diumenge, 29 de novembre del 2009

La crisi no és cap desgràcia



Àlex Rovira, autor del llibre “La bona crisi” ens va donar una lliçó d’optimisme a la trobada del VII Fòrum Girona d’Economia i Alta Direcció d’Empresa a Torremirona el passat 20 de novembre. El professor de màrqueting d’Esade, va anar enllaçant la paraula de moda, crisi, amb d’altres paraules de la mateixa arrel etimològica: Krisis és un moment decisiu, un moment d’inflexió; crítica significa anàlisi, estudi; criteri vol dir reflexió, tenir raonament adequat; la crisàlida és el símbol de la transformació i Crist, la capacitat de lliurament.

El seu discurs va estar dominat en certs aspectes per les seves creences religioses, ja que el moment actual és un moment d’incertesa i es busquen referents en la religió. Ens va parlar de longanimitat, l’estat d’ànim que ens permet resistir i que també definiríem com la resiliència, però que en el pensament cristià es coneix com la perseverança. Com tots els gurus, va buscar la fibra sensible i la psicologia per motivar-nos, deixant anar frases de manual: “l’entusiasme s’encomana i la depressió també, però els optimistes són creatius i els pessimistes mandrosos”, o aquesta altra: “quan no podem canviar una situació el repte consisteix en canviar-nos a nosaltres mateixos”.

Va definir l’èxit com el resultat que tindrem al avaluar la nostra vida, la resta, són resultats parcials. Una crisi temporal només serà un examen parcial, que resoldrem amb nota o suspendrem, però sobretot crisi no significa desgràcia, les desgràcies van associades a les pèrdues personals, no materials.
Al final ens va donar cinc claus, trets del caràcter per poder afrontar la crisi a nivell personal: ser optimista, tenir confiança, ser responsable, tenir esperit emprenedor i tenir coratge. Com explica en el llibre “La bona sort”, per tal de trobar un trèvol de quatre fulles, el que cal és crear les circumstàncies per tal que creixi.

A més de l’Àlex Rovira vàrem escoltar la conferència del catedràtic d’Economia de la Universitat Ramon Llull, en Francesc Xavier Mena, el qual ens va parlar de les perspectives econòmiques pel 2010. Al seu parer, l’any vinent serà el pitjor any del sistema financer, sobretot de l’espanyol que te uns enormes compromisos de pagament que sembla no pot fer front del tot. Si enguany hi ha hagut restricció financera l’any que ve, encara més. I les mesures que pren el govern espanyol, tot i ser importants, no són suficients per reactivar la demanda i crear ocupació. Aquest és sens dubte el principal repte de la nostra economia, com créixer i en quins sectors. El seu tracte amb joves estudiants el fa veure una altra realitat: “La reforma laboral la faran els joves i demanaran contractes sense indemnització, encara que els sindicats s’hi oposin”. Totes les reformes, laborals i estructurals s’acabaran fent, però potser serà massa tard.

Mentre escoltava en Xavier Mena i el veia moure’s per la tarima, afegint al seu ben trabat discurs acadèmic múltiples anècdotes i un àgil powerpoint, em va semblar veure un bon successor del que va ser el nostre professor de Teoria Econòmica, en Fabià Estapè a la Universitat de Barcelona.

La jornada va tenir també una interessant tertúlia sota el títol “actua contra la crisi: accions proactives i intel•ligents per garantir el demà”, amb Núria Vilanova, presidenta d’Inforpress, la qual ens va recomanar participar en la web www.actuacontralacrisis.com, amb Josep Mateu, director general del RACC i president de Femcat, la prestigiosa organització empresarial que proposa un nou model econòmic i educatiu per Catalunya, basat en el coneixement i en la innovació, amb Sergio Pastor, el conseller delegat de l’empresa Scalextric-Tecnitoys i amb José Luis Blasco Vàzquez, soci de KPMG.
Entre uns i altres, el missatge positiu, va ser àmpliament proposat. Tenim problemes, però ens estem plantejant com resoldre’ls, hem detectat els errors i estem prenent mesures per rectificar. Hem de crear, emprendre, hem de transformar el patiment en una força creativa. Com deia el títol de la jornada, sortir-se’n amb èxit...és responsabilitat de tots.

dissabte, 28 de novembre del 2009

Vins de Tramuntana




He rebut amb alegria el targetó de la DO Empordà convidant-me a regalar vins de casa. Ja era hora que ens creiem de debò que a l’Empordà tenim vins boníssims, que estiguin a totes les cartes dels restaurants gironins i a tots els prestatges dels establiments d’alimentació. Les estrelles Michelin lluiran encara més amb els bons vins empordanesos, sobretot els fets amb el raïm de la zona, la garnatxa.

