divendres, 30 d’abril del 2010

Qui els entengui que els compri



És difícil seguir la política tal com estan les coses avui en dia. Vull dir, que la major part dels ciutadans d’aquest país tenim problemes vitals importants, molts de pura supervivència, i el guirigall de la política no ajuda precisament a crear adeptes.

El diumenge 25 d'abril, es va celebrar la tercera onada de consultes per la independència. Els del PSC es varen declarar federalistes, com si fos incompatible independència i federalisme, com si els estats-nació independents no es poguessin federar; els d’ERC, independents amb un si tímid i els de CiU, amb un si d’amagatotis. A l’hora del recompte, aquests dos partits es posaven les medalles, com si tots els vots els pertanyessin. El meu vot, el meu si, que no se l’apropiï cap partit, molt menys el d’en Carretero. Si vaig anar a votar és perquè hi va haver un grup de voluntaris que va fer mans i mànigues per organitzar la consulta i m’ho va fer possible. És a dir, vaig anar a votar perquè podia i perquè volia i perquè crec que als catalans ens aniria millor independents.

Quan l’any 1978 es va fer el referèndum de la Constitució, jo aleshores era major de 21 anys, però no vaig anar a votar. Va ser la consigna entre els joves i els que ens consideràvem d’esquerra. El 23 de febrer de 1981, vaig entendre perquè els meus pares havien votat i vaig assumir que el més important és defensar la democràcia i poder participar de la vida pública.

Des d’aleshores no m’he saltat cap altra elecció però m’agradaria que de referèndums populars se’n fessin més sovint per demanar-nos coses més properes i entenedores. Per exemple, m’hauria agradat que a més de preguntar-nos si volem o no la independència de Catalunya, en haguessin demanat si estem d’acord en cedir un equipament municipal per fer el Centre d’Atenció al Visitant del Consell Comarcal del Gironès. Ni al govern de l’Ajuntament de Sarrià de Ter se li va ocórrer aprofitar aquesta avinentesa per fer una consulta democràtica i participativa, ni tampoc als organitzadors, autors d’un eslògan ben contundenti: Sarrià decideix!

Només decidim quan es fan consultes per la independència o bé per elegir regidors, parlamentaris, diputats i senadors? en el seu dia també varem fer un referèndum per votar per l’Estatut i no sembla que aquella votació serveixi de molt. Va tenir una minsa participació, els d’ERC s’hi varen oposar i ara diuen que voten a favor de la recusació dels membres del Tribunal Constitucional però no signen l’acord parlamentari. Algú ho entén? Massa subtilesa pel comú dels mortals, que no es queixin si els ciutadans enlloc d'escoltar paraules sentim soroll. Que no es queixin si en les properes eleccions al Parlament de Catalunya hi ha poca participació, s'ho hauran guanyat a pols!.

Si de tant en tant a cada municipi, se’ns demanés el parer sobre els temes que afecten la nostra vida quotidiana, tindríem la política més propera i potser valoraríem més els polítics i la seva feina.

De fet, si vaig anar a votar per la independència no va ser perquè em convencessin els mítings o les proclames sobiranistes. En una entrevista a l'escriptor Jaume Cabré, en el magazin de la tarda de Sílvia Coppulo, aquest va dir que els llibres escrits en català s’estan traduint i venent molt des de la Fira de Frankfurt (Recordeu que l'assistència a la Fira la va pagar la Generalitat de Catalunya i l’Esperanza Aguirre de la Comunitat de Madrid ens va dir que érem uns malversadors). Segons Jaume Cabré, l’Estat Espanyol no difon, ni la literatura catalana ni als autors que només escriuen en català, només promociona a l’estranger el que està escrit en castellà. Per això ha sorprès que hi hagués tanta obra i tants autors desconeguts que escriuen des de fa tant temps.

Doncs si la nostra llengua, el nostre símbol d’identitat més important, no la defensa l’Estat Espanyol, l’haurem de defensar nosaltres tot solets. Per això ens aniria bé una autonomia com la de Portugal.

dijous, 29 d’abril del 2010

Entrevista a Jordi Massó publicada a El Punt




Barcelona Nascut a Barcelona el 1956, Jordi Massó es va doctorar en Economia a la Universitat de l'Estat de Nova York. Fa més de vint anys que és professor de la Universitat Autònoma de Barcelona. L'any passat va rebre un premi Icrea Academia

Tots els problemes econòmics es resolen a través de la regulació dels mercats?
«Hi ha molts problemes que es resolen a través de mercats, però molts altres que no, com en els que no hi ha preus ajudant a resoldre el problema d'escassetat.»
Per exemple?
–«L'assignació dels estudiants a les places universitàries, l'assignació de nanos de sis anys a escoles primàries... Tots aquests problemes no són estrictament econòmics, però en canvi hi ha un problema d'assignació.»
Així treballeu per millorar aquests sistemes d'assignació?
–«Sí, m'interessa estudiar, en aquestes institucions, com resoldre el problema de distribució d'unes places limitades tenint en compte el gustos dels individus.»
A la pràctica com es fa?–«Es tracta de dissenyar mecanismes matemàtics que permetin una assignació òptima, tenint en compte que els participants poden no revelar al mecanisme els seus veritables gustos.»

