diumenge, 28 de desembre del 2008

El Ter és viu



Un soroll em va despertar la nit del 26 al 27 de desembre. Havia estat plovent tot el dia de Sant Esteve, un formidable temporal de llevant, amb nevades a cotes baixes i molta aigua arreu. Tot primer no el vaig identificar, vaig pensar es tractava del pas d’un tren, però no cessava. Després que el soroll el feia la pedrera, però eren dies festius, per tant impossible, no treballava. Quan hi vaig caure vaig pensar què feia molts anys no sentia aquell soroll, tants que ja l’havia desat en un racó de la infantesa.

El riu Ter ha pujat de nivell i en arribar a la resclosa de can Vinyals, cau en una cascada provocant un bruel d’aigua. Susqueda desembassa! Vaig recordar el llibre de Miquel Fañanàs de 1983 i en el pànic dels gironins quan es va retransmetre un fragment per ràdio de l’enfonsament de la presa, una experiència que, diuen, volen tornar a provar.

El meu pare, més tècnic i pragmàtic, en veient des de la finestra el nivell de l’aigua em va comentar que deuen turbinar, no pas desembassar. Tant si a Susqueda desembassen com si només deixen anar el cabal que ens pertoca, el Ter ha crescut amb l’ajut de l’aigua de l’Onyar i de les petites rieres del seu recorregut. Quan les pluges del mes de maig, l'aigua dels Pirineus es va quedar a l'embassament i no va arribar a Sarrià de Ter. Ara si, ara arriba a la gola de l'Estartit.

Compareu les fotos. Unes són de la sequera del mes de març, les altres del 27 de desembre. Unes són d'un riu mort i pudent. Les altres d'un riu amb aigua, amb vida.
Oi que fa goig de veure?











dissabte, 27 de desembre del 2008

Un pessebre a St.Roc de la Barroca





El grup muntanya Sarrià va organitzar el passat 21 de desembre una sortida familiar per portar el pessebre al cim de Sant Roc, al llogarret de la Barroca, pertanyent a Sant Aniol de Finestres. Érem una colla de trenta, pares, nens i ganàpies que ens enfilàrem cap al cingle. Quan ens vàrem aturar per esmorzar, en Pep Aymerich va trobar carlets i després vingueren els negritos, pampes, groguets i llengües de bou, tota una lliçó de micologia, els darrers bolets de la tardor ja fóra de temporada, com pronosticava l’Enric del programa Caçador de bolets. Tot el llom de la muntanya era cara Nord ben molsat, propici als erols de fredolics.

A l’ermita de Sant Roc hi vàrem trobar les restes d’un altre pessebre portat pel grup l’any 1997, amb les traces i signatura de l’Estel Turbau. Des d’aquell punt s’albira una magnífica vista de la Vall del Llémana. Aquests tipus de sortides no tenen altre interès que el d’acostar-nos a la natura, sense pretendre fer cap cim, només anar aprenent a caminar i situar-te en un punt amb bona visibilitat per veure les muntanyes i els pobles des de diferents perspectives.



Ja de tornada, una colla ens varem aturar a l’església de Sant Andreu de la Barroca. Volia veure de prop el jeroglífic de la Barroca que m’havia cridat l’atenció en l’exposició de Ciència Recretativa de Josep Estalella al s.XXI, que havia pogut veure a la Fontana d’Or. L’accés estava tancat i només varem poder veure de lluny la llinda amb les inscripcions:

SUSUS
USESU
SEIES
USESU
SUSUS

IHS
1656

AIRIA
IRARI
RAMAR
IRARI
AIRIA

Cadascun dels dos jeroglífics es troben situats a banda i banda de la llinda, acompanyant el Símbol IHS Iesus Hominum Salvator i signifiquen, el de l’esquerra IESUS I el de la dreta MARIA.

Em Josep Tarrés i Turon, enginyer industrial, explica en el catàleg de l’exposició, com desxifrar el jeroglífic, utilitzant una perspectiva tridimensional. En el cas de IESUS, es pren la I del mig del la sèrie SEIES com a lletra central, i anant a la dreta o a l’esquerra, i amunt i avall sempre es troba la mateixa paraula IESUS. El mateix passa amb la paraulal MARIA. A cada jeroglífic, amb 25 lletres es poden formar 25 combinacions de IESUS possibles.

El més divertit d’aquest panell de l’exposició, a més de trobar una església que desconeixia, va ser el lligam de Salvador Dalí amb els jeroglífics tridimensionals, en particular el de la làpida SILO PRINCEPS FECIT que es troba a l’església de San Juan Evangelista a Silo, prop de Pravia, que permet fer 45.760 possibles combinacions de la frase.
Salvador Dalí va pintar el quadre “Discurso de la forma cúbica de Juan Herrera”, un oli que es troba al Museo Nacional Reina Sofia a Madrid, basant-se en aquest jeroglífic, multiplicant per quatre la làpida i introduint un cub a l’interior. També treballa la visió quatridimensional, un hipercub o tesseract, en el quadre “Cristus Hipercubicus”, la representació d’un cub dins d’un altre cub. Aquest quadre es pot veure al Museu Fundació Gala-Salvador Dalí de Figueres.
De la Fontana d’or a la Barroca i de la Barroca a la Fundació Dalí.
Sortir a caminar no és només trepitjar terra i esquivar caçadors. També hi trobem amics, bolets, art i jeroglífics per resoldre.


divendres, 26 de desembre del 2008

Concerts de Nadal



En l’especial de Girona de la Vanguardia del dia de Nadal, l’Antoni Puigverd fa referència al concert participatiu del Messies de Haëndel a l’Auditori de Girona el 18 de desembre el qual va tenir un clamorós èxit de públic. Al mateix Auditori s’han succeït en aquestes dies, diversos concerts: el divendres 19, el Concert de Nadal de l’Orquestra Filharmònica de Catalunya i l’Orquestra de Cambra de l’Empordà, dirigides per Carles Coll, un concert patrocinat per l’empresa Endesa; el dissabte, el concert de Gospel de la London Community Gospel Chor; el diumenge, el tancament de la gira de Gerard Quintana, un concert a favor de la Fundació Oncolliga també acompanyat de corals infantils i el dilluns el concert del Conservatori de Música Isaac Albéniz de Girona, amb les Orquestres Brahms i Vivaldi formades per alumnes del Conservatori. És innegable que l’Auditori està creant el seu propi públic i que els concerts tenen cada vegada més una notable presència en la vida gironina, pel fet de disposar d’un equipament d’alt nivell.

L’Antoni Puigverd comenta, a propòsit del Messies, que “la màxima expressió de la cultura és la que permet passar d’espectador a actor”, una frase que subscric plenament. A més del nombrosos cantaires que canten en les corals gironines hem de tenir en compte l’enorme planter de músics que surt del Conservatori i de les escoles municipals i comarcals.

A Sarrià de Ter el diumenge 14 de desembre es va celebrar la Mostra Coral de Nadal, al Centre Parroquial de Sarrià de Dalt, tot coincidint amb el Dia Internacional de Cant Coral. En la Mostra hi varen participar el Cor de Montjuïc de Girona, el Cor Veus de l’Estany de Banyoles, la Coral Oreneta de Sant Sadurní de l’Heura i el Cor Cantaires de Sarrià. Tots els grups són amateurs, amb alguns cantants que saben música o que han fet cursos de veu i d’altres que canten d’oïda. El de Banyoles, dirigit per Carme Cornellà és dels més veterans, ja que abans era la secció de cant del grup excursionista de Banyoles i el seu repertori també és molt clàssic i de música popular catalana. El de Sarrià de Ter, des que el dirigeix la Núria Gibrat ha trobat un punt de modernitat que fa goig sentir-lo. En aquest concert varen interpretar el Glorious Kingdom, un Christmas Gospel i per tant, a la dificultat de la música s’hi havia d’afegir el desconeixement de l’anglès.

La sorpresa del concert la va donar el Taller d’Orquestra, dirigit per l’oftalmòleg Joan Tarrús que ens va interpretar “A les ales de la cançó” de Mendelsohn, la marxa de Bizet de l’òpera Carmen, “el cavaller valent” de CH.Woddhouse i la nadala popular, el Noi de la Mare. Aquest grup de cambra neix amb la finalitat de donar suport a les corals en els seus concerts, i el formen músics realment molt joves. No hi va poder ser present l’Elizabeth Vidal que s’havia compromès amb l’organització de la Marató de TV3, però forma part de l’orquestra. Com a coroloari tots els grups varen interpretar la Nit de Nadal, acompanyats del Taller d’Orquestra.

Amb aquesta Mostra a Sarrià de Ter ja ens podem acomiadar de la música. Enguany, el Consistori ha decidir no programar el Cicle de Concerts de Nadal que organitzava l’entitat Taca, amb la Rosa Isern al davant i que havia arribat a la seva setena edició. El motiu adduït ja és un clàssic d’avui dia, la manca de pressupost, una excusa que amaga la incompetència de l’equip de govern i com s’han gastat diners en altres prioritats. La cultura demana un pressupost mínim i una proposta de petit format com el Cicle de Nadal era molt ben rebuda, diferent de les de gran públic de la Festa Major. Un concert amb duet de piano i violí no costa més que la botifarrada gratuïta oferta per l’Ajuntament per la Diada. El primer alimenta l’esperit, el segon estómacs ja prou tips. En temes culturals no es pot anar amb la ràtio cost/assistents, ni si el concert atreu votants o no. L’oferta cultural d’un poble ha de poder ser prou variada com ho és la de la ciutat, dins de les lògiques limitacions i mantenir-se al llarg de tot l’any, no només en tres dies atapeïts d’estiu.

dimecres, 24 de desembre del 2008

Brindar amb cava



La loteria, com el torró, forma part de la liturgia de les festes de Nadal. Compartir i repartir falses il•lusions, tot un muntatge de la poderosa màquina estatal, una formidable campanya mediàtica. Després venen les imatges dels premiats, pel sol fet d’haver encertat un número, entre els 100.000 del tambor, una esquifida probabilitat ampliada per la televisió i les participacions. La festa no seria tal si no hi hagués cava, mullar-se la gola i la closca, en sentit literal. Els afortunats brinden i ensenyen la butlleta i els bancaires els espien com els voltors la seva presa.

