diumenge, 27 de setembre del 2009

Buixarda i punxó



El passat cap de setmana, Sant Julià de Ramis encetava la seva Festa Major. El divendres 18, es va presentar l’exposició dels treballs en pedra de l’artesà Agustí Vila, mestre picapedrer, i el llibre escrit pel professor Josep Rodríguez, “Buixarda i punxó”. En Josep Rodríguez (sarrianenc i santjulianenc, catedràtic de llengua castellana a l’IES Santiago Sobrequés), ha tingut ocasió de passejar amb l’Agustí Vila per les antigues pedreres de Girona on aquest va treballar de picapedrer des de 1954 fins el 1979 i, al fil de les converses mantingudes, explicar-nos amb detall l’ofici, l’espai, les eines, les diferents pedres, les obres acabades...

Ha aprofitat les trobades amb un dels darrers oficials picapedrers per fer un treball etnològic, exhaustiu, que perduri en el temps o mentre duri la lletra impresa, de la mateixa manera que l’obra de l’Agustí Vila, les diferents escultures i treballs en pedra que han sortit de les seves mans, embelleixen les places i els edificis on s’han instal•lat. En té exemples escampats per tot Girona: al passeig Arqueològic, al Cementiri, a la Catedral, a la Fontana d’Or, i també escultures a d'altres municipis veïns, com la de la plaça dels Gegants de Sarrià de Ter, la font de la placeta i a Sant Julià de Ramis, l'escultura davant l'Ajuntament.

Les fotografies d’en Jordi S. Carrera per les instal•lacions abandonades de les pedreres són un altre digne document gràfic. En el llibre, en Josep Rodríguez aprofita per demanar un projecte de recuperació arqueològica: “són 54.000 m2 on ben endreçat hi podria cabre tot: un mirador, un parc enjardinat, una nau-museu per rememorar la feina dels picapedrers, i algun carrer i algunes cases per acabar d’ordenar-ho urbanísticament”. Una excel•lent idea, a tocar de casa.

dijous, 24 de setembre del 2009

Les Jornades Europees del Patrimoni a Catalunya



L'església del Sant Sepulcre de Palera

Encartat en un diari he trobat el fullet d’informació de les 450 activitats entorn del patrimoni que es programen per aquest cap de setmana a Catalunya. Segur que alguna de les propostes que s’hi inclouen us trauran de casa els propers 25, 26 o 27 de setembre i no com el protagonista del blog el patrimoni no em diu res, que només de sentir a parlar de patrimoni li agafa mandra.

Les jornades arriben a la seva 19a edició, amb propostes de tot tipus: exposicions, visites guiades i teatralitzades, jornades de portes obertes, rutes a peu, xerrades...”activitats que porten el segell de la imaginació popular i de la riquesa i la diversitat local”. El que destacaria és l’oportunitat de veure espais que habitualment estan tancats o fer recorreguts guiats.

Alguns exemples a les comarques gironines:
-Arbúcies. Pujada i visita guiada al castell de Montsoriu. Una proposta que combina natura i la visita a un castell gòtic
-Banyoles. L’abat Bonitus ens acompanya de l’estany al barri vell. Conèixer la història de la ciutat i sobretot dels recs i els diferents usos que van tenir.
-Beuda. Visita guiada a les parròquies de sant Sepulcre de Palera, de Sant Pere de Lligordà. Sant Feliu de Beuda i l’església de Segueró. Una bona oportunitat per conèixer esglésies que normalment tancades.
-Cruïlles. Visita a les obres de restauració del monestir de Sant Miquel.
-Cruïlles- Monells- Sant Sadurní de l’Heura. Ruta guiada al dolmen de Puig d’Arques de St.Cebrià dels Alls. Per caminar per les gavarres.
-Hostalric. Visita guiada al castell fortalesa, sèquia i molí
-Lloret de Mar. Visita guiada al cementiri modernista, amb obres de Josep Puig i Cadafalch , Lluís Llimona i arquitectes de renom. També es jornada de portes obertes als jardins de Santa Clotilde
-Maçanet de la Selva. Caminada fins la vall de Maria, el primer monestir femení de l’ordre de Císter que es va establir a l’Estat.
-Sant Joan les Fonts. Ruta medieval pel nucli antic: l’estada Juvinyà, el pont medieval i el monestir romànic de Sant Joan.
-Santa Cristina d’Aro. Visita guiada al dolmen de la cova d’en Daina i itinerari literari Rodoreda a Romanyà.
Segur que alguna d’aquestes propostes us engrescarà.