Per exemple?
–«Quan un estudiant universitari ha d'ordenar un número màxim de titulacions sovint es comporta de forma estratègica. Si la primera opció d'un estudiant amb unes notes no molt altes és una titulació molt demandada i amb una nota de tall alta, no malgastarà una d'aquestes opcions i no la posarà en la llista. Per això m'agradaria trobar regles, mecanismes d'elecció, en els quals dir la veritat fos un bon comportament, l'òptim.»
Existeix això?
–«En alguns casos sí. Per exemple el sistema universitari català funciona amb un mecanisme d'assignació del 1962, dissenyat per Gale i Shapley, a partir de les llistes ordenades de titulacions que els estudiants proporcionen i la llista ordenada d'estudiants.»
En base a les notes?
–«Sí. Si no hi hagués un número màxim de titulacions que els estudiants poden posar, aquest mecanisme tindria bones propietats. En particular, dir el meu rànquing vertader és el millor que puc fer independentment del que facin els altres. Però la Generalitat permet com a màxim una llista de vuit titulacions. Llavors això obliga als estudiants a pensar una estratègia, i alguns acaben no sol·licitant titulacions on saben que no hi entraran. Quan es diu que el 86% dels estudiants han pogut escollir en primera opció, és fals. Segurament molta gent ha amagat la primera opció. Si s'ampliés el nombre de titulacions tindríem una informació més rellevant de les titulacions que la gent vol fer.»
Hi ha d'altres exemples on s'hagi de buscar uns millors mecanismes de distribució?
–«Sí, per exemple en la distribució de ronyons de donants vius per a trasplantaments. S'ha de buscar la millor compatibilitat. Per exemple, la probabilitat que una persona sigui compatible amb una altra seria de l'1/2, però la probabilitat que jo li pugui donar un ronyó compatible a la meva dona és de només 1/3...»
Per què?
–«Perquè hi he tingut fills i, per tant, durant l'embaràs ella ha generat anticossos contra unes cèl·lules que no tenen la mateixa informació genètica que les seves i, que en cas de trasplantament podrien provocar més fàcilment el rebuig de l'òrgan trasplantat. Per tant, si el meu ronyó fos incompatible amb ella i al mateix temps existís un altre malalt, amb un potencial donant viu incompatible, es podria fer un trasplantament creuat i els dos ronyons podrien ser trasplantats. Comença a haver-hi experiències de donacions creuades.»
I com hi interveniu en això?
–«Dissenyant algoritmes que permetin, per exemple, donat un conjunt de parelles de donant-malalt incompatibles, determinar quins són els millors intercanvis creuats de ronyó. I amb això podríem fer cicles no de dues parelles, sinó de tres, quatre, cinc... amb la limitació tècnica de fer sis, vuit, deu trasplantament alhora.

Quins precedents hi ha d'aquests tipus d'operacions?
–«La màxima que jo sàpiga es va fer a Baltimore el novembre del 2006 amb un cicle de cinc parelles, això són deu operacions alhora. És enormement complex. Es tractaria ara de tenir una base de dades el més àmplia possible de parelles donant-malalt compatibles, amb les característiques genètiques de pacient i donant, i cada malalt podria tenir clar quin és el seu millor ronyó per rebre.»
Una distribució de ronyons completa...
–«Podríem redissenyar l'algoritme per adaptar-lo a les diferents condicions que s'anessin presentant. Fer cicles més petits. Com que aquesta incompatibilitat prové bàsicament dels grups sanguinis, no necessito cicles molt més grans que tres. Tots els trasplantaments que podríem fer si féssim cicles com a màxim de tres no tindrien una gran pèrdua de possibilitats. En cicles de dos passem del 50% de ronyons trasplantats al 75%, quan augmenta la longitud dels cicles podríem arribar al 80%, però el salt gran és passar d'una parella donant-receptor a dues.»
–I aquestes fórmules es poden aplicar a la distribució de ronyons o a moltíssimes altres coses...
–«És clar. Per exemple, herències. Una herència és un problema d'assignar béns normalment indivisibles entre una sèrie de gent que tenen gustos diversos.»

Treballa en el terreny dels mecanismes d'elecció, les regles que ajuden les societats a prendre les millors decisions col·lectives. No és qüestió només de fer una bona fórmula, sinó que el mecanisme també assumeixi que molta gent no diu tota la veritat quan se la consulta.
entrevista realitzada per Josep Martinoy i publicada el dimecres 28 d'abril de 2010

diumenge, 25 d’abril del 2010

Al cap de 30 anys



Aquest Sant Jordi ha estat especial: ens hem trobat els companys de la Facultat d’Econòmiques de la UB, per celebrar els 30è aniversari de la promoció 75-80. Alguns ens veiem periòdicament, una o dues vegades a l’any, però la convocatòria formal s’havia fet per celebrar els 10, els 20 i ara els 30. Els de Madrid han agraït poder fer festa el dia de Sant Jordi i vagar per Barcelona comprant llibres. Al llarg de la vetllada hem anat fent petites celebracions: Teresa Udina, amb el quartet vocal Fantasiant, ens va sorprendre amb la seva bonica veu de soprano cantant Carmen de Bizet; Paquita Blanch mostrava ara i adés les fotos del casament de la seva filla, una enginyera de la casa Masias d’Olot; la Marina Puig celebrava l’èxit musical dels seus dos fills, un d’ells amb el grup Manzoni de la Bisbal i vàrem festejar l’accés a la càtedra d’Economia de la Universitat de Lleida de Montse Viladrich.

