sarró va quedar ben proveït. En entrar en un bosc d’alzina, vàrem trobar tot un erol de gírgoles, tantes que no ens en sabíem avenir. Alguns amics boletaires m’han comentat que aquest any n’han sortit un munt i gairebé tothom explica les excel•lències d’una truita amb aquesta varietat tan espectacular.

No només ens vàrem fixar amb els bolets. Gairebé totes les senyalitzacions, sobretot els escuts explicatius, s’han rovellat, els ha caigut la làmina protectora i no es llegeixen. Els panells situats a l’esplanada de l’escola també s’han esquinçat i caldria reposar-los. Les petites fletxes que darrerament ha instal•lat l’Ajuntament han estar arrancades i en alguns casos doblegades. A més els claus són de ferro i també s’han rovellat.
És una llàstima, ja que els escuts i els pals indicatius no tenen més de sis anys i a tots ens semblava que durarien més. En espais humits, s’haurà de provar de senyalitzar amb un material més resistent, acer o alumini galvanitzat. Veurem quina és la predisposició econòmica de l’àrea de turisme del Consell Comarcal del Gironès, ja que és l’organisme que promou aquesta ruta com una de les Passejades pel Gironès.

A l’alçada de can Marieta vàrem trobar una parella amb un tou de molsa. La molsa, el galleran i el grèvol estan prohibits d’arrencar però, per la Puríssima a les cases es comencen a preparar els betlems. La tradició sol ser més poderosa que els advertiments.

dimarts, 8 de desembre del 2009

Sand Art



Quan el ballarí i coreògraf Sidi Larbi Cherkaoui va començar a dibuixar en una pantalla amb la sorra com element, al Teatre Municipal es feu un silenci absolut. Els moviments de la flamenca Maria Pagés, acompanyant els ràpids dibuixos de Sidi projectats a la tela de fons, dins de l’espectacle de dansa Dunas, seguien les al•legories que se’ns anaven mostrant: l’arbre de la vida, la poma d’Adam i Eva, la incomunicació, les Torres Bessones, Guantánamo i un munt de missatges dirigits a desvetllar les nostres consciències.
Dunas ha estat una joia dins de la programació de Temporada Alta, que vàrem poder veure per Sant Narcís, tant per la modernitat de l’espectacle de dansa com per la difusió d’aquest nou llenguatge visual i artístic conegut com Sand Art. Va ser com una perfomance dins d’un altre espectacle, un duet inusual.



Un bon amic i veí m’ha enviat el vídeo de Kseniya Simonova, guanyadora del festival Ukraina’s Got talent, en el qual l’artista dibuixa i construeix utilitzant la sorra, sobre una capsa il•luminada, tot un relat sobre la invasió i ocupació d’Ucraina pels alemanys en el període de 1941 a 1945, durant la Segona Guerra Mundial. La rapidesa dels seus moviments, com va enllaçant una escena amb una altra, la selecció de la música, va emocionar als assistents al festival i el vídeo ha estat objecte de nombroses consultes a la xarxa.

Els artistes exploren nous camins per difondre l’art i el vídeo està sent un dels més populars. No es dibuixa sobre un paper, sinó sobre una pantalla que es pot projectar i gravar, el dibuix deixa d’existir com a peça artística, queda el vídeo com únic document. Si es penja al Youtube, poden gaudir-ne, com ha passat amb Kseniya Simonova, uns 9 milions d’espectadors.

diumenge, 6 de desembre del 2009

La Ruta del ter, seguint el curs del riu



El Consorci Alba-Ter ha publicat el llibre “La Ruta del Ter” seguint el curs del riu, una guia amb dos recorreguts el senderista i el cicloturístic i amb diverses rutes temàtiques. Els senyals indicatius són uns adhesius amb unes ones blanques en un fons de color verd i vermell que senyalen la direcció. La ruta del Ter segueix el curs natural del riu, des del seu naixement a Ulldeter fins a la gola a l’Estartit i, en la majoria dels municipis, es mostren els indrets i els elements arquitectònics més rellevants situats prop del riu.

La ruta temàtica inclou la ruta del patrimoni cultural fluvial, amb la major part dels ponts que es troben al seu curs, com el Camprodon, el Pont Vell de Roda de Ter i també el Pont de l’Aigua de Sarrià de Ter; els canals, rescloses i sèquies com la Monar de Salt, les centrals hidroelèctriques com la de Vilanna de Bescanó, la Vinyals de Flaçà,o la fàbrica la Blava de Roda de Ter on va treballar el poeta Miquel Martí Pol; els molins com els de Gualta i els de Torroella de Montgrí, safarejos com el de les dones de Salt i colònies industrials, algunes de tan conegudes com la Llaudet de St. Joan de les Abadesses.

Una altra ruta d’interès és la del patrimoni natural, la qual recull una selecció de 37 espais classificats, segons el seu interès principal, en les categories següents: hàbitat, paisatge, fauna i geologia. Aquí trobem el parador de Sau, amb una extensa visió del pantà, de les Guilleries i les cingleres de Travertet i el Far, l’illa d’Avall a Jafre o el Ter Vell a l’Estartit.

La ruta de les inundacions històriques fa una mirada a les fàbriques i ponts que varen quedar afectats per l’aiguat de 1940 i ens indica els llocs on es troba situada una placa que mostra el nivell assolit per les aigües, com la del Passeig del Ter, a Roda de Ter. També presenta les obres hidràuliques de defensa que es varen construir per protegir els pobles de les inundacions, com la presa de Susqueda, però també són importants les canalitzacions del riu Onyar a Girona i la del Daró a Gualta.

I per tancar la sèrie de rutes temàtiques, la ruta literària, en els apartats: el riu líric, el riu simbòlic, el riu mític i episodis i paisatges, amb textos de Miquel Martí Pol, Prudenci Bertrana, Narcís Comadira, Joan Maragall, Jacint Verdaguer, Josep Pla, Emili Teixidor, Camil Geis, Tomàs Roig i Llop, Santiago Rusiñol, entre molts d’altres.

El recorregut senderista s’inicia a Ulldeter i consta d’ 11 etapes, amb dues extensions opcionals, amb un total de 250 Km. Passa per vies verdes i GR, PR, camins històrics evitant les carreteres asfaltades. El recorregut cicloturístic és de 185 Km, consta de 5 etapes i també te el seu inici a Ulldeter per finalitzar a la gola del Ter.

En el llibre es troba un petit índex de cada poble amb els elements més importants a visitar. En el cas de Sarrià de Ter, destaca el Pont de l’Aigua, i en el de Sant Julià, el paisatge del Congost i el Castellum Fractum a la muntanya.
Tant la ruta senderista com la ruta cicloturística, en els trams de Sarrià de Ter i de Sant Julià de Ramis no són massa reeixits, sobretot per l’alerta del punt negre quan s’entra a la N-II des del final del carrer Vora Ter fins a l’entrada del camí del Congost a la formigonera.