Una visita a la web de la DO Empordà i ens adonarem que ja ens sonen molts noms dels vins i dels cellers: Floresta de Pere Guardiola, Sínols Coromina d’Empordàlia, Selva de Mar de Mas Estela, Heus de La Vinyeta, Negre dels Aspres de Vinya dels Aspres, Finca Malaveïna de Castell de Perelada, Comabruna de Celler Espelt, Oliver Conti i molts que queden per tastar i descobrir.
El divendres vaig acompanyar a l’Anna Espelt, la directora del Celler Espelt de Vilajuïga al sopar de l’exportador, on la Cambra de Comerç lliura els premis a les empreses que han destacat pel seu dinamisme exportador. A més del Celler Espelt, el qual ja exporta arreu del món el 50% de la seva producció i ha obert botiga al Japó, els altres premis ens varen concedir a l’empresa Roberlo de Cassà de la Selva que fabrica pintures i massilles pel sector de l’automoció, a l’empresa Balseurop Ecuato Española de Fontcuberta, dedicada a la fabricació de nuclis de fusta de balsa i una menció especial a la Fundació El Vilar de Blanes, la qual ocupa persones amb discapacitat intel•lectual, que exporta boies de fusta de suro per la pesca amb canya.

El vídeo i les explicacions de l’enòloga Anna Espelt varen ser una alenada d’aire fresc, enmig d’un ambient excessivament estirat, ja que molts dels assistents al sopar ho són a títol honorífic i ni tan sols tenen responsabilitats empresarials com sol passar en aquestes organitzacions tradicionals. L’Anna va presentar l’empresa, com en dues generacions han evolucionat de ser pagesos de Vilajuïga i productors de vi, a crear una empresa capdavantera que estima els productes que elaboren. La seva il•lusió i saber fer es transmet a l’equip de treball, el recolzament de la seva família, l’esperit innovador, les ganes de provar en altres sectors com l’oli, producte de les oliveres de les seves finques que venen exclusivament al Japó.
Al vi i l’oli de l’Empordà els queda guanyar quota al mercat català, arrelar al nostre terriroti, envair Barcelona i donar-se a conèixer al mercat espanyol. Al final del seu discurs, l’Anna ens va regalar una frase que be podria servir per eslògan de la DO Empordà: “Al celler embotellem l’essència de l’Empordà”. Són els vins de Tramuntana.

dijous, 26 de novembre del 2009

Dia internacional contra la violència de gènere



El 25 de novembre vàrem recordar amb diversos actes, que s’ha de radicar la violència de gènere i la violència domèstica del nostre entorn. Actes senzills, com la lectura d’un manifest, l’encesa d’espelmes o l’edició d’unes làpides amb el nom de les dones que han mort aquest any, víctimes de la violència dels seus companys i marits, han sovintejat en molts municipis.

A Sarrià de Ter, una agent del cos de Mossos d’Esquadra de l’Oficina d’atenció a les víctimes, va fer una lectura de totes les mesures legals que s’han pres i de les actuacions que fan els mossos davant un cas de violència. Hi vàrem assistir una quarantena de persones, la majoria dones, no precisament joves. Sense ànim de fer cap retret, les presents ja ens sabíem la lliçó. No interessa als més joves conèixer els problemes en què es poden trobar quan formin parella, quins són els mecanismes de domini, sobretot els de violència psicològica, amb què segurament es trobaran al llarg de la seva vida sentimental?. Doncs bé, sembla que les conscienciades ja tenim una edat i les més joves, les que segurament patiran un tipus o un altre de violència, tenen altres interessos.