El grup el formàvem uns 35, la majoria pertanyent a la funció pública, Jordi Massó i Clara Ponsatí professors de l’UAB, el think tank de l’estadística, l’Àlex Costa a l’INE i l’Enric Ripoll a l’Idescat, en Ramon Mestres, responsable de Cooperació a la Unió Europea, Isabel Argimon, al Banc d’Espanya i un bon nombre de subdirectors generals i tècnics de tots els departaments de la Generalitat de Catalunya, així com professors a diversos instituts de secundària. Dolors Llop, ens va convidar a visitar la seu del parlament d’Aragó a Saragossa, de la quan n’és responsable de l’oficina pressupostària, un bonic palau àrab totalment desconegut per la majoria. Del sector privat n’érem poquets, en Jordi Serrate, director d’oficina de La Caixa, ja pensant en una propera jubilació, en José Antonio Barrabés, director general de l’empresa Mausa, del sector de la construcció, amoïnat per la situació actual, però optimista i la Paquita Blanch que va estudiar dret i economia al mateix temps i ara exerceix d’advocada a Capdevila advocats d'Olot i a Girona.

Maite Cisquella, excel·lent organitzadora i autora del quadre) ens va demanar portéssim un llibre que ens hagués agradat per regalar, i per celebrar Sant Jordi. La meva elecció va ser “Les veus del Pamano”, de Jaume Cabré, recent Premi d’honor de les Lletres Catalanes i un dels grans èxits de la Fira de Frankfurt, que vaig recomanar a en Ramon Mestres. El de Monzón, en José Antonio Barrabés, va insistir em quedés una novel•la històrica, “La orden del Temple” de Raymond Khoury, ja que varen ser els inventors de la lletra de canvi. Seguint la conversa, Lourdes Feixa va recordar que a Lleida s’ha museïtzat un castellet que va pertànyer a l’Ordre del Temple i que és digne de visitar.

Entre parlar de la feina, d’economia, dels problemes familiars, fills adolescents, pares grans i de les activitats extraprofessionals, el temps va volar. L’endemà em vaig llevar d’hora per assistir a l’entrega dels premis literaris Sant Jordi que es feia al reformat pati de l’Ajuntament de Sarrià de Ter. Un accident a l’AP-7, un xoc entre dos camions, un d’ells carregat de taronges, em va fer endarrerir una hora. Vaig recordar el llibre d’Estructura Econòmica d’Espanya de Ramon Tamames que estudiàvem aquells anys, quan parlava de les exportacions de cítrics com el puntal de la balança comercial.

L’economia espanyola per terra, vaig pensar quan vaig veure les taronges al voral.

dilluns, 19 d’abril del 2010

La dona treballadora al llarg de la història



Autorretrat de Sofonisba Anguissola

La professora del departament d’Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, Montserrat Jiménez Sureda, m’ha fet arribar un article seu publicat en la col•lecció Manuscrits (27) de la UAB per tal que tingués constància que en l’article s’esmenta la iniciativa de l’Ajuntament de Sarrià de Ter de crear una escola de pares i mares. La Montserrat, és com el seu marit, en Javier Anton Pelayo, una historiadora rigorosa que beu de les fonts originals per descobrir el que resulta amagat o poc explicat. Als dos els he sentit dir que el que no se sap és simplement perquè no s’ha estudiat. La invisiblitat de la dona, ens diu Montserrat Jiménez, no ho és tant pel silenci de les fonts, sinó per la poca freqüència en la visita dels arxius.

En aquest article que titula “La dona en l’esfera laboral al llarg de la història” Montserrat Jiménez fa un detall exhaustiu del treball de la dona en les diferents èpoques i en diferents àmbits laborals, basant-se en l’estudi de diversos autors, obres literàries i assajos històrics .

No sé si la Montserrat n’és conscient de la feina que ha fet i de l’enorme interès que té aquest article, no només pel moviment que demana la igualtat de l’home i la dona en el treball, sinó també per aportar proves i relat a les peticions de les dones, tant de les que treballen en àmbits professionals i remunerats com de les que treballen en l’espai domèstic i de la cura que no sempre reben contraprestació econòmica. Al moviment per la igualtat en el treball li fan falta dades, que es quantifiqui la pèrdua que suposa no aprofitar el talent de les dones, però també desmitificar i posar en valor el que s’ha fet fins ara: les dones han treballat sempre i la història ens ho corrobora.

Les dones han fet de dida, d’institutriu, de comadrona, de mestre i de mestressa de casa, en el seu sentit ampli quan a les cases es proveïa de tot el necessari per la subsistència. Però també les dones han treballat en els sectors primari (agricultura, pesca), secundari (sector manufacturer) i terciari ( de serveis) dels quals no es disposa de prou informació o de noms particulars, però si d’una relació d’oficis: mariscadores, pageses, conserveres, sargidores de xarxes, repartidores d’aigua, rentadores de roba, planxadores, modistes, criades, cuineres, però també cigarreres i teixidores, manipuladores del suro, del paper i del tèxtil, en alguns casos dins de les fàbriques i en d’altres en les seves cases on se’ls portava la feina a domicili.