A Sarrià de Ter, el recorregut és molt capriciós. Després de deixar les deveses de can Salvatella, quan s’entra al nucli urbà, la ruta segueix l’Avinguda de França, passant al costat dels cotxes de la via, gira cap al carrer Francesc Cambó, travessa el carrer Via Augusta (ara modificat per una rotonda), passa per darrera el cementiri i des del passatge de l’església entra al carrer Major.

Quan els responsables del Consorci Alba-Ter varen dissenyar la ruta, la seva proposta inicial era fer-la passar pel carrer Josep Flores, més proper al riu, tot i que passa per la zona industrial paperera. Però aquest camí, que l’anterior equip de govern de l’Ajuntament va aprovar, tenia dos punts molt interessants des del punt de vista turístic: el primer, que la mateixa guia reconeix, el Pont de l’Aigua, on va existir un pont d’origen romà i el pas més antic del riu Ter per entrar a Girona. És doncs un lloc molt important per explicar les comunicacions i perquè el barri de baix, conegut com Sarrià de Ter, es va situar al llarg de la via medieval. Curiosament, si els caminants segueixen l’actual senyalització, no veuen en cap moment el Pont de l’Aigua.

En segon lloc, en el carrer Josep Flores existeix un edifici industrial molt notable, la fàbrica Mitjans, on es va situar la primera desfibradora de pasta de paper de tot l’estat espanyol, com bé recorda la placa a l’entrada. També és un element arquitectònic a destacar en la guia, com a patrimoni cultural fluvial, ja que manté les instal•lacions antigues de la central elèctrica.

Al fer passar la ruta per l’Avinguda de França es perd l’oportunitat de promocionar adequadament la vinculació del poble amb el riu, tant pel pas medieval sobre el Ter, com per l’activitat industrial iniciada el 1869, l’origen de les fàbriques de paper del municipi. No sembla pas, que al dissenyar la ruta s’hagi tingut en compte la importància de destacar, a nivell turístic, els edificis històrics més rellevants del poble, ans bé s’ha prioritzat un recorregut, en teoria més segur, però que genera molta confusió.

En qualsevol cas, seguir el riu Ter, per alguns dels pobles i espais naturals que podem trobar en la guia, és una bona idea per apropar-nos i conèixer el riu.

dimecres, 2 de desembre del 2009

Negatius en litigi



La cessió del fons fotogràfic d’Agustí Centelles per part dels seus hereus al Ministerio de Cultura està fent córrer rius de tinta. Ha parlat molta gent i més d’un li valdria haver callat per no encendre més el ànims. És evident que la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya ha anat amb el lliri a la mà i no s’ha ensumat que el llegat Centelles també s’havia ofert a Madrid (sembla que de quan el ministre era el colèric César Antonio Molina) i que per tant perillava. Els dos germans Centelles, s’han deixat manipular per un intermediari (cobrarà comissió?) que ha valorat l’oferta econòmica i una possible difusió de l’obra, menystenint la repercussió del seu entorn, és a dir de la comunitat on viuen, on han treballat i d’on fins ara n’havien obtingut el reconeixement, encara que aquest els sembli poc.

Avui en un article al Punt Diari, Joan Boadas, director del CRDI(Centre de Recerca i Difusió de la Imatge) de Girona recorda que moltes persones han cedit els seu fons sense res a canvi, sense esperar obtenir-ne cap compensació. Si el Ministerio ha estat magnànim (amb diners), la família no ho ha estat en sentiments. En aquest article també explica que el més important són les fotografies originals de l’època, els vintage, i no els negatius, que és el que s’emporten a Salamanca. També recorda oportunament a la conselleria de Cultura que si hi ha diners, s’han dedicar a difondre el patrimoni fotogràfic del país.

A la sala Ars Santa Mònica de Barcelona s’exposen fins el 10 de gener les fotografies fetes per Agustí Centelles al camp occità de Bram (Aude) de França. Aquest material no es va recuperar fins el 1976 ja que va ser custodiat per una família de Carcassone. La mateixa exposició la vaig poder veure a l’Hotel Sully a Paris el passat juliol i, sincerament, no tenia gens de glamour ni va suscitar l’interés dels parisencs. La produïa La Virreina Centre de la imatge de l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, el mateix organisme que fa un parell d’anys va produir una fantàstica antològica d’Agustí Centelles al Palau de la Virreina, comissariada per Miquel Berga. Però l’espai del palauet Sully, a tocar la coqueta Plaça Vosgues, era inadequat per aquesta exposició, tot i dependre del Jeu de Paume, ja que l’Hotel estava en obres i el varen encabir en un semisoterrani.

Una de les raons per les quals els germans Centelles han acceptat enviar aquest fons a Salamanca és que formaran part del fons del Museu per la Memòria Històrica (encara per muntar) i se’n farà divulgació internacional. Al gran París, de la ma del Jeu de Paume, es va fer una exposició absolutament inacceptable. No crec que sigui culpa dels catalans, sinó que els francesos no en volen saber res d’aquest període en que varen fer de carcellers dels republicans i no els interessa fer-ne ressò. Malaguanyada oportunitat.

Agustí Centelles va fotografiar Barcelona abans i durant la Guerra Civil i va anar al front en qualitat d’informador de les milícies populars. Fou cridat a files i enviat a Lleida, on es feu càrrec dels serveis fotogràfics i des on envià fotografies pels diaris de la rereguarda. Va travessar la frontera amb la seva maleta amb negatius i va continuar fent fotos als camps de concentració d’Argelès, Sant Cebrià, Bacarès i Bram. L’any 1944 va tornar clandestinament a Barcelona i des d’aleshores es dedicà a la fotografia industrial. Va morir el 1985.

Els seus fills Sergi i Octavi han custodiat el seu fons i l’han cedit per fer diverses exposicions, com la de La Pedrera de 1991, patrocinada per la Fundació Caixa de Catalunya, la de la Virreina, depenent de l’Ajuntament de Barcelona i l’actual del Centre Ars Santa Mònica de la Generalitat. S’han publicat diversos catàlegs de la seva obra i recentment un llibre amb el diari del mateix Centelles escrit a Bram.
No sembla que aquests reconeixements hagin estat suficients per mantenir tot el fons fotogràfic a Catalunya. Faltava concretar l’aspecte econòmic, petit detall.

diumenge, 29 de novembre del 2009

La crisi no és cap desgràcia



Àlex Rovira, autor del llibre “La bona crisi” ens va donar una lliçó d’optimisme a la trobada del VII Fòrum Girona d’Economia i Alta Direcció d’Empresa a Torremirona el passat 20 de novembre. El professor de màrqueting d’Esade, va anar enllaçant la paraula de moda, crisi, amb d’altres paraules de la mateixa arrel etimològica: Krisis és un moment decisiu, un moment d’inflexió; crítica significa anàlisi, estudi; criteri vol dir reflexió, tenir raonament adequat; la crisàlida és el símbol de la transformació i Crist, la capacitat de lliurament.

