Entrevista a Jordi Massó publicada a El Punt

Barcelona Nascut a Barcelona el 1956, Jordi Massó es va doctorar en Economia a la Universitat de l'Estat de Nova York. Fa més de vint anys que és professor de la Universitat Autònoma de Barcelona. L'any passat va rebre un premi Icrea Academia

Tots els problemes econòmics es resolen a través de la regulació dels mercats?–
«Hi ha molts problemes que es resolen a través de mercats, però molts altres que no, com en els que no hi ha preus ajudant a resoldre el problema d'escassetat.»
–Per exemple?
–«L'assignació dels estudiants a les places universitàries, l'assignació de nanos de sis anys a escoles primàries... Tots aquests problemes no són estrictament econòmics, però en canvi hi ha un problema d'assignació.»
–Així treballeu per millorar aquests sistemes d'assignació?
–«Sí, m'interessa estudiar, en aquestes institucions, com resoldre el problema de distribució d'unes places limitades tenint en compte el gustos dels individus.»
–A la pràctica com es fa?–«Es tracta de dissenyar mecanismes matemàtics que permetin una assignació òptima, tenint en compte que els participants poden no revelar al mecanisme els seus veritables gustos.»

–Per exemple?
–«Quan un estudiant universitari ha d'ordenar un número màxim de titulacions sovint es comporta de forma estratègica. Si la primera opció d'un estudiant amb unes notes no molt altes és una titulació molt demandada i amb una nota de tall alta, no malgastarà una d'aquestes opcions i no la posarà en la llista. Per això m'agradaria trobar regles, mecanismes d'elecció, en els quals dir la veritat fos un bon comportament, l'òptim.»
–Existeix això?
–«En alguns casos sí. Per exemple el sistema universitari català funciona amb un mecanisme d'assignació del 1962, dissenyat per Gale i Shapley, a partir de les llistes ordenades de titulacions que els estudiants proporcionen i la llista ordenada d'estudiants.»
–En base a les notes?
–«Sí. Si no hi hagués un número màxim de titulacions que els estudiants poden posar, aquest mecanisme tindria bones propietats. En particular, dir el meu rànquing vertader és el millor que puc fer independentment del que facin els altres. Però la Generalitat permet com a màxim una llista de vuit titulacions. Llavors això obliga als estudiants a pensar una estratègia, i alguns acaben no sol·licitant titulacions on saben que no hi entraran. Quan es diu que el 86% dels estudiants han pogut escollir en primera opció, és fals. Segurament molta gent ha amagat la primera opció. Si s'ampliés el nombre de titulacions tindríem una informació més rellevant de les titulacions que la gent vol fer.»
–Hi ha d'altres exemples on s'hagi de buscar uns millors mecanismes de distribució?
–«Sí, per exemple en la distribució de ronyons de donants vius per a trasplantaments. S'ha de buscar la millor compatibilitat. Per exemple, la probabilitat que una persona sigui compatible amb una altra seria de l'1/2, però la probabilitat que jo li pugui donar un ronyó compatible a la meva dona és de només 1/3...»
–Per què?
–«Perquè hi he tingut fills i, per tant, durant l'embaràs ella ha generat anticossos contra unes cèl·lules que no tenen la mateixa informació genètica que les seves i, que en cas de trasplantament podrien provocar més fàcilment el rebuig de l'òrgan trasplantat. Per tant, si el meu ronyó fos incompatible amb ella i al mateix temps existís un altre malalt, amb un potencial donant viu incompatible, es podria fer un trasplantament creuat i els dos ronyons podrien ser trasplantats. Comença a haver-hi experiències de donacions creuades.»
–I com hi interveniu en això?
–«Dissenyant algoritmes que permetin, per exemple, donat un conjunt de parelles de donant-malalt incompatibles, determinar quins són els millors intercanvis creuats de ronyó. I amb això podríem fer cicles no de dues parelles, sinó de tres, quatre, cinc... amb la limitació tècnica de fer sis, vuit, deu trasplantament alhora.

–Quins precedents hi ha d'aquests tipus d'operacions?
–«La màxima que jo sàpiga es va fer a Baltimore el novembre del 2006 amb un cicle de cinc parelles, això són deu operacions alhora. És enormement complex. Es tractaria ara de tenir una base de dades el més àmplia possible de parelles donant-malalt compatibles, amb les característiques genètiques de pacient i donant, i cada malalt podria tenir clar quin és el seu millor ronyó per rebre.»
–Una distribució de ronyons completa...
–«Podríem redissenyar l'algoritme per adaptar-lo a les diferents condicions que s'anessin presentant. Fer cicles més petits. Com que aquesta incompatibilitat prové bàsicament dels grups sanguinis, no necessito cicles molt més grans que tres. Tots els trasplantaments que podríem fer si féssim cicles com a màxim de tres no tindrien una gran pèrdua de possibilitats. En cicles de dos passem del 50% de ronyons trasplantats al 75%, quan augmenta la longitud dels cicles podríem arribar al 80%, però el salt gran és passar d'una parella donant-receptor a dues.»
–I aquestes fórmules es poden aplicar a la distribució de ronyons o a moltíssimes altres coses...
–«És clar. Per exemple, herències. Una herència és un problema d'assignar béns normalment indivisibles entre una sèrie de gent que tenen gustos diversos.»

Treballa en el terreny dels mecanismes d'elecció, les regles que ajuden les societats a prendre les millors decisions col·lectives. No és qüestió només de fer una bona fórmula, sinó que el mecanisme també assumeixi que molta gent no diu tota la veritat quan se la consulta.
entrevista realitzada per Josep Martinoy i publicada el dimecres 28 d'abril de 2010