Mentre escoltava a l’agent, vaig recordar el cas d’una companya de la feina que ha acudit aquesta setmana als mossos a denunciar el seu, encara, marit. Immersa en un procés de separació, el diumenge el seu home, havent begut i fumat, (cosa que ara ja no serà atenuant) la va pegar. La noia el va denunciar i el mateix dia el van engarjolar. L’endemà, en un judici ràpid, el jutge li va decretar l’allunyament. Un cas més, però molt proper, al poble, a la feina. És cert que cada dia hi ha més dones que s’atreveixen a posar una denúncia i a trencar amb les parelles que els causen problemes, però persisteixen les causes, afectives, d’educació i sobretot econòmiques, que condueixen a situacions límits de comportament.

Hi ha tota una educació, una manera de relacionar-se, que forma part de l’inconscient masculí. Vegeu la polèmica que ha suscitat l’article de Gemma Lienas al seu blog “Por malas” on fa referència a un article de l’Albert Soler al Diari de Girona, on, tot parlant de Polansky, diu que “emborratxar una nena, és un ritus d’iniciació a la vida”. Conec l’Albert de fa molts anys, quan papallonejàvem pel Nummulit. Deu anys enrere, l’Albert era un jove separat amb dos fills que destacava per ser un gran seductor. Periodista de La Vanguardia, era un noi intel•ligent, amb un gran do de paraules, que captivava pel seu verb.

La majoria dels que ens freqüentàvem aquell bar de moda hem trobat la nostra estabilitat emocional, amb o sense parella, i no crec que a cap dels meus amics i amigues se li passi pel cap seduir ningú emborratxant-lo (el cas d’en Polansky era una nena de tretze anys, o sigui que no te perdó). La columna de l’Albert dóna a entendre que després d’anys i panys de tractar amb dones no ha entès res de res. Acaba l’article així: “Ja se sap que els homes es casen amb l'objectiu de mantenir relacions sexuals... i les dones mantenen relacions sexuals amb l'objectiu de casar-se”. Retiro allò de que era un noi intel•ligent.

diumenge, 15 de novembre del 2009

Homenatge al Dr. Josep Garriga



El Centre Cultural i Parroquial de Sarrià de Dalt s’ha omplert avui per escoltar el concert de la Principal de la Bisbal en homenatge al metge i compositor sarrianenc Josep Garriga i March. Els cent anys del doctor han coincidit amb el centenari de la Costa Brava i, encara que sigui un tòpic,- cent anys és un segle-, parlem d’una persona que ha viscut els esdeveniments més importants del segle XX.



En el llibre “Escaig de la seva obra” que l’Ajuntament de Sarrià de Ter va editar l’any 1984, quan el doctor es va jubilar, després d’haver exercit de metge titular de Sarrià de Ter, Sant Julià de Ramis i Medinyà més de quaranta anys, s’expliquen molts detalls sobretot de la seva joventut. Per exemple, que va començar a jugar a futbol a l’Institut de Girona i que des de Sarrià només s’hi accedia per Pedret i el Pont Major: la carretera nacional (la del carrer Josep Flores) no es va construir fins l’any 1929! Podríem dir que el Dr. Garriga ha vist canviar totalment el nostre poble, a més de veure néixer i créixer a molts vilatans.

Avui, una seva neta ha recordat que el seu avi era un apassionat dels cotxes (qui no recorda el seu Stromberg negre), el futbol (va ser jugador de l’equip de l’Institut i seguidor del Club Esportiu Sarrianenc, del Pontenc i del Girona), les sardanes ( a més de compositor va ser l’ànima del concurs de sardanes de la Festa Major) i la medecina.

En Francesc Gassú, el director de la cobla la Principal de la Bisbal, ha fet un regal al poble de Sarrià de Ter que espero no passi desapercebut: els arranjaments de les partitures de les dues sardanes que avui han tocat, “Noces d’or” estrenada per la mateix orquestra el 1970 al poble Espanyol amb motiu del cinquantenari de la Mutual Mèdica de Catalunya i Balears, i “Adoració”, sardana composada per Josep Garriga quan només tenia 18 anys, el 1927. Són dues sardanes completes que a partir d’ara es podran tocar en les audicions de la Festa Major.