Nota: Els anys 2003 i 2004, des de l’Ajuntament de Sarrià de Ter també ens vàrem apuntar a les JEP. La visita consistia en un recorregut a peu per la vall de la riera Xuncla, tot visitant les masies i els molins fariners que s’hi troben. Casualment, en la darrera revista Parlem de Sarrià (núm 69, pàg 67), he publicat un article amb la ruta detallada, de manera que es pot seguir sense guiatge. Amb les passeres i la nova senyalització vertical, el recorregut és molt fàcil.

dissabte, 19 de setembre del 2009

Que la força ens acompanyi




Aquest ninot, en Darth Vader, ha estat penjat a casa durant els dies de la Festa Major. El concurs d’espantaocells és una feliç idea de l’associació de veïns de Sarrià de Dalt que ja porta unes quantes edicions. En podeu veure el resultat, i el llistat dels participants a la seva web, nova de trinca. El ninot és obra dels germans Gerard i Marc Quesada, fills d’un matrimoni amic i veí. Cada any miro d’engrescar-los, que hi participin, però enguany només han confeccionat el del meu balcó. En fa un parell, varen penjar una rèplica, versió casolana, de l’estàtua de la llibertat de Nova York, la qual em va satisfer enormement.

En Gerard no m’ha sabut dir per què ha triat el personatge sinistre de la Guerra de les Galàxies, és el que volia fer i ja està. Potser l’ambient general hi te molt a veure. Sent parlar als grans de la crisi, aquest també és el seu primer any a l’Institut, deixa la comoditat de la coneguda escola Montserrat i comença una altra etapa de la seva vida. La incertesa, l’entrada a l’adolescència, li causa neguit. Avui, quan he dinat amb ell a la botifarrada que organitzava l’AAVV de la Rasa, ja l’he vist content, més tranquil, ha conegut nois i noies d’altres pobles i s’ha refet de la sorpresa del nou centre. Quan han marxat de La Rasa anaven a casa seva a acabar un treball per presentar el dilluns.

En Gerard i en Marc estan sempre acompanyats dels seus pares que vigilen atentament els estudis dels seus fills i aquest és sens dubte part del seu èxit escolar. L’altra es deu a la dinàmica de la mateixa escola de Sarrià de Ter, el CEIP Montserrat i també de l’ IES Narcís Xifra, on aquest any el meu nebot ha començat el tercer d’ESO. Tant l’escola com l’institut tenen un bon equip directiu, una bona plantilla de mestres i professors, a més d’unes Ampes dinàmiques, que vigilen, coordinen i controlen el seu funcionament.
La presidenta de l’Ampa de l’escola Montserrat és la Loli Fernández. Aquesta setmana s’ha agafat festa de la feina per treballar a l’escola. Han de contractar a 23 persones, personal de cuina, monitors de vigilància i d’activitats, confeccionar els horaris, s’han de cursar les comandes als proveïdors, mensuals i setmanals, supervisar la caixa, les altes i les baixes, en fi, els membres de l’Ampa han de portar la gestió com si fos un petit negoci. Tots són voluntaris, per això es fila tant prim i es cuida tant el pressupost, ja que saben que hi ha moltes famílies amb una economia molt delicada. Ara per ara, per estalviar, els surt més a compte gestionar ells el menjador que contractar un servei de càtering.