El seu discurs va estar dominat en certs aspectes per les seves creences religioses, ja que el moment actual és un moment d’incertesa i es busquen referents en la religió. Ens va parlar de longanimitat, l’estat d’ànim que ens permet resistir i que també definiríem com la resiliència, però que en el pensament cristià es coneix com la perseverança. Com tots els gurus, va buscar la fibra sensible i la psicologia per motivar-nos, deixant anar frases de manual: “l’entusiasme s’encomana i la depressió també, però els optimistes són creatius i els pessimistes mandrosos”, o aquesta altra: “quan no podem canviar una situació el repte consisteix en canviar-nos a nosaltres mateixos”.

Va definir l’èxit com el resultat que tindrem al avaluar la nostra vida, la resta, són resultats parcials. Una crisi temporal només serà un examen parcial, que resoldrem amb nota o suspendrem, però sobretot crisi no significa desgràcia, les desgràcies van associades a les pèrdues personals, no materials.
Al final ens va donar cinc claus, trets del caràcter per poder afrontar la crisi a nivell personal: ser optimista, tenir confiança, ser responsable, tenir esperit emprenedor i tenir coratge. Com explica en el llibre “La bona sort”, per tal de trobar un trèvol de quatre fulles, el que cal és crear les circumstàncies per tal que creixi.

A més de l’Àlex Rovira vàrem escoltar la conferència del catedràtic d’Economia de la Universitat Ramon Llull, en Francesc Xavier Mena, el qual ens va parlar de les perspectives econòmiques pel 2010. Al seu parer, l’any vinent serà el pitjor any del sistema financer, sobretot de l’espanyol que te uns enormes compromisos de pagament que sembla no pot fer front del tot. Si enguany hi ha hagut restricció financera l’any que ve, encara més. I les mesures que pren el govern espanyol, tot i ser importants, no són suficients per reactivar la demanda i crear ocupació. Aquest és sens dubte el principal repte de la nostra economia, com créixer i en quins sectors. El seu tracte amb joves estudiants el fa veure una altra realitat: “La reforma laboral la faran els joves i demanaran contractes sense indemnització, encara que els sindicats s’hi oposin”. Totes les reformes, laborals i estructurals s’acabaran fent, però potser serà massa tard.

Mentre escoltava en Xavier Mena i el veia moure’s per la tarima, afegint al seu ben trabat discurs acadèmic múltiples anècdotes i un àgil powerpoint, em va semblar veure un bon successor del que va ser el nostre professor de Teoria Econòmica, en Fabià Estapè a la Universitat de Barcelona.

La jornada va tenir també una interessant tertúlia sota el títol “actua contra la crisi: accions proactives i intel•ligents per garantir el demà”, amb Núria Vilanova, presidenta d’Inforpress, la qual ens va recomanar participar en la web www.actuacontralacrisis.com, amb Josep Mateu, director general del RACC i president de Femcat, la prestigiosa organització empresarial que proposa un nou model econòmic i educatiu per Catalunya, basat en el coneixement i en la innovació, amb Sergio Pastor, el conseller delegat de l’empresa Scalextric-Tecnitoys i amb José Luis Blasco Vàzquez, soci de KPMG.
Entre uns i altres, el missatge positiu, va ser àmpliament proposat. Tenim problemes, però ens estem plantejant com resoldre’ls, hem detectat els errors i estem prenent mesures per rectificar. Hem de crear, emprendre, hem de transformar el patiment en una força creativa. Com deia el títol de la jornada, sortir-se’n amb èxit...és responsabilitat de tots.

dissabte, 28 de novembre del 2009

Vins de Tramuntana




He rebut amb alegria el targetó de la DO Empordà convidant-me a regalar vins de casa. Ja era hora que ens creiem de debò que a l’Empordà tenim vins boníssims, que estiguin a totes les cartes dels restaurants gironins i a tots els prestatges dels establiments d’alimentació. Les estrelles Michelin lluiran encara més amb els bons vins empordanesos, sobretot els fets amb el raïm de la zona, la garnatxa.

Una visita a la web de la DO Empordà i ens adonarem que ja ens sonen molts noms dels vins i dels cellers: Floresta de Pere Guardiola, Sínols Coromina d’Empordàlia, Selva de Mar de Mas Estela, Heus de La Vinyeta, Negre dels Aspres de Vinya dels Aspres, Finca Malaveïna de Castell de Perelada, Comabruna de Celler Espelt, Oliver Conti i molts que queden per tastar i descobrir.
El divendres vaig acompanyar a l’Anna Espelt, la directora del Celler Espelt de Vilajuïga al sopar de l’exportador, on la Cambra de Comerç lliura els premis a les empreses que han destacat pel seu dinamisme exportador. A més del Celler Espelt, el qual ja exporta arreu del món el 50% de la seva producció i ha obert botiga al Japó, els altres premis ens varen concedir a l’empresa Roberlo de Cassà de la Selva que fabrica pintures i massilles pel sector de l’automoció, a l’empresa Balseurop Ecuato Española de Fontcuberta, dedicada a la fabricació de nuclis de fusta de balsa i una menció especial a la Fundació El Vilar de Blanes, la qual ocupa persones amb discapacitat intel•lectual, que exporta boies de fusta de suro per la pesca amb canya.

El vídeo i les explicacions de l’enòloga Anna Espelt varen ser una alenada d’aire fresc, enmig d’un ambient excessivament estirat, ja que molts dels assistents al sopar ho són a títol honorífic i ni tan sols tenen responsabilitats empresarials com sol passar en aquestes organitzacions tradicionals. L’Anna va presentar l’empresa, com en dues generacions han evolucionat de ser pagesos de Vilajuïga i productors de vi, a crear una empresa capdavantera que estima els productes que elaboren. La seva il•lusió i saber fer es transmet a l’equip de treball, el recolzament de la seva família, l’esperit innovador, les ganes de provar en altres sectors com l’oli, producte de les oliveres de les seves finques que venen exclusivament al Japó.
Al vi i l’oli de l’Empordà els queda guanyar quota al mercat català, arrelar al nostre terriroti, envair Barcelona i donar-se a conèixer al mercat espanyol. Al final del seu discurs, l’Anna ens va regalar una frase que be podria servir per eslògan de la DO Empordà: “Al celler embotellem l’essència de l’Empordà”. Són els vins de Tramuntana.

dijous, 26 de novembre del 2009

Dia internacional contra la violència de gènere



El 25 de novembre vàrem recordar amb diversos actes, que s’ha de radicar la violència de gènere i la violència domèstica del nostre entorn. Actes senzills, com la lectura d’un manifest, l’encesa d’espelmes o l’edició d’unes làpides amb el nom de les dones que han mort aquest any, víctimes de la violència dels seus companys i marits, han sovintejat en molts municipis.