Brindem amb els amics i amb la família, ens desitgem bones festes nadalenques i un bon cap d’any. Els 365 dies que venen al darrera ja es faran sentir, un a un, que no tenim pressa. Es succeeixen els àpats de comiat, amb l’amic invisible, aquest any retornat a la modèstia del detall de temps enrere. Tornem a les coses fonamentals i deixem les aparences, ens palpem les butxaques i notem com s’han aprimat i, per altra banda, com s’han allargat les vacances, gairebé coincidents amb les escolars. Enguany ens regalem temps per compartir.

El dia que mig món s’havia tornat boig amb la loteria, a la feina varem fer una celebració especial: tot l’equip tècnic de la fàbrica i els muntadors italians vàrem brindar per la nova màquina de paper. Després de tres anys de desenvolupar un projecte laboriós, feixuc i costós, el paper va arribar a la pope: brindar amb cava del Penedès i galetes de Camprodon, va ser una senzilla recompensa a l’esforç i a la tenacitat. Vàrem acabar polsosos, emblanquinats, però somrients.
Dies així recordes allò tan predicat que la millor loteria que et pot tocar és tenir salut i feina. Per això, com bons mediterranis, aprofitem cada motiu, cada aniversari, per brindar amb cava, amb els companys, amb els amics, amb la família. Per les petites coses que ens fan feliços.
Xin xin.

dissabte, 20 de desembre del 2008

La revista Parlem de Sarrià



S’acaba una revista i ja comencem a preparar-ne una altra. Als membres del consell de redacció de la revista Parlem de Sarrià sempre ens sembla que fem salat. Les notícies de la revista de periodicitat trimestral, quan surt publicada, ja són llunyanes, ja que la majoria són cròniques de les diferents activitats que s’han dut a terme en el municipi i el temps vola, quan no desapareix literalment.

A vegades se’ns escapa una portada. Com aquesta, la de la festa de l’escuma de la Festa Major. Creieu que és massa estiuenca? La gràcia del nen amb les seves ulleres va poder més que la prudència de buscar una portada més intemporal. Però també és una faula, durant els rigorosos mesos d’hivern, recordem que quan passem el full del calendari de desembre, l’estiu estarà molt més a prop i la sola imatge ja ens revifa, ens dóna ales per volar amb la imaginació, que tornin els dies en què gaudirem amb el banyador, capbussant-nos en l’aigua freda de la Costa Brava, un nom ja centenari.

Hem inaugurat una web: www.parlemdesarria.org. Encara està a les beceroles, però mica en mica l’anirem polint. De moment hi hem penjat algunes revistes (també les trobareu a la pàgina de l’Ajuntament de Sarrià de Ter) però la idea és la que tots els articulistes que habitualment escriuen a la revista tinguin un espai per publicar amb independència del format paper i dels blocs personals. Comentaris de llibres, de pel•lícules, xerrades, actes, sortides, tot el que volem comunicar i que no pot esperar a la sortida de la revista en paper.

També anem al darrera del color. Ja fa temps que remenen pressupostos i possibilitats i per poc que puguem farem el pas, un canvi de disseny no anirà malament, a tots ens convé una revifalla, una millora d’estètica, que el món no es mou en blanc i negre, té color i matisos. Ara per ara, són només desitjos per l'any nou.

diumenge, 14 de desembre del 2008

El passeig Cinto Verdaguer



En el post del camí català de Sant Jaume vaig canviar el nom del cronista de la ciutat de Girona, Enric Mirambell pel de Jaume Mirambell. L’error va ser arreglat l’endemà mateix mercès a l’oportú comentari d’en Quim Curbet, però l’eficient Roger Casero ja havia reenviat el post original a tota la xarxa socialista, amb la qual cosa em vaig quedar amb un pam de nas. Leopoldo Abadia diu que li encanta això dels blogs perquè li permet reescriure constantment les seves opinions, però segons en quin medi es publiquen l’error queda materialitzat in secula secolorum.

Avui, al Diari de Girona, la periodista Montse Cullell recull la notícia de la inauguració de la remodelació i museïtzació del passeig Cinto Verdaguer a Sarrià de Ter i parla d’un tal Joan Guinard fent referència a l’eminent arqueòleg Joan Llinàs, director de les excavacions de la necròpolis romana i visigoda investigada en aquell indret entre els anys 2004 i 2006, el qual ens va fer, en l’acte d’ahir, un petit recorregut històric sobre els resultats de la recerca en aquest important jaciment.

Com que vaig poder col•laborar amb en Joan aquests anys de les excavacions se’m fa estrany que una periodista no el conegui, ja que tant ell com en Jordi Merino, de l’empresa Janus SL, estan al davant de moltes propostes de recerca no només arqueològiques sinó també etnològiques que es fan a Girona. Ara mateix, segons ens va comentar ahir, fan el seguiment de tot els treballs del TGV a les comarques gironines, troben sitges, camins, restes del nostre passat llunyà...



Joan Llinàs, Roger Torrent i Roger Zamorano

En la inauguració varen parlar el diputat de cultura Roger Zamorano i l’alcalde de Sarrià de Ter, Roger Torrent. El primer, en qualitat de representant de la Diputació de Girona, la qual ha aportat diners per l’excavació de la necròpolis i pel projecte Gerunda, una iniciativa de l’equip d’arqueòlegs de la UdG, els quals ja han acabat amb els treballs d’aquesta temporada en els jaciments de la vil•la romana de Sarrià de Ter i, més recentment, el de Vilablareix. Sobre l’aportació d’aquesta institució a la remodelació del passeig no em consta. L’alcalde Roger Torrent ens va parlar de la importància de la posada en valor de les restes arqueològiques com a part de la nostra història i de l’ interès de l’Ajuntament que aquestes siguin visibles i museïtzades, com és el cas de la necròpolis.

Va fer esment, de passada, del treball de l’arquitecte M. Mercè Corominas, també present a l’acte. No vaig entendre perquè no li va donar la paraula. La M. Mercè ha demostrat resoldre admirablement el trencaclosques de la necròpolis i amb un gust exquisit. Cap a mitjans del 2006, quan la Generalitat va ordenar que la necròpolis, una vegada estudiada i excavada es sepultés i tapés de nou, des de l’Ajuntament, l’equip de govern i els serveis tècnics ens varem plantejar fer-hi un museu a l’aire lliure, donant a conèixer l’existència de la necròpolis i de la vil•la romana. En Joan Llinàs es va sumar encantat a la iniciativa i, una vegada es va contactar amb M. Mercè Corominas, amb un excel•lent currículum en treballs urbanístics, entre tots es va anar definint el projecte. Janus va aportar la topografia, la planimetria de les tombes, l’assessorament tècnic específic i va fer la selecció de les dues tombes, una de teula i una de llosa.



M.Mercè Corominas i Assumpció Vila

La M.Mercè va fer un parell de propostes, una de molt divertida, fer un recorregut entre moltes tombes, com un joc de passes, però que ens va semblar molt costosa i al final es va decidir per l’actual. A primers del 2007 ja teníem el projecte, que es va poder mostrar al Consell de Cultura, però quedava pendent alguns serrells de les llambordes per abaratir-ne el cost. La llamborda vermella és porosa i permet recollir l’aigua que s’escola pel passeig i per això no ha calgut fer els escorsells dels arbres. Per contra es va decidir canviar la llamborda grisa per una de rierenc i també, això ja decidit per l’equip de govern actual, es van canviar els plàtans pels erables, amb un sobrecost afegit que ara deu fer mal recordar.

Em va saber greu que la M. Mercè no parlés del projecte, de com s’havien resolt els problemes de les urnes de les tombes perquè no hi creixin les herbes, que aquestes estiguin prou ventilades encara que s’entelin, de com es preveu poder-les obrir i netejar si es fan bretolades, de perquè havia escollit l’acer corten pels plafons, etcètera, ja que, en general, és molt més edificant i interessant el que expliquen els tècnics que els polítics.

En el gèlid matí del dissabte 13 de desembre, va ser molt més instructiu parlar amb l’arquitecte M. Mercè Corominas que escoltar al Sr. Zamorano el qual ens va dir que de petit havia vist la pel•lícula La vida de Brian, de la Monty Python. Sort que després, grans i petits varem jugar a tirar de la corda i anar amb xancles i se’ns va passar la fred.

divendres, 12 de desembre del 2008

El maltractament psicològic



El 25 de novembre es va commemorar el Dia en contra la violència de gènere, i l’àrea de serveis socials de l’Ajuntament de Sarrià de Ter va tenir la bona pensada de programar l’obra Júlia, de la companyia Kilalia, una obra en la qual els espectadors, amb les seves aportacions poden canviar el rumb de la història que s’explica. La Júlia, una mestressa de casa atrafegada i sobrepassada de feina (regenta una merceria, porta la casa i ha de tenir cura d’una àvia amb alhzèimer) es planteja d’anar a Barcelona un cap de setmana per anar al teatre amb les amigues. En el moment en què ho planteja al marit, comencen les discussions. Mica en mica, els espectadors varen dir la seva opinió o com resoldrien el conflicte: intentar convèncer-lo amanyagant-lo amb mims, fent-lo entendre que la cura de la seva mare és la seva responsabilitat, que la filla la pot substituir en el breu temps que estarà fóra , que té dret a tenir temps per ella...moltes raons i possibles solucions però sempre donades des de l’òptica de la dona que era qui veia el problema. L’home en cap moment va veure un problema, només una rebel•lia al seu ordre establert, que s’havia de complir passés el que passés, ja que ell “treballava” moltes hores i “tenia dret” a sortir el diumenge a veure el futbol amb els amics.