Cita algunes pintores conegudes, com la pintora Artemisa Gentileschi, (biografia traduïda per Carmen Romero) però també ens apropa al treball de Sofonisba Anguissola, Fede Galizia, Lavinia Fontana o de la miniaturista Francisca Ifigenia Meléndez, retratista de càmera en la cort de Carlos IV el 1794. És un lloc comú que les escriptores per ser acceptades publicaven sota un pseudònim masculí: Caterina Albert fou Victor Català i les germanes Anna, Emília i Carlota Brontë, varen ser Acton, Ellis i Currer Bell. Algunes actrius i comediantes foren molt populars, com Jerónima de Burgos, actriu protagonista de les obres de Lope de Vega, a la vegada directora i representant d’altres actors.

Les compositores han passat a la història més com companyes d’altres músics que pels seus propis mèrits, com Anna Magdalena Wülken, esposa de Juan Sebastian Bach, però es poden espigolar alguns noms: Alma Mahler, Mariana Mozart, Azalais de Porcairagues, sor Gracia Bautista. La historiadora també ens fa una aproximació a la feina discreta que es feia dins les parets de les abadies i els convents, on algunes científiques com la física barcelonina Juliana Morell ingressada en el convent dominic de Santa Pràxedes d’Avinyó varen poder treballar sense problemes.
El segle XIX i XX, el talent femení s’ha mostrat en la ciència, així cita naturalistes com Montserrat Garriga, Àngels Ferrer, matemàtiques com Maria Capdevila, físiques com Maria Lluïsa Canut i arquitectes com Margarita Brender.

Al llarg del temps s’ha teoritzat molt sobre les capacitats de les dones en segons quin treball, però les manies es varen acabar quan els conflictes europeus. Feines tradicionals masculines, com les de boscatà, també foren executades per les dones i el treball en les fàbriques es va popularitzar davant de la manca d’homes per fer-les funcionar.

Ja en les darreres pàgines, Montserrat Jiménez es va aquesta reflexió: “La història sempre és contemporània. En certa manera, nosaltres som les avantpassades d’aquestes àvies pageses o artesanes perquè nosaltres les estem descobrint al escriure sobre elles”.
Del treball de les historiadores a la Universitat, en parlava Laura Freixas a la revista Cultures (403) en el seu article “la dona artista, personatge literari”: El feminisme, si bé s’ha diluït com a moviment polític i social, ha calat, en canvi, en la Universitat. És així com s’exhumen biografies de dones artistes capaces de suscitar l’interès, primer acadèmic, però finalment, popular.
Montserrat Jiménez ha gratat en els arxius i ens ha donat pistes, elements pel relat que fan falta per ponderar i posar les dones en el món laboral, en el lloc que ens correspon, no per la nostra naturalesa femenina sinó per les nostres habilitats. Una lectura molt recomanable.

diumenge, 18 d’abril del 2010

Els camins de les Roses



Eclipsi és el llibre que la Rosa Dachs ha escrit per recordar com ha estat i està sent la seva experiència amb el càncer de mama. El divendres al vespre, una cinquantena de persones ens vàrem aplegar a la Sala Patronat per escoltar les seves impressions i sentiments, també per acompanyar-la en la presentació d’aquest seu primer llibre, que ha titulat així per il•lustrar l’ombra que de sobte, i temporalment, ha tapat el seu cos. La Rosa, mestre i tècnica de l’Ajuntament de Sarrià de Ter, n’havia estat la bibliotecària i la seva relació amb els llibres es manté com àvida lectora. Ha escrit també articles de demografia per la revista local, Parlem de Sarrià, però aquesta vegada ha volgut plasmar en el paper el que primer havien estat apunts, lletres esparses escrites com una terapia per posar orde als seus pensaments.

Alguns amics escoltàvem amb l’ànim encongit per la notícia que una altra bona amiga, la Rosa Viella, havia entrat en fase terminal. També fa un parell d’anys a la Rosa Viella li varen diagnosticar un càncer linfàtic i ara es trobava a la Tecknon per una operació, quan una bacteria l’ha afectat i l’ha trobat indefensa. El seu camí, com el de la Rosa Dachs, ha passat per les sessions de quimioteràpia i de radioteràpia, però també per retrobar la família, els bons amics, les persones fidels que l’han envoltat aquests anys de tractament i que han estat constantment al seu costat.

Diu la Rosa Dachs “que el fet de patir un càncer pressuposa que se t’escurça dràsticament l’esperança de vida i que tens moltes probabilitats que en un futur més o menys proper se’t torni a declarar la malaltia”. En l’apartat que dedica a la felicitat, qualifica aquesta etapa de la seva vida com realment molt feliç. Sembla una contradicció, però “és una etapa de la teva vida que mai voldràs oblidar, ja que es tracta d’una època important que conforma la teva existència i de la qual aprens moltes coses: els valors de l’amistat, l’afalac de les persones que aprecies, el valor del temps...alhora que ets capaç de relativitzar els problemes i les dificultats que se’t plantegen i donar el valor que els correspon als diners i a les coses materials”.

El divendres, en Joan Masdemont, el marit de la Rosa Viella, ens demanava recordéssim la Rosa alegre i vital, com molts la tenim present: la Rosa del Patronat de Pares de Família, del Mijac, de la Comissió de Festes, la Rosa que han conegut diverses generacions de nois i noies que han passat les colònies a la casa de Granollers de Rocacorba. La Rosa, a Sarrià de Ter, formava part del nucli dur, d’aquest grup d’homes i dones d’acer que durant anys i panys han portat les activitats de lleure del poble, sense altra gratificació que veure com la mainada creix, com s’educa en els valors de l’amistat, del companyerisme, de la natura i, també, veient com la gent s’ho passa bé per la Festa Major o per la Cavalcada de Reis. Sempre es podia comptar amb ella, amb en Joan, l’Amàlia, en Pitu, la Lluïsa, en Ricard, la Consol en Jaume, la Sole, en Josep i amb tants d’altres que han col•laborat desinteressadament i constantment perquè la vida local fos animada.