A Sarrià de Ter, una agent del cos de Mossos d’Esquadra de l’Oficina d’atenció a les víctimes, va fer una lectura de totes les mesures legals que s’han pres i de les actuacions que fan els mossos davant un cas de violència. Hi vàrem assistir una quarantena de persones, la majoria dones, no precisament joves. Sense ànim de fer cap retret, les presents ja ens sabíem la lliçó. No interessa als més joves conèixer els problemes en què es poden trobar quan formin parella, quins són els mecanismes de domini, sobretot els de violència psicològica, amb què segurament es trobaran al llarg de la seva vida sentimental?. Doncs bé, sembla que les conscienciades ja tenim una edat i les més joves, les que segurament patiran un tipus o un altre de violència, tenen altres interessos.

Mentre escoltava a l’agent, vaig recordar el cas d’una companya de la feina que ha acudit aquesta setmana als mossos a denunciar el seu, encara, marit. Immersa en un procés de separació, el diumenge el seu home, havent begut i fumat, (cosa que ara ja no serà atenuant) la va pegar. La noia el va denunciar i el mateix dia el van engarjolar. L’endemà, en un judici ràpid, el jutge li va decretar l’allunyament. Un cas més, però molt proper, al poble, a la feina. És cert que cada dia hi ha més dones que s’atreveixen a posar una denúncia i a trencar amb les parelles que els causen problemes, però persisteixen les causes, afectives, d’educació i sobretot econòmiques, que condueixen a situacions límits de comportament.

Hi ha tota una educació, una manera de relacionar-se, que forma part de l’inconscient masculí. Vegeu la polèmica que ha suscitat l’article de Gemma Lienas al seu blog “Por malas” on fa referència a un article de l’Albert Soler al Diari de Girona, on, tot parlant de Polansky, diu que “emborratxar una nena, és un ritus d’iniciació a la vida”. Conec l’Albert de fa molts anys, quan papallonejàvem pel Nummulit. Deu anys enrere, l’Albert era un jove separat amb dos fills que destacava per ser un gran seductor. Periodista de La Vanguardia, era un noi intel•ligent, amb un gran do de paraules, que captivava pel seu verb.

La majoria dels que ens freqüentàvem aquell bar de moda hem trobat la nostra estabilitat emocional, amb o sense parella, i no crec que a cap dels meus amics i amigues se li passi pel cap seduir ningú emborratxant-lo (el cas d’en Polansky era una nena de tretze anys, o sigui que no te perdó). La columna de l’Albert dóna a entendre que després d’anys i panys de tractar amb dones no ha entès res de res. Acaba l’article així: “Ja se sap que els homes es casen amb l'objectiu de mantenir relacions sexuals... i les dones mantenen relacions sexuals amb l'objectiu de casar-se”. Retiro allò de que era un noi intel•ligent.

diumenge, 15 de novembre del 2009

Homenatge al Dr. Josep Garriga



El Centre Cultural i Parroquial de Sarrià de Dalt s’ha omplert avui per escoltar el concert de la Principal de la Bisbal en homenatge al metge i compositor sarrianenc Josep Garriga i March. Els cent anys del doctor han coincidit amb el centenari de la Costa Brava i, encara que sigui un tòpic,- cent anys és un segle-, parlem d’una persona que ha viscut els esdeveniments més importants del segle XX.



En el llibre “Escaig de la seva obra” que l’Ajuntament de Sarrià de Ter va editar l’any 1984, quan el doctor es va jubilar, després d’haver exercit de metge titular de Sarrià de Ter, Sant Julià de Ramis i Medinyà més de quaranta anys, s’expliquen molts detalls sobretot de la seva joventut. Per exemple, que va començar a jugar a futbol a l’Institut de Girona i que des de Sarrià només s’hi accedia per Pedret i el Pont Major: la carretera nacional (la del carrer Josep Flores) no es va construir fins l’any 1929! Podríem dir que el Dr. Garriga ha vist canviar totalment el nostre poble, a més de veure néixer i créixer a molts vilatans.

Avui, una seva neta ha recordat que el seu avi era un apassionat dels cotxes (qui no recorda el seu Stromberg negre), el futbol (va ser jugador de l’equip de l’Institut i seguidor del Club Esportiu Sarrianenc, del Pontenc i del Girona), les sardanes ( a més de compositor va ser l’ànima del concurs de sardanes de la Festa Major) i la medecina.

En Francesc Gassú, el director de la cobla la Principal de la Bisbal, ha fet un regal al poble de Sarrià de Ter que espero no passi desapercebut: els arranjaments de les partitures de les dues sardanes que avui han tocat, “Noces d’or” estrenada per la mateix orquestra el 1970 al poble Espanyol amb motiu del cinquantenari de la Mutual Mèdica de Catalunya i Balears, i “Adoració”, sardana composada per Josep Garriga quan només tenia 18 anys, el 1927. Són dues sardanes completes que a partir d’ara es podran tocar en les audicions de la Festa Major.

En Maties Martí, conductor del programa “Coneguem i estimem la cultura catalana” de Ràdio Sarrià, el qual ha fet d’enllaç entre la família i l’Ajuntament per retre aquest homenatge, fa molt temps persegueix les partitures per reproduir les sardanes. En el programa especial del divendres, va aconseguir el disc de vinil de “La meva petita”, sardana molt balladora que va ser enregistrada per la cobla la Principal de Girona, que dirigia l’amic del Dr.Garriga, el compositor Josep Ma. Boix del Pont Major. El disc de vinil ha sortit de cal Marquès, en Josep Casas, el qual te la virtut de guardar tot el que fa referència al poble. També guarda els programes de la Festa Major on es troben els articles sobre la companyia de teatre Foc Nou, l’Orfeó Joventut i el Club Esportiu Sarrianenc que Josep Garriga va escriure cap els anys 60, en català, quan la resta del programa estava escrit en castellà. Aquesta informació va ser molt valuosa per recuperar tota la història de l’edifici del Coro i, indirectament, per recuperar l’edifici per ús públic.
Dalt l’escenari, la colla “Aires Gironins” del GEIEG han ballat “El bruel de Pals”, recordant la bellesa de moviments de les colles sardanistes i el públic ha enyorat aquell concurs de sardanes tan popular de la Festa Major. Dos sarrianencs també s’han afegit a l’homenatge ballant: en Jordi Trull i en Jordi Duch.

