Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris senderisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris senderisme. Mostrar tots els missatges

dissabte, 26 de desembre del 2009

Girona, ara i sempre



Arran de les passejades vora la sèquia Vinyals ha sortit un altre tema per fer-ne un article per la revista de Sarrià: les fonts picants dels voltants de Girona. Les més conegudes pels sarrianencs i els gironins eren la de la Costa Roja (o de Sant Julià de Ramis), la del Congost i la de Pedret. A la de la Costa Roja només s’hi anava a buscar l’aigua picant, però a les del Congost i Pedret s’hi servien merengues i “cansalades” de Banyoles, un bescuit anisat, tot plegat amb un vas d’aigua picant per deu cèntims.
La del Congost era un autèntic Locus Amoenus, un espai idíl•lic, amb deveses de pollancres i un “merendero” conegut com “Las Delicias del Congost”. Hi celebraven feixines (dinars populars) per la Festa Major tant els de Celrà com els del Pont Major i, a l’estiu, s’hi anava a passar el dia i a banyar-se a les gorgues del Ter.
Repassant textos que parlen d’aquest paratge que va ser molt concorregut fins la dècada dels anys 50, quan l’aigua del Ter ja no abellia per banyar-s’hi i quan es va posar de moda anar a la platja, he trobat aquest magnífic text d’en Narcís-Jordi Aragó, del seu llibre “Girona, ara i sempre (una crònica)", recentment reeditat, entrada que també podeu trobar a internet a l’atles literari de les terres gironines.




“Anar a berenar al Congost em semblava una excursió molt llarga: no hi arribàvem mai més a aquell indret amagat, enclotat entre les vies paral•leles del riu, el tren i la carretera. A mà dreta deixàvem Campdorà, que es retallava al cim de la carena, i ens acostàvem cap a la paret vertical de la muntanya sobre la qual penjava, inversemblant, el castell de Sant Julià de Ramis. Arran del polsós camí de carros trobàvem per fi la font i l’arbre, i jo revivia amb la imaginació la llegenda dels enamorats del Congost: el noi disposat a abandonar la noia era castigat i es convertia en arbre; la noia s’abraçava al tronc i plorava tant que es transformava en font. Ara l’arbre era una alzina centenària i l’aigua brollava d’una paret de rajola, el peu de pedra que semblava una làpida de cementiri: “Agua carbónica ferruginosa Ayuntamiento de Celrà año 1861”. A l’altra banda del camí, la gran porta d’una tanca, sàviament flanquejada per dos columnes, donava a l’immens vestíbul de plàtans sàviament podats per crear un sostre natural. Els arbres, amb els troncs abraçats per una eura espessa i negra, menaven directament fins a la gran avinguda paral•lela al Ter, encatifada de falgueres eternament verdes, per damunt de les quals quatre fileres d’esveltíssims pollancres, d’escorça tendra i de fulles inermes, filtraven la llum i la convertien en una cortina de boira. L’aigua que es podia tocar amb la mà, discorria mansament, entre aquell jardí encalmant i la nuesa abrupta de les roques de l’espadat de Sant Julià. El riu era lluent i dolç i passava poc a poc, tot reflectint l’argentada ufanor dels pollancres i el perfil esquerp de la paret rogenca. Em semblava com si estigués cansat, i no em costava gaire d’entendre que la fatiga li pervenia de l’esforç de segles per obrir un trau tan gros a la duríssima pell d’aquella enorme muntanya”.

El popular restaurant és actualment la residència RETO, un centre per drogodependents i la font no brolla. Malmès per les comunicacions, aquest espai manté l’encant dels llocs que han quedat arraconats, fins i tot deixats, però dels que s’intueix havien estat font de vida i de lleure per molta gent.

En el mateix llibre “Girona, ara i sempre”, Narcís-Jordi Aragó també te una bonica crònica sobre la font de Pedret. Recentment el Col•legi de Periodistes li ha atorgat un merescut premi per la seva trajectòria periodística i literària. És un gran coneixedor de Girona, que ha lluitat per preservar i divulgar l’obra de l’arquitecte Rafael Masó i que ha contribuït a la cultura local dirigint la prestigiosa Revista de Girona. El llibre, editat per primera vegada l’any 1982, és un autèntic plaer, on es barreja la literatura amb la història, enllaçant records amb imatges de pintures poc conegudes, que et va transportant a una època en què la vida tenia un altre ritme. Ha estat una bona idea reeditar-lo al cap de 27 anys, una obra cabdal per entendre Girona i la seva àrea urbana.

dijous, 10 de desembre del 2009

Gírgoles d'alzina



El dimarts vaig acompanyar uns meus cosins a conèixer la ruta d’en Xuncla, a Sarrià de Ter. És un espai molt proper de casa i de Girona i sempre que puc convido a una visita guiada, els mostro els molins, la resclosa, les masies i així, caminant enmig dels arbres, fem una suau matinal.