Les dues Roses, partint de circumstàncies similars, han tingut recorreguts vitals diferents. Pel camí han descobert el valor de la vida, de les coses petites, dels detalls, de l’amistat i de la família, de l’esforçar-te cada dia una mica més per anar superant la malaltia, també de la por davant la mort. La Rosa Dachs temia pels seus fills adolescents, per si aquests madurarien en la seva absència. La Rosa Viella esperava il•lusionada veure el seu primer nét, el fill de l’Aïda, que infantarà d’aquí a un mes. Morir i néixer és el cicle de la vida, una vida, la de Rosa Viella, truncada, arrabassada, massa prematurament. Et trobarem molt a faltar, Rosa.

dissabte, 10 d’abril del 2010

El pacte de Zurbano



No ha estat possible la foto de tots els grups polítics sortint amb un gran acord nacional per fer front la crisi, i no tot és culpa del govern de Rodríguez Zapatero. El diumenge passat, a La Vanguardia, l’economista Alfred Pastor defensava la foto conjunta dels acords de Zurbano, encara que les mesures no fossin de gran volada, pel fet que donaria confiança a l’exterior i això ajudaria a col•locar deute públic a preus raonables. La despesa del deute públic merma la disponibilitat de diner per fer política i ja sabem que ho bé es recapta més o bé es gasta menys, que no hi ha cap economia es pugui saltar aquesta regla. Però el PP sempre busca el rèdit electoral i això del bé comú només ho té clar si afecta la seva tresoreria.

Algunes de les 31 mesures adoptades són fruit de les propostes del PP i de CiU. Circulen des de fa temps ens els fòrums econòmics i de tant dir-les a vegades troben el terreny abonat. La més important (o mediàtica) és la mesura de reduir l’Iva de l’obra menor per fer rehabilitacions als habitatges (deixant-lo al 8% ja que serà efectiva a partir del juliol quan s’hagi apujat l’Iva general i el reduït), acompanyat d’una deducció del 10% a l’IRPF per rendes inferiors a 33.007€ i una deducció progressiva per rendes fins a 53.007€. Això permetrà que un gran col•lectiu de paletes, petits constructors i instal•ladors trobin feina en la rehabilitació, tinguin diners per donar-se d’alta a la Seguretat Social i surtin de l’atur o de l’economia submergida. Encara que el càlcul de 350.000 llocs de treball és segurament excessiu, aquesta és una mesura gens menyspreable i d’efecte dòmino.

També s’aconsegueix que l’Instituto de Crédito Oficial l’ICO faciliti préstecs amb l’aval del 100% de l’institut a petits empresaris i autònoms per quantitats de menys de 200.000 euros. El sector del petit comerç i petit negoci està tenint moltes dificultats per accedir al crèdit, i en alguns casos no és perquè el seu negoci sigui inviable sinó pel fet que han patit els impagaments dels seus clients (sobretot del sector de la construcció). Aquesta és una demanda que es va fer el dia que el president de l’ICO, Josep M.Ayala va venir a Girona convidat pel Grup Impuls Girona (Cambres de Comerç, Patronals i PSC), el mes de desembre del 2009 i que va anunciar el gran desplegament de mesures per afavorir el crèdit que s’ha fet aquest any. Però un dels problemes de la banca és l’assumpció del risc i, tret de la línia ICO liquidesa, en el qual l’ICO compateix el risc amb la banca, per la resta de préstecs és el sector financer, amb la seva ortodòxia (o garraperia) habitual, qui decideix a qui concedeix el préstec i a qui no, en funció sobretot dels avals i garanties que aconsegueix. (Vegeu l’excel•lent article de Pia Bosch d’aquesta conferència). En aquesta presentació també es va anunciar que s’instauraria la figura del facilitador financer. Aprofito per dir que la patronal PIMEC és un facilitador financer i els seus tècnics ajuden als petits empresaris a solventar les traves del sector financer.

Per altra banda es prorroga el diferiment fiscal per la llibertat d’amortització per aquelles empreses que inverteixin i mantinguin plantilles pels propers 2011 i 2012. Aquesta és una de les mesures econòmiques que es varen aplicar a l’ inici de la crisi, pels exercicis del 2009 i 2010, i que ha passat desapercebuda pel fet que els seus efectes, o la seva quantia, no es veuran fins aquest juliol quan es presenti l’impost de societats del 2009. Com que en la meva feina ja he fet els càlculs de l’impost, he pogut comprovar l’ ajut en tresoreria que això significa, i us puc dir que és una important mesura per les empreses actives. No es tracta de cap deducció ni de cap subvenció, sinó d’un diferiment fiscal, és a dir, l’impost de societats es pagarà més endavant.

A les empreses constructores i immobiliàries també els donen un cop de mà en matèria comptable, es prorroga l’obligació de provisionar les pèrdues del valor del sòl urbanitzable, ja que de fer-ho d’immediat es veurien abocades a presentar concurs pel fet que tindrien pèrdues que superarien els fons propis. Aquesta és una conseqüència de la nova normativa comptable que es va començar a aplicar el 2008, la qual preveu que tot l’immobilitzat per la venda es comptabilitzi al seu valor raonable, no al seu valor de compra com era abans. Si abans les pèrdues ( o els guanys) afloraven quan en venia el terreny o l’immoble, amb la normativa actual, el que preval és el valor de mercat. Amb aquesta moratòria potser s’aconseguirà guanyar algun temps, però a la llarga hauran de provisionar les pèrdues, ja que els informes d’auditoria ho contemplaran.