Semblava un diumenge de Festa Major. Hem celebrat, amb orgull, que un sarrianenc il•lustre, una persona que ha dedicat la seva vida professional als demés exercint de metge de poble, que ha dedicat el seu temps lliure a composar i ajudar a popularitzar la música i la sardana, ha fet cent anys. Felicitats Sr. Josep Garriga i enhorabona a tots els organitzadors.



Una de les poques fotografies publicades on surt en Josep Garriga amb en Josep (Pitu) Llausàs i Josep Oliva, veient futbol al camp del Pontenc, del Pont Major.

dimecres, 11 de novembre del 2009

Operació grapadora



L’associació d’idees ha portat al jutge Baltasar Garzón a anomenar Operació Petròria la trama descoberta després d’estirar el fil del diner de paradisos fiscals que sortia del despatx dels advocats Petrus. Curiosament no l’anomena operació grapadora, tot i que aquest estri és present a totes les oficines i se li podia haver ocorregut el paral•lelisme, però això de la guàrdia romana pretoriana, és més efectiu i imposa.

Una vegada llegit l’auto que publicava La Vanguardia, sembla que més que una trama, el jutge ha grapat alguns fulls sobre afers urbanístics, amb persones de molta nomenada. Els advocats defensors ho tindran fàcil, tret de com justificar els diners evadits a Suïssa. Per començar, el de Luís Garcia, Luiggi, deia que no es tracta de “requalificacions” sinó de “modificacions d’us” i que totes havien tingut el seu conveni compensatori.

El conseller Joaquim Nadal, en la seva intervenció del dimarts davant la premsa, va demanar que es fes pedagogia i no es malinterpretés tot el que s’ha fet sota una requalificació: el creixement de les ciutats i la seva dotació en equipaments s’ha fet mercès a les requalificacions de sòl rústec i industrial. Fins ara. El que sembla es vol portar al Parlament és una modificació de la llei d’urbanisme, on s’augmentin les compensacions als ajuntaments, és a dir, que part de les plusvàlues reverteixin als Ajuntaments i que els convenis compensatoris estiguin registrats.

L’urbanisme és un tema molt delicat i els alcaldes i tècnics dels ajuntaments a vegades no estan a l’alçada dels advocats dels promotors. D’aquí que en algunes ciutats s’han obtingut grans compensacions i en pobles més petits, pràcticament només les legals. Però sempre hi ha coses que em desconcerten: els convenis entre els promotors i els ajuntaments que són públics, no arribaven a la Comissió Territorial d’ Urbanisme, la qual tenia en darrer terme la potestat per aprovar o modificar el pla parcial proposat? Jo crec que si, per tant els afers urbanístics de l’operació Petròria deuen haver estat supervisats per la Generalitat de Catalunya.
També creia que tots els ajuntaments estaven obligats a presentar els comptes a la Sindicatura de Comptes per ser avaluats. Doncs sembla que no i, encara menys, acceptar i corregir el que els proposava el Síndic. O sigui, a les empreses ens obliguen a presentar els comptes anuals al Registre Mercantil i si no ho fem, se’ns bloqueja el registre, en canvi els ajuntaments poden fer i desfer sense ser auditats. Sembla que algunes d’aquestes incongruències ara seran revisades.

L’Antoni Puigverd deia en un article que si es revisessin totes les requalificacions podria ser insuportable. Sens dubte, els grans negocis immobiliaris s’han fet no pas en la construcció dels habitatges sinó en la reconversió del sòl. Però a aquest joc hi ha jugat tota l’administració, no nomes la local que ha pogut tenir sòl públic per equipaments, sinó també l’autonòmica.

A Sarrià de Ter en tenim un exemple ben clar i recent: l’Ajuntament va dir als promotors del mas Boscosa que no interessava la requalificació del sòl industrial en residencial, per estar massa allunyat del nucli urbà i per suposar un increment d’habitatges i de població desmesurat. Les quantitats compensatòries eren significatives, però en el futur, la població demandaria serveis i ens caldrien nous equipaments. Després de dos anys i de diverses temptatives més, va arribar la proposta de la Universitat de Girona per construir la Facultat de Medicina i el Campus de Salut, amb la torna de deixar construir fins a 535 habitatges. És per tant una administració superior, qui demana terrenys gratis per posar-hi una activitat docent. Els beneficis són generals per tota l’àrea urbana de Girona, no només per Sarrià de Ter. Dels habitatges, amb sort, alguns seran d’ús pel personal docent i alumnes, però les famílies que s’instal•lin demanaran els serveis del poble. Hauria estat millor, al meu parer, que la Generalitat o l’Incasòl hagués comprat el terreny, a preu industrial, i hagués construït el Campus de Salut. Però de diners no n’hi ha enlloc i aquest invent de les requalificacions ha permès créixer als municipis i sobretot dotar-se dels terrenys per equipaments. Ara que la bombolla immobiliària ha deixat en descobert el joc i ha deixat un munt d’habitatges construïts sense cap raó demogràfica, veure’m com es resoldran en el futur aquestes qüestions.

L’afer Pretòria i l’afer Millet han calat en la gent i sobretot se sent allò de “ no hi ha un pam de net, etc..” Si a nivell local, la gent s’interessés més pels afers municipals, acudint, per exemple als plens municipals, si la gent no només llegís els titulars del diari sinó a més el comprés per llegir-lo amb més profunditat, si els ajuntaments no demoressin la presentació dels plans d’ordenació urbanística municipal, els POUM, els quals permeten a la població participar en el disseny futur del seu municipi, si existís un major interès per tot el què és públic, potser no hi hauria “desafecció política” i hi hauria un major control del poder públic i dels polítics.
Però això no s’aconsegueix deixant d’anar a votar, sinó involucrant-te en la vida pública.

dissabte, 7 de novembre del 2009

Camins de ronda



El full de novembre del calendari de la Caixa de Girona ens mostra la platja del Castell des del poblat ibèric, una imatge que ens recorda la Costa Brava verge que va estudiar la geògrafa francesa Ivette Barbaza. Amb el seu traspàs, aquest agost, el seu llibre “El paisatge humà de la Costa Brava” de 1966 ha tornat a ser notícia. Segurament la recordareu, elegant, incisiva, en l’entrevista que el cineasta Antoni Martí li va fer pel documental “Els límits de la Costa Brava” l’any 2003 quan es va presentar en la reedició del Debat Costa Brava. Ivette Barbaza ens va advertir, però els catalans no hem sabut preservar el nostre territori, ni la primera línea del litoral, ni terra endins: “si haguessin preservat l’entorn haguessin preparat millor l’avenir”, diu en el documental.