Si fa dies que no hi heu anat trobareu més d’una sorpresa. D’entrada, la neteja que ha fet la brigada de la Fundació Ramon Noguera dels voltants de la resclosa de Rimau, una neteja severa i que, espero, duri un temps. Es pot observar la resclosa i el canal de derivació de l’aigua que menava al molí. La mateixa brigada també ha netejat l’entorn del molí d’en Xuncla, ara ben arranat. A diferència de la resclosa, el molí l’han netejat en diverses ocasions i com diu la dita, l’herba no s’atura.
Però el que més m’ha agradat és que dos camps de can Xuncla tornen a estar llaurats, així com els camins que hi menen, ben nets i polits. Al bosc, la presència humana fa que hi hagi espais ben cuidats. Si ara els resulta rendible conrear-los, els mantindran.

Quan vàrem travessar la riera, al vessant de la muntanya de la Vileta, a la banda nord, hi vàrem trobar mucoses, fredolics, carlets, els típics bolets de final de temporada. De normal, aquell bosc només produeix cualbres i lleteroles, però aquest dia va ser diferent i el sarró va quedar ben proveït. En entrar en un bosc d’alzina, vàrem trobar tot un erol de gírgoles, tantes que no ens en sabíem avenir. Alguns amics boletaires m’han comentat que aquest any n’han sortit un munt i gairebé tothom explica les excel•lències d’una truita amb aquesta varietat tan espectacular.

No només ens vàrem fixar amb els bolets. Gairebé totes les senyalitzacions, sobretot els escuts explicatius, s’han rovellat, els ha caigut la làmina protectora i no es llegeixen. Els panells situats a l’esplanada de l’escola també s’han esquinçat i caldria reposar-los. Les petites fletxes que darrerament ha instal•lat l’Ajuntament han estar arrancades i en alguns casos doblegades. A més els claus són de ferro i també s’han rovellat.
És una llàstima, ja que els escuts i els pals indicatius no tenen més de sis anys i a tots ens semblava que durarien més. En espais humits, s’haurà de provar de senyalitzar amb un material més resistent, acer o alumini galvanitzat. Veurem quina és la predisposició econòmica de l’àrea de turisme del Consell Comarcal del Gironès, ja que és l’organisme que promou aquesta ruta com una de les Passejades pel Gironès.

A l’alçada de can Marieta vàrem trobar una parella amb un tou de molsa. La molsa, el galleran i el grèvol estan prohibits d’arrencar però, per la Puríssima a les cases es comencen a preparar els betlems. La tradició sol ser més poderosa que els advertiments.

diumenge, 6 de desembre del 2009

La Ruta del ter, seguint el curs del riu



El Consorci Alba-Ter ha publicat el llibre “La Ruta del Ter” seguint el curs del riu, una guia amb dos recorreguts el senderista i el cicloturístic i amb diverses rutes temàtiques. Els senyals indicatius són uns adhesius amb unes ones blanques en un fons de color verd i vermell que senyalen la direcció. La ruta del Ter segueix el curs natural del riu, des del seu naixement a Ulldeter fins a la gola a l’Estartit i, en la majoria dels municipis, es mostren els indrets i els elements arquitectònics més rellevants situats prop del riu.

La ruta temàtica inclou la ruta del patrimoni cultural fluvial, amb la major part dels ponts que es troben al seu curs, com el Camprodon, el Pont Vell de Roda de Ter i també el Pont de l’Aigua de Sarrià de Ter; els canals, rescloses i sèquies com la Monar de Salt, les centrals hidroelèctriques com la de Vilanna de Bescanó, la Vinyals de Flaçà,o la fàbrica la Blava de Roda de Ter on va treballar el poeta Miquel Martí Pol; els molins com els de Gualta i els de Torroella de Montgrí, safarejos com el de les dones de Salt i colònies industrials, algunes de tan conegudes com la Llaudet de St. Joan de les Abadesses.

Una altra ruta d’interès és la del patrimoni natural, la qual recull una selecció de 37 espais classificats, segons el seu interès principal, en les categories següents: hàbitat, paisatge, fauna i geologia. Aquí trobem el parador de Sau, amb una extensa visió del pantà, de les Guilleries i les cingleres de Travertet i el Far, l’illa d’Avall a Jafre o el Ter Vell a l’Estartit.

La ruta de les inundacions històriques fa una mirada a les fàbriques i ponts que varen quedar afectats per l’aiguat de 1940 i ens indica els llocs on es troba situada una placa que mostra el nivell assolit per les aigües, com la del Passeig del Ter, a Roda de Ter. També presenta les obres hidràuliques de defensa que es varen construir per protegir els pobles de les inundacions, com la presa de Susqueda, però també són importants les canalitzacions del riu Onyar a Girona i la del Daró a Gualta.

I per tancar la sèrie de rutes temàtiques, la ruta literària, en els apartats: el riu líric, el riu simbòlic, el riu mític i episodis i paisatges, amb textos de Miquel Martí Pol, Prudenci Bertrana, Narcís Comadira, Joan Maragall, Jacint Verdaguer, Josep Pla, Emili Teixidor, Camil Geis, Tomàs Roig i Llop, Santiago Rusiñol, entre molts d’altres.