Una altra mesura que pot tenir importants efectes, s’ha de veure si a més és retroactiva: la deducció de l’Iva de les factures impagades amb la reclamació per via notarial. Ara, si tenies una factura impagada i no estava coberta per cap companyia de risc, l’única manera de reclamar l’Iva a Hisenda era fent una demanda judicial al deutor. Per les factures de més quantia ja sortia a compte, però per les factures de petita quantitat, les despeses de la reclamació judicial (o el procediment monitori) eren més grans que el possible Iva a recuperar. Ara haurem de veure què cobraran els notaris per aquest document, però almenys les empreses no hauran de pagar a Hisenda un Iva repercutit no cobrat.

En l’aspecte social, s’aconsegueix s’apliqui l’Iva superreduït (4%) als serveis relacionats amb la dependència, i també s’augmenta la xifra a partir de la qual no es podrà embargar el sou d’una persona, incrementada per cada persona del nucli familiar, en el cas d’embarg per impagament de l’habitatge habitual.

A més tot un reguitzell de mesures per les entitats financeres (obligació de romandre en les SIP a les caixes que optin per aquests “fusió freda”), reducció dels terminis associats al FROB, i algunes de curioses, com la d’obligar a que les col•locacions de bons inferiors a 50.000€ que algunes empreses feien sense el vistiplau de la CNMV (cas Rumasa), hagin de passar obligatòrimanet per una entitat financera, de manera que es protegeixi l’inversor (si es que ha caigut en aquest parany).

En els propers dies, en les seccions econòmiques dels diaris es trobarà més informació concreta d’aquest paquet de mesures i amb el temps es veurà si ajuden a fer créixer l’economia o no. Al meu parer, no es pot menysprear tot el que ha fet el govern de l'Estat des que es va iniciar la crisi, tant en les mesures per ajudar les entitats financeres ( amb préstecs i avals, no en ajuts directes com han fet altres països de la Unió Europea), en mesures per ajudar sectors concrets, com el de l’automòbil i de rebot el metall, en l’augment de línies de préstecs canalitzats a través del ICO (en el cas de Catalunya, també el què està fent l’ICF), en les línies de finançament dels ajuntaments per les petites obres municipals, algunes d’estalvi energètic, i en tot l’esforç per mantenir els ajuts i la prestació als desocupats.

Quan llegeixo comentaris periodístics, em dóna la sensació que no tothom avalua adequadament el que es proposa, en part perquè qui escriu no sempre té prou coneixement econòmic i financer, en part perquè preval més destruir el govern que entendre el que fa. Aquest és un paquet de mesures important, segurament, The last, but not the least (la darrera, no l’última).

dilluns, 5 d’abril del 2010

Cui Prodest?




En el procés de triar l’eslògan curt que haurien de portar les pancartes que pengen en alguns balcons de Sarrià de Ter, va sorgir la pregunta, cui prodest?, és a dir a qui beneficia?. Algú va insinuar que es podia interpretar com qui protesta? I el llatinisme va quedar en un racó com una aportació més de la pluja d’idees.

El cas és que si dius o insinues que una cosa no afavoreix l’interès general sempre surt algú queixant-se de perquè protestes. Però convé fer-se les preguntes: això quant val, què en traiem i, si no en traiem res, a qui afavoreix? La política local no és gens senzilla, malgrat que la major part de la gent que s’hi acosta ho fa amb bona voluntat i amb ganes de col•laborar.

A finals de març vàrem tenir un ple de tràmit, ja que el principal havia estat un extraordinari sobre la famosa cessió de l’equipament pel Centre de Visitants. En el nostre torn de preguntes, Roger Casero va demanar com estava la tramitació del POUM, a la qual cosa l’alcalde va contestar que faltava perfilar la qüestió de la participació ciutadana i que ja es podria iniciar el procés de consulta. Mentre parlava, es passava la ma per la cara i pel nas. No tindrem POUM en aquest mandat, vaig pensar, sospitant de l’efecte pinotxo. I si el tenim, em sorprendran. L’alcalde és polític professional i no s’arriscarà a un any de les eleccions a perdre-les per haver iniciat la polèmica que deriva d’aquests processos.

No és la participació ciutadana el fort d’aquest govern, ja ve just la informació ciutadana. El cas del Centre de Visitants n’és un bon exemple de com fan i desfan a pleret, sense tenir en compte d’altres opinions. Els dos caps de llista varen ser molt bel•ligerants en l’anterior mandat i ara amaguen els seus desencerts. Potser alguns regidors recordaran com va atiar el foc el representant de CiU, Lluís Aymerich perquè en el projecte Cobega hi anaven dos blocs de pb+6 pisos. Bé, en el projecte de Mas Boscosa, on s’ha de construir la facultat de medicina, es permetrà construir blocs de Pb+6 plantes. Ara que es governa, es veuen les coses d’una altra manera?