Quan es parla d’educació, d’èxit i fracàs escolar, no sempre es te en compte el que envolta l’escola. L’entorn familiar, sobretot el seguiment de les activitats dels nens i nenes, el treball de l’Ampa, l’ambient esportiu del poble, les possibilitats d’accedir a d’altres activitats extraescolars complementàries, tot educa i encara més en un poble petit com Sarrià de Ter.

Els amants de la saga de la Guerra de les Galàxies recordaran a Han Solo acomiadant Luke Skywalker amb la frase “Que la força t’acompanyi”. Darth Vader, ja el saluda amb un “la força està amb tu, jove Skywalker”. Potser en els temps que corren, si substituïm la paraula “força” per “treball” tot es farà més entenedor.
Que el treball (no la sort) ens acompanyi.

dimarts, 15 de setembre del 2009

l'Enric Vilert fa salat



Aquest estiu molta gent del món financer no ha fet vacances. La prova ha estat l’anunci dels directius de Caixa de Girona d’iniciar el procés de fusió amb les caixes catalanes, Sabadell, Terrassa i Manlleu. L’excusa, el FROB, el Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria que el govern de l’estat espanyol posa a disposició de les entitats financeres que es vulguin fusionar. L’estiu de fa un any va ser molt pitjor. Aleshores molts temíem que el sistema financer faria fallida que hi hauria “corralito” i desbandada general. Per sort, entre les injeccions de diner de l’Estat (préstecs, no subvencions) i els del Banc Central Europeu, es va salvar la situació.

Però el meló de la incertesa s’havia obert i els actius dels bancs i caixes varen començar a estar sota sospita. Els analistes de riscos i els directius de les caixes i bancs acumulen processos de reestructuració financera de les empreses a les seves taules, intentant controlar la mora i salvar el que es pugui del deute. També en moltes sucursals, agents especialitzats reestructuren els préstecs dels particulars, allargant els terminis, o fent dacions i convertint hipoteques en lloguers. Algunes caixes que fins ara mantenien el to, fa uns mesos estan aplicant mesures draconianes als seus clients. El negoci bancari és clar: amb poc volum de negoci s’ha de demanar més marge. Temps enrere, quan hi havia tanta alegria i molt volum, els marges eren petits i el negoci total molt gran.

És conegut que les caixes espanyoles han estat molt actives en la concessió de préstecs hipotecaris i que el deteriorament del sector immobiliari, de promotors, constructors i indústria auxiliar està arrossegant el sector financer. Llegeixo avui a l’Expansion que l’estoc de pisos construïts i en construcció és de 1,7 milions i la demanda actual de 200.000 habitatges. Fan falta almenys set anys per corregir la situació actual i quinze per crear nou sòl residencial ja que també hi ha un estoc de 2,4 milions de terrenys urbanitzable per nous habitatges.
Per tant, quin és el futur proper per les entitats financeres?: el negoci clàssic de descompte comercial, pòlisses de crèdit, crèdit per inversions, crèdit al consum i alguna hipoteca. I amb aquest negoci podran viure els propers deu anys, donar resultats operatius positius i tenir romanent per l’Obra Social?. Difícil, per això la majoria ha aplaudit l’anunci de fusió de les caixes catalanes, ja que sembla un mal menor. Fer més gran l’entitat, més solvent i reduir estructura, un clàssic de l’economia d’escala. Menys negoci, menys costos, la qual cosa no vol dir acomiadar personal.

En el seu article, publicat el diumenge als diaris El Punt i el Diari de Girona, el President de la Diputació de Girona, Enric Vilert, defensava l’estatus quo de l’entitat que representa i es preguntava sobre els percentatges que obtindran els representants del món local gironí en la nova entitat. Un dubte raonable, cert. Però erra quan diu que Caixa de Girona ha estat una entitat important pel teixit empresarial productiu gironí: ha estat una entitat molt marginal en el finançament dels projectes empresarials de les comarques gironines ja que els recursos que havien de destinar a la Diputació, als ajuntaments, a les empreses dels membres del Consell d’Administració i a tot el sector immobiliari, deixaven poc marge per les operacions industrials d’envergadura. I menys si aquestes no anaven acompanyades de garanties reals. Per tant, trencar l’actual status quo, per a molts no ens sembla gens malament, si això significa que hi haurà més recursos disponibles pels emprenedors.