El recorregut senderista s’inicia a Ulldeter i consta d’ 11 etapes, amb dues extensions opcionals, amb un total de 250 Km. Passa per vies verdes i GR, PR, camins històrics evitant les carreteres asfaltades. El recorregut cicloturístic és de 185 Km, consta de 5 etapes i també te el seu inici a Ulldeter per finalitzar a la gola del Ter.

En el llibre es troba un petit índex de cada poble amb els elements més importants a visitar. En el cas de Sarrià de Ter, destaca el Pont de l’Aigua, i en el de Sant Julià, el paisatge del Congost i el Castellum Fractum a la muntanya.
Tant la ruta senderista com la ruta cicloturística, en els trams de Sarrià de Ter i de Sant Julià de Ramis no són massa reeixits, sobretot per l’alerta del punt negre quan s’entra a la N-II des del final del carrer Vora Ter fins a l’entrada del camí del Congost a la formigonera.

A Sarrià de Ter, el recorregut és molt capriciós. Després de deixar les deveses de can Salvatella, quan s’entra al nucli urbà, la ruta segueix l’Avinguda de França, passant al costat dels cotxes de la via, gira cap al carrer Francesc Cambó, travessa el carrer Via Augusta (ara modificat per una rotonda), passa per darrera el cementiri i des del passatge de l’església entra al carrer Major.

Quan els responsables del Consorci Alba-Ter varen dissenyar la ruta, la seva proposta inicial era fer-la passar pel carrer Josep Flores, més proper al riu, tot i que passa per la zona industrial paperera. Però aquest camí, que l’anterior equip de govern de l’Ajuntament va aprovar, tenia dos punts molt interessants des del punt de vista turístic: el primer, que la mateixa guia reconeix, el Pont de l’Aigua, on va existir un pont d’origen romà i el pas més antic del riu Ter per entrar a Girona. És doncs un lloc molt important per explicar les comunicacions i perquè el barri de baix, conegut com Sarrià de Ter, es va situar al llarg de la via medieval. Curiosament, si els caminants segueixen l’actual senyalització, no veuen en cap moment el Pont de l’Aigua.

En segon lloc, en el carrer Josep Flores existeix un edifici industrial molt notable, la fàbrica Mitjans, on es va situar la primera desfibradora de pasta de paper de tot l’estat espanyol, com bé recorda la placa a l’entrada. També és un element arquitectònic a destacar en la guia, com a patrimoni cultural fluvial, ja que manté les instal•lacions antigues de la central elèctrica.

Al fer passar la ruta per l’Avinguda de França es perd l’oportunitat de promocionar adequadament la vinculació del poble amb el riu, tant pel pas medieval sobre el Ter, com per l’activitat industrial iniciada el 1869, l’origen de les fàbriques de paper del municipi. No sembla pas, que al dissenyar la ruta s’hagi tingut en compte la importància de destacar, a nivell turístic, els edificis històrics més rellevants del poble, ans bé s’ha prioritzat un recorregut, en teoria més segur, però que genera molta confusió.

En qualsevol cas, seguir el riu Ter, per alguns dels pobles i espais naturals que podem trobar en la guia, és una bona idea per apropar-nos i conèixer el riu.

dissabte, 7 de novembre del 2009

Camins de ronda



El full de novembre del calendari de la Caixa de Girona ens mostra la platja del Castell des del poblat ibèric, una imatge que ens recorda la Costa Brava verge que va estudiar la geògrafa francesa Ivette Barbaza. Amb el seu traspàs, aquest agost, el seu llibre “El paisatge humà de la Costa Brava” de 1966 ha tornat a ser notícia. Segurament la recordareu, elegant, incisiva, en l’entrevista que el cineasta Antoni Martí li va fer pel documental “Els límits de la Costa Brava” l’any 2003 quan es va presentar en la reedició del Debat Costa Brava. Ivette Barbaza ens va advertir, però els catalans no hem sabut preservar el nostre territori, ni la primera línea del litoral, ni terra endins: “si haguessin preservat l’entorn haguessin preparat millor l’avenir”, diu en el documental.

El diumenge 25 d’octubre el club excursionista de Sant Julià de Ramis va organitzar una sortida del tram del GR-92 des de Begur a La Fosca, un dels paisatges que més recorda la Costa Brava que tots idealitzem i del que parla Ivette Barbaza. Vam iniciar la sortida dalt vila, un dia de cel net i clar, amb una excel•lent visibilitat, amb vistes al Montgrí, Pals, l’Estartit i l’Escala. De Begur a Tamariu, per camins de muntanya enmig de pinedes deixant enrere Aiguablava i Aigua Xelida, la cala d’en Cuní, fins arribar a Tamariu. Seguint el camí de ronda, vàrem trobar la cala Pedrosa i varem pujar a Sant Sebastià de la Guarda, on gaudirem d’una visió espectacular. Rere l’església s’han trobat restes d’una vil•la romana que s’han museïtzat molt curosament.