A la sala també hi havia homes, però la majoria érem dones. Per norma, les solucions que es troben són a la nostra mida, seguint una pauta més emocional que econòmica. Va haver qui va dir que si en vint anys de relació no s’havia arribat a un consens, aquella relació no tenia futur. És el que sol passar, quan la dona diu prou i si té mitjans per guanyar-se la vida, deixa l’home i les seves raons. En el cas de la Júlia, hauria d’haver valorat la seva feina en termes econòmics i socials. És a dir, el treball a la casa, la cura de la gent gran i depenent tenen, no sols el valor afectiu i de cohesió familiar, sinó també un valor econòmic molt important que prou bé coneix qui l’ha de contractar. La feina a la merceria, potser és de poc ingrés econòmic, però d’alt valor social per les relacions de veïnatge que crea. Una vegada mesurat tot en termes econòmics o diguem-ne més materials, segurament el treball de paleta de l’home no estaria tant per sobre del de la dona, si res més no menysprearia una feina per la qual la Júlia no rep cap compensació, només retrets

A la pel•lícula Forasters de Ventura Pons, els veïns de l’immoble del Poble Nou que arriben als anys seixanta simbolitzen una família andalusa nombrosa on l’home pega a la dona quan ha begut. A més de recrear un tòpic, és la imatge més coneguda de la violència de gènere, el maltractament físic. En les relacions de parella, el més desconegut és el maltractament psicològic i tot just ara se’n comença a parlar obertament i a fer-ne divulgació.



En el debat de l’obra Júlia varem nomenar dos llibres molt recomanables: “Atrapada en el mirall de Gemma Lienas i “Amores altamente peligrosos” de Walter Riso. Aquest darrer descriu a grans trets, els estils afectius dels quals un/una no s’hauria d’enamorar i que, segons ell, representen 20% de les relacions de les parelles:
1.L’estil histriònic teatral (l’amor que fustiga)
2-L’estil paranoic/vigilant (l’amor desconfiat)
3-L’estil passiu/ agressiu (l’amor subversiu)
4-L’estil narcisista/egocèntric (l’amor egoista)
5-L’estil obsessiu/compulsiu (l’amor perfeccionista)
6-L’estil antisocial (l’amor violent)
7-L’estil esquizoide/ eremita (l’amor desvinculat i indiferent)
8-L’estil limítrof/ inestable (l’amor caòtic)

Aquest és un bon llibre de consulta per qui es planteja dubtes en la seva relació de parella. Dóna moltes pautes com per resoldre el conflicte, però sobretot, el més fonamental, per entendre perquè hom arriba a una determinada situació no només psicològica sinó també física.

Sovint trobem dones amb problemes de fibromialgia, dolors musculars, fatiga crònica, irritabilitat, tristesa, ganes de plorar. Són símptomes clars d’un alt estrès emocional i que en la seva majoria deriven d’una relació de parella deficient, com en el cas que ens explica Riso, de dones que conviuen amb homes egoistes o, encara pitjor, esquizoides. Aquest tipus de problemes físics acaben en depressió, amb la pèrdua del treball i sobretot de l’autoestima. La Gemma Lienas ho diu molt clar: “les dones hem de recuperar la nostra autoestima i els homes plantejar-se la seva masculinitat”.

PD. Una bona web de consulta: dones en xarxa

dilluns, 8 de desembre del 2008

El camí català de Sant Jaume



L'indicador del carrer Major de Sarrià: a Girona, 4,2Km.



L'indicador del carrer Vora Ter de Sant Julià senyala Girona a 4,2Km.

Des que ens van instal•lar un pal indicatiu al començament del carrer Major de Sarrià de Ter, em vaig interessar pel recorregut d’aquest itinerari. S’ha de dir, que primer em va sobtar la literatura mateixa. Quan el varen plantar indicava Girona pel Pont Major, seguint el carrer Flores, cosa impossible. Arranjat aquest malentès per l’eficient brigada municipal, ens queda l’interrogant de la distància: a Girona 4,2Km, la mateixa que posa en el pal que hi ha a l’entrada del carrer Vora Ter a Sant Julià de Ramis, distant un de l’altre, almenys 1 km. Quina de les dues és la correcta? Potser la de Sant Julià, ja que del començament del carrer Major a Girona (Pedret) no hi ha més de 3 km, i el Pont Major (que també és Girona), és a 100 metres i escaig.
Deixem la distància. El proper pal indicatiu que trobareu és al camp dels Socs de Santa Eugènia, prop del recinte Firal de Girona, per seguir la via verda que va a Olot, desviar-se a l’altura de la Cellera de Ter cap a Vic. Per dins de Girona, els peregrins tenen moltes possibilitats de perdre’s.

Fa uns quinze dies, amb la colla que sortim a caminar els diumenges varem provar el tram més proper: de Cervià de Ter fins a Sant Julià de Ramis, un recorregut d’onze quilòmetres, res a veure amb els 30 quilòmetres diaris recomanats per fer el camí de Sant Jaume, que només era una matinal. Des del monestir benedictí de Santa Maria, fundat el 1053, un important centre de peregrinatge a l’edat mitjana, varem començar a caminar en direcció les deveses del riu Ter. Tret del tram urbà del poble de Cervià, el camí passa al costat del riu, deixant al marge les carreteres i sobretot la N-II.



La colla, al costat de l'indicador per seguir el camí Sant Jaume o anar a Medinyà.

A l’alçada de Medinyà un altre indicador ens aclareix més coses. L’altre punt senyalat és Sarrià de Ter, no Sant Julià de Ramis, per la qual cosa suposem que els que han preparat el camí han confós Sant Julià per Sarrià de Ter, d’aquí que la distància que senyalen de Medinyà a Sarrià sigui la de l’entrada al carrer Vora Ter de Sant Julià. Ja sol passar, poca gent distingeix el límit geogràfic que separa els dos municipis, però clar, hom demana una mica de rigor i més tractant-se de l’administració, que per això hi ha els mapes, els geògrafs i el google map.




La devesa de pollancres vora el Ter, al municipi de Medinyà

Un dels trams del recorregut més bonics és el Congost, sota el poblat ibèric i romà de la muntanya de Sant Julià i l’església de Sants Metges. Pel camí trobem la cova de les goges i can Santvicenç, una construcció del s.XI, situada ben bé en el camí ral, el camí dels peregrins. Una vegada s’arriba a la N-II allò és un campi qui pugui d’alta perillositat. Fa falta el pont per vianants sobre la riera Garriga i un pas digne al costat de la carretera nacional (N-IIa).
Quan s’entra al carrer Vora Ter de Sant Julià i al carrer Major de Sarrià de Ter, el passeig és totalment urbà. Cap a Girona, pel Pont Major, es troba Pedret, on el centre cívic havia estat l’antic Hospital de Sant Llàtzer i on, segons el cronista de la ciutat Enric Mirambell, hi havia un pont que creuava el riu Ter anomenat Pont de Sant Jaume, per la qual cosa reivindica es posi aquest nom al nou pont que ha de creuar el riu des de l’Hospital Josep Trueta.

Tot l’itinerari està molt ben senyalat, sense sentir-te desemparat. Al passar prop de nuclis urbans, permet aturar-se per dormir, menjar, visitar esglésies, centres d'art... De fet, ja que la proposta del camí ha sortit de la conselleria de Turisme, ha fet èmfasi en passar per llocs històrics privilegiats: Sant Pere de Rodes, Santa Maria de Vilabertran, Figueres, Orriols, Cervià de Ter, Girona. Un altre tram surt del Pertús, per la Jonquera, Pont de Molins i Figueres, on enllaça amb el primer. La idea de la conselleria és crear una xarxa de senders per tota Catalunya, però a la vegada que passin per llocs emblemàtics. Així, es fa passar Vic (amb els trams més muntanyosos de les Guilleries, el Collsacabra i la subcomarca del Moianès) per enllaçar amb Montserrat després de Santa Maria de L’Estany, Sant Benet del Bages i Manresa. Des de l’abadia de Montserrat fins Alcarràs ( Lleida), la ruta de 140 km ja ha estat inaugurada i totalment senyalitzada.
Una bona manera de fer turisme, caminant xino xano.

dissabte, 6 de desembre del 2008

Pep Aymerich i el seu alter ego



Poques vegades tenim ocasió d’assistir a un espectacle tan profund i tan actual com el que en Pep ens va oferir el dijous a la casa de Cultura en la inauguració de l’exposició l’autisme del jo. La Dolors Bosch, activista a favor dels artistes gironins, em va definir en Pep com contemporani, conceptual, innovador i jove amb molt talent. En Pep defuig el que és convencional i s’endinsa en el món virtual del videoart sense deixar les seves habilitats manuals, amb el treball previ a la fusteria, modelant un titella, el seu doble “la fusta de cedre te el color de la pell humana”, ens diu Caterina Pascual. El seu cos elàstic, fibrós, treballat a la muntanya i al taller, serveix de fil conductor de la seva experimentació, de la recerca del seu propi jo: s’abraça, dansa, s’amanyaga, s’entendreix amb el titella, fins a quedar extenuats al terra, en una relació d’amor i odi entre ell i si mateix.

La performance de la inauguració, sense parlaments de polítics (al•leluia), fou una acció de descomposició física de l’artista: els ossos blancs sobre un fons de carbó negre, la carn ennegrida sobre una catifa blanca, el cos nu d’en Pep sobre retalls de pell i la cara darrera una màscara, l’artista separat en les diverses parts d’un tot, a la vegada amagat darrera una careta.