El diumenge 25 d’octubre el club excursionista de Sant Julià de Ramis va organitzar una sortida del tram del GR-92 des de Begur a La Fosca, un dels paisatges que més recorda la Costa Brava que tots idealitzem i del que parla Ivette Barbaza. Vam iniciar la sortida dalt vila, un dia de cel net i clar, amb una excel•lent visibilitat, amb vistes al Montgrí, Pals, l’Estartit i l’Escala. De Begur a Tamariu, per camins de muntanya enmig de pinedes deixant enrere Aiguablava i Aigua Xelida, la cala d’en Cuní, fins arribar a Tamariu. Seguint el camí de ronda, vàrem trobar la cala Pedrosa i varem pujar a Sant Sebastià de la Guarda, on gaudirem d’una visió espectacular. Rere l’església s’han trobat restes d’una vil•la romana que s’han museïtzat molt curosament.



Des del far de Sant Sebastià, el camí et porta cap a Llafranch i Calella de Palafrugell, després de pujar i baixar nombrosos escalons. Ja sortint de Calella, trobem una cala poc coneguda, el Golfet. El tram següent per mi va ser una autèntica descoberta. Deixant els jardins de Cap Roig, el camí s’endinsa pel mig de la muntanya, segueix corriols i pistes forestals entre pinedes i ens reserva una sorpresa: la cala estreta, davant les illes Formigues, un privilegi. A l’estiu només s’hi accedeix a peu pel camí de ronda, però a la tardor es permet apropar-se des d’una pista forestal en cotxe. A la cala estreta vàrem dinar i ens varem remullar els peus i algunes valentes es varen banyar.



La propera visió és la platja Castell des del poblat ibèric i una cala paradisíaca al costat a la qual només s’hi arriba per mar. La platja Castell pertany a Palamós i s’ha preservat mercès a la pressió popular. És de fàcil accés des de la carretera de Palamós, però te l’accés restringit a un numero determinat de vehicles. Seguint el camí de ronda, passem pel pintoresc barri de pescadors de cala S’Alguer, al qual només s’hi accedeix per aquest camí i, d’aquí a la platja de la Fosca, on vàrem acabar el nostre recorregut.
Contents d’haver caminat i haver descobert nous indrets, potser no agrestes sinó poc accessibles. A peu i per camins de ronda, el paisatge és un altre, el territori s’humanitza.

divendres, 6 de novembre del 2009

T'enyorarem, Dolors



No sé hi havies vist aquesta foto. Te la va fer en Quim Llunell per la Festa Major de l’any 2006, amb en Joan Péra i en Nico. Ja aleshores havies posat el compte enrere, el teu tic tac personal, encara sorpresa del diagnòstic. Ja ho veus, la malaltia t’ha guanyat, amb tot l’esforç, totes les ganes de viure que hi has posat, amb tota la voluntat per anar seguint els tractaments, no sempre esperançadors. En Nico, per la Fira del Paper, es va aturar una estona a la taula de la revista i ja em va dir que no milloraves, que no hi havia cap novetat en les visites a Barcelona per trobar una nova medicació. Se’m va fer estrany no veure’t per la Fira, amb el que t’arribava a agradar passejar entre les parades, xerrar amb un i altre, veure la gent. ..

En els vuit anys que en Nico va ser, primer regidor i després alcalde de Sarrià de Ter, li vares fer molt costat, tant en els actes institucionals com en els més populars. El cuidaves, procuraves per ell i seguies tota la seva activitat, sense deixar d’atendre la família, en Marc i la Susanna. Potser perquè sempre he anat a la meva no he sabut valorar prou la feina que has fet a l’ombra. I si tenies una estona feies punt de creu, em relaxa, deies. A l’hospital, les infermeres s’admiraven de com et posaves a treballar en les estones perdudes mentre et feien el tractament. Sempre incansable, sempre feinejant.

No et sàpiga greu, avui no he vingut a acomiadar-me al tanatori. He regirat en l’arxiu per veure si trobava una foto teva que em recordés com eres, que em recordés les estones que hem passat xerrant, esmorzant, la companyia que també ens vares fer en els àpats populars i en els actes de l’ajuntament. Temps a venir, en Nico ja ens farà un reportatge amb les teves millors imatges i et podrem recordar amb tota la teva alegria i elegància, tal com eres.
Adéu, Dolors, t’enyorarem.

dissabte, 31 d’octubre del 2009

wwwwwwwwwww



Sembla no hi ha prou lletres a l’abecedari per definir aquesta crisi. Hi ha qui preveu una sortida en U, d’altres en V, la temuda L i el vaivé de la W. L’economista Xavier Sala i Martin va pronosticar al públic de l’Auditori del divendres 30 d’octubre, que la crisi serà una serra de moltes w w w w com el cap d’en Simpson, un continu pujar i baixar durant molts anys.
No es pot negar que és divertit escoltar-lo tot i que costa combregar amb les seves idees. Segons ell, tot va malament menys el Barça. Per començar, maleeix les mesures dels governs per incentivar la demanda, ja que continuen donant ales a sectors que han deixat de ser estratègics, com la construcció i l’automòbil. Com que és un liberal, creu que no s’ha d’ajudar cap empresa, tampoc incentivar la R+D, s’han de treure entrebancs i regulacions a l’economia i millorar l’educació. Doncs en algunes coses te raó, com en el tema de l’educació, ja que s’ha d’educar el sentit crític, i en d’altres no tanta, com en no donar importància a les mesures d’estímul. Si no es fa res i es deixa caure tot el sistema, no quedaran empreses per innovar, ni crear. Al futur s’hi ha d’arribar viu.

Sol explicar l’exemple de la pizza per il•lustrar què significar innovar, o sobre un producte conegut, com descobrir altres formes de negoci. Ahir es va referir a la darrera anècdota, la de la capsa isotèrmica dissenyada per una universitat, però explicada tota te molta gràcia.
La pizza actual es va inventar a Itàlia, a Nàpols i, en homenatge a la reina Margarita el 1889, es va popularitzar la de tomata, mozzarella i alfàbrega, que conté els tres colors de la bandera italiana, vermell, blanc i verd. Els americans varen inventar la pizza estil Chicago, més gruixuda i amb més ingredients, a la qual els italians es neguen a dir-li pizza. Més endavant, un altre americà va idear portar-la a casa, la pizza per emportar. La cadena Domino’s pizza encara existeix i és tot un model de negoci. I a casa nostra tenim un altre exemple d’èxit, la pizza congelada de casa Tarradellas, per menjar a casa, o la base per fer-te la al teu gust. El producte és similar i es menja, però cada negoci es diferent. Els de Domino’s pizza varen demanar a una universitat els dissenyessin una bossa isotèrmica per transportar la pizza calenta dins una capsa de cartró. Aquest és un exemple de col•laboració de l’empresa i la universitat, però tota la resta s’ha ideat dins de cada empresa. Innovar no significa invertir en R+D. Vol dir crear.