Des del far de Sant Sebastià, el camí et porta cap a Llafranch i Calella de Palafrugell, després de pujar i baixar nombrosos escalons. Ja sortint de Calella, trobem una cala poc coneguda, el Golfet. El tram següent per mi va ser una autèntica descoberta. Deixant els jardins de Cap Roig, el camí s’endinsa pel mig de la muntanya, segueix corriols i pistes forestals entre pinedes i ens reserva una sorpresa: la cala estreta, davant les illes Formigues, un privilegi. A l’estiu només s’hi accedeix a peu pel camí de ronda, però a la tardor es permet apropar-se des d’una pista forestal en cotxe. A la cala estreta vàrem dinar i ens varem remullar els peus i algunes valentes es varen banyar.



La propera visió és la platja Castell des del poblat ibèric i una cala paradisíaca al costat a la qual només s’hi arriba per mar. La platja Castell pertany a Palamós i s’ha preservat mercès a la pressió popular. És de fàcil accés des de la carretera de Palamós, però te l’accés restringit a un numero determinat de vehicles. Seguint el camí de ronda, passem pel pintoresc barri de pescadors de cala S’Alguer, al qual només s’hi accedeix per aquest camí i, d’aquí a la platja de la Fosca, on vàrem acabar el nostre recorregut.
Contents d’haver caminat i haver descobert nous indrets, potser no agrestes sinó poc accessibles. A peu i per camins de ronda, el paisatge és un altre, el territori s’humanitza.

diumenge, 28 de juny del 2009

De Torroella a Begur, una excursió de somni



L'original pou de la plaça de Palau-Sator. Foto de Toni Martínez

Per la revetlla de Sant Joan, en Toni Martínez em va comentar que no havia pogut penjar les fotos de la sortida del proppassat 17 de maig a la web del Club excursionista de Sant Julià de Ramis, per un problema a l’ordinador. L’endemà, un correu ja em va advertir que es podien veure a la galeria fotogràfica de la web.
No havia fet el post de la sortida tot esperant una foto de l’Anna Ribas, dempeus al padró de Pals, llegint un text de Josep Pla. Aquesta foto esperada no hi és a la galeria, però les altres ben be mereixen la visita a la web.

L’excursió programada pel club excursionista va ser un autèntic bany de contemplació de la suau plana del Baix Empordà. Des de Torroella de Montgrí, seguint el GR-92, vam passar pel pont romànic de Gualta, Fontanilles, Palau Sator, amb la recent restaurada torre del rellotge que es pot veure des de l’original pou de la plaça, per arribar després de passar per Fontclara i Sant Feliu de Boada, a Pals.
El conjunt medieval de Pals és una talaia privilegiada, com ens descriu Josep Pla en el llibre El meu país. Per anar recordant la prosa de Josep Pla, és interessant seguir el blog el Quadern Gris que es va actualitzant diàriament.

De Pals a Begur, després de trobar-nos amb la masia fortificada de can Pou de ses Garites, el camí travessa per una muntanya de terra sorrenca que és un conjunt de dunes fixades per la vegetació. En arribar a Begur, l’espectacle i la vista torna a ser admirable. A l’entrada a Begur, el parc de l'Arbreda, dissenyat pels arquitectes RCR arquitectes d’Olot (Aranda, Pigem, Vilalta).

El GR-92 segueix tot el litoral gironí, de Portbou a Tordera. El club excursionista de Sant Julià de Ramis programa dues etapes a l’any. Per la tardor de l’any passat vàrem fer de la Platja de Montgó al castell de Torroella de Montgri. La d’aquesta primavera era una etapa realment sensacional, els camps de cereals encara verds, les petites explotacions agrícoles que anàvem trobant al nostre pas, els poblets enturonats. Un itinerari per fer a peu, amb tranquil•litat, per anar gaudint del paisatge i sentir-nos privilegiats de viure en aquest entorn.

dissabte, 16 de maig del 2009

El tresor del Ter



Darrerament la feina em deixa tant poc marge que estic deixant el bloc endarrerit, sobretot en relació als meus veïns, amics i companys de revista, en Roger Casero i en Josep M.Sansalvador. A trenc d’alba, ja podem llegir el seu nou post, mentre jo em barallo amb les lleganyes o m’endinso en les pàgines econòmiques de no se quants mitjans, que ja n’estic empatxada.
Ahir vespre, sense anar més lluny, volia escriure aquest post, però em vaig enganxar amb el programa de la Mònica Terribas, que tot, sigui de pas, no se’n va sortir. Massa gent per un debat, Mònica, hi sobraven uns quants incompetents. Amb en Jordi Gual n’hi ha ben bé prou per parlar de la crisi econòmica i per sortir-nos-en ja ho va dir en Salvador Alemany, la solució és empresarial, no financera.
Quan arriba el diumenge i em calço les botes, veig el país d’una altra manera, lluny de la lletra impresa i de les prescripcions apocalíptiques dels Niño Becerra de torn.
El diumenge passat vaig seguir la Ruta de l’Arquitectura de l’Aigua, una passejada recomanada a la guia del Consell comarcal del Gironès, “passejades a peu”. El títol del post també ve a compte ja que el dijous,7 de maig, la Biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter havia convidat a l’escriptor i blocaire Xavier Margenat, autor del llibre i del bloc que porta aquest nom “El tresor del Ter”, que va ser presentat per en Josep M.Sansalvador. En el bloc podeu trobar fitxes i indicacions sobre la fauna, la flora i l’estat del Ter.