En aquest mandat també s’estan duent a terme les obres del TAV, amb moltíssimes molèsties als veïns i molta pols. Sembla que ens hem d’alegrar perquè la constructora arranjarà la font d’en Xuncla que ells han assecat i també perquè faran el projecte de reforma de la plaça de can Nadal, que ells han espatllat amb una sortida d’emergència. Però de neteja poca i de compensació econòmica o en obra, per haver de suportar aquesta nova infraestructura, cap. Una altra oportunitat perduda.

També s’està resolent el projecte d’Acesa per l’ampliació de l’autopista a vuit carrils. Qui segueixi de prop la política municipal recordarà que l’Ajuntament va interposar un recurs contenciós administratiu en contra d’aquesta obra i l’actual alcalde, Roger Torrent, aleshores regidor per ERC, es va atribuir el mèrit d’haver instat al govern a què el presentés en un article al diari. Si abans volia el mèrit, ara haurà d’assumir el demèrit ja que el contenciós s’ha perdut. I pel que sembla, tret de les compensacions econòmiques als propietaris dels habitatges que s’enderrocaran i de les mesures per minorar l’impacte sonor de l’autopista, tampoc traurem res per la col•lectivitat. Una altra oportunitat perduda.

Llegint l’informe del PLEC (Pla local per equipaments culturals) que ha elaborat l’empresa Alea, veig que de tenir a la nostra disposició tot el que ara es cedeix al Consell Comarcal del Gironès compliríem amb escreix el que demana la Generalitat. Per exemple, l’arxiu municipal. En el PLEC es proposa habilitar un espai dins el mateix Ajuntament, però ai las!, es necessiten 175m2, i dins l’Ajuntament aquest espai no és factible, potser 50 m2 pel fons administratiu propi, però no per un arxiu municipal que admeti fons de particulars i d’empreses. En el Centre Cultural, aquests metres hi eren ben disponibles pel futur arxiu. Una altra oportunitat perduda.

També es preveu el local Rafael Masó per centre d’arts, amb l’escola de música, arts plàstiques, sala museu del fons Emília Xargay i sala d’exposicions. Tot plegat en 275m2. Ara que estem en Setmana Santa haurem de creure en el miracle de la multiplicació dels metres quadrats enlloc de la dels pans i els peixos. En el Centre Cultural Emília Xargay es disposava del mateix espai però només per encabir el fons patrimonial de Sarrià de Ter i, el més important d’una gran sala d’exposicions que permetia complir amb els requeriments del centre cultural polivalent. Una altra oportunitat perduda.

Des que es va saber de la voluntat de cedir l’espai del centre cultural al Consell Comarcal que hem fet aquestes preguntes: a qui servirà el nou centre de Visitants? De passar a ser un centre per turistes ara ja s’ha convertit en un centre de recursos pedagògics. De passar a què vindrà gent a què l’hauran d’anar a buscar. De passar de ser un negoci pels comerços veïns a què serà la seva competència.

Com suplirem aquests espais culturals en altres locals municipals? Doncs no, no existeix cap altre local amb aquesta disponibilitat de metres quadrats per encabir tot el que en el futur el poble necessita, pensant en una població ara propera als 5.000 habitants i amb projectes urbanístics per acabar per una població de 10.000 habitants.

Llavors, si el projecte del Centre de Visitants no serveix als sarrianencs, a qui beneficia? Potser als polítics que surten a la foto: Cristina Alsina (ERC), presidenta del Consell Comarcal del Gironès i alcaldable a l’Ajuntament de Girona, David Mascort (ERC), Director territorial del Departament d’Innovació, Universitat i Empreses, Albert Rosa (ERC) conseller comarcal, Mireia Mata (ERC), Directora territorial del Departament de Governació i Administracions Públiques, Roger Torrent (ERC), alcalde de Sarrià de Ter i Lluís Aymerich (CiU), tinent alcalde de Sarrià de Ter.
Per defensar el centre cultural polivalent i els espais complementaris de la biblioteca el regidor Lluís Aymerich en el seu blog m’ha titllat de perversa i de mentidera. És el que passa quan preguntes, cui prodest?. Surten els llecs i et diuen i tu, de què protestes?

dissabte, 3 d’abril del 2010

El cartellisme del Paper Carlets



El Museu Comarcal de la Garrotxa presenta en una interessant exposició comissariada per la historiadora de l’Art, Mercè Pibernat, el material publicitari dels llibrets de fumar “Carlets”, fabricats a Olot. El fons de la família Rius va ser cedit per Anna Rius Verdaguer el 2005 a l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa i consta, a més del material propi d’una empresa, com segells, papers de carta, factures, fotografies, de molts cartells i propaganda promocional dels llibrets.

La manufactura dels llibrets de paper de fumar la inicia Francesc Rius i Domènech, fill d’un paperer de Capellades, l’any 1882. El paper, pròpiament dit, provenia de diverses localitats, (Alcoi o Capellades) i a Olot es tallava, engomava i plegava en zigzag per fer-ne els llibrets. Es comercialitzava en diferents marques: Menthol (1910), Carlets (1903), La Rosa F.Rius Carlets Olot (1899), Vista de Olot (1896) i Papel Carlets Olot (1903), entre d’altres.

La publicitat en diferents medis, automòbils, premsa, llumins són, en el seu inici, convencionals. L’any 1926 s’encarrega al dibuixant Antoni Utrillo un cartell exclusiu per ells. Quan el 1931 l’empresa passa a mans de Francesc Rius demana al caricaturista Valentí Castenys diversos cartells i una popular auca del Paper Carlets (si la veu Marina Geli!). El dibuix més representatiu, el noi Carlets, és obra del dibuixant txec establert a Barcelona, Karel Cerney, des de 1931 la imatge de marca del paper de fumar.