En el mateix article fa referència a les decisions sobre el destí dels diners de l’Obra Social. Bé, portar a Leonard Cohen a Cap Roig no és precisament el que entenem per obra social, sinó contribuir a la cultura d’èlit. No em desagrada, però al meu parer això no li correspon a una caixa i menys en un any en què han sonat múltiples alarmes sobre problemes greus de moltes persones: desnutrició infantil, immigrants sense habitatge, famílies a l’atur, manca de diners pel transport escolar, etc. També el festival de Porta Ferrada ajuda a dinamitzar la Costa Brava i no te un pressupost desmesurat com el de Cap Roig.
En la seva queixa l’Enric Vilert fa tard. Clar que l’assemblea pot tombar la decisió presa pel Consell d’Administració, però tot apunta que serà ratificada.
Els escenaris econòmics canvien a ritme de vertigen i, aquells temps, quan fèiem vacances despreocupats a l’estiu, sembla que trigaran a tornar.

divendres, 11 de setembre del 2009

Tiberis i bacanals



La Villa Certosa de Berlusconi a la Costa Esmeragda de Sardenya

La diada, a Sarrià de Ter, coincideix amb la Festa Major. A més dels actes protocolaris de la festa nacional, una ballada de sardanes al Pla dels Vinyers i una xerrada d’història a càrrec del professor d’Història Moderna de la UAB, el sarrianenc Javier Antón Pelayo, hi ha un esmorzar de pa amb tomata i botifarra que organitza l’AAVV del Pla dels Vinyers, la baixada de carretons a Sarrià de Dalt (AAVV Sarrià de Dalt) i el sopar espectacle, organitzat per l’Ajuntament i l’AAVV de la Rasa.
La Festa Major, mercès al bon criteri de deixar fer i, sobretot, decidir a les entitats, aquest any està tenint una notable participació i ha permès incloure nous actes, com l’exitosa I fira de joguines de segona ma, organitzada per l’AAVV de Sarrià de Baix i el MIJAC i la marxa pels voltants de Sarrià, a càrrec del Grup Muntanya Sarrià.

Des que comença el bon temps, es promouen els sopars i dinars a l’aire lliure. No sembla que la crisi els afecti, els organitzadors tornen a buscar la fórmula perquè els preus siguin assequibles i així es torna a l’arrossada amb amanida o al sopar de pa amb tomata i embotit, com van preparar els voluntaris de la nova AAVV de Sarrià de Baix al Passeig del Riu, un sopar sense pretensions, ben celebrat i ben paït. L’endemà, el grup de CiU va fer el mateix amb botifarra i mongetes, un àpat més contundent per un vespre d’estiu.
Cada associació celebra un parell de festes a l’any, per la primavera i l’estiu. Permeten aquets tiberis a l’aire lliure trobar-te amb els amics i amb els veïns i deixar que la mainada campi a la seva, tot plegat fer poble.

Amb la conferència del doctor Josep Ma. Nolla per la diada de l’any passat i enguany, amb la del pregoner Lluís Palahí, estem reivindicant la nostra ascendència romana i el Carpe Diem, el gaudi de la festa. L’emperador Tiberi (d’aquí sembla que prové l’etimologia del nom dels àpats, per bé que molt més copiosos que els que nosaltres compartim) es va retirar a l’illa de Capri, a la villa Jovis, la qual es pot visitar a la badia de Nàpols i les llegendes sobre les festes i bacanals que s’hi oferien ens resulten ofensives (en el món romà, la festa al déu Bacus, s’acabava en orgia). De fet, pel que sembla, la fama també li ve donada per haver ordenat que a cada àpat es consumis sencer l’animal que s’havia cuit i no es llencés com es feia abans. O sigui, a l’antiga roma es menjava (i es vomitava) molt i molt.
Per sort, les nostres xefles són molt més mesurades i no arribem a empatxar-nos.