La passejada del diumenge va servir per descobrir moltes coses. En primer lloc, que aquest any el cabal del Ter és excepcionalment alt, degut a que ha plogut molt i els pantans estan desguassant per deixar marge pel previst desglaç. Això ha fet que l’aigua que baixa sigui neta, transparent, arriba a cotes més altes (es veuen molts arbres dins del riu) i ha netejat el llit, emportant-se’n tota la brutícia que l’envoltava. Això és un riu!
En segon lloc, que si el Consell Comarcal vol promocionar les passejades a peu pel Gironès s’hi haurà d’arremangar i dedicar-hi una mica de temps, personal i diners. Ni les indicacions verticals al llarg del camí són les correctes ni amb el llibret t’orientes bé. Si parlem de turisme de proximitat i del que va a peu, hem de fer bé els deures, refer les indicacions malmeses (sobretot pintades i en alguns casos rovellades) i especificar bé el recorregut, escrivint bé els trencalls i els llocs on pot haver-hi confusió. Qualsevol que promocioni una ruta l’ha de resseguir a peu, no es pot pretendre escriure-la des d’un despatx amb el google map.



Vàrem sortir pel carrer del Rec de Salt, on per cert, diumenge al matí hi havia un concurs de jugadors de petanca, per anar a trobar, després de creuar la sèquia Monar, el safareig de les dones, rehabilitat per l’Ajuntament de Salt. D’aquí vàrem seguir la via verda del Carrilet, equivocadament, ja que el llibret ens enviava a creuar el riu Ter per el pont de l’autopista i no hi ha cap pas per vianants. Així, que varem seguir la vora del riu per la banda de Salt fins a Bescanó. Pel camí, ciclistes, saüquers, el borró dels pollancres que emblanquinava tot el camí i el soroll del riu que ens acompanyava tota l’estona.
En arribar a Bescanó, la vista de l’abandó de l’antiga estació del Carrilet et fa caure l’ànima als peus. Sembla ser que en el POUM s’ha previst el trasllat de l’estació i hi ha un col•lectiu que defensa mantenir-la en el seu emplaçament original. Mentre, l’estació mor de desídia.


Una visita al pas de la Barca, on hi ha el restaurant del mateix nom, amb l’entorn arreglat i rehabilitat, es contempla una vista preciosa del riu.
Passat el poble de Bescanó, direcció Vilanna, a ma esquerra queda la central hidroelèctrica dels Comtes de Berenguer, obra de l’arquitecte modernista Joan Roca i Pinet (un arquitecte molt desconegut, però que te edificis molt notables a Girona com la casa Norat de la Rambla). La central consta de tres plantes, amb les dependències per la sala de turbines i el generador i les dependències per les oficines i l’habitatge del guarda. A la sortida del canal, els paletes de l’obra varen donar forma a unes figures de monstres imaginaris. La central fou construïda el 1916 per l’empresa Electroquímica Berenguer i subministrava energia de Vilanna a Palamós.





Seguint cap a la parròquia de Vilanna, ens varem aturar a veure la rehabilitació del pou de glaç. L’alcalde Xavier Soy, preocupat per la perillositat de la corba on es troba el pou ha encarregat un accés una mica enrevessat, però que a la llarga serà més profitós. És a dir, tot i que el pou el veus des de la carretera i des de la via verda, per arribar-hi s’hi ha d’anar des de l’aparcament que s’ha instal•lat prop del nucli antic de Vilanna. A més de l’aparcament hi ha una àrea de picnic i l’antiga rectoria s’ha reconvertit en un alberg.

El pou de glaç és una construcció circular de rierenc i morter de calç de 0,6m. de gruix. Per la banda sud te una alçada de 10,5m, i de 9m pel costat nord, al costat de la muntanya. El perímetre de la planta és de 28m. i el diàmetre del pou de 9, 3m. Amb una superfície de 50m2 es calcula tenia una capacitat d’emmagatzemar 500m3 de gel. A la banda de la muntanya es veu la petita obertura que servia per entrar dins i apilar el glaç, fabricat, és de suposar, en alguna bassa soma prop del pou. Quan s’acabaven els mesos de fred, el pou es segellava fins l’estiu, època en què amb càrregues de bast es transportaven els pans de gel fins a la ciutat de Girona.
Per casualitat varen trobar l’arquitecta responsable de la restauració, Imma Terrenc, i ens va anar explicant tot el seu treball, els panells indicadors en corten, així com el descobriment de dues coves de pastor excavades a la pedra. Vàrem demanar tornar a Salt amb ella, ja que se’ns havia fet tard i el sol picava de valent. De fet, havíem caminat nou quilòmetres i si haguéssim tornat a peu, hauríem fet 18 km, uns quatre més dels 14 que indica la guia.
Amb aquesta interessant rehabilitació del pou de glaç de Vilanna, un element del patrimoni etnològic del Gironès, la Ruta de l’Arquitectura de l’Aigua emergeix com una ruta de proximitat, altament recomanable.