En Maties Martí, conductor del programa “Coneguem i estimem la cultura catalana” de Ràdio Sarrià, el qual ha fet d’enllaç entre la família i l’Ajuntament per retre aquest homenatge, fa molt temps persegueix les partitures per reproduir les sardanes. En el programa especial del divendres, va aconseguir el disc de vinil de “La meva petita”, sardana molt balladora que va ser enregistrada per la cobla la Principal de Girona, que dirigia l’amic del Dr.Garriga, el compositor Josep Ma. Boix del Pont Major. El disc de vinil ha sortit de cal Marquès, en Josep Casas, el qual te la virtut de guardar tot el que fa referència al poble. També guarda els programes de la Festa Major on es troben els articles sobre la companyia de teatre Foc Nou, l’Orfeó Joventut i el Club Esportiu Sarrianenc que Josep Garriga va escriure cap els anys 60, en català, quan la resta del programa estava escrit en castellà. Aquesta informació va ser molt valuosa per recuperar tota la història de l’edifici del Coro i, indirectament, per recuperar l’edifici per ús públic.
Dalt l’escenari, la colla “Aires Gironins” del GEIEG han ballat “El bruel de Pals”, recordant la bellesa de moviments de les colles sardanistes i el públic ha enyorat aquell concurs de sardanes tan popular de la Festa Major. Dos sarrianencs també s’han afegit a l’homenatge ballant: en Jordi Trull i en Jordi Duch.

Semblava un diumenge de Festa Major. Hem celebrat, amb orgull, que un sarrianenc il•lustre, una persona que ha dedicat la seva vida professional als demés exercint de metge de poble, que ha dedicat el seu temps lliure a composar i ajudar a popularitzar la música i la sardana, ha fet cent anys. Felicitats Sr. Josep Garriga i enhorabona a tots els organitzadors.



Una de les poques fotografies publicades on surt en Josep Garriga amb en Josep (Pitu) Llausàs i Josep Oliva, veient futbol al camp del Pontenc, del Pont Major.

dimecres, 11 de novembre del 2009

Operació grapadora



L’associació d’idees ha portat al jutge Baltasar Garzón a anomenar Operació Petròria la trama descoberta després d’estirar el fil del diner de paradisos fiscals que sortia del despatx dels advocats Petrus. Curiosament no l’anomena operació grapadora, tot i que aquest estri és present a totes les oficines i se li podia haver ocorregut el paral•lelisme, però això de la guàrdia romana pretoriana, és més efectiu i imposa.

Una vegada llegit l’auto que publicava La Vanguardia, sembla que més que una trama, el jutge ha grapat alguns fulls sobre afers urbanístics, amb persones de molta nomenada. Els advocats defensors ho tindran fàcil, tret de com justificar els diners evadits a Suïssa. Per començar, el de Luís Garcia, Luiggi, deia que no es tracta de “requalificacions” sinó de “modificacions d’us” i que totes havien tingut el seu conveni compensatori.

El conseller Joaquim Nadal, en la seva intervenció del dimarts davant la premsa, va demanar que es fes pedagogia i no es malinterpretés tot el que s’ha fet sota una requalificació: el creixement de les ciutats i la seva dotació en equipaments s’ha fet mercès a les requalificacions de sòl rústec i industrial. Fins ara. El que sembla es vol portar al Parlament és una modificació de la llei d’urbanisme, on s’augmentin les compensacions als ajuntaments, és a dir, que part de les plusvàlues reverteixin als Ajuntaments i que els convenis compensatoris estiguin registrats.

L’urbanisme és un tema molt delicat i els alcaldes i tècnics dels ajuntaments a vegades no estan a l’alçada dels advocats dels promotors. D’aquí que en algunes ciutats s’han obtingut grans compensacions i en pobles més petits, pràcticament només les legals. Però sempre hi ha coses que em desconcerten: els convenis entre els promotors i els ajuntaments que són públics, no arribaven a la Comissió Territorial d’ Urbanisme, la qual tenia en darrer terme la potestat per aprovar o modificar el pla parcial proposat? Jo crec que si, per tant els afers urbanístics de l’operació Petròria deuen haver estat supervisats per la Generalitat de Catalunya.
També creia que tots els ajuntaments estaven obligats a presentar els comptes a la Sindicatura de Comptes per ser avaluats. Doncs sembla que no i, encara menys, acceptar i corregir el que els proposava el Síndic. O sigui, a les empreses ens obliguen a presentar els comptes anuals al Registre Mercantil i si no ho fem, se’ns bloqueja el registre, en canvi els ajuntaments poden fer i desfer sense ser auditats. Sembla que algunes d’aquestes incongruències ara seran revisades.