L’actual emperador romà, en Silvio Berlusconi, sembla que hagi heretat aquell refinaments dels seus avantpassats: control dels medis d’informació, control de la política i de la posada en escena, tot apanyat amb una multitud de festes privades a la seva vila Certosa de Sardenya, amb figurants i jovenalla, a més de disposar de molts doblers (privats i públics) per comprar voluntats. Un italià em comentava que a la premsa europea el tema sortia de mare i que no sabien que el primer ministre havia estat operat dues vegades de pròstata. Serà un voyeur, però la imatge que dóna, havent-se de justificar, i arrossegant la imatge del país que representa no és la més correcta. La seva filla va esmenar-lo, tot dient que un polític no te vida privada, només pública. Més aviat sembla un egòlatra, com els que campen en el món polític, incapaç de controlar el seu entorn i la seva vida íntima.

No es pas qüestió de viure com un asceta, ni com un anacoreta, però la mesura tant en el menjar com en la vida són recomanables. Els arqueòlegs ens diuen que a Sarrià de Ter tenim una vil•la romana que va pertànyer a un alt patrici romà. Els sarrianencs, acostumats a llevar-nos d’hora, hem trobat el punt de mesura entre el menjar i el gaudi de trobar-nos i divertir-nos. Bona festa.

dimecres, 9 de setembre del 2009

Sent el Castellum



La visita al Castellum està animada per l'actuació dels Debòli Teatre

Els diumenges 13 i 20 de setembre, l’Ajuntament de Sant Julià de Ramis torna a organitzar les visites guiades i teatralitzades al Castellum Fractum, la fortificació militar que els romans varen erigir al cim de la muntanya de Sant Julià de Ramis pel control de la Via Augusta.
La guia et condueix pels indrets més rellevants de la muntanya: l’església de Sants Metges, la qual també estarà oberta al públic per poder admirar-ne la restauració, les noves restes de la muralla ibèrica que s’han trobat recentment a l’entrada al recinte, els vestigis localitzats inicialment quan es va voler construir un cementiri i l’espai arranjat i consolidat del Castellum Fractum, un edifici situat estratègicament, des on es veu tota la vall del riu Ter des del Congost fins Sarrià.

Els arqueòlegs de la Universitat de Girona, els quals han treballat almenys deu anys en les excavacions de la muntanya (Josep Ma. Nolla, Lluís Palahí, Josep Burch, Jordi Sagrera, Marc Sureda i David Vivó), situen en la muntanya de Sant Julià la població de Kerunta, el poblat ibèric dominat posteriorment pels romans, que es va traslladar a Girona quan es va iniciar el procés de romanització de la península ibèrica. La nova ciutat, coneguda com Gerunda, es va situar “sobre” el camí principal o Via Augusta, el que avui coneixem com el carrer de la Força.
El creixement de la ciutat de Girona va significar l’abandonament del poblat de dalt la muntanya, deixant-hi només una guarnició de soldats per la defensa i vigilància del castell.

A primers del segle XX es va construir una altra fortalesa militar més al nord, que no va tenir cap utilitat en aquest sentit i que ara està en obres per transformar-lo en un centre d’art.
La visita a la muntanya es distreta, ja que a més de seguir les explicacions de la guia, els de Debòlit Teatre expliquen una altra història paral•lela de llegendes i romans. És una excel•lent excusa per conèixer el nostre territori, la nostra història i per passar una bona estona, sobretot si s’hi va amb mainada.
Comença a les 12h del migdia i cal reservar. www.santjuliaderamis.cat (972 170909)

divendres, 4 de setembre del 2009

Els nous domassos de l'Ajuntament



El dijous va coincidir l’ inici de la Festa Major de Sarrià de Ter, el tradicional pregó i les havaneres, amb la posada a punt de la remodelació de la façana de l’Ajuntament. Abans, com també és costum, es varen inaugurar dues exposicions, la col•lectiva dels artistes sarrianencs i una emotiva antològica de l’amic, malauradament traspassat, Quim Pradas, tallista i artesà de la fusta. Alguns artistes els quals, anys enrere, havien compartit amb ell l’espai de l’exposició per la Festa Major, es varen sumar a aquest homenatge tot preparant una peça, una pintura, un mirall, un dibuix. Va ser un acte simbòlic i humil, on va predominar l’obra d’en Quim i la seva bonhomia, acompanyats de la seva família i el record de la seva dedicació a la Germandat dels Donants de Sang.