diumenge, 3 de maig del 2009

La riera del Sorreig



El gorg negre



Per fi hem pogut gaudir d’un cap de setmana sense pluja i caminar. M’esperava una excursioneta al Lluçanès, comarca d’Osona, a la riera del Sorreig, amb sortida des de Sant Bartomeu del Grau. Amb els meus anfitrions, la Bet , en Dani i en Puc, aprofitem per anar descobrint la comarca cada vegada que pujo convidada a Perafita. El Lluçanès és ideal per practicar senderisme, amb multitud de rutes que enllacen els pobles, de no més de 15 quilòmetres cadascuna. Sembla tot planer, però estàs sempre pujant i baixant.

La nostra intenció era anar a veure el Gorg Negre, que suposàvem portava aigua després de les generoses pluges i seguir el curs de la riera fins a Sobremunts. Des de Sant Bartomeu del Grau vàrem seguir una pista forestal, força ben indicada i vàrem baixar a la riera. L’apropament al Gorg Negre va ser més dificultós, ja que es troba entre dos cingles sense cap protecció. Però la vista de la cascada i de la gorga és impressionant.

Anys enrere, aquesta riera va ser notícia per la contaminació que patia de la tèxtil Puigneró. Aquesta empresa feia extraccions d’aigua des de diversos punts de la riera, (vàrem poder veure diverses casetes de pous i un embassament) amb la qual cosa no portava el cabal que ara hem pogut veure i, a més, vessava continuadament les aigües sense depurar a la riera. Després d’una denúncia dels ecologistes, l’empresari va ser processat i encarcerat. En Pitu Puigneró, amic del president Jordi Pujol, va fer valer la seva amistat per sortir-se’n. Però els temps d’aquest tipus d’empreses, productores de cotó barat, amb mà d’obra immigrant i amb enormes deutes a Hisenda i a la Seguretat Social, ja havia passat. Va ser un cas exemplar, amb les seves conseqüències. Sant Bartomeu del Grau va perdre tota l’activitat industrial, els treballadors han anat a treballar per la comarca i d’altres han deixat les cases barates que l’empresari havia construït a redós de la fàbrica, com en les antigues colònies tèxtils del dinou. Alguna de les naus ara les ocupa com a magatzem l’empresa Dúctil Benito, la foneria que produeix a Xina, però a la comarca només queda activitat ramadera i càrnia. Segurament, quan comprem productes tèxtils a la Xina o a la Índia no pensem que els problemes que anys enrere teníem aquí, ara s’estan reproduint allà. Ens hauríem d’acostumar a demanar productes etiquetats amb el símbol verd environnement friendly, i l’etiqueta que compleixen la normativa internacional sobre el treball infantil i els drets humans. De segur que si sabéssim tot el que hi ha al darrera de la producció tèxtil no compraríem tanta roba.

La cara positiva del tancament de la tèxtil Puigneró ha estat la recuperació de la riera. Des del Gorg Negre varem seguir amunt. En molts racons, petits salts, com el de can Guiteres i espais de gran bellesa i interès etnològic, com el Molí de l’Aumatell. Una vegada vàrem arribar a Sobremunts, la vista que s’albira és esplèndida: des del Pedraforca, amb la llengua de neu entre els dos cims, fins al Puigmal, el Pirineu es veu ben nevat. Moltes casetes de segona residència s’han situat en aquest mirador.
Aquella vista, l’insolent verd de la muntanya d'aquesta primavera, la riera a vessar d’aigua, ben bé valien l’excursió. Del Lluçanès em queda molt per descobrir.

dissabte, 7 de febrer del 2009

Terri-tori TAV



A meitat de gener, el Club Excusionista de Sant Julià de Ramis va programar una matinal per la vall del Terri. Una bona oportunitat per conèixer el veïnat d’Olivars i els pobles de Rabós, Sant Andreu i Santa Llogaia del Terri.