L’Antoni Puigverd deia en un article que si es revisessin totes les requalificacions podria ser insuportable. Sens dubte, els grans negocis immobiliaris s’han fet no pas en la construcció dels habitatges sinó en la reconversió del sòl. Però a aquest joc hi ha jugat tota l’administració, no nomes la local que ha pogut tenir sòl públic per equipaments, sinó també l’autonòmica.

A Sarrià de Ter en tenim un exemple ben clar i recent: l’Ajuntament va dir als promotors del mas Boscosa que no interessava la requalificació del sòl industrial en residencial, per estar massa allunyat del nucli urbà i per suposar un increment d’habitatges i de població desmesurat. Les quantitats compensatòries eren significatives, però en el futur, la població demandaria serveis i ens caldrien nous equipaments. Després de dos anys i de diverses temptatives més, va arribar la proposta de la Universitat de Girona per construir la Facultat de Medicina i el Campus de Salut, amb la torna de deixar construir fins a 535 habitatges. És per tant una administració superior, qui demana terrenys gratis per posar-hi una activitat docent. Els beneficis són generals per tota l’àrea urbana de Girona, no només per Sarrià de Ter. Dels habitatges, amb sort, alguns seran d’ús pel personal docent i alumnes, però les famílies que s’instal•lin demanaran els serveis del poble. Hauria estat millor, al meu parer, que la Generalitat o l’Incasòl hagués comprat el terreny, a preu industrial, i hagués construït el Campus de Salut. Però de diners no n’hi ha enlloc i aquest invent de les requalificacions ha permès créixer als municipis i sobretot dotar-se dels terrenys per equipaments. Ara que la bombolla immobiliària ha deixat en descobert el joc i ha deixat un munt d’habitatges construïts sense cap raó demogràfica, veure’m com es resoldran en el futur aquestes qüestions.

L’afer Pretòria i l’afer Millet han calat en la gent i sobretot se sent allò de “ no hi ha un pam de net, etc..” Si a nivell local, la gent s’interessés més pels afers municipals, acudint, per exemple als plens municipals, si la gent no només llegís els titulars del diari sinó a més el comprés per llegir-lo amb més profunditat, si els ajuntaments no demoressin la presentació dels plans d’ordenació urbanística municipal, els POUM, els quals permeten a la població participar en el disseny futur del seu municipi, si existís un major interès per tot el què és públic, potser no hi hauria “desafecció política” i hi hauria un major control del poder públic i dels polítics.
Però això no s’aconsegueix deixant d’anar a votar, sinó involucrant-te en la vida pública.

dissabte, 7 de novembre del 2009

Camins de ronda



El full de novembre del calendari de la Caixa de Girona ens mostra la platja del Castell des del poblat ibèric, una imatge que ens recorda la Costa Brava verge que va estudiar la geògrafa francesa Ivette Barbaza. Amb el seu traspàs, aquest agost, el seu llibre “El paisatge humà de la Costa Brava” de 1966 ha tornat a ser notícia. Segurament la recordareu, elegant, incisiva, en l’entrevista que el cineasta Antoni Martí li va fer pel documental “Els límits de la Costa Brava” l’any 2003 quan es va presentar en la reedició del Debat Costa Brava. Ivette Barbaza ens va advertir, però els catalans no hem sabut preservar el nostre territori, ni la primera línea del litoral, ni terra endins: “si haguessin preservat l’entorn haguessin preparat millor l’avenir”, diu en el documental.