Segons Sala i Martin, el 71% de les innovacions les creen els treballadors, o bé l’apliquen dins de la mateixa empresa o bé n'inicien una per fer el que ells han ideat. En un 21% la innovació es deu a la sort. Aquí va explicar el cas dels finlandesos i el Nokia, que es varen fer famosos amb la moda de canviar les caràtules dels mòbils quan el lideratge tecnològic el tenia Motorola. Com que els finlandesos els agrada beure vodka més del compte, per no perdre el mòbil el pintaven de colors i així cadascun sabia quin era el seu. Bromes a apart, la moda de tunejar els mòbils ha convertit Nokia en empresa líder, ara si en tecnologia.
I en el darrer lloc, en un 8% la innovació es deu a la R+D, sobretot en l’àmbit biomèdic i d’investigació molecular. O sigui que els diners que es dediquen a investigar, per exemple, la sexualitat de Nefertiti, no necessàriament revertiran en millores en l’economia.

Com els panellets, que per Fires sempre vénen bé, la conferència de l’economista polèmic i popular, conegut per les seves americanes i la seva afició al Barça, va ser ben rebuda per un públic que busca referents i idees per sortir de la crisi. Alguna idea es va poder agafar al vol. Als EEUU, on la construcció te un percentatge del 4% del PIB, (a Espanya va ser d’un 20%) mentre dura la crisi ha seguit venen productes del Sillicon Valley, d’alt valor afegit, però no ho oblidem, el seu pes exportador es deu a l’agricultura: tomates i ketchup.

dijous, 29 d’octubre del 2009

Ni per llenya!



Tinc la sospita que les finances de l’Ajuntament de Sarrià de Ter van de mal en borràs. No perquè els edils del govern no mereixen confiança, sinó perquè els manca el sentit de la prudència i el coneixements suficients per portar-ho bé. Els sarrianencs que llegiu aquestes ratlles sabreu que enguany no s’ha aprovat el pressupost, sinó que es treballa amb el pressupost prorrogat del 2008. Això, que ja de per sí ja és una anomalia, no sembla tregui la son a ningú. En el ple del mes de juliol, es va fer una modificació de crèdit a compte del superàvit del 2008. En aquell moment, Roger Casero, en representació del grup municipal del PSC, va demanar es destinés a compensar el dèficit del 2007, a fi i efecte de poder presentar el pressupost del 2009 sense la crossa del 2007. Per contra, l’equip de govern va optar per eixugar factures que no havien tingut partida en el 2008 i preveure partides d’inversió complementàries de la Biblioteca que no s’executaran fins el proper 2010.

En el ple del mes de setembre, es va tornar a presentar una altra modificació de crèdit, en la qual es preveien 40.000 euros per la partida de festes. Com que la partida del pressupost prorrogat ja era de 40.000€, amb aquest augment, el pressupost per festes es convertia en el més gran de la història del poble, ni en els anys de molta bonança ens havíem gastat tants diners!. A la pregunta del portantveu del PSC, l’alcalde Roger Torrent va dir no saber, ni conèixer les raons i, com que el regidor de festes, Jordi Paretas, estava absent per vacances, en el proper ple ens ho aclariran, esperem.

Després jo vaig preguntar sobre el retard de les obres de la rotonda de la Via Augusta i què es pensava fer amb els arbres afectats. La pregunta els va agafar de sorpresa, ja que ni tan sols coneixien l’espècie de què es tractava (plàtans, va dir l’alcalde) i no s’havia previst en el pressupost de la rotonda un possible trasplantament dels arbres. Com que el regidor de serveis públics, Raimon Cros, tampoc estava al ple, mira quina casualitat, l’alcalde ens va contestar que el cost del transplantament era molt alt, sense especificar més.

En sentir la resposta, ja vàrem preveure que els arbres catalpes bignonioides, o catalpes americans, serien talats. Ni per llenya! Va dir un nen a la seva mare, quan va veure s’emportaven les restes dels arbres en un camió, un nen del poble, educat al CEIP Montserrat, reconeguda escola verda i que el passat juny va participar en un ple infantil. Els arbres no s’han aprofitat ni vius ni morts!

Avui, el Diari de Girona ens informa que trasplantar-lo costava 30.000€, a raó de 3.000€ per arbre. Caram, posats a veure qui la diu més grossa, per què no 100.000€!. Totes dues xifres són una barbaritat, però clar, si només demanen un pressupost i no es pregunten com fer-ho per abaratir-ho...Per trasplantar arbres, només fa falta un constructor local amb un camió amb grua i una màquina excavadora. El cost del lloguer de la màquina i de contractar un o dos operaris un parell de dies per la feina de trasplantar deu arbres, arbres de menys de tres metres d’alçada, no pot superar els 5.000€ i potser amb tres mil euros faríem. Res d’empreses especialitzades, gent de casa nostra. No té cap truc trasplantar: s'ha de fer un bon forat, arrencar l'arbre amb les arrels senceres i amb un bon pa deterra, plantar-lo en el lloc preparat i omplir el forat d'aigua perquè no hi quedi aire. Els mesos següents regar-lo molt.
Si algú em portés un pressupost de 30.000€ per fer aquesta feina no crec li demanés mai res més!

En el seu haver, l’equip de govern ja porta uns quants arbres talats: els 22 plàtans de quan es va museïtzar la necròpolis del passeig Cinto Verdaguer, els 10 plàtans del mateix passeig, les arrels dels quals molestaven als veïns i ara els 10 catalpes de la Via Augusta, i això només en dos anys de govern!. No es pot pas dir que les gestió dels arbres estigui ben portada. En el cas del passeig Cinto Verdaguer es varen plantar altres espècies, per la segona tongada veurem si hi ha diners. En el cas de la Via Augusta, ningú es va recordar de preveure el trasplantament en el pressupost, que ens hauria sortit gratis al municipi. Ja que hem badat, el mes barat és talar i dir que els arbres estaven malalts, que ningú garanteix que visquin i altres galindaines....

Hi ha molts espais verds que podien encabir els arbres que han estat talats, com el pla de l’Horta i els Pla dels Vinyers. No es fa gestió amb els arbres, tret dels que molesten els veïns. Aquest estiu els arbres joves de l’Avinguda Capellades han patit la sequera i ningú els ha portat una cuba d’aigua, i ara n'hi ha de ben secs. Tampoc ningú ha advertit a Acciona que enlloc de plantar tres pollancres a la vorera, els corresponia una espècie més adient.... Pel que es veu, per aquest equip de govern, els arbres els fan nosa.

dissabte, 24 d’octubre del 2009

Nous models de negoci




Em continuen sorprenent les dades de l’atur, la destrucció tan accelerada de llocs de treball i la desaparició d’empreses poc sòlides, pel que sembla amb poc fonaments. Però les que trobo més sorprenents són les dades del sector agrari, ja que crec que és on es hi ha més recorregut, on es pot crear més ocupació a curt termini, tan per treure rendiment a camps ermats, con en l’explotació i neteja dels boscos.
Una de les receptes per la millora de la renda agrària, és que els pagesos creïn el seu propi canal de distribució, en la línia que està fent la cooperativa de Guissona i les seves botigues Bon Àrea. A les comarques de Girona tenim algun exemple que ha reeixit, com el de Fruites Núria, que distribueix en botigues pròpies els seus productes i d’altres de qualitat. Ara a més de vendre al detall, et porta a casa els fruits de l’arbre que pots apadrinar de les seves finques de Ventalló. En Pere Puigberd, comenta que ja li porta més temps el manteniment de la web que el dels camps.