L’empresa es va mantenir fins l’any 1966 (durant la guerra va ser col•lectivitzada i els seus propietaris varen passar a Sant Sebastià), quan les cigarretes s’havien popularitzat i el consum de paper va disminuir notablement. La marca va ser venuda a l’empresa S.E.Zig Zag SA de Valladolid.
En l’exposició hi trobareu d’altres llibrets de fumar, com el popular Smoking fabricat per l’empresa Miquel y Costas, i algunes imitacions, com el Masgrau de Banyoles que sembla talment el Paper Carlets. Aquest fons procedeix de la col•lecció de papers de fumar del Museu Marès de Barcelona.

divendres, 2 d’abril del 2010

les sèquies i els recs, un patrimoni cultural



El dia 22 de març es va celebrar el dia mundial de l’aigua. Va passar desapercebut per molta gent, tret dels que miren el programa el Medi Ambient d’en Tomàs Molina a TV3, o d’altres, com un company de feina a qui li va fer memòria la seva filla quan li va entregar el dibuix d’una gota d’aigua feta a l’escola. El mateix dia al vespre, a la Cambra de Comerç, la doctora en geografia, professora de la UdG, Anna Ribas, va explicar els canvis que s’estan produint en els recs i sèquies del Baix Ter, dins del IV cicle de Patrimoni Industrial que organitza els Amics de la Unesco de Girona.

El diumenge abans, amb el club excursionista de Sant Julià de Ramis vàrem seguir un tros de la Ruta del Ter pel marge esquerre, des de Sant Julià fins a Sobrànigues, amb una petita desviació per veure el monestir de Cervià de Ter. Aquesta ruta era la rèplica de la que havíem organitzat el mes de febrer tot seguint la Sèquia Vinyals, des de Celrà fins a Flaçà, en aquest cas, pel marge dret del riu Ter. El vídeo d’aquest apunt el vaig gravar pels volts de Nadal i s’havia d’haver mostrat durant el debat sobre el Ter organitzat pel grup cultural Gerds de Ter pel gener, en el qual també hi va participar Anna Ribas. Les conferències i el debat varen ser molt interessants i vàrem deixar el vídeo per una altra ocasió.

El mateix diumenge 22, l’Associació Hàbitats- Projecte Rius va organitzar una jornada de neteja de les lleres dels rius, amb la col•laboració d’unes 700 persones de 30 municipis de tot Catalunya que varen enretirar tones de material de rebuig. Fa un munt d’anys que Projecte Rius prepara aquesta jornada, per conscienciar-nos que els rius són el nostre patrimoni natural i que de la seva qualitat en depèn la nostra qualitat de vida. La nostra societat ha girat l’esquena als rius i aquestes petites actuacions, la neteja de les lleres, el control de la qualitat de l’aigua, les excursions pels senders que voregen els rius, ens ajuden a apropar-nos i conèixer-los.

Anna Ribas ens va explicar que al baix Ter s’estan canalitzat les sèquies construïdes en l’època medieval, el rec de Sentmenat, el qual passa per Verges, Bellcaire fins l’Escala i el recs de Gualta i de Pals. Per aprofitar millor l’aigua, evitar-ne l’evaporació i la pèrdua pel llit de terra, s’està construint una canonada en paral•lel a les sèquies antigues que portarà menys quantitat d’aigua que ara (s’estima que un 25% menys) i amb prou pressió per la qual cosa evitarà els costos de treure-la amb motors de gasoil. L’estalvi d’aigua ha de contribuir a millorar el cabal del riu Ter. Però els anys que aquests recs i sèquies han portat aigua constant (3m3/s) han naturalitat aquest espais fluvials, amb la qual cosa s’hi troba flora pròpia de les ribes dels rius (no només el canyer,sinó arbres de ribera, salzes, verns) i fauna que ja no es troba en el riu Ter, com les nàiades, les baboses de riu, la llúdriga o l’espinós.

Els molins d’aquesta zona, el de Gualta, Pals, Jafre, Verges, Bellcaire i l’Escala, es considerem sens dubte patrimoni industrial i cultural. Anna Ribas creu que les sèquies i els recs també s’han de considerar patrimoni cultural i mantenir-los amb aigua. S’està considerant deixar-hi un volum ecològic de 0,3m3/s per garantir el manteniment de la flora i la fauna i la netedat dels recs. En alguns dels nuclis urbans per on passen com Verges o Albons, les sèquies també funcionen com xarxa de sanejament, ja que en alguns municipis no hi ha depuradora i, per tant, aquesta és una altra qüestió, no menys important, a resoldre.

Més de cinc segles de petites obres hidràuliques en un extens territori, han convertit les sèquies i els recs en una autèntica xarxa natural on la presència permanent de l’aigua ha afavorit espècies desaparegudes en el riu Ter i un gran desenvolupament agrícola de la zona. El que en principi semblava una gran idea, canalitzar l’aigua dels recs per millorar-ne la gestió i l’estalvi, pot acabar amb la vida de les espècies que ara hi han trobat el seu hàbitat.

PD. A la revista de Girona núm.258 s'analitza aquest treball realitzat pel grup de recerca del departament de geografia humana de la UdG.