Les tres accions Camí de la frontera, La Pietat i Nu han estat filmades per Quim Paredes, amb música de Paco Viciana. Ens va impressionar aquesta versió de La Pietat, el davallament de Crist a la Creu, sostingut pel titella, una actualització d’un clàssic del renaixement italià. Va haver-hi qui ens va comentar que la seva manca de formació religiosa l’impedia copsar la profunditat que nosaltres veiem en aquella acció. És cert que hi ha tota una generació que no ha rebut cap influència religiosa, però per entendre l’art s’ha conèixer el simbolisme religiós, ja que forma part de la nostra cultura i de la nostra història.

En la inauguració ens vàrem trobar molts sarrianencs, familiars, components del grup muntanya, artistes, en Quim Corominas, la Montse Costa, en Manel Martin, en Jordi Amagat, molts amics que segueixen la seva trajectòria, el seu art agosarat.

A Sarrià de Ter hem pogut veure dues exposicions d’en Pep: una de col•lectiva, per la 1a Fira del paper l’any 1999, un laberint de paper cristall, transparent en una de les habitacions de l’edifici Rafel Masó i una altra de magnífica que va titular “entre l’art i el cosmos” a la sala patronat l’any 1998. La seva obra més representativa a Sarrià és l’escultura de l’iglú, a la plaça Salvador Genís.

En el darrer ple municipal, la col•locació d’una placa a l’iglú, en record del projecte Apadrinem escultures dels nens del CEIP Montserrat i dels Amics de la Unesco va ser objecte d’un prec per part meva per tal que es constituís el Consell de Cultura. La placa que podeu veure davant d’una altra que hi posa el nom de l’artista s’ha dissenyat sense tenir en compte ni l’espai, ni l’escultura. De fet en Pep no n’hi vol cap de placa, ja que l’escultura ha de tenir l’ús de tobogan pels infants i prou. El problema no és ben bé la nova placa, que també, sinó que del projecte escolar i del seu informe només s’ha tingut en compte la part que afavoreix als polítics i s’oblida la reclamació del manteniment permanent que necessita l’escultura: per dins està bruta de grafits, de restes d’haver-hi fet foc i d’humanitat. En definitiva, només s’està pel que és accessori i no pel que és fonamental. Totalment a les antípodes del que en Pep, amb el seu art ens vol ensenyar.

Les Línies d'Alta Velocitat



Em vaig divertir amb la polèmica sobre el nom que ha de portar la tuneladora que foradarà Girona per fer la línia de tren d’alta velocitat . Que si Ermessenda, que si Kerunta, que si el Talp, que si un Corcó, que si la Ràpida, que si una collonada planiana. Per reblar-ho, el dibuix d’en JAP, amb el seu "és dirà Maleni". A Madrid, li van posar el nom de Tizona, l’espasa del Cid, o sigui que amb algun estirabot sortiràn.

De fet, em va recordar que en el món industrial normalment les màquines tenen nom, sovint una referència de lletres i números, aquesta podria ser una T4, per exemple. També se solen indentificar amb l’empresa de procedència o, com m’he trobat en les velles fàbriques, en els inicis de la industrialització del segle XX, a la màquina que produïa energia se la coneixia com “la burra”, la que tirava de tot l’embarrat. En la consulta popular tothom hi va dir la seva i ningú va pronunciar el nom del final de túnel, quan s’acabarà el malson: Fontajau.

Als habitants del gol nord ens preocupen aquestes obres. Prou que la voldríem la tuneladora!. Ens foradaran la muntanya amb el sistema convencional de barrinades, més sorollós,més molest. Ara estan treballant per Sant Julià de Ramis, uns munts enormes de terra senyoregen pel camp de les Comes, per l’accés al golf, els camions malmeten l’asfalt dels carrers.... De moment per Sarrià de Ter, encara no hem tastat gaire les obres, però quan la maleïda tuneladora comenci, serà un anar i venir dels camions fins la pedrera de can Rubau.

La línia d’alta velocitat del país basc, la famosa y, ha estat la raó per la qual uns assassins han matat una persona, Inazio Uria, empresari relacionat amb la construcció del TAV. Fa temps vaig sentir a Pilar Rahola dir que cap causa ni cap idea, per justa que sigui, es pot defensar amb sang. Encara ahir vaig parlar amb un delegat, amb seu a Bilbao, i em va comentar que per Guipúscoa gairebé tota la línia passa soterrada per motius ambientals. La lluita ciutadana per millorar el traçat de les línies d'alta velocitat és prou coneguda, com ho ha estat a les comarques gironines, però en cap moment una oposició a un traçat s’ha de defensar amb la pistola al clatell.

Fa molt temps que ETA és present al país basc, com una ombra darrera de cada persona i de cada iniciativa. Sembla que hi ha qui li interessa que es mantingui el terror. A vegades els interessos econòmics són molt obscurs.

diumenge, 23 de novembre del 2008

L'estimbada



Jordi Gual, sotsdirector general de La Caixa i professor de l’IESE va qualificar amb aquesta contundent paraula la fase actual de la crisi econòmica en què ens trobem. És a dir, encara baixem pel precipici. Ho va dir en el marc del VI fòrum de Girona d’Economia i Alta direcció d’empreses que va tenir lloc a Navata el passat divendres. Per intentar animar els assistents, el tema del fòrum era alliçonador. Redefinició o extinció: el futur que ens espera.

Entre uns i altres es va debatre l’abecedari de la recuperació, és a dir si en sortirem en V, U o la tant temuda L. Per exemple, en Joaquim Boixareu, conseller delegat de Irestal Group i de FemCat va pronosticar la sortida en forma de V, pel propi moviment dels estocs, ja que moltes empreses els han reduït dràsticament per obtenir liquiditat i, tard o d’hora, hauran de reposicionar per seguir treballant; per altra banda, Àngel Martin Torres, soci director de KPMG i un dels auditors del concurs Martinsa-Fadesa, va pronosticar la sortida en U, perquè totes les crisi han tingut aquesta evolució. La tant temuda L amb la base allargada, tal com ha patit el Japó la seva recessió des dels anys 90 va planar entre els ponents, però pel que sembla, les mesures de xoc de tipus financer adoptades pels governs i els paquets de mesures de tipus fiscal que ja s’estan preparant per reactivar l’economia seran prou contundents per allunyar-nos de la depressió, no de la recessió.
Al parer de Jordi Gual, a Espanya, la crisi financera l’any que bé estarà resolta, pel fet que el sistema financer té un problema de liquiditat i no de solvència, la crisi de les empreses productives un parell d’anys més, però el sector immobiliari pot trigar quatre o cinc anys a parlar de normalitat, fins no s’hagi reduït l’enorme estoc d’habitatge construït. També el professor Jordi Gual va parlar de la importància de les mesures preses pel Banc d’Espanya en temps de bonança: els va prohibir comprar actius de les banques d’inversió (els anomenats tòxics, que no ho sabien que ho éren, és clar) i els va obligar a fer la provisió anticíclica. Això passava quan el governador del Banc d’Espanya era Luis Angel Rojo, no ho oblidem, no pel fet que governés el PP.
Jordi Gual també va comentar que els economistes són millors historiadors que gurús, i que han desempolsat la lliçó del crack del 29 per tal d¡evitar caure en els mateixos errors de llavors.

Núria Vilanova, presidenta de Inforpress va fer una anàlisi de la crisi en la premsa, i ens va advertir que tot el sector de la comunicació està també en crisi, amb la baixada en picat dels anuncis i per tant dels ingressos per publicitat. O sigui, que vendre crisi també és rendible, i per això se’n parla tant.

El professor Carles Losada, director general d’Esade Business School, ens va receptar el que sempre ha dit: innovació, internacionalització i inversió en tecnologia. També va fer un apunt demanant una major professionalització en els alts càrrecs de la funció pública, cosa que va aprofitar la diputada Pia Bosch per aclarir la informació. Un exemple de la meva collita: Jordi Boixareu va comentar la visita que havien fet membres de Femcat i una delegació del govern de la Generalitat fa uns tres anys a Finlàndia. Els va rebre el president de Nokia, el qual els va recomanar una bona crisi per resoldre els problemes estructurals del nostre país. La visita va sortir a la premsa i un detall ens va cridar l’atenció: en Jordi Boixareu i els empresaris parlaven anglès, de la delegació del govern català, cap.

dissabte, 22 de novembre del 2008

Ha arribat el Beaujolais



L’Eduard Carles, el mestre tastavins que ens fa el curset a la Cooperativa, el dijous ens va voler donar una sorpresa: la primera ampolla de Beaujolais de la collita d’aquest any. Coincidia precisament en el dia en què es posa el vi a la venda a tot el món: el tercer dijous de novembre. La fantàstica campanya de màrqueting amb què els francesos venen arreu un vi de taula es digne de ser estudiada: “le beaujolais nouveau est arrivé” podeu llegir a tots els establiments i restaurants francesos o com vendre un vi senzill com si fos un reserva. A França el negoci del vi i de la restauració té un pes gens menyspreable en el PIB, com molt bé saben els negociadors de la PAC (política agrària comuna) quan veuen que França s’enduu tradicionalment el percentatge més elevat del pastís.