Ens mirem el melic i ens capbussem en les notícies de les obres dels túnels de Girona, Sarrià de Ter i Sant Julià, urbans i problemàtics, i ens oblidem que el territori proper ja està trinxat per túnels i viaductes. Cap a 1996, quan amb en Josep Turbau ens vàrem interessar pel recorregut del TAV i varen iniciar l’oposició al seu traçat, un dels ferms opositors va ser l’enginyer Ramon Caralt, amb casa a can Fabrica, a Santa Llogaia del Terri. Dues coses tenia clar en Ramon, una que el tren passaria per Sant Mer, al terme de Sta. Llogaia, malmetent tota la vall del Terri i una altra, que una possible solució per fer passar el TAV per les comarques gironines, era fer una nova línia d’ample europeu, de Barcelona a Port Bou, tot aprofitant les obres de reforma de la línia de tren convencional que aleshores es portaven a terme. Tot s’ha complert, com una premonició, la línia del TAV passa per Sant Mer i com que els túnels de Girona encara van per llarg, es prepara una nova línia d’ample europeu, dins de la línia convencional actual, amb un by-pass a Figueres per enllaçar amb els túnel de la Jonquera.






La caminada per la vall del Terri va ser esplèndida. Pel camí, viaductes, túnels i trinxeres, la marca del TAV. L’entrada a Rabós per darrera el castell era una estampa semblant a la Toscana italiana. Varem poder contemplar el pantocràtor de l’església romànica de St. Cugat, un fresc restaurat recentment. A Santa Llogaia, també varen entrar a l’església ja que coincidia amb l’hora de missa. Ens va sorprendre un Sant Galderic de fusta policromada, poc conegut. De camí de Sant Mer, ja varen tornar a veure la rasa del tren.



Després, de tornada varem passar per Sant Andreu del Terri, i dalt del reformat pont medieval en Toni Martínez ens var fer la foto de grup.

dissabte, 27 de desembre del 2008

Un pessebre a St.Roc de la Barroca





El grup muntanya Sarrià va organitzar el passat 21 de desembre una sortida familiar per portar el pessebre al cim de Sant Roc, al llogarret de la Barroca, pertanyent a Sant Aniol de Finestres. Érem una colla de trenta, pares, nens i ganàpies que ens enfilàrem cap al cingle. Quan ens vàrem aturar per esmorzar, en Pep Aymerich va trobar carlets i després vingueren els negritos, pampes, groguets i llengües de bou, tota una lliçó de micologia, els darrers bolets de la tardor ja fóra de temporada, com pronosticava l’Enric del programa Caçador de bolets. Tot el llom de la muntanya era cara Nord ben molsat, propici als erols de fredolics.

A l’ermita de Sant Roc hi vàrem trobar les restes d’un altre pessebre portat pel grup l’any 1997, amb les traces i signatura de l’Estel Turbau. Des d’aquell punt s’albira una magnífica vista de la Vall del Llémana. Aquests tipus de sortides no tenen altre interès que el d’acostar-nos a la natura, sense pretendre fer cap cim, només anar aprenent a caminar i situar-te en un punt amb bona visibilitat per veure les muntanyes i els pobles des de diferents perspectives.



Ja de tornada, una colla ens varem aturar a l’església de Sant Andreu de la Barroca. Volia veure de prop el jeroglífic de la Barroca que m’havia cridat l’atenció en l’exposició de Ciència Recretativa de Josep Estalella al s.XXI, que havia pogut veure a la Fontana d’Or. L’accés estava tancat i només varem poder veure de lluny la llinda amb les inscripcions:

SUSUS
USESU
SEIES
USESU
SUSUS

IHS
1656

AIRIA
IRARI
RAMAR
IRARI
AIRIA

Cadascun dels dos jeroglífics es troben situats a banda i banda de la llinda, acompanyant el Símbol IHS Iesus Hominum Salvator i signifiquen, el de l’esquerra IESUS I el de la dreta MARIA.

Em Josep Tarrés i Turon, enginyer industrial, explica en el catàleg de l’exposició, com desxifrar el jeroglífic, utilitzant una perspectiva tridimensional. En el cas de IESUS, es pren la I del mig del la sèrie SEIES com a lletra central, i anant a la dreta o a l’esquerra, i amunt i avall sempre es troba la mateixa paraula IESUS. El mateix passa amb la paraulal MARIA. A cada jeroglífic, amb 25 lletres es poden formar 25 combinacions de IESUS possibles.

El més divertit d’aquest panell de l’exposició, a més de trobar una església que desconeixia, va ser el lligam de Salvador Dalí amb els jeroglífics tridimensionals, en particular el de la làpida SILO PRINCEPS FECIT que es troba a l’església de San Juan Evangelista a Silo, prop de Pravia, que permet fer 45.760 possibles combinacions de la frase.
Salvador Dalí va pintar el quadre “Discurso de la forma cúbica de Juan Herrera”, un oli que es troba al Museo Nacional Reina Sofia a Madrid, basant-se en aquest jeroglífic, multiplicant per quatre la làpida i introduint un cub a l’interior. També treballa la visió quatridimensional, un hipercub o tesseract, en el quadre “Cristus Hipercubicus”, la representació d’un cub dins d’un altre cub. Aquest quadre es pot veure al Museu Fundació Gala-Salvador Dalí de Figueres.
De la Fontana d’or a la Barroca i de la Barroca a la Fundació Dalí.
Sortir a caminar no és només trepitjar terra i esquivar caçadors. També hi trobem amics, bolets, art i jeroglífics per resoldre.


dilluns, 8 de desembre del 2008

El camí català de Sant Jaume



L'indicador del carrer Major de Sarrià: a Girona, 4,2Km.