També s’està estenent el model de l’empresa Via Làctea 2001 de ramaders de Campllong. Després de l’èxit de les màquines expenedores de llet de Salt i Cassà de la Selva, ara li ha tocat el torn a Mata, ben a prop de la Cooperativa Agrícola de Banyoles, la qual subministra, des de fa molts anys llet fresca ( Pur llet) de primera qualitat a la comarca. Anar a buscar la llet amb una marranxa et torna a una experiència de la infantesa, però el millor de tot és que pagès acaba comercialitzant la seva pròpia llet sense intermediaris i a més, estalvia envasos de tetrabric, sempre complicats de reciclar.

En un recent viatge a Andalusia, vaig anar a visitar un client a Jérez de la Frontera, un fabricant de patates fregides, el qual ens compra bosses de paper artesanes. En aquesta ocasió havien ideat una campanya de màrqueting amb la col•laboració de la Coca-Cola. Sorprenentment, no només feien patates fregides, sinó també patates de la quarta gamma. Fa deu anys, eren una empresa agrària, que produïen patata certificada i la distribuïen a tot Espanya. Després varen construir una planta per fregir patates i finalment, en una altra nau, una línia per pelar, netejar, tallar i envasar la patata pel sector de la restauració. El cicle de vida del producte acabat, envasat i guardat en fred és de només quinze dies, per la qual cosa, els és vital transportar-la als llocs de consum més propers, és a dir, els restaurants, càterings i col•lectius de Càdis i Sevilla on arriben fàcilment amb la seva flota de camions frigorífics. Han deixat de vendre patata a les centrals de distribució, per vendre producte acabat, gairebé directe al consumidor. Ara, han de comprar patata a productors de la zona nord, ja que la d’Andalusia és primerenca i la de Salamanca és la més tardana.

Pel pagès és primordial agrupar-se en cooperatives, comercialitzar directament el seu propi producte, a ser possible elaborat, trobar aquests nínxols de mercat que els millorin el seu marge. Els consumidors hem d’aprendre a comprar, valorar el producte proper, de temporada, produït en les nostres comarques, ja que es guanya el doble, per una part, augmenta la renda del pagès i per un altre estalviem en transport i embalatge. I tot te més gust.

diumenge, 18 d’octubre del 2009

Papers festius



Encara es pot veure a la sala Patronat de Sarrià de Ter la magnífica exposició “L’artesania d’un mestre” una antològica dels treballs realitzats pel taller Cartons de Ventura & Hosta, inaugurada amb motiu de les XI jornades del paper. Com molt bé ens comentava en David Ventura, són els mateixos que es poden veure al seu taller de Navata, però així, ben col•locats, fan un pam de goig. Et pots encantar amb la sabata sevillana gronxador, amb el grup de nens de l’escola, amb el teatret, amb el conjunt de micos, el mariner i el capità Haddock, separat del seu inefable Tintin. Tot un món de fantasia, un món de cartó pedra.
El punt de festa d’aquesta setmana el dedica als artesans de les imatges festives. David Ventura explica que “el secret de la figura és la mirada, li dóna personalitat.. fins i tot li dóna ànima”.



Foto de M.Lladó al Punt de Festa

El taller de David Ventura i Neus Hosta és ben conegut pels Amics dels Gegants de Sarrià de Ter que cada diumenge treuen a passejar en Cinto i la Maria, en Quimet i els capgrossos, també la Montserrat, creada per la mainada de l’escola de Sarrià quan es va celebrar el seu vint-i-cinquè aniversari. Ventura & Hosta també són els autors dels primers gegants, en Baldiri i la Carmeta, amb 20 anys a l’esquena. Al taller de tant en quant els gegants hi han de fer marrada per ser reparats d’ algun estrip.

Vaig tenir ocasió de tafanejar el seu estudi, primer quan en David treballava amb els esbossos dels gegants nous, en Cinto i la Maria dibuixats per l’Edgar Massegú i més endavant quan el vàrem convidar a fer un taller de màscares per la Fira del Paper, una activitat de les més reeixides entre el públic infantil. A la fira porta les màscares preparades i seques, ja que el procés d’assecatge del paper amb la cola triga una mica. Els nens pinten la seva pròpia màscara i se l’acaben emportant a casa, un trofeu més d’entre totes les manualitats que aquest dia han pogut provar.

Aquest any, Artesania de Catalunya, organisme depenent del Departament de Comerç de la Generalitat de Catalunya dirigida per Gemma Amat, els ha concedit el títol de mestre artesà, a iniciativa de l’Ajuntament de Sarrià de Ter. Des que Artesania de Catalunya col•labora amb la Fira del Paper, ja es va proposar Ventura & Hosta per rebre el títol, doncs ens semblava reunien totes les condicions: ser artesans professionals i ser capdavanters i originals en la seva especialitat. La Generalitat també ha atorgat el títol de mestre artesà als alabrents, artesans del paper fet a ma, l’ Andreu Mateu de Begudà i en Toni Sardà de Banyoles. A l’Andreu, l’hem pogut tornar a veure per la Fira del Paper, amb la seva tina, les formes i la seva bonhomia.

La Fira es va dedicar a la cultura mexicana, amb una conferència sobre els orígens del paper a Mèxic i un taller de fer “pinyates”, una bola de paper amb caramels dins que es trenca a cops de pal. Tot plegat va ser organitzat per l’associació muchachamaca, a proposta de l'Ajuntament de Sarrià de Ter.

El paper “picado”, un munt de fulls de paper seda foradats amb un punxó, serveix de comodí per qualsevol festa. És un paper molt flexible, fi, de baix gramatge i molt refinat, acolorit i vistós que permet fer-ne banderoles, retallables i múltiples aplicacions festives. A la vil•la de Gràcia, a alguns pobles d’Extremadura i de València decoren els carrers amb banderoles d’aquest estil, tal com ens va explicar Dalí Muñoz fan a Mèxic.
Tant la utilització del paper seda - les pinyates i el paper picado-, com el paper cartró pedra per confeccionar imatges festives, són una mostra de les múltiples utilitats del paper, en aquest cas, la part més lúdica i divertida, per acompanyar i decorar les festes.