El dijous se celebrava una altra efemèrides, els 33 anys de la mort del dictador Franco. No és que ho celebréssim especialment, però és una dada que no s’ha d’oblidar i fer memòria de qui va ser i què va fer. Els guionistes del Polònia o eren molt joves quan va morir o encara havien de néixer, perquè a ningú que hagi viscut els anys sinistres de la seva dominació, se li acut de presentar-lo com un iaio que fa gràcia.

dimecres, 19 de novembre del 2008

la Fira del Paper i Torraspapel



He perdut una petita joia, un penjoll de plata i banús que havia comprat a la parada de la Mauri i en Jordi Cañigueral a la Fira del Paper. Els pares de la Morisa aprofiten aquesta fira per donar a conèixer els productes que comercialitza la seva filla des de Burkina Faso, on viu amb la seva família, i cada any tenen molt d’èxit.
No sé ben bé com ha estat, però en el poc temps que l’he tinguda me’n havia enamorat, trobava que em quedava bé, era una peça diferent, amb caràcter.

Per la Fira també em vaig comprar unes arracades de paper a la parada de Gepetto Lobo, uns artesans de Martorell que paraven per primera vegada a Sarrià de Ter. Des que vaig veure la Gemma Amat, la directora d’Artesania, lluir unes arracades amb un cistell de vímet, faig com ella i em poso sovint arracades de paper per promocionar la fira. Fins ara només venia la Úrsula, que també confecciona collarets i agulles, però aquest any no va poder ser-hi i per això em vaig firar en aquesta altra parada, a banda que la tenia per veïna, davant per davant de la taula del grup editor de la revista, on la fèiem petar, amb la vana intenció que algú ens comprés un llibre.

Ja sabem que a la Fira del Paper es ven poquet, els firaires vénen perquè són ben tractats, però el paper no té la sortida dels productes d’alimentació que es venen en aquests tipus de fires. L’aposta per una fira monotemàtica ha estat una lluita que s’ha defensat cada any, fins que la Gemma ens ho va reconèixer al promocionar la fira com la única d’artesania de paper a Catalunya.
Aquest ha estat el desè aniversari de les Jornades i de la Fira del Paper. Vàrem poder tornar a veure la Gemma Amat acompanyant el conseller Huguet i parlar de la conveniència de nomenar un mestre artesà, de que els artesans tinguin el carnet d’artesà, o si més no el carnet cultural, que siguin més visibles del que són ara. També de la necessitat de fer articles exclusius d’artesania en paper que es puguin comercialitzar en llocs turístics, de promocionar el gravat com a regal d’empresa, de diferenciar-se. La Gemma té un bon discurs, les idees clares i voldria que tothom s’agremiés i visqués de l’artesania, no com una activitat marginal i complementària.

La fira ha de ser un mercat pels artesans del paper, però les Jornades havien esdevingut la “marca” de Sarrià de Ter, el seu signe d’identitat. Amb Torraspapel com a principal espònsor i amb l’atractiu de la visita de la fàbrica que cada any feien més de 200 persones. Les primeres Jornades del paper, el 1999 varen ser un revulsiu, una potent campanya d’imatge per la Torras, que deixava enrere anys de fums, olors i abocaments, presentant el paper i l’empresa socialment responsable. Una imatge que acaben d’enfonsar amb la proposta d’acomiadament de 213 persones.

Quan encara no fa dos anys amb els directius de Torraspapel a Sarrià de Ter vàrem parlar de crear un museu del paper en la nau de can Mitjans, el dispensari i la màquina de paper MP3 en funcionament, recordo que em varen comentar que els papers especials que es fabricava en aquesta secció eren rendibles i de bona qualitat. En l’informe tècnic que l’empresa ha presentat al comitè d’empresa, es defineix aquesta màquina com obsoleta i fora del mercat. Ras i curt s’ha de tancar. Per obsoleta, com si la maquinària no tingués una amortització i una vida útil més que coneguda. Qui ha pres la decisió de no invertir a Sarrià de Ter i deixar que les instal•lacions deixin de ser competitives: un grup d’inversors, no un grup paperer. Aquesta és la diferència. Qualsevol del ram sap que els mínims d’inversió han de ser de l’ordre del 10% de les vendes i aquesta gent no ha invertit ni el 5% de les vendes, en els seus 13 anys que porten al capdavant del grup. Les males decisions passen factura, però no ens havia de tocar el rebre a Sarrià de Ter.

En aquest moment ningú dóna res per perdut i es lluita per buscar una solució alternativa, com passar de cinc torns a quatre, fer parades alternatives en tots els centres per tal de disminuir la producció i no deixar aturades unes seccions definitivament, buscar productes i nínxols de mercat, treballar en la línia de nous productes emergents...és molt dur que tot el pes l’hagin de portar els sindicats. El conseller Huguet ha promès un estudi tècnic per ajudar al defensar la viabilitat de l’empresa. Ha de ser per avui, conseller, no hi ha temps per perdre.

Nota: la foto de les màscares de Ventura Hosta, la trobareu penjada al flickr de Roger Casero, alhora cunyat de la Morisa.

diumenge, 16 de novembre del 2008

La banca sempre guanya



De quan estudiava estadística em va quedar gravada una frase: en el joc, l’esperança matemàtica sempre es negativa pel jugador, la qual cosa significa que a la llarga mai recuperes el que jugues. Ara ve Nadal i convé recordar-ho per no comprar massa dècims de loteria. La probabilitat que toqui és massa baixa, només es tracta d’una il•lusió. Per contra, la loto catalana, ven això, qui guanya és la Generalitat, és a dir tots els catalans. Almenys l’anunci diu la veritat, “ens toca, però d’una altra manera”.

No volia parlar dels jocs d’atzar, sinó d’un joc més perillós al qual està jugant la banca ara mateix. La setmana passada vaig assistir a una xerrada convocada pel BBVA, en la qual hi va intervenir Pedro Fontana, director de Catalunya i en José Luis Escrivà, el director del Centre d’Estudis Econòmics del BBVA. El primer, va ser molt clar i ho va repetir diverses vegades: davant aquesta cojuntura pujarem el preu del diner. El segon ens va fer un anàlisi demolidor de l’economia, no només del que ha passat, les hipoteques subprime, les titulitzacions, els actius tòxics, el rescat del sistema financer pels estats, sinó de les perspectives futures: ens esperen molts anys de penitència.
El mateix dia, un director de sucursal d’aquest banc em va comentar, que com que jo treballo amb Banca d’Empreses no havia notat l’encariment del preu del diner, però que el diner que estaven deixant a les micropimes i als particulars el cobraven al 10%, és a dir amb un diferencial de més de cinc punts de l’euribor!. Quina barbaritat!.

Aquesta setmana he tingut ocasió de veure com un altre banc, català i no tant internacionalitzat com l’anterior, va fent de les seves. Un confirming que habitualment venia amb un diferencial d’un 1% més la comissió del 0,25%, ara s’atreveix a demanar un 2,25% de diferencial. Per renovar una pòlissa, un diferencial d’un 2%, i el que m’ha fet sospitar del banc ha estat una operació inusual: un ingrés de pagarés, que habitualment s’anota en el compte el mateix dia amb la data valor de dos dies més tard, no s’ha fet efectiu fins que els xecs no han estat conformats per l’entitat emissora, o sia no han fet l’anotació en compte fins quatre dies més tard!. Aquest banc pel que a mi respecta, quedarà a sol i serena fins que s’aclareixi el seu futur i com a mínim canviïn el director d’oficina i el de zona.

El que vol la banca és que les empreses i els particulars paguem els seus excessos en el passat, l’alegria en què varen concedir préstecs als promotors que ens han portat a que en total, la banca espanyola degui 400.000 milions d’euros a l’exterior. Però la manca de liquiditat de la banca s’està traduint en un augment abusiu dels preus, no de l’euribor, sinó de les primes de negoci i de risc, traslladant el seu augment de costos a les empreses. Hi ha alguna empresa que aquest any hagi apujat els preus dels seus productes?. Les de productes químics i el sector del transport prou que ho han intentat, però no ho han aconseguit. La banca espanyola si se’n sortirà. No només ha estat còmplice de la bombolla immobiliària, abocant-nos a una recessió profunda, sinó que acabarà amb més guanys.

Per sort sembla que comencen a sortir alternatives. Aquesta setmana em va trucar una comercial d’una oficina bancària a Perpinyà: em proposava operar amb ells pel descompte de les factures d’exportació a clients francesos. Almenys hi ha d’altres opcions, no tot és negatiu, i no tot s’acaba amb la banca espanyola, que com en els jocs d’atzar, sempre guanya.

dimarts, 11 de novembre del 2008

Torraspapel: el cost de la solidaritat



La notícia que el grup Torraspapel vol acomiadar a 204 treballadors de la factoria de Sarrià de Ter, ens ha agafat de sorpresa. Quan l’empresa va optar per edificar una nau de magatzem en els terrenys reservats al seu creixement, enlloc de construir la màquina MP5, ja vàrem témer pel seu futur empresarial, però en cap moment havia transcendit cap notícia sobre si el grup passava dificultats econòmiques, només que es buscava un comprador per la fàbrica d’Algesires i que la cogeneració donava molt bon rendiment.

La fàbrica de Sarrià de Ter ha estat l’embrió de tot el grup, on s’han desenvolupat la major part de productes que ara comercialitza. Durant anys, els tècnics i operaris qualificats de la planta sarrianenca varen ajudar a la posada en marxa de les plantes de Motril i d’Almazan, on s’han invertit quantitats ingents per consolidar la fabricació del paper estucat i del paper adhesiu, tenint en compte que en ambdós casos les inversions que es realitzaven rebien també enormes ajuts de les Comunitats Autònomes d’Andalusia, de Castella-Lleó i del Fons Europeu, cosa que no ha passat mai a Sarrià de Ter on tot el cost de la inversió s’ha de posar en l’escandall del producte. Recordem també les aventures de Les Ardenes, a Bèlgica, en l’època del grup KIO i més recentment, l’ajut que s’ha donat a France Condat. Tot i així, tot haver transferit el seu Know how, tot i ser una fàbrica rendible gràcies a tenir una turbina per generar electricitat, una bona planta per l’estucat, secció de converting i personal altament qualificat, els inversors de l’empresa de capital risc CVC, el grup Lecta, no dubten en tancar una màquina de paper i tota la secció d’estucat.