A fóra, mentre esperàvem l’arribada del Conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya, Jordi Ausàs, els regidors de l’Ajuntament, donàvem la benvinguda a les autoritats: en Narcís Casassa, alcalde de l’Ajuntament de Sant Julià de Ramis i Vicepresident de la Diputació de Girona, la Cristina Alsina, primera Tinenta d’Alcalde de l’Ajuntament de Girona i Presidenta del Consell Comarcal del Gironès, Joan Boada, Tinent d’Alcalde de Salt i Conseller Comarcal, Jordi Martinoy, Delegat de la Generalitat a Girona, Pere Trias, Vicepresident de la Diputació de Girona, entre d’altres, com els exalcaldes sarrianencs en Josep Turbau i en Nicolàs Pichardo. Mica en mica, també els veïns es situaven estratègicament per poder sentir el pregó i escoltar les havaneres. Dalt, a la sala de plens, es va parlar de la Festa Major, de la crisi, dels recursos dels Ajuntaments i de les Administracions, de l’arranjament de la façana, finançada gràcies a l’aportació de la Generalitat amb el PUOSC. L’alcalde, Roger Torrent, ens va recordar que l’edifici era una obra de l’arquitecte Emili Blanch de l’any 1937 alhora que va agrair a la col•laboració de l’arquitecta M.Mercè Corominas i dels treballadors que també hi eren presents.

Després vaig estar de tertúlia amb l’arquitecta i el constructor Feliu Moy, els quals em varen anar explicant les diferents complicacions que han anat sorgint en les obres de la façana i del pati on ara treballen. M’agrada el gust i l’estil de M. Mercè Corominas, prolífic en detalls: l’encertat color de la pintura, amb el contrast verd alga de les portes, les regletes de llum mig amagades i els focus situats a les façanes veïnes que ahir varen donar lluminositat a un acte que normalment patia per defecte, la restauració del rètol “casa de la vila”, sortosament bilingüe i que ha resistit el franquisme, i els nous domassos, també dissenyats per ella. Si a mida que es treia la bastida, vàrem admirar la reforma, ahir amb els nous domassos, amb diferents variacions de l’escut municipal, l’Ajuntament va lluir com mai en una Festa Major.

Amb el pregó de l’arqueòleg Lluís M.Palahí, l’actual responsable de les excavacions del Pla de l’Horta vàrem disfrutar de valent. Va ser divertit, ens va animar a viure el dia i la festa “el carpe diem” dels romans i va aprofitar, ja que tenia un públic eclèctic i entregat, per donar-nos tota una lliçó d’història. En Lluís, col•laborador de la revista Parlem de Sarrià, ens ha preparat un altre interessant article pel número que sortirà aquest setembre: “El propietari de Sarrià en època antiga”. Ahir en el pregó ja ens va advertir que la vil•la probablement s’estenia des de la muntanya fins el Pont de l’Aigua i que ara s’ha descobert només la zona de lleure, el pati, els porxos i els banys. Definint-se com un gran tafaner, l’arqueòleg sarrianenc ja vivia la vil•la com el seu pati particular. El Pla de l’Horta i en Lluís Palahí, ens reserven encara moltes sorpreses.

Per acabar, les havaneres, el cremat i les xerrades amb els amics. Un dia entranyable.

P.d. En Roger Casero ha fet la seva crònica del pregó, aquesta vegada des del balcó de l’Ajuntament.