L'indicador del carrer Vora Ter de Sant Julià senyala Girona a 4,2Km.

Des que ens van instal•lar un pal indicatiu al començament del carrer Major de Sarrià de Ter, em vaig interessar pel recorregut d’aquest itinerari. S’ha de dir, que primer em va sobtar la literatura mateixa. Quan el varen plantar indicava Girona pel Pont Major, seguint el carrer Flores, cosa impossible. Arranjat aquest malentès per l’eficient brigada municipal, ens queda l’interrogant de la distància: a Girona 4,2Km, la mateixa que posa en el pal que hi ha a l’entrada del carrer Vora Ter a Sant Julià de Ramis, distant un de l’altre, almenys 1 km. Quina de les dues és la correcta? Potser la de Sant Julià, ja que del començament del carrer Major a Girona (Pedret) no hi ha més de 3 km, i el Pont Major (que també és Girona), és a 100 metres i escaig.
Deixem la distància. El proper pal indicatiu que trobareu és al camp dels Socs de Santa Eugènia, prop del recinte Firal de Girona, per seguir la via verda que va a Olot, desviar-se a l’altura de la Cellera de Ter cap a Vic. Per dins de Girona, els peregrins tenen moltes possibilitats de perdre’s.

Fa uns quinze dies, amb la colla que sortim a caminar els diumenges varem provar el tram més proper: de Cervià de Ter fins a Sant Julià de Ramis, un recorregut d’onze quilòmetres, res a veure amb els 30 quilòmetres diaris recomanats per fer el camí de Sant Jaume, que només era una matinal. Des del monestir benedictí de Santa Maria, fundat el 1053, un important centre de peregrinatge a l’edat mitjana, varem començar a caminar en direcció les deveses del riu Ter. Tret del tram urbà del poble de Cervià, el camí passa al costat del riu, deixant al marge les carreteres i sobretot la N-II.



La colla, al costat de l'indicador per seguir el camí Sant Jaume o anar a Medinyà.

A l’alçada de Medinyà un altre indicador ens aclareix més coses. L’altre punt senyalat és Sarrià de Ter, no Sant Julià de Ramis, per la qual cosa suposem que els que han preparat el camí han confós Sant Julià per Sarrià de Ter, d’aquí que la distància que senyalen de Medinyà a Sarrià sigui la de l’entrada al carrer Vora Ter de Sant Julià. Ja sol passar, poca gent distingeix el límit geogràfic que separa els dos municipis, però clar, hom demana una mica de rigor i més tractant-se de l’administració, que per això hi ha els mapes, els geògrafs i el google map.




La devesa de pollancres vora el Ter, al municipi de Medinyà

Un dels trams del recorregut més bonics és el Congost, sota el poblat ibèric i romà de la muntanya de Sant Julià i l’església de Sants Metges. Pel camí trobem la cova de les goges i can Santvicenç, una construcció del s.XI, situada ben bé en el camí ral, el camí dels peregrins. Una vegada s’arriba a la N-II allò és un campi qui pugui d’alta perillositat. Fa falta el pont per vianants sobre la riera Garriga i un pas digne al costat de la carretera nacional (N-IIa).
Quan s’entra al carrer Vora Ter de Sant Julià i al carrer Major de Sarrià de Ter, el passeig és totalment urbà. Cap a Girona, pel Pont Major, es troba Pedret, on el centre cívic havia estat l’antic Hospital de Sant Llàtzer i on, segons el cronista de la ciutat Enric Mirambell, hi havia un pont que creuava el riu Ter anomenat Pont de Sant Jaume, per la qual cosa reivindica es posi aquest nom al nou pont que ha de creuar el riu des de l’Hospital Josep Trueta.

Tot l’itinerari està molt ben senyalat, sense sentir-te desemparat. Al passar prop de nuclis urbans, permet aturar-se per dormir, menjar, visitar esglésies, centres d'art... De fet, ja que la proposta del camí ha sortit de la conselleria de Turisme, ha fet èmfasi en passar per llocs històrics privilegiats: Sant Pere de Rodes, Santa Maria de Vilabertran, Figueres, Orriols, Cervià de Ter, Girona. Un altre tram surt del Pertús, per la Jonquera, Pont de Molins i Figueres, on enllaça amb el primer. La idea de la conselleria és crear una xarxa de senders per tota Catalunya, però a la vegada que passin per llocs emblemàtics. Així, es fa passar Vic (amb els trams més muntanyosos de les Guilleries, el Collsacabra i la subcomarca del Moianès) per enllaçar amb Montserrat després de Santa Maria de L’Estany, Sant Benet del Bages i Manresa. Des de l’abadia de Montserrat fins Alcarràs ( Lleida), la ruta de 140 km ja ha estat inaugurada i totalment senyalitzada.
Una bona manera de fer turisme, caminant xino xano.