El grup Torraspapel divideix la producció entre les diverses plantes segons gramatges. La de Sarrià de Ter comparteix gramatge amb la Montañanesa de Saragossa, amb unes instal•lacions més antiquades i obsoletes que les de Sarrià, però amb una planta de cel•lulosa, com la que es va tancar a Sarrià de Ter l’any 1992. No és just que l’ajust de l’oferta de paper estucat s’hagi de centrar en les plantes d’Algesires i de Sarrià de Ter, sinó que podria fer-se extensiu a totes les plantes del grup reduint, per exemple, un torn de producció de cada planta, passant de 5 a 4 torns, amb personal comodí i treballant més hores. O és que la baixada de vendes es nota només en els gramatges que es fabriquen a Sarrià? Aquesta és una possibilitat, però de ben segur que si en la decisió del pla de viabilitat del grup hi intervenen els directius de Sarrià de Ter, les mesures poden ser altres. En aquest exemple, si les plantes de Sant Joan, Saragossa, Motril i Sarrià baixen a 4 torns, el problema de l’excedent de paper estucat es resol. Es deixa la capacitat productiva intacta, a l’espera que el mercat es recuperi o bé es desenvolupi una altra gamma de producte. El grup Torraspapel ha estat exportador net als USA, fins que la paritat del dòlar va fer disminuir les vendes, però aquesta tendència sembla canviar i ara és l’euro el que baixa. Per compensar la pèrdua de rendibilitat de cada centre es pot invertir en cogeneració allà on no n’hi ha, per exemple i inexplicablement, a St. Joan Les Fonts, la qual cosa milloraria el compte d’explotació d’aquest centre i el del grup.
El concepte de cogeneració sol escapar a la major part de la gent però cal saber que, avui en dia, és més important en el compte de resultats el que genera la producció d’electricitat que el marge de la venda de paper. D’aquí que els directius del grup no s’hagin plantejat mai tancar la fàbrica de paper, tot i les amenaces amb què han anat a l’Ajuntament de Sarrià de Ter, ja que el seu funcionament és imprescindible per tal que funcioni la cogeneració.

Hem de deixar sols als treballadors en la defensa dels seus llocs de treball? Aquesta és una decisió que ens afecta a tots: als sarrianencs, a l’Ajuntament de Sarrià de Ter, a la Generalitat de Catalunya, a les patronals gironines, a la Cambra de Comerç, a la UdG... La pèrdua del teixit empresarial no només ha de preocupar als sindicats, sinó a tots els catalans i a tots els responsables de la indústria catalana. Ha de quedar clar que sense indústria no es mantindran els serveis i les fàbriques de paper, altament tecnificades, tenen al seu voltant una xarxa de petites empreses que li donen suport permanent: tallers de manteniment, proveïdors de maquinària, de material elèctric, logística, transport...

Els catalans hem estat molts anys solidaris transferint recursos a d’altres comunitats que han donat, via subvenció, als grups inversors com CVC, diners per renovar equipaments en els centres productius d’aquestes comunitats en teoria més desafavorides. Els treballadors de la fàbrica de Torraspapel a Sarrià de Ter han estat enormement solidaris transferint coneixements als centres on la direcció els ha sol•licitat. S’ha remunerat adequadament aquesta transferència de talent en concepte de royalties la fàbrica de Sarrià de Ter? No val res el coneixement? Ara, una vegada la dida ja no dóna més llet, es vol tancar la fàbrica mare. Hem de defensar la indústria catalana i el teixit productiu català i per una vegada, ser solidaris amb nosaltres mateixos.

Hem de defensar tots i cadascun dels processos de la cadena de valor i no com va dir el conseller Huguet, ja assabentat d’aquesta possible reestructuració quan la inauguració de la Fira del Paper de Sarrià de Ter, quedar-nos només amb els sectors d’impressió i de distribució. Defensar vol dir anar a Madrid i oposar-se a aquest expedient de regulació, no cedir en les pretensions de l’empresa en la requalificació de terrenys industrials i presentar un pla alternatiu pel manteniment de l’activitat productiva, incloent la planta d’estucat i el converting al centre de Sarrià de Ter. I evidentment, els responsables institucionals de Catalunya, han de ser més ferms en la posició del manteniment d’un sector estratègic i altament tecnològic com és el paper.

dimarts, 4 de novembre del 2008

Temporada Alta a l'espai La Pineda


Tenen raó els que diuen que el festival de Temporada Alta de Girona té un elevat prestigi a Barcelona, on se’l coneix com el Festival de Tardor de Catalunya. Per Tots Sants, amb una amiga vinguda expressament de la capital vàrem anar a veure La Pesca, de l’argentí Ricardo Bartís, estrenada al nou espai polivalent de La Pineda, a Sant Gregori. Tot i la dificultat d’entendre la dicció argentina, l’obra ens va sorprendre, tant per l’escenografia com pel final, quan la Titan, l’únic exemplar de tararira que queda al riu entubat Maldonado, s’emporta Don Atilio, pel forat de l’escenari. Durant una hora vàrem assistir a un discurs d’enyorança del peronisme entre les classes populars, de la vulnerabilitat d’alguns homes davant les dones i de l’evolució dels personatges que expliquen al públic les seves pors i mentides.

A L’espai de La Pineda es va instal·lar un escenari simulant una antiga fàbrica abandonada al costat del riu canalitzat i unes grades expresses per la funció, que permetien estar gairebé damunt dels actors. Enretirades les grades retràctils, els responsables de l’espai varen haver de trobar una solució enginyosa per portar l’aigua calenta a la bassa de l’escenari.

A la sortida vàrem veure el dramaturg Josep Ma. Benet i Jornet parlant amb l’Esteve Miralles, el finalista del premi XXVIII Just Manuel Casero, lliurat aquest 30 d’octubre a La Planeta, per l’obra Set Mesos. Quan en Guillem Terribas el va presentar, va comentar que el sabadellenc era el traductor del Llibertí, l’obra de teatre dirigida per Joan Lluís Bozzo, que es va poder veure al Municipal i que triomfa a Barcelona. L’Esteve va demanar l’avisin quan es facin les oposicions a gironí adoptiu. Veure’l a La Pineda ens va refermar la creença que amb una programació atrevida i de qualitat, en Salvador Sunyer ha conquerit als amants del teatre gironins i barcelonins.

dissabte, 1 de novembre del 2008

Crisantems blancs

La tradició, molt arrelada a Catalunya, d’anar al cementiri a netejar i guarnir el nínxols, ha tingut sempre a casa meva l’afegit de preparar durant tot l’any els crisantems que després adornaran durant uns dies el nínxol familiar.

La mare sempre ha tingut cura de plantar en una colla de testos crisantems blancs. Amb el canvi de casa, la tardor de l’any passat, el traspàs dels testos va ser un dels primers encàrrecs que li va caure a l’Ernest, el jardiner que ens ajuda a que tot aquest tros de terra no es converteixi en una selva. Els va plantar a redós de la tanca que ens separa de la finca veïna i les plantes han anat creixent formoses, ara ben regades a l’estiu pel meu pare, ben adobades per la meva mare i ben fermades per l’Ernest amb canyes. Al jardí hi va aparèixer també un lilà, una buganvíl·lia de flors fúcsies, un magraner, tres figueres, dues pruneres, dos cirerers, una pomera, un albercoc, i després d’una celebració amb amics, una altra buganvil.lia, aquesta de flors vermelles i una palmera. També la mare, a l’estiu va plantar pipes que varen donar al jardí un toc divertit i acolorit al florir els girasols i el sofert palosanto, aquest octubre també ens ha ofert fruits ben dolços, després de mimar-lo amb una bona poda.

Ara, al seu temps, els crisantems blancs ben adobats, ben dreçats i ben regats s’han obert en tot el seu esplendor. La llista de compromisos s’ha quedat curta amb tot aquest devesall de flors i hem anat trucant a tots els veïns i veïnes, amics i amigues, fins que les plantes s’han anat aclarint. La setmana ha estat d’un tràfec intens de cabassos, galledes i gerros.

Els crisantems blancs, les castanyes i els moniatos, la sopa de carbassa, els caquis, caçar bolets, endreçar el nínxol, donar una volta pel cementiri i recordar les cares dels familiars i dels veïns i veïnes que vàrem conèixer i ens han deixat, són tradicions de la tardor que mantenim i transmetem perquè ens arrelen a la vida. Avui és Tot Sants i plou i a Girona són Fires.

dimarts, 28 d’octubre del 2008

Escultura de tors de dona

En l’especial de Sant Narcís del diari El Punt d’enguany, es poden observar les diferents escultures de diversos autors que es troben als carrers de Girona. L’escultura “tors de dona”de Rosa Serra situada al carrer Bonastruc de Porta, sota les vies, no va estar exempta de polèmica quan es va inaugurar l’any 1982. Resulta que l’escultura de dona, de formes arrodonides, quan es mira des del carrer Figuerola té l’aparença d’uns genitals masculins, cosa totalment accidental i que a l’artista ni se li va ocórrer es podia interpretar. Aquesta anècdota ens il·lustra fins a quin punt, l’obra d’una artista de renom com Rosa Serra és qüestionada per persones que ni tan sols entenen d’art.

Sobre l’escultura de la dona de Sarrià de Ter n’ha opinat molta gent, cap d’elles especialista en art. El soroll ha vingut pel procés d’elecció de l’obra i per tant de l’artista i en cap cas per la qualitat o originalitat de la proposta artística. L’obra guanyadora, el tors de dona de Mònica Aymerich, es preveu realitzar en acer corten, mentre que l’obra de Rosa Serra és de metacrilat. Els dos treballs parteixen d’una idea comuna, el cos de la dona, però l’execució és totalment diferent.