El diumenge 25 d’octubre el club excursionista de Sant Julià de Ramis va organitzar una sortida del tram del GR-92 des de Begur a La Fosca, un dels paisatges que més recorda la Costa Brava que tots idealitzem i del que parla Ivette Barbaza. Vam iniciar la sortida dalt vila, un dia de cel net i clar, amb una excel•lent visibilitat, amb vistes al Montgrí, Pals, l’Estartit i l’Escala. De Begur a Tamariu, per camins de muntanya enmig de pinedes deixant enrere Aiguablava i Aigua Xelida, la cala d’en Cuní, fins arribar a Tamariu. Seguint el camí de ronda, vàrem trobar la cala Pedrosa i varem pujar a Sant Sebastià de la Guarda, on gaudirem d’una visió espectacular. Rere l’església s’han trobat restes d’una vil•la romana que s’han museïtzat molt curosament.



Des del far de Sant Sebastià, el camí et porta cap a Llafranch i Calella de Palafrugell, després de pujar i baixar nombrosos escalons. Ja sortint de Calella, trobem una cala poc coneguda, el Golfet. El tram següent per mi va ser una autèntica descoberta. Deixant els jardins de Cap Roig, el camí s’endinsa pel mig de la muntanya, segueix corriols i pistes forestals entre pinedes i ens reserva una sorpresa: la cala estreta, davant les illes Formigues, un privilegi. A l’estiu només s’hi accedeix a peu pel camí de ronda, però a la tardor es permet apropar-se des d’una pista forestal en cotxe. A la cala estreta vàrem dinar i ens varem remullar els peus i algunes valentes es varen banyar.



La propera visió és la platja Castell des del poblat ibèric i una cala paradisíaca al costat a la qual només s’hi arriba per mar. La platja Castell pertany a Palamós i s’ha preservat mercès a la pressió popular. És de fàcil accés des de la carretera de Palamós, però te l’accés restringit a un numero determinat de vehicles. Seguint el camí de ronda, passem pel pintoresc barri de pescadors de cala S’Alguer, al qual només s’hi accedeix per aquest camí i, d’aquí a la platja de la Fosca, on vàrem acabar el nostre recorregut.
Contents d’haver caminat i haver descobert nous indrets, potser no agrestes sinó poc accessibles. A peu i per camins de ronda, el paisatge és un altre, el territori s’humanitza.

divendres, 6 de novembre del 2009

T'enyorarem, Dolors



No sé hi havies vist aquesta foto. Te la va fer en Quim Llunell per la Festa Major de l’any 2006, amb en Joan Péra i en Nico. Ja aleshores havies posat el compte enrere, el teu tic tac personal, encara sorpresa del diagnòstic. Ja ho veus, la malaltia t’ha guanyat, amb tot l’esforç, totes les ganes de viure que hi has posat, amb tota la voluntat per anar seguint els tractaments, no sempre esperançadors. En Nico, per la Fira del Paper, es va aturar una estona a la taula de la revista i ja em va dir que no milloraves, que no hi havia cap novetat en les visites a Barcelona per trobar una nova medicació. Se’m va fer estrany no veure’t per la Fira, amb el que t’arribava a agradar passejar entre les parades, xerrar amb un i altre, veure la gent. ..

En els vuit anys que en Nico va ser, primer regidor i després alcalde de Sarrià de Ter, li vares fer molt costat, tant en els actes institucionals com en els més populars. El cuidaves, procuraves per ell i seguies tota la seva activitat, sense deixar d’atendre la família, en Marc i la Susanna. Potser perquè sempre he anat a la meva no he sabut valorar prou la feina que has fet a l’ombra. I si tenies una estona feies punt de creu, em relaxa, deies. A l’hospital, les infermeres s’admiraven de com et posaves a treballar en les estones perdudes mentre et feien el tractament. Sempre incansable, sempre feinejant.

No et sàpiga greu, avui no he vingut a acomiadar-me al tanatori. He regirat en l’arxiu per veure si trobava una foto teva que em recordés com eres, que em recordés les estones que hem passat xerrant, esmorzant, la companyia que també ens vares fer en els àpats populars i en els actes de l’ajuntament. Temps a venir, en Nico ja ens farà un reportatge amb les teves millors imatges i et podrem recordar amb tota la teva alegria i elegància, tal com eres.
Adéu, Dolors, t’enyorarem.