La regidora de la dona ha dit que sempre es va quedar clar que seria la Comissió de la Dona qui decidiria sobre l’obra. A això no hi ha cap objecció a fer, com si enlloc de convocar el concurs s’hagués fet un encàrrec directe. De fet així és com ha actuat l’Ajuntament fins ara, proposant a algun artista sarrianenc la realització d’una escultura: a l’Emília Xargay, el Toro, a n’en Pep Aymerich, l’Iglú, a l’Agustí Vila, l’escultura als Gegants i a n’en Joan Prades, en Joan Casassa i al mateix Agustí Vila l’escultura als Donants de Sang.
El problema ha sorgit quan s’ha volgut donar l’aparença de participació ciutadana a un procés de consulta sobre les obres quan no era aquesta la intenció. La regidora ha dit que no es demanaven les dades personals, ni les dades censals, per tant, la consulta no era vinculant. Si la regidora hagués volgut les dades dels votants o el certificat d’empadronament, o formalitzar la butlleta pel registre de l’Ajuntament també ho haguéssim fet. No entén la polèmica, ha dit, doncs només li falta voluntat d’entendre-ho. A la Biblioteca es va votar a una artista, no a una obra.

Amb aquests tipus de processos s’hauria de ser més curós. De fet, si algú recorda les paraules del regidor de participació ciutadana Raimon Cros, quan martellejava amb aquell tro de veu “escolteu al poble”, sembla que escoltar als veïns i fer cas del que proposen hauria d’haver estat la norma d’aquest govern. Però una vegada desaparegudes les comissions de la Festa Major, del Paper i de Cultura, és a dir, alguns dels canals habituals de participació ciutadana, és difícil que el que la gent demana sigui assumit pel govern. Sempre queda manifestar-nos, queixar-nos al ple, o, fer-nos sentir en aquests espais virtuals que són els blogs. Després de veure com s’ha escampat el post “una falsa consulta popular” cada cop crec més en el poder de la informació de la xarxa.

Si l’escultura de la dona es farà en aquesta legislatura ho desconec. L’economia no és precisament favorable i el pressupost del 2009 ja neix coix arrossegant el dèficit del 2007. No cec que sigui una prioritat, quan aquest any no s’ha pogut cobrir el pressupost de cultura ni s’han pogut fer les obres previstes a l’escola. Però amb independència que l’escultura es faci o no, quan es torni a convocar a la gent, més d’un es preguntarà, i ara per què la volen la meva opinió?. O sigui, si l’equip de govern munta una carpa de circ, que no ens cridin a fer el pallasso.

dissabte, 25 d’octubre del 2008

Islàndia, tocat i enfonsat


Islàndia està patint la crisi financera fins el punt d’estar gairebé en fallida, és a dir a de fer suspensió de pagaments. El petit país nòrdic ja arrossegava un fort endeutament exterior degut al seu alt nivell de vida i la forta dependència dels ingressos de la pesca. Com Noruega es manté fora de la UE precisament per no haver de cedir part de les seves aigües territorials, però aquesta independència monetària li pot sortir caríssim. Els darrers anys, els yuppies i brokers dels bancs locals, el Kaupthing, el Glitnir, i el Landsbanki varen finançar el seu endeutament captant diner d’inversors estrangers- tot pagant tipus d’interès més alts -, que només recuperaven en inversions arriscades. La indefensa krona islandesa ja va patir a la primavera l’atac dels hedge founds que varen enfonsar la seva cotització i ara, el FMI es planteja fer un préstec de 1.630 milions d’euros per salvar el país de la bancarrota, quan ja ha rebut un préstec de 4.000 milions d’euros de Rússia.

A primers d’octubre ens varem assabentar que molts ajuntaments britànics tenien dipòsits en les oficines de la banca islandesa a la Gran Bretanya, -ja que obtenien millor remuneració- i que el primer ministre Gordon Brown va invocar la llei antiterrorista per confiscar els béns dels islandesos a la GB si Islàndia no garantia els dipòsits de tota la banca, inclosa la de les oficines a l’estranger.

Podrà fer front Islàndia tot sol a aquest enorme deute?. És un país que no produeix gairebé res, només viu de la pesca, bàsicament bacallà, dels ramats de xais, de les vaques i dels seus transformats. No té fusta, els bedolls no aixequen més d’un metre, no te altra riquesa que el seu paisatge i l’energia geotèrmica que, pel fet d’estar aïllat, no pot transportar. En alguns hivernacles conreen tomàquets, pastanagues i cogombres, però han d’importar tots els altres aliments, verdura, fruita, cereals. El turisme és incipient i només arriba els mesos d’estiu, quan es pot travessar el país per la carretera de l’interior, tancada per la neu a l’hivern. La població, de 330.000 habitants, es concentra a la perifèria, prop de la capital, on la temperatura és més suau per la corrent càlida del Golf.
En quant a indústria, s’ha parlat d’instal·lar-hi empreses amb molta demanda d’energia i treballar a maquila, però només ha reeixit alguna empresa de producció d’alumini.
Els islandesos viuen pendents de l’erupció dels volcans, principalment dels que es troben sota el glaciars Vatnajökull i Mirdaksjökull, ja que els poden provocar inundacions i la desaparició del territori. És un país nou, canviant, on la terra s’està formant, on es trepitja lava verge, de pocs anys. Per ells, darrera cada pedra s’hi amaga un gnom i per Juli Verne, el viatge al centre de la terra s’inicia al volcà Snaefells.
No sé si estan preparats per aquesta erupció financera ni per l’enfonsament de la seva economia. Tampoc conec les receptes per salvar el país de la bancarrota, ni si la broma de posar en venda el país a l’e-bay amb excepció de la cantant Bjork durarà gaire, però si voleu conèixer un país i un paisatge absolutament diferent i magnètic, heu de visitar Islàndia. Millor fent trekking.

divendres, 24 d’octubre del 2008

Una falsa consulta popular

Aquest divendres s’ha fet públic el resultat de la consulta sobre el concurs d’idees per la realització d’una escultura en homenatge a la dona. La proposta inicial va sortir de la Comissió de la Dona i l’Ajuntament de Sarrià de Ter va convocar a tots els artistes sarrianencs a participar-hi. Tres artistes, Dolors Xabé, Pepe Herrera i Mònica Aymerich s’hi van presentar, amb quatre propostes. La Dolors en presentava dues, dos esbossos de dones en actitud més aviat festiva, en Pepe una mena de banc amb llegendes escrites i la Mònica, una proposta més elaborada d’una dona embarassada per realitzar en acer corten. A la Biblioteca es varen poder veure les propostes i votar la que més ens agradava.

Em va semblar, davant la minsa participació i així m’ho va corroborar la regidora de la dona, Dolly Grau, que als artistes només se’ls havia enviat la carta i no s’havia fet cap més trucada ni convocat a cap trobada per explicar el projecte de la comissió i, per tant, a motivar-los d’una manera més personal a col·laborar. Qui es va presentar al concurs d’idees fou qui va estar més a l’aguait o més motivat.

De la consulta a la Biblioteca en va sortir guanyadora una de les propostes de la Dolors, amb un resultat de 13 vots a favor contra un vot a favor de la proposta de la Mònica. A la reunió de la Comissió de la Dona, es va considerar que l’opinió “popular” es tindria en compte com si fos un vot. La votació dels assistents, (no hi van assistir ni Lluïsa Martínez ni Irene Aymerich, mare i germana de la Mònica per no influenciar en la votació), va donar el resultat de 5 vots a favor de la proposta de Mònica Aymerich contra 4 a favor de la de Dolors Xabé (tenint en compte la consulta “popular” que comptava per un.

La regidora Dolly Grau ha dit en una entrevista a Ràdio Sarrià (un servei impagable aquest dels talls de veu), que aquest és un resultat “democràtic” i que va ser molt ajustat. En quin moment es va dir que la consulta popular només computaria com un vot?. Tothom qui es va apropar a la Biblioteca ho va fer pensant que els seu vot comptaria per un, no que tindria tant poc valor. Si se sumessin tots els vots, el resultat seria de 16 a favor de la proposta de Dolors Xabé i de 6 a favor del de Mònica Aymerich. Tot i la diferència aclaparadora que existeix, aquesta democràcia esbiaixada que ens presenta la regidora ha donat com a resultat el projecte de Mònica Aymerich.

En català solem dir que ens volen fer passar bou per bèstia grossa. En castellà que para este viaje no hacian falta tantas alforjas. No cal demanar la opinió de la gent si després no es vol tenir en consideració. I, francament, sense entrar a valorar la proposta artística de Mònica Aymerich, algú de la seva família hauria d’haver pensat que era probable que sortís guanyadora i que, tenint en compte que el seu pare és el primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament, no és massa ètic en política fer l’encàrrec d’una escultura a un familiar.

dimarts, 21 d’octubre del 2008

S'ha acabat la verema i tothom parla de crisi


A mitjans d’octubre la verema ja es dóna per acabada. Enguany, s’ha recollit menys raïm, però la collita s’augura de bona qualitat. Han estat dos mesos intensos, vigilant que tothom estigui per la feina, mirant que el temps no ho espatlli, cuitant perquè el raïm comenci el procés a les tines.
A Mariano Rajoy, secretari general del PP, el tema de la verema el va amoïnar fins al punt de dir que mentre a Espanya hi havia 180.000 immigrants que cobraven de l’atur, 20.000 andalusos emigraven a França a veremar. Unes paraules poc afortunades d’una part d’un discurs, però suficients per entendre’ns tots. Utilitzar el recurs de la xenofòbia li pot donar algun vot, però li calia ser més caut en fer paral·lelismes, ja que com va passar, el van rebatre per tots costats.

Evidentment, es va defensar el dret que els immigrants amb dret a l’atur el tenien pel fet d’haver treballat i cotitzat a la Seguretat Social. També hi va haver qui va puntualitzar tot dient, que “només” hi havia 8.800 andalusos a França per la verema, entre un total de 12.000 espanyols. Però, la pregunta que ens hauríem de fer és per quina raó “encara” emigren els andalusos? Com és possible que una comunitat espanyola no hagi estat capaç, al llarg de tots aquests anys, alguns de molta bonança, d’afavorir l’ocupació dels seus habitants amb treballs menys precaris?
L’estructura econòmica d’Andalusia continua més o menys com ha estat sempre, amb grans extensions de terrenys a mans de terratinents i amb una indústria alimentària poc desenvolupada. El creixement s’ha fet a la costa, construint ciutats pel lleure i especialitzant-se en el turisme i els serveis. Hi ha excepcions, bones empreses en tots els sectors, arts gràfiques, aeronàutica, paper, petroquímica, metal·lúrgia, tèxtil, etc. També a Almeria es va crear un imperi sota el plàstic, abusant de la immigració il·legal. Però el cert és que Andalusia continua enviant gent a treballar a d’altres comunitats i a França i, si es va a la temporada al país veí es perquè les condicions laborals i econòmiques són millors que no pas a Espanya i evidentment, els sous més alts del que paguen a Almeria o a d’altres zones vitivinícoles.

Fa 100 anys, el meu avi va anar a veremar a Béziers. Era pagès, sense dret a masoveria, per tant treballava de jornaler. Més endavant ja va trobar un mas per llogar i quan es va instal·lar a Sarrià de Ter, la renda de pagès li va permetre comprar una casa i pujar una família. De la Catalunya de primers de segle a l’actual n’hi ha un bon tros. S’han desenvolupat tots els sectors, l’industrial, el terciari, ara l’economia catalana és una xarxa sofisticada, mentre que el sector agrícola ha quedat molt reduït, perdent pes cada any.
No conec ningú que treballi de jornaler, ningú que faci “peonades” com a Andalusia, el pervers sistema pel qual treballant 35 jornals es te dret a mig any d’atur. En el meu entorn tothom ha treballat molt i de forma continuada, tant els homes com les dones. El subsidi agrari el va instaurar el govern de Felipe González cap a 1983 i encara dura. Tot i la bonança d’aquests anys, el treball que s’ha creat en el camp, en la construcció, en el turisme, encara cal aplicar aquest sistema de subsidi, sense que hagi servit per dinamitzar o millorar l’economia dels pobles rurals on majoritàriament s’aplica.

Fins fa un any, l’economia catalana demandava contínuament gent en tots els sectors. Ara arreu s’estan tancant portes. És un degoteig constant que ens indica que fràgils som, com depenem del consum, de la confiança, de les tendències, de l’economia global, del finançament. Aquest replegament de l’economia es traduirà en unes xifres d’aturats esfereïdores. De tot el paquet de mesures econòmiques aprovades pel govern de Rodríguez Zapatero, encara no n’hi ha cap de profitosa per redreçar l’economia, només per retornar la confiança en el sector financer, que ja és molt. Calen mesures fiscals, cal tornar la construcció al seu percentatge natural i cal repensar totes les relacions comercials i econòmiques. Si no es troben solucions ràpidament, d’aquí a mig any el problema de l’atur serà una bomba de rellotgeria, malgrat les quantitats que es destinen a la protecció social i les propostes de reconversió i formació dels treballadors.

No acostumo a parar atenció al que diu el PP, però he llegit les seves propostes per rellançar l’economia i algunes són força encertades: per exemple, augmentar la deducció per la compra de l’habitatge a l’IRPF (o apujant el límit), passar de 4 a 6 anys el termini pel compte habitatge i una, que m’agrada i feia temps no sentia, la llibertat d’amortització per inversions a les pimes del 2009 i 2010. La va aplicar el ministre Miguel Boyer el 1985 i va tenir un èxit brutal. L’antic secretari d’economia Alfred Pastor (a qui vaig tenir de professor de Teoria Econòmica a la UB) també la defensava a la Vanguardia fa uns mesos. El debat dels pressupostos està obert i segur que s’és a temps d’introduir alguna mesura que afavoreixi l’activitat econòmica. L’Estat no te a les seves mans la política monetària, només la fiscal i l’ha de saber utilitzar en el moment oportú, és a dir ara. O sinó, ens podem trobar que, fins i tot a Catalunya s’hagin d’instaurar mesures del tipus del subsidi agrari o del PER (Plan de Empleo Rural) com s’ha estat fent a Andalusia en els darrers 25 anys.

dilluns, 13 d’octubre del 2008

Els símbols franquistes del Pont de l'Aigua

El Pont d el'Aigua, amb les àligues imperials feixistes

Aquests 9 i 10 d’octubre, a la seu del Departament d’interior, Relacions Institucionals i Participació han tingut lloc unes jornades sobre Fosses comunes i simbologia franquista. Un dels ponents, el catedràtic d’història contemporània de la UB, Antoni Segura, en parlava en un excel·lent article al diari El Punt del 7 d’octubre, i deia, a propòsit de la recerca de les persones desaparegudes per la repressió franquista: “és una qüestió de justícia i de dignitat, no pas de remoure innecessàriament el passat, ni d’obrir velles ferides que, per altra banda no es van tancar mai, ja que si una cosa no va cercar la dictadura és la reconciliació, tot al contrari, ja que va marcar clarament i durant quatre dècades la divisió entre vencedors i vençuts. De la mateixa manera, la perpetuació de símbols, monuments, noms de carrers, etc. del franquisme, que encara avui es poden veure en moltes ciutats i pobles d’Espanya (també a Catalunya) exigeix aplicar sense més tardança el que disposa l’article 15 de la denominada llei de la memòria històrica del 2007: les administracions públiques, en l’exercici de les seves competències, prendran les mesures oportunes per a la retirada d’escuts, insígnies, plaques i altres objectes o mencions commemoratives d’exaltació, personal o col·lectiva, de la insurrecció militar, de la Guerra Civil i de la repressió de la dictadura.”

L’anunci que la Generalitat elaborarà un inventari de monuments franquistes venia a tota plana en la premsa del dia 10 d’octubre. La notícia la va donar en Joan Boada als assistents a les jornades, però dies abans, Jordi Guixé i Corominas, responsable d’Espais de Memòria del Memorial Democràtic ens ho havia avançat en la ponència sobre “Arxius i Drets humans, una aportació del Memorial Democràtic” en el Congrés de Sarrià de Ter. Tant en el diari El Punt, com en el Diari de Girona la notícia s’il·lustrava amb una foto antiga de l’escut del jou i les fletxes, el símbol falangista, del Pont de l’Aigua.



Jordi Guixé, en el curs de la conferència, precisament va comentar que havia visitat el pont i li havia semblat correcte la intervenció, traient l’ escut falangista i deixant una placa on s’explica que el pont fou construït per soldats republicans l’any 1940. En el torn de paraules, li vaig fer avinent que no devia haver vist les àguiles imperials que hi han a les parts exteriors del Pont de l’Aigua (són quatre), i que tot i que l’any 2004, el ple de l’Ajuntament de Sarrià de Ter va demanar formalment al Departament de Política Territorial i Obres Públiques (propietari del pont) que les tragués, no ho ha fet.


Estat actual de l'escut del Pont de l'Aigua
En la revista Parlem de Sarrià s’han publicat diferents articles sobre la construcció del Puente del Caudillo l’any 1939 i sobre el significat dels murals (els articles es recullen en el llibre “Sarrià de Ter, el paper de la història”). Els relleus, obra de l’artista gironí Joan Carrera, representen episodis de la Guerra Civil: El alto de los leones, l’enfonsament del Baleares, l’Alcàssar de Toledo i la Ciutat d’Oviedo. En la intervenció feta l’any 1997, els relleus es varen tapar amb metacril·lat per conservar-los, però a dia d’avui és totalment impossible observar-los. Si bé es varen deixar els escuts que no s’havien malmès, l’any passat es varen enretirar tots els escuts, sobretot el més important i més visible, l’escut del jou i les fletxes que sempre estava guixat i pintat.

Boada va anunciar que “amb l’estudi a les mans valorarem les actuacions que cal emprendre, com ara l’extracció de l’espai públic o la col·locació de senyals contextualitzadors”. L’inventari s'elaborarà en col·laboració amb Adigsa i les universitats de Lleida, Rovira i Virgili, Girona i Autònoma de Barcelona. La coordinació dels treballs anirà a càrrec de la historiadora Pilar Mateo, autora de l’inventari fet a Barcelona, i la previsió és que estigui enllestit en un any.
Al meu entendre, amb la preservació dels relleus ja quedarà prou preservat el valor històric i artístic del Pont de l’Aigua. No fa falta mantenir les àguiles imperials ja que aquest és un símbol massa potent del franquisme i del falangisme. S’han de treure i deixar-los en un museu, on es poden contextualitzar molt millor que a la via pública. Ara, amb la seva contundent presència, són un insult permanent als veïns de Sarrià de Ter i del Pont Major.
P.D. Àngel Garcia te un racó en el News, de la revista Parlem de Sarrià, on hi posa l'escut de l'àguila i la llegenda: la gallina a la cassola!
P.D. Narcís-Jordi Aragó, en la seva columna dels dilluns al diari El Punt ens va fer veure que a les plaques de les columnes hi posa que el pont es va reconstruir "amb" treballadors presoners, quan el que correspon és la preposició "per".